Hola Joaquim!
Avui fa un dia gris, no es veu cap núvol al cel, però el dia és gris. El sol l'ha tapat un vel espès que no dona relleu a res. Em van dir que la definició de que "fa sol, encara que no es vegi" ve donada perquè es veuen les ombres dels objectes. Avui no hi ha ombres.
Potser millor. De vegades les ombres porten molt mal estar, males conseqüències: "L'ombra del passat, l'ombra d'una mala acció, l'ombra d'un crim!" Avui res d'ombres. Ningú té passat. Es com un dia nou en un mon nou. Monòton, però nou. Pots començar de res, com si acabessis de néixer, però amb l'edat que ja tens, però sense experiència. Sense ombres que és com dir sense records.
Es difícil simular que tens amnèsia sense tenir-ne. Has de fer un exercici molt gran per mirar de no recordar i de no reconèixer res. Els ulls se te'n van cap a on saps que trobaràs la cadira per seure, l'aparell de música... Doncs no! Has de fer un esforç per oblidar-ho tot.
T'has de preguntar, hi ha aparell de música en aquesta habitació? On deu ser? Com s'engega? I cadira? Hi ha cadira per seure? Veig un ordinador, - podria dir descobreixo un ordinador,- i una làmpada de peu... Vaig de sorpresa en sorpresa al veure tantes coses.
I els escrits? Tot això ho he escrit jo? Porten el meu nom. Doncs sí. Son escrits meus. Si que he fet feina! Em caldrà llegir-los i descobrir-los. Es clar que si tots son tan poca-soltes com el que acabo d'escriure ara, ja podem plegar!
Però no, recordo d'un altre dia gris que estava a la vora del mar i també vaig escriure... Però em sembla que tenia una mica més de cap i peus. Ara t'ho transcriuré:
El cel té color de plom.
El mar li copia el color,
l'humor pren el mateix to.
Sols la remor de la onada
posa la nota variada.
N'escrius de versos, tu? Jo de tan en tant, encara que no sé si se'n poden dir versos, son pensaments que de vegades rimen. Va! Envia me'n'-en algun si en tens d'escrits.
Fins a una altra.
Maria Mercè.
Tarda lliure
Inservible era també aquell bocí de fusta policromada que s'havia trencat d'un porta retrats que li havia regalat la tia Engràcia. I que n'era de xaró! Per sort va fer una mala caiguda i va quedar inutilitzat. Sempre guardava el bocinet per si la tia Engràcia se li acudia preguntar pel seu regal. Ara, la tia ja feia temps que era morta i no calia preocupar-se per quedar-hi bé.
Entre tants recordatoris d'enterraments que guardava, era estrany que no li hagués sortit el de la tia Engràcia... Quan temps devia fer que era morta? Era hivern, no el passat, potser l'altre, o potser ja en feia tres anys, passa tant de pressa el temps. Si, devia fer tres anys, perquè van anar a l'enterrament tota la família junta, això vol dir que la Rosa Maria encara no havia anat a la Universitat de Boston... i ja fa dos anys que hi és! Com passa el temps. Sembla ahir que se'n va anar i ja fa dos anys que hi és. Tanta buidor que ens va deixar a casa, i ara diries que és de tota la vida que la tenim fora. Però, no, ja es troba a faltar ja, un fill es troba a molt a faltar. Però és la seva vida... Mira! Ara surt el recordatori! Fa tres anys, ja m'ho semblava. Vuitanta-anys tenia. Semblava més vella. Com que tota la vida se la va passar amargada. Recordava la guerra i un xicot que havia tingut que li va marxar voluntari al front i no en va tornar mai més. La meva mare, la seva germana, sempre em deia que això del "nòvio" s'ho havia inventat ella per fer-se l'interessant. Era un conegut i gràcies. No s'havien avingut mai gaire les dues germanes, eren tant diferents. La meva mare sempre mirava de trobar el cantó bo de les coses i ella, en canvi, tant pessimista! Tot ho veia negre. Quan venia de visita a casa i els nens eren petits miraven d'escapolir-se-se de la seva companyia. Sabien que amb ella no s'ho passarien gens bé. I ho endevinaven. No era mala dona, però no els deixava jugar, en tot hi veia perills! I els meus nens eren tant moguts, com tots, segurament. S'enfilaven als llocs més perillosos, però valia més vigilar-los i no dir-els-hi res, que ja s'espavilaven tots sols... Però ella s'esgarrifava, els volia fer baixar i ells semblava que encara hi trobessin més gust al sentir-la cridar. Pobra dona. Ben mirat ja podria estripar el seu recordatori perquè per no cal pas veure'l per recordar-me d'ella. És clar que si estripo aquest, també els puc estripar tots! N'hi ha que no son ni de família. Encara que moltes vegades hi ha amics que te'ls estimes més que a un familiar...
