Carta 61

Estimat Joaquim,

Tens una paciència de sant! La deus haver exercitat cuidant al teu pare que perd la memòria i de retruc la practiques amb mi. Quan em dius que t'agraden les meves cartes, que et fan passar una bona estona, que les esperes... i que sé jo que més!... No saps el feliç que em fas i com m' esperones a seguir escrivint sense pensar gaire les coses que dic.

Estava preparant el conte curt que em vas demanar i he trobat un escrit del 1995, te'l envio. Ves quines coses pensava el 1995! Encara no estava sola i tu encara devies d'estar acompanyat...

"Perquè som tan poca cosa davant de l'Univers? Perquè ens deixen pensar tantes coses i tenir tants problemes? A qui es pot demanar comptes? Qui se'n riu dels nostres conflictes? Qui s'entreté amb les nostres tribulacions? Perquè? Hi haurà una eternitat que tindrà en compte el nostre comportament per donar-nos premi o càstig?

O bé hi ha algú interessat que pensa fer una novel·la dels nostres conflictes? Les nostres situacions les barreja i les transcriu per guanyar un premi important? No seria millor ésser uns cucs insignificants sense problemes vitals i no tenir d'esperar res, com tanta gent hi ha que espera?

Perquè patir tant? Podríem passar sense pena ni glòria i acabar-nos sense més... També hi ha qui passa sense pena ni glòria i s'acaba sense més... i la gent diu: -Pobre! Era una bona persona, no feia mal a ningú, no es ficava mai en res."- I jo pregunto, quina eternitat li espera -si és que hi ha eternitat- i per força n'hi ha d'haver. No és possible que vides tant diferents tinguin un destí comú, igual o semblant...

Però, perquè m'imagino que tot ha de quedar compensat, si la vida moltes vegades no és res més que un absurd, perquè entestar-me en que acabi lògicament, amb premis i càstigs? -

. . . . .

Això ho vaig escriure el mes de maig, en plena primavera. Era el temps en que ja cuidava el meu marit que estava com el teu pare.

Ara escric altres bajanades, i mentre tingui audiència seguiré escrivint. Quan diguis prou! Ja no te'n enviaré més.

Avui faig repòs, tinc el genoll inflat i el duc envoltat de gel per que se'm desinflami. Em penso que el cap de setmana passat vaig forçar-lo massa. Li vaig fer pujar i baixar moltes escales i "el meu mal no vol soroll", com diu la veu popular. No hi ha mal que per bé no vingui, he acabat un jersei i n'he començat un altre. Per Nadal faré content a més d'un. M'agrada fer mitja, és com quan era jove i anava una estona als telers que teníem a casa, a vigilar que no passés cap disbarat i que no s'acabés el fil de la llançadora... S'havia de canviar a temps. No em molestava el soroll, em podia abstreure, pensar en el que volgués i no tenia de parlar amb ningú, ni donar explicacions... Si m'estava a casa sempre hi havia alguna feina per fer que a voltes no m'agradava, i tenia de fer-la... en canvi davant d'un teler, figurava que de feina ja en feia i a sobre podia imaginar coses, i ningú ho trobava malament ni ningú m'imposava res.

Fer mitja és quelcom semblant. Poses música i vas fent... Pots escoltar o pensar i mentre, fas una feina que s'aprofita. Els meus jerseis tenen molt prestigi. Llàstima que siguin tan laboriosos, no es fan en un obrir i tancar d'ulls. (Anava a dir -"Com els ases els pets!"- però ja tornava a sortir una frase escatològica).

El teu pare li farà gràcia aquesta dita que era -i és- molt popular. A viva veu és pot dir, però en una carta no queda tant bé.

Et deixo, que els jerseis m'esperen i per Nadal han d'estar acabats.

Adéu.

Maria Mercè.

Carta 60

Benvolgut Joaquim,

Saps que és un astor? Jo sí perquè ho he buscat al diccionari, doncs no estava massa segura de saber-ho. Tot i que fa anys, molts anys, a la revista d'excursionisme que es deia CORDADA ja em van publicar una llegenda que portava per títol "El gorg de Perxa-Astor" . No recordo d'on l'havia treta ni qui me la va explicar. Es una llegenda "històrica" El que si que recordo és que abans d'escriure-la amb el meu marit vam anar a localitzar el paratge on havia tingut lloc la facècia. Pels voltants de Sant Celoni em sembla. Actualment de gorg ja no n'hi ha cap ni el terreny és entollat sinó sec i urbanitzat. Però en temps del Compte de Barcelona, Ramon Berenguer I, sembla que tot el voltant de la muntanya del Montseny era un bosc impenetrable, Be, potser no tant, però si molt frondós. Els Comptes i els nobles hi anaven a caçar.

