Carta 19


Hola Joaquim:


Oh! quina alegria m'has donat! Dius que trobes a faltar les meus contes a terminis. Jo em creia que ni ho notaries. Avui te'n hi afegiré un. Un tros només. Té més enjòlit.

Acabo de trobar un escrit a la Revista de l'Acadèmia Catòlica de Sabadell de l'any 1997, que diu: -"El 26 d'agost es va celebrar amb solemnitat el primer centenari de la mort de Santa Teresa Jornet, fundadora de les Germanetes dels Desemparats, amb una Eucaristia que va presidir el Sr. Bisbe Mons. Ramon Daumal i concelebrada amb quinze sacerdots de la nostra ciutat. (Ara no sé si n'hi han tants) Les Germanetes tenen una gran relació amb l'Acadèmia Catòlica, no sols pel veïnatge, sinó principalment perquè fou el nostre fundador, el Dr. Sardà i Salvany, qui les va portar a Sabadell i els donà la seva casa pairal".

Avui dia les Germanetes és una residència d'ancians modèlica. Hi ha cua per poder-hi entrar.L'edifici que va donar el Dr.Sardà i Salvany i l'actual no s'assemblen de res. Com un ou amb una castanya. Només el que no ha canviat és l'emplaçament. Abans, en època del teu pare, tenir d'anar a raure a les Germanetes, era com una desgràcia. Només hi anaven els pobres avis que no tenien ningú que els cuidés ni mitjans per subsistir, ni per acabar la vida decentment. Avui, no és gratuït, però cobren segons els ingressos dels acollits . No és cap deshonra ni cap descrèdit acabar els teus dies a les Germanetes. Em penso que no trobaríem cap altre institució on els residents estiguin millor cuidats.

Seguim amb la biografia: "Va néixer a Aitona, Segrià- d'una família pagesa i va fer la carrera de magisteri. Va exercir de mestre a Argençola" Aquí volia anar a parar ! Resulta que el meu germà Ton va comprar una casa a Argençola, prop d'Igualada. Una casa que el segle passat havia sigut l'escola del poble i en aquella casa va exercir de mestre la Teresa Jornet abans de fer-se monja. Després, junt amb la seva germana i una amiga -això diu l'Enciclopèdia - va fundar les Germanetes dels Pobres. Quina institució encara perviu i amb molta empenta.

Quan vaig anar a viure al pis que visc ara, tenia per veïna una noia que es deia Jornet i era de Vinebre, els seus pares estaven emparentats amb els de la Teresa i quan el 1974 la van canonitzar, recordo que la família tota va assistir a la festa.

I de Vinebre n'eren els avis de la meva sogra. De cal Calafat. O sigui que tenien per ofici calafatejar les barques que solcaven l'Ebre.

I si començo de parlar de les terres del sur de Catalunya, tindré de parlar de Tivenys, un poble que comparteix amb Xerta, l'Assut. Aquella obra feta pels àrabs i que encara s'aguanta. Però no sento mai a dir l'Assut de Tivenys, sinó l'Assut de Xerta...

A Tivenys van viure el temps de la guerra la meva sogra i els seus fills, que eren petits. La Teresa Sonadelles. La relació dels Sonadelles amb aquest poble ve de molt lluny. Quan es van construir els dos canals de l'Ebre que surten de l'Assut, el de l'esquerra, va ser adjudicat a un mestre d' obres, paleta, constructor o com es digués, a un contractista de Sarrià -Barcelona- i aquest era l'avi del meu marit. Devia ser "amo de paletes" o devia tenir una colla de treballadors i va acceptar o va guanyar l'obra que en aquell temps devia ser important. Va durar més d'un any i el bon senyor, per no estar separat de la família se la va endur amb ell. La va instal·lar a Tivenys i els seus fills van anar a l'escola del poble tot el temps que va ser necessari. D'aquest fet va quedar una gran amistat amb moltes famílies del poble. Després, durant la Guerra, els que hi havien ant a escola, també s'hi van acollir i cap als anys 40 , malgrat la calor que hi fa allà, també hi van passar algun estiu.

Recordo que abans de casar-me, em van anar a "ensenyar" - a presentar- als amics del poble. Vaig menjar "Arròs amb Caragoles blanques" no sé si en vaig menjar o bé només ho vaig fer veure, perquè a mi els caragols no m'han agradat mai. Però vaig dissimular-ho bé perquè aquella gent era molt amable.

Aprofitant que ja érem "allà baix", vam visitar el Balneari de Cardó, emboscat i encimbellat que ja no en quedava gairebé res. Ni els oratoris de quan era Monestir i encara no hi havia la planta embotelladora de la seva famosa aigua. Recordo que el meu "promès" volia portar-m'hi fent una excursió per la muntanya. Des de Tivenys, deia, passant dos o tres colls s'hi arribava desseguida. i els seus pares, sobre tot la mare van posar el crit al cel! - "Si no esteu casats! Com voleu anar sols per aquests monts de Déu!.- Devia témer "el que diran". Vam anar-hi tota la família, amb els germanets inclosos.

Avui dia tot sembla molt a la vora, però anys enrere era una odissea qualsevol viatge. Recordo que jo em mirava la geografia de les comarques catalanes - ara a tots els col·legis els hi fan aprendre de memòria- però quan jo era petita ni se'n parlava.- i veia uns noms sonors i inabastables... Pallars Jussà, Alta Ribagorça, Conca de Tremp... Un que m'impressionava molt era l'Illa de Buda. Encara no l'he trepitjada! Només l'he vist d'un tros lluny. No sé si seré a temps abans de morir-me de visitar tots els llocs , els noms dels quals m'han encuriosit.

Recorda el teu pare si havia fet gaires viatges o bé només va fer "el gran viatge" d'anar-se'n a l'altre part de mon?. I tu? Escrius unes cartes tan poc explícites, que si no fos perquè sempre em dius que esperes les meves, em sembla que ja plegaria! Perquè això sembla més un monòleg que un intercanvi. No deixes entreveure res de tu i les dones som curioses...

No puc queixar-me, perdona'm. El tracte era que t'expliqués coses d'abans per comentar-les al teu pare que perd la memòria. A mi em va semblar bé i la veritat es que a mi també em serveix recordar coses passades. No llegeixis el que he escrit abans, No em queixo, m'agrada escriure i a més estic fent sortir a la llum els contes curts que tenia guardats. Si encara haig d'estar-te agraïda.

Una abraçada

Maria Mercè.



EL NEGOCIANT NAT

Paraven tant pocs trens en aquella estació que l'home s'hi avorria. Feia anys que n'era el Cap i la seva feina cada dia esdevenia més monòtona. Es sabia de memòria quins eren els que pujaven al matí quan el tren, anava a ciutat i quins els que en baixaven al vespre, quan anava de tornada. Pocs i gairebé sempre els mateixos. I entre un tren i un altre, hores i hores que no en passava cap. Menava un hortet, però era tan migrat que poca feina li donava i el que li produïa ho portava al bar del costat i s'hi quedava una estoneta.

Sort en tenia de les estones que passava al bar. Allà si que hi havia tragí. Amb la carretera a tocar i un bon aparcament al davant, sempre hi havia algú o altre que hi parava a descansar. A descansar i a prendre alguna cosa. Que sí un cafè, que si una truita, que un entrepà... sempre hi havia moviment. En Jeroni, que quest era el nom del cap d'estació, sort en tenia de les hores que passava en aquell bar. Ei! que no bevia massa, eh! L'home era molt sobri, però s'havia fet amic dels amos i sempre que podia els hi donava un cop de ma. A la cuina. Com que sempre estaven tan atrafegats servint als clients, ell els arreglava el dinar. Un dia llenties, un altre estofat, que si uns peus de porc... En Jeroni hi tenia ma per aquestes coses. La seva dona -ara ja morta- havia estat una bona cuinera i ell n'havia après. Ara, gairebé cada dia, desprès de fer-els el dinar es quedava a menjar amb ells.

Un dia arribà al bar un client que tenia més gana de la normal i no s'acontentà amb un parell d'ous ferrats; ho solucionaren amb un plat de llenties de les que hi havia preparades per dinar dels amos. Renoi, quin descobriment! Aquelles llenties, amb un puntet de picant, eren sensacionals! El client estava entusiasmat i anà propagant la troballa. La mestressa va proposar a en Jeroni que llenties com aquelles n'hauria de coure al menys tres cops per setmana. -"Per si ens arriba algun afamat, ja sabrem com atipar-lo." Al marit li semblà bé - com gairebé tot el que proposava la dona- i ja tenim a en Jeroni ampliant-se de cuiner.

Ara ja era la mestressa la que quan algun client demanava uns ous ferrats li oferia l'acompanyament. En Jeroni passà de coure llenties els dilluns a faves amb menta els dimarts i cigrons amb botifarra els dimecres... i mongetes amb petxinetes els dijous i bacallà amb patates els divendres... i amanides variades els caps de setmana. En Jeroni es convertí en tot un cuineràs. I de rebre el dinar de franc per tota paga, passà a cobrar un sou força respectable.



Carta 18


Hola Joaquim!

Què, tornem a començar? Estic contenta, la meva operació del genoll sembla que va força bé. La pròtesi que m'hi van posar s'ha quedat quietona i no dona massa guerra. L'esvoranc que m'hi van fer ja està tancat, ara només queda el senyal d'aquella trinxera, que segons diuen amb el temps quedarà com si m'haguèssin obert i tancat el genoll amb una cremallera. Els primers dies van ser dolorosos, però les telefonades dels amics i alguna que altre carta teva em van ajudar molt. Moltes gràcies a tots.

Cada matí surto a caminar, i a pujar i baixar escales que es veu que és un bon exercici. Ja només porto una crossa i per casa cap. No em puc queixar. El que sí que em va produir l'operació i la "post" va ser una mandra terrible. No tenia ganes de fer res! Ni de llegir! Tants llibres que em van regalar. Ara he començat a llegir-ne un!... Avui també he tingut ganes de fer un plat una mica especial, uns espinacs a la crema i a la tarda he arribat a preparar un pastís d'avellanes. Tot ha quedat molt . Això m'anima. Em pensava que ja mai més no faria res de bo.

Ha passat la festa de la Castanyada i jo sense assaborir-la. Encara sort que vaig fer panellets abans d'anar a clínica i els que em voltaven en van poder gaudir... Però em vaig deixar perdre l'ambient i el fum de les castanyeres improvitzades que a cada plaça i placeta s'hi instal·len. Generalment jovent que intenta fer diners pel viatge de final de curs. No hi tenen massa traça a coure-les... fins al segon dia,que ja és quan han de desmuntar la paradeta. Però ofereixen moscatell, amb un porrò que fa molta patxoca... I també hi ha parades en que el jovent es porta una guitarra i ho amenitza una mica. Però la cantarella clàssica d'abans,amb accent valencià:

Castanyes torraes! Calentes i bones!

Ja no se sent. I quan jo era petita la cançoneta seguia amb una frase que mai vaig aconseguir escoltar-la sencera, devia ser una mica picarona perquè la gent reia i no l'acabava de dir.
Castanyes torraes! Calentes i bones!
i la castanyera que les vent... te el ...calent!

Potser el teu pare la sàpiga i potser en sap més tros i tot! Ui! No saps mai de quin cantó et saltarà la llebre. Com està? S'ha adonat que no arribaven cartes? Quines coses de preguntar! Tu li deus explicar el que et sembla i no li busquis tres peus al gat.

Parlant de gats, anys enrere Sabadell era una ciutat molt gatosa. Almenys quan jo era petita. El fet de viure en una casa amb un pati molt llarg -una eixida molt llarga- i el fet de que gairebé totes les cases tenien el mateix tros de sortida i les parets que les separaven no eren massa altes, els gats feien de les seves passant d'una casa a l'altra. Com que les cases que formaven la mançana tenien més o menys les mateixes característiques, els gats d'aquell quadrilàter campaven per tots els patis i per tots el terrats. Les serenates que organitzaven a l' hivern eren apoteòsiques.