I anava remenant tots els papers inconscientment. Ara acabava de trobar un paper gros com si fos un pergamí, però de color de rosa. Era de la festa que van cel·lebrar els cosins de Tarragona per la primera Comunió de les bessonetes. Quina festassa van organitzar! Semblava un casament. I tot perquè els duros els sobraven. No sempre es pot vendre un terreny que no donava res a tant bon preu com ho van fer ells. N'hi ha que tenen sort. L'avi havia deixat als dos fills que tenia, un terreny a cada ú; un semblava millor que l'altre perquè donava alguna avellana, però les coses canvien i les avellanes no es pagaven gaire, i d'aquell ermot tan gran que va deixar a l'altre fill va resultar terreny industrial i allò va ser xauxa! Si almenys aquell paper "martelé" no hagués sigut d'aquell rosa tant pujat, li hauria pogut servir, però... Au! Estripat i a la butxaca.
No calia haver-lo estripat tant, ara tots els bocins li sortien i tenia de recollir-los. Això li recordà una amiga seva que volia rebaixar l'abdomen- la panxa- i li van dir que el millor era cada dia buidar a terra una capsa de mistos i anar-los recollint un per un. Era un bon exercici i ara ella l'estava fent semblant. -"Veus? Fer gimnàs també era una de les opcions que podia fer avui que tenia la tarda lliure."-
I se'n anà a la cuina a buidar-se la butxaca. Un cop allà ho aprofità per preparar-se una llesca de pa amb oli amb sucre al damunt. Avui tenia temps de berenar bé. Ben pensat hauria pogut menjar pa amb vi i sucre, que feia temps que no en menjava i era tant bo!... Però ara ja havia l'havia preparat... Després! després se'n podria preparar una altre amb vi i canviaria de gust.
Amb la llesca a una ma i un plat a l'altre, mirava de posar-lo a sota com si volgués protegir el terra de possibles regalims. S'acostà a la finestra. Els últims raigs de sol s'havien amagat darrera les muntanyes. Tot era tacat de vermell. El cel. sense ni un núvol, reflectia en tots els objectes la roja claror. El pa amb oli regalimava sense que el plàstic protector pogués evitar-ho.No coincidien i ella no se'n adonava. Només tenia ulls per aquell espectacle. Quan de temps passà? No podia dir-ho. El cel s'anava enfosquin i ella es deixondí d'aquell encantament. S'acabà el berenar i ja no tingué ganes de preparar-se aquell somniat pa i vi. Tornava a la realitat, S'estava fent tard i encara li calia buscar els llapis si volia dibuixar una mica. Primer, però calia tornar al calaix del Tot i Res , recollir la cartolina beix i tancar-lo definitivament.
La tarda s'escolava i no l'havia aprofitada gens.
Carta 31
Benvolgut Joaquim,
Estem passant un hivern molt llarg i molt rigorós. Cada dia fa fred i no sembla que s'hagi d'acabar mai. De fet potser no toca queixar-se perquè l'hivern encara no s'ha acabat. No s'acabarà fins al mes de març. Però com que va començar de fer fred pel novembre, a mi em sobra un mes.
Això li devia passar també a la vella protagonista dels " dies manllevats" . No sé si el teu pare n'havia sentit a parlar, sinó, li expliques:
Fa molts anys, molts anys, també va fer un hivern molt llarg i molt cru. Nevava, gelava, ventava i plovia tan sovint que la gent tenien por de tornar-se peixos. Al camp en aquelles condicions no s'hi podia sortir. Els animals, com les persones s'havien de quedar a casa. Però a casa pels animals no hi porten res i el bestiar que molts hiverns podia sortir a buscar-se la vida, aquell any no. El poble era petit i tots més o menys es trobaven en la mateixa situació. Se'ls acabava el farratge i veien angoixats com se'ls hi moririen les seves bèsties.
