Present i passat

Carta 75

2010-04-21T20:21:00.004+02:00

Benvolgut Joaquim,

Vaja! Ja s'ha desvetllat el misteri de la teva última carta. Em vas deixar intrigada per veure com solucionaries els problemes familiars, i la veritat és que no esperava pas que ho fessis d'una manera tan dràstica.

Això sí que és una sorpresa i un cop d'efecte gairebé teatral. Em dius que ja s'ha acabat "fer les Amèriques", que "Roda el món i torna al Born" ... que "no és boig qui a casa torna" i que sé jo quantes frases fetes, que semblen extretes d'un costumari del Joan Amades! Te les ha dictades el teu pare o se t'han enganxat de les que dic jo?

Estic molt contenta. Fins i tot emocionada... I m'ha fet molta gràcia com t'has tret la Rosalia de sobre: ella que ja es veia a Catalunya! -"Si no parles en català no comptis venir amb nosaltres! " Pensa, però, que el català és fàcil d'aprendre... Si de debò no volies que vingués li hauries d'haver dit que havia d'aprendre el xinès.

El teu pare, tot i perdre una mica la memòria, encara "hi toca". La seva il·lusió per tornar a veure el seu Sabadell, i els bons raonaments que t'hi posava, demostren una claredat envejable. I la teva valentia de fer un canvi de vida... també té mèrit. Encara que tu - la teva edat- sempre pots tornar a canviar d'idea...

De sobte m'he quedat a l'atur. Se m'ha acabat la feina d'escriure cartes... Em sap una mica de greu, encara que com tu ja dius "la feina no se m'ha acabat, només canviaré la d'escriptora per la de guia turística".

Desitjo de tot cor que el canvi us sigui profitós, però estic segura que amb la il·lusió que us fa, no pot anar malament.

I ara, adéu. A esperar veure'ns en persona... Com ens reconeixerem? Amb una rosa, per ser Sant Jordi? No! Millor un feix de cartes que serà més autèntic!

Una abraçada.

Maria Mercè.

Carta 74

2010-03-29T20:18:00.003+02:00

Volgut Joaquim,

mira quina carta més curiosa que he rebut: bé, no te la transcriuré tota, però sí que t'explicaré de què va.

El personatge que l'ha escrita comença preguntant si els seus cognoms em recorden algú... No, concretament no em recorden ningú però sí que el que fa pensar és que som uns cognoms molt sabadellencs. Es diu -o es firma- Ramon Comadran i Roca. Doncs resulta que els seus pares son de Sabadell, que es van exiliar a França i ell és nascut francès però viu a Anglaterra. Ha conegut la meva filla, que li ha explicat la nostra correspondència i ell demana prendre-hi part.

Que li he de dir? "Com més serem més riurem" diem a casa nostra. Una nova feina que m'ha arribat. És clar que aquest no voldrà que li parli de cinquanta anys enrere com el teu pare, sinó que deurà voler coses actuals... perquè del passat no en sap res.

La carta és molt educada i té la seva gràcia, i ampliar el cercle d'amistats sempre és interessant. Ja veurem...

Quins problemes se t'han girat aquests últims temps! A la vida, es passen temporades, en que tot va com una seda i de sobte tot se't capgira. Tant ben solucionat que ho teníeu amb la Dolores!

En la teva última carta estaves molt enigmàtic, deixaves anar una frase "en sudaca" que no la vaig entendre: -"A grandes males, grandes remedios". Que maquines per solucionar "els grandes males"? La frase és ben explícita, però el que no sé endevinar és quin serà el "gran remedio".

De la meva anada a Altafulla la setmana passada: van ensenyar-nos les restes de la vil·la romana dels Munts -perquè està dalt d'una muntanyeta. Hi havia mosaics -no els autèntics perquè els bons els guarden en un museu- però els que hi ha són molt ben copiats. Era immensa! Devia ser la casa d'un alt mandatari de la veïna Tarraco que li devia agradar més el camp que la ciutat. Tenia de tot! Ara, com una gran cosa, diem, "aquella torre té piscina!" Allà n'hi havien per donar i per vendre! Per atendre a molta gent, D'aigua calenta, d'aigua freda, de vapor... I estava tant ben situada que dominava una extens panorama, començant pel mar que el tenia molt a la vora. Els poderosos sempre han sabut triar-se els llocs millors.

Després vam visitar "La vila closa" amb el castell i el que resta de les muralles. És a la part més enlairada del poble, i una mica apartada de la platja. És clar, la van construir quan encara els pirates apareixien de tant en tant per les costes de casa nostra. Hi han cases del 1700 i del 1800 que fan molta patxoca i estan ben conservades. Són de l'època en que el comerç amb Amèrica va permetre exportar l'aiguardent que sabíem fabricar i l'oli que ens devia sobrar.

La guia que ens acompanyava va explicar una llegenda de bruixes. No la mateixa que jo els havia explicat durant el viatge, per sort! Anava d'uns ocellots negres que comandats per un bruixot -o pel mateix diable- volien enderrocar el campanar perquè el soroll de les campanes els posava nervioses. A picossades van anar fent caure pedres i el campanar ara encara es veu escapçat... però no van reeixir perquè el mossèn va sentir el brogit i es va posar a tocar les campanes demanant auxili. Tot el poble hi va acudir i a garrotades van fer fora aquells ocells. Ranquejant i mig volant van anar desapareixent. ¨L'endemà, la meitat de les dones del poble anaven cobertes de blaus i nafres com si les haguessin bastonejat.

Actualment s'ha donat el cas d'alguna família que s'ha comprat una casa per segona residència en un poble petit i tranquil i posa una demanda perquè deixin de tocar les campanes, perquè els molesten!

Bé, ja em tindràs al corrent de quina solució trobes als conflictes de casa teva.

Una abraçada ben forta

Maria Mercè.

Carta 73

2010-03-29T20:13:00.002+02:00

Volgut Joaquim,

Per contrarestar una mica l'ambient que respiren les teves cartes, miraré d'explicar-te coses alegres que em passen a mi.

Per demà tinc programada una sortida cap a Tarragona. Primer ens pararem a Altafulla però al poble, no a la platja, i a la tarda anirem a Tarragona, al barri de Torreforta on hi ha el col·legi del Germans Maristes i allí, un Missioner que ha viscut molt temps a Madagascar, ens farà una xerrada sobre com celebren la Setmana Santa en aquell país. Pot ser molt interessant. Jo de Madagascar només n'he vist algun reportatge del National Geogràfic sobre la vida dels lèmurs. Aquella mena de micos que caminen amb la cua dreta i tenen aquells ulls tant
penetrants. Són àgils, ràpids, però a mi em resulten inquietants.

No sóc la responsable de l'excursió però si d'explicar tot el que sé de les bruixes d'Altafulla. Fa dues o tres cartes ja te la vaig transcriure aquesta llegenda. Ara em tocarà explicar-la de nou, però com que no serà al mateix grup de l'altra vegada, els semblarà nova. I com que jo quan explico mai ho faig amb les mateixes paraules...

Més notícies: avui han seleccionat un verset meu per posar a les felicitacions que enviem a les Senyores sòcies de la Unió de Mares, quan celebren el seu sant.

I la notícia "bomba": sembla que per Sant Jordi ja sortirà el meu nou llibre de llegendes. Aquesta vegada totes són del Ripollès. Tant l'editor com jo sabem que és molt mal moment per treure un llibre, car amb la crisi no es ven res, però, "qui no s'arrisca no pisca". El llibre serà molt ben presentat, com ara una edició de Bibliòfil. Jo no em mereixo tant, però l'editor li ha semblat bé de lluir-s'hi. Fins hi tot a la portada hi haurà una aquarel·la feta ex profés pel pintor Estrada-Vilarrasa que, alhora, és l'editor del llibre. A l'interior hi van dibuixos a ploma de diferents indrets on transcorren les llegendes; obra de l'excursionista-dibuixant Jordi Solà Franquesa. Ja us en faré arribar un exemplar. Dedicat! No cal dir-ho.

Encara no tens substituta de Dolores? Si visquéssiu aquí ja us en hauria buscat una. Amb l'atur que patim hi ha un gran mercat per escollir. De secretàries em penso que també però en això ja no hi entenc tant. Paciència! Ja te'n sortiràs, ja.

Desitjo que tot se us solucioni el millor possible i si tant malament ho veus, plega! Jubila't i vine a Catalunya. Canvia d'aires, que de vegades és molt bo.

Una abraçada,

Maria Mercè.

Carta 72

2010-03-25T19:46:00.001+01:00

Benvolgut Joaquim,

Com et van les coses?Tu dius que bé, però les cartes teves jo les noto diferents. Estàveu -estaves- molt ben acostumats. La Dolores sabia portar tant bé al teu pare i a tu, i la casa... I la feina, que segons deies tenies una secretària que valia un imperi... Però dóna-li temps a la nova que ja n'aprendrà. Fixa't en la bona voluntat que té, que fins vol portar la casa i tot! Llàstima que amb el teu pare no acabin de lligar. Mira de buscar una persona semblant a la Dolores i que el teu pare s'hi trobi a gust. Tindràs molt de guanyat. D'entrada la Rosalia -ai! la Lia- podrà dedicar-se de ple a la feina del despatx i tots hi sortireu guanyant.

Fa dies que no he escrit i ja no recordo que explicava en l'última carta. Ah, si, em sembla que deia moltes bajanades per distreure al teu pare. Ara la recordo. fas bé de no llegir-la davant de la Lia, ja que em dius que ni entén el català ni com a vosaltres us fan tanta gràcia.

A Catalunya hi ha novetats: s'ha inaugurat el Sincrotró Alba, el més potent del sur d'Europa. Ara ja no caldrà anar a Ginebra -o a Grenoble?- per a poder destriar mostres que només es poden desxifrar amb aquesta màquina. Ara ja hi ha cua d'empreses d'altres països que volen venir aquí a fer proves. Un dia vaig assistir a una conferència que parlava del Sincrotró i de les Nano Tecnologies. No era cosa de "nanos", eh? Era una cosa molt seriosa. El professor ho explicava tant bé que tothom ho entenia, però si t'ho tingués d'explicar jo...

Novetats al Monestir de Santes Creus: han obert la tomba del Rei Pere el Gran,fill de Jaume Primer. No s'havia obert mai en els sis o set-cents anys que li van enterrar. Ara estudiaran el que en queda. De moment han descobert que era molt alt per la seva època, un metre setanta-tres centímetres. Era tant alt que per col·locar-lo al bagul -que era una banyera de pórfid- li van haver de serrar els peus perquè no hi cabia. Els van trobar al mig de les seves cames.

Ja sabien que l'havien enterrat amb hàbit de monjo, i potser per això la seva tomba no va ser mai profanada. Si anava de monjo no podia tenir riqueses dins del bagul. O potser ja era una persona prou intel·ligent que ja sabia que de poc li havia de servir posar-se un collaret de pedres precioses pel viatge que havia de fer. Per tant no devia despertar mai cobejances.

Em van explicar un acudit d'un pare molt gasiu que al morir va ordenar als seus fills que traguessin tots els valors dels bancs i convertits en monedes els hi posessin al seu bagul. Els fills estaven molt compungits veient aquell munt de bitllets de banc que estaven a punt de desaparèixer, però ningú no l'havia contradit. A l'últim moment, però, al fill petit se li va ocórrer dir: -"Com anirà tant carregat el pare? Recollim els diners i deixem-li les targetes de crèdit, serà més còmode". -Quina bona pensada! Tots hi van estar d'acord. I és que per viatjar s'ha d'anar lleuger d'equipatge.

L'any passat per aquest temps us donava la llauna parlant de les orenetes que no acabaven mai d'arribar. Ara tinc més paciència, ja sé que són molt llestes i amb el temps que ens fa, que encara que sigui primavera no podem deixar els abrics, no vindran pas. Només alguns dies, al migdia, llueix un sol que no escalfa gaire. Tan sols als grans magatzems fa temps que ens anuncien : "Ja és primavera en el Corte Inglés!" i les orenetes no deuen saber llegir...

No pateixo, tot arribarà.

Una abraçada ben forta.

Maria Mercè.

Carta 71

2010-03-11T20:52:00.004+01:00

Benvolgut Joaquim,

He pensat que el teu pare deu trobar-se molt sol sense la Dolores i per això torno a escriure, per comentar-li algunes xafarderies del nostre carrer, perquè es distregui.

Ho teníeu tant ben muntat,amb la Dolores! Cal paciència per acostumar-se als canvis. La Rosalia segur que fa tot el que pot, però per ella és nova i quan un és gran els canvis sempre son un trasbals. La Lia, com es fa dir, segur que va molt més ràpida a fer les coses que no la Dolores, però ell ja estava acostumat al seu ritme. Però no deixis que en contes de Lia li digui Lianta, pot portar mal estar.

He fet memòria de que més podria explicar del nostre carrer i he recordat una facècia que va passar quan vosaltres ja n'hèreu fora. Però encara que no conegui els personatges pot servir per distreure'l una mica.

Poques cases més avall de la meva teníem un exhibicionista. Amb mi, al ser tant veïns no ho havia practicat mai, però si amb molta gent de la que passava pel carrer. S'estava cap al tard al portal de casa seva, repenjat a la paret i vestit amb gavardina... Era la seva distracció. Una distracció ben barata, la gavardina sempre era la mateixa i el que exhibia suposo que també.

I també unes quantes cases més amunt de la meva hi vivia un "Amic del sol" , li agradava prendre'l sense interferència. Al terrat de casa seva. Ell ho explicava, i deia que era d'allò més sa. Era un home gran que no devia treballar, perquè segons explicaven el prenia tots els matins... o potser feia de sereno en alguna fàbrica i tenia els matins lliures. De fet no molestava perquè era un terrat que no era accessible a mirades veïnals. Però sí que hi devia haver algú que podia accedir-hi perquè males llengües deien que la seva veïna cada migdia pujava a estendre roba per poca bugada que tingués.

I tot això em recorda aquell acudit d'una dona que vivia sola i es queixava de que al pis de davant del seu hi havia un exhibicionista. Fins va anar a queixar-se a l'Ajuntament. -"Dona, li diguérem, si pel que vostè explica el senyor es passeja pel pis sense roba, nosaltres no podem impedir-ho." - Però la dona insistia, -"Vingui, senyor alcalde, vingui! Vull que ho vegi amb els seus propis ulls, i sabrà lo molest que és".

I l'alcalde hi va anar. Va mirar per la finestra del menjador i no va veure res... -"No, des d'aquí no que no es veu res, però pugi a dalt de la taula, ja veurà quin espectacle!".

Espero que entre una enraonia i una altre el teu pare haurà passat una estona distreta. D'això es tracta.

Una abraçada i fins a una altre.

Maria Mercè.

Carta 70

2010-03-11T20:39:00.004+01:00

Hola Joaquim!

Per fi he rebut carta teva! No és veritat quan diuen : "si no hi ha notícies, bones notícies", perquè el que m'escrius, de bo no en té res.

Pobra Dolores! Quina mort més estúpida! Potser la única cosa que té de bo és que ha estat ràpida, però morir atropellada... I quin disgust per a vosaltres que ja la teníeu com de la família. Ella que no en tenia de família, segons m'havies dit...

I ara trobar qui t'ajudi a cuidar el pare... Em faig càrrec que no m'hagis escrit, amb aquest daltabaix. I no solament hauràs de canviar de "cuidadora" sinó que també has canviat de secretària. Pel que m'expliques sembla que la nova és molt eficient. Ja et convé... Però, vols dir que no vol abastar massa feina? Portar la casa als matins i els comptes a les tardes? I em dius que el teu pare no ho veu clar, jo tampoc li veig, però jo ja soc gran i ella deu ser jove, i les joves, amb un giravolt de faldilles s'enduen tota la feina.

Be, això devia ser abans, ara amb un giravolt de texans no sé que se'n poden endur. Però no avancem esdeveniments, pots estar content de que et vulgui ajudar.

Aquí estem passant un hivern que no s'acaba mai. Avui hem tingut un temporal de neu i vent com feia anys que no n'haviem patit un de tant fort. Tot ha quedat paralitzat. Nevava tant que les màquines llevaneus no donaven abast a treure la que hi havia a la carretera, que als pocs moments ja tornava a estar intransitable. Si això passava a les carreteres principals imaginat a les secundàries que ja ni tant sols hi entraven. Molts pobles estan incomunicats. I el mar? Unes onades de cinc i sis metres i un vent que ha tombat arbres, torres d'alta tensió, grans zones s'han quedat sense corrent... Els trens bloquejats entre dues estacions, les carreteres tallades... i molts molts cotxes immobilitzats degut a aquest efecte dòmino que és imprevisible com ho son totes les coses de la naturalesa.

I de la vida. La vida, que sembla que la tinguem organitzada i en un moment se't capgira sense que no puguis fer-hi res.

Han dit que demà ja sortiria el sol. No sé quants dies li costarà fondre la gran quantitat de neu acumulada. El que sí que han anunciat és que farà molt de fred. El fred amb sol és més suportable, és com si diguéssim: "Las penas con pan son menos". (Ja em semblava a mi que no podia passar escriure una carta sense que hi sortís un refrany o una frase feta!)

Espero que els canvis que s'han produït a casa teva amb la mort de la Dolores, tinguin aviat solució. Com si diguéssim, que s'acabi la tempesta i que surti aviat el sol. Si estiguéssiu més a la vora miraria d'ajudar, però... només ho puc fer de pensament.

Una abraçada

Maria Mercè.

Carta 69

2010-03-11T20:37:00.002+01:00

Volgut Joaquim, que ha passat?

Tu que sempre contestes tan de pressa a les meves cartes, aquesta vegada fa dies que n'espero i no sé que pensar-ne. Ja sé que "si no he han notícies, bones notícies", però no havia passat mai i estic una mica intranquil·la. El teu pare potser?

Es clar que les cartes també es poden perdre... Però una vegada em van explicar que les úniques cartes que es perden son les que no s'escriuen.

També em van explicar que a una oficina de Correus una vegada va arribar-hi una carta que només deia: PARA MI PADRE. Els empleats hi van fer molta broma i la van desar com a cosa curiosa. Al cap d' un temps s'hi va presentar un home i va demanar cridant: "Que hi ha carta del meu fill?" "Oi tan!" li van contestar, i li van donar la carta que guardaven.

Be, espero que no tinguis cap problema gros que t' impedeixi escriure. Últimament estaves preocupat perquè s'havia casat la teva secretària i n'estaves buscant una que fos tant eficient com ella. Encara la busques?

Mira, dec estar preocupada perquè m'he quedat una mica en blanc... Doncs acabo la carta i ja t'escriuré un altre dia.

Records al teu pare, a la Dolores i espero que tot et vagi bé.

Maria Mercè.

Carta 68

2010-02-26T12:57:00.006+01:00

Hola Joaquim!

Com et va la vida? Intueixo que bé, encara que per el poc que m'expliques no puc endevinar massa cosses. Em baso en el que diu el refrany, més o menys arranjat: -"Poques notícies, bones notícies". La feina se't deu haver solucionat perquè tampoc me'n parles...Has substituït la secretària que se't va casar?

Diumenge vaig tornar a fer turisme per Catalunya. Vaig anar a Tarragona amb els amics de l'Art Romànic. Ens van explicar i ensenyar els monuments que van ser començats pels romans i que van acabar transformant-se en gòtics conforme anava passant el temps.

Que arriba a ser gran Tarragona i quants monuments que té! Vaig acabar ben cansada. Cansada d'estar escoltant a peu dret... El guia ho explicava molt bé i sabia greu deixar-s'ho perdre, però una paradeta- un "break" per prendre alguna cosa - no hauria anat malament.

Quan veus aquelles pedres que forment el basament de les muralles... gairebé tant altes com una persona, no t'imagines com les podien manipular en una època que no hi havia els mateixos mitjans que tenim ara. Però devien tenir molta voluntat i enginy i molta gent per a contribuir-hi. I molt de temps per a dedicar-hi.

A la tarda vam anar a veure el castell de Tamariu. a Altafulla. El vam veure per fora. És propietat privada, encara que actualment d'una part n'han fet un restaurant; i si hi vas a dinar te l'ensenyen. Però nosaltres ja havíem dinat. Vam veure el mar. Feia un dia rúfol i plujós i la mar estava picada. La sorra mullada. Era un dia d'hivern.

Jo vaig recordar una llegenda que sabia d'aquell lloc.

Altafulla és poble de bruixes. N'hi havien de veritat o és que els convenia als contrabandistes fer creure que n'hi havien? A les nits la gent no sortia de casa per por de trobar-les i ells tenien el camp lliure.

Però n' hi havien... quan desapareixia la claror del sol , a "l'entrellusca" més d'un havia vist la silueta d'una dona vestida de negre amb mocador al cap que es dirigia apressadament cap a ... no sabien on però que feia per manera de que no la reconeguessin. Expliquen del cas que més d'una, quan es veia descoberta, es treia el cap i l'amagava sota el braç!

Hi havia un pescador que cada nit deixava varada la barca a la sorra i molts dies al matí se la trobava mullada com si hagués sortit a pescar de nit. Estava molt intrigat i un dia volgué esbrinar que era el que passava. S'amagà ben amagat al fons de la barca i esperà esdeveniments. Quan era prop de la mitja nit van comparèixer uns ocells negres que es van anat col·locant a tot el voltant i de sobte, a una veu que va cridar: "Voga a la una! Voga a les dues i voga a les tres!" Aquells ocells es van convertir en dones i la barca començà a lliscar sobre l'aigua sense fer ni mica de soroll. Qui la conduïa? i d' on sortia tanta força? El pescador no va poder-ho endevinar, però sabia que ell mai havia agafat aquella velocitat. El cap li donava voltes, les dones reien i xisclaven i amb la mateixa suavitat que s'havien fet a la mar van aterrar en una platja. Les dones van saltar alegrement de la barca i cuita-corrent es van treure els vestits negres i van quedar ben lleugeres de roba.

No feia fred però van reunir-se al costat d' una foguera que hi havia encesa i van començar de ballar. El pescador, també va saltar de la barca i va mirar de collir alguna branca dels arbres que per allí creixien. Uns arbres que no havia vist mai. Es va tornar a arraulir perquè no el veiessin però anava repassant les balladores... gairebé les coneixia totes. El que no va reconèixer van ser les seves parelles. Quins homes més estranys. A la claror de les flames tots es veien molt vermells.

Abans que no es fes de dia la dansa es va acabar i les dones van tornar a la barca vestides de negre. Altre cop la cursa endimoniada, les dones es van tornar ocells quan van arribar a Altafulla, i cadascuna va seguir el camí de casa seva.

Al matí, el pescador es va presentar a l'Ajuntament per explicar a l'alcalde el que havia vist la nit abans. L'alcalde va riure. -"Devies haver begut, oi? - No senyor, gens ni mica" - Li va ensenyar la branca que havia collit d'aquella terra estranya. L'alcalde tampoc l'havia vista mai... -"Això ho fa el vi...- va començar de dir mig rient. -"Doncs no rigui tant que li puc anomenar cada una de les dones que ballaven amb aquells homes vermells. La seva, la més airosa, la fornera la seguia, la... " "Para! Para!" -cridava l'alcalde que ja es temia alguna cosa de la seva dona- "Què vols? Uns rems nous? Una barca nova? Però per favor no diguis res."

El pescador s'ho pensà una mica... Una barca nova! Prou que li convenia, però... -"Miri, senyor alcalde, la barca no diré que no m'anés bé, però... poder explicar al cafè quines son les dones d'aquest poble que anaven a la barca! Això no té preu! "

La sabies? doncs ara ja la saps!

Maria Mercè.

Llimones

La cama trencada. Tota enguixada. Rígida, sense poder fer-ne res. Se la mirava i no la veia seva. Tant blanca! I pensar que a l'estiu era tan morena! S'havia de ser molt optimista per pensar que dintre d'un temps tot tornaria a ser com abans. La Júlia no era pessimista però era realista... sis setmanes amb la cama estirada i sense fer cap moviment, ja comprenia que per tornar a estar com abans hi hauria molta feina. Feina a recuperar-se... Sort que de voluntat no n'hi faltava i sabia que faria tot el que li manessin per a poder estar en plena forma.

En plena forma!... Setanta anys... com pot ser de "plena" en aquesta edat?
Si, era molt caminadora, no agafava mai ascensors, sempre estava ocupada, la casa, la família, i l'escultura. L'escultura, la seva gran passió. Treballava a peu dret i no es cansava mai. Per això aquesta immobilitat d'ara la tenia desconcertada.

Les amigues la visitaven, li portaven llibres, algun CD d'algun concert que s'havia deixat perdre...Però un dia té moltes hores i de vegades costa de que passin. Quan es cansava de llegir, mirava per la finestra... El que més veia eren teulades, més velles, més noves, més dretes, més tortes... algun cobert tapat només amb uralita... i terrats, molts terrats. Uns terrats desaprofitats ara que era hivern. A l'estiu a més d'un hi havia una petita piscina que feia les delícies dels menuts i també refrescava als no tant. Però ara, amb temperatures ratllant el 0º, els terrats estaven buits. No hi sortia ningú, no hi estenien la roba, per por de que se'ls glacés.

Ella, però, se'ls mirava. Potser estaria de sort i es veuria algun moviment... N'hi havia un de no massa gran que encara l'empetitia uns immensos gerros amb ... fulles? No ho distingia prou bé, però la feien patir, aquelles fulles o aquells arbusts si no els tapaven se'ls hi moririen. Oh! N'hi havia un que tenia tota la pinta de ser un llimoner. Tant delicats com són. La Júlia patia. Va preguntar a una veïna que la va anar a visitar, si coneixia els propietaris d'aquell terrat. Era del carrer paral·lel, -el que vulgarment es diu, el carrer de sobre, o el carrer de més amunt- No, no els coneixia, però tenia una amiga, que sabia tota la vida i miracles de la gent que vivia al barri. -"Segur que l'Antonieta ho sabrà!" I l'Antonieta ho va saber.

Una tarda va anar a visitar la Júlia i encarades totes dues a la finestra, va anar passant revista de cada casa, finestra, terrat, xemeneia nova -"Aquests s'han fet una llar de foc fa poc"- que se'ls posava a tret.

Llàstima! El terrat que la preocupava, s'hi veia la porta tancada i l' Antonieta potser era la única casa que no en coneixia els propietaris. -"Però no et preocupis! Conec als del costat, ja miraré que s'hi pot fer..."

No van passar ni dos dies que l'Antonieta ja va portar notícies fresques. Aquella casa, actualment estava deshabitada. El propietari, un xicot força jove, acabava de separar-se, més ben dit, la seva dona l'havia deixat! I ell que era viatjant o representant, ara devia estar fora per feina. Sí, era un llimoner! Quina llàstima!

Quina llàstima pel llimoner i pel propietari que l'havia deixat la dona! -"M'ha dit la meva amiga que és un xicot tant ben plantat, amable, educat i que es guanya molt bé la vida. Vés com l'ha pogut deixar? Tant escassos que van els homes!...

Encara no havien passat les sis setmanes de cama enguixada que una tarda la Júlia va veure moviment a la galeria. Un home i una dona, estaven tapant el llimoner... Es miraven les altres plantes, feien comentaris, reien... La Júlia ja podia estar tranquil·la.

. . . . .

És estiu. La cama ja no és blanca si no que comença d'estar moreneta. Molts esforços de recuperació i sembla que la Júlia ja torna a estar "en forma". Els terrats que es veuen des de la seva finestra, ara estan més animats. Llàstima! Ara que no té temps per mirar-s'els!

Un dia rep una visita. Una parella molt somrient. Ella és amiga de l'Antonieta...Li porten llimones, sort en van tenir del seu avís! Ell, molt educat li pregunta per la cama. Si, gràcies a ella es van conèixer.

La Júlia pensa que què deu tenir de dolent aquest xicot que la dona el vagi deixar... Misteris. La veïna que li va ajudar a salvar el llimoner sembla que li troba totes les gràcies.

Maria Mercè Lleonart.

Carta 67

2010-02-17T19:52:00.004+01:00

Benvolgut Joaquim,

Hem tingut -estem tenint- molts dies de pluja i molta neu al voltant nostre. Aquí la neu no l'hem vist però en notem els efectes. Ara, però, ens han donat un respir i aquest migdia hem vist el sol i encara que tímidament, el continuem veient. Com s' agraeix! Es ben cert que si no tinguéssim problemes no sabríem apreciar els dies bons que de tant en tant gaudim.

Avui és dimecres de Cendra i comença la Quaresma. S'ha acabat el Carnestoltes, s'han acabat les disbauxes! Ara toca austeritat. Austeritat forçada, perquè amb la crisi que estem patint no es temps propici per massa disbauxa. Encara sort que amb la quaresma arriba el temps dels bunyols, és tot un consol.

Brunyols, en diuen per terres de Girona, que es veu que són la gent que se'ls van inventar. Un gran invent que ha copiat tothom. Quines postres més delicioses. Son tant bons que no cal guardar-los per les postres del dinar o del sopar, potser com millor s'aprecien son menjats a mitja tarda. A l'hora de berenar.

Recordes el berenar típic de pa amb xocolata? Que arriba a ser bo encara. Un pa cruixent i una xocolata negra!... També de petits de vegades ens donaven pa amb oli i sucre, i pa amb vi i sucre! Quin pecat, diríem ara! Ara que no se'ls deixa beure vi a les criatures. Es clar que sortíem tant contents a jugar al carrer!
Un carrer que només et calia vigilar que no t'atropellés un carro, o bé una bicicleta... encara que totes anaven proveïdes de timbre per avisar. No com ara que hi ha incívics que van per la vorera silenciosament!

Tinc escrit un conte curt que parla del berenar. Ara el buscaré i te'l transcriuré.

A mitja Quaresma hi ha La Serra Vella. Em sembla que l'any passat ja te'n vaig parlar. Però ara no se'n parla. Gairebé ningú sap el que és. Fa pocs dies que ho vam recordar amb uns amics i em van demanar que escrivís "una carta al director" per reivindicar aquella tradició. Com que soc obedient ho vaig fer. Ja veurem que en sortirà. Si estiguéssiu aquí vindria a "serrar" a casa treva. Amb un cistellet per que me l'omplíssiu i cantaria la cançó:

Serra vinaire en volem fer
per guanyar-hi algun diner.
Serra la vella, la de la paella.
Serra la jove, aquella que és més tova.
Mestressa porteu ous
que demà serà dijous.
Mestressa porteu cansalada
que la serra està esmussada.
Mestressa porteu vi,
per passar aquest sant camí!

El teu pare riuria i segur que ho recordaria... Hi ha més estrofes, i canvia la melodia. Es fa més airosa:

Del calaix al calaixó
vinguen ous a la cistella
del calaix al calaixó
vinguen ous al cistelló.

La meva filla em va explicar que per aquests dies en tenen un d'especial que deuria ser com ara el nostre Dijous Gras, però que ells en lloc de truites, fan "Panqueques". No sé ben bé que són, hauré d'anar a Anglaterra per aquestes dates. Em va dir que el Richard els feia molt bons.

Prou parlar de menjar que ja em fa venir gana. Me'n vaig a berenar.

Una abraça i un bon pa amb xocolata!

Maria Mercè.

LA BERENADA

-"Ei, Maria! Que berenes o sopes?-

Les eixides de les dues cases només estaven separades per una tanca de boixos, el que permetia a les veïnes comunicar-se si volien.

En aquella hora baixa de la tarda la Teresa, que havia sortit a recollir la roba estesa al final del pati, donà una ullada al pati del costat i veié a la seva veïna asseguda en una cadira baixa , amb un plat a la falda i menjant calmosament. La mirada perduda. Per això li havia preguntat amb to festiu: -"Que berenes o sopes?".

La Maria baixà dels núvols on semblava trobar-se i contestà la pregunta amb una explicació poc clara:

-Tenia gana hi he pensat amb la meva àvia...
-La teva àvia "Al-cel-sia"?
-Ai sí! Sempre em recordaré del teu fill petit, que un dia en sentir que la meva mare parlava de l' àvia i afegia "Al Cel sia"... Va aixecar el cap del que estava fent i va dir: -"A casa meva també en tenim una d' àvia Alcelsia!"-

Rigueren.

-Però que té a veure el que estàs fent amb la teva àvia?
-Doncs la meva àvia feia el que faig jo, quan tenia gana menjava sense esperar ningú. Ni berenava, ni sopava, menjava. Ella deia que si algú li preguntava que perquè no esperava al seu marit, ja li ho explicava: -"Si ve amorós, soparem tots dos, i si ve enfadat, jo ja hauré sopat"-I afegia: "Un home enfadat fa perdre la gana al del seu costat."

La Teresa restà convençuda. Poca estona més tard se la podia veure asseguda còmodament i menjant-se una llesca de pa regada amb vi negre i nevada de sucre.

Maria Mercè Lleonart.

Carta 66

2010-02-10T18:23:00.008+01:00

Estimat Joaquim,

Sí, he tardat uns dies a contestar-te, però és que he fet molta feina! 6 Jerseïets 6! Com aquelles pancartes d'anys enrere que deien "Seis toros seis" per anunciar una corrida, doncs jo he fet sis jerseis per la meva futura néta. Tres de molt petitons pels primers temps i tres més que els hi podran posar fins al mig any. Són una -col·loquialment diria que son una monada- són molt graciosos i he gaudit molt fent-los. Les cartes i els contes s'han quedat enrere. Tot no pot ser.

Digues-li al teu pare si recorda que "repicar i anar a processó no pot ser".

Estic molt contenta amb l'explicació que m'has donat a la pregunta, que jo no entenia, "per Santa Llúcia, un pas de puça". Com es pot avançar el dia un pas de puça si encara no ha passat el solstici d'hivern? Veig que has fet els deures. Ja comences d' interessar-te per aquestes nicieses. Dius que abans de la reforma del calendari Gregorià, Santa Llúcia s'esqueia pel mes de gener... Així si que s'entén que el dia s' allargui! Ara que estem al mes de febrer ja s'hi coneix molt cada tarda amb la claror... menys aquesta setmana, que plou i amb els dies tant grisos no distingeixes el mati de la tarda. No saps si dines o sopes.

Vaig estar a casa del meu fill i em vaig entretenir molt abans d'anar a dormir amb un llibre molt interessant. El llibre tractava de les obres fetes amb pedra seca. Les cabanes, els murs dels camps... Son vertaderes obres d'enginyeria. El llibre més que tot estudiava les que es troben per la comarca de les Garrigues, (Lleida) on el fred és molt intens. I les feien molt grans per guardar-hi la mula. La mula era un bé molt preuat, sense no haurien pogut fer els treballs del camp. Una mula costava molts diners i s'havia de cuidar. (Ja ho diuen, "una peça ben cuidada pot durar molts anys") Si quan arribaven al lloc de recollir les olives, la mula estava suada, podia agafar un fort refredat, no se la podia deixar a l'intempèrie. Per això la cabana havia de ser gran.

Terra d'oliveres, amb bancals guanyats a la muntanya, anivellats per poder-hi fer créixer uns pocs arbres a cada tros. Mostrava fotografies de fins un petit bancal per una olivera sola. Explicava com després de la recollida de les olives molts treballadors es quedaven per desbrossar el terreny i guanyar-ne a base de marges de pedra. Feina dura que necessitava força gent. S'havia de picar la pedra i deixar-la a daus petits abans de col·locar-la. Explicava el que menjaven: verdures el temps amb patates i un tall de cansalada. Del suc en feien sopes per aprofitar el pa sec. I el que em va resultar curiós és que d' aquestes sopes, de vegades en deien "sopes cegues".

Si tenien un ou l'esclafaven al mig del tupí. Allò semblava talment un ull; si no en tenien, aquell dia menjaven sopes cegues!

Es curiós, sempre trobo coses interessants a l'hora d'anar a dormir. Cada setmana amb els bons propòsits que acostumo a fer-me, gairebé sempre hi ha el d'anar a dormir d'hora, i sempre surt repetit setmana rere setmana. (Del de llevar-me d'hora val més que no en parlem.) Es com allò que hem dit abans, "repicar i anar a processó no pot ser."

No parlem d' intimitats, val més parlar de cabanes de pedra seca que no comprometen ningú. Ara hi ha molta afició a visitar-les i a conservar-les. Recordo que entre les prioritats que es donaven als temes que podien ser interessants per fer-ne un llibre-guia, en alguna reunió de la Comissió de Publicacions dels Centre Excursionista e Catalunya, sempre sortien les edificacions de pedra seca, a més dels dólmens, i els colomars medievals, que no en queden gaire.

Quina barra els feudals! Aixecaven un colomar prop dels camps i així tenien la pitança assegurada pels seus coloms! En detriment de la producció de gra dels seus súbdits. (Em sembla que m'embranco en qüestions que desconec). Però sí que coneixia un senyor que es dedicava a descobrir i retratar colomars, en Joan Tous, ja es va morir. En va arribar a fer un llibre. Una vegada volent-lo ajudar li vaig donar una pista: en uns camps prop de Solsona em semblava que n'havia vist un. Pobre! El que jo havia pres per un colomar no era sinó una immensa conillera molt deteriorada! Sort que era un gran excursionista i li agradava molt caminar.

Vaig escriure un petit conte. Com que no els critiques mai, jo vaig fent! Ja diràs prou.

Records al teu pare i a la Dolores.

Una abraçada

Maria Mercè.

OUS I OUS I MÉS OUS.

De sempre la família havia tingut una parada al mercat. Un mercat gran i ben assortit tal com corresponia a la ciutat on estava emplaçat. Ella hi treballava, despatxava ous, ous i res més que ous. Era poc distreta la mercaderia, rossos, blancs, més petits, més grossos, frescos i no tant... Algun de trencat... eren més barats.

Un dia es va trobar amb una compradora que li va dir: "Es veritat que els ous esquerdats o una mica trencats són més barats? Doncs trenqui-me'n mitja dotzena."

Tret d'aquesta anècdota no en tenia cap més per explicar. Sempre era igual, una dotzena, mitja dotzena, rossos, blancs, grossos, petits, del dia, del dia abans, o de l' endemà... Ah! Hi havien els ous de guatlla, petits petits! i els d'estruç que gairebé ningú comprava, espantaven de tan grossos. Ni les famílies nombroses sabien que fer-ne.

Era molt monòton despatxar ous. I encara sort que en venia molts i no tenia gaire temps per estar sense fer res. Així i tot sempre era el mateix.

Un dia sense saber com, anant pel carrer es va entrebancar, va caure i es va trencar el canell esquerra. -(Ella en deia la "muñeca") No va poder despatxar. Amb una sola ma, posar els ous dins les oueres, cobrar, tornar canvi... Li van posar una substituta i es va tenir de quedar a casa. Sense la feina habitual li sobraven hores. No estava acostumada a veure la tele i llegir la cansava. Els llibres pesaven. Només el diari obert a sobre una taula li anava bé. Així i tot enyorava la parada, les poques paraules que intercanviava amb els clients li feien molta falta...

I sense adonar-se'n es va trobar dibuixant ous. Primer eren tímids intents als marges de pàgina. Ous petits, tots iguals. Després els hi va fer cara, ulls, boca cabells... després van venir les variacions. Potenciava més els ulls, o la boca, o els hi feia un nas immens. després va ser el pentinat: serrells, rínxols, ondes, trenes... No s'hauria pensat mai que tingués tanta imaginació. Després ja va buscar paper més gran i en feia de diferents mides i colors.

Els dies se li van fer curts fins que li van treure el guix. La casa estava plena de dibuixos. Hi havia ous per tot arreu. I aquests ni es trencaven ni caducaven. Es clar que tampoc no es podien menjar, ni beure, ni vendre...

No? Perquè no? Perquè no s' inventava una dotzena d'onze i n' hi posava un de pintat? Els vendria més barats.

La mare va posar el crit al cel. Això seria pìtjor que el negoci del Robert i les cabres, que en donava dues de blanques per una de negra! Els ous sempre s'han venut per dotzenes i no se'n parli més.

La filla li va replicar, de que venia la dita: "dotzena de frare"? No en donaven tretze en lloc de dotze? Doncs ella faria dotzenes d'onze.

El dia que va tornar a la parada la va decorar amb tot el material que tenia acumulat. Va ser divertit. Es va transformar en una parada diferent, alegra i dinàmica. Va rebaixar preus. No ben bé a la proporció deguda, però n'oferia onze i un de cartró. La gent pagava, triava el dibuix que més li agradava i en sortia contenta.

Tanta va ser la demanda que no li quedava temps per reposar les existències. Ella prou passava per carrers mal empedrats i s'enfilava on no devia, però mai hi va haver sort! Ni va caure ni es va trencar cap més canell. Va tenir de treure's hores de dormir per poder seguir dibuixant o tancar la paradeta.

Maria Mercè.

Carta 65

2010-01-28T21:19:00.004+01:00

Hola Joaquim!

Vols caramels? Encara en tinc les butxaques plenes dels que llençaven els carreters -o qui fossin- els que anaven a la Passada del dia de sant Antoni! Quina cavalcada més lluïda. Tot i que el dia no acompanyava, fred i rúfol i espurnejant com si anés a ploure. Però els genets es mostraven impertèrrits i els cavalls també. Tots tenien el seu mèrit. I se'ls veia contents, i magnànims, ens apedregaven amb caramels als soferts badocs que miràvem la Passada. Semblava que no hi hagués crisi. Però al Diari va sortir un comentari que deia: "aquest any, degut a la crisi, -no sé quina "colla"- no havia tret el carro gros."