N'hi havia de tots colors, però predominaven els negres. Més grassos, més prims, més estarrufats, amb cames llargues i cap petit -aquest tipus em sembla que corresponia a les gatetes joves- els que tenien taques blanques i els que eren tigrats... l els rossos! D' aquests n'hi havien pocs i a mi em semblava que tenien mal geni. Ara no se'n veuen. Qui te un gat el deu tenir amagat. No se'n veuen pels carrers. Ara els gats son més senyors, saben estar-se dintre d'un pis, potser s'hi avorreixen però no surten, ningú passeja un gat lligadet a una corretja! El que sí que he vist alguna vegada, ha estat una fura. No sé que tal es deu comportar com a animal de companyia...Amb aquelles dents!

Si, de petita m'havia entretingut molt mirant gats, sobre tot quan estava constipada. Hi havia perdut molt temps.

Si de petita mirava gats ara miro coloms, i de vegades ens faig volar. Però n'hi han massa! i tots s'assemblen, tret d'aquells més menudets que porten com un llaçet al coll, molt presumits, però que tenen un parrupeig molt monòton, -gu- guru-gú-! gu- gurú .... que em sembla que son tórtores. Si tens la mala sort de tenir el seus nius a la vora, a la primavera, quan es fa clar, ja et desperten.

Parlant de despertar, vaig llegir un anunci d'un senyor que proposava un canvi: Canviava un gall que cantava a les set, per un que cantés a les vuit.

En temps del teu pare de tórtores no n'hi havien. Gats i gossos i alguna que altre rata. Oh! quin esverament quan algú havia descobert un ratolí pel carrer! I també recordo que la meva àvia tenia molta aversió al dragons. De vegades, a l'estiu, sopàvem al pati i la claror atreia aquests animalons. -"Vigileu que no entri a casa! -" Tenien fama de posar-se entre la roba blanca, als armaris i podien rosegar els llençols... Això és el que deien.

Quins animals hi han al teu país? Vull dir animals que campin amb llibertat. Ara per la part alta de Barcelona s'hi passegen els senglars. N'hi ha tants a Collcerola -al Tibidabo- que baixen a menjar-se les deixalles de la gent. Quan el teu pare era jove s'organitzaven caceres de senglars, i s'havien d'anar a buscar a la muntanya, en els llocs més feréstecs i costaven d'atrapar... Ara, et venen a menjar a la mà...

Una vegada anant d'excursió pels voltants del Montseny vam trobar uns caçadors que anaven com bojos buscant un senglar que havien ferit i se'ls havia perdut... No podien deixar-lo en aquell estat perquè era perillós. Jo no vaig estar tranquil·la fins que vam ser un bon tros lluny.
Perquè deu ser que ens agrada tant parlar a les dones? Ja plego. Després de tants dies de no escriure, m'he donat el cor complert!.

Una abraçada per tu i pel tu pare, amb la crossa i tot!

Maria Mercè.

Carta 17

Estimat Joaquim,

estant a punt d'operar-me i tinc temps per pensar coses. Potser coses incoherents... com per exemple, un retall que em sembla que correspon als goigs de la Mare de Déu de la Mercè. Diu així:

Senyor, feu que en aquesta casa
no hi hagi ni poc ni massa,
sinó allò que estigui bé.

Que ben trobada és aquesta pregària. La mesura justa en totes les coses. Què difícil és trobar la mesura justa!

Encara no m' han anestesiat, puc desbarrar i després culpar-ne a la dosi d'anestèsia que m'han donat...Puc dir tot el que pensi. Si em moro, si no em desperto, no m'importarà que tothom ho sàpiga. I si continuo vivint ja ho esborraré.

Veig un cel amb núvols grisos, d'un gris blavós, gens amenaçador. Un gris que mena a la calma, a la reflexió... a la contemplació. A perdre el temps, que m'hauria dit la iaia Maria. Però ella ja no hi és i puc perdre tot el temps que vulgui que ningú no em dirà res. S'ha acabat aquell control que exercia sobre meu. Ara ja puc dir el que vull, sense témer el seu famós "què dirà el veïnat"? Una vegada vaig deixar llegir una novel·la que havia escrit al Sr. Joan Blanquer, una gran persona que era membre de la Fundació Bosch i Cardellach i coincidíem sovint a les sortides dels Amics del Romànic. Me'n va fer una crítica molt bona, li va semblar tot molt bé, els diàlegs molt àgils... però... li mancava contingut en els pensaments dels personatges, o almenys de la protagonista... Em faltava aprofundir-hi.

Jo li vaig contestar que no podia, perquè segons què digués, a la meva "mare" -segona mare- no li semblaria bé. I va exclamar: -"Doncs continua escrivint i quan ella falti, quina gran escriptora que tindrem!"

La iaia Maria -la meva segona mare- ja s'ha mort i jo continuo tan travada com quan ella hi era.

La Virginia Wolf va escriure una petita novel·la - com un assaig- que es deia "Una cambra pròpia." Quanta raó tenia! Una dona per escriure ha de tenir una cambra pròpia,que no vol dir solament un lloc per escriure amb tranquil·litat sinó que vol dir tenir una renda que li permeti viure sense tenir de dependre de ningú. Així i només així podrà expressar-se amb sinceritat, sense pensar que segons el que diu pot ofendre a algú -o li poden retirar la subvenció- .

Aquesta circumstància en mi es dona a mitges. La cambra pròpia, ja la tinc. Tot un pis sencer! La independència econòmica, gracies a Déu, també... Llavors que és el que em trava? Perquè aquesta por a deixar-me anar? Pels fills? Pel "xip" que encara duc incorporat? (Què dirà el veïnat?)

Demà m'han d'operar del menisc i posar-m'hi una pròtesi. Potser aquesta operació marcarà un abans i un després- si no m' hi quedo!- en la meva manera de fer les coses. Tant debò!

Maria Mercè.

Carta 16


Estimat Joaquim, et queixes perquè en la última carta et vaig deixar sense conte. Això m'agrada! Que els trobis a faltar. Doncs si has trobat a faltar el conte, prepara't que durant un temps trobaràs a faltar les cartes. M'han d'operar del genoll.


El meu fill diu que m'endugui l'ordinador a la clínica. Unes amigues que ja han passat per la mateixa experiència em diuen que no tindré ganes, ni humor, de fer res. Total que farem vacances de cartes i de contes. Quan tot s'hagi normalitzat, si vols, hi tornarem.

Fa temps que el genoll dret de vegades em fallava i sovint em feia força mal, no podia fer grans caminades, -ni petites- i aquest estiu el metge ja em va recomanar que fes molt exercici dintre de l'aigua, però a fora gens. Jo juraria que d'aigua, ni del mar ni de la piscina no me'n vaig empassar mai, però... en poc temps me'n van tenir de treure moltes vegades del genoll. No sé per on hi va entrar. Pels porus?

Ara està decidit que m'hauran de posar una pròtesi i hauré de fer bondat un quan temps.

Parlem una mica de la gent del nostre carrer i el teu pare estarà content. Segur que recordarà Cal Llauner. Era una electricista, però no sé perquè li deien el Llauner. Vivia cap al final gairebé tocant a la via del tren. Era solter i amb dues germanes també solteres, i entre els tres devien sumar cap a cent-seixanta-anys. Un dia que ens arreglava un llum de casa, ens va explicar que tenia una caseta en un poble prop de Terrassa i que hi anava tots els diumenges. Era el seu entreteniment. i "que allà hi tenia un entreteniment".

-"No! no hi tinc cap xicota, no! Canvio l'instal·lació elèctrica de l'església"... Però alguna cosa més hi devia fer, perquè al cap d'un temps es va casar amb una senyora que era d' aquell poble.

Aquelles dues germanes que es desvivien per cuidar el germà, se'ls hi va acabar la feina de cop! La nouvinguda va ser la mestressa de la casa i ho abastava tot. Una germana es dolia de no haver acceptat un pretendent que havia tingut... l'altre deia que si s'havia quedat soltera era perquè el seu "novio" se'n havia anat a fer fortuna i encara l'esperava... I es que anys enrere, quedar-se soltera no era el que més agradava a les noies. Ara... vés-els-hi al darrera a les solteres! Amb la llibertat que hi ha, més d'una casada les enveja.

Una vegada em van explicar que hi havia dues germanes que una s'havia casat i l'altre no. La soltera tenia una mica d'enveja de la casada i una àvia que tenien a casa, que ja perdia molt el cap, li deia a la casada:-" Dona... deixa-li una mica el teu home...quan éreu petites bé que li deixaves la nina..."

Va, desitjam que tot vagi bé i que aviat podem reprendre la nostra correspondència.

Una abraçada

Maria Mercè.




Carta 15


Hola Joaquim, avui començo amb una notícia trista: S'ha mort la Mercedes de ca la iaia. A tu com si et diguèssin Llúcia, ja m'ho penso, però diga-ho al teu pare i es molt possible que sàpiga de qui li parles. O millor no li diguis, la gent, quan son molt grans millor explical-s'hi coses alegres, prou que si estan en els seus cabals ja deuen pensar la fi que els espera.


La gent gran i la no tan gran. Jo per exemple, tinc tant assumida l'idea de la mort que no hi penso mai. Tinc els fills grans i molta feina feta, o sigui que la mort pot venir quan vulgui. Es clar que si tarda una mica, no em sabrà greu, perquè encara em sembla tenir moltes coses a fer... Una vegada, fa anys, vaig dir "quan em mori diran: S'ha mort la Maria Mercè! Quina Maria Mercè? Aquella que volia fer tantes coses i no va fer res!" Ui com es va enfadar la meva filla! -"Això penses de tu? Que ja has perdut la memòria? Pensa, pensa en lo molt que has fet! Quantes dones, quantes mares, no han fet ni la meitat que tu i segur que estan ben cofoies de la seva feina!" Res, que vaig tenir de disculpar-me i dir que tan sols era un rodolí.

Però en el fons era veritat, el meu subconscient pensava - i segueix pensant- que de totes les coses que m'hauria agradat fer, n'he fet ben poques... Per això penso que si la mort encara tarda , potser podré arranjar una mica el coeficient o el promitg de les meves accions.
En castellà dirien "A buena hora mangas verdes" , en català diem "El diumenge filaria, si en fós dia.". Bé, sigui com sigui haig d'anar fent tot el que pugui mentre pugui.

La Mercedes de ca la iaia, que li deia jo, era una cosina segona o tercera, molt bona persona, molt discreta,potser una mica apocada... no sortia gairebé mai de casa... Qué dic jo! Si tenia 90 anys, es clar que no sortia gaire de casa! De tant en tant l'anava a veure i estava molt contenta de la meva visita, però sempre acabava parlant del mateix: de la filla que se li va morir... Si, va ser una tragèdia. Jove, molt maca, simpàtica, marit i dos fills... Un bon marit! ... però va agafar una depressió i prenia "pastilletes.." Jo l'havia trobada moltes vegades a la pentinadora i sempre em deia,-"Ja em perdonaràs que no et digui res, aquesta nit he dormit poc i ara tinc molta son.! " La seva mare també es queixava de que quan hi anava els deia "deixeu-me dormir que aquesta nit he dormit poc". I una nit va dormir tant que ja no es va despertar.

La Mercedes era una persona que em podia haver explicat moltes coses de la família, i em sap greu no haver-la "expremuda" més, però fós que ja no tenia massa memòria o que la seva obsessió era la seva filla, mai em va explicar gran cosa dels seus pares ni dels avis. Sé que eren masovers d'una masia molt gran i una mica apartada del centre de la vila. La meva àvia Mercè m'explicava com la feia patir el seu germà - el pare de la Mercedes- quan anava a festejar i tornava entrada de fosc i tenia de passar per aquells descampats... Per compensar-li la caminada li feia una paelleta d'arròs, i el xicot, si ja venia feliç, es posava més feliç encara.

