Carta 8

No sé perquè m'agrada tan poc estar-me a casa. Si diuen que "com a casa enlloc!"... sembla que no ho hagi entès. Ara mateix, per la finestra oberta m'arriba una música, que no es ben bé música si no més aviat un afinament d'instruments. Intueixo que a la Plaça del Gas deuran fer un concert popular, les cames ja se me'n hi van! -La plaça del Gas, abans, molt abans, en temps del teu pare s'havia dit d'Espartero. i devia haver-hi un moment i tot al general, perquè hi havia una corranda que deia "Tres coses té Sabadell, la plaça, l'apeiadero i el monument d'Espartero" La plaça es devia referir a la del mercat que certament és molt bonica, construïda el 1930 i últimament reformada , amb ascensors, escales automàtiques, aire condicionat, un pàrquing amb molta cabuda i el millor assortit de tota classe de viandes. Al seu voltant, - hi ha unes voreres molt amples,- s'hi instal·len les pageses que només poden vendre productes propis dels seus horts.

L'"apeiadero" , devia voler dir el baixador- l'"apeadero"- del tren del Nord -el de la RENFE-que va de Barcelona a Manresa i fins a Lleida i Saragossa i amunt, amunt fins a Bilbao! No sé si encara aquest trajecte passa per Sabadell, abans sí, i recordo que a casa meva del carrer de Lacy, quan el temps havia de canviar, o canviava el vent, i sentíem el xiulet del tren. Teníem una noia de servei que era de Binèfar , Aragó. i la primera vegada que va sortir de casa seva va ser per anar a servir, i va venir a casa per mediació d'una tia seva que ja coneixíem. Aquesta noia, va venir amb tren, i quan sentia el xiulet, fos l'hora que fos, es quedava parada i deia: -"Mira! Con ese vine yo!"-

Quan es va fer el traçat de la via que havia d'enllaçar Barcelona i Terrassa, el personatge que manava més a la ciutat veïna, era el Conde de Egara, i es veu que no li agradava que el tren passés per Sabadell. Pel seu gust l'hauria fet anar directe de Cerdanyola a Terrassa, però per sort nostra, les locomotores d'aquell temps no tenien tanta força com per remuntar una pujada tan continuada. El desnivell que hi havia era massa pronunciat i va ser necessari fer-li fer una corba per suavitzar el pendent. I aixi va ser com Sabadell va tenir el baixador de la Rambla -l'"apeiadero"- i a més l'estació de mercaderies amb tot un reguitzell de vies, desvios i vies mortes que feien les delícies del nens de l'època que els seus avis se'ls enduien a passejar i "a veure trens". Sempre n'hi havia algun que feia maniobres i era tota un atracció.


Últimament el tren ha estat soterrat, per sort, perquè s'ha guanyat una via ràpida- quan no està col·lapsada,- i s'han acabat els perills que representaven els nombrosos passos a nivell que tantes vides humanes s'havien cobrat. Sense comptar els que voluntàriament es tiraven al tren ! Que també era una temptació pels desesperats. El tenien molt a ma... Però s'ha perdut l'espectacle que representava pels més menuts la visió d'aquelles màquines tan grosses, que per elles mateixes ja imposaven, ara imagina't si a més treien fum! Els Dracs mitològics que es menjaven a la gent i que treien fum per les narius.., podia ser que fossin el somni d'un precursor de les màquines de vapor?

Ara la plaça que s'en deia d' Espartero, se'n diu del Gas perquè hi ha les oficines de la companyia de Gas. Sabadell va ser la primera ciutat, sense ser capital de província, que va tenir una fàbrica de gas i per tant va poder gaudir de il·luminació amb el nou sistema.

Ara deu haver canviat el vent i ja no m'arriba cap musica... Llàstima, tindré d anar a veure que hi fan... Les nits d'estiu conviden a sortir... L'Ajuntament també ho deu creure així perquè per tot el mes de juliol ha programat un festival o altre per cada vespre.