El Carro gros! Això em recorda -i ho recordarà el teu pare- que quan en una casa hi havia hagut un daltabaix, o algun fill n'havia fet una de grossa, el pare treia el "Sant Cristo Gros!" Evidentment era una metàfora, perquè no crec que a les cases tinguessin massa "Sants Cristos" ni de varies mides... Però ho havia sentit a dir. A casa meva no l'havien tret mai. Érem gent molt pacífica. Jo vaig ser una nena dòcil i una mica tímida fins que no vaig ser gran i bastant gran! I al meu germà, molts anys més jove que jo, no recordo que li haguessin tret mai el "Sant Cristo Gros".

Amb el meu germà ens portem molts anys. Jo vaig ser filla única durant molt temps i recordo que el naixement del Ton va ser rebut amb molta alegria per part de tots. A la tarda del mateix dia que havia nascut em van fer anar a donar la nova a casa d'uns parents. Allà em va rebre l'àvia de la casa. Una àvia que recordava les caricatures de les bruixes dels contes. Tenia ja molts anys però si n'hagués viscut més potser no hauria pogut menjar, de tant com el nas se li acostava a la barbeta i li quedava la boca ensorrada. Amb uns ullets petits i maliciosos i una mitja rialleta de conill em va dir: -"Vaja, vaja! Que us ha nascut un noi!... Saps que vol dir això? Que tu has caigut de l'escambell! Ja teniu hereu! Ja no seràs pubilla!"

Jo no havia sentit a parlar mai d'un escambell ni d'hereus ni de pubilles. Quan ho vaig explicar als de casa s' hi van fer un tip de riure però llavors es van posar seriosos i van comentar la mala baba que duia aquella dona que per tot comentari de felicitació només havia sabut posar malestar on no n'hi havia. El Ton i jo sempre ens hem sentit germans -germans i cosins perquè tenim el mateix pare però diferent mare tot i que eren germanes- però mai "Hereu i Pubilla". I pensar que hi ha un vers del segle passat que tracta d'això, d'una nena de quatre anys que li neix un germanet i tant li diuen que ha deixat de ser pubilla que acaba morint-se. Jo he sobreviscut.

Estem a ple hivern, fa uns dies molt freds i a Sabadell no podem queixar-nos, som uns privilegiats, ni ens ofega la neu ni ens quedem gelats. Tot es pot suportar. Però hi ha contrades que si, que amb la neu i les gelades han patit força.

Si, ja sé que he passat uns quants dies sense escriure. Em pensava que no ho notaries, però de seguida et queixes! Dius que tocava que et parlés de la Setmana dels Barbuts? Em sembla que encara hi som. Hauré de mirar el Santoral. Es la setmana que hi ha més Sants ermitans i al portar barba quasi tots se li dona aquest nom.

Ja t'he parlat de Sant Antoni, el del porquet. Diuen que quan va arribar a un poble a predicar el primer que el va sortir a rebre va ser una truja amb un garrí que tenia una pota trencada. El va deixar als peus del Sant i aquest el va curar.Sense quiròfan ni anestèsia. La bèstia va sortir corrent a reunir-se amb els seus germans. La seva mare, agraïda, es va quedar als peus del Sant. I encara hi és. A totes les representacions hi surt, quieta i submisa.

Per sant Antoni el dia s'allarga un pas de dimoni. Per Sant Esteve un pas de llebre i per Nadal un pas pardal. També diuen per santa Llúcia un pas de puça. Els primers els entenc, però aquest últim no. Si santa Llúcia és el 13 de desembre, i encara no ha passat el solstici d'hivern, com és pot allargar?

A veure si m'ho aclareixes.

Adéu i fins a una altra.

Maria Mercè.

Un diari no diari

Avui he berenat amb amigues,‭ ‬unes amigues que ja ho érem quan teníem molts pocs anys‭; ‬després,‭ ‬la vida ens va dur a cadascuna de nosaltres per camins ben diferents.‭ ‬Ara,‭ ‬vint o trenta anys després ens fa gràcia tornar-nos a trobar un cop al mes.‭ ‬Som ben diferents‭! ‬I quan érem solteres semblava que totes tinguéssim les mateixes aficions,‭ ‬i ara,‭ ‬molts dies haig d'esforçar-me per no deixar-les abans de l'hora prevista,‭ ‬de tan poc com m'interessen les coses que estan dient.‭ ‬I quina dèria tenen en recordar el passat‭! ‬Les seves famílies,‭ ‬les seves festes familiars i amb qui es relacionaven...‭ ‬Sembla que cap d'elles tingui ganes de parlar del present.‭ ‬Si ho fan és per ponderar les gràcies dels seus nets i com que jo no tinc nets...‭ ‬deu ser enveja el que sento.‭

Sembla que enyorin els temps passats,‭ ‬quan tenien tantes minyones i llurs mamàs les feien anar de visita a casa de les tietes i les cosines...‭ ‬No entenc com podia ser-ne amiga en la meva joventut si jo no tenia ni‭ "‬mamà‭" ‬ni tantes minyones‭ ‬-només una i gràcies-‭ ‬ni em feien anar de visita enlloc...‭ ‬Quan comencen amb aquests temes no puc ficar-hi cullerada i per això ho dec trobar avorrit.‭

Però avui no han parlat pas d'això i també m'he sentit desplaçada.‭ ‬Es veu que s'ha mort un bisbe que era fill de la nostra ciutat.‭ ‬Les seves germanes anaven al nostre col·legi.‭ (‬Caram‭! ‬Quin paper que hi té en aquest diari el col·legi.‭) ‬Doncs aquest bon senyor‭ ‬-Sa Eminència-‭ ‬va voler ser enterrat al seu poble i per tant aquesta setmana passada hi va haver un enterrament‭ "‬de pontifical‭"‬.‭ ‬L'església era gairebé tan plena de bisbes com de gent normal.‭ ‬Les meves amigues hi van assistir.‭ ‬No tenien prou boca per rememorar la festassa.‭ ‬Feia anys que no es veia una solemnitat igual a casa nostra,‭ ‬i van xalar de valent.

-‭"‬L'Església s'ha tornat tan pobra actualment que si vols veure una mica de solemnitat en els actes has d'anar a Montserrat o bé en alguna festivitat important a la Catedral‭" ‬-en això estaven totes d'acord-‭ "‬Llàstima que t'ho vagis deixar perdre‭!"‬,‭ ‬em deien.

Després han repassat tota la família del bisbe mort.‭ ‬M'he assabentat que una neboda seva té un gros problema.‭ ‬Un problema moral.‭ ‬Estava molt enamorada d'un xicot,‭ ‬molt bon xicot,‭ ‬que va tenir la mala sort de casar-se amb una noia una mica eixelebrada Van tenir un fill i després es van separar.‭ ‬Fins aquí força normal perquè de separacions n'hi ha cada dia.‭ ‬Però el que era problema és que per a la neboda d'un bisbe no quedava bé enamorar-se d'un xicot en aquestes condicions.‭ ‬Total que no sabia com dir-ho a la família que no es podrien casar per l'Església‭ ‬.‭ ‬Però vet aquí com en els temps actuals encara hi ha miracles,‭ ‬la neboda es va casar al Monestir de Sant Cugat i la va casar el seu oncle.‭ ‬-Sa Eminència-.‭ ‬Ara viuen molt feliços i esperen un fill.

Ben mirat aquestes amigues xerren molt però aprofundeixen molt poc.‭ ‬Tot escrivint-ho me parat a pensar que potser el nuvi la primera vegada només es va casar pel civil i per tant la segona res li impedia casar-se per l'església.

Vaja‭! ‬Ja he desmuntat el miracle.

‭ ‬.‭ ‬.‭ ‬.

S'ha mort aquella amiga que vaig portar-l'hi les roses.‭ ‬No creia que durés tant poc.‭ ‬Va ser una mort molt ràpida,‭ ‬Tant de temps com devia haver-hi pensat i es va acabar en un moment.‭ ‬No en sabem res del que ens espera.‭ ‬Res de res.‭ ‬Va deixar-ho tot,‭ ‬aquella rosa que no se li marciria mai,‭ ‬perquè ja estava marcida...‭ ‬Perquè guardem tantes coses‭? ‬Si ni les imprescindibles ens podrem endur.‭ ‬Quan fem la maleta per anar de viatge,‭ ‬que pensem tant en no deixar-nos res...‭ ‬I per l'últim viatge,‭ ‬el més important,‭ ‬no ens cal cap bagatge.

Hauríem de pensar-hi més,‭ ‬potser seríem més despresos.

A mi que em fa por viatjar sola perquè penso que no sabré quin avió serà el que em caldrà agafar,‭ ‬al darrer viatge no m'hi acompanyarà ningú.‭ ‬I sense haver-el fet mai ja sabré el camí.‭ ‬O potser no serà la primera vegada que el faci ni potser tampoc serà l'última.‭ ‬Tot és tan estrany.‭ ‬Hi ha tantes preguntes que no tenen resposta que val més no fer-te-les.‭

O potser sí.

Al proper berenar amb les amiguetes els plantejaré aquesta incògnita abans que comencin a parlar del què feien quan eren petites.‭

.‭ ‬.‭ ‬.

Fa dies que no continuo el diari començat.‭ ‬I no és que no tingui res per escriure,‭ ‬al contrari,‭ ‬podria bolcar-me i explicar moltes coses,‭ ‬però no ho faré perquè recordant el que deia la Virginia Wolf‭ ‬:‭ "‬Per a poder escriure les dones necessiten tenir una cambra pròpia‭; ‬una cambra pròpia no només vol dir un lloc on tancar-t‭'‬-hi per a poder escriure sense que et destorbin,‭ ‬no,‭ ‬vol dir poder comptar amb els mitjans suficients per a ser lliure i no haver-te de preocupar de si el que escrius pot ferir algú,‭ ‬pròxim o no,‭ ‬o bé algú de qui depenguis emocionalment o econòmica.‭" ‬I jo no em veig en cor‭ ‬-per ara,‭ ‬potser més endavant ho faré-‭ ‬d'escriure tot el que sento,‭ ‬tot el que em passa i tal com ho jutjo.

Per tant,‭ ‬tanco aquest diari que no ha arribat ni tan sols a ser diari.‭ ‬I si tinc ganes d'escriure,‭ ‬ho faré inventant personatges i procurant que no s'assemblin,‭ ‬ni de lluny,‭ ‬a les meves amistats.‭

Maria Mercè.‭

Carta 64

2010-01-15T13:08:00.010+01:00

Volgut Joaquim,

Tu em dius que son obra de les meves cartes i jo no n'estic tant segura, però el que sí trobo és que el teu pare continua de molt bon humor. M'ha fet molta gràcia quan m'expliques com n'és de contrari a prendre medicaments. Potser ve d'una època que la gent es curava sense prendre'n tants. Recorda el vell acudit de l'home que va al metge i li paga els seus honoraris, -"perquè el metge ha de viure"- Després va a la farmàcia i compra els medicaments,"-perquè el farmacèutic, be ha de viure...-" I quan arriba a casa seva llença els medicaments -"perquè jo també haig de viure!"- Molt agut! I molt bona memòria. Segur que moltes coses que explico jo, ell les sap molt millor. Llàstima que no me les contradigui o me les amplii. Si parlés més seria una bona font de coneixements.

Tenim un hivern molt cru. Fa molt de fred. El teu pare dirà que quan ell era jove també i tindrà raó perquè jo recordo haver vist caramells de gel al pati de casa i gelar-se la roba si la tenies estesa. Es clar avui això ja no es veu perquè les màquines de rentar ja t'estalvien haver-la d'estendre. I bassals d'aigua ben presa pels carrers, també ho recordo. I tornem-hi! Avui ja no se'n veuen perquè tot els carrers estan asfaltats i no hi han bassals. Tant divertit com era trepitjar-los i trencar el gel!

Trencar el gel... Quina frase més metafòrica! Que difícil és trencar el gel de vegades. i quantes vegades, encara que no en tinguis ganes, has de trencar el gel per suavitzar una situació, o quantes vegades amb atreviment trenques el gel! I quins bons resultats que dóna! A voltes, si no haguessis trencat el gel no s'hauria donat pas a la conversa tant interessant que es va esdevenir!

És cert que diuen "mai et penediràs d'haver callat, sempre d'haver parlat", però de vegades, si no es parla... també et deixes perdre moltes ocasions interessants.
Una mica de cada cosa deu ser el més convenient.

Tornant al fred i a les nevades, a Sabadell no n'hem tingut, per sort! Perquè la neu és molt maca però els problemes que porta no els veus fins que te'ls trobes. Aquest pensament és de persona gran i assenyada, ja dec ser-ho i no me'n adono fins que faig afirmacions d'aquesta índole. Per la tele sortia l'alegria dels infants tirant-se boles de neu i sense poder anar a l'escola... Entre ells i jo... A mi m'agrada veure-la, però no tocar-la, ells, allà on posen la vista posen els dits. Només cal veure la feina que tenen les mares quan van a comprar amb una criatura: -"No toquis res! Això no es toca! "

Esclar que també he vist persones grans que van a comprar fruita i han de palpar-la, no en tenen prou per calibrar-la amb la mirada. Els pobres kiwis sempre en surten macats. Si no ho toquen no s'ho creuen.

Sant Tomàs va ser el precursor d'aquesta pràctica?

Tornant a parlar del fred, ara vindrà la setmana dels barbuts. Ja te'n vaig parlar l'any passat. Si que fa temps que ens escrivim! Hauré de repassar les cartes, no fos cas que em repetís massa. Però, esclar, si arriba la setmana dels barbuts, be te n'hauré de parlar, i de recordar-ho al teu pare, i jo quina culpa hi tinc de que l'any no sigui més variat. Caldrà que busqui alguna anècdota d'un sant ermità barbut, per fer-ho diferent.

Portes barba?

Adéu.

Maria Mercè.

UN‭ ‬DIARI‭ ‬NO‭ ‬DIARI

. . .

Avui he berenat amb amigues,‭ ‬unes amigues que ja ho érem quan teníem molts pocs anys‭; ‬després,‭ ‬la vida ens va dur a cadascuna de nosaltres per camins ben diferents.‭ ‬Ara,‭ ‬vint o trenta anys després ens fa gràcia tornar-nos a trobar un cop al mes.‭ ‬Som ben diferents‭! ‬I quan érem solteres semblava que totes tinguéssim les mateixes aficions,‭ ‬i ara,‭ ‬molts dies haig d'esforçar-me per no deixar-les abans de l'hora prevista,‭ ‬de tan poc com m'interessen les coses que estan dient.‭ ‬I quina dèria tenen en recordar el passat‭! ‬Les seves famílies,‭ ‬les seves festes familiars i amb qui es relacionaven...‭ ‬Sembla que cap d'elles tingui ganes de parlar del present.‭ ‬Si ho fan és per ponderar les gràcies dels seus nets i com que jo no tinc nets...‭ ‬deu ser enveja el que sento.‭

Sembla que enyorin els temps passats,‭ ‬quan tenien tantes minyones i llurs mamàs les feien anar de visita a casa de les tietes i les cosines...‭ ‬No entenc com podia ser-ne amiga en la meva joventut si jo no tenia ni‭ "‬mamà‭" ‬ni tantes minyones‭ ‬-només una i gràcies-‭ ‬ni em feien anar de visita enlloc...‭ ‬Quan comencen amb aquests temes no puc ficar-hi cullerada i per això ho dec trobar avorrit.‭

Però avui no han parlat pas d'això i també m'he sentit desplaçada.‭ ‬Es veu que s'ha mort un bisbe que era fill de la nostra ciutat.‭ ‬Les seves germanes anaven al nostre col·legi.‭ (‬Caram‭! ‬Quin paper que hi té en aquest diari el col·legi.‭) ‬Doncs aquest bon senyor‭ ‬-Sa Eminència-‭ ‬va voler ser enterrat al seu poble i per tant aquesta setmana passada hi va haver un enterrament‭ "‬de pontifical‭"‬.‭ ‬L'església era gairebé tan plena de bisbes com de gent normal.‭ ‬Les meves amigues hi van assistir.‭ ‬No tenien prou boca per rememorar la festassa.‭ ‬Feia anys que no es veia una solemnitat igual a casa nostra,‭ ‬i van xalar de valent.

-‭"‬L'Església s'ha tornat tan pobra actualment que si vols veure una mica de solemnitat en els actes has d'anar a Montserrat o bé en alguna festivitat important a la Catedral‭" ‬-en això estaven totes d'acord-‭ "‬Llàstima que t'ho vagis deixar perdre‭!"‬,‭ ‬em deien.

Després han repassat tota la família del bisbe mort.‭ ‬M'he assabentat que una neboda seva té un gran problema.‭ ‬Un problema moral.‭ ‬Estava molt enamorada d'un xicot,‭ ‬molt bon xicot,‭ ‬que va tenir la mala sort de casar-se amb una noia una mica eixelebrada. Van tenir un fill i després es van separar.‭ ‬Fins aquí força normal perquè de separacions n'hi ha cada dia.‭ ‬Però el que era problema és que per a la neboda d'un bisbe no quedava bé enamorar-se d'un xicot en aquestes condicions.‭ ‬Total que no sabia com dir-ho a la família que no es podrien casar per l'Església‭ ‬.‭ ‬Però vet aquí com en els temps actuals encara hi ha miracles,‭ ‬la neboda es va casar al Monestir de Sant Cugat i la va casar el seu oncle.‭ ‬Sa Eminència.‭ ‬Ara viuen molt feliços i esperen un fill.

Ben mirat aquestes amigues xerren molt però aprofundeixen molt poc.‭ ‬Tot escrivint-ho me parat a pensar que potser el nuvi la primera vegada només es va casar pel civil i per tant la segona res li impedia casar-se per l'església.

Vaja‭! ‬Ja he desmuntat el miracle.

‭ ‬.‭ ‬.‭ ‬.

Carta 63

2010-01-08T18:57:00.003+01:00

Benvolgut Joaquim,‭

S'acaba l'any i en comença un altre.‭ ‬Sempre passa igual,‭ ‬només que aquest any‭ ‬-el‭ ‬2009-‭ ‬tot i tenir el nom de‭ "‬nou‭" ‬passa a ser el‭ "‬vell‭"‬.‭ ‬Bah‭! ‬quines bajanades.‭ ‬Sembla que no tingui res més per a fer.‭ ‬De fet no en tinc massa de feina,‭ ‬feina urgent,‭ ‬ja que aquest vespre,‭ ‬per celebrar el traspàs d'un any a l'altre‭ ‬-el‭ "‬reveillon‭" ‬com diuen els francesos-‭ ‬no he de fer sopar.‭ ‬Vaig convidada.‭ ‬Bé,‭ ‬convidada del tot tampoc perquè entre tota la colla que el celebrem ens repartim les despeses,‭ ‬però tota la feina de parar la taula,‭ ‬preparar el raïm,‭ ‬tenir la casa a punt i que no manqui de res,‭ ‬no és responsabilitat meva.‭ ‬Ho farà una amiga que hi té la ma trencada en aquests afers.‭ ‬És mare de molts fills,‭ ‬amb una casa molt gran i acostumada de molt temps a ser sempre molta colla.‭ ‬Caldrà fixar-m'hi,‭ ‬perquè en sap molt i si un dia em toca a mi...‭ ‬No,‭ ‬no em tocarà.‭ ‬La meva casa,‭ ‬el meu pis no és gran,‭ ‬al menjador catorze de colla com serem avui no hi cabríem pas‭! ‬Amb bona voluntat sí que hi cabríem però més que la bona voluntat el que ens agrada és la comoditat.‭

Fa pocs dies érem nou a taula i ja es veia molt ple‭! ‬Ara,‭ ‬que en fa de bonic una taula plena‭! ‬Dona alegria.‭ ‬I pensar que,‭ ‬si Déu vol,‭ ‬pel més d'abril serem un de més‭! ‬Una de més‭! ‬Perquè naixerà la meva néta,‭ ‬la germaneta del Lluc,‭ ‬que encara no sé com es dirà...‭ ‬volen un nom curt.‭

En temps dels teus pares,‭ ‬triar un nom per un nouvingut havia portat molts problemes.‭ ‬O molts pocs‭! ‬Si manaven els padrins,‭ ‬es feia el que ells deien i llestos.‭ ‬Si els padrins havien de ser els avis,‭ ‬generalment se'n triava un del cantó matern i l'altre del patern.‭ ‬A l'hora de triar el nom,‭ ‬si era noi,‭ ‬guanyava el padrí i si era noia la padrina.‭ ‬Sempre que no fos un nom massa estrafolari i els pares no hi estiguessin d'acord...‭ ‬i aquí venien els problemes,‭ ‬a l'hora de posar-se d'acord.‭

Jo he sentit explicar a casa meva,‭ ‬que el meu avi patern li venia molt de gust posar el seu nom quan havia de néixer jo.‭ ‬Llavors encara no es sabia per endavant el sexe de la nova criatura,‭ ‬per tant s'especulava en si seria noi o noia.‭ ‬El que havia de ser el meu padrí es deia Quirze,‭ ‬i deia:‭ ‬-‭"‬Si és un xicot i neix pel dia del meu sant o bé abans,‭ ‬li posaré Quirze‭!" ‬Sant Quirze és el‭ ‬16‭ ‬de juny i la meva mare acabava els contes per aquells dies...‭ ‬El nom no li agradava massa o sigui que devia patir una mica.‭ ‬Per sort vaig néixer el‭ ‬19‭ ‬i vaig ser una nena.‭ ‬-una quirzeta,‭ ‬em deien per fer-me enfadar-‭ ‬.‭

En canvi quan va néixer el meu germà l'avi Quirze ja era mort i el que quedava es deia Antonio i era el que li tocava ser padrí,‭ ‬i Antonio es va dir...‭ ‬però quan va ser gran i va saber l‭' ‬existència d'un avi Quirze es dolia perquè no li havien posat aquell nom‭! ‬D'Antònio res,‭ ‬li diem Ton.‭

Ara em sembla que tot això ha passat a la historia.‭ ‬Els noms els trien els pares i com que a molts nounats ja no els bategen,‭ ‬de padrins ja no se'n parla.‭ ‬Bé,‭ ‬encara n'hi ha.‭ ‬Sense passar per la pica baptismal la figura dels padrins encara cueja,‭ ‬ja sigui per pagar la mona i per fer-se responsable de la seva educació,‭ ‬també‭? ‬Abans els padrins havien de vetllar perquè els seus fillols fossin uns bons cristians...‭ ‬Ara,‭ ‬no sé...‭ ‬el mon ha canviat molt...‭ ‬Tu no tens aquest problema,‭ ‬però em sembla que al teu país la figura del padrí té molta rellevància.‭ ‬Ets padrí d'alguna criatura‭? ‬I te'n sents responsable‭? ‬Ja està bé tenir algú de qui preocupar-se.‭ "‬A quien Dios no le da hijos,‭ ‬el diablo le da sobrinos‭" ‬diu el refrany popular.‭ ‬Ja m'ho explicaràs.‭

Ara amb la gran proliferació de les ONGS ha crescut molt la figura del padrí.‭ ‬Tothom‭ "‬apadrina‭" ‬algun nen que no coneix.‭ ‬És una bona cosa,‭ ‬si es pot ajudar una mica...‭ ‬encara que no sàpigues mai qui serà el beneficiat.‭ ‬La caritat deu ser això,‭ ‬-‭"‬que la teva ma dreta no sàpiga mai el que fa la ma esquerra.‭"

Ara recordo un acudit:‭ ‬hi havia un nen que tocava el piano i el seu pare li semblava que tenia un prodigi a casa seva.‭ ‬Un dia va convidar a un músic molt entès i li va fer escoltar.‭ ‬Al final va demanar la seva opinió.‭ ‬-‭ "‬El seu fill toca amb unció evangèlica.‭" ‬li va dir.‭ ‬-‭ "‬Evangèlica‭? ‬No l'entenc.‭" ‬-Si‭! ‬Sap aquell evangeli que diu:‭ ‬que la teva ma dreta no sàpiga mai el que fa la ma esquerra...‭"

Prou d'escriure‭! ‬que arribarà l'hora de menjar el raïm i encara estaré a l'ordinador.‭ ‬Bon Any Nou.‭

Bon any Nou de tot cor‭!

Maria Mercè.

‭ ‬ UN‭ ‬DIARI‭ ‬NO‭ ‬DIARI

M'agradaria escriure un diari.‭ ‬No un AVUI ni una VANGUARDIA,‭ ‬sinó un diari,‭ ‬el meu diari.‭ ‬Últimament m'he trobat amb molta gent que escriu un diari.‭ ‬M'han fet l'apologia de com resulta de beneficiós escriure'l.‭ ‬Et serveix per descarregar els teus problemes,‭ ‬els teus traumes,‭ ‬els teus temors...

També n'hi ha que gràcies a un diari que el seu pare escrivia pacientment en temps de la guerra del‭ ‬36,‭ ‬n'ha pogut editar un llibre que ha resultat un best-seller.‭ ‬Ben pensat potser seria una bona herència pels meus fills deixar-los-hi una cosa així.‭ ‬Si no ho engruixeixo amb coses com aquesta,‭ ‬poca herència podran tenir.

Però,‭ ‬cóm s'escriu un diari‭? ‬I cada dia s'hi ha d'escriure‭? ‬I tant‭! ‬Sinó ja no seria diari.

Acaba d'entrar l'àvia on estic escrivint.‭ ‬-‭"‬A qui escrius‭? ‬-‭ ‬A ningú.-Ah‭! ‬Ja m'estranyava perquè no sé que tinguis ningú fora...‭ ‬Deus escriure a aquell concurs de les etiquetes que regalen cotxes.‭ ‬Ja fa dies que et dic que ho facis.‭ ‬Jo tinc amigues que ja ho han fet.‭ ‬i si et sembla posa-hi el meu nom també.‭ ‬Si em toca,‭ ‬serà per al teu germà.-‭ "‬Si,‭ ‬mare.

Si això és un diari no crec que sigui massa interessant.

Ahir vaig anar a visitar a una coneguda que és a l'hospital.‭ ‬-però això ja no deu ser diari,‭ ‬perquè era ahir.‭ ‬-Bé,‭ ‬no vindrà d'un dia.‭ ‬Ella assegura que anàvem al mateix col·legi i a la mateixa classe.‭ ‬El seu nom em sona,‭ ‬però no puc recordar quina cara feia de petita.‭ ‬D'això fa molts anys i la vida no ens ha tornat a ajuntar fins ara de grans.‭ ‬És vídua d'un excursionista que va morir d'accident a muntanya,‭ ‬té dues filles que ja estan casades i ella ha continuat vídua malgrat que em penso que algun pretendent havia tingut.‭ ‬Un dia va insinuar que ella tornar-se a casar,‭ ‬potser ho hauria fet,‭ ‬però es veu que el que li havien proposat era només un‭ "‬ajuntament‭" ‬i segons els seus principis no hi estava d'acord.‭ ‬Una altra amiga que estava a la conversa la va titllar de poc pràctica i d'antiquada.‭ ‬-‭"‬Si t'ajuntes i no et cases conserves la paga de viudetat que cobres.‭"

Ara és a l'hospital.‭ ‬Ja hi ha estat altres vegades però jo encara no l'havia retrobada i no l'havia anat a veure.‭ ‬Té càncer.‭ ‬Ho sap perquè fa molts anys que hi conviu.‭ ‬Li fan un tractament força agressiu i cada cop està pitjor.‭ ‬Ara,‭ ‬però,‭ ‬sembla que ja no n'hi faran cap més‭; ‬s'està acabant.

Ahir la vaig anar a veure.‭ ‬Dins la bata blau-turquesa que portava,‭ ‬i que li venia massa folgada,‭ ‬s'endevinava el seu cos fet un sac d'ossos.‭ ‬La cara se li havia encongit,‭ ‬se li havia fet petita i llavors vaig recordar la nena que venia a la meva classe.‭ ‬Li vaig portar una rosa perquè era Sant Jordi i la vaig posar en un gerro amb dues altres més.‭ ‬També li vaig portar una d'aquelles assecades que duren sempre i serveixen per posar en un llibre.‭ ‬Va estar contenta.‭ ‬Déu meu‭! ‬Com es pot estar contenta si tens la mort tant a prop‭? ‬Vaig fer un comentari sobre la segona rosa...‭ "‬aquesta la tindràs sempre‭" ‬...‭ ‬vaig acabar dient-ho baixet perquè a mi em va sorprendre fer aquest auguri.‭ ‬Més tard vaig pensar que potser m'acabaria molt més aviat jo que no pas ella,‭ ‬tot i no tenir cap mal aparent.

Sant Jordi‭! ‬Jo vaig comprar dues roses per portar a la meva amiga i a mi no me'n van regalar cap‭! ‬I el meu marit m'estima‭! ‬Si no arriba a estimar-me potser me n'hauria regalat una per dissimular.‭ ‬Ell és així.‭ ‬Em penso que no me n'ha regalat mai cap.‭ ‬Sí‭! ‬Una vegada,‭ ‬perquè junt amb el llibre que em va portar ja hi donaven la rosa.‭ ‬De llibres si que me n'ha portat.‭ ‬Ui‭! ‬En tenim‭! ‬En tenim tants que ni sabem on posar-los.‭ ‬Gairebé tots relacionats amb la muntanya.‭ ‬Sort que a mi també m'interessen...‭ ‬però sinó fora igual perquè també hi ha altres temes que m'interessen i no se n'ha preocupat mai.‭ ‬És clar que de roses tampoc no n'hi he regalat mai cap.‭ ‬En aquest cas sóc una mica garrepa.‭ ‬O bé és que no em sobren els diners.‭ ‬De llibres si que n'hi he comprat,‭ ‬els que dintre de ser del tema de muntanya m'interessen a mi també.‭ ‬Devem ser fets l'un per l'altre.‭

Si això és un diari poca herència deixaré als meus fills.‭ ‬Hauré de bolcar-me i escriure coses més íntimes i més transcendentals.‭ ‬Si és que me'n passen,‭ ‬sé transcriure-les i analitzar-les.‭ ‬Llavors hi haurà el perill que algú el llegeixi mentre jo sigui viva.‭ ‬Ui‭! ‬Quina vergonya‭! ‬El que sempre he amagat,‭ ‬el que no explico mai a ningú i que fa que tothom em tingui per una persona alegra i lleugera que no es capfica mai per rés.‭ ‬Ai‭! ‬Que pocs diaris de qualitat escriuré...

‭ ‬.‭ ‬.‭ ‬.

Carta 62

2009-12-23T18:55:00.003+01:00

Hola Joaquim,

Ja ha arribat l'hivern! -(Sí, i sembla que s'hagin gelat les cartes, perquè no n'arriba ni una! deus pensar...) Sí, és veritat que fa dies que no t'escric. Hi ha sequera. Hi havia sequera però avui ha plogut. Ha plogut i ha nevat a gran part de Catalunya. I ja tenim els problemes com cada cop que neva. Carreteres tallades, trens que van amb retard, avions que no arriben... I les cartes tampoc.

Som a vigílies de Nadal, hi ha més feina que de costum, la gent -no sé perquè- però sembla que ho hagin de fer tot abans no sigui la festa! Sembla que s'acabi el món! Aquelles reunions d'amics i coneguts que s'han anat postergant, ara a tothom els entren les cuques! "Ens hem de veure! Ens hem de veure abans de Nadal!". Abans de Nadal... i què farem el mes de gener? Que és tan llarg i que un cop han passat els Reis sembla que no s'acabi mai?

No és veritat que no hi hagi festes pel gener... Ja veuràs com quan hi siguem t'explicaré de la festa de Sant Antoni Abat -popularment Sant Antoni dels Burros- i d'altres que n'aniran sortint. Però no avancem esdeveniments que encara he de parlar d'una festa passada que el teu pare deu recordar, perquè anys enrere, quan Sabadell era més tèxtil que ara, tenia molta ressonància. La festa de Santa Llúcia, la festa de les modistetes, de les cosidores de peces i de les cosidores en general i de gairebé tothom perquè Santa Llúcia és advocada de la vista i la vista és el do més preuat que els humans tenim. Potser no la valorem prou perquè la tenim, però... si un dia ens faltava....val més no pensar-hi. A Barcelona hi havia més tallers de confecció que aquí i per tant voltaven més colles de "modistetes" que anaven a visitar a Santa Llúcia a la Catedral i llavors es passejaven per la fira que aquell dia s'instal·la pels carrers del Barri Gòtic. La fira dels pessebres, de les figuretes, dels adornaments de la llar i que dura fins la vigília de Nadal.

Les modistes de Sabadell també feien festa i moltes aprofitaven per anar a Barcelona, com que era dia feiner tots els comerços eren oberts, al matí es feien compres i a la tarda anaven a teatre a veure alguna representació d'actualitat. Les cosidores de peces acostumaven a fer uns grans berenars, però no sé si feien festa de treballar.

Tornant amb Santa Llúcia advocada de la vista, ara recordo un costum que hi havia quan algú patia un "mussol". Avui dia no veig ningú que en tingui de mussols. I potser tu ni saps el que és un mussol. Tenir una infecció a la parpella, que s'hi faci un gra... d'això se'n diu tenir un mussol. És dolorós i desagradable, es fa una cara estranya... Potser ara hi ha més higiene que abans, el cas és que ara de mussols no se'n veuen. I saps com se'l curaven? Un sistema infal·lible, -deien- era trucar a una casa i al moment que t'obrien la porta, per tot Deu-vos-guard, s'havia de cridar: -"Aquí us el deixo!" i marxar corrent.

Quan érem joves, una de les distraccions preferides a l'estiu -si tenies la sort de passar-el en un poblet on s'estigués fresc, vull dir si tenies la sort del que en dèiem "anar a estiuejar"- doncs una de les distraccions era organitzar a la nit una cacera de mussols. De mussol ocell. No se'n caçava mai cap però es feia molta gatzara. A la tarda ja preparàvem una mena de reclams que sonàvem "tut-tuuut", i unes vergues untades amb vesc... perquè els mussols s'hi enganxessin... Havia de ser una nit de clar de lluna, perquè poguéssim veure'ns-hi per caminar pel bosc i arribar al lloc especial que s'havia triat per la cacera. No es podia fer soroll, ni parlar, ni riure! i quan s'és jove el que es fa més és riure! Jo no sé de cap cacera que hagués acabat amb un mussol caçat. Ara, se'n parlava molts dies.

Tu no ho sé, però el teu pare segur que hi havia anat a caçar mussols, veuràs com ho recorda.

Bé, ja he acabat dos jerseis, ja son a punt per regalar-els. Ara encara tinc pendent de fer-ne un altre, però aquest serà per Reis... o per la Candelera, que és pel febrer! Millor per la setmana dels Barbuts, a mig gener, que així anirà calent el que el rebi. Per a tu no te'n faré cap. No sé les mides... No sé si ets gras o prim, alt o baix... Ets tot un misteri! Igual que jo. No se'ns ha ocorregut mai d'enviar-nos cap foto, oi? A mi ja m'està bé així, sense saber gaire cosa.

Aquesta carta és per desitjar-vos un bon Nadal al teu pare i a tu i també a la Dolores que us cuida tan bé. Un bon Nadal i un bon Any (que dura més dies que no pas el Nadal).

Que tingueu unes bones festes!

Maria Mercè.

P.D. Penso que us puc enviar un verset com si fos el carter, o el repartidor de diaris desitjant-vos bones festes. A veure si rebo l'estrena, que ara en diem "aguinaldo"

Nadal no és un dia igual
dins el conjunt de tot l'any.
Nadal és més especial
i potser per unes hores
ens estimem tots els homes.
Més ai! Si només dura la treva
de Nadal a Sant Esteve!

Maria Mercè.

Carta 61

2009-12-11T20:52:00.002+01:00

Estimat Joaquim,

Tens una paciència de sant! La deus haver exercitat cuidant al teu pare que perd la memòria i de retruc la practiques amb mi. Quan em dius que t'agraden les meves cartes, que et fan passar una bona estona, que les esperes... i que sé jo que més!... No saps el feliç que em fas i com m' esperones a seguir escrivint sense pensar gaire les coses que dic.

Estava preparant el conte curt que em vas demanar i he trobat un escrit del 1995, te'l envio. Ves quines coses pensava el 1995! Encara no estava sola i tu encara devies d'estar acompanyat...

"Perquè som tan poca cosa davant de l'Univers? Perquè ens deixen pensar tantes coses i tenir tants problemes? A qui es pot demanar comptes? Qui se'n riu dels nostres conflictes? Qui s'entreté amb les nostres tribulacions? Perquè? Hi haurà una eternitat que tindrà en compte el nostre comportament per donar-nos premi o càstig?

O bé hi ha algú interessat que pensa fer una novel·la dels nostres conflictes? Les nostres situacions les barreja i les transcriu per guanyar un premi important? No seria millor ésser uns cucs insignificants sense problemes vitals i no tenir d'esperar res, com tanta gent hi ha que espera?

Perquè patir tant? Podríem passar sense pena ni glòria i acabar-nos sense més... També hi ha qui passa sense pena ni glòria i s'acaba sense més... i la gent diu: -Pobre! Era una bona persona, no feia mal a ningú, no es ficava mai en res."- I jo pregunto, quina eternitat li espera -si és que hi ha eternitat- i per força n'hi ha d'haver. No és possible que vides tant diferents tinguin un destí comú, igual o semblant...

Però, perquè m'imagino que tot ha de quedar compensat, si la vida moltes vegades no és res més que un absurd, perquè entestar-me en que acabi lògicament, amb premis i càstigs? -

. . . . .

Això ho vaig escriure el mes de maig, en plena primavera. Era el temps en que ja cuidava el meu marit que estava com el teu pare.

Ara escric altres bajanades, i mentre tingui audiència seguiré escrivint. Quan diguis prou! Ja no te'n enviaré més.

Avui faig repòs, tinc el genoll inflat i el duc envoltat de gel per que se'm desinflami. Em penso que el cap de setmana passat vaig forçar-lo massa. Li vaig fer pujar i baixar moltes escales i "el meu mal no vol soroll", com diu la veu popular. No hi ha mal que per bé no vingui, he acabat un jersei i n'he començat un altre. Per Nadal faré content a més d'un. M'agrada fer mitja, és com quan era jove i anava una estona als telers que teníem a casa, a vigilar que no passés cap disbarat i que no s'acabés el fil de la llançadora... S'havia de canviar a temps. No em molestava el soroll, em podia abstreure, pensar en el que volgués i no tenia de parlar amb ningú, ni donar explicacions... Si m'estava a casa sempre hi havia alguna feina per fer que a voltes no m'agradava, i tenia de fer-la... en canvi davant d'un teler, figurava que de feina ja en feia i a sobre podia imaginar coses, i ningú ho trobava malament ni ningú m'imposava res.

Fer mitja és quelcom semblant. Poses música i vas fent... Pots escoltar o pensar i mentre, fas una feina que s'aprofita. Els meus jerseis tenen molt prestigi. Llàstima que siguin tan laboriosos, no es fan en un obrir i tancar d'ulls. (Anava a dir -"Com els ases els pets!"- però ja tornava a sortir una frase escatològica).

El teu pare li farà gràcia aquesta dita que era -i és- molt popular. A viva veu és pot dir, però en una carta no queda tant bé.

Et deixo, que els jerseis m'esperen i per Nadal han d'estar acabats.

Adéu.

Maria Mercè.

Carta 60

2009-12-11T20:30:00.003+01:00

Benvolgut Joaquim,

Saps que és un astor? Jo sí perquè ho he buscat al diccionari, doncs no estava massa segura de saber-ho. Tot i que fa anys, molts anys, a la revista d'excursionisme que es deia CORDADA ja em van publicar una llegenda que portava per títol "El gorg de Perxa-Astor" . No recordo d'on l'havia treta ni qui me la va explicar. Es una llegenda "històrica" El que si que recordo és que abans d'escriure-la amb el meu marit vam anar a localitzar el paratge on havia tingut lloc la facècia. Pels voltants de Sant Celoni em sembla. Actualment de gorg ja no n'hi ha cap ni el terreny és entollat sinó sec i urbanitzat. Però en temps del Compte de Barcelona, Ramon Berenguer I, sembla que tot el voltant de la muntanya del Montseny era un bosc impenetrable, Be, potser no tant, però si molt frondós. Els Comptes i els nobles hi anaven a caçar.

Ramon Berenguer tenia un germà que es deia Berenguer Ramon i que entre els dos es repartien el govern de Catalunya. Manaven mig any cada un. Però mentre que pel Ramon Berenguer -que li deien Cap d'Estopa- això de manar mig any ja li semblava bé, al seu germà no. El seu germà no en tenia prou. Volia manar sempre! Hi havien desavinences i un dia anant de cacera, al trobar-se sols en un paratge molt emboscat, el germà envejós el va matar. Va aprofitar que per allí hi havia un gorg i va amagar el cadàver dintre les aigües d'aquell toll que devia ser profund.

Quan es van adonar de la desaparició del Compte no cal dir amb quin desfici el buscaren però no havia deixat cap rastre... I aquí entra en joc l'ocell. L'astor era el preferit d'en Cap d'Estopa. No li calien rastres per saber on era el seu amo. Va escollit un arbre ben alt al costat de l'aigua, s'aposentà dalt d'una branca i d' allí no se'n va moure fins que van descobrir el cadàver. I quan a la catedral de Girona van fer-li els funerals, l'astor només feia que donar voltes sobre el cap de l'assassí. Tothom ja sospitava del germà del mort, però l'ocell hi va ajudar molt.