T'agrada la paella? Al meu poble hi ha per costum menjar-ne els dijous. Gairebé a tots els restaurants els dijous en fan i sempre tenen molt èxit. Abans, anys enrerra, els dilluns a les cases feien escudella i carn d'olla. Els dijous paella, - que abans en déiem arròs a la cassola- i era més caldós. Els diumenges canalons o macarrons. Els altres dies es menjava molt llegum , amb espinacs, bròquil, col-i-flor... Les mongetes del ganxet, que les del Vallès son les reines, eren i son, les que més agraden. També els cigrons- que a molts llocs en diuen "ciurons"- i sempre acompanyat amb un tall de cansalada fregida i el corresponent oli per amanir-ho. Ara està molt de moda la col i patata aixafada i passada per la paella amb una rosta de cansalada. Des que anar a la Cerdanya és lo més "in" o lo més "cool" , el trinxat, que en diuen "Trinxat de la Cerdanya" -que és el baietó del Bages- s'ha tornat un plat exquisit. Un menjar que sempre s'ha fet, i moltes vegades es feia per aprofitar les sobres de col i patata! Es passaven per la paella amb una mica de cansalada... i tothom content! Tot torna i de vegades la gent sembla que descobrim la sopa d'all!

Una vegada un rei anant de cacera es va perdre pel bosc i se li va fer de nit. Els nobles acompanyants estaven desesperats buscant-lo i tement-se el pitjor. Però al matí següent el van trobar molt xeret i molt content: Havia passat la nit en una cabana de llenyataires i li havien donat sopar i tot! Havia menjat del que menjaven ells. Quina cosa més exquisida! No n'havia menjat mai! Va fer-se explicar la recepta i va ordenar que a palau n'hi fèsin cada vespre. Només calia tenir pa sec, aigua, sal i oli i fer-ho bullir. Els cuiners de palau se n'i van enriure, Pobre rei! Havia descobert la sopa d'all!.

Però aquella nit en la cabana del bosc va descobrir una altre cosa. Va trobar una velleta que li va dir que ella cada vespre resava un parenostre per la salut del rei. El rei ,que no havia dit a ningú qui era, va estar molt content al veure que els seus súbdits se l'estimaven tant. Va preguntar a la velleta per què ho feia i la dona li contestà, fent un rodolí i tot: Va dir: -"Déu mantingui aquest senyor, per por d'altre de pitjor!".

Es com si digués "Val més un boig conegut que un savi per conèixer." encara que em sembla que estaria millor dir: "Val més un savi conegut que un boig per conèixer". Ai! Em sembla que m' he fet un embolic. Es que ja es tard i és hora d' anar a dormir.

Bona nit i fins a un altre dia.

Maria Mercè.

Carta 14



Hola Joaquim, l'altre dia et vaig deixar sense explicar-te la llegenda del Santuari del Coral. Coral és un nom ben bonic! Jo havia pensat posar-lo a la meva filla. Com que quan ella va néixer estàvem fent la Guia del Pirineu Oriental amb el meu marit, doncs freqüentàvem molt aquells indrets. També m'agradava el de Mireia, en record de Frederic Mistral i el premi Nobel que va guanyar... Però al pare volia el meu nom i la iaia Maria,la meva segona mare, també, Total que es diu Maria Mercè i li diem Cè. Eran temps que les dones joves no manaven gaire...

El Santuari del Coral està situat estratègicament en una petita vall, que el feia molt factible per la caça del porc senglar. L'acorralaven. El caçaven a l'acorralada. Que poc poètic! Tan com ho és el nom que porta ara.

En aquell paratge, explica la llegenda, que es van reunír una parella en que el noi estava desesperat perquè no volia anar a la guerra. La noia li deia que s'amagués, que ella li portaria menjar i que el bosc era prou atapeït, que seria difícil trobar-lo. Però el xicot estava obcecat, preferia mil vegades morir que anar a prendre part en un combat. Portava una grossa soga i estava disposat a penja-se. La noia resava, no podia treure-li del cap la idea. Tenir de presenciar la mort del seu estimat sense poder-hi fer res!... Però mentre feia els sinistres preparatius, al passar la corda per una branca, aquesta cedí i de dins del tronc en va sortir una imatge de la Verge. Quin miracle més oportú! No cal dir, la parella s'abraçà, s'abraçà tan fort i tan estreta fou l'abraçada que ja no es van separar mai més. I els moros que els mati un altre!

Ui! Aquesta locució que abans era tan corrent ara no la diguessis pas! Amb la quantitat de moros que tenim a casa nostra! Ara tots som amics, potser perquè tots ens necessitem. Jo mateixa tinc l'assistenta que em ve a netejar cada setmana, que és marroquina, i ens entenem molt bé. Es amable i servicial i molt neta i mol eixerida. L'hi vaig ensenyar de fer croquetes i ja no me n'he agut de preocupar més. Les fa molt bones. I quan sent que surto de la dutxa em prepara l'esmorzar! Mai ningú no m'ho havia fet, ni el marit!( No, precisament aquest, a la cuina no hi posava mai els peus.)

Ara ja puc explicar-te la meva segona sortida: vaig anar a Andorra. Abans quan algú deia que havia corregut molt mon i no era massa cert, la gent s'enreia dient que havia vist "La Seca, la Meca i la vall d'Andorra". La Seca i la Meca son dos turons que havien tingut castell i que es troben un a l'entrada de la Vall i l'altre cap al Poble d'Ordino. Total que sense fer un gran recorregut hom podia dir que havia vist La Seca, La Meca i la vall d' Andorra.

En àrab "seca" vol dir casa o lloc on es fabricava moneda. a Barcelona hi ha el carrer de la Seca. que du aquest nom perquè allà se n'hi havia fabricat. (Això ho he tret del folklorista Joan amades, que el que no sap ell no ho sap ningú.)

Andorra és un país ric i molt endreçat, hi ha flors per tot arreu, als carrers,als balcons, a les places... als petits jardins hi han escultures, (m' hi vaig fixar perquè anava amb una escultora i ens les feia mirar totes.)- a les baranes dels ponts... a tot arreu hi ha flors. Ara entenc perquè el Valira baixa tant enjogassat! Si està tan ben acompanyat, amb aquelles voreres tan florides!

Andorra, "l'atrafegada", aquest podria ser un bon sobrenom, però si deixes els seus carrers comercials i t'enfiles per les valls, veus un país completament diferent. Vaig tenir la sort de estar convidada a casa d'una amiga que es coneixia tots els racons i raconets d'aquelles muntanyes i en vam visitar molts i vam tenir un temps espléndit. Erem tres companyes i guardem molt bon record d'aquells dies.

D'Andorra critico els seus carreres plens de gent que es deleixen per compar... per comprar el que sigui, perquè encara queda la idea d'anys enrera de que allà tot era molt més barat, i ara, gairebé tot està al mateix preu que a Espanya, però la gent encara hi compra!

Despres d'Andorra me'n vaig anar al meu refugi de Castellterçol. Fresc i tranquil com cap altre. Potser una mica massa i tot... (No estic mai contenta!) Si un dia vens pel meu país ja t'hi portaré i tu jutjaràs.

Maria Mercè.

Carta 13



Hola Joaquim, si fos supersticiosa potser no trobaria encertat reprendre la correspondència en dia 13... Però no ho soc. Fa molts dies que no t'escric, he estat molt ocupada. El temps en que les àvies s'estaven a casa fent ganxet ja ha passat. Ara les àvies estan tan ocupades com la gent més jove. No parem mai a casa i si hi parem, poc ganxet hi fem. Si és l'hivern perquè hi ha tants concerts i conferències i pel·lícules interessants, que et fan sortir sense ganes. (Bé, de ganes jo en tinc sempre.) I si és l'estiu perquè el temps convida a sortir i si tens parents o amigues per anar a canviar d' aires, també val la pena d'aprofitar-ho.


He estat uns dies invitada pel meu germà i la meva cunyada a una Casa Rural que havien .llogat, i mentre esperaven l'arribada d'uns amics italians, ho he aprofitat jo. Ara s'ha posat molt de moda lo de les cases Rurals. No son més que dependències de masies restaurades on l'ambient rústic és el comú denominador però amb totes les avantatges de la vida moderna- nevera, calefacció, rentaplats i rentadora- Aquesta tenia una piscina magnífica per nosaltres sols. Voltada de gespa i situada davant de la casa, en un pla més baix on anys enrere hi devia haver un sembrat. Ara els camps sembrats - que en aquells moments es veien segats- estaven situats una mica més allunyats i els que hi pasturaven les vaques, també. El suficient per sentir-ne els esquellots i no sentir-ne l'olor. Un ambient molt bucòlic. La casa , magnífica i magníficament situada, se'n deia El Mariner. Imagina't! En ple camp, entre el Ripollès i la Garrotxa, quin nom! Doncs mira, tot té una explicació: La fundació d'aquesta gran hisenda,va començar amb l'arribada a les muntanyes d'un home amb un rem al coll. Era un mariner. Un mariner que arrossegava una trista història. Expliquen que un dia d'un gran temporal a la mar, una dona i els seus dos fillets estaven ansiosos esperant l'arribada de la barca del seu pare. Per millor albirar s'havien enfilat a unes roques. Ja t'ho pots imaginar, quan ja arribava la barca, una grossa onada se'ls va endur tots tres.


Desesperat, el mariner va jurar que mai més no tornaria a la mar ni volia sentir-ne parlar. Va prendre un rem i deixà la costa. S'endinsà cap a muntanya. Per tot arreu on passava preguntava si sabien que era el que portava al coll. Als primers pobles la gent se enreia -"Es clar que ho sabien, un rem!" - "Malament, pensava ell, aquí no em convé quedar-me-" i seguia caminant. Passà a prop de Banyoles, allà amb el llac, tothom coneixia el rem. I seguia caminant. Va passar un parell de colls de muntanya i ja se'l miraven una mica estranyats, -"què hi duu aquest home al coll?"- No ho havien vist mai. Uns digueren que potser una pala d'enfornar. Això ja li agradà més. Cercà un lloc adient, enlairat, però no massa, amb terra per conrear i a recer de grans ventades. Allí es va quedar. De primer vivia sol, amb el seu gran dolor, però el temps tot ho cura i aviat va tenir d'engrandir la casa perquè s'havia casat i la mainada anava arribant. Ara és una gran hisenda i se'n diu "El Mariner", i el que abans devien ser corts de porcs i dependències dels mossos, ara ben apariats ho lloguen com a residència i va molt buscada per la gent de ciutat.


Vam tenir molt bon temps, vam fer moltes caminades per la vall de Camprodon, vam pujar al Montfalgars que és fronterer i fins vam anar a dinar al primer poble francès que es troba baixant del Coll d'Ares.

A tu tot això et seu sonar xinès, però son noms sonors que si els hi dius al teu pare segur que els recordarà, i segur que ell també de jove havia pujat al Montfalgars o al Bastiments o al Costabona... El Costabona és el primer cim de 2000 metres que es troba venint del mar i endinsant-te cap al Pirineu. I el Bastiments porta aquest nom perquè des del mar els que hi naveguem, és el cim que primer veuen des del seu "bastiment".

Abans d'arribar a Prats de Mollò, -el primer poble francès , al que vam anar a dinar- ens vam parar al Santuari de la Mare de Deu del Coral, a veure Sant Galderic. Sant Galderic era el patró dels pagesos a Catalunya fins que a partir del 1714 ens el vam canviar per Sant Isidro Labrador.


Aquest Nom de Coral, és l'afrancesat de Corral. Però com que té una llegenda molt llarga, la deixarem per una altre dia. No et puc robar tant temps que tu encara no estàs jubilat.


Maria Mercè.




.... El Congelador (2).....

Vingué un operari per arreglar-la. Quan va acabar la feina li va dir:

- Mestressa, això ja funciona. Però em sembla que ara tindrà problemes amb el congelador. Se li ha encès el llum vermell.

