Hola Joaquim!
Quines vacances! Quan temps sense escriure't ni escriure jo... Tinc en ment un parell d'idees per uns contes curts i vaig pensar que els escriuria mentre estigués a la platja... i a la platja s'hi va per estar a l'aigua i per perdre el sol i poc temps queda per escriure. Encara que aquest any amb les grans calors que ha fet de sol poc se'n podia prendre, et passaves la major part del temps a l'aigua o buscant l'ombra. I a la tarda? Em diràs que bé t'hauria pogut escriure a la tarda... Ui! a la tarda! A la tarda s'ha de dormir! Que no recordes que si es pot s'ha de fer la migdiada? A l'estiu i de vacances i amb les altes temperatures d'aquest any seria un pecat no fer-la. I cap al tard... passejada. Vam visitar el Museu de la Pesca de Palamós, una meravella de ben posat i ben explicat. Completíssim. L'edifici fet exprés, és de l'arquitecte Dani Freixa i l'audiovisual que el precedeix, del meu germà. El Ton Lleonart n'ha fet de millors... Li ho vaig comentar, però em va dir que només li havien encarregat aquella durada... i qui paga mana. Està molt ben realitzat però jo l'hauria volgut més llarg. N'he vist de molt bonics del meu germà. El d'Arbúcies, el de Santes Creus, el d'Empúries, per exemple, o el del Garraf, per citar alguns dels que n'ha fet per Catalunya. D'els d'Espanya no n'he vist cap.
També vaig assistir a una subhasta de peix... ara electrònica, que no té massa interès pel que no n'ha de comprar. Però curiosa de veure.
Com que teníem amistats disseminades pels pobles del voltant, més d'una tarda vam estar de visita i sopant amb elles. En el poble de Sant Feliu de Boada vam assistir a una festa d'aniversari d'una galeria d'art on exposava una ceramista amiga i col·lega meva, -però molt millor que jo!- la Lurdes Padrós.
Després de la platja va tocar muntanya. Puigcerdà. De quatre amigues una va tenir problemes per anar-hi i la vaig reemplaçar jo. No ho tenia previst, però no em va costar gens de decidir-me. Puigcerdà! La vila enlairada de la Cerdanya, el cap i casal amb el seu llac! I la seva temperatura... Aquest any, però, al migdia on s'estava millor era a la piscina, a la tarda, jersei a les espatlles i a la nit, manteta al llit. Amb molt bona companyia van passar els dies volant.
I va tocar el torn de fer vida familiar. El meu nét va complir dos anys i vaig anar a celebrar-ho a casa seva. Es una preciositat! Com totes les àvies haig de dir que és molt espavilat, que es tira de peus a la piscina i la travessa tota nedant. Va amb flotadors als bracets, però estira molt les cames. Es molt xerraire -es deu assemblar a la seva àvia- i ja comença de fer frases seguides. Distingeix el "també" del "tampoc" i fa molta gràcia.
Després de parlar del nét m'adono de la llargada de la carta. Plego. Cóm esteu tu i el teu pare? Al arribar a casa n'he trobat una de teva que em dius que a falta de cartes noves n'hi llegeixes de velles. Això està bé! Ell ni se'n deu adonar. Hi ha un acudit que parla de dos amics que un ve de casa del metge i està molt compungit perquè li ha donat males notícies, li ha dit que té Alzheimer... i l'altre li contesta: - "No t'amoïnis! Demà ja no te'n recordaràs!"-
Encara em queden vacances per poder-te explicar, es clar que al teu pare no li deuran interessar massa. Bé, ja miraré d'explicar coses d'abans, encara que siguin de les dels pobles que he visitat.
Una abraçada
Maria Mercè.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)