I ara et diràs de què ve explicar-me aquesta llegenda al començament
d'una carta? Doncs perquè diumenge vaig anar a dinar a un poble que no coneixia ni l'havia sentit anomenar mai i es deia l'Astor. Un poble petit d'estructura medieval, amb carrers coberts de voltes i cases edificades a sobre. No en vaig veure ni una d'ensorrada. Totes estan refetes com si fossin noves de trinca. De pedra. Feia pensar en els pobles de la Cerdanya que s'han posat de moda i tots estan com si sortissin de la capsa... I també els de l' Empordà... Però era a la Catalunya de secà. Entre l'Anoia i la Segarra, prop de Calaf. Això sí, les cases totes tancades i moltes amb el cartell d' En Venda. No es veia ni una ànima, tret dels que estaven dinant a l'hostal, que devia ser tot el poble... i nosaltres que érem d'un altre.

Un altre poble curiós i refet últimament amb ganes d'atreure turistes, es Montfalcó Murallat. Un Restaurant, una casa de turisme rural i poca cosa més hi vam veure, potser perquè era "temporada baixa". Només al restaurant hi havia animació. També te els carrers coberts, estrets i costeruts seguint l'estructura de la muntanya on està edificat. Sembla que et traslladis per uns moments a uns quants cents anys endarrere. Quanta inseguretat hi devia haver que es tinguessin de protegir tant. I diem d'ara!

Veus? Hi surt la paraula "falcó". Ja diuen que quan sents una paraula rara o desconeguda o que no sigui habitual, no passen ni vint-i-quatre hores que la tornes a sentir. L'astor és un falcó, un rapinyaire que si assembla força. I en dos dies, dos falcons!

A l'Astor hi ha una església l'origen romànic però molt modificada. La portalada sembla que ho és però poca cosa més. De Montfalcó Murallat el més interessant és la seva situació de vila closa. Només hi ha una porta per poder-hi entrar. Potser t'hi portaré si algun dia vens, però tindràs tantes coses per veure que no sabràs quina escollir. No,no serà de les primeres de la llista, no.

Que va dir el teu pare sobre Olot? Recordava alguna cosa? Després em va saber greu haver-me esplaiat tant parlant del parlar d'allà. Però és que per tot el Gironès i pel Ripollès, s'usa molt la paraula cardar. En llenguatge vulgar, es clar. Diríem que si abans hi havia el parlar "salat" - Sa Tuna, S'Agaró. Sant Just Desvern - no dels verns! o Sant Joan Despí i no del pi... doncs com abans hi havia el parlar salat ara podríem dir que hi ha el parlar cardat. Hi han els "malparlats".

Em reclames que torni a afegir a les cartes un conte per entregues... Actualment tinc poc temps per escriure, però de totes maneres, si dius que el trobes a faltar, ja miraré de fer-ho. No hi ha com tenir demanda d'un article per tornar-ne a fabricar...

Res més, et deixo perquè m'ha sortit feina. Si vols conte l'he d'escriure.

Maria Mercè.

Carta 59

2009-12-03T20:47:00.007+01:00

Benvolgut Joaquim,

Avui les dones de la Unió de Mares de Sabadell, que són les que han engendrat les Mares Caminadores - i actualment també les Àvies - a més d'haver engendrat els seus propis fills! (Mira si n'han fet de feina les dones!) Avui han celebrat que fa 25 anys que van començar de caminar.

Es troben un cop al mes i fan un recorregut per muntanya -ja t'ho he explicat altres vegades- caminen entre tres i quatre hores i després van a dinar a un restaurant, no fos cas que s'apriméssin...

Si quan vam començar fa 25 anys haguéssim caminat sempre en línia recta vés a saber on hauríem arribat. Però no, sempre hem fet el "Roda el món i torna al Born". Cada vegada que sortim tornem a casa. Però hem fet molts, molts quilòmetres i per paratges molt bonics. Avui hem mirat de recordar alguns dels llocs més emblemàtics que hem visitat al llarg d'aquests anys. En un fulletó hi hem posat fotografies de la primera sortida que vam fer, que va ser al Puigsacalm. -Des d'América aquest nom no et deu dir res, però és sonor, oi? I fa gràcia perquè utilitza el parlar "salat", fa servir la "s". Traduït seria més o menys puig de la calma o encalmat? Un "calm" em sembla que vol dir lloc enlairat, herbat i suau i aquest puig d'uns 1600 metres, no és massa agressiu, té pastura fins ben amunt, i en canvi és ben escarpat per l'altre costat, (Per l'altre vesant, dirien els manuals d'excursionisme.) És ben visible des de molts llocs , sobre tot és cim dominant del Cabrerès. (Para, para! deus dir, no m'atabalis amb tants noms!) Ho faig perquè t'hi vagis familiaritzant per si algun dia vens a Catalunya.

És a la Garrotxa, molt a prop d'Olot. Digues-li al teu pare: -"Si no plou a Olot, no plou enlloc". Potser recordarà que li deien "L'orinal de Catalunya" i que també és la població catalana que va donar molts pintors famosos que van crear l'escola olotina -Mayfren , Vaireda -tota una saga d'aquest cognom- una indústria d'imatges religioses, santi di guixi, que encara dura.

Dígues-li al teu pare també, que en aquella contrada utilitzen un verb que el fan servir per moltes coses... El verb "cardar". Per exemple, per dir m'has ben fotut, diuen m'has ben cardat! i també hi ha la dita, "qui no carda a Olot, no carda enlloc". Mira, tot això no ho hauria d'escriure una "dama" com jo, però si vull ser fidel al que es troba a Olot, i vull que el teu pare se'n recordi, no em queda cap més remei. El guió s' ho porta...

En el fulletó que hem repartit avui també m'hi han fet posar una llegenda de les moltes que he explicat al llarg dels anys. Una llegenda fa que recordis més els llocs on has estat i per això mirem d'incorporar-ne a les nostres excursions. N'han triat una que parla de les Dones d'Aigua. Bé, el que hi posa és:

"Explicar llegendes quan anem a caminar és una bona manera de fer que la gent recordi el que hem visitat. Quan passem per l'autopista en direcció a Girona i veiem el Turó de Montsoriu, recordarem que un dia hi vam pujar i que ens van dir que hi havia un tresor amagat. I que el seu nom ve perquè el compte de Barcelona anant de cacera es va separar tant dels la seva comitiva que es va perdre i va passar tota la nit sol dalt de la muntanya. Es va trobar molt sol... Molt "soliu"... i per això hi va fer aixecar un castell, per si tornava a passar.

Quan caminem pel costat d'un rierol d'aigües plàcides i tranquil·les i en un paratge emboscat, ens agradaria que ens sortís una Dona d'Aigua, d'aquelles que hi habiten. Però nosaltres hi anem a ple sol i les Dones d'Aigua surten a rentar la roba al punt de la mitja nit i no són massa amants de Mares Caminadores; més aviat s'enamoren de joves hereus, cepats i fornits... Com el que es va casar amb una d'aquestes.Era un ric hisendat de la muntanya del Montseny, i ella li posà per condició que no expliqués mai a ningú el seu origen, si no marxaria i no la veuria mai més.

Van passar uns anys en que el matrimoni va ser una bassa d'oli. Van tenir dues filletes i mai s'havia vist mare tan amorosa ni mestressa tant estalviadora. Fins que un dia, veient acostar-se una gran tamborinada, com que el seu home no hi era, ella manà als seus servents que seguessin tot el blat abans que la tempesta no el malmetés.

Quan el marit arribà -ara diríem: "li tirà la cavalleria per sobre"- "Tu no havies d'haver donat aquesta ordre! "Què saps tu del blat si ets una Dona d'Aigua!". Que va haver dit! Al moment li va desaparèixer la companya. No la va veure mai més, tal com ja li ho havia advertit. Només la veien les filles que cada dia el seu pare les trobava netes i polides i ben pentinades. La mare amorosa no les va deixar mai i com a penyora de la seva presència després de pentinar-les els hi feia un petó, li queia una llàgrima i aquella llàgrima es transformava en una perla."

Oi que val la pena d'anar a caminar i assabentar-se de llegendes tan boniques?.

Veus, ja en saps una altra!

Adéu,

Maria Mercè.

Carta 58

2009-11-30T19:50:00.004+01:00

Benvolgut Joaquim,

Em dius que et va agradar aquell verset de l'Auró, estic contenta. Això m'animarà a enviar-te'n un altre. També anirà d'arbres. És temps de fulles mortes, és temps d'arbres de colors. Aviat serà temps d'arbres de Nadal. Ja se'n veuen per moltes botigues, com si Nadal fos demà mateix i encara falten dies. És clar que els que jo he vist no se'ls marciran! Són arbres de plàstic. Duren molts, molts anys, no tenen pas la gràcia d'una cosa viva, però és el que hi ha... I encara sort que molta gent es conforma amb un arbre de plàstic que si no, potser ens deixarien els boscos plomats! Tanta és la fal·lera de copiar als del Nord...

A casa nostra més que d'arbre, tenim la tradició del pessebre, és més entranyable, té més caliu, dura més dies, - fins a la Candelera- i dona molt de sí. És motiu de conversa, la molsa s'escampa, se'n va del seu lloc, cau per terra, embruta. Els bens que els havies posat drets no saps perquè apareixen tombats, com si dormissin. L'àngel que s'aguantava tant bé dalt de l'arbre, al costat de la cova, també te'l trobes fent la migdiada a sota les branques... Només "l'home que caga" segueix al seu lloc com si no acabés mai les ganes... i la rentadora, prop del riu de plata, no para mai de picar la roba... és la més treballadora. Els pastors, o estan embadalits davant de la cova o deixen cremar les sopes tot mirant l'àngel que els hi du la bona nova... Si, un pessebre dona molt de sí.

De totes maneres no critico l'arbre, a casa també posem una branca d'avet amb llumets de colors que s'encenen i s'apaguen. Fa bonic i dona vida.

Qui fa el pessebre a casa teva? La Dolores? O des que no hi ha la teva dona ni la teva mare us quedeu sense? No m'ho crec. El deus de fer tu. Al teu pare li deu agradar i tu segueixes la tradició. Bé, deixem-ho, és allò que diuen, "a casa dels altres no t'hi fiquis mai!".

Vaig anar d'excursió per terres del Bages. Aquest nom no et deu dir res, no crec que arribis a tant com per saber-te les comarques de Catalunya. Si et dic que vaig anar pels voltants de Manresa ja et sonarà més. Vam anar a visitar ermites romàniques de la serra de Castelltallat. Vaig anar amb els Amics del Romànic i és clar, aquesta és la seva feina! Donar a conèixer el romànic de casa nostra.

La serra de Castelltallat va patir un gran incendi fa cosa de quatre o cinc anys i més tard encara es va tornar a encendre el poc que quedava. Un cop sense arbres van descobrir més muralles del castell de Sant Mateu, ara, l'han netejat bé i poden ensenyar com eren les seves dependències. Amb una mica d'imaginació pots reconstruir la vida que s'hi feia a dins... A més t'expliquen una llegenda d'amor i de gelosia, d'un assassinat i d'un "aparegut" que ajuda al detectiu a descobrir el crim...

És gent emprenedora aquesta del Bages! S'han inventat una series de rutes que van d'una masia a una altra amb carros i "tartanes," Si en una s'hi dina, en l'altra s'hi dorm, i pels més intrèpids, fins es pot dormir i cuinar dintre del vehicle i fer la ruta més llarga. Talment com si anessin a descobrir l'oest americà. Uns cavalls molt valents ajuden a traslladar-te

La serra de Castelltallat és molt de secà, d'arbres de colors només se'n veien als costats de les rieres, -a muntanya, els roures sempre van una mica endarrerits,- però com que al començar t'he promès un vers, doncs ara te'l transcriuré. El vaig escriure a la Fageda d'en Jordà. No és el d'en Maragall, ho sento, és meu.

La Fageda d'En Jordà
té tots els colors del mon.
Primavera el verd més clar,
a l'estiu el verd profund
i quan arriba la tardor
es la paleta d'un pintor!

Quan entres dins la fageda
tens por de perdre't en ella.

Quan hi ets dins, t'hi sents tant bé
que oblides el mon sencer.
T'has perdut i t'has trobat,
t'has trobat a tu mateix.
Oblides que tens un cos.
Ets natura, ets esperit...

Et sents vibrar dins d'un arbre
o sents l'arbre dintre teu...
Sents els batecs de les fulles
com els batecs del teu cor.

I és tant gran la relació
entre tu i la natura
que la sensació perdura
i et deixa tot trasbalsat.

La relació amb un amant,
et deixaria semblant?

Poc t'ho pensaves que t'enviaria versos i tot,oi?

Adéu, fins a una altra.

Maria Mercè.

Carta 57

2009-11-19T20:25:00.002+01:00

Estimat Joaquim,

"Carteta ve, carteta va, quina pila que n'hi ha!"

El dia que em diguis prou, jo pararé, perquè ja me l'estic tement, al teu pare li deu importar poc tot el que conto actualment; ja no parlo tant del seu carrer, ni del Sabadell que ell coneixia... No obstant en les teves cartes continues dient que cada dia n'hi has de llegir una, mal que sigui repetida! Per sort, això de perdre la memòria -i pel que em dius ell cada dia la perd més- també té els seus avantatges. El més pesat deu ser per tu, que ja te les deus saber de memòria. I el pitjor seria si em passés a mi! No et pensis, més d'una vegada quan introdueixo algun acudit, o comento alguna dita, ja començo de tenir els meus dubtes..."vols dir que això no t'ho he explicat, ja?" Si alguna vegada em passa, disculpa'm, no estarà fet amb mala intenció, total pots pensar, -"pobra, ja repapieja!"

Doncs no, no repapiejo! Encara estic bé. Ultimament he estat fent molt menjar per afavorir la família del meu fill -ja que la meva nora ha tingut problemes d'embaràs i ha tingut de fer repòs- i cada vegada m'han felicitat per tot el que els he cuinat. He estat contenta. En una carta et comentava a que a la meva cuina hi havia un bé de Déu d'olles i cassoles que ja no servien per res, -estan jo sola a casa no me'n calen tantes-. Doncs, mira! Han tornat a servir com als seus bons temps.

Les Àvies Caminadores han fet la seva sortida mensual i aquest cop han anat al Montseny. És temps de tardor i cal anar d'excursió als llocs on els arbres siguin els protagonistes. Aquells que perden les fulles ara canvien de color. S'ha d'anar majoritàriament on hi hagin fajos, - els roures ho fan més tard- i si no és a tanta alçada, a la vegetació de ribera també podrem trobar-hi un ric cromatisme. Es verns, els pollancres... tots agafen uns colors espectaculars. A tot arreu hi ha bellesa! Ara recordo un verset que vaig escriure sobre un auró solitari entre mig d'un alzinar.

Hi ha un auró dins l'alzinar
que a l'estiu no es fa notar,
i quan arriba la tardor
és la nota de color.

Tot ell de color vermell,
tothom el veu i l'admira.
Però les fulles duren poc,
El vent se les endú aviat
i es queda tot despullat...

Altre cop ningú no s'hi fixa
entremig de l'alzinar.
Paciència! Haurà d'esperar.
Però la tardor tornarà.

L'auró és el símbol del Canadà. És a la seva bandera. Una fulla, molt elegant i decorativa. Veus, el Canadà! Un país que no conec i que m'agradaria visitar. Quan era joveneta m'havia embadalit llegint novel·les del James Oliver Kurwood- em sembla que s'escriu així- . Devia estar-ne enamorat perquè el descrivia amb molt d'entusiasme, i també te'l feia estimar. Jo n'havia parlat molt i quan el meu germà hi va anat, em va dir que moltes vegades el seu paisatge era una mica monòton. És possible que jo l'hagués idealitzat.

On m'agradaria anar de viatge -dec estar millor del genoll perquè ja penso en viatges- a visitar alguns parcs Naturals dels Estat Units. Yosemite, no cal dir-ho! I el Gran Canyon del Colorado... Però n'hi han amb molta menys anomenada que també són preciosos. No està a prop de casa teva, oi que no? Per aprofitar i fer-vos una visita em caldria anar al desert d'Atacama? Bé. ja n'anirem parlant. De moment diumenge vaig anar al Parc Natural del Montnegre -Corredor, molt més a la vora i també molt bonic. Està farcit de pistes sorrenques que faciliten la pujada des de qualsevol dels quatre punts cardinals. La pujada amb vehicle, eh? perquè n'estava ple. Un cop dalt, la gent s'escampava pels boscos, no sé si buscaven bolets o només caminaven o prenien el sol. El bosc estava molt sec, només trobàvem "apagalluns" aquells bolets blancs en forma de paraigua, que feien la delícia del meu net, perquè es veien fàcilment i era com un trofeu cada un que en descobria.

Quan tornis d'Amèrica -si és que tornes algun dia- et faré una llista de tots els indrets de casa nostra que val la pena de visitar, i si no havies decidit quedar-te, potser t'ho faran replantejar.

Una forta abraçada

Maria Mercè.

Carta 56

2009-10-29T20:59:00.002+01:00

Estimat Joaquim,

M'he passat el cap de setmana a casa del meu fill, la nora i el net! No te'n explicaré les gràcies perquè em cauria la bava i tacaria el paper tot i sent virtual. És molt eixerit i té una memòria que ho recorda tot. Fa unes frases més ben construïdes que les que fa la seva àvia. És un noiet alegre i content però només treu el geni quan li porten la contrària. I quin geni! Sort en tenim que li dura poc l'enrabiada i tot seguit es distreu en algun altre joc.

Bé, no en parlaré més del net però és una preciositat. Amb ell vam anar al bosc a veure si trobàvem bolets. Ni rastre! Ni de bons ni de dolents. El bosc estava molt sec. Sequíssim. Feia molt temps que no plovia i en canvi avui ha començat de fer-ho i en alguns llocs amb força intensitat. Ja demanen a la gent que tinguin precaució amb les rieres seques que de prompte baixen mullades i amb un bon cabal d'aigua.

Quan deixes la pista els caminets del bosc gairebé no es veuen. Estan plens de brossa, banques trencades... i alguna que altre llauna de beguda buida. El diumenge al matí, més que gaudir del cant dels ocells t'enfades amb el soroll que fan les Quads, aquesta mena de motos dobles que es posen per tot arreu. Des d'on estaven les vam veure arribar per una camí que deia "prohibit" però com que no hi havia cadenat els "senyors" hi van passar.

També hi havia caçadors. Els van veure quan ja recollien el gossos. Sort que ja marxaven perquè al bosc els caçadors son perillosos...

Estàvem a la muntanya del Montseny sobre La Garriga; vam parar-nos una estona a l'ermita de Sant Cristòfol de Monteugues. Tancada però ben conservada. Devia ser la parròquia dels dos o tres masos que hi ha per aquelles solituds. Anys enrere els seus aplecs devien ser molt concorreguts perquè te al davant una gran esplanada per ballar-hi sardanes i cabre-hi molta gent. Vam trobar-hi quatre excursionistes, i també hi vam trobar unes fruites que havien caigut dels arbres que ens van cridar molt l'atenció. Rodones, d'uns 10 o 12 cm. de diàmetre, pell una mica rugosa i de color groc-verdós. (Les que feia dies que ja havien caigut eren negres i arrugades) però el que ens va cridar més l'atenció era l'olor que desprenien! Una olor molt forta però agradable entre llimona i codony, ens va semblar. En vam recollir algunes per estudiar-les... No sabíem pas que eren!

Tenien tant poca polpa que no devien servir per fer-ne melmelada... El pinyol ho ocupava gairebé tot. Però i la olor? Segur que la gent del camp devien aprofitar aquelles boles per perfumar la roba dels armaris.

Però, per quelcom més devia servir aquell fruit tan aromàtic! Aquella olor... Em va recordar un refresc que preníem quan encara no hi havia la Coca-Cola i que era inofensiu... Xarop amb sifó! N'hi havia de grosella, i quedava la beguda vermella, de menta i quedava verda i de poncem, que era grogueta i molt suau... Aquella olor! Sí, alló tenia de ser el fruit d'un devia sortit el Xarop de Poncem! Vaig tornar a recórrer al llibre del Pius Font i Quer i si no ho vaig mirar malament, de l'escorça d'aquell arbre- que se'n diu poncemer,- en treien la substància per fer-ne el xarop. L'arbre es diu Ciro en castellà i explica que és de la família de les Rutiàcies -(També hi pertany el llimoner).

Vam arribar-nos fins al Coll de la Batalla, sembla que allà s'hi havia trobat una campana i que en aquell indret el gran Carlemany va derrotar als moros en un encontre que van tenir. La campana es va perdre, la batalla, per sort no.

De Sant Cristòfol de Monteugues la llegenda explica que era un home molt forçut i que tenia per ofici passar a coll i bé a la gent d'una banda a l'altre d'un riu no massa profund. Com si diguéssim feia de barca. Estava molt orgullós de la força que posseïa i sempre se'n vanagloriava. Un dia se li va presentar un xicotet demanant que el traspassés...-"Si es que podia..." Com es va posar el Cristòfol! Amb la de gent gran que havia passat i traspassat! No podria passar aquell marrec? Doncs no s' hi havia trobat mai. Va pujar-se'l a l'espatlla i quan van ser al mig del riu el pobre Cristòfol amb penes i treballs podia seguir... Tant pesava la criatura. De sobte ja no es va sentir tant segur, ja no era el més forçut del mon... que havia passat? Es mirà el vailet que se'l veia molt tranquil... i llavors al arribar a terra ferma li va explicar el que havia passat: -li va explicar qui era :"Tu fins ara només passaves persones, grasses,primes, de totes mides, però no havies portat mai a sobre el pes de tot el mon. Jo soc el Nen Jesús i sobre les meves espatlles també porto el pes de tots els homes." Després d'aquella experiència Cristòfol es va retirar a fer vida d'ermità, i ja no va voler servir cap més home després d'haver servit a Déu.

Penso que ara que als col·legis no deixaran fer representacions del Pessebre, ni cantar nadales, perquè els que no son de la religió catòlica no es sentin discriminats... Ara que proposen dir-ne "vacances d'hivern" on sempre se n'havien dit "vacances de Nadal", ara surto jo amb les llegendes de caire tant religiós!
Però crec que val la pena explicar tot el que ens van ensenyar. La gent com més coses sap, més té per triar el que li agrada. Com més coneixements tinguem més podrem destriar el gra de la palla.

Tornant al xarop amb sifó, si vols tenir més informació del que és el poncem, si ho busques al Wikipèdia ho trobaràs molt ben explicat.

El xarop amb sifó també era una beguda del temps del teu pare, segur que se'n recordarà. I recorda-li que de barrejar vi amb gasosa se'n deia "beure xampany de pobre". I també hi havia "el suau". que no sé que era... era, cafè amb llimona i aigua? Bé, ja m'ho aclariràs. Fins a una altre.

Maria Mercè.

Carta 55

2009-10-29T20:11:00.008+01:00

Volgut Joaquim,

Em sembla que no t'he explicat que vaig fer un petit viatge al Sur de França. Tres dies però van donar molt de si. Vam començar per Narbona, vam veure el mercat, la Catedral... Del mercat et puc dir que m'agrada més el de Sabadell, de la Catedral no, perquè Sant Félix, l'església més gran que tenim, tot i que és d'un neogòtic força reeixit, no toca vores a la catedral de Narbona ni a cap altre catedral. També anuncien molt la "Via Domícia" que es veu que tenia el mateix traçat que l'autopista actual, però de Via Domícia autèntica només en tenen uns pocs metres que van trobar en unes excavacions. Però té el Canal de Midi, molts arbres, carrers amples... és una bona ciutat. Vam anar a dinar a la vora del mar i com que feia un temps esplèndit vam poder gaudir de la costa Mediterrània.

A la tarda ja érem a Millau després de travessar el seu famós Viaducte, el més alt d'Europa, dissenyat per Norman Foster. No sé si a on estàs tu ha tingut gaire ressonància aquesta espectacular obra d'enginyeria... De veritat que n'és d'espectacular. Tant elegant! Tant esbelta! Els francesos en poden estar cofois. Escurça molt el camí cap al nord i té una bonica estampa la miris des d'on la miris. T'adjunto una foto que va fer un company del viatge, en Josep Jane.

A Millau, ja hi havia estat altres vegades perquè és camí obligat quan vas cap a l'Alvèrnia, El Carladés, totes aquestes contrades que encara tenen regust occità.Fa anys havia fet algunes sortides amb un grup que fomenta l'amistat Catalano-Occitana i fa el que pot per reviscolar la llengua d'Oc. Feina els hi dons! Ja gairebé no queda ningú que el parli. En alguns pobles hi ha "bressoles" i "calandretes" que son guarderies on els infants senten parlar la llengua dels seus rebesavis; i també algunes emissores de ràdio locals fan programes en occità unes hores a la setmana. Però vaja, de Millau ja tothom en diu "Milló".

Vam visitar un bosc encantat que ara el mostren als turistes. Es un "caos" de roques calcàries amb formes estranyes que la imaginació hi fa veure figures de coses conegudes. Hi ha un trenet que t'hi passeja si no tens temps de fer algun dels seus recorreguts a peu. En diuen Montpelier-le-Vieux, i segons expliquen van ser uns pastors d'aquesta població -que cau força lluny- que veient desdibuixat el maremàgnum de roques que sortia d'entre els arbres i els hi va semblar que eren les ruïnes d'una ciutat... potser la seva? No em va convèncer gaire l'explicació, però no cal amoïnar-s'hi.

Després vam anar baixant, baixant fins que vam arribar a costat del riu Tarn i les seves famoses Gorges. El poblet es deia Sainte Enemie i té una llegenda d'aquesta santa i el dimoni, que sempre estaven a mata-degolla.

El teu pare se'n deu recordar de quan es deia: -"Aquest parell sempre estan a mata-degolla!" per explicar d'alguns que sempre estaven barallant-se... Són frases fetes que encara perduren.

L'últim dia, després de visitar la població de Roquefort, que tot ella fa olor de formatge, van entrar al recinte medieval de La Covertoirade. Qui l'ha vist i qui el veu! Quinze anys enrere tot era una ruïna, avui està tot consolidat, les petites cases estan habitades i gairebé totes son botiguetes de productes artesanals. Per cert que unes amigues van comprar melmelada ... melmelada de "Gratte-cul"! I era del fruit que fa la rosa silvestre quan li han caigut les fulles- els pètals- queda com una ampolleta de color vermell que a dins hi ha uns pelets i allò és el que conté vitamines i és el que s'aprofita per fer-ne melmelada, però també allò és el que pica si es menja sense coure o si s' introdueix entre la camisa i la pell.

He buscat en un llibre gruixut de la meva filla, -"Plantes medicinals" (El Diascòrides renovado) de Pius Font i Quer, i si sí! És veritat. Del fruit de la rosa silvestre se'n diu "Grata-culs". I també "tapa-culs" perquè es veu que és astringent.

De tant en tant em surten unes cartes una mica escatològiques... ja m'ho perdonaràs, però son paraules que fa gràcia que no es perdin... El teu pare deu recordar que quan una criatura no parava mai quieta li deien ."Sembla el cul del Jaumet!"- O bé, -"Para, ja! Estàs fet un cul d'angúnies!" . I els anglesos tant educats no tenen inconvenient a escriure públicament "Cul-de-Sac" quan un carrer no té sortida...

Tant bonic que fan les roses silvestres -les roses de bardissa com diu la cançó-
i que s'acabin amb un nom tant poc poètic.

Tinc una parenta que es diu Silvestre com jo, i una vegada una mestra nova li va preguntar el seu nom i ella va dir: -"Rosa Silvestre". - Ai! Que poètic! i de cognom, com et dius? Quin desengany, se li va acabar la poesia, quan va sentir "Silvestre".

Bé, deixem-ho... Estic contenta perquè quan tardo una mica a escriure et queixes. Això és un bon senyal.

Apa, adéu!

Maria Mercè.

Carta 54

2009-10-08T20:39:00.002+02:00

Estimat Joaquim,

Ahir vaig sortir amb les Àvies Caminadores. que és la branca més jove de les Mares Caminadores. Una vegada em sembla que ja t'ho vaig explicar: les Mares Caminadores van començar de caminar fa uns 25 anys, però com que les que vam començar llavors ara ja som àvies i en aquest temps se n'hi han anat afegint de noves i de més joves, i com que les antigues ja no caminem tant, per això és va formar el grup de "les Àvies Caminadores" i encara que sembli estrany és la branca més jove.

Vam anar a la comarca de l'Alt Penedès. Vam començar per visitar unes caves a San Sadurní d'Anoia - tot és fer cultura- Uf! Quan ens prenem una copa de cava tant alegrement no pensem mai - o no hi pensava jo- en la quantitat de feina que hi ha perquè surti aquell vi tant clar, tant escumós i amb aquell bon gust que ens agrada tant. D'ara endavant em sembla que hi pensaré.

No, segur que no, quan prenem cava celebrem algun esdeveniment i poc temps tenim per pensar en la seva elaboració. Estem contents, estem de festa i res de pensar en la gran indústria que s'hi amaga al darrere.

Vam prendre cava, només faltaria!- ens van obsequiar molt bé però no podíem beure gaire perquè havíem de caminar. La caminada no va ser llarga, era la primera de la temporada i ens agafava a moltes desentrenades. Vam veure vinyes, vinyes i més vinyes! Començaven d'estar pansides i sense els raïms, però encara no tenien aquells tons ocres i daurats de la tardor. Encara feia calor. Aquest estiu sembla que es va allargant, no ens vol deixar. Després ens queixarem del fred i ahir ens queixàvem de la calor.

Vam travessar el riu Anoia per unes passeres de pedra molt ben clavades al llit del riu, sort! perquè a gual no hauríem pogut pas. Portava força aigua i es veia molt clara. Després del riu venia pujada... més vinyes i més sol a l'esquena però després vam entrar en un bosc i més d'una va començar a descobrir bolets. Però no ens hi vam aturar; eren pinetells, d'aquells que porten una esponja al darrera i no son d'una gran qualitat. però dins del bosc s'agraïa l'ombra i semblava que no fes tanta pujada. Un cop dalt a la carena ja passava airet. Tornava a haver-hi vinyes, aquestes, però encara els hi quedaven alguns gotims de raïm i totes ens hi vam llençar.

Que si és picapoll... no que és panselet... tot hom hi deia la seva, però una de més eixerida ens va fer notar que al deixar el bosc havia vist un cartellet que deia "Regió del garnatxa". Ni picapoll ni panselet, garnatxa!

Anys enrere hi havia un conte que se'n deia "El rei del nas vermell" i semblava una propaganda dels diferents vins que es troben a casa nostra. I al anomenar-los hi afegia un qualificatiu. El conte em sembla que amava d'un rei que li agradava molt el vi i que va prometre casar la seva filla amb qui li dugués el de millor qualitat.

Hi sortia el moscatell, -que fa caure de clatell, deia. El del priorat, -"aquest sí que m'ha agradat". El garnatxa- aquest sí que m'emborratxa! i em sembla que finalment va guanyar el que li va portar el de Sant Sadurní, -"aquest sí que és de tots el millor vi!".

Quan érem petits, i d'això si que se'n deurà recordar el teu pare, era costum fer una enredada als nanos: se'ls començava explicant un conte i quan els tenies més atents resultava ser una enganyifa. Feia: -"Una vegada era un rei, que tenia el nas vermell, i bevia de bota en bota, sens deixar-ne ni una gota... bevia de bota en bota...(pausa) i (perdó, he?) Merda per qui s'ho escolta! Tu que t'ho has escoltat a la boca se t'ha c...! Totes les criatures cuitaven a tapar-se les orelles i proclamaven que no ho havien escoltat. No se'ls podia fer gaire vegades perquè la mainada té molt bona memòria i quan es començava amb el "rei del nas vermell" ja tots es tapaven les orelles. Llavors era el moment d'explicar un altre argument però amb un rei que també tenia el nas vermell... i posar-hi l'enredada quan menys s'ho esperaven.

Quina carta més poc seriosa, oi? Mira, en aquest mon hi ha d'haver de tot.

Adéu.

Maria Mercè.

Carta 53

2009-10-08T19:46:00.003+02:00

Estimat Joaquim,

Com que em dius que et va agradar la meva descripció de Cervera, m'animo a explicar-te'n més coses.

Em faltava parlar del carrer de les Bruixes. Em va decebre una mica... Ja sé que de les bruixes no cal esperar-ne un carrer net i polit, si elles sempre ens les han pintat deixades, despentinades i brutes, però... és molt "tronat" com diríem a Sabadell. És un carrer entre dues muralles i que el van cobrir per aprofitar-ne la part superior. Un passadís ample... Ens van explicar que li venia el nom perquè al ser fosc, servia per fer basarda a les criatures que no es volien acabar les sopes. -"Mira que t'enviaré al carrer de les bruixes!" deien les mares.
Ara serveix de reclam turístic i cada final d'estiu s'hi organitza un "akelarre" multitudinari.

Em ve a la memòria una estratagema que feien servir les mares de la població d'Alpens quan les seves criatures no acabàvem mai de sopar... No era un càstig sinó un premi. Els hi deien :-"Si t'afanyes força anirem fins al collet i veurem els llums de Sora!". Sora es un petit poblet que fins fa poc no va tenir llum elèctric, o sigui que de lluminàries res. Però devia servir... servia per donar un petit tomb abans de portar la criatura al llit i és clar, com que no es veia res cap al cantó de Sora, la mare deia: -" Veus? Has tardat tant que a Sora ja dormen!"-

Tornant a Cervera, tenen muralles molt ben refetes i a trossos autèntiques. Al davant, i ben visible des de la carretera hi ha el monument a Catalunya que va fer l'esculptor Josep Maria Subirachs. Són quatre columnes, una de dreta i les altres inclinades cap a la primera. Pot tenir diverses interpretacions, - o jo em vaig deixar perdre les que ens devia dir la guia- però a mi em va semblar que podia representar les quatre províncies de Catalunya. Barcelona, la que està dreta i les altres que miren d'assemblar-s'hi.

No, no deu ser la interpretació correcta... Ara recordo el que va dir la guia: -"A Catalunya hi queda molt per redreçar."

Com a final de festa, vam visitar l'església romànica del segle XI dita Sant Pere el Gros. Li escau el nom perquè és molt gran.Té la particularitat de ser rodona, que ben poques se'n troben. Un cop a dins, al haver-hi uns nínxols semicirculars a les parets no et dona tant la sensació d'estar dins d' un espai arrodonit. A més hi ha tant poca claror! Només una finestreta llarga i estreta. (Els entesos ens van dir que era de doble esqueixada, ja ho entens, oi? que al mig és la part més estreta i que s'aixampla tant cap a fora com cap a dins de l'església.) Els murs, les parets, son tan gruixuts que permeten que hi hagi una escala al mig i que puja a la teulada. També té un absis que trenca la regularitat de la planta.

(Si continuo sortint amb els Amics del Romànic t'hauràs d'empassar cada tabarra arquitectònica d'una persona que és neòfita en el gènere!... )

Aquest cap de setmana no vaig fer cap mena de turisme, vaig anar a Castellterçol que per mi és molt conegut. Encara que qualsevol dia te'l puc descriure... El fet de que per a mi ho sigui no vol dir que per tu també.

Però hi havia una afluència de "turistes boletaires" que als hostals i restaurants hi feien cua per dinar-hi! Podien ser boletaires frustrats o bé boletaires cansats perquè l'anar a buscar bolets cansa molt! Amb l'alegria que et dona el fet de trobar-ne algun no t'adones que vas caminant i ajupint-te, enfilant-te i despenjant-te... però et retorna l' infantesa... més d'una vegada et trobes anant de quatre grapes com quan eres nano.

Avui de conte te'n poso un que parla de bolets...

Adéu.

Maria Mercè.

AFICIONS

Quan s'acabava la temporada de pesca començava la dels bolets. Ho tenia ben combinat l'Enric, tots els caps de setmana els tenia ocupats. I entremig encara hi cabia el futbol! Com que durant la setmana no tenia hores lliures era just que els dissabtes i els diumenges es busqués el seu esbarjo. Els fills s'havien fet grans, els nets, pocs i no massa a la vora: l'Enric no tenia ningú que li portés la contra.

Tenia la dona, es clar... però la dona ja hi estava acostumada als horaris del seu home. Si es tractava de pescar, mitja nit fora de casa, si havien d'anar als bolets, sortien de matinada; si havia d'anar al futbol... bé, al futbol hi anava sol, a la dona no li agradava. Es clar que tampoc no li agradava pescar i s'havia de quedar mitja nit sola a l'apartament de la platja mentre ell es feia a la mar amb la barca i els companys. La dona no era cap problema per a ell, sempre la tenia a punt per tot el que calgués fer. Si hi havia hagut bona pesca, doncs vinga netejar peix! Si els bolets eren terrosos, més estona per pulir-els. Però això sí! Ell ja es cuidava de fer la propaganda als amics que la seva dona sabia conservar-los tant bé i per demostrar-ho es mostrava generós i en regalava uns quants pots.

Però en aquest mon no hi ha mal ni bé que cent anys duri, i encara que les afeccions de l'Enric lluny d'acabar-se semblava que amb el temps augmentaven, no passava el mateix amb la disponibilitat de la seva muller. Aquesta seguia tant amable com sempre, però, es clar, tant i tant la deixava sola que ella, al seu torn, també es va buscar aficions. Primer van ser les amigues, esposes d'altres pescadors que per no passar les nits soles, es reunien i jugaven al dòmino. Un joc ben innocent. Però s'hi van anar afeccionant i com que se'ls hi donava bé van decidir inscriure's a un campionat local. I ves per on! El van guanyar. Ai caram, quines dones! A tothom li va fer molta gràcia perquè no havia passat mai.

Els marits també van celebrar molt que tinguessin unes mullers tan espavilades.

-"Això es mereix un sopar! - van dir tot seguit. -I més ara que hem obtingut tant bona pesca! Ja tenim el plat a punt!- deien tot mostrant els exemplars.

Però llurs esposes no hi van estar d'acord. Elles sabien d'un restaurant que feien les cuixes de xai com ningú al mon, i després d'haver guanyat el campionat, bé que es mereixien que els hi fessin el sopar...

Del campionat local van passar al comarcal. No sempre quedaven campiones però hi feien un bon paper. I s'ho passaven molt bé. A tot arreu eren molt ben ateses i aviat no van ser soles, moltes altres van seguir el seu exemple.

La temporada de pesca pels marits també va ser bona, però se'ls hi presentà un problema, com que llurs mullers també havien perdut la nit, l'endemà al matí, no hi havia ningú disposat a netejar mabres.

I vingué l'època dels bolets. Calia llevar-se d'hora cada dissabte i ser els primers al bosc i tornar d'hora els diumenges per poder veure el partit. Però les dones dels boletaires que "tant bé" jugaven al dòmino, s'havien afeccionat a escoltar música mentre s'entrenaven. I no una música qualsevol, no, música clàssica, òpera... i també els feia il·lusió anar a escoltar concerts en viu i anar a veure òperes quan en feien... Quin dilema! Caldria arribar a un acord. Les dones ho tingueren aviat decidit: No calia pas que es sacrifiqués ningú. Ells podrien seguir amb les seves afeccions i elles anirien a concerts. Res més senzill.

Però de bolets els marits cada cop en collien menys, perquè si al arribar a casa no hi havia ningú per netejar-los...Les dones arribaven tan pimpollades, tant mudes, tant cansades... que anar de festa també cansa, cansa tant que a voltes elles, per no haver de fer sopar, prenien quelcom a la sortida de l'espectacle per no haver de preparar res a casa. També els seus homes sovint feien la parada al bar per acabar de comentar el partit... i quan arribaven a casa gairebé ja no tenien gana. Doncs era comprensible que a elles els hi passes el mateix.

. . . . . . .

Ara torna a començar la temporada de pesca. Al poble costaner on té l'apartament l'Enric i també els seus companys, sembla que hi hauran novetats. Al local recreatiu - normalment anomenat "casino"- s'han fet uns nous estatuts: les dones no podran prendre part en campionats de dòmino. En compensació es crearà un premi a la que s'empesqui una mostra nova de punta al coixí.

Maria Mercè.

Carta 52

2009-09-28T20:53:00.003+02:00

Estimat Joaquim,

ahir vaig fer turisme per Catalunya. És una bona experiència. Hi ha molts llocs, moltíssims, que no conec. Tot i que segons el meu germà, quan em vol sorprendre amb alguna sortida que han fet en algun lloc poc habitual, sempre es queda amb un pam de nas per què jo ja hi havia estat.

Per ahir no, ahir per mi va ser una primícia. Amb els Amics del Romànic van anar a visitar la ciutat de Cervera. Sempre l'havia vist passant per la carretera, enfilada a un turonet, però no sospitava que fos tant gran ni que tingués tanta història. La noia-guia que ens la va ensenyar se la devia estimar molt, perquè ho explicava tot tant bé i amb tant d'entusiasme que te'l contagiava.