- Ah, bé, si...-i a la dona també se li van encendre les galtes. - (Aquest congelador, semblava que fos una criatura, quan hi havia gent li agradava fer-se notar. Semblava que tingués gelosia.) - Però pel congelador no cal que es preocupi, jo ja sé com dominar-lo. - balbucejà.

- Veurà, jo li deia perquè aprofitant que estic aquí li puc donar una mirada. si després haig de tornar, ja li costarà molt més.

- Si, si, però gràcies, no cal...

- Jo ho deia per vostè. Ja sap com les gasta la meva empresa, per cada viatge, cobra! Per mi rai! Jo em passejo.

- Si, si, gràcies, però ell i jo ja ens entenem.
- Que potser l'ha carregat massa?
- No, que va! Son coses d'ell, ara jo li encendré el llum groc i aviat es calmarà.

L'operari se la mirà estranyat i una mica esporuguit.

- Bé, doncs, si vostès dos ja s'entenen, jo me'n vaig, Firmi aquí i si em necessita ja m'avisarà.

Un cop sola s'acosta somrient al seu amic, li fa brillar el seu ull de color groc, i s'hi repenja una mica. Quan torna a mirar-lo , passada una estometa, el senyal d'alarma ja ha desaparegut. apaga el llum groc que havia quedat encès i tot torna a la normalitat.

Respira satisfeta, recolza el cap contra l' ample "pit" i pensa en l' estrany lligam que hi ha entre ella i aquell aparell que ja no gossa qualificar-lo de "fred".

Era un congelador amatent, quan ella tenia el dia una mica tristoi i melanconiós i la feina se li feia més feixuga que de costum, ell semblava que ho endevinés: corria a encendre el senyal roig i esperava una resposta. Llavors ella s'hi acostava, premia amb suavitat el polsador del llum groc , i com si fos la resposta convinguda, l'aparell començava un estrany monòleg fet de murmuris i vibracions que la mantenien entretinguda i la reconfortaven tota.

Si això s'esqueia de passar prop del migdia, aquell dinar era més animat que de costum. Avui s'havia esdevingut així. Fins el seu marit la notà agitada.

- On has anat aquest matí.- li preguntà intrigat.

- Enlloc! Avui no m'he mogut de casa, no he anat ni al mercat, tenia el congelador ple.
- Em sembla que aquest invent del congelador no és massa convenient per tu... si no el tinguessis sortiries més. Penso que sense ell aniries més bé.-
- De cap manera! Sense ell no podria viure. Em penso que hem moriria.
- Noia, quin apassionament...ni que fos el teu amant!

Es tornà tota vermella, Com explicar-li?

- Bé, es que a més de servei em fa molta companyia... El lloc on està col·locat és fosc i ell sempre té el llum verd encès, saps? Abans per la finestra de la cuina es veien uns camps verds... ara hi han fet pisos. Només em queda el verd del congelador...

Parlava com si es disculpés Ho deia tota trista i la veu se li anava apagant. S'alçà de taula i se'n anà a la cuina. El seu home la seguí. La trobà de cara als fogons. La prengué per les espatlles i la feu girar.

- Va, alegra aquesta cara que aquest cap de setmana si fa bon temps anirem al camp! - i quedaren abraçats.

Per sobre l'espatlla d'ell ella donà una ullada al congelador que li quedava enfront. Tenia el llum vermell encès. Li semblà més intens que mai. En veure'l feu acció de separar-se del seu home.

- Que passa?
- El congelador, que torna a tenir el llum d'alarma encès...
Ja te'n cuidaràs després, ara estem tu i jo...

Però ella no podia deixar de mirar-se'l. Aquell llum no la deixava concentrar. Prou volia estar pel seu marit, però el congelador li recordava que a ell el tenia sempre i en canvi el seu home gairebé mai li feia cas. Era com si li fes retret de l'atenció que li prestava i no la deixava acabar d'abandonar-s'hi. Finalment l'home s'adonà del seu poc entusiasme i li digué:

- Bé, si no en tens ganes deixem-ho estar.
- No, no és això... et semblarà estrany, però em preocupa el congelador.
- Tan greu és el que li passa?
- No, no ho crec, ja ho ha fet altres vegades. Es posa vermell, després m'hi acosto, li encenc el llum groc, li parlo una mica, ell fa un soroll nou mentre es carrega, un soroll més viu... Jo em quedo una mica al seu costat perquè m'agrada escoltar-lo. Després es va tranquil·litzant, jo apago el llum groc, ell apaga el seu vermell i tot torna a la normalitat.

Ara va ser el marit el que es va apartar d'ella. Se la mirà seriosament.

- Saps que em sembla que vol dir tot això? Que estàs massa tancada a casa. Preguntaré al meu Cap si tenen alguna feina per tu. Podries venir al despatx algunes hores cada tarda, per exemple... em penso que t'aniria bé.

Segur que li aniria bé! Era una ocasió per no desaprofitar-la. La dona es tornà a abraçar al seu marit i es col·locà d'esquena al congelador i aquesta vegada tancà els ulls ben fort per no veure res que la pogués distreure.

Maria Mercè Lleonart.



Carta 12



Hola Joaquim, sempre t'escric molt reposadament i procuro explicar-te les coses de la meva infantesa que haurien pogut se la teva si no haguéssiu marxat, però avui no et podré escriure tan reposadament perquè acabo de fer un gran sopar i per final de festa, la cambrera que ja em coneix de molts dies de clienta, m'ha preparat un "irlandès", que m'ha dit que me l'ha fet amb molt d'amor... Potser que no m'hagués estimat tant perquè m'hauria posat menys whisky i ara escriuria sense haver de corregir tantes faltes com em fa la màquina! No jo. La màquina.


Fa molta calor. Saps la pel·lícula de "Lo que el viento se llevó"- que encara que sembli impossible jo no l'he vist mai sencera, sempre n'he vist trossos... però recordo la famosa frase de la protagonista " que jura que mai més passarà gana", doncs jo avui m'he jurat que si dintre d'un any estic tant bé com ara... no PASSARÉ CALOR!- De que em serveix tenir un pis a Castellterçol que està gairebé a 800 metres, i s'hi està fresc; i tenir amigues que passen l'estiu a Calella de Palafrugell, que si, per uns quants dies, llogués una habitació a l'hotel del costat de casa seva , tindria companyia, i em podria banyar al mar cada matí, i per 2 mil € més o menys, estaria com una reina... Els meus fills ni ho notarien al morir-me jo; trobarien una mica menys de diners però jo hauria estat molt més bé del que estic.


Oi que es nota l'efecte de " l' Irlandès"?... Estic una mica excitada? Vaig accelerada? Es que ha fet molta calor... I encara en fa. Haig de fer la maleta perquè demà a les vuit vindran a recollir-me per anar a passar uns dies a Andorra a casa d'una amiga vídua, sense fills que es troba molt sola. Jo també m'hi trobo, però ara no és el cas de parlar-ne... Sempre procuro tenir moltes coses per fer i així no tinc la sensació de que em falta algú... L'altre dia , després de dinar a un restaurant que m' agrada molt, vaig escriure:

-"No necessito ningú.!
-Ho dius amb la boca petita..

-No necessito ningú!!

-No m' ho crec ni que m' ho juris.
-No necessito NINGÚ!!
-Llavors, diguem, per què plores?.


Quines coses d'escriure en un restaurant... quan has fet un bon dinar escollint el que més t'agrada... Doncs sí, de vegades escric aquestes coses. Això de transcriure-les és obra de l'irlandès! I mira que només estava en una copa, que si l'arribo a tenir al costat i hagués sigut ros i ben plantat! ( o no cal que fos ben plantat, només que fos simpàtic i intel·ligent...) Però, llàstima! Tampoc no ens hauríem entès gaire perquè el meu anglès és molt deficient.


Me'n vaig a dormir! Abans faré la maleta i demà t'escriuré una carta més formal. Haig d'explicar-te on he estat la darrera setmana que no et vaig dir res. Et farà una enveja! Perquè el lloc era idíl·lic!.

Fins demà.

Maria Mercè




EL CONGELADOR

No s'havia parat mai a pensar el que significava per a ella aquell aparell, però formava part de la seva vida com cap altre objecte dels que hi havia a la casa.

Era alt i ben plantat i tenia sempre un ull obert d'un color verd molt intens.

La dona se'l mirava satisfeta. Era ferm, se'l diria ample d'espatlles. Donava seguretat. Inspirava confiança.

Un dia a l'aparell, a més del seu ull verd n'hi aparegué un altre de vermell. La dona va tenir un ensurt. Mai li havia mostrat aquell ull tan irritat. Va ser una senyal d'alarma: quelcom li passava al seu congelador, tant tranquil que estava sempre i de sobte, aquella virulència.

Aquell mateix matí l'havia obert per treure-li alguns bistecs i del calaix del pa, també n'havia pres la ració diària. Més tard l'havia tornat a obrir i havia deixat a fora unes porcions de pastis... Podria ser que el molt llaminer, li dolgués aquella subtracció? Ah! I més tard una capsa de pèsols. Avui anava una mica desorganitzada i tot ho feia per etapes. Seria un avís per la seva imprevisió aquell ull tan vermell? Li estava dient "Alerta! Que així no s'ha de fer"!

La dona sabia un remei quasi infal·lible per apaivagar la violència dels congeladors. pitjar la tecla d'emergència i fer-li aparèixer un altre ull a la cara, aquest de color groc. I així ho va fer. I una vegada tota la cara acolorida, se'l mirà interrogant i s'apartà del seu costat.

Va anar-se'n cap a una altre part del pis i es posà a endreçar les habitacions. Feina ingrata i monòtona i per tant que deixa la ment lliure per pensar en el es vulgui. Ella pensava en el seu congelador. Si aquell ull enrabiat no s'apagava després de la prova del groc, no sabia pas que més fer-hi. En acabar tornà a la cuina. Amb una mica de recel donà una ullada a l'aparell; i Oh, miracle! El vermell ja no existia. Sols li quedava l'ull groc que li havia encès ella i el seu preciós ullet verd que tanta alegria li donava.

S'hi acostà ben contenta, apagà el llum groc i contemplà somrient la imatge volguda. S'hi acostà més. Hi reclinà el cap. Tenia una "espatlla" ample, potent, segura. Si,això mateix, segura. Es notà alleugerida i reconfortada mentre seguia recolzada en aquell robust amic.

Significava tant per ella? Es cert que era una ajuda molt valuosa en la seva tasca de mestressa de casa, però...

Pensant-t'ho fredament, si el llum vermell no s'hagués apagat, hauria representat moltes molèsties, molta feina addicional i una grossa factura de reparació. Això era cert i era el que el seu seny li feia veure, però no sols de seny està feta una mestressa de casa, de seny i de rauxa. I la rauxa li feu entendre el que significava aquell congelador per ella. Si l'haguessin de canviar! seria com si se li hagués mort una persona estimada.

El pensament corre més de pressa que les paraules i no podia explicar-s'ho però per la seva ment passaren com en una pel·lícula totes les escenes dels darrers anys de la seva vida. Sempre a casa. sempre el mateix: la compra, la cuina, la neteja ... La roba que sempre s'embruta i que s'ha de rentar i planxar després. El marit que sempre té feina, els fills que ja s'han fet grans... i ella mateixa que ja s'ha fet gran. Gran per pensar en bogeries, gran per poder enamorar... Sabia de dones que tot i tenint la seva mateixa edat, sortien, treballaven fora de casa i tenien amistats fins i tot de masculines. S'arreglaven, procuraven estar boniques i sempre hi havia algú que els en feia compliment.

I ella? S'apartà i mirà el congelador. Es posa a riure: si només podia refiar-se d'aquell tipus ben plantat... Malgrat tenir espatlles amples, que fred era, valga'm déu!

Uns dies després se li espatllà la nevera. Es va enrabiar molt perquè actualment la nevera també és un estri que es fa indispensable. Però cosa estranya, mai s'havia recolzat en la nevera! Potser perquè era més baixeta que ella, potser perquè era "la nevera" en femení i ella sense saber-ho, era una mica masclista. el cas era que amb la nevera no hi tenia cap lligam.