Només hi havia una casa que no tenia cap problema per si l'hivern s'allargava, era a la casa de la vella-rica. Els seus animals no els faltaria de res, car tenia bona provisió de tot. Els estadants d'aquell poble la van anar a trobar, li van demanar si els volia donar una mica del pinso que a ella li sobraria i així tots sobreviurien fins que s'acabés aquell mal temps.
La vella se'ls va treure de davant, els va titllar d'imprevisors i no en va voler saber res.
El poble va quedar arruïnat i la vella tant xareta!
Però l'hivern, que de vegades sembla que no tingui entranyes, es va assabentar del que havia passat i va anar a trobar els seus companys, - els seus veïns dels mesos de l'any- i els hi va demanar uns dies a cada un. Aquest els hi van deixar de bon grat, - tres dies de l'abril, tres o quatre del maig- i l'hivern es va anar allargant, allargant i la vella-rica que tant tranquil·la estava , que es pensava que no li faltaria de res, va tenir de veure com els seus animals continuaven estabul·lats i s'anaven morint igual que els del seus veïns.
Els dies manllevats!. Oi que quan arriba la primavera sempre hi ha algun dia que el fa rúfol, com si fos d'hivern? Doncs deu ser un del dies manllevats! Com si s'hagessin traspaperat·lat... Ara dirien que en meteorologia dos i dos no sempre fan quatre, però coneixent la llegenda dels dies manllevats... ja podem pensar de quins dies es tracta.
Ara sembla que m'ha donat per explicar-te llegendes... No et sap greu, oi? A mi m'agraden molt i fa molts anys que en recopil·lo. De fet, el saber no ocupa lloc, diuen, i com més coses sapiguem més rics serem. Ara, amb la crisis, si no som rics d'euros, almenys que ho siguem en saviesa popular... Tot ajuda a viure!
Una abraçada.
Maria Mercè
TARDA LLIURE
Tant com desitjava de tenir una tarda lliure per poder fer el que volgués i avui que la tenia no sabia pas que fer-ne! Davant seu s'obria tot un ventall de possibilitats però cap d'elles no l'atreia prou com per llençar s'hi de ple.
Havia somniat mil vegades que es trobava sola a casa i que disposava d'unes hores per poder-se dedicar a... a fer el que sempre havia desitjat fer i que no trobava mai el moment. Però, quin dilema! Ara que disposava d'almenys tres hores, no sabia a que dedicar-les.
-"Si tingués temps, dibuixaria"...- quantes vegades ho havia dit? .-"Si tingués temps, repassaria l'anglès"... -Si tingués temps aniria a la biblioteca i em miraria aquells llibres que no et deixen endur a casa"... -"Si tingués temps..." Avui en tenia i no sabia com esmerçar-lo.
A veure exposicions no podia anar-hi perquè era dilluns i les sales acostumen a ser tancades. Com els museus. Al cinema! Podria anar al cinema. Però no, al cinema podria anar-hi un altre dia amb el marit i així podrien comentar la pel·lícula tots dos... i millor el dimecres que feien uns preus especials.
A la biblioteca. Podria anar a la biblioteca, però a la tarda millor no anar-hi, estava plena d'estudiants que van a consultar-hi coses. A la biblioteca millor al matí que només hi ha quatre avis que van a llegir-hi el diari. Descartada la biblioteca.
Podria dibuixar, però precisament havia portat tots els estris al piset on passen els caps de setmana, perquè li semblava que allà tindria temps per fer-ho... Es clar que també es pot dibuixar amb un llapis normal, i amb bolígraf... Va! Dibuixaria. Paper, quin paper? Un de blanc, però tots els papers blancs que hi ha via a la casa eren prims i llisos. Eren per escriure a màquina.