Ramon Berenguer tenia un germà que es deia Berenguer Ramon i que entre els dos es repartien el govern de Catalunya. Manaven mig any cada un. Però mentre que pel Ramon Berenguer -que li deien Cap d'Estopa- això de manar mig any ja li semblava bé, al seu germà no. El seu germà no en tenia prou. Volia manar sempre! Hi havien desavinences i un dia anant de cacera, al trobar-se sols en un paratge molt emboscat, el germà envejós el va matar. Va aprofitar que per allí hi havia un gorg i va amagar el cadàver dintre les aigües d'aquell toll que devia ser profund.

Quan es van adonar de la desaparició del Compte no cal dir amb quin desfici el buscaren però no havia deixat cap rastre... I aquí entra en joc l'ocell. L'astor era el preferit d'en Cap d'Estopa. No li calien rastres per saber on era el seu amo. Va escollit un arbre ben alt al costat de l'aigua, s'aposentà dalt d'una branca i d' allí no se'n va moure fins que van descobrir el cadàver. I quan a la catedral de Girona van fer-li els funerals, l'astor només feia que donar voltes sobre el cap de l'assassí. Tothom ja sospitava del germà del mort, però l'ocell hi va ajudar molt.

I ara et diràs de què ve explicar-me aquesta llegenda al començament
d'una carta? Doncs perquè diumenge vaig anar a dinar a un poble que no coneixia ni l'havia sentit anomenar mai i es deia l'Astor. Un poble petit d'estructura medieval, amb carrers coberts de voltes i cases edificades a sobre. No en vaig veure ni una d'ensorrada. Totes estan refetes com si fossin noves de trinca. De pedra. Feia pensar en els pobles de la Cerdanya que s'han posat de moda i tots estan com si sortissin de la capsa... I també els de l' Empordà... Però era a la Catalunya de secà. Entre l'Anoia i la Segarra, prop de Calaf. Això sí, les cases totes tancades i moltes amb el cartell d' En Venda. No es veia ni una ànima, tret dels que estaven dinant a l'hostal, que devia ser tot el poble... i nosaltres que érem d'un altre.

Un altre poble curiós i refet últimament amb ganes d'atreure turistes, es Montfalcó Murallat. Un Restaurant, una casa de turisme rural i poca cosa més hi vam veure, potser perquè era "temporada baixa". Només al restaurant hi havia animació. També te els carrers coberts, estrets i costeruts seguint l'estructura de la muntanya on està edificat. Sembla que et traslladis per uns moments a uns quants cents anys endarrere. Quanta inseguretat hi devia haver que es tinguessin de protegir tant. I diem d'ara!

Veus? Hi surt la paraula "falcó". Ja diuen que quan sents una paraula rara o desconeguda o que no sigui habitual, no passen ni vint-i-quatre hores que la tornes a sentir. L'astor és un falcó, un rapinyaire que si assembla força. I en dos dies, dos falcons!

A l'Astor hi ha una església l'origen romànic però molt modificada. La portalada sembla que ho és però poca cosa més. De Montfalcó Murallat el més interessant és la seva situació de vila closa. Només hi ha una porta per poder-hi entrar. Potser t'hi portaré si algun dia vens, però tindràs tantes coses per veure que no sabràs quina escollir. No,no serà de les primeres de la llista, no.

Que va dir el teu pare sobre Olot? Recordava alguna cosa? Després em va saber greu haver-me esplaiat tant parlant del parlar d'allà. Però és que per tot el Gironès i pel Ripollès, s'usa molt la paraula cardar. En llenguatge vulgar, es clar. Diríem que si abans hi havia el parlar "salat" - Sa Tuna, S'Agaró. Sant Just Desvern - no dels verns! o Sant Joan Despí i no del pi... doncs com abans hi havia el parlar salat ara podríem dir que hi ha el parlar cardat. Hi han els "malparlats".

Em reclames que torni a afegir a les cartes un conte per entregues... Actualment tinc poc temps per escriure, però de totes maneres, si dius que el trobes a faltar, ja miraré de fer-ho. No hi ha com tenir demanda d'un article per tornar-ne a fabricar...

Res més, et deixo perquè m'ha sortit feina. Si vols conte l'he d'escriure.

Maria Mercè.