Carta 11



Avui he assistit a un Aplec de Sardanes. Al mig del bosc. Al bosc de la Font de Can Rull. Can Rull, en temps del teu pare era una masia al nord oest de Sabadell i distant uns 6 ó 8 quilòmetres del centre. Cap als anys 30 hi va haver un intent d'urbanització amb casetes d'estiueig al seu voltant, que no va prosperar, i a prop seu es va anar edificant la Serra d'En Camarò amb cases molt humils. Ara tot està canviat. És un barri molt poblat i molt ben situat, a més altitud que el Centre i s'hi respiren molts bons aires. Blocs de pisos i carrers ben asfaltats, i per sort hi han deixat força espais verds. La masia l'han respectada i l'han restaurada i ara serveix de seu social d'una entitat andalusa fincada a Sabadell. La font que segueix tenint molta anomenada, conserva els grans plàtans que fan ombra a l'explanada on s'hi poden fer trobades com les d'avui.


La festa sardanista durava tot el dia. Hi havien tres cobles. A les dues del migdia s'ha servit un dinar col·lectiu consistent amb amanida i paella mixta - de carn de porc, marisc i sípia.- pa, vi, aigua , gelat i cafè. Tot molt bo. Feia calor, però passava airet. Després del dinar una de les cobles ha fet un concert de balls vuitcentistes que molta gent ha aprofitat per ballar-los. I cap a les cinc, au! tornem-hi a ballar sardanes! La gent té molt aguant! I no eren pas joves la majoria dels assistents. Gairebé tots jubilats! Però l'explanada s'ha omplert de rotllanes , això si... pocs balladors ballaven saltant. Es donaven aire, però no saltaven. L'edat no perdona. Però ha estat una festa agradable. I els músics tocaven molt bé i les sardanes son tan alegres!... Es una música que fa festa i encomana optimisme. Te n'enviaré un CD perquè en participis.

Al migdia a la plaça de l' Ajuntament hi havia aixecada de castells. Aquestes torres humanes de quatre i cinc pisos, amb una gran base de persones fent pinya i llavors pisos formats per quatre o cinc homes, amb els peus nusos posats sobre les espatlles dels de sota i agafats pels braços per mantenir l'equilibri... i anar pujant! A mida que la torre creix son menys els que la formen, fins que acaben amb dos- de joves- i finalment amb un, un nen o una nena ,que rep el nom "d'Enxaneta". Quan arriba a dalt, aixeca un braç per saludar i ja comencen de desmuntar el castell. Amb una gran lleugeresa van deixant-se lliscar per l'esquena del que tenen a sota i fins que arriben tots a baix. Quan l'enxaneta saluda, fa l''aleta, i tothom es posa a aplaudir. No n'hi ha per menys. Es una gran proesa. Quan comencen a baixar, que se'n diu "descarregar" la gent segueix aplaudint, però moltes vegades un castell s'ha pogut "carregar" - alçar- molt bé però al desfer-lo tots van per terra! D'això se'n diu "fer llenya". Però la gent també aplaudeix perquè l'esforç hi ha sigut. Avui eren la Colla del Minyons de Terrassa que son molt bons, però no els he pogut veure! Estava a Can Rull! No es pot estar a tot arreu. Ja et vaig dir que a Sabadell fan tantes coses que no és dona l'abast a tot.

Ara començaran "Les 30 nits". Tot el mes de juliol a l'amfiteatre de la Caixa d'Estalvis, al Pati de L'Aliança Francesa, al Pati del Museu d'Art i en alguns altres llocs més hi haurà cada vespre un espectacle a l'aire lliure. Ja sigui teatre, dansa, concerts, mim, corals... que sé jo! de tot! No dormirem tot el que voldrem. Però és agradable sortir a les nits d'estiu... S'està fresc a aquelles hores, pots lluir els "echarpes", les "pashmines" de la Índia... Saps que vaig veure el Taj Majhal a la llum de la lluna? Va ser un espectacle que no ens l'esperàvem. El guia del viatge ens va proposar fer un extra- sorpresa que ens deixaria molt satisfets. Ens el vam creure, vam pagar els dòlars que ens va dir i després de sopar, amb el major misteri, en uns jeeps custodiats per soldats armats, vam fer cap al Taj Majhal- To era fosc. S'endevinava la silueta del gran edifici al fons... Hi havia un gran silenci i molt poca gent. Potser esperàvem un espectacle de llum i so, però res, no passava res. Però poc apoc ens vam anar acostumant a la foscor i ja vam distingir la bellesa d'aquell monument. Era un gran espectacle veure'l a la llum de la lluna! Resplendia. Era com si tingués llum pròpia. Només és possible quatre o cinc dies cada mes, durant la lluna plena. L'endemà amb claror de dia vam poder apreciar la riquesa i l'elegància de tots els seus racons. Quin amor tant gran, oi? Hi ha qui només compra un nínxol per tota la família, i aquell rei... aquella tomba per una dona sola!


Aquest vespre hi havia la final de la Copa del Mon de Futbol; Espanya va quedar finalista i avui deu haver guanyat. Hi ha un xivarri de cotxes i clàxons pel carrer! Potser fa una hora que dura. No te'n volia parlar, però és tant evident i tant sorollós que a més de molestar, es fa protagonista encara que no vulguis. Amb la crisi que tenim, això aixecarà els ànims, no en menjarem, ni s'abaixarà el petroli, però al poble li sembla qui sap que ha passat. Tothom es distreu com vol. Com aquell senyor que va caure rodolant per l'escala i al arribar a baix i trobar-se gent que s'ho miraven,va dir: -"Què? Les escales tothom les baixa com vol!".


Em preguntes pel teu carrer, com era i com és... Com que tu no deus recordar d'ell només el nom i encara perquè te l'han dit, procuraré cenyir-me a la història... però seria molt fàcil per mi inventar-m'ho tot! I tu et quedaries tan fresc. Content i enganyat! Et prometo que no ho faré. Explicaré tot el que en sé i gairebé no m'inventaré res.

El teu carrer ha tingut mols noms com gairebé tots els d' aquest país. Segons quins eren el que manaven es deien d'una manera o d'una altra. Està bé posar noms de personatges que s'han distingit en algun camp... però potser estaria millor fer un nomenclàtor de botànica. Així quan canviés la truita no tindrien de tocar res. Jo l'havia conegut amb el nom de Lacy, que em sembla que era un general. Però després de la guerra va canviar de general! De Lacy va passar a dir-se Sanjurjo, que es veu que era amic del Fanco. El carrer paral·lel, però més al sur, portava el nom de Riego. Després es va dir "27 de enero de 1939, Entrada de les tropas nacionales." Desprès de la dictadura es va tornar a dir Riego. L'altre carrer paral·lel però més al nord, li deien Del Jardí i el van canviar per carrer Bèlgica. Ara tornem a tenir Jardí. I la Plaça del Vallès, un nom tant nostre, li van dir Plaza Castilla. Ara torna a ser del Vallès...

I quan durant la guerra treien els noms dels sants? Quina feinada! Sant Cugat del Vallès era Pins del Vallès. Tampoc volien monarques, van tenir de canviar Molins de Rei per Molins de Llobregat. Però tu volies saber coses del teus carrer, és molt tard, un altre dia t'explicaré més coses dels que hi vivien i de que feien . Per avui ja n'hi ha prou.

Maria Mercè.



... La Brusa Vermella (7)...

Però tots aquests propòsits es veieren estroncats quan entrà al menjador i es trobà amb la taula parada tal com havia quedat la nit anterior. Les llàgrimes li tornaren als ulls i no podia fer res per deturar-les. Li calgué tornar a la cambra de bany a refrescar-se de nou. Allà, davant del mirall se li tornaren a fer presents les seves resolucions. Es mirà serenament i s'anà tranquil·litzant. Ella i només ella tenia el poder de transformar la seva vida, el seu marit l'havia mantingut endormiscada tot els temps que van viure junts. Ara li calia descobrir tot el que era capaç de fer vivint sola.

Tot això eren paraules que l'ajudaven a tranquil·litzar-se, però en realitat es trobava molt sola i sense mitjans. Pensava en les pobres dones que el marit abandona i no es recorda de passar la pensió estipulada després de la separació...

- Es que haurem de tramitar un divorci, una separació? Quines paraules més amargues, pensava la Rosa. I recordà com en els temps en que el Cisco volia casar-se amb ella, també hauria calgut tramitar una separació o un divorci... eren paraules massa fortes, massa punyents per una dona casolana com la Rosa. Potser per això no s'havia decidit a separar-se del seu home. A ella ja li estava bé la situació del mig: al matí esmorzar amb el Cisco i al vespre sopar amb en Jaume. Feia tant temps que no utilitzava el sexe que ja li semblava que no li feia cap falta. Aquesta dualitat donava un punt d'animació a la seva vida i amb això ja en tenia prou.

Però no tothom devia pensar com ella. El Cisco la volia sencera: matí, tarda i nit. El seu home, be, el seu home no la devia voler de cap manera, perquè fins dels sopars pensava prescindir! Com devia ser la nova vídua? Quina mena de companyia devia necessitar? Era una dona tan acostumada a fer l'amor que en quedar-se sola no en podia prescindir? O bé només tenia por d'un ratolí i necessitava un home al costat perquè li matés. O bé era una "amistat" que venia de lluny?

Tornà al menjador. Feia bonic la taula tan ben parada, llàstima que en Jaume hagués triat aquell dia per deixar-la!Caldria desparar-la, per ella sola, amb la de la cuina ja en tindria prou. Però es sentia cansada... ningú l'apressava, ja ho faria un altre moment.

Calia esmorzar. Obrí la nevera i tornà a tancar-la sense haver comprovat que hi havia dins. Avui esmorzaria fora. Quan sortí al carrer s'apropava un autobús. No l'havia agafat mai però sabia que la duria al mar. Quan s'acabà el trajecte tenia la platja davant. Era un aigua mansa. Anava i venia amb un ritme suau. Sense pressa. Ella tampoc en tenia, només el seu estómac li recordava que feia moltes hores que no havia menjat. Deixà la contemplació del mar i entrà en un bar. Potser més endavant el seu pressupost no li permetria aquestes disbauxes. Potser el seu marit li destinaria un passament tant migrat que tindria de buscar-se alguna feina per subsistir. Què sabia fer? Planxar, cuinar- fer sopes!- S'oferiria per ajudant de cuina. Ja podia començar de buscar feina, com més aviat ho fes més aviat en trobaria. Al mateix bar ja s'oferí, però no necessitaven ningú... No calia desanimar-se a la primera. Ja tindria els dies ocupats buscant feina i llegint anuncis als diaris. Ho intentà a diversos bars i restaurants, de moment no va trobar res, però es va cansar molt. Tornà cap a casa sense pressa, sabia que un cop dins tornaria plorar i no podia imaginar-se una altre nit sola.

Pujà al pis després d'haver saludat a la portera. -Mira!questa encara no ho sap! - pensà. Posà la clau al pany i al obrir la porta la sorprengué veure llum al menjador. Se l'havia deixat encès? Quina factura! Aquesta faltava per anivellar-li el pressupost.

- Jaume! Què hi fas aquí?
- Bé, jo he vingut per parlar amb tu, però pel que veig tu també deus tenir alguna cosa per explicar-me... - digué tot mostrant-li la taula tan ben parada.- Ja m'ho podia pensar! Últimament se't veia molt contenta, però no podia imaginar-me que tinguessis cap amic... i què? Avui ve a sopar?

Tot ho esperava la Rosa menys aquesta sortida que li acabava de fer el seu home. Així, doncs, la creia capaç de tenir un amant? La trobava prou atractiva per pensar que pogués interessar un altre home? Això l'afalagava. Es sentí important. Ni ho negà ni ho afirmà. deixà anar un sospir que no aclaria res. En Jaume el prengué com una afirmació.