I bé, si tenia paper d'escriure a màquina, doncs l'aprofitaria i escriuria a màquina. Escriuria alguna cosa... De la mateixa manera que desitjava dibuixar, també alguna vegada havia pensat que provaria d'escriure... Això quan tingués temps, esclar.
Avui tenia temps; podria començar de provar-ho... però no es sentia massa inspirada. -"No. Val més que em posi a dibuixar, sempre m'ha fet il·lusió... en algun lloc trobaré un paper adequat. Precisament sempre guardo les participacions de casament que rebo, perquè penso que el seu paper granellut pot servir per fer-hi algun apunt a la part del darrera... I si tinc un bon paper, potser amb els llapis de colors dels nens quan eren petits, encara podré fer alguna cosa." I tota decidida s'encaminà cap al calaix "del tot i res" que en deia ella.
El "tot i res" era ben bé això: hi havia de tot i no hi havia de res. El que més abundava, però, eren els papers. Retalls de diaris, catàlegs d'exposicions amb la fotografies d'algun quadre de l'autor; recordatoris d'enterraments;"Menús" de sopars als que havien assistit; fotografies que no estaven col·locades als àlbums, perquè eren còpies que haurien d'haver-se enviat a no sé qui... a algú dels que formaven part del grup, segurament. Hi havia tantes coses! El calaix era ben ple. -"Algun dia hauré de fer una bona neteja, ho llençaré tot i em quedarà un calaix buit!Que bona falta que hi fa un calaix de més en una casa." S'ho anava dient mentre prenia i deixava les coses que hi havia dins.
Tants papers i no en trobava cap que fos adequat pel que necessitava. -"Tanta gent que es casa i t'ho fa saber perquè et vegis obligat a fer un regal, i ara no trobaré cap felicitació per poder-hi dibuixar! Ben mirat, potser la gent ja no es casa tant, més aviat s'ajunta i aquests ja no t'ho fan saber."
Va descobrir la tireta que servia per cordar un paraigua que li agradava molt i que ara ja havia perdut, sense cosir-li la tireta que encara guardava... -"Aquesta serà la primera cosa que llençaré!" . es va dir satisfeta. I se la posà a la butxaca.
També s'hi posà un botó molt gros que havia pertangut a un abric que ja havia portat a Càritas... sense el botó, naturalment. -"Llàstima! No vaig recordar-me de mirar al "tot i res"!
I aquell guant color marró clar que tant bé combinava amb la cartera del mateix color... No calia pas guardar-lo, mai no havia aparegut el company i la cartera ja s'havia fet malbé... Au! A la butxaca. Si seguia així, faria una bona buidada.
Per fi descobrí una participació de casament. De color beix. Amb doble full, o sigui que tindria molt espai per dibuixar. Això si trobava els llapis de colors dels nens quan eren petits. Només que en trobés un de marró ja en tindria prou. Beix i marró, els dos colors que més li agradaven per dibuixar. Havia vist alguns dibuixos en tons sèpia i li havien agradat molt.
Abans de tancar el calaix, però, hi donà una ullada més. Hi havia tanta teca! Potser que tragués aquelles claus que encara guardava d'abans de canviar el pany de la porta... Va ser una ximpleria canviar el pany, ni tan sols li havien robat el portamonedes. Només havia perdut les claus. O sigui que si algú les va arribar a trobar no tenia cap pista per saber quina porta obrien. Però el seu home va començar de posar-li la por al cos: -"Pensa que els lladres son més llestos del que ens creiem..." -"Però si no va haver-hi lladre! -li replicava ella, Però ell tossut, -"I si algú ha vist com et queien i t'ha seguit?"- "Si algú hagués vist com em queien el més lògic hauria estat que m'hagués avisat".- "Això és el que hauries fet tu i això és el que et penses, però els lladres no ho veuen igual." -"I tornen-hi amb els lladres!" ... Haurien estat discutint un dia sencer sense arribar a un acord. El més fàcil va ser canviar el pany. Ara només calia llençar aquell joc de claus inservibles.
Estem passant un hivern molt llarg i molt rigorós. Cada dia fa fred i no sembla que s'hagi d'acabar mai. De fet potser no toca queixar-se perquè l'hivern encara no s'ha acabat. No s'acabarà fins al mes de març. Però com que va començar de fer fred pel novembre, a mi em sobra un mes.