Potser cap a les terres de Ponent no hi tinc massa tirada d'anar-hi, i d'aquella terra tant seca, no n'havia sabut veure-li mai l'encant, i si el busques, el té. Té un ajuntament que molts pobles el voldrien. En diuen La Paeria, igual que a Lleida, i segons la guia vol dir lloc de pau. I de l'alcalde en diuen - el Paer- que vol dir vol dir home de pau. -(Si ho és o no... n'hi deu haver hagut de tots com a tot arreu.) Està situada en una plaça porticada i molt, molt gran. Té tres balconades que semblen sostingudes per mènsules. Unes figures molt curioses que amb l'esquena aguanten els balcons i elles miren a terra. Com que en aquesta plaça antigament s'hi celebrava el mercat i la fira, doncs les figures representen les virtuts que han de tenir els comerciants, - ull viu per detectar els clients, amabilitat per fer-los sentir còmodes, paciència per saber-los esperar... I ha representada més d'una raça, ja que en temps medievals la gent ja viatjava i ja sigui per esclavitud o per simple servei o per comerç tothom ja necessitava de tothom. També hi han representats els perills de les aglomeracions, -igual que avui- hi han els lladres que miren de fer el seu negoci mentre els altres també en fan. I la justícia detenint-los...i la presó. Es molt didàctic.

Cervera va tenir universitat en el 1718. Quan Felip V è va fer tancar les cinc universitats catalanes després de l'11 de Setembre del 1714, a Cervera se'n va obrir una. Diuen que va ser una ciutat molt lleial al rei... però la llegenda n'explica la fundació d'una altre manera. Conten que van voler fer valdre la seva adhesió i van anar a Madrid a demanar ajuda per la seva ciutat que havia quedat molt malmesa i el rei els hi va dir que demanessin el que volguessin i ells van demanar "Un port de mar".

Davant d' aquesta petició el rei va pensar que el que més falta els feia als de Cervera era tenir més coneixements , de geografia i de tot! I els hi va fer la Universitat.
Ahir, però, la guia ens va donar una altre versió del que demanaven els cerverins. Sí que volien un port... perquè ells sabien que les ciutats que tenien port de mar rebien molts diners dels negocis que allà s'hi feien i ells els que volien eren els diners! Per exemple, que els hi haguessin traspassat una part del que rebia el port de Salou... però el rei o no els va entendre o es va fer l'orni. I pensant-se que eren rucs els hi va fer una Universitat.

Hi ha una acudit que parla de dos amics que un diu a l'altre: -"M'agradaria tenir els diners per comprar un elefant."- "Un elefant? I què en faries d'un elefant?" - "-No! L'elefant no el vull pas, jo només voldria tenir els diners..."-

Oi que serveix fer turisme casolà? Perquè el d'ahir va ser ben domèstic. Cervera està a pocs quilòmetres si ho comparem amb els que se'n van al Carib i que si no traspassen "el charco" sembla que ja no vagin enlloc.

I encara, si no et canso, la visita de Cervera donaria per un parell de cartes més! Pensa que vam baixar de l'autocar a les deu del matí i no vam parar fins a les dues que van anar a dinar.

Un altre dia et parlaré del seu famós "Carrer de les bruixes" i del monument a Catalunya fet per l'esculptor Subiracs.

Per avui ja n'hi ha prou. No sé si al teu pare en sabia alguna cosa de Cervera... Segurament l'anècdota de la Universitat.

Una abraçada, i fins a una altra.

Maria Mercè.

El Suicidi

Era un dia ventós de finals d'octubre. L'aire gelat presagiava l'hivern que ja s'acostava; i encara sort que la pluja, malgrat els núvols negres que ja l'anunciaven, no feia acta de presència, perquè si hagués plogut, els paraigües haurien servit de ben poca cosa amb les ràfegues de vent tant fortes que ho feien voleiar tot.

Les darreres fulles seques es desprenien dels arbres i totes s'arremolinaven als portals de les cases d'aquell carrer mig desert. Fulles i bosses de plàstic que no és un material tan noble com el primer que he anomenat. I entre el garbuix empolsinat sobresortien uns fulls de paper blanc, que es veien escrits. D'un blanc immaculat; o almenys això era el que semblava enmig d'aquella pila tan poc aprofitable. Cridava tant l'atenció que no vaig poder per menys d'ajupir-me a collir-lo. Estaven escrits amb una lletra menuda i semblaven formar part d'una carta.Deia així:

-"He passat per davant del cementiri, prop d'on abans deien que hi enterraven els que morien sense sagraments i també dels que s'havien llevat la vida. A la meva família no es té gaire costum anar a visitar els morts, ni per Tots Sants. Potser per aquest motiu no he tingut massa informació en aquest aspecte. Potser avui ja no s'estila fer aquesta discriminació... Però abans, l'església es veu que els hi tenia molta mania a aquestes persones. Tota la vida ens havien posat la por al cos, ens deien que els que es llevaven la vida, no podien gaudir del repòs etern, quan la majoria dels que es suïciden ho fan perquè en aquesta vida no troben repòs i pensen que en l'altra l'aconseguiran.

El problema de suicidar-se jo el veig en la inseguretat de la vida. M'explicaré: la vida no és estable sinó canviant, i el que avui veiem d'una manera passat un temps ho veiem d'una altre; per això no es poden prendre solucions tan dràstiques com el suïcidi, perquè després, un cop consumat ja no et pots fer enrere! I el que en un moment donat ho veiem molt negre, el més probable és que al cap d'un temps ho veiem més gris i potser rosat, o de color verd que és un bon color... Color d'esperança diuen que és el verd. Un color que tindríem de posar sempre a les nostres vides, o en la nostra indumentària. -"Porti una peça verda vora del cor i sempre li somriurà l'amor!"- Podria ser un bon eslògan i un espavilat fabricant se'n podria aprofitar per fer unes bagatel·les que tothom compraria, convençut de la seva eficàcia. La gent vol ser enganyada. I els que promourien l'engany no tindrien cap remordiment perquè ho haurien fet a fi de bé, amb bona intenció..."

Vaig acabar de llegir i vaig deixar els fulls on els havia trobats. Potser podrien beneficiar a algú que es trobés molt desesperat... La manera tant ingènua de veure els problemes qui sap si faria somriure al més desenganyat.

Maria Mercè.

Carta 51

2009-09-28T20:42:00.002+02:00

Hola Joaquim!

Soc la Maria Mercè, no sé si encara et recordaràs de mi... sóc la que t'escric cartes perquè les llegeixis al teu pare i tingueu motius per parlar de les coses que ell mig recorda i tu n'hi vas fent memòria.

Es que fa tants dies que no t'escric que m' ha semblat oportú recordar-te qui sóc. Es broma. He tornat a fer vacances. Això d'estar jubilada dona per molt! Han estat unes mini-vacances però molt ben aprofitades. He anat a Escòcia. A Edinburg,-una mica de passada perquè ja ho coneixia d'una altre vegada. He fet estada a Dundee, una vall més al nord d'Edinburg, Amb un riu amplíssim que de tan ample resulta que ja és un estuari abans d'arribar al mar. Vull dir a l'oceà! I té marees, hi ha hores que s'estreny, vull dir que perd aigua, o no sé on la posa, però et deixa veure tot els que té a sota. I no és tan bonic com quan està amagat. Es fangós. Les algues son d'un marró fosc... No entenc com ens fan la propaganda de lo beneficioses que son les algues, i que les tindríem de menjar... Bé, tret de quan hi ha marea baixa, el riu és preciós. Hi ha dos ponts llarguíssims que el creuen, un per cotxes i l'altre per trens.

A la seva riba hi tenen ancorat un vaixell del segle passat que es diu Discovery. Va ser el que va arriar al Pol Nord per primera vegada. El van construir a Dundee perquè ja tenien fama de ser els millors constructors de barcos per pescar balenes, i aquest encara tenia de viatjar més lluny i resistir més!

Aquesta població sempre s'ha sabut espavilar segons les èpoques que els ha tocat viure. Quan se'ls va acabar el poder pescar balenes, van dedicar-se a l' indústria del jute. Una fibra vegetal que els venia de la Índia. Encara conserven moltes xemeneies amb els edificis de les fàbriques al seu costat. Recorda Sabadell. El Sabadell del teu pare... Digues-li que encara en queden moltes de xemeneies. No treuen fum però fan bonic. Les de Dundee tampoc. Quan se'ls va acabar la bicoca de la l'Índia, es va acabar el jute. Llavors algú li va semblar un bon negoci importar taronges de Sevilla, però els espanyols en van enviar tantes que el mercat no donava abast a consumir-les. Sort que l'esposa del negociant, que de petita ja feia melmelades de totes les fruites que arreplegava, li va dir al seu marit: Cap problema! I van començar un nou negoci, el de les confitures. Ara és una gran indústria.

Els meus fills em van passejar per tot Escòcia. Es verd, molt verd i té uns arbres altíssims. I uns prats de pastura que no s'acaben mai. Amb unes vaques autòctones que tenen unes banyes en forma de lira i un floc de cabells - un serrell- que mig els tapen els ulls. Son d'un marró-vermellós i els menuts fan cara d'enfadats. (Per no dir de mala llet.)

El Ness, el monstre més famós, no es va deixar veure. Prou vaig mirar una bona estona el llac tal com feia tothom... però no hi va haver sort. També al llac de Banyoles n'hi tenim un de drac, no! que és femella! (No sé si algú ho ha pogut confirmar, però li diuen la Draga. ) No entenc perquè no en fem més propaganda. Potser perquè va ser un drac de bona fe i es va deixar atrapar. Mira el Ness! Gairebé ningú no l'ha vist i tothom en parla i la nostra Draga, després que la van capturar, ja no se n'ha parlat més.

La Draga del Llac de Banyoles deuria ser com ara el Drac de Sant Llorenç del Munt, de petitet inofensiu i quan va ser gran un destraler. Al revés del de La Mola que vivia a la cova que porta el seu nom, aquesta s'amagava dintre de l'aigua o molt a la vora d'ella. Només sortia quan tenia gana i era massa sovint pel gust dels que vivien a prop de Banyoles. Primer amb un pollastre ja quedava tipa, després ja en va necessitar dos, més tard un garrí, més tard un xai i després una vaca. Quan es va cruspí un pastor i va tastar la carn humana ja no va voler res més. Llavors va començar la lluita. Sempre ens han explicat que els dracs són difícils de matar. Son astuts, saben lluitar, doncs si a més era una "Draga" devia tenir molts recursos per fer anar els homes de corcoll.

No se'n sortien. La ferien, es refeia i tornava a començar. Si a les males no vencien ho varen provar a les bones... Van recórrer a un sant baró que presidia la diòcesi de la comarca del Llac. (No sé si en aquells temps Banyoles ja era comarca? De fet era una vella aspiració.) Van recórrer a Sant Mer, que gairebé tot sol i cantant uns salms molt dolços es va anar apropant a la fera i aquesta va sortir del cau i talment una ovella va anar seguit al Pastor... Sant Mer es va treure l'estola que portava al coll i la va posar al coll de la fera i així, tots dos com bons companyons, van entrar a Banyoles. La gent cridava Miracle! Miracle! i tothom estava content.

Tothom? Potser la Draga no tant perquè la van tancar en una gàbia que tenien preparada i tot el poble va desfilar davant d'ella, i els que se'ls havia cruspit una ovella o bé el marit... no li devien pas fer carícies!

Vés per on d'Escòcia ens anem anat a casa nostra. "Roda el mon i torna al Born". El teu pare deu recordar-la aquesta frase. A veure si un dia se la fa seva i ve a fer-me una visita! El portaré a passejar tal com els meus fills em van portar aquests dies. Anava a dir :"no em van deixar tocar de peus a terra!" però no és veritat, perquè em van fer caminar molt; primer muntanya amunt, després al costat d'un riu, més tard al costat d'un llac... Bé, per molts anys ho puguem fer.

Quan vaig estar a Escòcia vam tenir un temps esplèndid tot i que la setmana abans no havia parat de ploure i en canvi a Sabadell van haver-hi les tempestes que son pròpies de finals d'estiu. I ara plego perquè quan es comença de parlar del temps és que no se sap que dir.

Una abraçada i fins a una altra.

Maria Mercè.

Carta 49

2009-09-01T19:53:00.002+02:00

Hola Joaquim!

Quines vacances! Quan temps sense escriure't ni escriure jo... Tinc en ment un parell d'idees per uns contes curts i vaig pensar que els escriuria mentre estigués a la platja... i a la platja s'hi va per estar a l'aigua i per perdre el sol i poc temps queda per escriure. Encara que aquest any amb les grans calors que ha fet de sol poc se'n podia prendre, et passaves la major part del temps a l'aigua o buscant l'ombra. I a la tarda? Em diràs que bé t'hauria pogut escriure a la tarda... Ui! a la tarda! A la tarda s'ha de dormir! Que no recordes que si es pot s'ha de fer la migdiada? A l'estiu i de vacances i amb les altes temperatures d'aquest any seria un pecat no fer-la. I cap al tard... passejada. Vam visitar el Museu de la Pesca de Palamós, una meravella de ben posat i ben explicat. Completíssim. L'edifici fet exprés, és de l'arquitecte Dani Freixa i l'audiovisual que el precedeix, del meu germà. El Ton Lleonart n'ha fet de millors... Li ho vaig comentar, però em va dir que només li havien encarregat aquella durada... i qui paga mana. Està molt ben realitzat però jo l'hauria volgut més llarg. N'he vist de molt bonics del meu germà. El d'Arbúcies, el de Santes Creus, el d'Empúries, per exemple, o el del Garraf, per citar alguns dels que n'ha fet per Catalunya. D'els d'Espanya no n'he vist cap.

També vaig assistir a una subhasta de peix... ara electrònica, que no té massa interès pel que no n'ha de comprar. Però curiosa de veure.

Com que teníem amistats disseminades pels pobles del voltant, més d'una tarda vam estar de visita i sopant amb elles. En el poble de Sant Feliu de Boada vam assistir a una festa d'aniversari d'una galeria d'art on exposava una ceramista amiga i col·lega meva, -però molt millor que jo!- la Lurdes Padrós.

Després de la platja va tocar muntanya. Puigcerdà. De quatre amigues una va tenir problemes per anar-hi i la vaig reemplaçar jo. No ho tenia previst, però no em va costar gens de decidir-me. Puigcerdà! La vila enlairada de la Cerdanya, el cap i casal amb el seu llac! I la seva temperatura... Aquest any, però, al migdia on s'estava millor era a la piscina, a la tarda, jersei a les espatlles i a la nit, manteta al llit. Amb molt bona companyia van passar els dies volant.

I va tocar el torn de fer vida familiar. El meu nét va complir dos anys i vaig anar a celebrar-ho a casa seva. Es una preciositat! Com totes les àvies haig de dir que és molt espavilat, que es tira de peus a la piscina i la travessa tota nedant. Va amb flotadors als bracets, però estira molt les cames. Es molt xerraire -es deu assemblar a la seva àvia- i ja comença de fer frases seguides. Distingeix el "també" del "tampoc" i fa molta gràcia.

Després de parlar del nét m'adono de la llargada de la carta. Plego. Cóm esteu tu i el teu pare? Al arribar a casa n'he trobat una de teva que em dius que a falta de cartes noves n'hi llegeixes de velles. Això està bé! Ell ni se'n deu adonar. Hi ha un acudit que parla de dos amics que un ve de casa del metge i està molt compungit perquè li ha donat males notícies, li ha dit que té Alzheimer... i l'altre li contesta: - "No t'amoïnis! Demà ja no te'n recordaràs!"-

Encara em queden vacances per poder-te explicar, es clar que al teu pare no li deuran interessar massa. Bé, ja miraré d'explicar coses d'abans, encara que siguin de les dels pobles que he visitat.

Una abraçada

Maria Mercè.

Carta 48

2009-07-15T20:29:00.004+02:00

Benvolgut Joaquim,

Me'n vaig de vacances! I no me n'enduré l'ordinador. Seran vacances complertes.

La meva consciència em diu que ja fa dies que en faig de vacances... No tinc cap compromís de treball, només la meva voluntat de treballar és la que em guia. I de vegades, de voluntat en tinc molt poca!

Però he tingut una amiga molt malalta, una amiga més jove que jo, més guapa que jo, més rica que jo... i fa un mes que està ingressada amb problemes grossos. I tot just ara sembla que comença de sortir se'n. M'ha fet pensar molt. Saps aquell refrany que diu: -"Quan vegis les barbes del teu veí cremar, posa les teves a remullar" .Ni ella ni jo portem barba però es pot aplicar molt bé al nostre cas. La vida s' et pot torçar en qualsevol moment. I encara que ja ho sabem, molt sovint ho oblidem.

Avui vaig de refranys. Aquest el sé en castellà: -"Goza de tus dias, es más tarde de lo que imaginas" . Tots fan pensar i pensant, pensant, me'n vaig de vacances. Quinze dies a la platja. M'enduc llibres, màquina de retratar i les aquarel·les per pintar. I un bloc ben gros per escriure tot el que em passi pel cap. És possible que no faci res, o ben poca cosa, però sense aquests estris em sentiria una mica desamparada.

Vaig prometre que li recordaries al teu pare el tipus tant característic que passava pels carrers els diumenges al matí. Comprava pells de conill amb una cantarella molt peculiar i especificava:-"De conill o de conillaaaa! El pellaire!" - Pel meu carrer passava força de pressa perquè no recordo que sortís mai ningú a oferir-li el que demanava. Em sembla que els conills ja els compraven morts. De pollastres sí que hi havia algú que en criava, però com que les plomes no tenien sortida, no hi havia "plomaire" que les comprés.

I l' esmolet? Encara avui en dia se'en sent algun... Van amb moto i el mateix motor els hi serveix per fer aquell soroll tant agut que els caracteritza. Sempre els he vist esmolant el que sembla el mateix ganivet que els serveix de reclam. No en passen gaire, però encara n'hi ha.

Tinc un conte curt sobre un esmolet... Algun dia te'l posaré, per etapes, tal com faig sempre.

Hi ha crisi, hi ha molta crisi. La meva filla m'ha dit que el govern britànic no té diners per mantenir la gran quantitat de gent gran que necessita assistència. Actualment- m'ha dit- hi ha quatre persones que treballen per una de jubilada, d'aquí a dos anys calculen que només n'hi haurà dues.

Semblava que féssim un acudit! Jo li he contestat,- "Si que estan ben cuidats els avis a Anglaterra! Quatre persones per una de sola!..."- Ja em sap greu, ja, però sempre m'agrada dir bajanades. També m'ha explicar que les persones que viatgen a Suïssa amb un vol sense retorn, - els que van a la clínica d'assistència mortuòria, els que van a què els "suïcidin"- i als qui els acompanyen o als seus hereus els hi fan pagar i declarar els seus bens més del que és normal.

Bé, em cal fer maleta i pensar en la platja i no en coses tristes, quan arribin ja ens hi trobarem.

Una abraçada, encara seca, d'aquí a uns dies serà ben mullada i d'aigua salada.

Maria Mercè.

.... El canvi ....

-"Noia! Qué t'ha passat? Si no sembles la mateixa! -exclamà admirada la seva ex-companya. El seu marit també li féu compliment... Un compliment que no agradà gaire a la seva dona.

-"Oi tant! Quina vedette estàs feta! - i dirigint-se a la seva muller- A veure si t'espaviles! ara ja tens d'on prendre model. "-

La Carme es sentia una mica incòmoda, entre avergonyida i satisfeta. El vidu se la mirava i no deia res. Ella, amb l'excusa d'ajudar es ficà a la cuina mentre la mestressa de la casa deixava tots els plats a la taula perquè els seu home els repartís.

-"Aquesta feina ja la sap fer! - dirigint-se a la Carme afegí amb intenció- I el seu germà encara sap fer més coses! Com que està sol s'ha d'espavilar.

El dinar transcorregué força animat, potser no tant com el vermut del primer dia. El vidu no tenia massa xerrera. La Carme pensava "l'altre dia estava més ocurrent, semblava més jove o almenys més jovial... Quants anys deu tenir? Es difícil d'endevinar! Almenys a mi sempre m'ha costat encertar l'edat de la gent de pagès".

L'ex-companya s'havia volgut lluir, era un dinar abundós i suculent. La Carme, però no menjava massa, el ditxós règim! - "Un dia és un dia!"- li deien, però ella estava entossudida a seguir-lo. Ara ja no li era cap sacrifici menjar poc, s'hi havia acostumat.

Arribaren a les postres.Els dolços, el cafè. els licors... La Carme sempre conservant el seu paper. No es traspassava per res. Finalment arribà l'hora d'acomiadar-se: havien passat un bon dia... Més endavant ho podrien repetir... Però ho digueren sense massa convicció.

Cap al vespre ella s'entornà a casa seva. El cap enlairat, un peu davant de l'altra. Avui gairebé no havia begut, però ja ho tenia per costum. Es sentia molt elegant i de debò que ho estava. Feia goig de contemplar.

Al menjador petit els dos germans fumaven en silenci. La mestressa feinejava per la cuina. Quan la tingué endreçada anà a seure amb els dos homes.

-"I doncs, cunyat? Que has decidit de la Carme? Et veig una mica moix... Tant entusiasmat que vas quedar-ne aquell dia.

L'home féu dues pipades abans de contestar-li, i li aparegué un somriure entre murri i mofeta...

Doncs no sabria que dir-te! Si penso en tot el menjar que hi ha la meva casa del poble i ella que no tasta res! ... - es posà a riure.-"Cada dia en sobrarà i l'haurem de donar als porcs! A més... és massa jove per mi.

-"Jove? -saltà la cunyada- Si té els mateixos anys que jo!

-"Doncs no ho aparenta...- ficà cullerada el marit.

-"Això faltava! A tu que no t'ha d'interessar és al que t'hi has fixat més! I aquest, aquest que no té dona, és el que hi fa escarafalls!

El cunyat reia de gust.

-"Es massa jove per mi, tu pots anar dient que que té la teva edat, però a me em sembla que només té quaranta anys!".

Maria Mercè Lleonart.

Carta 47

2009-07-15T20:12:00.001+02:00

Estimat Joaquim,

Avui he recordat que quan jo era petita no hi havien neveres elèctriques, ni res de congeladors domèstics. A les cases teníem unes caixetes blanques com ara una tauleta de nit, però més quadrada, i revestida de zenc i a dins hi posaven barres de gel.

El teu pare les deu recordar perfectament i potser tu també. El gel el repartien pels carrers en un carro o potser un camió? Feien parada cada vuit o deu cases i les mestresses de casa o les serventes, sortien amb una galleda a una ma i els diners a l'altra. El gel era amb barra i et tallaven el tros que volies. L'home que el venia l'agafava amb un ganxo i el deixava caure dintre la galleda. Quan l'entraves a casa el tenies de deixar caure dintre la nevera, procurant no tocar-lo, perquè et "cremava". Cosa difícil perquè tu no tenies el ganxo que tenia el venedor...

Es clar devia haver-hi mestresses amb més "ganxo" que altres... Sempre hi ha hagut dones amb molt de "ganxo". També deu ser una paraula antiquada això de "ganxo"... ara se'n deu dir "tenir carisma", queda més fi...

Si tocaves la barra de gel et donava la sensació de que et cremaves i t'acostaves els dits als llavis i bufaves o més ben dit els escalfaves amb l'alè. Expliquen que una vegada un home es va perdre en un país estrany. Hi havia una gran gelada i es va refugiar en una cova habitada per uns monstres mig homes mig bèsties. L'home va arribar-hi amb les mans balbes i se les portava a la boca per escalfar-les. Al cap de poc va descobrir un foc en un racó i s'hi va acostar per escalfar-se. S'hi va acostar massa i es va cremar els dits. També se'ls va portar cap a la boca per bufar-los i refredar-los. Els monstres no van entendre, com feia el mateix gest per una cosa com per una altra. Els va semblar que era poc coherent, el van prendre per ximple i el van matar.

El meu net, si toca una cosa freda, per exemple una ampolla sortint del frigorífic, diu : "Crema!", Que no vagi mai a la cova dels monstres!

Cap als anys cinquanta a gairebé totes les cases ja hi havia la nevera elèctrica. era un armari molt gros i feia soroll. Blanc, immaculat. Era un moble més a la casa. De vegades a la cuina no hi cabia i el posàvem a part, però com que feia molt servei encara ens semblava que feia bonic. Després, amb el temps, quan es feia una reforma a la cuina, ja es contava amb l'espai de la nevera elèctrica... I després es van anar engrandint més les cuines perquè hi tenia de cabrer el rentaplats... I la rentadora... I més tard encara es van engrandir més perquè la gent trobava que era pràctic esmorzar-hi! I si ens fixem en les cases de cent anys enrere, trobem que moltes cases de gent treballadora tenia la cuina i el menjador junt! O segui que no havien descobert res! Si, la nevera el rentaplats, la rentadora...

Una vegada, quan amb el meu marit fèiem la guia del Pirineu Oriental, en una casa d'un poble del Vallespir, que també teníem la cuina i el menjador junt, vaig comentar amb la mestressa que s'estalviava molta feina, perquè un cop rentats els plats ja no tenia de tornar a endreçar el menjador, perquè amb una taula passava, la de la cuina. Ella em va mirar molt estranyada i em va dir:" Ah! Madama! Vous êtes una madama!" I em vaig adonar que al Sud de França moltes cases eren com les de Catalunya cent anys enrere. No era un país tant ric com em pensava.

A casa meva tinc una cuina tant organitzada que el menjador se m'ha quedat obsolet. No hi vaig mai! A no ser que vinguin a dinar els fills... i encara si només som tres i amb el petit, millor menjar a la cuina i si estic sola!.. Ja no cal dir-ho! Com son les cuines del teu país? També s'hi fa tanta vida? No, es clar, vosaltres deveu menjar al menjador... amb la Dolores servint-vos... A Sud Amèrica encara teniu "mucames", oi? Un dia us vindré a veure.

Va, avui hem parlat del que venia el gel, un altre dia li tocarà parlar del que passava els diumenges al matí anunciant que comprava pells de conill... -"De conill o de conilla! El pellaire!". Apa que ja tindràs tema a,b el teu pare.

Una abraçada.

Maria Mercè.

.... El canvi ....

-"Carme! On vas per aquests barris? Noia, anaves tant dreta que si ni t'arribo a cridar ni em veus! "- Era una ex-companya de la feina. Li hauria d'explicar que si anava tant lluny era per fer una mica d'exercici, per aprimar-se uns quants quilos, però ... no, no caldria donar tantes explicacions perquè l'ex-companya, molt xerraire ella, ja s'estava fent la seva novel·la particular.

-"No m'ho diguis! No m'ho diguis que ja ho endevino: Vas al Supermercat nou que diu que donen duros a quatre pessetes! No t'ho creguis pas, tot ho tenen als mateixos preus dels altres llocs, als mateixos preus que al costat de casa teva. Però vine! Puja a casa, el meu home estarà content de veure't, Precisament aquests dies tenim amb nosaltres el seu germà, el que encara viu al poble, aquell que es va quedar vidu fa un parell d'anys... recordes que t'ho vaig explicar?

El pis de l'amiga era petit, net i polit i dins del menjadoret hi havia els dos homes, força corpulents, que encara fèiem veure més reduït l'espai. La Carme que havia entrat amb el seu pas estudiat, no tenia gaire lloc per lluir-lo.

Conversaren una estona, li oferiren un refresc, ("Ai no! Cervesa no que m'engreixaria! Suc de taronja tampoc que porta massa sucre! Aigua, doneu-me aigua que me'n convenen molts litres!") Com és natural tot això només ho deia mentalment. A la taula hi aparegueren olives, tacs de formatge i de pernil, escopinyes, vermut, cervesa i vi. Després de la caminada que havia fet, i amb el minso esmorzar que havia pres, allò era una temptació difícil de resistir! La Carme s'oblidà del règim, i de mantenir el cos ben recta i el posat distant, com una model. Menjava i reia i no es preocupava de la seva "pose".

De retorn a casa tornà a posar un peu davant de l'altra, un peu davant de l'altra... amb molta cura per anar ben recta. Sempre li havien dit que el vermut pujava al cap.

Pocs dies després la telefonà la seva ex-companya. El seu cunyat se'n tornava al poble i havien pensat fer un dinar de comiat... si volgués anar-hi... com que aquell dia s'ho havien passat tant bé!

Sí que s'ho havien passat bé, a la Carme li feu molta il·lusió el convit. I més pensant en com la trobarien de canviada. Havia seguit al peu de la lletra tots els seus propòsits i la televisió n'era testimoni. Cada dia s'hi passejava per davant fent-la servir de mirall i aquesta no li havia fet cap reprovació. Segur que ja havia canviat. Havia fet el règim que s'havia marcat i el seu aire era d'allò més distingit. S'havia comprat roba actual i lluïa un tallat de cabells que moltes jovenetes voldrien per elles. Es clar que no tenia quaranta anys, però gairebé ho semblava.

Quan entrà al menjadoret dels seus amics tots s'adonaren de la transformació.

Carta 46

2009-07-15T20:04:00.004+02:00

Benvolgut Joaquim,

Com has passat el cap de Setmana? No em puc imaginar si tens al camp a la vora, o bé ho tens molt complicat per poder gaudir de la natura. Si has de fer molts i molts quilòmetres per trobar-te al camp... Aquí, des de Sabadell ho tenim relativament fàcil. Recorda-li al teu pare com era de prop Sant Quirze! I la Font de la Teula... i la "taula rodona" ... Ara està tot molt canviat però encara resulta relativament a la vora trobar-te en ple camp. Si des de qualsevol carrer de Sabadell veiem La Mola com si la tinguéssim a tocar! I no parlem de com la veuen els de Terrassa! Aquells sí que son privilegiats. A més de tenir Bisbe, - perquè ara Terrassa és seu Episcopal, - les esglésies pre-romàniques i més habitants que nosaltres, tenen la muntanya ben bé al costat!

Però no ens podem queixar, caminant pel carrer de Gràcia, si el dia és clar, veus les roques de La Castellassa que sembla que les puguis escalar!

Abans, no fa massa anys, des de la finestra de la cuina veia molt bé Montserrat i des de la galeria del safareig un tros de Serra de l' Obac i el Cavall Bernat i la Mola! Després van començar d'edificar cap els barris de la Riereta i em va desaparèixer Montserrat. Més tard, cap al Parc Catalunya també van urbanitzar tota la zona i em vaig quedar amb el Cavall Bernat i prou, i ara, si vull veure alguna cosa haig de pujar dalt del terrat! Des de casa, res! Només edificis i teulades.

Però no em puc queixar, tinc una plaça al davant amb una olivera, una alzina, un castanyer d'índia o castanyer bord i un til·ler. Abans també hi havien dos pins molt alts, altíssims! Que amb els anys es van anar tombant, tombant fins que un any, una nevada forta els va acabar d'ajeure. Van caure sobre del castanyer, que li van trencar dues branques, però no van arribar al terra i no van fer mal ningú. Ni als cotxes aparcats.Va ser a la nit. Al matí següent una brigada municipal en poques hores els van tenir serrats. Tants anys com devien tenir... en un no res es van acabar. No ens posem tristos. El til·ler és un arbre que em sembla que té massa a la vora el castanyer i li pren ufana. Llàstima! Perquè quan és el temps de la florida, cap a mig juny, tota la plaça queda embaumada! Vull dir que fa una olor molt penetrat i agradable, llàstima que duri poc temps. De til·lers haurien d'haver-n'hi més escampats per tot el mon, o per totes les ciutats que és on la gent va més nerviosa, o més neguitosa. La til·la és un gran calmant.

Ara, a tot el carrer Sant Cugat, que en temps del teu pare, quan vivia a Sabadell, en deien el carrer Fondo, ara hi ha un seguit d'arbres a les voreres que no els hi cau mai la fulla. N'hi diuen "arbres ampolla" perquè el seu tronc té aquesta forma, però en realitat es diuen Braquiquitron i son oriünds d'Austràlia. No s'han de podar mai. M'agradarà veure fins on arriben! De moment, en pocs anys han crescut molt.

El teu pare no coneixeria Sabadell! Després de cinquanta anys de ser-ne fora...El trobaria tan canviat i tant endreçat. I tant gran! I ha tants barris que ell ni va somniar! I que jo que hi visc en prou feines conec.

I a "baix al riu"? Un altre dia en parlaré... Oi que ho veus, que vull fer-te venir ganes de fer-nos una visita? Si, ja sé que de moment no t`és possible, però mira, entre tant jo vaig fent propaganda.

Què et sembla el conte? Avui n'hi poso un tros més.

Una abraçada.

Maria Mercè.

... El Canvi ...

El primer que cal fer abans de començar una ofensiva és saber amb què es pot comptar. La dona no havia estat mai a l'exèrcit ni havia fet mai cap curset d'estratègia militar, però el seu sentit comú li indicava que, igual com li era necessari saber quants diners podia disposar cada mes per organitzar-se la vida, així també li convenia saber amb quins elements comptava per aparentar, els mítics cinquanta anys.

-"A veure, -es deia- pensem en la figura; està vist que em sobren quilos! Quants? No massa, quatre o potser cinc. Per sort mai no he estat una dona obesa. Això té fàcil solució. Règim de verdures, fibra, poca carn i a la brasa i res d'alcohol! Total una forma de vida que em permetrà estalviar alguns diners; diners que puc desviar cap a un millor vestuari..."

En prengué nota. -"Ah!I el que té molta importància és el cabell. Un cabell ben tallat i ben tenyit compta tant i gairebé val tant com un vestit nou! Hauré de menjar molta verdura perquè m'arribi el pressupost per a les dues coses!"- Ho apuntà.

S'adonà que mentre anava escrivint anava descuidant la "pose". Es dreçà altre vegada, i es mirà la tele apagada que li feia de mirall i era el mut testimoni de la seva falta de voluntat. -"Tu seràs el meu jutge. Tu estàs acostumada a presentar aquelles dones que sempre van com si acabessin de sortir de la capsa... tu seràs des d'ara la que em jutjaràs. Tu pots fer comparacions, jo miraré de ser com elles i tu em diràs que et sembla la meva actuació. Perquè serà una actuació. Com si estes fent teatre. Representaré el que a mi m'agradaria ser: una dona més jove i més atractiva. -"

Se n'anà al llit ben decidida a jugar el seu nou "rol". Abans de ficar-se al llit s'entretingué a fer uns exercicis gimnàstics. Els hi havia recomanat el metge, però ella mai no els feia. D'ara endavant els faria dues vegades al dia, tal com li havia dit. Un cop acabats es sentí una mica cruixida, però pensà que la seva silueta ja se n'havia beneficiat.

Al matí següent canviaria la dieta de l'esmorzar. Començaria amb aigua de l'aixeta, per estalviar. Al notar el fort gust de clor es digué alegrement: -"Segur que està ben desinfectada"- i això la posà contenta.

També canvià els hàbits que tenia d'anar a comprar a les tendes del veïnat; s'encaminà a l'altra part de la ciutat. La que li semblà més allunyada de casa seva. Així faria exercici. Es clar que no podria carregar gaire pes, perquè a la seva edat no era gens recomanable. Cap problema! Faria dos viatges. Més exercici encara.

Abans de sortir de casa s'encarà amb el televisor i li mostrà la seva "pose". Anava ben dreta. Ben pentinada i ben arreglada. Féu unes passes pel menjador tenint cura de posar un peu davant de l'altra tal com havia vist fer a les presentadores de moda. No era pas tant difícil. Era senzillament qüestió de pensar-hi, qüestió de voluntat.

Assajà una mica més. L'esquena recta, el cap lleugerament enlairat... com si mirés al lluny, però sense fixar-se massa en les coses. Això era molt difícil, la dona endreçada que era tot seguit va descobrir una teranyina que penjava del sostre.

La primera impressió fou d'enuig. No li agradaven ni les aranyes ni les teranyines. Però l'enuig durà pocs moments. Un deliciós somriure entreobria els seus llavis, mentre amb l'escombra enlaire mirava de desfer-se del fil que penjava. -"Veus? - es deia- Si no arribo a caminar com una model no l'hauria vist. "

Finalment sortí al carrer. Un peu davant de l'altra, un peu davant de l'altra... el cap lleugerament aixecat... No hauria pensat mai que dalt les teulades s'hi fessin tantes herbes! I els pisos que tenien terrasses, quins boscos arribaven a fer créixer!

Com més caminava més bé es trobava amb la seva nova imatge. Per animar-se de tant en tant es repetia mentalment:" Tinc quaranta anys i tipet de model. Tinc quaranta anys i tipet de model"- I vinga el cap enlaire i un peu davant de l'altra.

Carta 45

2009-07-01T19:14:00.003+02:00

Estimat Joaquim,

Si, ja ho sé que fa molts dies o moltes cartes que no t'hi poso l'afegitó del conte tal com et tenia acostumat. Em pensava que no ho notaries, que no ho trobaries a faltar... M'ha agradat molt que et queixessis. Ja en tenia un a punt, però com que sempre em falta temps per fer les coses ben fetes, mira, pensava, si passa, passa!

I com que també moltes vegades t'explico alguna llegenda, ja em semblava que era el mateix.Però es veu que no, tu vols un conte. Doncs un conte tindràs. El d'avui tractarà d'una noia que... ai, no! Val més que el llegeixis. Ja el trobaràs al final.

Ara acabo d'escriure la carta convidant a les sòcies de Unió de Mares per anar a Navarra pel mes d'octubre. serà una petita sortida que farem per començar el curs. Mentre parlava dels llocs que visitarem ja se m'ha escapat d'explicar una llegenda del monestir de Leyre. Potser em faig pesada, però si sé una cosa d'un lloc, - sigui una anècdota, una llegenda o bé un acudit- sempre em sembla que ho he d'explicar i compartir amb els altres. Ara te l'explicaré a tu, perquè ho comentis amb el teu pare.

El monestir de Leyre que es troba a Navarra- Nafarroa que diuen ells- est`sa regentat per monjos benedictins com els de Montserrat. Una vegada, fa molts anys el vam visitar amb el meu marit i em va semblar que la imatge de la Mare de Déu que tenien a sobre l'altar major, era una mica desproporcionada, la vaig trobar massa gran, però el monjo que ens atenia estava tant content amb aquella imatge que no vaig fer-li cap comentari negatiu. L'home s'esplaiava dient: -"Hemos puesto la imagen de la virgen por las niñas".- Qué niñas? Si! Ustedes em Montserrat tienen la basílica dedicada a la Virgen y allí hay muchas niñas que llevan su nombre. Aquí, des de que hay la Virgen son muchas las niñas que se llaman Leyre"- i deu ser veritat, perquè jo ja en tinc una a la família. Una cosineta del meu nét.

De Leyre s'explica que hi havia una monjo que era molt espiritual, molt donat a la meditació. Quan es posava a resar s'abstreia de tot el que l'envoltava. Una vegada passejant pels boscos del monestir va sentir cantar els ocells i el seu esperit es va elevar tant que va caure en èxtasi i van passar dos-cents anys fins que no es va despertar del seu ensonyament. Quan va retornar al convent ja ningú no el coneixia. Ell va explicar el que li havia passat... Costava de creure, però la seva cara era tant resplendent que per ella sola parlava. era la imatge d'algú que retornés del paradís.

Quan vinguis a Espanya vés a visitar Leyre i el bosc d'Irati i si encara et sents caminador puja fins el pic de l'Ori, en plena carena pirenaica. Es fronterer i és el primer "2000" que es troba començant per l'Atlàntic. Té una vista magnífica i per sobre seu s'hi passegen els grans rapinyaires, els voltors, -els "buitres leonados"- d'una envergadura excepcional.

Ara et deixo amb la història d'una noia que tenia molta voluntat, Ja ho veuràs.

Una abraçada,

Maria Mercè.

El Canvi

Li havien dit que era mestressa de la seva voluntat. Li havia semblat que no era la primera vegada que escoltava aquestes paraules. Potser de petita, a l'escola, quan intentaven que no es distragués en foteses i es concentrés en la feina. Possiblement era d'aquell temps que ja li sonava aquesta afirmació. Ara l'havia tornat a sentir.

Li ho havien dit amb altres paraules:- "Tot el que tu posis a dintre el teu cap, allò serà el que regirà els teus actes"- Bé, no recordava si eren exactament aquestes, però venien a dir el mateix. S'ho havia cregut. Potser perquè la persona que les deia tenia el do de convèncer. Potser perquè era un home molt persuasiu, amb una veu i un to que sense ser imperatiu, despertava el sentit de l'obediència. Potser s'ho havia cregut perquè l'interessava creure-s'ho.

Si de debò funcionava d'aquesta manera seria fantàstic, pensava la dona. Li havien dit que si ella s'entossudia a veure-ho tot de color de rosa, d'aquest color seria. O potser no ho havia entès bé, potser seria només ella que ho veuria d'aquest color...

Fos com fos, calia provar-ho. D'ara endavant posaria pensaments alegres dins del seu cap i la seva cara seria el reflex de la alegria que portés dins. Comprenia que era molt important anar alegre per la vida. La alegria és contagiosa, -pensava- i a la gent li agrada tractar amb persones alegres.

Li caldria començar per canviar l'expressió de la seva cara. Es col·locà davant d'un mirall i assajà una bona estona una mitja rialleta, per donar la imatge de persona contenta. No li sortia gaire bé. arribà a la conclusió de que si no s'està content de debò la mitja rialleta és falsa i es veu d'una hora lluny.

Però com podia estar contenta si a la vida les coses li anaven sempre al revés de com ella volia!