Bona nit, aviat sabré que hi fan.

Maria Mercè.



.....La Brusa Vermella (4) ....

Silenci. La Rosa li preguntà finalment si feia gaire temps que havia enviudat. No, no gaire. El pagès li explicà com la trobava a faltar. Eren un matrimoni molt ben avingut i això feia més punyent encara la soledat.

- Perquè, desenganyi's, la parella és la parella i els fills son una altre cosa. Vostè és casada? I té fills? Doncs ja m'ho sabrà dir.

No, la Rosa no li sabria dir, perquè casada sí que n estava però de fills no en tenia i de parella... d'allò que el pagès entenia per parella, tampoc en podia presumir gaire.
Continuaren parlant una estona més. L'endemà la Rosa tornà a vestir-se amb la brusa vermella i tornà al mercat. No necessitava gran cosa, però com que tampoc tenia gaire feina a fer a casa. El pagès dels enciams no era al seu lloc. Hi passà dues vegades, però la seva parada, bé, el lloc on el dia abans hi havia la seva parada, era buit. Preguntà a per ell a una venedora de pomes que hi havia al costat. No, el Cisco no havia vingut. No ve pas cada dia, només els dimarts i els dijous. Es d'un poble del Vallès i no li compensa. A més com que tampoc ho necessita... Si ve al mercat és per distraure's una mica.
Bé, era qüestió d'esperar el dijous, pensà la Rosa, i s'entornà cap a casa una mica decebuda i sense haver comprat res. El dijous altre cop brusa vermella i cap al mercat falta gent.

- He vingut expressament perquè m'expliqui la sopa d'enciams- ho digué una mica esporuguida, pensant que potser l'home ja no es recordava d'ella ni de la conversa que havien tingut, però s'equivocava, el Cisco la recordava perfectament.

- Sap que vaig pensar-hi molt amb vostè un cop va ser fora? Tant parlar i no li vaig explicar el que posa a l'olla la meva nora.

Un ample somriure de satisfacció a la cara de la Rosa i uns ulls molt brillants al rostre ressec del pagès. La conversa s'allargava . El temps era una mica rúfol i no donava gaire gust d'estar parlant a peu dret al defora del mercat. Anar a prendre un cafè calent en un dels bars que hi havia pels voltants podia ser una bona idea... I tant que ho era! A dins del Bar Nou- "El més antic del mercat" segons el sub-títol s'hi estava divinament. Allà continuarem parlant la Rosa i el Cisco.

Ella recordava la seva infantesa al poble. Va ser quan es va casar que van anar a viure a ciutat. Potser enyora a aquell temps... El Cisco se l'escoltava i ella anava desgranant tot el que guardava a la memòria. Es féu l'hora de dinar. Se separaren. Al Cisco li quedaven per vendre més enciams dels que la nora necessitava per fer la sopa. Rigueren tots dos mentre el cabàs de la Rosa es tornava tot verd.

Aquesta amistat durà unes quantes setmanes. Era com un acord tàcit, cada dimarts i cada dijous la Rosa es deixava caure per les parades de les verdulaires del voltant del mercat i el Cisco deixava la poca mercaderia que portava a vendre i se n'anaven tots dos a prendre alguna cosa al bar.

Al vespre, a l'hora de sopar, en Jaume continuava ensopit com sempre, però ara la Rosa semblava no fer-n'hi massa cas. Després de sopar, mentre desparava la taula, cantussejava. Posava els plats a la màquina amb més gràcia que abans. Es movia pel menjador tot treien les estovalles com si estès executant un ballet. El seu home alguna vegada, aixecava els ulls del diari i se la quedava mirant

Un vespre no pogué estar-se de fer-li notar.