Això li devia passar també a la vella protagonista dels " dies manllevats" . No sé si el teu pare n'havia sentit a parlar, sinó, li expliques:
Fa molts anys, molts anys, també va fer un hivern molt llarg i molt cru. Nevava, gelava, ventava i plovia tan sovint que la gent tenien por de tornar-se peixos. Al camp en aquelles condicions no s'hi podia sortir. Els animals, com les persones s'havien de quedar a casa. Però a casa pels animals no hi porten res i el bestiar que molts hiverns podia sortir a buscar-se la vida, aquell any no. El poble era petit i tots més o menys es trobaven en la mateixa situació. Se'ls acabava el farratge i veien angoixats com se'ls hi moririen les seves bèsties.
Només hi havia una casa que no tenia cap problema per si l'hivern s'allargava, era a la casa de la vella-rica. Els seus animals no els faltaria de res, car tenia bona provisió de tot. Els estadants d'aquell poble la van anar a trobar, li van demanar si els volia donar una mica del pinso que a ella li sobraria i així tots sobreviurien fins que s'acabés aquell mal temps.
La vella se'ls va treure de davant, els va titllar d'imprevisors i no en va voler saber res.
El poble va quedar arruïnat i la vella tant xareta!
Però l'hivern, que de vegades sembla que no tingui entranyes, es va assabentar del que havia passat i va anar a trobar els seus companys, - els seus veïns dels mesos de l'any- i els hi va demanar uns dies a cada un. Aquest els hi van deixar de bon grat, - tres dies de l'abril, tres o quatre del maig- i l'hivern es va anar allargant, allargant i la vella-rica que tant tranquil·la estava , que es pensava que no li faltaria de res, va tenir de veure com els seus animals continuaven estabul·lats i s'anaven morint igual que els del seus veïns.
Els dies manllevats!. Oi que quan arriba la primavera sempre hi ha algun dia que el fa rúfol, com si fos d'hivern? Doncs deu ser un del dies manllevats! Com si s'hagessin traspaperat·lat... Ara dirien que en meteorologia dos i dos no sempre fan quatre, però coneixent la llegenda dels dies manllevats... ja podem pensar de quins dies es tracta.
Ara sembla que m'ha donat per explicar-te llegendes... No et sap greu, oi? A mi m'agraden molt i fa molts anys que en recopil·lo. De fet, el saber no ocupa lloc, diuen, i com més coses sapiguem més rics serem. Ara, amb la crisis, si no som rics d'euros, almenys que ho siguem en saviesa popular... Tot ajuda a viure!
Una abraçada.
Maria Mercè
TARDA LLIURE
Tant com desitjava de tenir una tarda lliure per poder fer el que volgués i avui que la tenia no sabia pas que fer-ne! Davant seu s'obria tot un ventall de possibilitats però cap d'elles no l'atreia prou com per llençar s'hi de ple.
Havia somniat mil vegades que es trobava sola a casa i que disposava d'unes hores per poder-se dedicar a... a fer el que sempre havia desitjat fer i que no trobava mai el moment. Però, quin dilema! Ara que disposava d'almenys tres hores, no sabia a que dedicar-les.
-"Si tingués temps, dibuixaria"...- quantes vegades ho havia dit? .-"Si tingués temps, repassaria l'anglès"... -Si tingués temps aniria a la biblioteca i em miraria aquells llibres que no et deixen endur a casa"... -"Si tingués temps..." Avui en tenia i no sabia com esmerçar-lo.
A veure exposicions no podia anar-hi perquè era dilluns i les sales acostumen a ser tancades. Com els museus. Al cinema! Podria anar al cinema. Però no, al cinema podria anar-hi un altre dia amb el marit i així podrien comentar la pel·lícula tots dos... i millor el dimecres que feien uns preus especials.
A la biblioteca. Podria anar a la biblioteca, però a la tarda millor no anar-hi, estava plena d'estudiants que van a consultar-hi coses. A la biblioteca millor al matí que només hi ha quatre avis que van a llegir-hi el diari. Descartada la biblioteca.