Descartà els pensaments negatius i s'esforçà a concentrar-se en totes les coses que li semblaven bones de la seva existència. Vivia sola. No tenia gaire feina ni cap persona per acontentar. Primer punt positiu! Havia arribat a l'edat de deixar de treballar i la pensió que cobrava era de les més elevades. Segon punt positiu! Això junt amb el piset de propietat que li havien deixat els seus pares, i una mica de rendeta, ja podia donar-se per satisfeta. Tercer punt positiu!

Es tornà a mirar al mirall i ara descobrí una cara més alegra.

Es clar que el haver deixat de treballar significava que també havia deixat enrere la joventut... (La cara del mirall ja no era tant alegra.) Però tenia bona figura, si senyor! Encara podia presumir d'un bon pamet. Era allò que en diuen una persona ben conservada.

La paraula "conservada" li sonava a llauna de sardines i no li agradava gens. La tindria d'esborrar del seu vocabulari. D'ara endavant no seria una dona ben conservada sinó una dona atractiva. A seixanta-cinc anys una pot ser atractiva... Atractiva, per a qui? Per a un avi de vuitanta? No li feia pas cap gràcia. Si havia de ser atractiva per algú, caldria que ho fos per un home de cinquanta. Aquesta era l'edat que ella considerava ideal. Bé, si en tingués cinquanta-cinc, tampoc no hi tindria res a dir, cinc anys amunt, cinc anys avall, be a ser el mateix.

Però si el seu ideal el xifrava en aquesta edat, caldria que ella només en tingués cinquanta... Doncs s'esforçaria a ser una dona atractiva d'uns cinquanta anys.

Tornà a mirar-se al mirall, ara si que li mostrava la cara d'una dona molt alegre, i enriolada... Ben mirat, potser més que alegre il·lusionada. I ja és sabut que la il·lusió dona alegria. Era un bon començament.

Abans d'anar-se'n al llit es dedicà a preparar tot el pla de batalla que caldria emprar per aconseguir els seus objectius. Aquell vespre mateix en comptes de seure a la cadira de braços a mirar la tele,es dedicà a planificar-se la vida. Res d'emmandrir-se, s'assegué en una cadira amb el respatller ben recta i adoptà una "pose" de model. Com si algú l'estés mirant.

-"S'ha acabat mirar la tele! D'ara endavant la tele em mirarà a mi!"- es digué ben decidida i es girà vers l'aparell com si aquest la pogués entendre.

S'alçà per proveir-se de llapis i paper, perquè les grans decisions si no queden escrites el vent se les pot endur. I si queden escrites també,perquè el paper és un material que vola molt fàcilment.

Carta 44

2009-06-26T13:48:00.003+02:00

Estimat Joaquim,

Hem passat el solstici d'estiu, eh quina manera més emfàtica de dir que ja ha passat la revetlla de Sant Joan? Podria dir que l'he passada sense pena ni glòria, però en realitat ha estat amb més pena que glòria.

No, no ha passat cap desgràcia, ningú s'ha cremat amb les fogueres ni amb els petards, però l'he passat en companyia de vells coneguts que s'han fet vells. La vellesa i l'edat son dues coses ben diferents. He retrobat vells coneguts que han perdut les il·lusions. La cosa més trista que hi ha. Déu vulgui que no ens passi mai. Per sort només hi he conviscut unes hores i no m'ho han contagiat, però amistats d'aquestes no em convenen pas! Quan et fas gran, prou que la vida et va limitant les activitats que tenies per costum fer, però has de buscar-te'n d'altres per substituir-les.

Per exemple: diumenge hi haurà l'Aplec de la Sardana a la font de Can Rull i a l'ombra del seu bosc- un dels pocs que ens queden a prop de Sabadell. - doncs em sembla que no hi assistiré perquè des que em van posar la pròtesi al genoll. i d'això ja fa més de mig any, no tinc la mateixa agilitat que abans, i anar tot un dia a sentir sardanes i no poder-les ballar! Ballar sí, però saltar-les no! No em fa cap gràcia... Però ja m'estic buscant una altra activitat que em compensi. Però aquests amics meus sembla que ni pensen en substitucions, s'han limitat a lamentar-se i prou. Caminen molt poc per no dir gens, llegeixen molt poc, per no dir gens... Es deixen perdre el millor de la vida!

He estat a Castellterçol, una vila de muntanya que només allunyant-te del nucli urbà cosa de vint minuts ja pots gaudir d'una visió del poble que des de dins no la tenies. Ja estàs en contacte amb la natura, veus camps sembrats, camps segats, papallones, muntanyes a l'infinit, - els Pirineus- muntanyes més a la vora, -El massís del Montseny- muntanyetes a tocar, el campanar del poble i el del poble veí, les torres que s'han fet noves, les que has vist tota la vida i tenen un color menys viu... estàs en contacte amb la natura i això sol ja dona vida! Però si no surten de casa... si es queixen que tot això ja ho tenen massa vist... No saben el que es diuen. La naturalesa sempre és canviant i sempre et descobreix aspectes nous.

Vaig descobrir o redescobrir una font situada entre dues masies, gairebé equidistants. Fa una cinquantena danys, quan no hi havia aigua corrent a les cases, aquestes dues masies se'n repartien l'ús de fruit. Dos dies de cada setmana hi anaven a rentar la roba, ara l'una ara l'altra. L'anada era força fàcil, però la tornada, per a totes dues els venia de pujada i amb els coves amb la roba mullada, devia ser molt penosa. Ara, cada una té l'aigua a casa i la font ja no te us. Fins està contaminada. Ha passat de moda, com tantes coses que han quedat obsoletes. Si encara la necessitessin ja s'haurien cuidat de que no l'empastifessin els purins d'una granja veïna!

Parlem de la revetlla de Sant Joan, que el teu pare deu recordar bé. Les fogueres a l'encreuament dels carrers o bé al mig d'una plaça, on hi hagués més espai i menys perills per les cases. La tarda que precedia la gran nit, l'activitat que vivien els nois del barri recollint mobles vells per fer la foguera! A molts pobles del Pirineu, a més de focs encara hi perviuen les falles. El costum de baixar amb teies enceses la muntanya més propera al poble quan comença de fosquejar. El jovent hi ha pujat amb claror i al fer-se de nit en baixa a la llum de les torxes. Al poble els veuen baixar i els esperen amb alegria al voltant d'una foguera. Una foguera que atien els mossos quan hi llencen les teies enceses... Es una nit màgica. Poden passar moltes coses. Normalment no passa res, però és plena de sortilegis i si perd la seva força i el seu encant serà perquè la gent d'ara no li saben donar. Ja no es va de matinada a collir les herbes remeieres cobertes de rosada... Elles deuen tenir la mateixa màgica virtut que se'ls hi atorgava abans, però si la gent ara no hi creu, si la seva força ningú no l'aprofita, es deixa perdre. La fe fa miracles.

El que si perdura és l'encesa de la flama dalt del Canigó. Una gran foguera que es veu des de molts indrets de les dues Catalunyes. El Canigó! La muntanya senyera dels Països Catalans, la que agermana els pobles dels dos vessants del Pirineu. D'allà en surten les Flames que amb molt bona voluntat grups d'excursionistes van a buscar i porten fins als pobles més allunyats. A Sabadell, fa anys que hi arriba la Flama del Canigó. A Castellterçol també. Amb ella encenen les fogueres que ja tenen preparades a les places. Es un acte simbòlic molt emotiu.

El foc, El foc sí que és màgic. Recordo a la pel·lícula de dibuixos del Llibre de la Selva quan els monos volen robar el foc del humans per ser com ells... Abans que era tan laboriós encendre un foc, a les cases es conservava com el bé més preuat. Hi ha una cançó infantil que el teu pare recordarà, "L'escarabat bum,bum." que ha arribat fins als nostres dies, però amb la lletra molt desfigurada. l'original parlava del foc, del foc sagrat que es conservava a les llars. Es fa jugar als nens petits fent-los amagar el cap generalment a la falda d'alguna àvia i es canta:

Escarabat bum, bum
veu-te l'oli, veu-te l'oli
Escarabat bum, bum
veu-te l'oli que hi ha en el llum.

i hi ha una segona estrofa que fa:

I si de llum no n'hi ha
d'escalfeta d'escalfeta,
i si de llum no n'hi ha,
d'escalfeta ve hi hi haurà.

llavors es dóna un copa l'esquena del menut i se li diu:

"Escarabat! Endevina qui t'ha picat! "

Hi ho ha d'endevinar. Però la gràcia de la cançó rau en la lletra: tenir un llum d'oli devia ser un bé important i moltes cases no en devien tenir, però d'escalfeta... L'escalfeta era la brasa que no deixaven apagar mai. Era el foc sagrat de la llar?

Però la lletra ajunta dues coses diferents, si "l'escalfeta" era una brasa, la brasa no necessita oli... per tant no podia beure-se'l...Potser per això només es canta la primera estrofa. I amb les presses que portem avui possiblement només es fa amagar al cap a la criatura, se li pica a l'esquena i se li fa endevinar qui l'ha picat.

Jo t'he transcrit tota la cançó i si tens ocasió ja pots fer jugar una criatura, però si no tens fills, vaig difícil que tinguis néts. Però pots tenir amics i com a mínim explicar-li al teu pare, que segur que ho recordarà. I potser tu mateix havies amagat el cap quan eres a Sabadell... De petit, amaga el cap per jugar, val, però de gran... amagar el cap... ja és una altra cosa.

Ui! Quina carta més llarga! Estic temptada de partir-la i ja tindré feina feta per un altre dia.

Una abraçada

Maria Mercè.

Carta 43

2009-06-10T19:22:00.002+02:00

Estimat Joaquim,

Ja som campions!

Campions de tot el que es podia ser aquest darrers temps, Copa del Rei, Lliga i ara "Champions" europeus. No soc especialment "culera" però la veritat és que fa il·lusió haver guanyat tantes coses. Ja deus haver te'n assabentat perquè va ser un esdeveniment de ressò mundial. El nom de Barcelona anava de boca en boca. Això i que en Woddy Allen va fer una pel·lícula filmada a Barcelona i que a més portava el seu nom- "Viki, Cristina, Barcelona"- ens ha donat molt renom.

Per cert, que en el film, que hi sortia una pintora, els quadres eren d'un pintor de Sabadell, Agustí Puig, que havia estat professor de l'Escola Illa, on vaig jo a fer ceràmica. Atreta per la seva fama, un any em vaig apuntar a les classes de pintura que impartia ell, i... aquell any va plegar! Vaig tenir uns altres bons mestres també, però els horaris no em convenien i ho vaig deixar. Ara he començat de provar l'aquarel·la. Ui! Sembla que tot sigui aigua, i és de les coses més difícils que he intentat. Així com amb l'oli pots modificar molt si no et surt prou bé, amb l'aquarel·la has d'estar molt convençuda d'on has de donar la pinzellada, perquè un cop donada ja no hi ha res a fer. Però és molt agradable perquè pots barrejar molts colors i no fas tant enrenou com amb l'oli, (Volia dir tant merder, però en una carta no queda bé.)

Vaig llegir en un diari que en un país d'Europa, em sembla que era Bèlgica, que ara volen imposar un dia a la setmana "sense carn". Sense menjar carn. Amb la finalitat de que no se'n consumeixi tanta i així anar reduint els ramats de vacum. Es veu que tenim massa vaques. (Oh! I ara que estem amb les "magres"! Si fossin les "grasses" potser sí que farien nosa...) Creuen que els seus pets poden influir negativament en el canvi climàtic. Oi que amb els dinosaures també havien dit que la seva extinció era deguda a la mateixa causa?

Estic molt escatològica, deixem-ho córrer. A mi em sap greu que es vulguin carregar les vaques... tan bonic que fan en el paisatge. I tan bona com és la carn! Es que jo soc més carnívora que peixívola. El peix és més traïdor, No veus les espines. La carn és més franca. Un os es veu i a més no es pot tallar... Mengeu carn de l'Argentina, vosaltres que hi esteu a la vora? Esclar que dir "a la vora" amb les distàncies que hi ha a Sud Amèrica! Mira, en la teva propera pots explicar-me què és el que teniu a prop o el que considereu a prop. Aquí, la carn bona és de Girona. I els pollastres del Prat.

Em van dir que havien llegit aquest anunci : -"Canvio pollastre que canta les sis, per un que canti a les vuit"- Abans, quan vivíeu a Sabadell, tot i ser al mig de la ciutat, encara es sentia cantar algun pollastre. Hi havia gent que a l'eixida -al pati, - hi tenia un galliner. a casa meva, recordo que el meu avi li feia il·lusió tenir-ne un, volia veure gallinetes a córrer, però que les cuidés un altre. La meva àvia no hi va estar mai d'acord, però no hi va haver-hi cap discussió. Les gallines van durar poc. Al meu avi, que aquest de pagès no en tenia res- va fer fer un galliner enrajolat! Pobres gallines! no podien escarbotar la terra ni picotejar... No sé si al pati de casa teva teníeu gallines? El teu pare podrà explicar-t'ho i de passada recordar-ho.

Fins a una altra.

Maria Mercè.

Carta 42

2009-06-10T18:56:00.002+02:00

Benvolgut Joaquim,

Em sembla que ja he après una cosa nova d'informàtica. Si sabessis el poc que en sé!... Diries i com t'ho fas per enviar-me les cartes? Ui! Si sabessis les coses que perdo! Però arriben, oi? Doncs això és important. Tinc cada ensurt! Perdo escrits, els torno a trobar, apareixen on menys m`ho espero... tinc cada sorpresa!Però m'agrada escriure i vaig escrivint tot el que penso i llavors m'oblido d'on ho he col·locat.

Hi ha persones que diuen que necessitarien algú que els hi fes el menjar, d'altres volen que els hi netegin la casa. Jo el que necessitaria seria un secretari o secretària. M'agradaria anar dictant i que algú m'ho organitzés tot.

Una vegada vaig comprar-me una gravadora per anar dient tot el que se'm ocorregués davant d'un paisatge. No l'he fet servir mai. M'agrada més posar-me davant de l'ordinador i anar escrivint. Si no tinc el paisatge al davant el recordo i recordo les sensacions que m'ha inspirat.

De fet, que em netegin la casa també m'agrada... Pel menjar no tinc gaire problema, cuinar per una persona sola no dona gaire gust, així doncs, acabes fent'-ho tot a la planxa i menjant verdures i amanides. Quan vull menjar més sofisticat vaig un dia al restaurant, amb alguna altre amiga solitària com jo i "traiem faves d'olla". O com recordarà el teu pare una altre frase feta que encara es diu: "traiem el ventre de pena".

El que també m'aniria bé seria tenir un xofer. Cada dia està més complicat el trànsit, a més si condueixes no pots gaudir tant del paisatge. Bé, per demanar no quedo.

Abans quedava el recurs de demanar-ho als Reis, als Reis d'Orient! No als de la Moncloa... Ai! que no sé si son els Reis els que estan a la Moncloa o bé el President del Govern. Jo parlo de demanar-ho als Reis d'Orient. Potser tinc poca fe... no poso ni la sabata al balcó! Quedaria ben parada si l'endemà al matí trobés que els camells s'han menjat el pa i els tres Reis han buidat les copes de vi bo que se'ls hi deixava quan jo era petita! Ara hi ha qui deixa el mitjó a la xemeneia i espera que li omplin... I també al voltant de l'arbre de Nadal espera trobar-hi els regals...

Però que m'empatollo! Si encara hem de passar l'estiu, ha de venir la tardor, Tots Sant i els panellets i ja penso en el Nadal! Potser m'he fet un garbuix amb el tennista famós. Per famosos els futbolistes del Barça que han guanyat la Copa del Rei i la Lliga! Sembla que no hi hagi crisi, ara tot és futbol. A falta de millors alegries, la gent ha tingut aquesta. I encara no s'ha acabat! Encara podem guanyar a Roma! (Ja parlo com un culé.)

Tornant a la informàtica, bé o malament me'n vaig sortint. No sé fer un Power Point, però potser un dia hi arribaré, de moment, enviant e-mails, fent còpies d'una carpeta a una altre -perdent i retrobant- ja puc estar contenta.

Ahir la Unió de Mares va ser guardonada amb el Premi d'Honor de la Ciutat de Sabadell. Cada any l'Ajuntament escull cinc persones i cinc entitats que creuen mereixedores d'aquest honor. Ens va tocar a nosaltres, a l'entitat de la qual formo part de la Junta. De fet, fa 62 anys que treballem a favor de la dona, ja van fer bona elecció, ja.

La presidenta no hi era i em va tocar a mi pujar a l'escenari a recollir el guardó de mans de l'Alcalde. El més difícil va ser pujar els sis graons que el separaven de la platea. I sense barana! Aquests dies tinc el genoll una mica inflat i no vaig poder-hi accedir amb tota la desimboltura que hauria volgut. Però amb les paraules que vaig dir em sembla que va quedar oblidada la meva "coixesa." Vaig donar les gràcies com era de rigor i després vaig recordar que feia uns anys "el senyor Alcalde ens havia convocat al Saló de Plens de l'Ajuntament per conèixer la nostra entitat."

Vam presentar-nos-hi més de dues-centes sòcies (en som més de 630) i després d'exposar la nostra activitat, vam preguntar-"Què pot fer la Unió de Mares per Sabadell?" -i tot dirigint-me-li vaig dir: -"I vostè va contestar: Millorant les persones, millorarem la ciutat" -Li va agradar molt. Em va dir que ja no ho recordava però havia estat molt content de que n'haguéssim fet memòria.

Avui, un parell de "medallistes" hem hagut d'anar a Ràdio Sabadell a explicar les nostres experiències i perquè creiem que ens havien triat a nosaltres. M'ha tocat anar-hi a mi. O sigui, que tens una "parenta" molt "public-relations".

Una forta abraçada.

Maria Mercè.

Carta 41

2009-05-21T20:33:00.005+02:00

Estimat Joaquim,

Au, vinga! Més Tunísia! Noi, no surto gaire i quan ho faig s'ha d'amortitzar. Es un país interessant, com ho son tots, cada país té la seva idiosincràsia i el seu encant. I aquest també. Vam veure museus, com sempre que es viatge; aquí tenen molts mosaics... quina paciència! I quins dibuixos i quins colors més ben combinats! Vaig quedar entusiasmada. Em vaig proposar recollir pedres de colors per intentar fer-ne algun. A l'escola Illa, on vaig a fer ceràmica, amb el professor Lluís Clapés, una companya meva una vegada va tenir l'humorada de fer rajoletes petites, petites i esmaltar-les ens tons de marró i de verd i va confeccionar un mosaic. Li va quedar bé... però ningú no la va imitar. Als mosaics de Tunísia devien ser multitud d'esclaus que seleccionaven i tallaven les pedres, avui dia no tenim res d'aixó.

Bé, sempre penso en coses impossibles! Però mirar de trobar pedres de colors i aprofitar-les no és una mala idea. Es clar que ja em veig sempre caminant i mirant al terra. No, no és massa bona idea.

A casa nostra, a Catalunya, en molts pobles tenen habilitada una casa que havia pertangut a algun personatge important, un notari o bé un metge del segle passat, i la tenen moblada tal com estava quan hi vivia el propietari. Així et fas més l'idea de com era la vida anys enrere. A Tunísia també. Un dels museus que vam veure hi havien reunit tots els objectes pertanyents al mandatari o governador del territori. Al Bei. Bei era el nom que se'ls donava als magistrats, i aquesta casa... molts dels objectes que hi havia dins, havien pertangut a un català!

Al Centre Excursionista de Catalunya, en la seva galeria de pro-homs i ex-presidents sempre m'ha cridat l'atenció un que va vestit de moro. Es deia Domènec Badia i era de Barcelona, però va arribar a ser un Bei de Tunísia! era un viatger infatigable, un espia, i un home de negocis... Una personalitat molt complicada però que Barcelona el recorda amb el nom que va adoptar: Ali Bei. Té un carrer dedicat a ell. El teu pare ho recordarà. (Si vols més informació al Google en trobaràs. Ja saps que jo només apunto les coses i després, si t'interessa, ja ho buscaràs. No és qüestió de donar-t'ho tot mastegat.)

Una vegada vaig escriure la llegenda del castell de Burriac, al Maresme, el reietó que allí estava li deien el Bei. Jo de moment vaig pensar que era nom propi i ara veig que era un títol. El Bei de Burriac tenia un harem compost de les donzelles més precioses de la costa catalana. Quan ell sortia de cacera o de passeig totes les famílies corrien a amagar les noies joves perquè el Bei no les veiés, sinó ja havien begut oli. Un dia, però, a la porta de casa seva hi havia una minyona atrafegada fent puntes al coixí i no es va adonar que estava arribant tota la comitiva del Bei. Quan el Bei la va veure la va fer seva. Ni plors ni crits van salvar la donzella. El seu promès va veure de lluny com aquella gent se'l enduia. No hi podia fer res. Però es va amagar a la muntanya i va estar-s'hi tot el temps necessari per practicar el tir amb arc i aprendre a fer punteria. Sabia molt bé per on solia passejar el senyor del castell i s'instal·là al millor lloc on sense ser vist, pogués veure al Bei. I una tarda assolellada que era l'hora preferida per caminar pels seus dominis, el Bei se li posà a tir i no ho va pas desaprofitar! El seu entrenament va servir-li per encertar la fletxa. El Bei va caure en rodó sense que els seus acompanyants sabessin d'on havia sortit la sageta. Aprofitant l'aldarull que es va formar, el xicot va aprofitar per entrar al castell i rescatar la seva estimada. La donzella - que ja no era donzella- al veure'l es va desmaiar cosa que li va facilitar no tenir de donar explicacions i agafant-la d'un bracet se'l endugué lluny, ben lluny d'aquell castell.

Ara a Tunísia, des de l'any 1956, que era el governador, o el cap d'estat en Burguiba, ja no està permès de tenir cap harem. Abans els que podien mantenir-les, tenien a casa fins a quatre dones amb els corresponents fills que anessin venint, ara, això s'ha acabat. Una i gràcies. Estan força avançats i les dones hi han guanyat molt.

Què? Oi que dona per molt un viatge de vuit dies?

Una abraçada

Maria Mercè.

Carta 40

2009-05-21T20:03:00.002+02:00

Estimat Joaquim,

Per fi han arribat les orenetes a llur niu de cada any. Han arribat amb retard, com també la primavera, però ja hi son. Ja s'hi han instal·lat i sento les seves voleiadisses i aterrissades que tanta companyia fan. Ara fa pocs moments em sembla que n'acabo de salvar una. La meva veïna, la del pis de sota, m'ha vingut a demanar ajuda perquè per la xemeneia de la llar de foc n'hi ha entrat una a casa seva. Estava espantada! M'ha dit que tenia un ocell gros i negre que voltava per terra... Havia tancat la porta del menjador i esperava trobar algú que li solucionés el tràngol. Aquesta he sigut jo. Quan he entrat, no les tenia totes, perquè m'ha descrit l'ocell com si fos un esparver. He tirat cortines enlaire i he obert les finestres. Pobret! Intentava volar, però l'envergadura de les ales al topar amb el terra no el deixava aixecar-se. L'he agafat per una punta de la cua- la tenia forcada- i l'he llençat per la finestra. Ja no s'ha vist més.

-"Avui ja has fet una B.O.- em deia la veïna- No una no, dues! Perquè has salvat l'ocell i m'has salvat a mi, que no sabia pas com fer-m'ho!"- Doncs que hauria fet si s'hagués trobar amb una serp de metre dintre de la caseta de les eines del jardí? Això li va passar a la meva nora, i el meu net, entestat en tocar-la mentre ella la treia fora i la deixava al camp. (El net té vint mesos...) Un ocell és un ocell, però una serp de camp, encara que diguin que son inofensives, no estic tant segura de que jo hagués sabut agafar-la per la cua i llançar-la per la finestra! Val més no trobar-s'hi.

Els camps estan verds i gemats que donen gust de mirar, però ho paguem car: no para de ploure! Perdrem la fama de país assolellat, ara ja comencem a semblar nòrdics. Potser ens tornarem més estudiosos, que bona falta ens fa. No sortirem tant i això beneficiarà la cultura... Però és tant bonic un dia de sol! Però si no el veiem gaire, així en gaudirem més el dia que en faci. Serà com un esdeveniment: - Mira! -direm- Parem-nos a prendre el sol que això s'ha d'aprofitar!

Tu deus pensar, molt xerrar i m'has deixat més de tres setmanes sense cartes. He fet un viatge, un petit viatge pel nord d'Àfrica. Concretament he anat a Tunísia. Un dels països més avançats del Magrib. Moltes dones encara van amb el cap tapat, però això no els impedeix treballar en camps molt variats. Condueixen taxis, i van a l'oficina amb texans com qualsevol europea. Intenten tenir els carrers nets, però encara no se n'han sortit del tot. Es clar que aquí tampoc! Això ho vaig veure al nord, cap al sud, és més africà... començant perquè el terreny és molt desèrtic, moltes cabres i poca vegetació. Camells pasturant... Ai! No! Que els que tenen només un gep son dromedaris! Però és tant fàcil dir-ne camells!

Vam veure un llac immens que no era d'aigua sinó de sal. I feia miratges! Vam arribar al desert, no de dunes sinó de roques i com més sec i àrid era, va aparèixer una cascada i unes palmeres. El miracle dels oasi!

També ens van ensenyar uns habitatges troglodites, excavats a la muntanya... Bé, a casa nostra també n'hi han i sobre tot n'hi han hagut. El teu pare deu recordar que als marges del riu Ripoll van acollir als que venien del sud i de moment no disposaven de casa, i és feien una cova per començar ... Sortosament no en queda ni una. Ara tothom té el seu habitatge ben condicionat, amb totes les comoditats. Potser els més vells enyoraran la frescor que es gaudia dintre les seves parets a l'estiu... sense necessitat d'aire condicionat... però em penso que ningú no hi tornaria. Les entrades de les cases del "desert" estaven pintades de blanc i decorades indefectiblement amb "la ma de Fàtima" o bé amb un peix... Son amulets que allunyen els mals esperits. Vaig preguntar primer qui era Fàtima, em van dir que "la filla del profeta" i després què tenien en comú els dos dibuixos tant diferents... Doncs, el número cinc! El cinc creuen que els porta sort. Bé, cinc dits de la ma... però i el peix? Doncs la cua forcada dibuixa una V baixa, el número cinc dels romans.

Està bé sortir de casa de tant en tant. Veus paisatges diferents, coneixes nous costums... és clar que en pocs dies no pots descobrir-ho tot, però una petita idea si que te la fas. I serveix per escriure una carta no tan casolana.

Ui! I espera't que aquests vuit dies de Tunísia encara han de donar per més! Ja se sap, els viatges s'han d'amortitzar.

Una abraçada

Maria Mercè.

Carta 39

2009-05-21T19:59:00.002+02:00

Hola Joaquim!

Com heu passat les festes? Ja ets ben poc enraonador, ja! M'arriben unes cartes tan lacòniques teves que a no ser perquè sempre em dius que al teu pare li van tant bé les meves, em sembla que ja hauria deixat d' escriure. Ets molt reservat. No, no preguntaré, però m'agradaria saber una mica més de com viviu tu i el teu pare i la Dolores. Per lo menys ja sé el nom de la dona que us cuida. És jove? Ai! Que ja pregunto massa.

Després de tants dies passats per aigua, per fi ha arribat el bon temps. Tot està verd i gemat que dóna gust de veure. Es la primavera. I "la primavera la sangre altera" I de quina manera l'¡altera! A mi m'ha donat per esternudar. L'altre dia vaig fer-ne tants que els que estaven al meu costat em miraven com a cosa rara. Primer em deien"Jesús" o "Salut" després ja se'n van cansar i no em deien res, només em miraven estranyats i finalment em van deixar per impossible. Després d'una mitja hora d'esternudar seguit es va acabar. Vaig quedat ben cansada i amb els ulls i el nas vermells a més no poder. Molts anys em passa. És al·lèrgia.

Una vegada vaig intentar dibuixar un còmic amb tres o quatre vinyetes i els protagonistes eres una parelleta jove que la noia sempre la dibuixava llegint asseguda en un banc i al xicot dret davant seu i amb el posat una mica expectant. La primera vinyeta que era com de presentació, el noi li diu a la noia per buscar conversa: -"Jo em dic Pep" - "Doncs jo no" -li contesta la noia. El xicot insisteix: -"Jo em dic Pep, però quan esternudo em diuen Jesús"- "Doncs a mi no em canvien el nom: em dic Salut"- La vaig anomenar "La tira i vaig fer-ne unes quantes. Llavors jo tenia per professor de pintura en Ricard Calvo-Duran, que era -i és- un bon ninotaire i a la seva classe hi havia xicots que hi anaven a aprendre de fer còmics. Un dia m'hi vaig afegir i va néixer "La tira" Ens els publicaven en un suplement de la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell.. En deien el "Qua-còmic", però va durar poc Era una revista molt seriosa. Fa temps que no n'he dibuixat cap més... La revista encara surt, però el "Qua-còmic ja no.

Passejant per Sabadell també és nota que és primavera. Els arbres estan tots brotats i tenen un verd tendre... De gespa no en tenim gaire, més aviat el que tenim son places dures, molt de ciment... és el que surt més econòmic de mantenir. La gent se'n queixa però jo veig que tenen molta utilitat, les criatures les aprofiten per anar amb bicicleta, patinets i hi juguen a pilota. Es clar que si cauen es deuen fer una bona pelada als genolls.

A on abans hi havia la casa de Beneficència, - La Casa de la Caritat, que en dèiem- ara és tot una plaça. Van enderrocar l'edifici i ha quedat una plaça molt gran. Es semi-dura. Hi ha força gespa i està ben cuidada. A la part que dóna a la Via Massaguè, - com si diguéssim la continuació de la Rambla- hi tenim des de fa poc temps un monument a la sardana. Em sembla que ja te'n vaig parlar, però és que avui l'he tornat a veure i sorprès agradablement. Es de pedra blanca, però després d'haver rebut tota la pluja d'aquests dies, ha canviat una mica de color. La pedra és viva i receptiva o sigui que depèn de l'ambient que l'envolti deurà anar agafant diferents tonalitats. (Potser m'ho imagino.) Representa una flama que s'enlaira i al seus peus hi té dues parelles de sardanistes que estan puntejant una sardana. Es tan expressiva que sembla que sentis la cobla i tot. Es obra d'una amiga meva, la Pepita Brossa-Rovira, que és una bona escultora i molt senzilla. Al veure els seus cognoms al peu de l'obra va comentar: -"Poc s'ho podien pensar els meus pares que a la ciutat hi hauria el nom de tots dos!"- No va pensar que el que hi ha és el seu de nom!

Jo prou et faig propaganda de tot el que hi ha a Sabadell, però tu no parles mai de fer-hi una visita. Es clar que tal com està el teu pare , el millor és estar-se a casa. Ja ho entenc. Però no t'estranyi que continuï divulgant les gràcies de la meva ciutat. N'estic enamorada.Bé, potser no tant, però si, m'agrada. m'hi sento molt bé i me l'estimo molt.

T'he començat d'enviar un altre conte curt. Si no dius el contrari jo aniré fent.

Adéu,

Maria Mercè.

Carta 38

2009-04-25T19:00:00.003+02:00

Hola Joaquim,‭

Sempre he procurat quan escric‭ ‬transmetre bon humor,‭ ‬-bon rollo,‭ ‬que es diu ara-‭ ‬però avui potser no em sortirà la carta com jo voldria perquè estic feta un bon garbuix.‭

Per començar he anat a escoltar una conferència sobre‭ "‬Les dones a l'edat mitjana‭"‬,‭ ‬molt,‭ ‬molt interessant,‭ ‬per un professor de la Universitat molt reconegut,‭ ‬i no he pres cap apunt‭! ‬I em sap greu,‭ ‬ara dintre el meu cap hi donen voltes la Violant d'Hongria,‭ ‬la Blanca de Castella-‭ ‬que va ser mare de Sant Lluís de França-‭ ‬la Isabel de Villena,‭ ‬que escrivia com ningú...‭ ‬Que va donar molts bons consells a la seva cosina,‭ ‬que també es deia Isabel,‭ ‬però que aquesta no els va saber aprofitar...‭ (‬va ser Isabel la Catòlica‭)‬.‭

M'han fet descobrir com les dones que tenien riquesa feien de mecenes a artistes i literats‭; ‬que moltes vegades eren elles qui els donaven la idea de la novel·la que volien que escrivissin‭; ‬ha explicat el que passava quan hi havia un casament d'estat,‭ ‬la dona sempre era la que marxava del seu país per anar-se a establir al del seu marit‭; ‬això representava que automàticament hi aportava tota la seva cultura i la de la seva terra.‭ ‬Eleonor d'Aquitània,‭ ‬als seus vuitanta anys,‭ ‬es va traslladar a Catalunya per acompanyar a la seva neta Blanca de Castella,‭ ‬quan anava cap a França per casar-se,‭ ‬per aprofitar el viatge fins a Normandia,‭ ‬per anar-la ensinistrant en la manera de governar un país,‭ ‬i va ser la dona que va fer‭ "‬la France‭" ‬poderosa...‭ (‬mal que els francesos no els hi agradi reconèixer-ho‭)‬.

Oi quin garbuix que tinc‭? ‬I ha sobre te'l traspasso a tu‭! ‬Sembla aquell acudit que parla d'un pare que vol ensenyar al seu fill com s'ha de resoldre un problema i agafa una patata que hi havia al caliu i li tira a les mans.‭ ‬El nano,‭ ‬crida,‭ ‬protesta,‭ ‬i se la va passant d'una ma a l'altra sense saber que fer-ne.‭ ‬Llavors el pare li diu:‭ "‬Quan et tirin una patata calenta el que has de fer és tornar-la de seguida al que te l'ha tirat o bé al que tinguis més a la vora.‭"

Ara el que em caldria fer,‭ ‬-ja que m'interessa l'edat mitjana,‭ ‬-és anar a buscar llibres d'història,‭ ‬biografies i endinsar-me una mica en aquest terreny,‭ ‬i no explicar-te en quatre ratlles el que aquell professor ens ha explicat en una hora‭! ‬I no donar-te‭ "‬el rollo‭" ‬d'una cosa que ni a tu ni al teu pare us deu interessar.‭ ‬No ho faré més.‭

Les orenetes continuen sense aparèixer per casa meva,‭ ‬Què hi farem‭! ‬Però de moment tampoc n'he vist ni n'he sentit pels carrers.‭ ‬Encara puc tenir esperança.‭ ‬L'esperança és l'últim que es perd...‭ ‬ja ho diuen.‭

Venen ocells a la teva finestra‭? ‬Ara no et posis a cantar‭ "‬Si a tu ventana llega una paloma...‭"

Veus‭? ‬Aquesta cançó la hi pots fer cantar al teu pare,‭ ‬segur que se'n recorda‭! ‬Deu ser de la seva joventut‭!‬.‭

Apa,‭ ‬fins a una altre.‭
Maria Mercè.

. . . Primera mort . . . .

Un cop dins es veié immers en un mar de gent que parlava en veu baixa o bé plorava sorollosament com la Rosalia,‭ ‬una veïna que sempre havia estat una exagerada.‭ ‬Els pares de la Montserrat,‭ ‬amb els ulls vermells tots dos,‭ ‬miraven de contenir-se i la Rosalia cada cop plorava més fort.‭

Es quedà dret al costat de la porta del menjador,‭ ‬on s'havien reunit tots els amics de la família.‭ ‬Volia passar desapercebut i marxar sense haver de dir res a ningú,‭ ‬però el pare de la nena s'adonà d'ell i li feu senyal d'acostar-se i ell mateix s'aixecà de la cadira i l'anà a trobar.‭

No tenia escapatòria.‭ ‬Es trobà donant-li la ma i es veié endut cap a l'altra estança on es trobava el cos sense vida de la Montserrat.‭ ‬Déu‭! ‬I que blanca que estava‭! ‬Ell recordava a la noieta que només feia pocs dies lluïa una morenor que enamorava.‭ ‬I ara feia esgarrifar només mirar-la.‭ ‬Mai no havia vist una persona tant blanca i tant lassa.‭ ‬No era la seva la postura d'una persona dormint‭; ‬era com si el seu cosset prim s'hagués aclofat en el matalàs i aquest la xuclés cap endins,‭ ‬i només deixés veure d'ella la cara esblanqueïda que traspuava serenor.‭

El pare de la nena el tenia agafat per l'espatlla i no es deien res.‭ ‬Tots dos es miraven la morta.‭ ‬Algú els apartà del costat del llit i de la mateixa manera que havia entrat,‭ ‬silenciosament,‭ ‬es tornà a trobar al carrer.‭

Caminava com un sonámbul cap a casa seva.‭ ‬Enrere havien quedat els plors de la Rosalia i el recolliment de les persones que acompanyaven la família.‭ ‬Es trobà altre cop a la cuina.‭ ‬La llesca del berenar encara l'esperava dins del plat.‭ ‬La mirà amb indiferència.‭

-‭"‬Ja ets aquí‭? ‬Així has anat‭? ‬Sense canviar-te la camisa‭?‬-‭ ‬l'increpà la seva mare.

‭ ‬Igual que moments abans es mirà la llesca de pa ara se la mirà a ella.‭ ‬Quina importància tenia la camisa davant la mort de la seva amiga‭?

Potser tenia raó l'àvia,‭ "‬la vida ensenya‭"‬.‭ ‬Però a qui ensenya‭? ‬Si els grans,‭ ‬que han viscut més anys i per tant han tingut més temps per rebre coneixements,‭ ‬encara donen tanta importància a portar una camisa ben planxada,‭ ‬potser millor que continuï anant a l'escola...‭ ‬pensà mentre es tornava a enfilar al seu arbre per meditar sobre el que acabava de viure.‭

Per meditar,‭ ‬o per plorar com la Rosalia o com millor li vingués,‭ ‬que per això tenia el seu refugi particular ben amagat de tothom.

‭ ‬Maria Mercè Lleonart.

Carta 37

2009-04-25T18:53:00.005+02:00

Hola Joaquim‭! ‬

Com heu passat les festes‭? ‬Ja ets ben poc enraonador,‭ ‬ja‭! ‬M'arriben unes cartes teves tan lacòniques que a no ser perquè sempre em dius que al teu pare li van tant bé les meves,‭ ‬em sembla que ja hauria deixat d'escriure.‭ ‬Ets molt reservat.‭ ‬No,‭ ‬no preguntaré,‭ ‬però m'agradaria saber una mica més de com viviu tu i el teu pare i la Dolores.‭ Al‬ menys ja sé el nom de la dona que us cuida.‭ ‬És jove‭? ‬Ai‭! ‬Que ja pregunto massa.

Després de tants dies passats per aigua,‭ ‬per fi ha arribat el bon temps.‭ ‬Tot és verd i gemat que dóna gust de veure.‭ ‬És la primavera.‭ ‬I‭ "‬la primavera la sangre altera‭" ‬I de quina manera l'altera‭! ‬A mi m'ha agafat per esternudar.‭ ‬L'altre dia vaig fer-ne tants que els que estaven al meu costat em miraven com a cosa rara.‭ ‬Primer em deien‭" ‬Jesús‭" ‬o‭ "‬Salut‭" ‬després ja se'n van cansar i no em deien res,‭ ‬només em miraven estranyats i finalment em van deixar per impossible.‭ ‬Després d'una mitja hora d'esternudar seguit,‭ ‬es va acabar.‭ ‬Vaig quedat ben cansada i amb els ulls i el nas vermells a més no poder.‭ ‬Molts anys em passa.‭ ‬És al·lèrgia.‭

Una vegada vaig intentar dibuixar un còmic amb tres o quatre vinyetes i els protagonistes eres una parelleta jove que la noia sempre la dibuixava llegint asseguda en un banc i al xicot dret davant seu i amb el posat una mica expectant.‭ ‬La primera vinyeta que era com de presentació,‭ ‬el noi li diu a la noia per buscar conversa:‭ ‬-‭"‬Jo em dic Pep‭" ‬-‭ "‬Doncs jo no‭" ‬-li contesta la noia.‭ ‬El xicot insisteix:‭ ‬-‭"‬Jo em dic Pep,‭ ‬però quan esternudo em diuen Jesús‭"‬-‭ "‬Doncs a mi no em canvien el nom:‭ ‬em dic Salut‭"‬-‭ ‬La vaig anomenar‭ "‬La tira i vaig fer-ne unes quantes.‭ ‬Llavors jo tenia per professor de pintura en Ricard Calvo-Duran,‭ ‬que era‭ ‬-i és-‭ ‬un bon ninotaire i a la seva classe hi havia xicots que hi anaven a aprendre de fer còmics.‭ ‬Un dia m'hi vaig afegir i va néixer‭ "‬La tira‭". ‬Ens els publicaven en un suplement de la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell..‭ ‬En deien el‭ "‬Qua-còmic‭"‬,‭ ‬però va durar poc. Era una revista molt seriosa.‭ ‬Fa temps que no n'he dibuixat cap més...‭ ‬La revista encara surt,‭ ‬però el‭ "‬Qua-còmic" ja no.