- M'està bé, per ingenu. Jo sempre t'he estat fidel i no podia imaginar-me que tu no m'ho fossis.

- Fidel? I la carta d'ahir a la nit, que me'n dius de la carta d'ahir a la nit?
- Vaig voler fer un cop d'home. Els meus companys de taula de l'hora de dinar sempre expliquen "sopars de duro". Que si "Se'n tiren tantes" , que si no fan més és perquè ells no volen... I al final no vaig voler ser menys, vaig anar a passar la nit a casa de la Susanna, ja la coneixes, fa anys que treballem junts i se li ha mort el marit, Ahir el tenia de cos present i em va semblar correcte anar-li a fer companyia. Algun dia ho explicaria als companys de taula, ometent, es clar, que m' havia passat la nit vetllant un mort.
- I a mi no m'ho podies dir?
- Dona! Sempre em trobes tan ensopit... vaig pensar que deixant les explicacions una mica ambigües em faria més interessant als teus ulls. Ara m'adono que m'ha sortit el tret per la culata. Pel que veig, - i tornà a assenyalar la taula tant ben parada - aquesta, diguem-ne fallada meva, a tu t'ha anat de primera. Que haig de fer, doncs? Marxar abans no arribi el convidat? Batre'm amb ell per guanyar-te a tu? O tornar a casa de la Susanna que avui sense el difunt ,es trobarà més sola que mai?
- Ah! I que haig de fer jo? Posar un plat més a taula per sopar tots tres?
- Dona! Soc civilitzat, però això em vindrà molt de nou.
- Mira, saps que et dic , sopem tots dos i aprofitem la taula tan ben parada per fer del sopar d'avui un àpat memorable.
- I de l'altre, què en farem de l'altre?
- Ximplet, més que ximplet, tu et creus que jo en tinc un altre? La taula està ben parada des d'ahir a la nit. Em vaig distraure de fer sopa i perquè no t'enfadessis, vaig mirar de dissimular-ho posant la vaixella bona.
- Així, doncs, no hi haurà sopa? Visca! Per fi variarem de menú. S'hauran acabat aquelles sopes verdes del règim!

I prenent la Rosa per la cintura se l'apropà tot dient-li:

- A mi m'agraden grassonetes...


Fi. s'ha acabat La Brusa Vermella. Maria Mercè Lleonart.

Carta 10



M'ha agradat saber que les meves cartes t'animen en una moments que les coses no et van del tot bé. Em sap greu que tinguis problemes però estic contenta de pensar que serveixo per alguna cosa. Ho sap el teu pare que la "seva" fàbrica no va tan bé com abans o bé li pots amagar? Imagino pel que em dius que ell viu als llims. Millor, encara que si els hi has d'amagar, els problemes son dobles per tu. La teva dona tampoc t'ajuda? Ai! Això ja es ficar-me on no em demanen- no he dit res.- Bé, pel que dedueixo no és molt greu i te'n sortiràs. Espero que tot se't solucioni el més aviat possible.

Veus?, si sé que estàs passant un mal moment no em ve de gust escriure les bajanades que t'escric últimament. Però es el meu sistema, no puc fer-hi més, em costa posar-me seriosa, posar-me transcendent. Reconec que fins i tot soc poc respectuosa davant de problemes grossos que m 'expliquen. L'altre dia, una coneguda meva va comentar d'un crim que s'havia comès a Barcelona, en una cabina de les que hi ha als Bancs i Caixes per treure diners. Un Caixer Automàtic. Aquest hivern moltes nits servien d'aixopluc a persones sense sostre i que no volien acollir-se a les cases de beneficència. Es veu que l'encarregat del servei de la neteja volia que la dona que dormia allà marxés perquè ell havia de fer la seva feina. No se amb què la va matar,si amb l'escombra o a més duia un ganivet... Reconec que va ser un drama. Un drama que la dona no tingués casa, un drama que tingués de refugiar-se en un caixer i trobar un mala bèstia d'escombriaire per s'obstinés a fer-.la fora per escombrar. La persona que m'ho explicava estava horroritzada, i ho repetia cada vegada amb un to més tràgic... i a mi no se'm va ocórrer altre cosa per canviar de tema, que dir: -"També va ser mala sort, tan bruta com està Barcelona i aquell escombriaire anar-se a enamorar d'aquella cabina! amb tants llocs com hi havia per poder escombrar! Es clar, la meva interlocutora s'ho va prendre molt malament i a mi em va saber greu haver-ho tirat a broma. No ho faré més, però es que aquestes coses em surten sense voler.

De vegades però, va bé que digui alguna inconveniència. Quan estem reunides la Junta de la Unió de Mares, a la que pertanyo, algun cop hi han petites discussions, hi han diferents parers i tothom vol defensar el seu. Quan veig que la cosa comença d'enredar-se miro de recordar algun acudit relacionat amb el tema i l'explico. Llavors tothom riu i ja s'ha trencat la tensió i la sessió continua més relaxada

Ahir al migdia hi havien els arqueòlegs que fan els treballs de prospecció del subsol del Passeig de la Paça Major, a un anirà l'estació del futur Metro de Sabadell, Estaven disposats a explicar-nos el que havien trobat i el que es veia . Molta gent interessada i molt poca cosa interessant per veure. Se sap que Sabadell està datada en documents de compre-venda- el 1064. Que hi havia una església i al voltant un mercat. Que era cruïlla de camins i que per això devia prosperar. Però, d'època tan reculada no han trobat res. Fa anys, al fer el parking del Passeig , van descobrir les muralles i la porta que en deien de Barcelona, perquè era la que hi duia, i algun forn de pa comunal, però un cop ho van tenir retratat i catalogat ho van tornar a tapar- Això sí, en unes pedres diferents deixaren constància al terra de la plaça "Del Dr. Robert"- (els Jardinets) on estaven situades les ruïnes que havien trobat. Ara em penso que ni això faran perquè el que ha quedat al descobert es tot un sistema de claveguereram del segle XVIII, i unes sitges per guardar gra... però com que el Metro passarà molt més avall tot el que vam veure ahir ho destruiran. I es que quan una ciutat està viva, és molt canviant. Ja veiem com només ens han arribat a nosaltres les petites ermites perdudes pel Pirineu. Un dia vaig preguntar com era que hi havia tan poques catedrals romàniques... Em van fer notar que la de La Seu d' Urgell.ho era...I molt ben conservada, degut segurament que estava en un indret que no devien tenir massa diners per fer hi reformes... Si la gent és massa rica, fa la casa nova!

A les sitges que feia anys que ja no servien per guardar-hi gra, sí que hi van trobar coses interessants. Com que es veu que les feien servir per tirar-hi les deixalles! De trossos de plats trencats i de de gerres i de tot el que no els servia... en van trobar qui sap-lo! Ho haurem d' admirar al Museu. Ahir no van ensenyar res. Caldrà esperar.

Desitjo que se' t solucionin els problemes ben aviat i si en alguna cosa et puc ajudar, només et cal dir-m'ho.

Maria Mercè.


... La Brusa Vermella (6) ....

Un dia , quan ja en feia molts que no s'havia acostat al mercat d'abans, no pogué resistir la temptació de donar-hi un tomb. Com havia canviat! Al lloc que ocupava la parada del Cisco hi havia una altre gent que no sabien de qui els parlava. Volgué indagar pel cantó de la Dolors, la parada del costat. També eren gent nova ,aquests, però, li saberen donar raó.

- Ui, la Dolors! La Dolors ja no ven a plaça! Està feta una senyora. Es va casar amb el Cisco. Si, ella és més gran que ell, però s'arregla molt i no es nota massa la diferència... La Rosa ja no volgué escoltar més. S'entornà a casa tota pesarosa. Passà la tarda ben enterbolida, recordant i perquè no? Dolent-se una mica de no estar ella al lloc de la Dolors. Se li feu l'hora de sopar sense haver tingut temps de preparar una sopa pel seu home. Potser seria la primera vegada que això succeiria. Rigué al imaginar la cara que posaria en Jaume al veure el canvi de menú. Ja seria hora de que les coses canviessin una miqueta en aquella casa.D'ara endavant es proposà fer un menú diferent cada dia, a veure si hi havia més amenitat en el seu matrimoni. Si el seu home era incapaç de canviar, almenys ella ho intentaria.

Parà taula i posà una vaixella que gairebé mai no treia de l'armari. Era ben agradable el canvi. També posà copes altes en lloc dels gots habituals. Encengué un llum indirecte en lloc de la de dalt del sostre, quedava més íntim. Potser no veurien gaire que hi havia al plat, però feia bonic. Avui que no hi hauria sopa, millor no veure-ho.

Tardava en Jaume. Ben pensat hauria tingut temps d'improvisar qualsevol sopa, ella rai, que en tenia un bon repertori.

- Si que tarda en Jaume... No acostuma a venir mai tan tard. Mira que si li hagués passat una desgràcia!.. Hi ha tants accidents avui dia... També seria mala sort quedar-se vídua ara que el Cisco ja s'ha aparellat.Ves quines coses de pensar! Però és que es fa tant pesat esperar. I si tarda massa hauré de trucar a algun lloc. A la feina no, perquè ja han plegat, i si s'hagués trobat malament a la feina un o altre m'hauria avisat. El timbre de la porta la tragué de les seves cavil·lacions.

- Per fi! Però s'haurà descuidat les claus, les hi hauran robat? Anà a obrir, no, no era en Jaume. Era un xicot dels que porten paquets amb una moto. Però no li portava cap paquet sinó una carta. Firmà i tancà la porta.

S'assegué on era abans i bellugà una mica la carta abans d'obrir-la. Era tot molt estrany. Encengué el llum gros perquè de sobte el menjador li havia quedat massa fosc. Obrí la carta i reconegué la lletra del seu home. No és que l'hagués vist massa vegades la lletra del seu home, més aviat el que feia eren números, pensà. Volia llegir de pressa i no sabia com posar-s'hi. Què li devia voler dir en una carta? Recordà casos de segrests en que el segrestat envia una carta a la família perquè paguin un rescat... Quines bestieses! Amb el sou del seu home poc rescat podrien demanar!

Per fi llegí: "Estimada Rosa, se'm feia tan difícil el que et tenia de dir que m'he decidit fer-ho per carta. Tu sempre em retreus que parlo poc, per tant ja entendràs que utilitzi aquest sistema.


"Els temps canvien - i "el que no s'hi adapta és un ruc" pensà la Rosa. - i també canviem nosaltres; tinc una companya de feina que s'ha quedat vídua i es troba molt sola.."


"Et semblarà una mica incongruent tot el que et dic, però un altre dia amb calma, ja t'ho explicaré. Ara només és per avisar-te que avui no m'esperis. Avui li faré companyia." I firmava, Jaume.

La Rosa tardà una estona a reaccionar. Asseguda a la cadira amb la carta a les mans mirava la taula tan ben parada, amb la vaixella bona i les copes altes..Els ulls ben oberts , immòbils i secs, intentava desxifrar tot el significat del missatge que acabava de rebre.
I de sobte, les llàgrimes i els sanglots esclataren junt amb una sola paraula: Cisco!

Passaren les hores. La llum encesa del menjador quedà eclipsada per la més enlluernadora del sol que entrava per la finestra. La Rosa romania encara amb la carta a les mans. No tenia noció clara de com havia passat la nit. Plorant, dormint, gemegant?


S'alçà fent tentines i es dirigí al bany. El mirall li mostrà una Rosa desconeguda, amb uns trets més afinats, una mica endurits. Se li marcaven més els pòmuls com si estès més prima. els ulls també eren diferents. Una mica esbatanats i amb una mirada absent.

Es contemplà una bona estona com per acostumar-se a la nova imatge. Si la mirada era buida, els pensaments també ho eren. A poc a poc anà prenent consciència de la seva situació. Es rentà bé la cara, amb parsimònia. No podia anar de pressa. Res no l'apressava tampoc. Però ni que hagués volgut no hauria pogut córrer. Era qüestió d'anar-se adaptant a les noves circumstàncies.