Podria dibuixar, però precisament havia portat tots els estris al piset on passen els caps de setmana, perquè li semblava que allà tindria temps per fer-ho... Es clar que també es pot dibuixar amb un llapis normal, i amb bolígraf... Va! Dibuixaria. Paper, quin paper? Un de blanc, però tots els papers blancs que hi ha via a la casa eren prims i llisos. Eren per escriure a màquina.
I bé, si tenia paper d'escriure a màquina, doncs l'aprofitaria i escriuria a màquina. Escriuria alguna cosa... De la mateixa manera que desitjava dibuixar, també alguna vegada havia pensat que provaria d'escriure... Això quan tingués temps, esclar.
Avui tenia temps; podria començar de provar-ho... però no es sentia massa inspirada. -"No. Val més que em posi a dibuixar, sempre m'ha fet il·lusió... en algun lloc trobaré un paper adequat. Precisament sempre guardo les participacions de casament que rebo, perquè penso que el seu paper granellut pot servir per fer-hi algun apunt a la part del darrera... I si tinc un bon paper, potser amb els llapis de colors dels nens quan eren petits, encara podré fer alguna cosa." I tota decidida s'encaminà cap al calaix "del tot i res" que en deia ella.
El "tot i res" era ben bé això: hi havia de tot i no hi havia de res. El que més abundava, però, eren els papers. Retalls de diaris, catàlegs d'exposicions amb la fotografies d'algun quadre de l'autor; recordatoris d'enterraments;"Menús" de sopars als que havien assistit; fotografies que no estaven col·locades als àlbums, perquè eren còpies que haurien d'haver-se enviat a no sé qui... a algú dels que formaven part del grup, segurament. Hi havia tantes coses! El calaix era ben ple. -"Algun dia hauré de fer una bona neteja, ho llençaré tot i em quedarà un calaix buit!Que bona falta que hi fa un calaix de més en una casa." S'ho anava dient mentre prenia i deixava les coses que hi havia dins.
Tants papers i no en trobava cap que fos adequat pel que necessitava. -"Tanta gent que es casa i t'ho fa saber perquè et vegis obligat a fer un regal, i ara no trobaré cap felicitació per poder-hi dibuixar! Ben mirat, potser la gent ja no es casa tant, més aviat s'ajunta i aquests ja no t'ho fan saber."
Va descobrir la tireta que servia per cordar un paraigua que li agradava molt i que ara ja havia perdut, sense cosir-li la tireta que encara guardava... -"Aquesta serà la primera cosa que llençaré!" . es va dir satisfeta. I se la posà a la butxaca.
També s'hi posà un botó molt gros que havia pertangut a un abric que ja havia portat a Càritas... sense el botó, naturalment. -"Llàstima! No vaig recordar-me de mirar al "tot i res"!
I aquell guant color marró clar que tant bé combinava amb la cartera del mateix color... No calia pas guardar-lo, mai no havia aparegut el company i la cartera ja s'havia fet malbé... Au! A la butxaca. Si seguia així, faria una bona buidada.
Per fi descobrí una participació de casament. De color beix. Amb doble full, o sigui que tindria molt espai per dibuixar. Això si trobava els llapis de colors dels nens quan eren petits. Només que en trobés un de marró ja en tindria prou. Beix i marró, els dos colors que més li agradaven per dibuixar. Havia vist alguns dibuixos en tons sèpia i li havien agradat molt.
Abans de tancar el calaix, però, hi donà una ullada més. Hi havia tanta teca! Potser que tragués aquelles claus que encara guardava d'abans de canviar el pany de la porta... Va ser una ximpleria canviar el pany, ni tan sols li havien robat el portamonedes. Només havia perdut les claus. O sigui que si algú les va arribar a trobar no tenia cap pista per saber quina porta obrien. Però el seu home va començar de posar-li la por al cos: -"Pensa que els lladres son més llestos del que ens creiem..." -"Però si no va haver-hi lladre! -li replicava ella, Però ell tossut, -"I si algú ha vist com et queien i t'ha seguit?"- "Si algú hagués vist com em queien el més lògic hauria estat que m'hagués avisat".- "Això és el que hauries fet tu i això és el que et penses, però els lladres no ho veuen igual." -"I tornen-hi amb els lladres!" ... Haurien estat discutint un dia sencer sense arribar a un acord. El més fàcil va ser canviar el pany. Ara només calia llençar aquell joc de claus inservibles.