Passejant per Sabadell també es nota que és primavera.‭ ‬Els arbres estan tots brotats i tenen un verd tendre...‭ ‬De gespa no en tenim gaire,‭ ‬més aviat el que tenim son places dures,‭ ‬molt de ciment...‭ ‬és el que surt més econòmic de mantenir.‭ ‬La gent se'n queixa però jo veig que tenen molta utilitat,‭ ‬les criatures les aprofiten per anar amb bicicleta,‭ ‬patinets i hi juguen a pilota.‭ ‬És clar que si cauen es deuen fer una bona pelada als genolls.‭

A on abans hi havia la casa de Beneficència,‭ ‬-La Casa de la Caritat,‭ ‬que en dèiem-‭ ‬ara és tot una plaça.‭ ‬Van enderrocar l'edifici i ha quedat una plaça molt gran.‭ ‬Es semi-dura.‭ ‬Hi ha força gespa i està ben cuidada.‭ ‬A la part que dóna a la Via Massagué,‭ ‬-‭ ‬com si diguéssim la continuació de la Rambla-‭ ‬hi tenim des de fa poc temps un monument a la sardana.‭ ‬Em sembla que ja te'n vaig parlar,‭ ‬però és que avui l'he tornat a veure i m'ha sorprès agradablement.‭ ‬És de pedra blanca,‭ ‬però després d'haver rebut tota la pluja d'aquests dies,‭ ‬ha canviat una mica de color.‭ ‬La pedra és viva i receptiva o sigui que depèn de l'ambient que l'envolti deurà anar agafant diferents tonalitats.‭ (‬Potser m'ho imagino).‭ ‬Representa una flama que s'enlaira i al seus peus,‭ ‬envoltant-la,‭ ‬hi té dues parelles de sardanistes que estan puntejant una sardana.‭ ‬És tant expressiva que sembla que sentis la cobla i tot.‭ ‬És obra d'una amiga meva,‭ ‬la Pepita Brossa-Rovira,‭ ‬que és una bona escultora i molt senzilla.‭ ‬Al veure els seus cognoms al peu de l'obra va comentar:‭ ‬-‭"‬Poc s'ho podien pensar els meus pares que a la ciutat hi hauria el nom de tots dos"‭! ‬No va pensar que el que hi ha és el seu de nom‭!

Jo prou que et faig propaganda de tot el que hi ha a Sabadell,‭ ‬però tu no parles mai de fer-hi una visita.‭ ‬És clar que tal com està el teu pare,‭ ‬el millor és estar-se a casa.‭ ‬Ja ho entenc.‭ ‬Però no t'estranyi que continuï divulgant les gràcies de la meva ciutat.‭ ‬N'estic enamorada.‭ ‬Bé,‭ ‬potser no tant,‭ ‬però si,‭ ‬m'agrada.‭ ‬m'hi sento molt bé i me l'estimo molt.‭

Et vaig començar a enviar un altre conte curt.‭ ‬Si no dius el contrari jo aniré fent.‭

Adéu,‭

Maria Mercè.‭

‭. . . Primera mort ....

Però aquí a la terra també s'hi està bé.‭ ‬Sobre tot quan són vacances i els dies son llargs i pots banyar-te matí i tarda si et ve de gust...‭ ‬I fer travesses amb bicicleta amb tota la colla...‭ ‬Les vacances són bones,‭ ‬només tenen de dolent que al migdia.‭ ‬a l'hora de dinar,‭ ‬sempre has de veure les notícies de la tele,‭ ‬amb aquell reguitzell de desgràcies que t'expliquen‭ ‬-i que t'ensenyen‭!‬-‭ ‬i els comentaris que hi fan els grans,‭ ‬sobre tot l'avia,‭ ‬que sembla que hi trobi gust a remarcar‭ "‬lo bé que estem aquí,‭ ‬mireu,‭ ‬aquests pobrets,‭ ‬viure en mig de tantes bombes i tanta misèria‭!"‬...‭ ‬i després afegeix:‭"‬-Ja cal que en donem gràcies a Déu‭! ‬Jo sempre ho faig.‭ ‬estic tan agraïda de tot el que tinc‭!"‬...‭ ‬Buf‭! ‬Quina llauna.‭ ‬A l'àvia només se la pot escoltar quan diu allò de‭" ‬L'escola de la vida‭"‬.‭

Només per no veure les notícies de la tele al migdia,‭ ‬canviaria els àpats de casa pels de l'escola.‭ ‬I mira que son poc variats els de l'escola‭! ‬i en canvi els de casa...‭ ‬la mare en sap molt.

‭ ‬De cop es recordà que avui gairebé no havia dinat.‭ ‬La mort de la Montse li havia tret la gana i la notícia que hauria d'anar a donar el condol a la família i veure-la a ells,‭ ‬l'havia acabat d'ensorrar.‭ ‬Ara,‭ ‬però,‭ ‬l'estomac li reclamava l'àpat perdut.‭ ‬Mirà a totes bandes per assegurar-se que no hi havia ningú i amb molta lleugeresa baixà de l'arbre i es plantà a la cuina.‭

Mentre més enfeinat estava preparant-se un abundós berenar,‭ ‬arribaren la mare i el seu germà.‭ ‬La repulsa que li engegaren li tornà a fer perdre la gana.‭

-Tots hi eren,‭ ‬tots‭! ‬Tots els teus companys,‭ ‬tota la colla que sempre aneu junts...‭ ‬Però,‭ ‬on t'havies ficat‭? ‬T'hem buscat per tot arreu i no t'hem trobat enlloc.‭ ‬Ara hauràs d'anar-hi sol a donar el condol.

‭ ‬Esglaiat,‭ ‬es mirà la seva mare.‭ ‬hauria d'anar-hi‭? ‬Així,‭ ‬doncs,‭ ‬que li havia servit amagar-se‭? ‬Amb la llesca de pa als dits,‭ ‬es mirava esparverat ara la mare,‭ ‬ara al seu germà.‭ ‬S'havia quedat sense paraula.

‭ ‬Arribà l'àvia,‭ ‬més comentaris-‭"‬Pobres pares‭! ‬Com estan de resignats‭?" ‬-Podeu comptar,‭ ‬cada persona que arriba és un nou vessament de llàgrimes.‭" ‬Ah‭! ‬No‭! ‬Ell no hi aniria.‭ ‬aquestes escenes no les resistia.‭ ‬Si volia plorar ploraria sol no davant dels pares,‭ ‬ni davant de la Montserrat morta.‭ ‬Ui‭! ‬la Montserrat que sempre el trobava tan valent.‭ ‬De cap manera.‭

-‭"‬I tu,‭ ‬quan penses anar-hi‭?‬-‭ ‬li preguntà la seva mare-‭ ‬Perquè demà ja l'enterren.‭ ‬Quan més aviat hi vagis millor,‭ ‬sinó,‭ ‬encara et costarà més.

‭ ‬I doncs,‭ ‬no hi havia escapatòria‭? ‬Deixà la llesca de pa.‭ ‬Se li havia estroncat la gana.

‭ ‬-‭"‬Va,‭ ‬canvia't la camisa,‭ ‬pentina't bé i ves a casa dels Seriola.‭ ‬No romancegis.‭ ‬No vols anar-hi sol‭? ‬Potser el teu germà t'hi acompanyarà.

‭ ‬-‭"‬Jo‭? ‬Com si no n'hagués tingut prou amb una vegada.‭ ‬No,‭ ‬el nen ja és prou grandet per anar-hi sol,‭ ‬o sinó que no s'hagués amagat quan hi hem anat nosaltres...‭

-‭"‬Qui ho diu que s'ha amagat‭? ‬-féu la mare començant de veure-hi clar.

‭ ‬-‭"‬On era sinó‭? ‬Pensava escaquejar-se,‭ ‬però no li ha sortit bé.‭ ‬Que et creus que m'ha agradat gaire a mi,‭ ‬anar a fer aquell paperet‭? ‬Jo també hi havia sortit amb la Montse,‭ ‬no tant com tu,‭ ‬perquè era més petita,‭ ‬però també la coneixia i també m'ha dolgut que es morís...‭ ‬a més és molt desagradable sentir-te tant impotent davant d'aquests casos...‭ ‬No,‭ ‬amb una vegada d'anar-hi ja n'he tingut prou.-

‭ ‬-‭"‬No se'n parli més‭! ‬Me'n vaig a cals Seriola.‭ ‬No necessito ningú.‭ ‬Puc anar-hi sol‭! ‬-era un cop d'home,‭ ‬ni ell mateix sabia d'on havia tret les forces.‭ ‬I a més sense berenar.‭ ‬No era qüestió d'allargar-ho més.‭

-‭"‬Canvia't la camisa‭ ‬-‭ ‬li cridà la seva mare.‭

Això mateix‭! ‬La Montserrat morta i la mare només pensava a fer-li canviar la camisa.‭ ‬Que li importava a ell la camisa més o menys arrugada.‭ ‬I a la Montserrat tampoc li importaria.‭ ‬Allà,‭ ‬a la Glòria,‭ ‬on devia estar no pensaven en camises...‭ ‬que pensaven,‭ ‬doncs‭?‬...‭ ‬Ja és un bon misteri,‭ ‬ja...‭ ‬i que només es pugui descobrir morin-te.

‭ ‬Abans d'arribar a la casa dels Seriola ja va trobar la mar de gent coneguda que hi anava o en tornava.‭ ‬Tots ben pentinats i am camises netes.‭ ‬Potser la mare tenia raó.‭ ‬S'havia d'haver canviat la camisa.‭ ‬I pentinat.‭ ‬S'allisà els cabells amb la ma.‭ ‬Bé,‭ ‬féu acció d'allisar-se'ls però els cabells continuaren drets com sempre.‭ ‬Afluixà una mica el pas,‭ ‬com volent retardar el moment fatídic,‭ ‬però es trobà davant del portal més aviat del que volia.‭ ‬La porta estava mig tancada,‭ ‬com és costum per assenyalar que a la casa hi ha un difunt.‭ ‬Empassà saliva i entrà.‭

Carta 36

2009-04-25T18:50:00.002+02:00

Estimat Joaquim,‭

"Si,‭ ‬molt estimat i de cartes res‭!" ‬Ja ho sé,‭ ‬ja m'ho vas dir una altra vegada,‭ ‬i tens molta raó,‭ ‬però és que ha sigut Setmana Santa i son uns dies especials,‭ ‬que no saps per què,‭ ‬però passen volant.‭

El teu pare recordarà com es celebrava la Setmana Santa els últims anys que vau viure aquí.‭ ‬Moltes processons,‭ ‬molt anar a‭ "‬seguir Monuments‭" ‬el dijous Sant a la tarda,‭ ‬molt soroll de cassoles i tapadores d'olles els dissabte al matí,‭ ‬contrastant amb el silenci del dia anterior...‭ ‬Ara,‭ ‬ha canviat molt.‭ ‬Les criatures ja no van a l'església amb aquells xerracs a‭ "‬matar jueus‭"‬.‭ ‬El Divendres Sant,‭ ‬-dejuni i abstinència-‭ ‬i ha qui encara el fa,‭ ‬però aquell recolliment,‭ ‬que et deien que no es podia ni escombrar perquè sortirien formigues...‭ ‬ara la majoria no escombra perquè no s'ha quedat a casa,‭ ‬Setmana Santa serveix per molts per fer un petit viatge,‭ ‬o un‭ "‬mini-creuer‭"‬,‭ ‬-un any vaig anar a Dubai amb amigues,‭ ‬de recolliment,‭ ‬poc‭! ‬Hi havia tant per veure‭!

Tornant al costum d'anar a‭ "‬matar jueus‭"‬,‭ ‬jo no vaig tenir mai un xerrac ni vaig anar a fer aquell xivarri.‭ ‬Potser a casa meva no eren ni massa religiosos ni massa folklòrics i això els hi va passar per alt.‭ ‬L'altre dia et comentava que tampoc havia anat a‭ "‬serrar‭"‬.‭ ‬La palma sí que l‭' ‬havia anat a beneir,‭ ‬si no feia massa fred i no els semblés que m'havia de constipar‭! ‬I la mona en canvi,‭ ‬no em va faltar mai‭! ‬Els meus fills van arreplegar una època que van fer de tot,‭ ‬palmes,‭ ‬palmons,‭ ‬i mones de tots els padrins...

Aquest any he estat a Castellterçol,‭ ‬un poble petit a‭ ‬700‭ ‬m.‭ ‬d'alçada...‭ ‬Ha plogut tota la setmana‭! ‬Ni un moment de treva per anar a collir farigola.‭ ‬El meu genoll se n'ha ressentit i gairebé no m'he mogut de casa.‭ ‬Sort de comptar amb bones amistats que et fan passar les tardes de pressa.‭ ‬Els llibres,‭ ‬la musica i un jersei que estic fent pel net,‭ ‬i encara m'han faltat hores,‭ ‬no he fet pas ni la meitat de la feina que m'havia proposat..‭ ‬Tant de pressa m'ha passat que no he tingut temps ni d'escriure't.‭

De tornada a Sabadell he constatat que les orenetes aquest any no han fet niu a casa meva.‭ ‬Em sap greu,‭ ‬ja m'hi havia acostumat i les trobaré a faltar.‭ ‬La seva xiscladissa feia companyia i donava alegria.‭ ‬Potser caldrà que em compri algun ocell...‭ ‬Però tot el que és tenir bèsties dóna feina i et lliga si vols sortir.‭ ‬Tindré d'inventar-me'n un de virtual igual com em vaig inventar el gos temps enrere.‭ ‬No costa gens‭! ‬Ja estic veient la gàbia i l'ocell a dintre‭! ‬Fa uns saltirons‭! ‬Es veu que està content,‭ ‬s'hi troba bé a casa meva...‭ ‬tot i que no i dic gran cosa,‭ ‬perquè no estic acostumada a parlar amb bestioles.‭ ‬No sóc sant Francesc.‭ ‬Vés per on torno a veure al meu costat el gos que m'havia inventat‭! ‬Quina memòria tenen les bèsties,‭ ‬està tan falaguer com temps enrere‭! ‬Remena la cua de content i va net,‭ ‬i polit,‭ ‬sembla que surti de cal veterinari,‭ ‬això dóna gust‭! ‬El tinc al costat i d'aquí una mica li diré‭ "‬Seu‭" ‬i s'asseurà i em quedarà mirant amb aquests ulls tan expressius que té.‭ ‬Em falten les orenetes,‭ ‬però estic ben acompanyada.‭ (‬I de boja encara no me n'he tornat,‭ ‬el que passa és que faig servir molt d'imaginació.‭)

He passat pel nostre carrer.‭ ‬Està molt canviat.‭ ‬Ja no hi queden cases velles,‭ ‬totes les han remodelat,‭ ‬el teu pare no el coneixeria,‭ ‬però encara hi viu gent d'aquell temps que ell hi vivia.‭ ‬A la propera carta miraré de tornar-ne parlar,‭ ‬que això deu ser el que li deu agradar més.‭

Adéu i bona Pasqua‭!

Maria Mercè.‭

Primera mort

‭ ‬S'havia enfilat dalt de l'arbre i no pensava baixar-ne.‭ ‬Prou sentia que el cridaven:‭ ‬prou s'havia adonat que feia estona que l'estaven buscant...‭ ‬però el seu amagatall era tan segur que no trobava el moment de deixar-lo.‭ ‬A més,‭ ‬ningú no el sabia.‭ ‬Ningú coneixia el seu refugi.‭ ‬Si hagués baixat mentre la mare o el germà es trobaven els voltants,‭ ‬haurien desobeït el que ell guardava tan gelosament.‭ ‬Tenir un lloc per ell tot sol,‭ ‬on anar-s'hi a refugiar quan volia escapolir-se d'alguna situació desagradable.‭ ‬Li donava una tranquil·litat que per res del mon desitjava perdre.‭

Per això s'arraulí encara més entre les fulles procurant gairebé ni respirar,‭ ‬per por que el descobrissin.‭ ‬En aquesta posició romangué fins que va veure com el seu germà i la seva mare marxaven sense ell.‭ ‬Anaven a donar el condol a la família Seriola.‭ ‬Ja,‭ ‬a l'hora de dinar se n'havia parlat de la visita que caldria fer a la tarda a la casa dels veïns,‭ ‬amb motiu de la mort de la seva filla.‭ ‬A ell,‭ ‬que ja havia menjat poc,‭ ‬se li acabà de sobte la poca gana que li quedava.‭ ‬No n'hi havia prou amb la mort de la nena que encara caldria anar a veure-la bo i morta.‭ ‬Estesa en un llit o el que podria ser pitjor,‭ ‬ficada dins del taüt‭!

No,‭ ‬faria el que fos,‭ ‬però no hi aniria.‭ ‬No podia suportar-ne ni imaginar-ne la visió.‭ ‬Havien jugat tant amb la Montserrat‭! ‬S'havien divertit tant,‭ ‬s'havien discutit tant‭! ‬I ara tot s'havia acabat.‭ ‬Una rara malaltia se l'havia endut en gairebé quatre dies.‭ ‬Tothom comentava el mateix,‭ ‬tants avenços com hi ha en la medecina i encara hi ha cassos que els metges no saben que fer-hi.‭

Enfilat dalt de l'arbre,‭ ‬pensava i pensava...‭ ‬quan fos gran seria metge‭! ‬Però aviat descartà aquesta idea.‭ ‬No,‭ ‬era una carrera que no feia pas per ell.‭ ‬Si se li morís un pacient fóra capaç de morir-se darrera seu.‭ ‬Quin compromís a l'hora de receptar...‭ ‬calia estar molt al cas.‭
No,‭ ‬no seria metge.‭ ‬Massa responsabilitat i també massa feina a estudiar i a ell no li agradava gaire passar-se hores davant dels llibres.‭ ‬La seva àvia deia moltes vegades‭ ‬-‭"‬La vida és la millor escola.‭ ‬La vida ensenya.‭" ‬Però es veu que els seus pares no hi estaven gaire d'acord,‭ '‬perquè tant a ell com al seu germà sempre els enviaven a escola.‭ ‬Després diran que s'ha d'escoltar als vells i seguir-ne els consells...‭ ‬Els seus pares no predicaven pas amb l'exemple‭! ‬De bona gana hauria cregut a l'àvia i hauria esperat que la vida l‭'"‬ensenyés‭"‬,‭ ‬mentre anava fent la viu-viu,‭ ‬jugant i passant-s'ho bé.‭

A la Montserrat se li havia acabat a anar a escola,‭ ‬i jugar,‭ ‬i anar a la piscina...‭ ‬i la bicicleta nova que li havien comprat aquest estiu...‭ ‬La bici,‭ ‬encara la podria aprofitar la seva germana petita,‭ ‬que sempre li estava demanant i que ella no li deixava mai,‭ ‬amb l'excusa que no arribava bé als pedals.‭ ‬Era una llàstima,‭ ‬perquè a la Montserrat sí que li agradava anar a escola...‭ ‬i en canvi a ell‭!

S'esgarrifà del mal pensament que havia tingut:‭ ‬per un moment pensà en un canvi.‭ ‬No‭! ‬Per res del mon es canviaria amb la Montserrat morta.‭ ‬Davant la mort,‭ ‬l'escola era la Glòria‭!

Però l'àvia deia que la Montserrat ja hi era a la Glòria.‭ ‬La Glòria...‭ ‬Prou que li havien explicat que els morts estaven a la Glòria.‭ ‬però la paraula‭ "‬Glòria‭" ‬la feien servir per tantes coses.‭ ‬Els seus cosins,‭ ‬quan van tornar del viatge de nuvis només sabien dir que estaven a la glòria‭! ‬D'això no feia ni dos anys i ja s'havien separat‭!

Potser la Montserrat d'aquí dos anys ja s'haurà cansat d'estar a la Glòria i tornarà a venir a passar l'estiu al poble.‭ ‬I,‭ ‬ca‭! ‬La Glòria dels morts és una altra cosa.‭ ‬No sabia ben bé que era però devia ser una altra cosa,‭ ‬Allà devia estar-s'hi bé de debò,‭ ‬perquè d'allà no en tornava ningú.‭

Carta 35

2009-03-26T20:23:00.004+01:00

Hola Joaquim,

Estic preocupada, encara no han arribat les orenetes al niu que feien cada any a la meva finestra. Serà que encara fa fred? O és que han perdut la memòria i ja no tornaran a casa meva? De moment per Sabadell encara no n'he vist ni n'he sentit a xisclar cap, això em dona esperança... He consultat les agendes d'altres anys i entre el 14 i el 18 de març ja havien arribat. Avui estem a 23...i res. Passen molts dies.

Be, no cal preocupar-se, ja vindran o no, potser els agrada canviar... Hi ha tants llocs on poder fer niu, no sempre haig de ser jo la privilegiada. El carrer hi haurà guanyat, no l'embrutaran; perquè les orenetes, com tots els ocells, son molt netes, molt polides, a les seves cries desseguida que poden els ensenyen la posició ideal per fer les seves necessitats. El cap a dintre i el cul a fora. El niu sempre ha d'estar net, al seu voltant... poc els importa.

Ara ja parlo amb despit. Si demà compareixéssin tindria una alegria i no m'importaria el rastre que deixarien al carrer. Com som les persones! Sempre ho arreglem tot a la nostra conveniència.

A l'última carta et parlava dels arbres de color de rosa de la Plaça de sant Jaume; ara ja han caigut les flors i son tots de color verd. També son bonics, no tan espectaculars, però ens queda el record i l'esperança de l'any vinent. O potser no cal l'esperança de l'any vinent, n'hem gaudit i fora! Ja podem estar contents. No diuen que s'ha de viure el moment?

A Sabadell des de diumenge que ja tenim monument a la Sardana. Es una gran flama que s'enlaire envoltada per dues parelles de balladors, agafats de les mans i puntejant airosament. De pedra i molt ben esculpida. Es obra d'una amiga meva que és escultora. Primer va ser ceramista, com jo, vull dir que ens vam conèixer mentre intentàvem aprendre de fer ceràmica. D'això a ser ceramista n'hi va un tros. Ceramista és el professor que vam tenir, en Lluís Clapès. Jo encara el tinc, ella va canviar perquè el que volia era fer escultura i en Lluís no n'ensenyava. Vam deixar d'anar juntes a les classes però l'amistat va continuar. Fins-i-tot hem fet exposicions juntes. Exposicions mixtes, escultura i ceràmica, escultura i pintura... perquè jo no tinc problemes, no és que ho faci molt ben fet, -la pintura- però també m'hi atreveixo. Tinc tants records de camins de muntanya recorreguts, que tancant els ulls ja te'n podria pintar un.

Mira, quan et sembli pararé d'enviar-te els contes curts i t'enviaré reproduccions dels quadres que vaig dur a les exposicions. Així podràs jutjar. T'enviaré els que no vaig vendre, que son molts! No creguis, fins i tot jo vaig quedar parada de que la gent em comprés!.

Estem passant la Quaresma. En temps del teu pare es deia: -"Ui! Es més llarg que la quaresma!"- i es que anys enrere hi havia moltes prohibicions per aquest temps. De balls, pocs o cap, Els que eren balladors o no en feien cas o s'ho passaven molt malament. Hi havia qui feia el sacrifici de no anar al cine duran les set setmanes.

Es molt curiós, ara que no es te tant en compte la Quaresma com a temps de penitència, ara que gairebé tothom "en passa", és quan es veuen més símbols de la vella de les set cames i el bacallà a la ma... Quan jo era petita no recordo haver-la vist gaire, i ara a tots els col·legis i llars d'infants tenen representada La Vella Quaresma amb les set cames que li van desapareixen a mida que van passant les setmanes. Per cert, que ara es deu escaure la "Mitja Quaresma"- La "Mi Carème" dels francesos. - Aquest dimecres deurà ser la Serra Vella. D'això sí que se'n deu recordar el teu pare! Els minyons anaven a "serrar", a casa dels coneguts, dels veïns, o dels avis... cantaven i els donaven ous...

Serra Vinaire volem fer
per guanyar-hi algun diner,
Serra la vella,
la de la paella.
Serra la jove,
aquella que és més tova

Mestressa porteu ous,
que demà serà dijous,
Mestressa porteu cansalada
que la serra està "embossada" (en realitat s'havia de dir "esmussada"
Mestressa porteu vi
per passar aquest sant camí.

I també aquesta altre cançó:

Del calaix al calaixó
vinguen ous a la cistella
del calaix al calaixò
vinguen ous al cistelló.

I una de més "subversiva":

Virolet sant Pere
virolet sant Pau
la catxutxa em queia
la catxutxa em cau -(La caputxa?)

Passarem per plaça
tot ho trencarem
i de plats i olles
no ni deixarem.

Després de la guerra em sembla que ja no es va fer gaires anys més. però abans expliquen que tots els nens i nenes acollits a la Casa de la Caritat, anaven dalt d'un carro - o d'un camió- i anaven per les cases - que ja estava previst- a cantar i a "serrar". Igual com encara perdura el cantar les Caramelles per Pasqua, no sé si encara algú va a "serrar". Caldrà preguntar-ho.

Quan ho sàpiga ja t'ho diré i quan et vegi ja et cantaré les cançons que t'he escrit, perquè la música és molt graciosa i només en vers queda ensopit.

Adéu, fins a una altra.

Maria Mercè.

Carta 34

2009-03-26T20:14:00.003+01:00

Hola Joaquim,

Com et va la vida? Pel que m'expliques la malaltia del teu pare està força estacionada. Moltes gràcies per atribuir-me a mi aquest "miracle". No crec tenir cap poder, però sí que quan em dius que espera les cartes de Sabadell, puc pensar que el mantenen més animat. Doncs au!seguirem amb el mateix tractament.

Ahir vaig anar a escoltar una conferència que tractava del mercat medieval de Sabadell. Fins ara s'havia dit que havia nascut a la cruïlla de dos camins, el que anava de Granollers a Martorell al costat gairebé de l'església de Sant Feliu i que en aquell temps estava dedicada a Sant Salvador. Però actualment com que hi ha tanta gent que estudia, cada vegada surten a la llum més documents, i cada vegada es poden saber més coses. Ara sembla que no és tan segur, sinó que haurien triat el lloc més adient i a redós del mercat es van anar consolidant els camins que hi menaven.

Em va fer molta gràcia quan la historiadora deia que els documents -les actes notarials- les feien el senyors feudals, Es clar! Eren els que remenaven les cireres, els que tenien els diners i els qui els interessava que quedés constància de a qui havien arrendat un molí o un forn de pa, i qui els hi havia de pagar les rendes. Els pagesos, treballar, pagar i callar.

La meva filla "se'n fum" una mica de mi perquè m'interesso per coses tan reculades i en canvi no estic al corrent de la política actual. Deu tenir raó. Però et juro que ho havia intentat varies vegades, quan començava una guerra em proposava seguir-la, però no havien passat ni dos dies que ja no recordava qui era el Vietnam ni qui el Vietcong! Les guerres no van per mi. En canvi vaig llegir que quan van expulsar a Adam i a Eva del Paradís, els van convertir en ocells. Ell en cucut i ella en puput.

La puput és més vistosa, té una cua llarga ratllada de blanc i negre... Es més coqueta... encara que també diuen que fa pudor. Però no m'ho crec. Es per la onomatopeia, -puput - els sembla que vol dir que put.

Doncs el que vaig llegir deia que el cucut canta primer a la primavera, i més tard canta la puput. Però el dia que ella canti primer voldrà dir que aquell any manaran les dones. A pagès, abans les dones estaven molt atentes a veure si el primer en cantar ho feia amb la c o la p.

Una vegada estaven dos matrimonis en una fonda d'un poble i després de dinar els marits van anar a dormir una mica i nosaltres -les dones- ens vam quedar parlant al pati. Del bosc venia de tan en tant la veu del cucut que llençava el seu reclam. A mi se'm va ocórrer escriure:

Un cucut busca parella
i no para de cantar,
els marits fan migdiada
l'amor no els deu preocupar.

Va, ja podràs dir al teu pare que ha arribat carta de Sabadell,

Maria Mercè.

Tarda lliure

Hi donà una llambregada abans de tancar-lo, féu pressió per apilar una mica el que havia remogut i encara s'entretingué amb dos o tres retalls de diari que parlaven d'un poeta. Feia tant temps que els guardava que ja eren de color groc. Ara els diaris ja no parlaven d'ell. Altres poetes devien haver ocupat el seu lloc. O potser actualment no hi ha poetes... Ella només havia conegut aquell. Aquell que l'esperava a la sortida del taller on aprenia de cosir- perquè les noies, a la seva joventut, aprenien de cosir i de brodar... i es feien l'aixovar per quan es casessin- Aquell poeta l'esperava i li llegia els seus versos. Uns versos que la majoria de vegades ella no entenia, però que els intel·lectuals deien que eren tant profunds. Ella no els entenia però es sentia afalagada i més encara si mentre el xicot els hi recitava s'esqueia
de passar per allà en Joan. En Joan gairebé no la saludava però ella sabia que els havia vist junts i n'havia estat gelós.

Era agradable ser jove! Sentir-se admirada, potser estimada... Saber que fas goig, que tens un bon pamet, una cara fresca, un aire desimbolt...

El poeta es va morir, però per ella ja feia temps que s'havia mort. Els seus versos eren tant envitricollats que no li aclarien res. En canvi, en Joan treballava a la banca i tocava de peus a terra. Es van casar tal com ho feia tothom, i ella va poder lluir en l'aixovar les seves habilitats manuals. No va posar frivolité als calçotets del marit perquè no es va atrevir, però els llençols i els jocs de taula desbordaven de brodats.

Ben pensat també podia estripar aquells retalls de diari que ja no li deien res.

. . . . . . . .

El soroll d'unes claus la tornà a la realitat. Seria el lladre que tant temia el marit? Quina bestiesa, el pany havia estat canviat.

-"Com és que està tant fosca aquesta casa? Que no hi ha ningú?"- la veu d'en Joan li va fer pensar que ja devia ser hora de sopar. I ella sense fer-lo.

-"Vaja! Quina cara més llarga que tens... que passa alguna desgràcia? Avui precisament arribo més d'hora i et volia proposar anar a veure una exposició d'aquarel·les que hi ha a La Central... Com que a tu t'agrada la pintura. Però mira, m'he recordat que els dilluns és tancat.

Silenci per part de la dona.

-"Vinga! Alegra aquesta cara, que jo no hi estic acostumat a una dona trista. Què et passa?

-"No res, que avui tenia la tarda lliure...i...i...- començà de somicar.

-"I això et fa plorar? Sembla que hagi passat alguna desgràcia."

-"Es que tenia la tarda lliure i no he fet res!

-"Doncs per això son les tardes lliures. - féu rient el seu marit. Però ella ja havia començat de plorar i aquest raonament no la feu parar.

-"Vine, va, explica'm que t'ha passat, féu conciliador el seu home mentre se l'enduia cap al sofà de la saleta.

-"No ha passat res. Només això, que no he fet res! I jo avui volia fer moltes coses, coses diferents de les que faig normalment, i m'he anat entretenint, entretenint... - i es mirava les butxaques- i he trobat papers, m'han vingut records...

Doncs mira, jo també volia que el dia d'avui fos diferent i ha estat més estressant que els altres. Per això he vingut més d'hora, he pensat que podria sortir una mica amb tu i esbargir-me, que em convé. Però amb aquest panorama... amb la dama d'ulls vermells jo no penso anar a cap lloc. En fi, - i féu acció d'aixecar-se - d'altres n'hi deuen haver que tinguin els ulls d'un altre color.

Ella el retingué per les espatlles. Calia actuar, coneixia el seu home i sabia que era molt expeditiu. Més d'una vegada li havien dit les amigues-"Quina sort de tenir un marit tan decidit!" - però ella potser no sabia veure-ho com la gent de fora.

Aquella tarda, removent records l'havia deixada lassa . Sense haver fet res es sentia cansada. Però pel seu gust hauria continuat remenant el "tot i res" fins a buidar-lo o rastrejar-ne tot el contingut. Burxar en el passat, remoure els records, no sempre ha estat una feina positiva. A ella no li havia ant gens bé. L'havia entristida i l'havia deixat sense esma d'encarar-se a la feina habitual. L'idea d'entrar a la cuina i posar-se a preparar sopar l'aterria.

-"I bé? Que em dius? Vaig a buscar-me una companya amb la cara més alegra o et veus amb cor de canviar la teva?-

-"Si, ja estic pensant alguna cosa, donam una treva i prepararé quelcom per sopar, i després podríem anar al cinema. Però es que no tinc gens de gana! I a una persona sense gana li va molt malament posar-se a la cuina i fer un bon menjar.

I no calia pensar que en Joan preparés res perquè en matèria culinària era ben negat.

-"Tu sense gana? O bé has berenat molt o bé estàs malalta! Sàpigues que jo no he pres ni un trist cafè en tota la tarda i tinc una buidor que si tu no me l'omples segur que al bar de la cantonada trobaré més d'una tia que voldrà compartir un pa amb tomàtec amb mi.

No tenia escapatòria. A la porra el "tot i res". Demà mateix llençaria el contingut sense mirar-se res més. Total, pel que li servia... Obrí la nevera: unes mongetes sobreres serien un bon farcit per fer-ne una bona truita, Un tomàtec amanit, quatre olives i mitja llonganissa podrien ser un bon acompanyament. Desemmotllà un parell de flams i ho presentà tot al seu home.

-"Què et sembla? T'omplirà tot això?

-"Ja sabia jo que la meva dona no em deixaria marxar!"- feu tot fregant-se les mans.

No, no el deixaria marxar. Se l'estimava i feia tants anys que vivien junts... Ja li coneixia la flaca i el sabia fer content. Sabia que no podia parlar-li de totes les sensacions que li havien despertat les fotesses del calaix, perquè no les entendria.

Només li comentà que havia berenat molt bé amb un pa amb oli molt gustós.

Maria Mercè Lleonart.

Carta 33

2009-03-26T20:03:00.003+01:00

Estimat Joaquim,

Avui hauries de veure la contraportada del Diari de Sabadell. Hi ha dues fotos que fins a la meitat son idèntiques. Un primer pla d'arbres florits, d'un rosa-lila que enamora i al fons, en una hi la la silueta de Fujiyama nevat i en l'altre la cúpula del Mercat de Sabadell. Que més volem els sabadellencs! Des de la plaça Sant Jaume es veu aquesta perspectiva. Dura pocs dies i si en el Fujiyama deuen ser cirerers aquí son uns prunus que fan el mateix efecte. Cada anys per aquest temps m'hi extasio, però mai se m' hauria acudit comparar-ho amb el Fijiyama! Quin encert ha tingut el fotògraf. Sabadell és una ciutat de recursos i els seus estadants ho demostren. Per això confiem en sortir de la crisi.

Diràs que sempre faig propaganda de la meva ciutat, però és que té moltes gràcies. Per començar hi ha el fenomen de l'associacionisme, potser poques ciutats trobaríem amb tantes associacions, esportives i culturals. Això fa que els seus habitants es coneguin i es relacionin i de les relacions en surten les amistats i les ganes de fer coses. A Sabadell som emprenedors.

La gent gran, es troba cada dilluns a l'Aula Universitària on rep dues conferències de professors de primera línia. Si veiessis com està de ple! Això demostra que els jubilats no es queden a casa. Ui! Tenen una marxa! Que molts joves per ells la voldrien.

I no puc parlar gaire per mi, que després de l'operació del genoll he baixat una mica el ritme. Me'n adono perquè moltes xerrades que es fan cap a les vuit del vespre, ja m'ho rumio abans d'assistir-hi... Però jo crec que això és degut que encara fa molt fred, - aquest hivern sembla que no s'hagi d'acabar mai, -quan arribi el bon temps espero que tornaré a estar com abans.

Demà em toca concert a l'Auditori de Barcelona. Amb unes amigues hi estem abonades i podem anar-hi gairebé dos cops al mes. Quan tornarem a Sabadell, per fer-ho més complert, anem a dinar a un restaurant. Com gairebé cada diumenge que no sortim d'excursió. No sempre el mateix, cal donar vida a tothom i n'hi han molts de bons. Demà a la tarda també tenim feina: anirem al teatre a veure "La mort d'un viatjant", d'Artur Miller. Amb primeríssims actors! Que es dona la casualitat que son fills de Sabadell! Diràs que faig propaganda, però és la pura veritat.

El dijous vaig estar a Barcelona a la inauguració d'una exposició de pintura i escultura on hi participaven dues amigues meves. Es el col·lectiu "Dones d'Aigua", es diuen així perquè van començar només aquarel·listes, però ara ja han obert el cercle. L'exposició era un homenatge a les dones- ara que aquests dies es celebra el Dia Mundial de la Dona- i duia per títol "Llibertat condicional". Havien anat a visitar la presó de dones de Barcelona i n'havien portat unes fotografies fetes per les recluses, com a col·laboració. Es que si una se sent lliure, no pensa en la gran quantitat de dones, que sense estar a la presó, és com si estiguessin en llibertat condicional... Estan sotmeses... a qui? o a què?...Si hi penses, t'angoixes.

I no segueixo explicant-te la meva agenda - com la de les meves amigues- perquè sí que et pensaries que és propaganda. I no ho és.

Fins a una altra.

Maria Mercè.

Tarda lliure

Inservible era també aquell bocí de fusta policromada que s'havia trencat d'un porta retrats que li havia regalat la tia Engràcia. I que n'era de xaró! Per sort va fer una mala caiguda i va quedar inutilitzat. Sempre guardava el bacinet per si la tia Engràcia se li acudia preguntar pel seu regal. Ara, la tia ja feia temps que era morta i no calia preocupar-se per quedar-hi bé.

Entre tants recordatoris d'enterraments que guardava, era estrany que no li hagués sortit el de la tia Engràcia... Quan temps devia fer que era morta? Era hivern, no el passat, potser l'altre, o potser ja en feia tres anys, passa tant de pressa el temps. Si, devia fer tres anys, perquè van anar a l'enterrament tota la família junta, això vol dir que la Rosa Maria encara no havia anat a la Universitat de Boston... i ja fa dos anys que hi és! Com passa el temps. Sembla ahir que se'n va anar i ja fa dos anys que hi és. Tanta buidor que ens va deixar a casa, i ara diries que és de tota la vida que la tenim fora. Però, no, ja es troba a faltar ja, un fill es troba a molt a faltar. Però és la seva vida... Mira! Ara surt el recordatori! Fa tres anys, ja m'ho semblava. Vuitanta anys tenia. Semblava més vella. Com que tota la vida se la va passar amargada. Recordava la guerra i un xicot que havia tingut que li va marxar voluntari al front i no en va tornar mai més. La meva mare, la seva germana, sempre em deia que això del "nòvio" s'ho havia inventat ella per fer-se l'interessant. Era un conegut i gràcies. No s'havien avingut mai gaire les dues germanes, eren tant diferents. La meva mare sempre mirava de trobar el cantó bo de les coses i ella, en canvi, tant pessimista! Tot ho veia negre. Quan venia de visita a casa i els nens eren petits miraven d'escapolir-se'n de la seva companyia. Sabien que amb ella no s'ho passarien gens bé. I ho endevinaven. No era mala dona, però no els deixava jugar, en tot veia perills! I els meus nens eren tant moguts, com tots, segurament. S'enfilaven als llocs més perillosos, però valia més vigilar-los i no dir-els hi res, que ja s'espavilaven tots sols... Però ella s'esgarrifava, els volia fer baixar i ells semblava que encara hi trobessin més gust al sentir-la cridar. Pobra dona. Ben mirat ja podria estripar el seu recordatori perquè per no cal pas veure'l per recordar-me d'ella. els clar que si estripo aquest, també els puc estripar tots! N'hi ha que no son ni de família. Encara que moltes vegades hi ha amics que te'ls estimes més que a un familiar...

I anava remenant tots els papers inconscientment. Ara acabava de trobar un paper gros com si fos un pergamí, però de color de rosa. Era de la festa que van cel·lebrar els cosins de Tarragona per la primera Comunió de les bessonetes. Quina festassa van organitzar! Semblava un casament. I tot perquè els duros els sobraven. No sempre es pot vendre un terreny que no donava res a tant bon preu com ho van fer ells. N'hi ha que tenen sort. L'avi havia deixat als dos fills que tenia, un terreny a cada ú; un semblava millor que l'altre perquè donava alguna avellana, però les coses canvien i les avellanes no es pagaven gaire, i d'aquell ermot tan gran que va deixar a l'altre fill va resultar terreny industrial i allò va ser xauxa! Si almenys aquell paper "martelé" no hagués sigut d'aquell rosa tant pujat, li hauria pogut servir, però... Au! Estripat i a la butxaca.

No calia haver-lo estripat tant, ara tots els bocins li sortien i tenia de recollir-los. Això li recordà una amiga seva que volia rebaixar l'abdomen- la panxa- i li van dir que el millor era cada dia buidar a terra una capsa de mistos i anar-los recollint un per un. Era un bon exercici i ara ella l'estava fent semblant. -"Veus? Fer gimnàs també era una de les opcions que podia fer avui que tenia la tarda lliure."-

I se n'anà a la cuina a buidar-se la butxaca. Un cop allà ho aprofità per preparar-se una llesca de pa amb oli amb sucre al damunt. Avui tenia temps de berenar bé. Ben pensat hauria pogut menjar pa amb vi i sucre, que feia temps que no en menjava i era tant bo!... Però ara ja havia l'havia preparat... Després! després se'n podria preparar una altre amb vi i canviaria de gust.

Amb la llesca a una ma i un plat a l'altre, mirava de posar-lo a sota com si volgués protegir el terra de possibles regalims. S'acostà a la finestra. Els últims raigs de sol s'havien amagat darrera les muntanyes. Tot era tacat de vermell. El cel. sense ni un núvol, reflectia en tots els objectes la roja claror. El pa amb oli regalimava sense que el plàstic protector pogués evitar-ho.No coincidien i ella no se'n adonava. Només tenia ulls per aquell espectacle. Quan de temps passà? No podia dir-ho. El cel s'anava enfosquin i ella es deixondí d'aquell encantament. S'acabà el berenar i ja no tingué ganes de preparar-se aquell somniat pa i vi. Tornava a la realitat, S'estava fent tard i encara li calia buscar els llapis si volia dibuixar una mica. Primer, però calia tornar al calaix del Tot i Res , recollir la cartolina beix i tancar-lo definitivament.