Passà molta estona a la cambra de bany. No l'havia de compartir amb ningú. Ompli la banyera i es preparà un bany d'escuma com no havia tingut temps de fer-ho mai. Mentalment pensava en les actrius del cinema. -en les pel·lícules ho havia vist,- una actriu molt bella que romancejava dins de la banyera, tot resseguint-se els peus i les cames, que també era la única part, llevat del cap , que sobresortia del mar de bombolles.

Sense perdre la seva expressió absent, es trobà fent el mateix que en les pel·lícules: relaxant-se i resseguint-se tot el cos. Després li tocà el torn a la cara, calia aplicar-hi una mascareta i lligar-se una tovallola al cap. Quan es veié amb la cara tota blanca i els ulls emmarcats per la pasta, li vingueren ganes de riure. -"Ara és el moment que a les pel·lícules sona el telèfon o bé truquen a la porta", es digué.

- No estaria malament que això succeís, sempre que fos quelcom interessant el que vinguessin a dir-me. I tot seguit li vingué a la memòria la darrera trucada que va rebre.

Mentre es treia la màscara, el mirall li anà mostrant la seva nova expressió: era serena. Una mica altiva, una mica absent. Com si volgués mostrar-se indiferent a tot el que l'envoltava. Pensà en la portera. Pensa en els veïns, en les botigues que
freqüentava. Tard o d'hora tots sabrien que el seu marit l'havia abandonada. Una sola cosa tenia ben clara: no faria llàstima a ningú. Es mostraria tan serena i tan segura d'ella mateixa que la gent no descobriria mai qui dels dos havia deixat a qui.



Carta 9



Obro els grans calaixos de la cuina i veig aquell be de Déu de cassoles, olles, pots, escorredores, tots lluents com si fossin acabats d'estrenar. Me'ls miro i em fa tristesa. Tot i que fan molt bonic! Però penso que ja no tenen utilitat. Ja no els faig servir. Ja no tinc de cuinar per ningú. La meva casa és buida... No vull entristir-me i vull tirar-ho a broma, podria obrir una casa de dispeses... o potser una casa de barrets que hi hauria més moviment. Recordo un acudit d'un vellet que cada migdia anava a veure la sortida d'una fàbrica on hi treballaven noies jovenetes... se les mirava i somrient... deia :-"Ai xiquetes! Si jo fos jove! El que faria amb vosaltres!"- i tant ho va dir que un dia la més atrevida li va preguntar:-"I que faríeu, avi?--"Què faria? Faria una casa de putes!-"

Avui al coure unes mongetes tendres i una patata m'he adonat que només faig servir un pot dels molts que n'hi ha. Quantes coses tenim que ens sobren. Però es clar, no llogaré un avió per enviar una bateria de cuina al tercer mon. A Càritas, puc donar-ho a Càritas.... Però qui no em diu que més endavant ho tornaré a necessitar? El mon dona tantes voltes! Potser sí que amb la crisi que hi ha m'hauré de posar a fer pastissos per vendre i vedella amb bolets per emportar. I tornaré a estar ocupada i no tindré temps per entristir-me que prou feina tindré a fregar fogons!

Això si que es ben bé parlar per parlar, - escriure per escriure- Amb la feinada que tinc si haig d'explicar-te qui vivia al teu carrer. Em sembla que vam acabar amb les cabres. També hi havien vaques. Al temps de la guerra només n'hi havien quatre, i estaven primes! Es clar, era el temps de les vaques magres! Recordo que la mestressa, la Pepeta, les portava a pasturar pel camí de Santiga, perquè no devien tenir prou pinso per alimentar-les. Després ja no; el camí de Santiga es va farcir de fàbriques i ja no hi quedava herba. La vaqueria es va fer gran, i les vaques estaven estabulades i n'hi havien moltes... També hi havia un toro. Era més còmode, així no tenien de treure les vaques de casa quan el necessitaven. Ja deus saber aquell acudit que uns excursionistes es troben amb un vailet que amb penes i treballs mira de fer pujar una vaca per un camí costerut i li pregunten: -" On vas tu tan petit, amb aquesta vaca tan grossa?"- "Vaig a portar-la al toro." - I això no ho podria fer el teu pare?...- "No senyor, no! Ho ha de fer el toro!"-

A la vaqueria hi anàvem a comprar la llet, cada vespre acabada de munyir, però s'havia de bullir, no fos cas que alguna vaca estès malalta... S'havia de bullir i estar a la guait de que quan "pujava" no és vessés! Perquè es perdia tot el contingut de grassa i també perquè s'embrutaven els fogons i quedava una pudor de llet cremada que no podies ocultar a ningú que l'havies deixat vessar. Era una feina que ara no tenim. No hi ha vaqueries. Potser als pobles... però em sembla que tampoc, la llet la recullen per les masies i l'envien tota amb camions i la porten a les grans factories on ja la "bullent" per estalviar-nos feina.

Dues tendes també hi havien, d'una ja t' en vaig parlar, l'altre era la més important. Venien carn i porc i xai i conill i pollastre. Era gran. Tenia dues portes i feia cantó. Una botiga en una cantonada deu tenir el doble de possibilitats de vendre, que si estès al mig d' una "mançana". La prova està en que n'hi han hagut moltes de tendes- del que sigui- que donen a dos carrers. i això que ja diuen :"casa con dos puertas mala és de guardar". però també deuen afegir però "vende más!". Aquesta venia molt. Tenien de tot. No ben bé com aquelles tendes de poble petit que la mateixa feia -o fa- d'estanc, espardenyeria , adroguer, carnisseria , era el forn i venien bombetes. Tenia bon gènere i venia molt. El mercat central quedava una mica allunyat i la gent cada cop volia la vida més fàcil i comprava a la tenda de més a la vora.

El taxista. També hi havia un taxista. En dèiem a "cal Pepet de l' auto" , també li deien "el Betes" i no sé perquè. Era una de les poques cases que tenien telèfon. Abans n'hi havia molt pocs. Només en tenien els rics i -o els que tenien algun comerç- a casa no en devíem ser... de rics. També en tenien els que volien "fardar" i a casa no vam "fardar" mai . Però a mi m'havia fet molta falta. Les meves amigues sí que en teníem i els era molt fàcil posar-se d'acord per anar a donar un vol de Rambla. Era la distracció d'aquell temps. Amunt i avall tres o quatre vegades, saludant o bé mirant a les colles de nois que feien el mateix que les noies. Més tard es va anar normalitzant i ja s'acostumava a passejar junts. Ara no sé el que fan... no crec que es conformin només en donar voltes i mirar-se. Abans, "fer més coses" era pecat. Tot era pecat! Ens vam abstenir de tantes coses perquè ens havien dit que eren pecat! Es clar que no hi havien els preservatius, ni les "pastilles" del dia després. Deixem-ho córrer. El passat ja està passat.

Quin tip d'enciam que es fan la Rosa i el seu home, oi? Encara vols que continu-hi? Per mi encantada, això de tenir un lector em fa molt feliç. Potser m' arribaré a creure que no ho faig massa malament.

Queden més cases del teu carrer per parlar-ne, però ho deixarem per una altre dia. Si no me' n aniria a dormir massa tard. Bona nit.




....La Brusa Vermella (5).....

Deixaren la ciutat i al cap de poca estona, la Rosa es trobà dalt d'un turonet que dominava una gran extensió de terreny. Tot parlant, parlant havia fet el viatge sense adonar-se'n. El Cisco li comentà que el seu jeep era com un matxo dels d'abans que es coneixia el camí de l'estable a ulls clucs. Del lloc on estaven es podia contemplar un paratge ben variat: terreny conreat, pla, boterut, rocallós i erm. El Cisco baixà del jeep i l'ajudà a baixar. D'entre tot aquell espectacle li feu notar una masia que no era massa lluny d'on ells estaven. Aquella era la seva casa. Una casa de molts anys. Allà havíen nascut els seus pares i allà havia nascut ell. També el seu fill i els seus néts. La part de darrera, la que no es veia des d'on es trobaven, era més nova. Se l'havia arranjada el fill al casar-se, però ell continuava on havia viscut sempre. Es mirà la Rosa i li confessà que no s'atrevia a portar-la a casa seva, perquè estava segur de que no li agradaria... Ella féu acció d'interrompre'l.

- No! Ja sé que a la gent de ciutat li entusiasma veure coses antigues. Però li agrada veure-les no pas anar-hi a viure!
- Però es que jo...-Déu meu, si que hem arribat lluny, s'espantà la Rosa, -però que pensa quest home?

- Deixa'm parlar. Veus tota aquesta extensió de camps tan secs? I aquell tros de bosc i aquells roquissars?
(Ara em dirà "tot això era meu..." Va! Ja fa anys que me'l van explicar aquest conte de "l'era" , pensava la Rosa i efectivament, el Cisco li deia:
- Tot això era meu. ara ja no ho és tot m'ho he venut. Aquest terrenys donaven poc, ens hem quedat només amb les terres bones, d'aquestes ja en poden fer al que vulguin! I ja veuràs con no passaran gaires anys que tot això estarà ple de fàbriques. Aquest poble s'està industrialitzant- i ho deia molt satisfet.

- Però, no et sap greu?
- Greu? Si a tu no t'agradaria anar a viure a una casa de mala mort! I així és com veuries la meva. Jo, perquè ja hi estic fet, però per una persona que hi entrés de nou!... No. no em sap greu. Deixar la casa pot representar un gran canvi per a mi, però a la vida hi ha molts canvis i qui no s'hi adapta és un ruc!- Mentre anava parlant la tenia presa per les espatlles amb una ma i amb l'altra li anava mostrant tot. La Rosa s'hi sentia bé. Feia anys que ningú la prenia així... ni li feia particip d'il·lusions ni i de projectes. Era com si estés somniant. No era a ella a qui anaven dirigides totes aquelles explicacions, o almenys li ho semblava. No, no podia tractar-se d'ella. Ella no cavia dins dels projectes d'aquell ex-pagès. No obstant feia bo d'escoltar... parlava d'un canvi de vida. D'un canvi que els afectaria a tots dos.

- Jo no puc -deia fluixet. Jo no puc... Jo tinc marit, és impossible...
- Perquè impossible? No hi ha moltes parelles que se separen? I pel que he endevinat tu i el teu home no rutlleu gaire, no teniu fills a qui donar explicacions... Si tu i jo hi estem d'acord, no veig perquè ha de ser impossible.

Déu! Com discutir amb un home que s'havia després de tanta terra, que estava disposat a canviar de lloc de residència, que fins hi tot estava il·lusionat com un xaval amb l'idea del canvi, com podria fer-li entendre que per ella no era tan senzill?

- Es perquè fa poc temps que ens tractem, però jo veig com n'estàs de contenta quan ets amb mi... Si viuríem com dos reis! Dos reis jubilats i amb "cuartos" i encara joves. Què més es pot demanar?

Tenia tota la raó, què més es podia demanar? Doncs posats a a demanar, la Rosa demanaria que per art de màgia desaparegués aquell Jaume tant ensopit que tenia a casa seva i ella es trobés lliure com un ocell per anar a viure una vida nova al costat d'aquell Cisco, una mica aspre, però que tot ho trobava fàcil i a tot trobava solucions.

Mirà de convèncer-el de deixar passar un temps sense veure's per poder reflexionar... No volia dir-li que no tan obertament i tampoc volia que se li acabessin tan aviat els bons moments.

- Pensa que jo aviat ja no tindré gaire feina i necessitaré una dona al costat meu! No tardis a pensar-t'ho que potser no hi seràs a temps. Pensa només ens les estones que hem passat junts i con hem estat de feliços. Es un bon començament.