Carta 30
Estimat Joaquim
Acabo d'escriure la llegenda del castell de Tavertet per les Mares Caminadores, jo encara no hi podré anar, per això l'he escrit perquè la llegeixi la responsable del grup. Son unes feres! Jo, amb el meu genoll no les puc pas atrapar. Què més voldria jo que poder anar d'excursió, fer una bona caminada, gaudir de la bona companyia de totes i admirar els paisatges tan esplèndids dels Cingles de Tavertet!
Si no ho coneixes, quan puguis, no t'ho perdis! Si algun cop vens per Catalunya eis paisatges que rodegen les Guilleries- país de guilles- son tan trencats i tan variats que valen la pena de resseguir. Quan era petita tenia un llibre que en cada pàgina hi havia el dibuix d'un animal i la seva descripció. Recordo que de la guilla deia:
La Renart, guilla o guineu
és la bèstia més astuta
quan té fam ella disfruta
roben gallines arreu.
També a prop de Tavertet hi ha el poble de Rupit, uns dels més anomenats de casa nostra. També té la seva llegenda, però com que aquest cop a Rupit no hi van, doncs la guardaré per una altre dia.
Te la copio:
Si aneu a Tavertet, pareu compte al arribar al Castell, no us acoteu massa al cingle que pot tenir males conseqüències, o sinó veieu el que li va passar fa molts anys al senyor que hi vivia.
Es clar que vosaltres sou bones persones i el del castell era un bèstia. Tenia el mal costum, per ell era un bon costum, de endur se'n a casa seva les minyones que s'acabaven de casar. Res de nit de noces amb el seu marit. Cap al Castell a passar-hi dos o tres dies. Després ja les deixava anar a casa.
La gent estava molt descontenta per aquests i altres mals usos que feia de la seva posició. Però hi havia una noia molt decidida que va iniciar la rebel·lió entre les seves companyes. Ella no es casaria mentre tingués de passar pel castell. Ara una, ara l'altre, totes ven prendre la mateixa decisió. Els xicots estaven preocupats, ja es veien concos de per vida. Va haver-hi consell al poble. Tothom estava descontent però ningú prenia cap iniciativa.
"Hauríem de fer-li un escarment, es deien, però ningú atinava en res. La noia que havia començat l'alçament tenia una idea: Caldria que portessin el cacic cap als cingles i un cop allà li cantessin les quaranta. Que l'acorralessin! Si, sí...això està molt bé... però tothom callava... qui faria anar al Senyor cap al cingle? (En castellà dirien, "Quien le pone el cascabel al gato?)
Però la noia que portava la veu cantant tenia sol·lucions per tot. -"Jo! Jo puc ser l'esquer que l'engatussi". Havia observat que moltes tardes el Senyor sortia del seu castell i donava una petita volta, sense portar cap servent. Ella es faria la trobadissa, es faria la coqueta, es deixaria gairebé seduir i els del poble estarien a la guait per anar-la a rescatar i enfrontar-se amb el Senyor.
Però la noia ho veia molt clar i els altres no li ho veien tant. La primera part va començar segons el guió pensat, però passava l'estona i els del poble no apareixien... el Senyor cada cop estava més engrescat, ella cada cop més espantada i no saben com treure-se'l de sobre llençà un crit que feu distreure l'agressor: -Allà! Allà! Mireu allà!!- i l'home no veia res... llavors ho va aprofitar i empenyent amb totes les seves forces el feu caure per l'estimball.
Ella s'apartà mentre arribaven els reforços, just per felicitar-la... Què havia fet? La visió de l'home rodolant i xisclant no se la va treure mai més de sobre. Abandonà el poble i el promès i no se la va tornar a veure mai més per aquells verals.
Mai més?... Si, la llegenda diu que quan hi ha una tamborinada molt forta ,entremig dels llamps i els trons, es veu la figura d'una noia que mira cap a l'estimball i s'aparta. S'aparta i desapareix.
