Carta 32

Hola Joaquim!

Avui fa un dia gris, no es veu cap núvol al cel, però el dia és gris. El sol l'ha tapat un vel espès que no dona relleu a res. Em van dir que la definició de que "fa sol, encara que no es vegi" ve donada perquè es veuen les ombres dels objectes. Avui no hi ha ombres.

Potser millor. De vegades les ombres porten molt mal estar, males conseqüències: "L'ombra del passat, l'ombra d'una mala acció, l'ombra d'un crim!" Avui res d'ombres. Ningú té passat. Es com un dia nou en un mon nou. Monòton, però nou. Pots començar de res, com si acabessis de néixer, però amb l'edat que ja tens, però sense experiència. Sense ombres que és com dir sense records.

Es difícil simular que tens amnèsia sense tenir-ne. Has de fer un exercici molt gran per mirar de no recordar i de no reconèixer res. Els ulls se te'n van cap a on saps que trobaràs la cadira per seure, l'aparell de música... Doncs no! Has de fer un esforç per oblidar-ho tot.

T'has de preguntar, hi ha aparell de música en aquesta habitació? On deu ser? Com s'engega? I cadira? Hi ha cadira per seure? Veig un ordinador, - podria dir descobreixo un ordinador,- i una làmpada de peu... Vaig de sorpresa en sorpresa al veure tantes coses.

I els escrits? Tot això ho he escrit jo? Porten el meu nom. Doncs sí. Son escrits meus. Si que he fet feina! Em caldrà llegir-los i descobrir-los. Es clar que si tots son tan poca-soltes com el que acabo d'escriure ara, ja podem plegar!

Però no, recordo d'un altre dia gris que estava a la vora del mar i també vaig escriure... Però em sembla que tenia una mica més de cap i peus. Ara t'ho transcriuré:

El cel té color de plom.
El mar li copia el color,
l'humor pren el mateix to.
Sols la remor de la onada
posa la nota variada.

N'escrius de versos, tu? Jo de tan en tant, encara que no sé si se'n poden dir versos, son pensaments que de vegades rimen. Va! Envia me'n'-en algun si en tens d'escrits.

Fins a una altra.

Maria Mercè.



Tarda lliure

Inservible era també aquell bocí de fusta policromada que s'havia trencat d'un porta retrats que li havia regalat la tia Engràcia. I que n'era de xaró! Per sort va fer una mala caiguda i va quedar inutilitzat. Sempre guardava el bocinet per si la tia Engràcia se li acudia preguntar pel seu regal. Ara, la tia ja feia temps que era morta i no calia preocupar-se per quedar-hi bé.

Entre tants recordatoris d'enterraments que guardava, era estrany que no li hagués sortit el de la tia Engràcia... Quan temps devia fer que era morta? Era hivern, no el passat, potser l'altre, o potser ja en feia tres anys, passa tant de pressa el temps. Si, devia fer tres anys, perquè van anar a l'enterrament tota la família junta, això vol dir que la Rosa Maria encara no havia anat a la Universitat de Boston... i ja fa dos anys que hi és! Com passa el temps. Sembla ahir que se'n va anar i ja fa dos anys que hi és. Tanta buidor que ens va deixar a casa, i ara diries que és de tota la vida que la tenim fora. Però, no, ja es troba a faltar ja, un fill es troba a molt a faltar. Però és la seva vida... Mira! Ara surt el recordatori! Fa tres anys, ja m'ho semblava. Vuitanta-anys tenia. Semblava més vella. Com que tota la vida se la va passar amargada. Recordava la guerra i un xicot que havia tingut que li va marxar voluntari al front i no en va tornar mai més. La meva mare, la seva germana, sempre em deia que això del "nòvio" s'ho havia inventat ella per fer-se l'interessant. Era un conegut i gràcies. No s'havien avingut mai gaire les dues germanes, eren tant diferents. La meva mare sempre mirava de trobar el cantó bo de les coses i ella, en canvi, tant pessimista! Tot ho veia negre. Quan venia de visita a casa i els nens eren petits miraven d'escapolir-se-se de la seva companyia. Sabien que amb ella no s'ho passarien gens bé. I ho endevinaven. No era mala dona, però no els deixava jugar, en tot hi veia perills! I els meus nens eren tant moguts, com tots, segurament. S'enfilaven als llocs més perillosos, però valia més vigilar-los i no dir-els-hi res, que ja s'espavilaven tots sols... Però ella s'esgarrifava, els volia fer baixar i ells semblava que encara hi trobessin més gust al sentir-la cridar. Pobra dona. Ben mirat ja podria estripar el seu recordatori perquè per no cal pas veure'l per recordar-me d'ella. És clar que si estripo aquest, també els puc estripar tots! N'hi ha que no son ni de família. Encara que moltes vegades hi ha amics que te'ls estimes més que a un familiar...

I anava remenant tots els papers inconscientment. Ara acabava de trobar un paper gros com si fos un pergamí, però de color de rosa. Era de la festa que van cel·lebrar els cosins de Tarragona per la primera Comunió de les bessonetes. Quina festassa van organitzar! Semblava un casament. I tot perquè els duros els sobraven. No sempre es pot vendre un terreny que no donava res a tant bon preu com ho van fer ells. N'hi ha que tenen sort. L'avi havia deixat als dos fills que tenia, un terreny a cada ú; un semblava millor que l'altre perquè donava alguna avellana, però les coses canvien i les avellanes no es pagaven gaire, i d'aquell ermot tan gran que va deixar a l'altre fill va resultar terreny industrial i allò va ser xauxa! Si almenys aquell paper "martelé" no hagués sigut d'aquell rosa tant pujat, li hauria pogut servir, però... Au! Estripat i a la butxaca.

No calia haver-lo estripat tant, ara tots els bocins li sortien i tenia de recollir-los. Això li recordà una amiga seva que volia rebaixar l'abdomen- la panxa- i li van dir que el millor era cada dia buidar a terra una capsa de mistos i anar-los recollint un per un. Era un bon exercici i ara ella l'estava fent semblant. -"Veus? Fer gimnàs també era una de les opcions que podia fer avui que tenia la tarda lliure."-

I se'n anà a la cuina a buidar-se la butxaca. Un cop allà ho aprofità per preparar-se una llesca de pa amb oli amb sucre al damunt. Avui tenia temps de berenar bé. Ben pensat hauria pogut menjar pa amb vi i sucre, que feia temps que no en menjava i era tant bo!... Però ara ja havia l'havia preparat... Després! després se'n podria preparar una altre amb vi i canviaria de gust.

Amb la llesca a una ma i un plat a l'altre, mirava de posar-lo a sota com si volgués protegir el terra de possibles regalims. S'acostà a la finestra. Els últims raigs de sol s'havien amagat darrera les muntanyes. Tot era tacat de vermell. El cel. sense ni un núvol, reflectia en tots els objectes la roja claror. El pa amb oli regalimava sense que el plàstic protector pogués evitar-ho.No coincidien i ella no se'n adonava. Només tenia ulls per aquell espectacle. Quan de temps passà? No podia dir-ho. El cel s'anava enfosquin i ella es deixondí d'aquell encantament. S'acabà el berenar i ja no tingué ganes de preparar-se aquell somniat pa i vi. Tornava a la realitat, S'estava fent tard i encara li calia buscar els llapis si volia dibuixar una mica. Primer, però calia tornar al calaix del Tot i Res , recollir la cartolina beix i tancar-lo definitivament.

La tarda s'escolava i no l'havia aprofitada gens.