Quins dies és dolents passà la Rosa. Canvià de marcat per no trobar-lo. Però no per això deixà de pensar-hi. Més d'un dimarts i d'un dijous estigué temptada d'anar-lo a veure. Passar amb ell una estoneta, parlar,riure... Prendre's un cafè com abans. Però no. Se n'estigué. No era correcte fer-li agafar il·lusions. Ella sabia que no deixaria mai el seu home, encara que li fes poc cas, i que moltes dones al seu lloc no s'ho pensarien dues vegades. També comprenia que el que necessitava el Cisco era refer la seva vida i no volia ser un destorb, fent-li perdre el temps.


Carta 8



No sé perquè m'agrada tan poc estar-me a casa. Si diuen que "com a casa enlloc!"... sembla que no ho hagi entès. Ara mateix, per la finestra oberta m'arriba una música, que no es ben bé música si no més aviat un afinament d'instruments. Intueixo que a la Plaça del Gas deuran fer un concert popular, les cames ja se me'n hi van! -La plaça del Gas, abans, molt abans, en temps del teu pare s'havia dit d'Espartero. i devia haver-hi un moment i tot al general, perquè hi havia una corranda que deia "Tres coses té Sabadell, la plaça, l'apeiadero i el monument d'Espartero" La plaça es devia referir a la del mercat que certament és molt bonica, construïda el 1930 i últimament reformada , amb ascensors, escales automàtiques, aire condicionat, un pàrquing amb molta cabuda i el millor assortit de tota classe de viandes. Al seu voltant, - hi ha unes voreres molt amples,- s'hi instal·len les pageses que només poden vendre productes propis dels seus horts.


L'"apeiadero" , devia voler dir el baixador- l'"apeadero"- del tren del Nord -el de la RENFE-que va de Barcelona a Manresa i fins a Lleida i Saragossa i amunt, amunt fins a Bilbao! No sé si encara aquest trajecte passa per Sabadell, abans sí, i recordo que a casa meva del carrer de Lacy, quan el temps havia de canviar, o canviava el vent, i sentíem el xiulet del tren. Teníem una noia de servei que era de Binèfar , Aragó. i la primera vegada que va sortir de casa seva va ser per anar a servir, i va venir a casa per mediació d'una tia seva que ja coneixíem. Aquesta noia, va venir amb tren, i quan sentia el xiulet, fos l'hora que fos, es quedava parada i deia: -"Mira! Con ese vine yo!"-


Quan es va fer el traçat de la via que havia d'enllaçar Barcelona i Terrassa, el personatge que manava més a la ciutat veïna, era el Conde de Egara, i es veu que no li agradava que el tren passés per Sabadell. Pel seu gust l'hauria fet anar directe de Cerdanyola a Terrassa, però per sort nostra, les locomotores d'aquell temps no tenien tanta força com per remuntar una pujada tan continuada. El desnivell que hi havia era massa pronunciat i va ser necessari fer-li fer una corba per suavitzar el pendent. I aixi va ser com Sabadell va tenir el baixador de la Rambla -l'"apeiadero"- i a més l'estació de mercaderies amb tot un reguitzell de vies, desvios i vies mortes que feien les delícies del nens de l'època que els seus avis se'ls enduien a passejar i "a veure trens". Sempre n'hi havia algun que feia maniobres i era tota un atracció.


Últimament el tren ha estat soterrat, per sort, perquè s'ha guanyat una via ràpida- quan no està col·lapsada,- i s'han acabat els perills que representaven els nombrosos passos a nivell que tantes vides humanes s'havien cobrat. Sense comptar els que voluntàriament es tiraven al tren ! Que també era una temptació pels desesperats. El tenien molt a ma... Però s'ha perdut l'espectacle que representava pels més menuts la visió d'aquelles màquines tan grosses, que per elles mateixes ja imposaven, ara imagina't si a més treien fum! Els Dracs mitològics que es menjaven a la gent i que treien fum per les narius.., podia ser que fossin el somni d'un precursor de les màquines de vapor?


Ara la plaça que s'en deia d' Espartero, se'n diu del Gas perquè hi ha les oficines de la companyia de Gas. Sabadell va ser la primera ciutat, sense ser capital de província, que va tenir una fàbrica de gas i per tant va poder gaudir de il·luminació amb el nou sistema.


Ara deu haver canviat el vent i ja no m'arriba cap musica... Llàstima, tindré d anar a veure que hi fan... Les nits d'estiu conviden a sortir... L'Ajuntament també ho deu creure així perquè per tot el mes de juliol ha programat un festival o altre per cada vespre.


Bona nit, aviat sabré que hi fan.


Maria Mercè.



.....La Brusa Vermella (4) ....

Silenci. La Rosa li preguntà finalment si feia gaire temps que havia enviudat. No, no gaire. El pagès li explicà com la trobava a faltar. Eren un matrimoni molt ben avingut i això feia més punyent encara la soledat.

- Perquè, desenganyi's, la parella és la parella i els fills son una altre cosa. Vostè és casada? I té fills? Doncs ja m'ho sabrà dir.

No, la Rosa no li sabria dir, perquè casada sí que n estava però de fills no en tenia i de parella... d'allò que el pagès entenia per parella, tampoc en podia presumir gaire.
Continuaren parlant una estona més. L'endemà la Rosa tornà a vestir-se amb la brusa vermella i tornà al mercat. No necessitava gran cosa, però com que tampoc tenia gaire feina a fer a casa. El pagès dels enciams no era al seu lloc. Hi passà dues vegades, però la seva parada, bé, el lloc on el dia abans hi havia la seva parada, era buit. Preguntà a per ell a una venedora de pomes que hi havia al costat. No, el Cisco no havia vingut. No ve pas cada dia, només els dimarts i els dijous. Es d'un poble del Vallès i no li compensa. A més com que tampoc ho necessita... Si ve al mercat és per distraure's una mica.
Bé, era qüestió d'esperar el dijous, pensà la Rosa, i s'entornà cap a casa una mica decebuda i sense haver comprat res. El dijous altre cop brusa vermella i cap al mercat falta gent.

- He vingut expressament perquè m'expliqui la sopa d'enciams- ho digué una mica esporuguida, pensant que potser l'home ja no es recordava d'ella ni de la conversa que havien tingut, però s'equivocava, el Cisco la recordava perfectament.

- Sap que vaig pensar-hi molt amb vostè un cop va ser fora? Tant parlar i no li vaig explicar el que posa a l'olla la meva nora.

Un ample somriure de satisfacció a la cara de la Rosa i uns ulls molt brillants al rostre ressec del pagès. La conversa s'allargava . El temps era una mica rúfol i no donava gaire gust d'estar parlant a peu dret al defora del mercat. Anar a prendre un cafè calent en un dels bars que hi havia pels voltants podia ser una bona idea... I tant que ho era! A dins del Bar Nou- "El més antic del mercat" segons el sub-títol s'hi estava divinament. Allà continuarem parlant la Rosa i el Cisco.

Ella recordava la seva infantesa al poble. Va ser quan es va casar que van anar a viure a ciutat. Potser enyora a aquell temps... El Cisco se l'escoltava i ella anava desgranant tot el que guardava a la memòria. Es féu l'hora de dinar. Se separaren. Al Cisco li quedaven per vendre més enciams dels que la nora necessitava per fer la sopa. Rigueren tots dos mentre el cabàs de la Rosa es tornava tot verd.

Aquesta amistat durà unes quantes setmanes. Era com un acord tàcit, cada dimarts i cada dijous la Rosa es deixava caure per les parades de les verdulaires del voltant del mercat i el Cisco deixava la poca mercaderia que portava a vendre i se n'anaven tots dos a prendre alguna cosa al bar.

Al vespre, a l'hora de sopar, en Jaume continuava ensopit com sempre, però ara la Rosa semblava no fer-n'hi massa cas. Després de sopar, mentre desparava la taula, cantussejava. Posava els plats a la màquina amb més gràcia que abans. Es movia pel menjador tot treien les estovalles com si estès executant un ballet. El seu home alguna vegada, aixecava els ulls del diari i se la quedava mirant

Un vespre no pogué estar-se de fer-li notar.

- Bé, es pot saber a que es deu aquest canvi?
- Canvi? - la Rosa semblava baixar dels núvols.
- Si, estàs més contenta des de fa un quan temps o al menys a mi m'ho sembla. No et queixes, no et fiques amb mi. No em recrimines si no em fixo amb els menjars que em fas... que per cert, últimament sembla que no variem gaire de tipus de sopa. No és que hi tingui res a dir, , però últimament es molt verda. no?
- Ah! Sí, és per no engreixar-nos.
- No em diràs que ara agafaràs manies, a les teves velleses.
- A les neves velleses! Torna a dir questa injuria i veuràs com t'estrangulo!
- Dona, ni tu ni jo estem a la flor de la joventut, això és clar, no cal posar-se tan irada.
- Tu potser sí que ets sents vell, però jo. JO! hauries de veure el rebombori que soc capaç de moure encara.

Vaja! Ja havia parlat massa. El seu home se la quedà mirant i ella tingué la sensació que amb aquelles paraules havia descobert el seu secret. En els anys que portaven de casats mai no se li havia presentat una ocasió com la dels últims temps. Ni l'havia buscada. Mai no havia mantingut una amistat amb un home. Ni havia tingut d'amagar res al seu marit. Potser perquè no li havia passat mai res. Ara, els cafès i les tertúlies que que mantenia amb el Cisco començaven de ser matèria reservada. Vaja, que no podia parlar-ne obertament amb el seu home. De sobte s'adonà de com era de perillosa aquella amistat dels dimarts i dels dijous... Tot el que no pogués explicar amb naturalitat al seu marit era o podia ser, -tal com li havien explicat al seu col·legi de monges- podia ser pecaminós.
Acabà de plegar les estovalles a poc a poc i sense fer figuretes. En Jaume tornà al deu diari. No devia sospitar res. Calia que no sospités res! La Rosa imaginà un canvi en la situació, Si en lloc d'ella fos ell el que a mig matí, dues vegades a la setmana prengués cafè amb una amigueta a ella no li faria cap gràcia. Ah, No! I saben com son els homes que segur que amb una amigueta no hi prendria solament cafè! O potser sí... amb ella poca cosa més feia el seu home; però amb una amigueta...

Pensà en el Cisco, xerraven i reien molt i alguna que altre insinuació també li havia fet ell... Però no, la Rosa no se n'hauria anat mai al llit amb aquell home, i no era gens desagradable...I el Cisco el que volia, el que necessitava era una dona per refer la seva vida. Per poder deixar de menjar sopa d'enciam i suc de porros que li feia empassar la seva jove.

Si ella hagués estat vídua, o soltera... el Cisco hauria estat un bon company. No li hauria pas dit que no a les seves insinuacions. Prou que s'haurien entès. I segur que haurien sigut feliços. Si ja ho eren ara en les poques estones que passaven junts al bar. La vida és cruel! Sempre apareixen les oportunitats quan no és el moment adequat.

Se'n anà al llit amb el ferm propòsit de no veure'l més. L'endemà era dimecres, no tocava; l'altre si, però no hi aniria.

Arribà el matí del dijous. Un dia esplèndid. El cel era brillant i l'atmosfera neta. A ciutat, costa una mica de trobar un dia transparent, sempre hi ha una boirina que ho enterboleix tot, però aquell era excepcional; es respirava sentor de camp sense trobar-s'hi. La Rosa no sabé quedar-se a casa i deixà els bons propòsits per una altra vegada. S'arreglà bé i se'n anà al mercat. En arribar-hi, primera sorpresa: avui el Cisco no havia muntat la paradeta. No l'havia muntada però era al seu lloc esperant-la.

- Quan he vist quest dia tan bo he canviat d'idea- li explicà. He deixat tot el gènere a la Dolors, la meva veïna i que en faci el que li sembli. Avui seria un pecat tancar-se en un bar; avui és un dia que cal aprofitar. Se n'ha de gaudir d'un dia així! I mentre parlava l'anava conduint lluny del rebombori del mercat. La Rosa, seguint-el, es trobà enfilada dalt d'un jeep una mica despintat i amb més d'un abonyec. No sabia on la portava però no hi oposava resistència.