La tarda s'escolava i no l'havia aprofitada gens.

Carta 32

2009-03-03T20:30:00.004+01:00

Hola Joaquim!

Avui fa un dia gris, no es veu cap núvol al cel, però el dia és gris. El sol l'ha tapat un vel espès que no dona relleu a res. Em van dir que la definició de que "fa sol, encara que no es vegi" ve donada perquè es veuen les ombres dels objectes. Avui no hi ha ombres.

Potser millor. De vegades les ombres porten molt mal estar, males conseqüències: "L'ombra del passat, l'ombra d'una mala acció, l'ombra d'un crim!" Avui res d'ombres. Ningú té passat. Es com un dia nou en un mon nou. Monòton, però nou. Pots començar de res, com si acabessis de néixer, però amb l'edat que ja tens, però sense experiència. Sense ombres que és com dir sense records.

Es difícil simular que tens amnèsia sense tenir-ne. Has de fer un exercici molt gran per mirar de no recordar i de no reconèixer res. Els ulls se te'n van cap a on saps que trobaràs la cadira per seure, l'aparell de música... Doncs no! Has de fer un esforç per oblidar-ho tot.

T'has de preguntar, hi ha aparell de música en aquesta habitació? On deu ser? Com s'engega? I cadira? Hi ha cadira per seure? Veig un ordinador, - podria dir descobreixo un ordinador,- i una làmpada de peu... Vaig de sorpresa en sorpresa al veure tantes coses.

I els escrits? Tot això ho he escrit jo? Porten el meu nom. Doncs sí. Son escrits meus. Si que he fet feina! Em caldrà llegir-los i descobrir-los. Es clar que si tots son tan poca-soltes com el que acabo d'escriure ara, ja podem plegar!

Però no, recordo d'un altre dia gris que estava a la vora del mar i també vaig escriure... Però em sembla que tenia una mica més de cap i peus. Ara t'ho transcriuré:

El cel té color de plom.
El mar li copia el color,
l'humor pren el mateix to.
Sols la remor de la onada
posa la nota variada.

N'escrius de versos, tu? Jo de tan en tant, encara que no sé si se'n poden dir versos, son pensaments que de vegades rimen. Va! Envia me'n'-en algun si en tens d'escrits.

Fins a una altra.

Maria Mercè.

Tarda lliure

Inservible era també aquell bocí de fusta policromada que s'havia trencat d'un porta retrats que li havia regalat la tia Engràcia. I que n'era de xaró! Per sort va fer una mala caiguda i va quedar inutilitzat. Sempre guardava el bocinet per si la tia Engràcia se li acudia preguntar pel seu regal. Ara, la tia ja feia temps que era morta i no calia preocupar-se per quedar-hi bé.

Entre tants recordatoris d'enterraments que guardava, era estrany que no li hagués sortit el de la tia Engràcia... Quan temps devia fer que era morta? Era hivern, no el passat, potser l'altre, o potser ja en feia tres anys, passa tant de pressa el temps. Si, devia fer tres anys, perquè van anar a l'enterrament tota la família junta, això vol dir que la Rosa Maria encara no havia anat a la Universitat de Boston... i ja fa dos anys que hi és! Com passa el temps. Sembla ahir que se'n va anar i ja fa dos anys que hi és. Tanta buidor que ens va deixar a casa, i ara diries que és de tota la vida que la tenim fora. Però, no, ja es troba a faltar ja, un fill es troba a molt a faltar. Però és la seva vida... Mira! Ara surt el recordatori! Fa tres anys, ja m'ho semblava. Vuitanta-anys tenia. Semblava més vella. Com que tota la vida se la va passar amargada. Recordava la guerra i un xicot que havia tingut que li va marxar voluntari al front i no en va tornar mai més. La meva mare, la seva germana, sempre em deia que això del "nòvio" s'ho havia inventat ella per fer-se l'interessant. Era un conegut i gràcies. No s'havien avingut mai gaire les dues germanes, eren tant diferents. La meva mare sempre mirava de trobar el cantó bo de les coses i ella, en canvi, tant pessimista! Tot ho veia negre. Quan venia de visita a casa i els nens eren petits miraven d'escapolir-se-se de la seva companyia. Sabien que amb ella no s'ho passarien gens bé. I ho endevinaven. No era mala dona, però no els deixava jugar, en tot hi veia perills! I els meus nens eren tant moguts, com tots, segurament. S'enfilaven als llocs més perillosos, però valia més vigilar-los i no dir-els-hi res, que ja s'espavilaven tots sols... Però ella s'esgarrifava, els volia fer baixar i ells semblava que encara hi trobessin més gust al sentir-la cridar. Pobra dona. Ben mirat ja podria estripar el seu recordatori perquè per no cal pas veure'l per recordar-me d'ella. És clar que si estripo aquest, també els puc estripar tots! N'hi ha que no son ni de família. Encara que moltes vegades hi ha amics que te'ls estimes més que a un familiar...

I anava remenant tots els papers inconscientment. Ara acabava de trobar un paper gros com si fos un pergamí, però de color de rosa. Era de la festa que van cel·lebrar els cosins de Tarragona per la primera Comunió de les bessonetes. Quina festassa van organitzar! Semblava un casament. I tot perquè els duros els sobraven. No sempre es pot vendre un terreny que no donava res a tant bon preu com ho van fer ells. N'hi ha que tenen sort. L'avi havia deixat als dos fills que tenia, un terreny a cada ú; un semblava millor que l'altre perquè donava alguna avellana, però les coses canvien i les avellanes no es pagaven gaire, i d'aquell ermot tan gran que va deixar a l'altre fill va resultar terreny industrial i allò va ser xauxa! Si almenys aquell paper "martelé" no hagués sigut d'aquell rosa tant pujat, li hauria pogut servir, però... Au! Estripat i a la butxaca.

No calia haver-lo estripat tant, ara tots els bocins li sortien i tenia de recollir-los. Això li recordà una amiga seva que volia rebaixar l'abdomen- la panxa- i li van dir que el millor era cada dia buidar a terra una capsa de mistos i anar-los recollint un per un. Era un bon exercici i ara ella l'estava fent semblant. -"Veus? Fer gimnàs també era una de les opcions que podia fer avui que tenia la tarda lliure."-

I se'n anà a la cuina a buidar-se la butxaca. Un cop allà ho aprofità per preparar-se una llesca de pa amb oli amb sucre al damunt. Avui tenia temps de berenar bé. Ben pensat hauria pogut menjar pa amb vi i sucre, que feia temps que no en menjava i era tant bo!... Però ara ja havia l'havia preparat... Després! després se'n podria preparar una altre amb vi i canviaria de gust.

Amb la llesca a una ma i un plat a l'altre, mirava de posar-lo a sota com si volgués protegir el terra de possibles regalims. S'acostà a la finestra. Els últims raigs de sol s'havien amagat darrera les muntanyes. Tot era tacat de vermell. El cel. sense ni un núvol, reflectia en tots els objectes la roja claror. El pa amb oli regalimava sense que el plàstic protector pogués evitar-ho.No coincidien i ella no se'n adonava. Només tenia ulls per aquell espectacle. Quan de temps passà? No podia dir-ho. El cel s'anava enfosquin i ella es deixondí d'aquell encantament. S'acabà el berenar i ja no tingué ganes de preparar-se aquell somniat pa i vi. Tornava a la realitat, S'estava fent tard i encara li calia buscar els llapis si volia dibuixar una mica. Primer, però calia tornar al calaix del Tot i Res , recollir la cartolina beix i tancar-lo definitivament.

La tarda s'escolava i no l'havia aprofitada gens.

Carta 31

2009-03-03T19:56:00.002+01:00

Benvolgut Joaquim,

Estem passant un hivern molt llarg i molt rigorós. Cada dia fa fred i no sembla que s'hagi d'acabar mai. De fet potser no toca queixar-se perquè l'hivern encara no s'ha acabat. No s'acabarà fins al mes de març. Però com que va començar de fer fred pel novembre, a mi em sobra un mes.

Això li devia passar també a la vella protagonista dels " dies manllevats" . No sé si el teu pare n'havia sentit a parlar, sinó, li expliques:

Fa molts anys, molts anys, també va fer un hivern molt llarg i molt cru. Nevava, gelava, ventava i plovia tan sovint que la gent tenien por de tornar-se peixos. Al camp en aquelles condicions no s'hi podia sortir. Els animals, com les persones s'havien de quedar a casa. Però a casa pels animals no hi porten res i el bestiar que molts hiverns podia sortir a buscar-se la vida, aquell any no. El poble era petit i tots més o menys es trobaven en la mateixa situació. Se'ls acabava el farratge i veien angoixats com se'ls hi moririen les seves bèsties.

Només hi havia una casa que no tenia cap problema per si l'hivern s'allargava, era a la casa de la vella-rica. Els seus animals no els faltaria de res, car tenia bona provisió de tot. Els estadants d'aquell poble la van anar a trobar, li van demanar si els volia donar una mica del pinso que a ella li sobraria i així tots sobreviurien fins que s'acabés aquell mal temps.

La vella se'ls va treure de davant, els va titllar d'imprevisors i no en va voler saber res.

El poble va quedar arruïnat i la vella tant xareta!

Però l'hivern, que de vegades sembla que no tingui entranyes, es va assabentar del que havia passat i va anar a trobar els seus companys, - els seus veïns dels mesos de l'any- i els hi va demanar uns dies a cada un. Aquest els hi van deixar de bon grat, - tres dies de l'abril, tres o quatre del maig- i l'hivern es va anar allargant, allargant i la vella-rica que tant tranquil·la estava , que es pensava que no li faltaria de res, va tenir de veure com els seus animals continuaven estabul·lats i s'anaven morint igual que els del seus veïns.

Els dies manllevats!. Oi que quan arriba la primavera sempre hi ha algun dia que el fa rúfol, com si fos d'hivern? Doncs deu ser un del dies manllevats! Com si s'hagessin traspaperat·lat... Ara dirien que en meteorologia dos i dos no sempre fan quatre, però coneixent la llegenda dels dies manllevats... ja podem pensar de quins dies es tracta.

Ara sembla que m'ha donat per explicar-te llegendes... No et sap greu, oi? A mi m'agraden molt i fa molts anys que en recopil·lo. De fet, el saber no ocupa lloc, diuen, i com més coses sapiguem més rics serem. Ara, amb la crisis, si no som rics d'euros, almenys que ho siguem en saviesa popular... Tot ajuda a viure!

Una abraçada.

Maria Mercè

TARDA LLIURE

Tant com desitjava de tenir una tarda lliure per poder fer el que volgués i avui que la tenia no sabia pas que fer-ne! Davant seu s'obria tot un ventall de possibilitats però cap d'elles no l'atreia prou com per llençar s'hi de ple.

Havia somniat mil vegades que es trobava sola a casa i que disposava d'unes hores per poder-se dedicar a... a fer el que sempre havia desitjat fer i que no trobava mai el moment. Però, quin dilema! Ara que disposava d'almenys tres hores, no sabia a que dedicar-les.

-"Si tingués temps, dibuixaria"...- quantes vegades ho havia dit? .-"Si tingués temps, repassaria l'anglès"... -Si tingués temps aniria a la biblioteca i em miraria aquells llibres que no et deixen endur a casa"... -"Si tingués temps..." Avui en tenia i no sabia com esmerçar-lo.

A veure exposicions no podia anar-hi perquè era dilluns i les sales acostumen a ser tancades. Com els museus. Al cinema! Podria anar al cinema. Però no, al cinema podria anar-hi un altre dia amb el marit i així podrien comentar la pel·lícula tots dos... i millor el dimecres que feien uns preus especials.

A la biblioteca. Podria anar a la biblioteca, però a la tarda millor no anar-hi, estava plena d'estudiants que van a consultar-hi coses. A la biblioteca millor al matí que només hi ha quatre avis que van a llegir-hi el diari. Descartada la biblioteca.

Podria dibuixar, però precisament havia portat tots els estris al piset on passen els caps de setmana, perquè li semblava que allà tindria temps per fer-ho... Es clar que també es pot dibuixar amb un llapis normal, i amb bolígraf... Va! Dibuixaria. Paper, quin paper? Un de blanc, però tots els papers blancs que hi ha via a la casa eren prims i llisos. Eren per escriure a màquina.

I bé, si tenia paper d'escriure a màquina, doncs l'aprofitaria i escriuria a màquina. Escriuria alguna cosa... De la mateixa manera que desitjava dibuixar, també alguna vegada havia pensat que provaria d'escriure... Això quan tingués temps, esclar.

Avui tenia temps; podria començar de provar-ho... però no es sentia massa inspirada. -"No. Val més que em posi a dibuixar, sempre m'ha fet il·lusió... en algun lloc trobaré un paper adequat. Precisament sempre guardo les participacions de casament que rebo, perquè penso que el seu paper granellut pot servir per fer-hi algun apunt a la part del darrera... I si tinc un bon paper, potser amb els llapis de colors dels nens quan eren petits, encara podré fer alguna cosa." I tota decidida s'encaminà cap al calaix "del tot i res" que en deia ella.

El "tot i res" era ben bé això: hi havia de tot i no hi havia de res. El que més abundava, però, eren els papers. Retalls de diaris, catàlegs d'exposicions amb la fotografies d'algun quadre de l'autor; recordatoris d'enterraments;"Menús" de sopars als que havien assistit; fotografies que no estaven col·locades als àlbums, perquè eren còpies que haurien d'haver-se enviat a no sé qui... a algú dels que formaven part del grup, segurament. Hi havia tantes coses! El calaix era ben ple. -"Algun dia hauré de fer una bona neteja, ho llençaré tot i em quedarà un calaix buit!Que bona falta que hi fa un calaix de més en una casa." S'ho anava dient mentre prenia i deixava les coses que hi havia dins.

Tants papers i no en trobava cap que fos adequat pel que necessitava. -"Tanta gent que es casa i t'ho fa saber perquè et vegis obligat a fer un regal, i ara no trobaré cap felicitació per poder-hi dibuixar! Ben mirat, potser la gent ja no es casa tant, més aviat s'ajunta i aquests ja no t'ho fan saber."

Va descobrir la tireta que servia per cordar un paraigua que li agradava molt i que ara ja havia perdut, sense cosir-li la tireta que encara guardava... -"Aquesta serà la primera cosa que llençaré!" . es va dir satisfeta. I se la posà a la butxaca.

També s'hi posà un botó molt gros que havia pertangut a un abric que ja havia portat a Càritas... sense el botó, naturalment. -"Llàstima! No vaig recordar-me de mirar al "tot i res"!

I aquell guant color marró clar que tant bé combinava amb la cartera del mateix color... No calia pas guardar-lo, mai no havia aparegut el company i la cartera ja s'havia fet malbé... Au! A la butxaca. Si seguia així, faria una bona buidada.

Per fi descobrí una participació de casament. De color beix. Amb doble full, o sigui que tindria molt espai per dibuixar. Això si trobava els llapis de colors dels nens quan eren petits. Només que en trobés un de marró ja en tindria prou. Beix i marró, els dos colors que més li agradaven per dibuixar. Havia vist alguns dibuixos en tons sèpia i li havien agradat molt.

Abans de tancar el calaix, però, hi donà una ullada més. Hi havia tanta teca! Potser que tragués aquelles claus que encara guardava d'abans de canviar el pany de la porta... Va ser una ximpleria canviar el pany, ni tan sols li havien robat el portamonedes. Només havia perdut les claus. O sigui que si algú les va arribar a trobar no tenia cap pista per saber quina porta obrien. Però el seu home va començar de posar-li la por al cos: -"Pensa que els lladres son més llestos del que ens creiem..." -"Però si no va haver-hi lladre! -li replicava ella, Però ell tossut, -"I si algú ha vist com et queien i t'ha seguit?"- "Si algú hagués vist com em queien el més lògic hauria estat que m'hagués avisat".- "Això és el que hauries fet tu i això és el que et penses, però els lladres no ho veuen igual." -"I tornen-hi amb els lladres!" ... Haurien estat discutint un dia sencer sense arribar a un acord. El més fàcil va ser canviar el pany. Ara només calia llençar aquell joc de claus inservibles.

Carta 30

2009-03-03T19:53:00.002+01:00

Estimat Joaquim

Acabo d'escriure la llegenda del castell de Tavertet per les Mares Caminadores, jo encara no hi podré anar, per això l'he escrit perquè la llegeixi la responsable del grup. Son unes feres! Jo, amb el meu genoll no les puc pas atrapar. Què més voldria jo que poder anar d'excursió, fer una bona caminada, gaudir de la bona companyia de totes i admirar els paisatges tan esplèndids dels Cingles de Tavertet!

Si no ho coneixes, quan puguis, no t'ho perdis! Si algun cop vens per Catalunya eis paisatges que rodegen les Guilleries- país de guilles- son tan trencats i tan variats que valen la pena de resseguir. Quan era petita tenia un llibre que en cada pàgina hi havia el dibuix d'un animal i la seva descripció. Recordo que de la guilla deia:

La Renart, guilla o guineu
és la bèstia més astuta
quan té fam ella disfruta
roben gallines arreu.

També a prop de Tavertet hi ha el poble de Rupit, uns dels més anomenats de casa nostra. També té la seva llegenda, però com que aquest cop a Rupit no hi van, doncs la guardaré per una altre dia.

Te la copio:

Si aneu a Tavertet, pareu compte al arribar al Castell, no us acoteu massa al cingle que pot tenir males conseqüències, o sinó veieu el que li va passar fa molts anys al senyor que hi vivia.

Es clar que vosaltres sou bones persones i el del castell era un bèstia. Tenia el mal costum, per ell era un bon costum, de endur se'n a casa seva les minyones que s'acabaven de casar. Res de nit de noces amb el seu marit. Cap al Castell a passar-hi dos o tres dies. Després ja les deixava anar a casa.

La gent estava molt descontenta per aquests i altres mals usos que feia de la seva posició. Però hi havia una noia molt decidida que va iniciar la rebel·lió entre les seves companyes. Ella no es casaria mentre tingués de passar pel castell. Ara una, ara l'altre, totes ven prendre la mateixa decisió. Els xicots estaven preocupats, ja es veien concos de per vida. Va haver-hi consell al poble. Tothom estava descontent però ningú prenia cap iniciativa.

"Hauríem de fer-li un escarment, es deien, però ningú atinava en res. La noia que havia començat l'alçament tenia una idea: Caldria que portessin el cacic cap als cingles i un cop allà li cantessin les quaranta. Que l'acorralessin! Si, sí...això està molt bé... però tothom callava... qui faria anar al Senyor cap al cingle? (En castellà dirien, "Quien le pone el cascabel al gato?)

Però la noia que portava la veu cantant tenia sol·lucions per tot. -"Jo! Jo puc ser l'esquer que l'engatussi". Havia observat que moltes tardes el Senyor sortia del seu castell i donava una petita volta, sense portar cap servent. Ella es faria la trobadissa, es faria la coqueta, es deixaria gairebé seduir i els del poble estarien a la guait per anar-la a rescatar i enfrontar-se amb el Senyor.

Però la noia ho veia molt clar i els altres no li ho veien tant. La primera part va començar segons el guió pensat, però passava l'estona i els del poble no apareixien... el Senyor cada cop estava més engrescat, ella cada cop més espantada i no saben com treure-se'l de sobre llençà un crit que feu distreure l'agressor: -Allà! Allà! Mireu allà!!- i l'home no veia res... llavors ho va aprofitar i empenyent amb totes les seves forces el feu caure per l'estimball.

Ella s'apartà mentre arribaven els reforços, just per felicitar-la... Què havia fet? La visió de l'home rodolant i xisclant no se la va treure mai més de sobre. Abandonà el poble i el promès i no se la va tornar a veure mai més per aquells verals.

Mai més?... Si, la llegenda diu que quan hi ha una tamborinada molt forta ,entremig dels llamps i els trons, es veu la figura d'una noia que mira cap a l'estimball i s'aparta. S'aparta i desapareix.

Ara ja saps una llegenda més de casa nostra.

Maria Mercè.

Carta 29

2009-02-19T20:07:00.002+01:00

Estimat Joaquim,

Avui és Dijous Gras. O Dijous Llarder, com li vulguis dir, i ...

I pel Dijous Gras
botifarra, botifarra,
i pel Dijous Gras
botifarra menjaràs!

I el Dijous Llarder
botifarra, botifarra,
el Dijous Llarder
botifarra menjaré!

A més de truites amb mongetes, o mongetes amb cansalada i botifarra, es tradicional menjar botifarra d'ou, i coca de llardons... Tot és boníssim i més ens dies de fred. També està bé i és saludable, acompanyar-ho amb espinacs amb panses i pinyons, que sempre desengreixarà una mica... i també és un plat molt català. Es un menú que podríem dir-ne de "seny i rauxa", una mica més equilibrat. Però no cal amoïnar-s'hi que prou que vindrà la quaresma i tothom a dejunar! Em penso que això era abans, ara no sento a dir a ningú que dejuni, o bé es que no em moc en ambients massa "catòlics"... però de seguir la crisis actual serem molts els que haurem d'estar-nos de capricis, serà com un dejuni forçat.

Amb el Dijous Gras comença el temps del Carnestoltes, durant tota la setmana els col·legis han fet festes disfressant a les criatures, o només pintant-els-hi el nas, o fer-los anar tots del mateix color, i el cap de setmana sortiran les disfresses de debò. Llavors es passegen pels carrers i se'n veuen de tots menes! Fa gràcia. Però els que com jo, de petits, no vam viure aquesta febre disfressadora, ens hi trobem una mica estranys... Parlo per mi. Potser perquè el meu home tampoc era de mena de disfressar-se, i com que al temps del Franco de tot això Res, doncs després no m'hi he sabut acostumar. Ho he fet poques vegades... Penso que potser "quan sigui més gran"... No es pot dir mai d'aquesta aigua no en veuré!

Dijous Gras, Dimecres de Cendre i abans el dimarts de Carnaval - l'enterrament de la Sardina- i s'ha acabat la disbauxa. El Dimarts de Carnaval -o Carnestoltes- a Castellterçol, que és una mica la meva segona pàtria- celebren el dia de l'Escudella. L'escudella dels pobres o pels pobres. Abans es fa un recapte per totes les cases del poble i quan ja tenen els suficients ingredients per fer una bona escudella preparen unes grans peroles, per coure-ho tot. Ja tenen el lloc especial: un carreró petit on ja hi han les estaques per penjar-hi les olles i fer-hi foc a sota. Se'n diu el Call de l'Escudella. Tot l'any aquest call està esperant aquest dia.

A Castellterçol en queden uns quants de carrerons estrets que reben el nom de Calls, com si encara estiguéssim a l'Edat Mitjana.

Tot el matí del dimarts hi ha un moviment extraordinari per els voltants del Call de l'Escudella i no vegis quan arriba l'hora que l'escudella ja està cuita! Tot el poble va a buscar-ne com si tots fossin pobres. Amb tota classe d'atuells, pots i plats fondos però més que tot pots i olles petites perquè generalment se l'enduen a casa ja que per aquest dies acostuma a fer un fred que no dona gust d'estar pel carrer a menjar-ho.

L'origen és molt antic i era una bona manera de contribuir tot el poble a donar un plat calent als pobres de la rodalia, però actualment s'ha convertit en un reclam turístic i fins i tot hi arriben autocars d'escolars que van a menjar-se l'escudella dels pobres! Als restaurants del poble acostumen a admetre que els seus clients hi arribin amb un potet ple de la apreciada escudella, després, ja s'acaben d'atipar amb el que més els hi abelleix.

Tornant al carnaval i a les disfresses, N'hi ha que tenen molta imaginació, tanta, que ni saps de que van disfressats! En vaig veure un que treia el cap per un penjador d'aquells triangulars de fil-ferro i ell dins d'una bossa de plàstic transparent... Em va dir que sortia de la tintoreria.
Ara, tu, et tindries d'animar i explicar-me que fan al teu actual país pel temps del carnaval. Ja sé que no estàs a Rio. però quelcom deuen fer per celebrar-ho? Jo vinga escriure, vinga escriure i a voltes em dona la sensació de que parlo sola!

Pots preguntar al teu pare com eren aquestes festes a la seva joventut. En deien "Asaltos", oi? I les disfresses estaven permeses i anaven amb mascaretes que els feien ireconeixibles... Estrafeien la veu i deien :-"M'he conoces, mascarita? Me conoces? "M'ho havia explicat el meu avi Antonio, quan encara podia parlar... (recordes que et vaig dir a les primeres cartes que quan ell va quedar sense veu, jo li comentava coses de manera que ell només tingués d'afirmar o negar amb el cap... així passàvem l'estona...) Eren unes festes força descarades i de tant en tant, "l'autoridad competente" les havia de prohibir perquè hi havien molts abusos...
Ara el cap de setmana tornaran a sortir les"Rues", amb molta gent disfressada... no sé si tiraran caramels com el dia de la Passada? La Passada dels cavalls, de la festa de Sant Antoni Abat, sí que és lluïda! La Rua... Ve, ja veurem.

Aquesta vegada tindràs força coses per explicar al teu pare...

Fins a una altra.

Maria Mercè.

Una tarda ventosa

Mira la tele. La tenen en un angle de la sala, enfilada en un pedestal. Abans potser hi tenien un sant i no se'l mirava ningú. La pel·lícula és de guerra. Hi surten molts japonesos. El protagonista s'ho passa molt malament, i es queixa, diu que ell no hi volia anar a la guerra... a la guerra no hi vol anar-hi ningú -diu- tothom prefereix la seguretat de la casa pròpia.

"D'on ho ha tret aquest que tothom prefereix la seguretat de la casa pròpia? ... Així, doncs , que hi faig jo aquí? En aquest racó de mon i a mitja tarda d'un dia ventós? De fet, potser té raó, perquè jo a casa ja hi estava bé, feia una feina interessant i encara que el meu home posava una música que no m'agradava massa, es podia resistir. Però no! he tingut de deixar-ho tot, agafar el cotxe i amunt!. Ah! Si en tinguéssim un altre! Però no, només en tenim un i tots l'hem de fer sevir. Si aquest cotxe sembla un acordió, s'estira i s'arronsa i arriba a tot arreu. Al matí, a primera hora ja ha fet un camí cap aquests barris, després l'ha agafat la filla, més tard el pare i ara altre vegada jo. "

Remena el sucre del cafè amb llet i continua pensant. "Si almenys pogués parlar amb algú del país que m'expliques coses interessants i noves per mi, però ca!.. aquesta gent només estan pel Takapenko i pel Freddy Smith i no saben que jo necessito distreure'm i no pensar. Potser que vagi a veure si m'enrotllo amb aquelles dones del portal... però semblava que es confessessin. S'endevinava que parlaven en un pla confidencial. Trucaré al meu home, li diré que no pateixi que arribarem tard, que quan he passat pel davant m'han dit que encara hi tenien feina... Mentre no se'ls faci fosc... Si perillós és de dia imagina't de nit! "

Quan acaba de telefonar entren les dones que havia vist al portal. Se la miren sense gaire discreció. ella pensa que deuen haver-hi poques distraccions en aquell poble. S'acaba el cafè amb llet i abans de pagar en demana un altre.

-Cafè de sobre, ja ho sap oi? -i comenta el cafeter.

-No es preocupi, m'ha agradat molt. Deu ser la llet, als pobles acostuma a ser molt bona.

-No s'ho cregui pas! Com la d'altres llocs. Aquí la gastem d'envàs de cartró com a tot arreu. Miri, vaig estar al Pirineu i també em va passar com vostè, em creia que em donarien llet acabada de munyir i res de res! Em van dir que les vaques les tenien a muntanya i que ells allà gastaven llet de pot.

Les dones han fet rotllo amb la mestressa prop de l'estufa i fan comentaris tot mirant-se de tant en tant la forastera. Aquesta s'entreté una mica tot remenant el segon cafè amb llet i demana una pasta per sucar-hi. -"Es veu que mira de fer temps"- pensen.

"Bé, la pel·lícula s'ha acabat. N'han quedat la meitat de vius i els herois tornen a casa. Un ja no troba la dona, l'altre no coneix els fills... Jo també tindré d'anar-me'n. No fos cas que m'esperessin... i què? No els estic esperant jo a ells? Però ells estaran cansats"

Paga i s'acomiada. Deixa les dones bocabadades. No ha passat res! La més xafardera surt al cap de poc per veure on va. Queda decebuda. Ha pujat al cotxe tota sola i sent com arrenca i s'allunya carretera enllà. - "Per això ha vingut? Per prendre dos cafès amb llet?"-

- - - - - - - - - - -

"Apa, altre cop al cotxe. La corba difícil, la carretera comarcal... Sort que el cel ja està seré i fins el vent ha parat. Ningú no diria que ha fet tant mala tarda. "

Uns quilòmetres més enllà el cotxe s'aparca davant d'una roca immensa. Una paret de roca llisa, que s'alça imponent. A la claror de la posta, dues figuretes minúscules es retallen dalt de tot.

-Mare! De seguida baixem!

Uf! Quin descans! Tot ha acabat bé. Una altre escalada, una altre via oberta. Quines aficions.

I la mare fent de xofer!

Maria Mercè.

Carta 28

2009-02-19T19:48:00.003+01:00

Estimat Joaquim,

Com esteu, tu i el teu pare? Tu deus estar molt despert perquè et toca tota la responsabilitat, però el teu pare, amb la seva edat, m'imagino que moltes estones es deu endormiscar. No sé si recorda que a casa nostra això de endormiscar-se i fer aquells cops de cap sobtats, en diem "pesar figues". També "fer una becaina". L'altre dia el meu germà que ha fet molts guions, m'explicava com s'havia d'especificar molt bé el que calia que hi hagués en cada escena del guió.

Calia especificar-ho molt bé perquè et podies trobar amb fracassos. Una vegada els d'"atrezzo", que son els encarregats de posar en escena tot el que cal, estaven molt preocupats perquè el guió deia, entre altres coses més importants, " i al fons hi ha un home vell pesant figues". I es desvivien buscant balances i buscant figues en un temps que no n'era temps! Tu potser no ho havies sentit a dir mai, però segur que el teu pare quan s'endormisca, deu saber que està pesant figues.

Tenim un hivern molt llarg i molt fred i amb molta neu, però avui m'ha explicat el meu fill que per contrastar han anat a la platja. El Lluc, el meu net, ha descobert el mar! I la sorra! I l'ha entusiasmat. S'hi rebolcava i se la volia menjar. Té quinze mesos. Després han anat a un restaurant i s'ha menjat dos canelons.

Quan fa fred on s'està millor és a casa. Si tens un bon llibre i una bona música , el vent pot anar bufant! Però s'ha de ser sociable i s'ha de sortir, anar al cinema, al teatre... jo tinc molt bones amigues que sempre estan a punt per "arrossegar-m'hi" Es bo tenir bons companys i se'n necessiten de tots colors! Jo tinc les d'anar a concerts tres cops al mes, les d'anar d'excursió, les de visitar exposicions... les d'anar a dinar! Ui! de vegades he sentit a dir a alguna que li agradaria tenir un company per anar... a on? Dic jo, perquè un company no crec que em servís per acompanyar-me a totes les coses que m'agraden a mi! Es molt trist quedar-se vídua, però un cop han passat uns anys i t'has acostumat al nou estat, té les seves compensacions.

Un dia em van dir un acudit molt malèvol: Diu que Déu premia a les dones a deixar-les vídues uns quant temps per refer-se dels anys que havien passat "d'esclavitud".

Bé, tu no ets ni vidu, ni casat ni solter, oi? No m'expliques mai el que fas... Sé que t'agrada llegir i t'agrada escoltar música... però mai parles de si ho fas en companyia... Ara recordo un regal que li va fer a la meva filla el seu company: Un cassette del Harry Potter per escoltar mentre va en cotxe. De vegades ha de fer algun viatge molt llarg i això la distreu molt. Una feina que no crec que es faci gaire, pot ser la de lectora. Mentre tens la facultats bé, no cal que ningú et llegeixi res, però un cop deus tenir la vista malament, té de ser molt gratificant que et llegeixin un tros d'un llibre cada dia. Per això diuen que és tant convenient llegir en veu alta encara que estiguis sola. Si t'hi entrenes acabes fen-t'ho bé i mira, fins et deus poder llogar de locutora.

Be, ara ja pots parlar de "pesar figues" amb el teu pare, segur que ho recordarà.

Adéu i fins a una altra.

Maria Mercè.

Una tarda ventosa

"La carretera és estreta i sinuosa. Es veu que fa anys que és feta i que van aprofitar el camí de carro que enllaçava el poble amb la principal. Una carretera "principal" que no deixa de ser una comarcal, també estreta i sinuosa... Si no fos pel paisatge! Un bon tros és de carena, amb vistes a banda i banda, i quan no passa encaixonada entre roques, va entremig de pins i alzines. Es bonica de debò. Però avui el temps està força enredat. Fa un vent de mil dimonis que tant aviat porta núvols com se'ls enduu. això ara, a la tarda, perquè el matí l'ha fet preciós. Talment un dia de primavera. Bé, un dia de primavera dels bons, perquè hi ha cada dia de primavera que és pitjor que un d' hivern. "

(Quan un condueix i va sol te temps per fer-se tota mena de raonaments)

"La carretera és estreta i el poble no es veu enlloc. Només baixa i baixa fent giragonses i si no fos pel cartell que l'anunciava al trencall, pensaria que no porta enlloc."

Es nota que qui porta el cotxe no és persona experta en la seva conducció. a cada revol minora la marxa més del compte. Sembla talment que vulgui parar-se. Pren més precaucions de les necessàries. Arriba a una petita explanada amb pretensions de parking - així ho diu un cartell- però seguien cosa d'un quilòmetre més fins a l'entrada del poble. Sense entrar-hi, però, car el conductor- aquest cop conductora, -recorda com son d'estrets i costeruts els carrers d'aquest poble i no vol pas enredar-s'hi. Va a poc a poc mentre cerca un bon lloc per aparcar. Passa davant d'una dona que camina enfredorida. Quan li sembla haver trobat un espai suficient per maniobrar, encara el cotxe altre cop cap amunt i respira tranquil·la. No li fa massa gràcia trobar-se sola en aquell capvespre tan rúfol i havent de conduir per aquelles carreteres tan dolentes i tan poc transitades. Ara passa novament pel seu costat la mateixa dona que se la mira encuriosida. Ella també se la mira, sense curiositat i sense fixar-s'hi massa.

Torna a respirar més relaxada i repassa el tros de carretera per on ha vingut. -"Quina corba més tancada. I ara em vindrà de pujada... Ja caldrà que posi primera, no fos cas que se'm parés el motor a la meitat. No vull ni pensar-hi! No hi ha cosa que m'esglai tant com imaginar-me que el cotxe em patina enrere. L'hauria d'haver deixat on deia parking... però quedava massa lluny del poble i si vull anar a prendre alguna cosa la bar..."

Sap que el poble té una església romànica i uns carrerons molt pintorescos... però fa tan mala tarda! No es veu ningú. Mira pel retrovisor i el mirallet li mostra una llenca de carrer desert i arrecerada en un portal la mateixa dona d'abans parlant amb una altra. -"Als pobles sempre tenen temps per xerrar. Ben mirat, podrien entrar dins la casa, fa un vent que no dóna gens de gust d'estar pel carrer. Només cal veure les fulles com s'enlairen. Son valentes les dones de poble, no com les de ciutat que una bufada les encostipa. Aquí estan aquestes parlant tan tranquil·les, i total de què? Si sempre deuen tenir les mateixes coses per dir-se: La pel·lícula que van veure a la tele, el sopar que faran aquest vespre, la sogra que ja repapieja, la cunyada que per tot s'enfada, la cosina que sempre vol tenir raó, i el marit. Sobre tot el marit! Que si cal tenir-lo content, que només pensa en el llit, que sols parla de futbol, que als diumenges no cal comptar-hi perquè ha de fer la manilla... I els fills. Oh! el fills, aquest si que és un tema que espot perllongar moltíssim. L'escola, la mestra, l'autobús que se'ls endú a ciutat, que Déu sap que faran quan siguin grans, que els amics, que sempre trien els amics que no els convenen o bé que a elles no els agraden! Oh! i quan triïn xicota... Perquè aquestes dones son joves encara, deuen tenir els fills en edat escolar... Per més que a pagès, a la gent no els hi saps endevinar l'edat que tenen."

"Vaja! ara arriba un gos! Té pinta de llop, no deu ser-ho, es clar... Ara que pensava sortir del cotxe!. Va, surto, amb gos o sense. Ara ha parat el vent. Fred si que en deu fer, però almenys si ja no fa vent, encara sort, perquè sinó, aquells que estan aguantant a la intempèrie... No vull ni pensar-hi. Va, surto, si tinc algun problema, així no pensaré en l'altre."

Però el ca no li fa ni cas. Es limita a mirar-la i està quiet esperant. Esperant què? Tothom espera en aquest poble. Les dues dones encara son al portal. quan passa ella no sent ni que parlin, què deuen esperar? Fa fred i no dona gust de passejar ni de veure l'església ni les cases velles amb les grosses dovelles als seus portals. Va de dret al cafè que ha vist anunciat
i un cop hi arriba es fica a dins tot cercant l'escalfor que no dubta trobar-hi.

Les quatre persones que hi ha al voltant de l'estufa de llenya deixen de mirar la tele per indagar qui és qui entra. Contesten la salutació de la nouvinguda i tornen a mirar la pantalla per no perdre cap detall de la pel·lícula que estan fent. Només el cafeter s'aixeca i posant-se el tovalló a l'espatlla es dirigeix cap a darrera el taulell per preguntar-li que vol prendre. En saber que és un cafè amb llet, s'excusa:

-Ho sento, haurà de ser cafè de "sobre"... la cafetera està freda, a la tarda no ve mai ningú.

-No importa, ja me'n faig càrrec...

Carta 27

2009-02-05T19:58:00.004+01:00

Estimat Joaquim,

Si fossis a Sabadell et convidaria a anar a prendre una tassa de xocolata desfeta amb melindros per sucar-hi. Són les set del vespre i tu no saps en aquesta hora, la temptació que representa pensar en una tassa de xocolata! A Sabadell hi ha tants llocs que la fan bona... i que tenen bones ensaïmades i bons croissants per sucar-hi... Oh! Em sembla que no podré resistir la temptació i plego la carta i després d'haver-me pres la xocolata ja la continuaré.

Ja està! Ja està fet! Ja he berenat. Era boníssima. I "barriga llena, a Dios alaba", ara fins i tot puc escriure millor. Com que amb els darrers anàlisis de sang han trobat que no tinc ni gota de colesterol, doncs, au! A posar-n'hi.

Ha passat la festa de la Candelera, - "que els ous van a carrera"- es veu que sí, que les gallines comencen de pondre més, deu ser perquè s'acosta sant Josep i tothom ha de fer crema. Per la Candelera el dia ja és una mica més llarg, les candeles o espelmes volen representar aquesta claror, aquest despertar... o bé ho feien per despertar la terra adormida pel fred de l'hivern. Son tradicions molt antigues que l'església ha fet seves i han arribat fins a nosaltres potser amb una altre significat. Deixem-ho córrer. Es una idea per si vols aprofundir-hi... no sé si ets amant d'esbrinar d'on vénen les tradicions. Jo reconec que no soc persona que vagi mai al fons de tot de les coses. Em resigno amb saber-les una mica i si algú pica i me'n explica més, estic molt contenta.

Per la Candelera es desmunten els pessebres. Ja és hora perquè amb les calefaccions la molsa està resseca i tot plegat ja no fa tant bonic com quan l'havies acabat de fer. Cal desar les figures... el caganer! Les roques i el suro que serveixen per fer les muntanyes... Les roques de casa meva sí que val la pena de desar-les, totes son fòssils! Hi ha cada cargol i cada petxina incrustada que fa goig de veure.

Per la Candelera el temps pot canviar. depèn de si plogui o no. "Si la candelera riu- (fa sol)- el fred és viu i si la Candelera plora- (plou)- el fred és fora. " Però tant si plora com si riu, el fred és viu!. Aquest any va fer un dia "mig i mig", matí assolellat i tarda plujosa. Molt ambigu. Per això avui fa un dia primaveral i anuncien tempestes per demà passat. El que sí hem tingut el cap de setmana passat va ser un temporal de vent com mai l'havíem patit. Mig Catalunya ha quedat amb els boscos destrossats. Una catàstrofe nacional a segons quins indrets. Els arbres queien sobre les línies elèctriques, amb el consegüent perill i manca de subministrament elèctric a moltíssimes poblacions.

Però deixem les desgràcies i parlem d'altres coses. Fas vacances, alguna vegada? I si les fa, no et tempta de venir a Catalunya? Es clar que Catalunya, poc o molt ja la coneixes... i hi han tants llocs al mon per visitar... Mira, jo he estat a Sud Amèrica més d'una vegada, i ara penso que no s'he m'havia ocorregut mai que et podia fer una visita! Llàstima, ara que et conec una mica més, aquest any no tinc pas previst d'anar tant lluny. Deu ser a causa de la crisi... L'any passat vaig fer el viatge més llarg de la meva vida, vaig anar a Nova Zelanda! Em sembla que estàvem a Chistchurch i algú va dir: -"Aquí sota hi ha Manresa!" com podia haver dir "aquí sota hi ha Sabadell!" No crec que fos tan precís.