- Bé, es pot saber a que es deu aquest canvi?
- Canvi? - la Rosa semblava baixar dels núvols.
- Si, estàs més contenta des de fa un quan temps o al menys a mi m'ho sembla. No et queixes, no et fiques amb mi. No em recrimines si no em fixo amb els menjars que em fas... que per cert, últimament sembla que no variem gaire de tipus de sopa. No és que hi tingui res a dir, , però últimament es molt verda. no?
- Ah! Sí, és per no engreixar-nos.
- No em diràs que ara agafaràs manies, a les teves velleses.
- A les neves velleses! Torna a dir questa injuria i veuràs com t'estrangulo!
- Dona, ni tu ni jo estem a la flor de la joventut, això és clar, no cal posar-se tan irada.
- Tu potser sí que ets sents vell, però jo. JO! hauries de veure el rebombori que soc capaç de moure encara.

Vaja! Ja havia parlat massa. El seu home se la quedà mirant i ella tingué la sensació que amb aquelles paraules havia descobert el seu secret. En els anys que portaven de casats mai no se li havia presentat una ocasió com la dels últims temps. Ni l'havia buscada. Mai no havia mantingut una amistat amb un home. Ni havia tingut d'amagar res al seu marit. Potser perquè no li havia passat mai res. Ara, els cafès i les tertúlies que que mantenia amb el Cisco començaven de ser matèria reservada. Vaja, que no podia parlar-ne obertament amb el seu home. De sobte s'adonà de com era de perillosa aquella amistat dels dimarts i dels dijous... Tot el que no pogués explicar amb naturalitat al seu marit era o podia ser, -tal com li havien explicat al seu col·legi de monges- podia ser pecaminós.
Acabà de plegar les estovalles a poc a poc i sense fer figuretes. En Jaume tornà al deu diari. No devia sospitar res. Calia que no sospités res! La Rosa imaginà un canvi en la situació, Si en lloc d'ella fos ell el que a mig matí, dues vegades a la setmana prengués cafè amb una amigueta a ella no li faria cap gràcia. Ah, No! I saben com son els homes que segur que amb una amigueta no hi prendria solament cafè! O potser sí... amb ella poca cosa més feia el seu home; però amb una amigueta...

Pensà en el Cisco, xerraven i reien molt i alguna que altre insinuació també li havia fet ell... Però no, la Rosa no se n'hauria anat mai al llit amb aquell home, i no era gens desagradable...I el Cisco el que volia, el que necessitava era una dona per refer la seva vida. Per poder deixar de menjar sopa d'enciam i suc de porros que li feia empassar la seva jove.

Si ella hagués estat vídua, o soltera... el Cisco hauria estat un bon company. No li hauria pas dit que no a les seves insinuacions. Prou que s'haurien entès. I segur que haurien sigut feliços. Si ja ho eren ara en les poques estones que passaven junts al bar. La vida és cruel! Sempre apareixen les oportunitats quan no és el moment adequat.

Se'n anà al llit amb el ferm propòsit de no veure'l més. L'endemà era dimecres, no tocava; l'altre si, però no hi aniria.

Arribà el matí del dijous. Un dia esplèndid. El cel era brillant i l'atmosfera neta. A ciutat, costa una mica de trobar un dia transparent, sempre hi ha una boirina que ho enterboleix tot, però aquell era excepcional; es respirava sentor de camp sense trobar-s'hi. La Rosa no sabé quedar-se a casa i deixà els bons propòsits per una altra vegada. S'arreglà bé i se'n anà al mercat. En arribar-hi, primera sorpresa: avui el Cisco no havia muntat la paradeta. No l'havia muntada però era al seu lloc esperant-la.

- Quan he vist quest dia tan bo he canviat d'idea- li explicà. He deixat tot el gènere a la Dolors, la meva veïna i que en faci el que li sembli. Avui seria un pecat tancar-se en un bar; avui és un dia que cal aprofitar. Se n'ha de gaudir d'un dia així! I mentre parlava l'anava conduint lluny del rebombori del mercat. La Rosa, seguint-el, es trobà enfilada dalt d'un jeep una mica despintat i amb més d'un abonyec. No sabia on la portava però no hi oposava resistència.