Ara ja saps una llegenda més de casa nostra.
Maria Mercè.
Acabo d'escriure la llegenda del castell de Tavertet per les Mares Caminadores, jo encara no hi podré anar, per això l'he escrit perquè la llegeixi la responsable del grup. Son unes feres! Jo, amb el meu genoll no les puc pas atrapar. Què més voldria jo que poder anar d'excursió, fer una bona caminada, gaudir de la bona companyia de totes i admirar els paisatges tan esplèndids dels Cingles de Tavertet!
Si no ho coneixes, quan puguis, no t'ho perdis! Si algun cop vens per Catalunya eis paisatges que rodegen les Guilleries- país de guilles- son tan trencats i tan variats que valen la pena de resseguir. Quan era petita tenia un llibre que en cada pàgina hi havia el dibuix d'un animal i la seva descripció. Recordo que de la guilla deia:
La Renart, guilla o guineu
és la bèstia més astuta
quan té fam ella disfruta
roben gallines arreu.
També a prop de Tavertet hi ha el poble de Rupit, uns dels més anomenats de casa nostra. També té la seva llegenda, però com que aquest cop a Rupit no hi van, doncs la guardaré per una altre dia.
Te la copio:
Si aneu a Tavertet, pareu compte al arribar al Castell, no us acoteu massa al cingle que pot tenir males conseqüències, o sinó veieu el que li va passar fa molts anys al senyor que hi vivia.
Es clar que vosaltres sou bones persones i el del castell era un bèstia. Tenia el mal costum, per ell era un bon costum, de endur se'n a casa seva les minyones que s'acabaven de casar. Res de nit de noces amb el seu marit. Cap al Castell a passar-hi dos o tres dies. Després ja les deixava anar a casa.
La gent estava molt descontenta per aquests i altres mals usos que feia de la seva posició. Però hi havia una noia molt decidida que va iniciar la rebel·lió entre les seves companyes. Ella no es casaria mentre tingués de passar pel castell. Ara una, ara l'altre, totes ven prendre la mateixa decisió. Els xicots estaven preocupats, ja es veien concos de per vida. Va haver-hi consell al poble. Tothom estava descontent però ningú prenia cap iniciativa.
"Hauríem de fer-li un escarment, es deien, però ningú atinava en res. La noia que havia començat l'alçament tenia una idea: Caldria que portessin el cacic cap als cingles i un cop allà li cantessin les quaranta. Que l'acorralessin! Si, sí...això està molt bé... però tothom callava... qui faria anar al Senyor cap al cingle? (En castellà dirien, "Quien le pone el cascabel al gato?)
Però la noia que portava la veu cantant tenia sol·lucions per tot. -"Jo! Jo puc ser l'esquer que l'engatussi". Havia observat que moltes tardes el Senyor sortia del seu castell i donava una petita volta, sense portar cap servent. Ella es faria la trobadissa, es faria la coqueta, es deixaria gairebé seduir i els del poble estarien a la guait per anar-la a rescatar i enfrontar-se amb el Senyor.
Però la noia ho veia molt clar i els altres no li ho veien tant. La primera part va començar segons el guió pensat, però passava l'estona i els del poble no apareixien... el Senyor cada cop estava més engrescat, ella cada cop més espantada i no saben com treure-se'l de sobre llençà un crit que feu distreure l'agressor: -Allà! Allà! Mireu allà!!- i l'home no veia res... llavors ho va aprofitar i empenyent amb totes les seves forces el feu caure per l'estimball.
Ella s'apartà mentre arribaven els reforços, just per felicitar-la... Què havia fet? La visió de l'home rodolant i xisclant no se la va treure mai més de sobre. Abandonà el poble i el promès i no se la va tornar a veure mai més per aquells verals.
Mai més?... Si, la llegenda diu que quan hi ha una tamborinada molt forta ,entremig dels llamps i els trons, es veu la figura d'una noia que mira cap a l'estimball i s'aparta. S'aparta i desapareix.
Ara ja saps una llegenda més de casa nostra.
Maria Mercè.
Etiquetes de comentaris:
"Mares caminadores",
Guilleries,
Tavertet
Subscriure's a:
Missatges (Atom)