Gràcies pels elogis que fas dels meus contes Si segueixes així no tindré més remei que anar te'n enviant. Avui en començo un altre.

Adéu,

Maria Mercè.

Una tarda ventosa

Has vist, Maria? Hi ha un cotxe parat al racó de cal Xec

I que té d'estrany?

Doncs que a dins hi ha una dona, una dona sola. L'he vist quan arribava, no anava massa de pressa, com si busqués algú. Jo em pensava que em preguntaria alguna cosa i ni tan sols m'ha mirat. No ha entrat al poble, ha fet maniobra al racó de cal Xec i ha deixat el cotxe encarat amunt a punt de sortir.

I què? Que no en veiem prou de cotxes al poble? Els diumenges no saps per on passar.

Si, però avui no és diumenge, ni dissabte, ni vacances... i ni tan sols fa un dia bo. Fa un fred que pela i un dia tan rúfol, que vaja, no dona gust de fer el turista! Mira si deu tenir fred la del cotxe que ni tan sols s'ha mogut de dintre. Deu esperar algú.

Apa! Ja malpenses! Ja t'imagines que la tia està al mig d'una aventura...

I si és així, què? No li surt pas massa bé. Ja fa mitja hora que s'espera i el seu paio no apareix. Mira! Ara surt del cotxe! Ondi! Fa goig! Fa goig, operó no és jove. Deu ser com ara nosaltres, només que més "cuidada". Deu haver arribat massa d'hora. Sembla que no sap on va... Ah! Doncs sí! Ara gira cap al cafè.

I les dues dones es fan una mica enreda just per poder dominar l'angle que els permeti veure com la forastera entra al cafè. A l'únic cafè-fonda que hi ha al poble. Malgrat que la tarda rufagosa no convidava gens a fer tertúlia al carrer, aquelles dones ni se n'adonaven

Ves, per on! Un poble tan quiet com el nostre i la gent el tria per escenari de les seves aventures. Aventures amoroses, es clar, perquè no crec que esperi algú per fer-hi un atracament. Ni per passar contraban...

Fuig, dona! Si això és un cul de sac! Aquí els delinqüents no tindrien escapatòria... Potser busca lloc per venir-hi a passar l'estiu.

I per això s'estaria mitja hora dins del cotxe a les afores del poble? No, aquesta ve per alguna altre cosa... que ja no recordes aquell escàndol que van organitzar aquella parella de Terrassa. que sempre es trobaven a la font de la Garsa? No, si d'aquestes coses en passen més de les que ens imaginem. Nosaltres sí que no en tenim d'aventures! Ens hem d'acontentar amb les que veiem a la tele. Perquè les nostres coses sempre son les mateixes: la casa, l'aviram, la sogra, cuidar els fills i estar per l'home!

I encara sort de tenir un bon home, que ni tu ni jo ens podem queixar... si no estan al camp estan a casa, i els diumenges al cafè... Potser aquesta no té home.

Potser és viuda o separada que també està molt de moda.

Escolta, perquè no anem a veure la Carmeta del cafè i li preguntem on va comprar els llençols que ens va dir tan bé de preu?

Mira que ets tafanera! Si ja la sabem l'adreça.

Es que tinc ganes de veure l'arribada que es faran quan en trobin amb el seu paio... Perquè s'hauran de trobar al cafè...

Anem-hi! De distraccions com aquesta no en passen pas cada dia.

- - - - - - - - -

Carta 26

2009-02-05T19:22:00.002+01:00

Hola Joaquim,

Ahir em vaig atrevir a sortir d'excursió tot el dia amb un grup dels Amics de l'Art Romànic. Des d'abans de la meva operació de genoll que no ho havia pogut fer. No sé si ahir ho podia fer... però si no es prova no se sap! I, sí... no em vaig pas morir... al vespre em feia mal tota la cama, i avui encara una mica... però va ser interessant i millor que quedar-se a casa.

No vaig visitar una petita ermita que ja coneixia, no vaig visitar un refugi antiaeri construït al temps de la guerra, - que no coneixia, però que el caminet per arribar-hi em va semblar poc adequat a la meva pròtesi... Però malgrat aquestes mancances, les visites que vaig fer van ser profitoses.

Cada any pel mes de gener, que el dia solar és molt curt, aprofiten per visitar llocs d'interès que no siguin gaire allunyats de casa nostra, i així no es perden hores de llum en desplaçaments. Ahir, tot quedava a la rodalia. Vam començar per Polinyà,- el teu pare, si li fas memòria segur que ho recordara. Molt possible que durant la guerra hi hagués anat a peu, a veure si li venien patates- Perquè era una "excursió" força freqüent, visitar els pobles i les masies en recerca d'aliments que a la ciutat tant escassejaven. Jo ho havia sentit a explicar a la meva mare i al meu avi que més d'un cop s'hi havien arribat. I tornaven carregats i contents amb unes quantes patates... Ahir, res d'això. Gairebé no vaig veure masies, tot eren cases unifamiliars, torretes i pisos alts. Polinyà s'ha fet ,molt gran. Al seu voltant s'hi han instal·lat moltes fàbriques, molts Polígons industrials, i això l'ha fet créixer.

L'església continua al seu lloc, a la part alta de la població i continua mantenint la seva part romànica amb les pintures- no les originals, perquè estan al Museu Diocesà- però si amb unes que reprodueixen les autèntiques.

La segona església que vam visitar va ser la de Santa Perpètua de Mogoda. El poble ha crescut tant que l'església queda ofegada dins del casc antic. Però hi ha una bonica placeta al davant, amb quatre alzines SURERES!. Al Vallés no en veiem gaire d'alzines sureres... això a l'Empordà. Es una església que ha sofert moltes modificacions al llarg dels anys, segons les necessitats que ha tingut el poble. Si era un edifici de tres naus, l'hi han obert grans arcades a les parets per comoditat dels feligresos, - suposo- . Conserva una còpia d'un frontal d'altar del 1200, - avui al Museu Diocesà.-que explica el martiri de la santa. També en un lateral de l'església hi han les imatges de les Mares de Déu que corresponen a l'antiga parròquia de Santiga, que avui està en període de restauració.

De Santiga ja te'n vaig parlar no fa massa temps, però ahir em va fer gràcia veure la imatge que devia ser la que van trobar els nens a l'heura i que hi jugaven com si fos una nina... Està pintada de blau-cel i és tota arrodonida. També vaig veure la que presidia el portal de l'església. Mai havia vist una Mare de Déu representada tant corpulenta, semblava un bisbe! També hi tenien guardada la imatge de santa Priscil·la, advocada contra el mal de coll. Ahir, precisament, celebraven la seva festa i havien dit una missa i repartit panets beneïts entre la gent. Vam arribar-hi tard. Diuen que aquests panets, son miraculosos, si els guardes al calaix del pa, sempre n'hi haurà.

De Santa Perpètua a Santiga a veure les excavacions. Sembla que pels voltants hi havia hagut una vila romana i ara la busquen, a més d'una basílica paleo-cristiana. No s'hi podia ni entrar. Havien excavat com dos o tres metres avall i havien trobar restes d'una casa romana, també moltes sitges per guardar-hi cereals, i moltes en desús que quan no servien ho aprofitaven per llençar-hi les deixalles. Així és com es troben moltes restes de ceràmica domèstica. Tots els plats trencats hi anaven a parar.

De Santiga a Barberà. Amb els Amics del Romànic és així : "De oca a oca, i tiro porqué me toca". La Romànica de Santa Maria de Barberà sí que és una senyora església digna de visitar. A més de les pintures murals que s'hi conserven, tota ella és tan harmoniosa que no et canses de contemplar-la.

Em sembla que m'he excedit explicant -te el romànic, que a tu no se si t'interessa... Però com que vaig anar-hi ahir, ho tinc encara fresc... Ah! També em va agradar saber que Santiga, podria ser una reminiscència del parlar "salat" que es dona- o es donava -en segons quines contrades. Així, en contes de dir "L'Antiga" dirien "S'Antiga" , com Sant Llorenç Sa Vall i no "De la vall".

"Qui no te res per fer, el gat pentina, " deien abans, ara s'ha canviat, ara es diu: "qui no té res per fer EL XAT pentina."

Apa, adéu!

Maria Mercè.

P.D. Repassant el que he escrit, per mirar de corregir faltes, al veure tant subratllat el nom "alzina" m'he recordat d'un vers que vaig fer:

Voldria envellir
igual que l'alzina,
l'edat que ella té
ningú l'endevina.

Adéu...

Maria Mercè.

Carta 25

2009-01-22T20:35:00.006+01:00

Hola Joaquim!

Com que si no reps cartes meves et queixes, avui te'n enviaré una que serà diferent, no serà ben bé una carta, però et pot distreure al teu pare si li llegeixes.

Alguna vegades t'he parlat de l'entitat Unió de Mares? No? Doncs mal fet! Perquè és força important i a més és a la que jo pertanyo i miro de fer-hi algun servei. Té seixanta anys d'existència i més de sis-centes sòcies. S'hi fan trobades, conferències, lectures comentades, tallers per conservar la memòria, i sortides culturals. Té una secció, que té molts adeptes que és la de les Mares Caminadores. Fa més de 25 anys que va començar i com pots comprendre, 25 anys sumen... i ara, com que sempre n'entren de més joves, les que ho vam començar, ara ja es diuen- ens diem.- Les Àvies Caminadores.

Fem una sortida mensual, el primer dimecres de cada mes i caminem unes quatre hores i després "reposem" en un restaurant per reprendre forces. ( Les "Mares", caminen de quatre a cinc hores, les "Avies" , amb molt menys en tenim prou.) Però sortim, caminem i ens trobem i sempre aprenem coses dels llocs que visitem.

La meva feina dintre d'aquesta entitat consisteix majoritàriament en documentar-me abans d'una sortida i explicar a les 50 ó 60 dones que ens reunim, a on anirem, quin paisatge trobarem, que s'explica del poble o del castell, o de l'ermita que visitarem... Com que acabava de preparar el que explicaré la propera sortida, doncs m'ha semblat bé fer-te'n partícip.

Anirem a visitar el restaurat monestir de Sant Benet de Bages, tot passant per una ermita petita i mig ensorrada que es diu Sant Valentí. Com que a Sant Benet hi ha guia oficial no hauré d'explicar res, per això m'he centrat "en la perifèria".

Tot comença al pont que hi ha a Manresa sobre el riu Llobregat. A sota del pont hi havia un gorg on el jovent anys enrere s'hi anava a banyar. I més d'un i deixava la pell.

Anys enrere els gorgs eren molt perillosos i els rius en general també. i encara ho son ara, però des que a les escoles es fan cursets de natació, el perill gairebé ha desaparegut. Abans deien que hi havien "xucladors", el que hi havia era més fondària del que la gent s'imaginava. Perquè expliquen d'un que va entrar al riu tranquil·lament caminant i amb prou feines va poder-ne sortir. - "Però, perquè ho feies?- "Perquè em pensava que no era tan fondo...he vist un parell d'ànecs assajant-s'hi i l'aigua només els arribava a la cintura".-

Doncs tornant al pont de Manresa, al veure que molta gent s'hi ofegava, van pensar que hi havia el dimoni amagat per aquells voltants i van demanar als monjos de Sant Benet que els hi deixessin la relíquia d'algun sant que els ajudés a treure el maligne. Els hi van donar un trocet de Sant Valentí i tothom content. Però amb el temps aquella relíquia es va perdre. Devia passar de moda anar-se a banyar sota el pont i de les relíquies ja no se'n recordava ningú.

Van passar molts anys i un dia el pastor que guardava cabres dalt del turó que hi prop de Sant Fruitós, va observar que sempre n'hi havien dues o tres que furgaven al mateix lloc. Intrigat s'hi acostà. Allà hi havia un embolcall que de moment no va saber pas que era. Ho va portar al veí convent de Sant Benet i allí li ho van aclarir. Acabaven de trobar les relíquies de sant Valentí tant de temps desaparegudes!

A dalt del turó hi van bastir una ermita, avui molt desmantellada. El ramat de cabres deien que era de les Brucardes, aquella casa de pagès-restaurant que hi ha a la vora. Abans, els dimecres feien una subhasta d'antiguitats. La Unió de Mares fa anys que hi vam anar, al visitar el monestir de Sant Benet, abans de la reforma. Porta el nom de Les Brucardes, perquè deien que en aquella casa durant molts anys només hi neixen dones. Però molt espavilades, perquè el nom ha perdurat fins ara.

Actualment no celebren cap subhasta d'antiguitats però continuen fent bon menjar i tenen una gran col·lecció de ceràmica catalana.

Be, això serà -més o menys- el que els explicaré a les Àvies Caminadores. Llegint-ho serà com si també hi haguessis anat. I si no, apunta-t'ho per quan facis una visita a la teva terra.

Adéu!

Maria Mercè.

...I ELS PEIXOS QUE ES MENGIN LES CENDRES...

El problema fou per en Ramon, que no agradant-li massa el mar, ara tenia l'obligació d'embarcar-se, poc o molt, per anar a llençar les cendres de la seva dona. Pensava que el més pràctic seria anar al port i pujar a una "golondrina", i un cop dalt ja trobaria el moment de deixar-les caure. Així ho va fer. Buscà un reconet discret per no fer massa espectacle, però era difícil de trobar. La barcassa anava força plena i hi havien moltes criatures que no paraven de canviar de lloc... Després començà de mirar-se l'aigua. Era bruta i feia pudor de petroli. S' entornà a casa seva amb les cendres. No. aquell no era el mar que li agradava a la Ramona.

Ho comentà amb els companys de l'oficina. Alguns tenien apartaments a la costa, però no tenien barca i francament, llençar les centres entremig dels banyistes... El més idoni seria llençar-les des d' alta mar. Però per anar a alta mar era necessari pujar a un vaixell i potser tampoc era ben bé aquest el tros de mar que hauria volgut descobrir la seva dona. En Ramon estava fet un embolic. Anaven passant els dies i ell seguia amb les cendres al menjador, no complia el desig de la Ramona i en tenia remordiments.

S'acostaven les vacances i aquest podia ser un temps propici per complir amb l'obligació. Demanà informació a una agència de viatge per veure quants quartos li costaria fer un creuer.

Començaren d' oferir-li tot de viatges exòtics per les mars més llunyanes que mai no havia somniat. No, no li convenien pas! Pels preus i perquè d' aquests mars la seva Ramona no n' havia parlat mai. Era un adona casolana que amb el Mediterrani en tindria prou.

-"Llavors el que li convé a vostè és un creuer per les illes gregues! - li oferí el de l' oficina de turisme.

Després de ben comprovar els preus en Ramon decidí que el que li convenia era un creuer al voltant de les illes Medes. Un company seu de l' oficina , que tenia un pis a l' Estartit el convidà a casa seva i prenent el poble com a base d' operacions, un bon dia s'enfilà d'alt d'una "Bella Lola" , -o qualsevol nom semblant- carregada de turistes i ell carregat amb les cendres.

Si dalt d'una "Golondrina" no va trobar el moment de llençar les cendres perquè les aigües eren brutes, aquí que eren transparents, tampoc acabava de decidir-se. El que ell havia imaginat era un acte íntim, de comunió amb el record de la seva Ramona, i l'ambient dalt de la barcassa no era el més adequat. El bullici que l' envoltava no el deixava concentrar. A prop seu una colla de noies morenes de pell no paraven de xerrar i riure. N' hi havia una que tenia més protagonisme que les altres. Totes la cridaven "Moni", Moni"... per ensenyar-li alguna cosa o per explicar-li algun acudit. En Ramon no podia pas concentrar-e. Qualsevol obria l' urna i en buidava el contingut davant de l'alegria exuberant que l'envoltava. Finalment es decidí. L' obrí dissimuladament i deixà caure les cendres. Donà una mirada ràpida al seu voltant i semblant-li que ningú el mirava, féu el que no havia de fer: es desprengué de l' urna sense contemplacions. Pensà que la seva Ramona ja s' en faria càrrec.-"Al vespre, en el silenci de la meva cambra, ja pensaré en tu, estimada" es digué per quedar-se més tranquil.

Però al vespre precisament no va tenir ocasió de pensar en ella perquè quan va quedar-se sol "en el silenci de la seva cambra" el seu pensament era ple de les converses que havia mantingut amb la "Moni" . Aquella noia donava per tot! Semblava que només estigués fent broma amb les companyes, però quan en Ramon va deixar anar l'urna ella va dir: -"Oh! Quina desgracia! A aquest senyor li acaba de caure un paquet!"

Tot va anar més o menys així, aquest va ser l' inici de la coneixença. En Ramon, molt sufocat, la noia fent-li preguntes, disculpant-se, tornant a preguntar... Després ell va preguntar, que vol dir "Moni"? I ella amb una rialla fresca, era una noia que reia molt, va explicar, -"Moni , vol dir Ramona, però com que aquest nom no m' agrada gaire, em faig dir així".
A la Moni li encantava el mar, banyar-se torrar-se, sortir de nits, banyar-se de matina
da... Aprofitar el màxim les vacances perquè aviat seria hora de tornar a la feina.

En Ramon estava descobrint un sistema nou de viure. Vés per on, començava d' agradar-li el mar... Potser tenia raó a Ramona quan n' hi feia propaganda...

S'acabaren les vacances i l'amistat continuà. Fins que van decidir passar la resta de la vida junts. Es van casar. La "Moni" seguia treballant. No entrava en els seus càlculs fer de mestressa de casa. La senyora que feia l neteja i el sopar pel "senyor", va augmentar-ne les racions i va seguir ocupant-se de tot com abans. El matrimoni dinava al restaurant. Van llogar un petit apartament a l platja per gaudir-ne tots els caps de setmana.

I els peixos que es mengin les cendres.

Maria Mercè.

Carta 24

2009-01-22T20:22:00.008+01:00

Estimat Joaquim, (Si, molt estimat, però de cartes poques)

Aquest ha estat el teu comentari a la ultima carta teva que he rebut. M' ha fet riure. I m'ha agradat com a queixa.

Aquesta darrera setmana ha fet molt fred, un fred com poques vegades l'havíem patit. Deu ser culpa de les grans nevades que vam tenir i que dia si dia també encara persisteixen cap al Pirineu. i Sense anar tant lluny. Si veiessis com està el Montseny! I el Matagalls! Hi han uns gruixos cop pocs anys s' havien vist.

I es clar, si aquestes muntanyes que son les que tenim més a la vora estan com estan, doncs és lògic que ens arribin les baixes temperatures que patim. El Vallès és una plana i quan s'acaba cap al nord , el primer que hi trobem és el Montseny. No sé si recordaràs que Sabadell, queda tallat per l'esvoranc que fa el riu Ripoll. - Tan poca aigua com hi baixa i que amb el temps hagi pogut fer aquella falla tan impressionant!- Bé, ara no t'imaginis que al costat de casa hi ha el Gran Canyon del Colorado, tampoc és tant, però sí que hi ha una bona extensió de terra al costat del Riu Ripoll.... Hi ha força horts. el teu pare d'això se'n recordarà. Els horts de baix el riu! La riuada del 1962 se'ls va endur tots, però n'hi tornen a haver i estan molt ben cuidats.

Tornant al Vallès, que és una plana poc o molt accidentada, llevat del Vallès Oriental que per tal d'anar-se acostant al massís del Montseny té una seria de muntanyetes que s'acosten als mil metres.

Diràs que me'n vaig d' una cosa a una altre, la majoria de dones ja ho fem, se'ns acumulen les idees i volem fer-les hi cabre totes. - Una vegada vaig sentir un senyor que proposava que si tothom qui visqués a Barcelona portés un cabàs de terra dalt del Tibidabo, podríem tenir una muntanya de gairebé mil metres! - Volia obrir una subscripció per obtenir voluntaris... un cabàs de terra no costa gaire de pujar-li, qui s'hi negaria! I a canvi, que bonic faria al costat del mar una muntanya de mil metres! Em sembla que no va reeixir.

Tornant al Vallès, Perquè n'hi ha dos? Tan gran era que el van haver de partir? O tan diferents? Això ens ho podria explicar el gran geògraf que vam tenir a Sabadell, en Pau Vila i Dinarès. Aquest senyor va néixer a Sabadell d'una família teixidora - cosa estranya al segle passat!- però ell va estudiar i va dedicar-se a l'estudi de la terra. Primerament la de casa nostra, va fer la Divisió Territorial de Catalunya després d' haver-la trepitjada gairebé tota.

Anaven preguntant a la gent dels pobles on anaven a mercat, que és la forma més senzilla per conèixer quina és la població més important d'una rodalia.

L' acompanyaven en aquests afers en Josep Iglèsies i Fort, un altre geògraf-però aquest ho tenia més bé perquè la seva família no era teixidora, sinó que estava casat amb la Maria Fontseré, filla d'Eduart Fontserè, el meteoròleg i sismòleg , fundador de l'Academia de les Ciències, i aquesta senyora li corregia els seus apunts i on hi faltava "una coma" l'hi posava. La Maria Fontserè una persona encantadora que als seus més de noranta anys encara escrivia les memòries de la seva família. Només es dolia de que li sobraven dinou anys...
Expliquen una anècdota d' en Pau Vila i els seus companys quan estaven estudiant el Penedès. A cada masia que paraven per demanar informació els hi feien tastar el vi de la seva collita... Tot caminant, en un pendent molt pronunciat, Pau Vila va relliscar i aixecant-se tot seguit ensenyà una pedra que duia a la ma: -"Veieu? És llicorella! Ja m' ho pensava!"- En Pau Vila, a més de treballar per Catalunya va organitzar tota a geografia de... un país d'Amèrica Llatina... Venezuela? Au! treballa una mica! Que jo no soc una enciclopèdia i començo d' embrancar-me i llavors haig de demanar ajuda...

Al museu d'Història de Sabadell i a la Fundació Bosch i Cardellach tenim la sort de custodiar el gran llegat que ens va deixar de les seves col·leccions.- Pau Vila era un gran col·leccionista- i ara podem gaudir de la seva extensa col·lecció d'indianes - aquelles teles estampades del segle XVII i de la "literatura de Fil i Canya" , aquells romanços que es cantaven pels carrers.

No! Si tu no saps els grans tresors que t'esperen a Sabadell el dia que et cansis de fer les Amèriques!

Ja t'he dit que aquest últims dies hem tingut unes temperatures molt baixes, i és que era la setmana DELS BARBUTS! Aquesta setmana s'ajunten al calendari una serie de personatges que tots van molt abrigats i amb unes barbes molt llargues. Son els ermitans. Sant Pau, primer ermità, Sant Sebastià, Sant Vicenç... -que per Sant Vicenç acostuma a fer un dia assoleiat. "Per Sant Vicenç el sol entre pels torrents, i allà on no entrarà no hi vagis a edificar".
No continuo,perquè això més que una carta semblaria un refranyer popular.

Ah! Començo un conte nou, a veure que et semblarà.

Adéu.

Maria Mercè.

...I ELS PEIXOS QUE ES MENGIN LES CENDRES.

Tots els amics estaven d'acord en dir que si un dia en Ramon es trobava sol -sol, sense la seva muller- no sabria pas com sortir-se'n. Tan mal acostumat com estava. Hi ha homes que saben obrir-se pas en tots els camps de la vida, però en Ramon no. En Ramon era molt eficient per la feina que desenvolupava al despatx, però en traient-el-lo d'aquest afer, ja no servia per a res més! En canvi la Ramona, la seva dona, encara que la seva ocupació oficial fos la de mestressa de casa, donava per mil coses més. La seva presència era requerida en múltiples associacions benèfiques, d'aquelles que només donen feina i no donen calés; però que atorguen prestigi a qui les duu a terme.

Com sol passar sempre, els que tenen poca feina no els busca ningú per oferir-los-en-hi més. en canvi els que ja van sobrats tothom és recorda d'ells quan s'ha de formar alguna comissió. A la Ramona li passava això, tothom reclamava la seva col·laboració. I com que era llesta de mena sempre li semblava que tindria temps per fer-ho tot i no tenia mai un no per ningú.

Prou que donava cap a tot! Però perquè el seu marit no pensés que treballava més a fora que a dins, es donava manya perquè la casa estigués com una patena, els àpats sempre puntuals i les camises del marit ben planxades a l'armari. Però d'un lloc o altre han de sortir les misses... el dia no té més hores que les que li atorga el calendari; i la salut de la Ramona fou la que acabà ressentint-se de tota la feina extra que desenvolupava.

Quan caigué malalta posaren una dona a casa per a que la cuidés. Ella des del llit donava les ordres perquè el seu Ramon no notés la diferència de quan estava bona. La substituta feia tot el que podia i el marit es feia càrrec de les negligències que podessin haver-hi. Les institucions a les quals pertanyia anaven a consultar-li els problemes fins que ja no fou possible. La Ramona va morir. Va deixar totes les feines! El mon va seguir com abans. La substituta continuà portant la casa als matins i deixant el sopar preparat pel "senyor Ramon." Aquest s'acostumà a dinar al restaurant, però anava remugant que tard o d'hora hauria de fer un pensament i tornar-se a casar, perquè encara era prou jove i una dona que portés la casa sempre era el que anava més bé i sortia menys car.

La Ramona havia disposat que al morir-se miressin d'aprofitar totes les parts del seu cos que podessin sevir per algú altre, i després, del que quedés, que ho cremessin.

-"I les cendres? On voldràs que tiri les cendres?" - li preguntà sol·licit el marit un dia que en parlaren.

-"Estimat meu... si no fos molta molèstia m'agradaria que les llencessis al mar... Tu saps que sempre he sospirat per anar al mar i que quasi mai no m'hi has portat... doncs almenys que pugui reposar-hi per sempre."

-"Ramona! Per Déu! No em deixis amb aquesta recança! Que jo no t'he portat al mar? Es cert que no és el que més m'agrada, però recorda la vegada que vam anar a banyar-nos a Altafulla..."

-Si, però perquè a mi m'interessaven les bruixes d'aquell poble i tu me'l vas fer recórrer tot i quan van arribar a la platja ja no hi quedava sol, només hi quedava sorra!

-I la vegada que vam anar a Sant Pol?

-Si, tu deies que hi havia massa aigua i no em deixaves gairebé banyar per por de que m'ofegués.

-Bé, doncs recorda Sitges...

-Si, després de passejar-nos per tots els museus ja no va quedar temps per anar a la platja! . Deixem-ho córrer. Anar un dia a la platja no és anar al mar... és com anar-se a banyar en una banyera més gran que la que tenim a casa i amb l'aigua en moviment, com si ja n'haguéssim comprat una de japonesa. Quan jo et parlava d'anar al mar volia dir que m'agradaria conèixer-lo en tots els moments del dia: de bon matí, quan el sol el va il·luminant, al capvespre, quan la ratlla de l'aigua es confon amb l'horitzó, banyar-s'hi en aquells moments deu ser una delícia i l'aigua deu estar tebiona després de tot un dia de sol... Cosa que no he pogut fer mai, perquè per no trobar embussos a les carreteres sempre hem marxat molt d'hora de la platja. I a la nit! Oh! La nit! Deu ser per tornar-s'hi boig! Sobre tot si és una nit de lluna plena...

-"Ramona, no continuïs! Mira de posar-te bona i et prometo que et portaré tantes hores a la platja que ens n' hauran de treure i tot!

Llàstima.! No va poder ser...La Ramona no va poder gaudir del mar en vida, però les seves aigües engolirien les seves cendres i potser des del cel dibuixaria un somriure mig irònic, mig feliç, en veure que per fi hi podria tenir un contacte més íntim del que esperava.

Carta 23

2009-01-08T19:58:00.002+01:00

Hola Joaquim,

Ha nevat! Ha nevat i força i en cotes molt baixes o sigui que sense haver de fer grans desplaçaments molta gen ha pogut gaudir de la neu. Gaudir-ne o patir-ne... Perquè pel que m'han explicat a la tornada dels tres dies de festa que van haver-hi per la diada de Reis, més d'un cotxe va tenir problemes per la carretera. Al nostre país no hi estem acostumats que nevi. Ens agrada la neu, l'anàvem a veure a la muntanya, però que ens la duguin a casa... això ja és una altre cosa.

A la vista dels primers flocs comença la gran alegria! Quan veus que ja està quallant, sobre tot per damunt dels cotxes, - que a ciutat és on s'hi queda més aviat.- llavors enyores no tenir un jardí a la vora per veure'n l'efecte. Després mires les teulades, ja comencen de ser blanques! Visca! Això promet. Caldrà agafar la màquina i sortir a retratar. Au! Abriga't bé que no cal fer tonteries. I calça't! Calça't bé que podries relliscar.

Pels carrers de neu no se'n veu. Trepitges un fanguer que res té a veure amb la neu que des de casa somniaves. Arribes a la primera placeta i uns xicots ja se t'han avençat: Han arrepissat tota la neu que podia haver-hi als bancs i la manotegen mirant de llençar-se-la pel damunt. Paciència. Encara que en aquest moment no neva gaire, no cal defallir, a deu minuts hi ha una altre placeta que possiblement estigui verge.

No! Tampoc! Ja ho diuen que això de la virginitat avui dia està en desús. Caldrà anar al Parc Catalunya. tan gran, amb tants racons, allà sí que es podran fer bones fotos!. Au! Apretem el pas i cap al Parc Catalunya falta gent! Allà sí que no hi faltava gent! A mig Sabadell se li havia ocorregut el mateix!. S'havia de fer cua i demanar tanda per poder retratar algun racó emblemàtic. I mentre, la nevada anava minvant, més ben dit, ja no nevava... El terra era un fanguer marronós i la neu es mig aguantava en algun branquilló amb fulles... Però com que a l'hivern la meitat dels arbres les perden, era com un miracle poder-ne retratar alguna.

Sabadell mai no ha sigut una població de grans nevades. Tenim en el record la del any 1962, que va nevar més de dos dies seguits, es van ensorrar teulades, van caure murs entre les eixides, els trens no circulaven... els carrers eren intransitables... Va començar a nevar al matí amb molta intensitat, i cap al migdia ja començàvem de tenir prou de veure neu. En poques hores s'havien posat uns gruixos que feien més por que goig. En un lloc on mai no hi neva, les cases no estan preparades amb pales per netejar,com a mínim,la porta de casa teva. El veí que en tenia una, estava molt so·licitada.

Era el dia de Nadal. Va haver-hi cases que els va sobrar menjar- els convidats no podien arribar-hi- i d'altres que tenien el més mínim. Jo recordo el meu sogre. l'avi David com explicava la tragèdia. Cap al migdia ben contents i amb regalets per la família, es van presentar a l'estació de Gràcia - ells vivien a Barcelona i anaven a celebrar el Nadal a casa del fill gran i consogres que vivien a Sabadell.

(Feia tres mesos que ens havia nascut el David, - en plena tempesta de pluja i d'inundacions- Les terribles riuades del 62 que tantes destrosses van fer i tants morts van causar-)

Doncs es van presentar a l'estació del FF.CC. a Gràcia ,i: -"No van els trens. -Els van dir.-L'últim acaba de sortir però, fins a Sant Cugat... si és que pot arribar-hi...Avui no aniran ni demà tampoc!"- Au! Cap a casa altre vegada. Els meus sogres tenien tres fills, - Com que aquell anys s'ensopegava tres dies de festa, els avis ja ho tenien combinat: El primer dia a dinar a Sabadell, el segon a casa d'el fill segon i el tercer a casa del tercer.

Amb penes i treballs van tornar a arribar a casa seva. Ja hi havia molta neu als carrers, però no podien anar a dinar a casa del segon fill perquè aquell dia ells eren a dinar a casa dels sogres... i a més era perillós circular. Relliscaven. Quin Nadal més trist! comentava l'avi David, Com que cap de les-festes havien de dinar a casa seva. -fins el dia d'any Nou, que els convidaven a tots - no havien preparat res! Arròs blanc i un ou ferrat i encara sort que tenien cava... però pocs torrons! I poc humor, i poca gent! Quin Nadal més trist!

Al teu país de nevades res,oi? No la trobes a faltar? El teu pare si que deu recordar bé com era la neu... i tu també, que tampoc fa tants anys que vareu marxar! Va, a la propera expliquem coses del lloc on ets ara. Ets tan reservat! Sort que em dius que esperes amb impaciència les meves cartes, que sinó, ja hauria deixat d'escriure't! (Això és una és una bravata. Amb el que ens agrada a les dones xerrar i a mi escriure, tu creus que ho deixaré?)

Els meteoròlegs anuncien més nevades, però tenim un cel blau i seré que s'ho creu ningú. Es clar que en un moment donat, el temps pot canviar... No hi ha res més voluble que el temps. Els masclistes dirien: -"Si, les dones."

Bon Any!

Maria Mercè.

Carta 22

2009-01-08T19:51:00.004+01:00

Estimat Joaquim,

Ja hem passat les festes, ja s'està acabant l'any. Potser n'hi ha massa en pocs dies, per això resulten una mica aclaparadores... Escoltes els comentaris de la gent i tot i que sembla que son les millors festes de l'any, el que diuen no fa pas pensar-ho. -"Ja voldria que haguessin passat!" . Ho he sentit a dir a moltes persones, generalment les que tenien de preparar el menjar per a tota la família.

També s'atabalen molt les persones que els agrada engalanar la casa amb arbres, llums i lluentons, les que son molt complidores i els agrada quedar bé i felicitar a tothom i fer obsequis adequats... s'ha de rumiar molt per encertar amb cada persona els que l'hi pots regalar! S'ha de conèixer bé la persona i passar temps buscant, triant i remenant... Un regal personalitzat té el doble de mèrit i de valor.

Aquest any, com que encara no estic ben recuperada dels problemes que em va comportar l'operació, he fet el més just. A més som tan poca família! Amb dos fills, un net, un germà i una cunyada... total ens reunim vuit persones! Per aquesta quantitat no costa gaire fer un bon dinar! T'hi pots lluir sense quedar esgotada.

I de regals, com que no vaig poder sortir massa a comprar vaig fer "Vals". A la meva filla un val per anar a perruqueria un cop al mes durant un any-(pagant jo, s'entén!) Al gendre, el Richard, un val per anar a dinar de restaurant un cop al mes amb la meva filla. (Si en convida una altre, no li pago!). A la meva jove, tres dies a la setmana un "cangur" perquè ella estigui més descansada; al meu fill la reparació de la bomba de la piscina... Al meu germà i cunyada, els dinars pagats cada vegada que em portin a una casa rural....Van estar contents tots.

He fet el pessebre a la mida del meu net, perquè pogués canviar els bens de lloc i jugar-hi una mica. No va entendre que la "dona que rentava" tenia d'estar a costat del riu de paper de plata i sempre me la trobava canviada, enmig dels pastors que feien les sopes...No li devia agradar deixar-la tan sola... Es un nen molt sociable.

El "tió" no va cagar. Vull dir que no el vam posar, els va semblar que el nen era massa petit - té quinze mesos -i que no ho entendria... Es clar, no ho entén ningú que d'un tros de fusta puguin sortir-ne els torrons, les neules, el cava... Aquest any no ho hauria entès, però l'any vinent encara ho entendrà menys! Es un misteri de Nadal.

Ara em queda -com a espectacle- l'últim dia de l'any anar a veure "l'home dels nassos". quan jo era petita se'l podia trobar cap al migdia a la plaça de vendre... Ara em sembla que s' exhibeix tot el dia. Quan falten dos dies per acabar-se l' any, també es pot veure "l'home de les orelles", però no se'n parla tant. Tinc el record de que a mi em molestava quan sentia dir: -"Avui veurem l'home dels nassos! Té tants nassos com dies té l'any!" Potser perquè em van enredar i hi vaig caure... Em devia fer ràbia i volia que puntualitzessin:-"tants nassos com dies li queden a l'any"! Oh! Quina criatura més repel·lent que devia ser!

I finalment la revetlla de fi d'any. Es pot explicar la teva? La meva és molt innocent! Almenys fa vint anys que sopem junts amb els amics de Castellterçol. Abans, després del raïm ballàvem i tot! Ara, seiem al voltant de la taula i fem tertúlia i expliquem acudits... Quan arribem a la casa dels amics que ens han convidat a sopar, si fa temps que no ens hem vist intercanviem les últimes novetats: generalment si ha nascut algun net... la cama que algú es va trencar... el problema d'aorta que no s'esperava, la companya que s'ha deixat els cabells blancs... Un cop assabentats d'aquestes novetats, està completament prohibit parlar de mals. Ens regim per una norma: -"Mai és cura una malaltia per parlar-ne." per tant, no cal parlar-ne!

Anys enrere ens dèiem -"La colla del divertits" perquè ho érem força. Vaig posar lletra a la música de "Clavelitos" i encara ara la cantem. Queda una mica desfasada segons quina estrofa, però... encara és la nostra!

Som la colla, som la colla, som la colla dels divertits.
i aquell que vingui amb nosaltres,
que es prepari que es lleparà els dits!
Ni molt joves, ni molt grans
Som aquella edat de l'entre-mig
I cantem i mengem i juguem
a la colla dels divertits!

Això de l'edat de l'entremig!... Ara no podria posar-ho, i en quan a jugar... aquells campionats de dòmino que aviem fet, ara tampoc ja no els fem... I de menjar, sí que mengem però vigilant la sal...

Bé, ja t'he explicat com hem passat la meitat de les festes. El teu pare dirà que si fa o no fa és el que feia ell quan vivia aquí. L'home dels nassos també l'anaven a veure... A moltes cases feien el pessebre- no a totes- i es possible que també hi posessin "el caganer". El caganer del meu pessebre és un pastor que devia anar de camí cap a veure el Nen Jesús i va tenir una necessitat fisiològica i es va amagar darrera d'un arbre. Ara, quedaries parat la quantitat de caganers que hi ha! Tots els polítics te'ls presenten cagant! N' hi ha per caga....s'hi!

Adéu, fins a una altre.

Maria Mercè

El Negociant Nat

Allò era una lluita a cegues. Fins que aconseguís obrir el porticó d'una finestra no podria veure qui era el seu agressor. Li costà trobar-lo. L'habitació era prou gran com per descobrir fàcilment un petit ocell. Ara ja no volava. aletejava pausadament en un racó. Potser ell, sense voler, li havia trencat un ala... El recollí, l'acaronà i mirar de compensar com millor va saber el mal que li podia haver fet.

Passaren una dies i l'ocell s'anà acostumant a conviure amb aquell home que tan bé el tractava. Resultà ser un canari que mai no parava de refilar. Semblava voler agrair totes les atencions que tenia amb ell aquell ferroviari. Es feren molt amics. Un dia en Jeroni li parlà així:

-"Que jo visqui sol no vol pas dir que tu també hi hagis de viure. Prou m'agradaria a mi tenir una companya! Però, qui voldria compartir amb mi aquest desterrament! Almenys, que un dels dos pugui viure feliç... Et donaré una sorpresa que em sembla que t'agradarà! - i es fregava les mans mentre parlava.

No passaren gaires dies i a la casa d'en Jeroni augmentaren els refilets. I no passà massa temps perquè els refilets es multipliquessin! Aquella parella semblava feta per cantar i per procrear. Aviat tingué tants canaris que no sabia on posar-los. Sort del magatzem. Com que estava gairebé buit, els anà encabint allà dins... Amb trossos de ferros i fustes que hi havia - tot material "inservible" segons apreciacions d'en Jeroni- els condicionà un seguit de gàbies que feien goig de veure.

Quan ja va començar de pensar que en tenia molts, donà veus i aviat tingué compradors. Vés qui li havia de dir que aquell canari que tant l'havia espantat seria l'origen de la seva fortuna! Fortuna, fortuna, no se'n podia pas dir, però un negociet si que ho era. I a més, el mantenia distret i sempre ple de visites.

Però, ai las! ... Un dia es presentaren a la porta d'aquell oblidat magatzem, dos camions immensos carregats fins dalt, que venien a descarregar material... i es trobaren que en aquell local, que segons tots els papers constava com a desocupat, estava ple com un ou!

Aquesta vegada el castig va consistir en un nou trasllat i aquest cop en un racó de mon, oblidat entre dos pobles. Una petita caseta de guarda-agulles, era tot el que li donaren. Ni la més remota possibilitat d'anar a oferir els seus serveis al bar de la cantonada, perquè ni cantonada hi havia! Com tampoc la distracció de fer créixer quatre bledes... A un cantó les vies i a l'altre el terreny era trencat i rocallós. Mirà tristament al seu voltant. Quina desolació. Una muralla de roques tancava el seu horitzó. Unes roques que no eren llises i compactes, sinó que feien con unes esquerdes, uns passadissos, unes cavernes... A mesura que s'ho anava mirant per familiaritzar-se amb el seu nou entorn, l'expressió de la cara li anava canviant... Els seus ulls començaren d'il·luminar-se i aviat un somriure, entre murri i enjogassat aparegué en els seus llavis.

Havia viscut tantes experiències a la seva vida, que ja començava d'acostumar-se a veure la part positiva de les coses.

-"Qui sap! - es digué- potser condicionant una mica aquestes escletxes, quest passadissos que fan les roques, s'hi podrien fer créixer xampinyons... O bé gírgoles, que sembla que està més de moda..."

Maria Mercè.