Carta 66

Estimat Joaquim,

Sí, he tardat uns dies a contestar-te, però és que he fet molta feina! 6 Jerseïets 6! Com aquelles pancartes d'anys enrere que deien "Seis toros seis" per anunciar una corrida, doncs jo he fet sis jerseis per la meva futura néta. Tres de molt petitons pels primers temps i tres més que els hi podran posar fins al mig any. Són una -col·loquialment diria que son una monada- són molt graciosos i he gaudit molt fent-los. Les cartes i els contes s'han quedat enrere. Tot no pot ser.

Digues-li al teu pare si recorda que "repicar i anar a processó no pot ser".

Estic molt contenta amb l'explicació que m'has donat a la pregunta, que jo no entenia, "per Santa Llúcia, un pas de puça". Com es pot avançar el dia un pas de puça si encara no ha passat el solstici d'hivern? Veig que has fet els deures. Ja comences d' interessar-te per aquestes nicieses. Dius que abans de la reforma del calendari Gregorià, Santa Llúcia s'esqueia pel mes de gener... Així si que s'entén que el dia s' allargui! Ara que estem al mes de febrer ja s'hi coneix molt cada tarda amb la claror... menys aquesta setmana, que plou i amb els dies tant grisos no distingeixes el mati de la tarda. No saps si dines o sopes.

Vaig estar a casa del meu fill i em vaig entretenir molt abans d'anar a dormir amb un llibre molt interessant. El llibre tractava de les obres fetes amb pedra seca. Les cabanes, els murs dels camps... Son vertaderes obres d'enginyeria. El llibre més que tot estudiava les que es troben per la comarca de les Garrigues, (Lleida) on el fred és molt intens. I les feien molt grans per guardar-hi la mula. La mula era un bé molt preuat, sense no haurien pogut fer els treballs del camp. Una mula costava molts diners i s'havia de cuidar. (Ja ho diuen, "una peça ben cuidada pot durar molts anys") Si quan arribaven al lloc de recollir les olives, la mula estava suada, podia agafar un fort refredat, no se la podia deixar a l'intempèrie. Per això la cabana havia de ser gran.

Terra d'oliveres, amb bancals guanyats a la muntanya, anivellats per poder-hi fer créixer uns pocs arbres a cada tros. Mostrava fotografies de fins un petit bancal per una olivera sola. Explicava com després de la recollida de les olives molts treballadors es quedaven per desbrossar el terreny i guanyar-ne a base de marges de pedra. Feina dura que necessitava força gent. S'havia de picar la pedra i deixar-la a daus petits abans de col·locar-la. Explicava el que menjaven: verdures el temps amb patates i un tall de cansalada. Del suc en feien sopes per aprofitar el pa sec. I el que em va resultar curiós és que d' aquestes sopes, de vegades en deien "sopes cegues".

Si tenien un ou l'esclafaven al mig del tupí. Allò semblava talment un ull; si no en tenien, aquell dia menjaven sopes cegues!

Es curiós, sempre trobo coses interessants a l'hora d'anar a dormir. Cada setmana amb els bons propòsits que acostumo a fer-me, gairebé sempre hi ha el d'anar a dormir d'hora, i sempre surt repetit setmana rere setmana. (Del de llevar-me d'hora val més que no en parlem.) Es com allò que hem dit abans, "repicar i anar a processó no pot ser."

No parlem d' intimitats, val més parlar de cabanes de pedra seca que no comprometen ningú. Ara hi ha molta afició a visitar-les i a conservar-les. Recordo que entre les prioritats que es donaven als temes que podien ser interessants per fer-ne un llibre-guia, en alguna reunió de la Comissió de Publicacions dels Centre Excursionista e Catalunya, sempre sortien les edificacions de pedra seca, a més dels dólmens, i els colomars medievals, que no en queden gaire.

Quina barra els feudals! Aixecaven un colomar prop dels camps i així tenien la pitança assegurada pels seus coloms! En detriment de la producció de gra dels seus súbdits. (Em sembla que m'embranco en qüestions que desconec). Però sí que coneixia un senyor que es dedicava a descobrir i retratar colomars, en Joan Tous, ja es va morir. En va arribar a fer un llibre. Una vegada volent-lo ajudar li vaig donar una pista: en uns camps prop de Solsona em semblava que n'havia vist un. Pobre! El que jo havia pres per un colomar no era sinó una immensa conillera molt deteriorada! Sort que era un gran excursionista i li agradava molt caminar.

Vaig escriure un petit conte. Com que no els critiques mai, jo vaig fent! Ja diràs prou.

Records al teu pare i a la Dolores.

Una abraçada

Maria Mercè.



OUS I OUS I MÉS OUS.


De sempre la família havia tingut una parada al mercat. Un mercat gran i ben assortit tal com corresponia a la ciutat on estava emplaçat. Ella hi treballava, despatxava ous, ous i res més que ous. Era poc distreta la mercaderia, rossos, blancs, més petits, més grossos, frescos i no tant... Algun de trencat... eren més barats.

Un dia es va trobar amb una compradora que li va dir: "Es veritat que els ous esquerdats o una mica trencats són més barats? Doncs trenqui-me'n mitja dotzena."

Tret d'aquesta anècdota no en tenia cap més per explicar. Sempre era igual, una dotzena, mitja dotzena, rossos, blancs, grossos, petits, del dia, del dia abans, o de l' endemà... Ah! Hi havien els ous de guatlla, petits petits! i els d'estruç que gairebé ningú comprava, espantaven de tan grossos. Ni les famílies nombroses sabien que fer-ne.

Era molt monòton despatxar ous. I encara sort que en venia molts i no tenia gaire temps per estar sense fer res. Així i tot sempre era el mateix.

Un dia sense saber com, anant pel carrer es va entrebancar, va caure i es va trencar el canell esquerra. -(Ella en deia la "muñeca") No va poder despatxar. Amb una sola ma, posar els ous dins les oueres, cobrar, tornar canvi... Li van posar una substituta i es va tenir de quedar a casa. Sense la feina habitual li sobraven hores. No estava acostumada a veure la tele i llegir la cansava. Els llibres pesaven. Només el diari obert a sobre una taula li anava bé. Així i tot enyorava la parada, les poques paraules que intercanviava amb els clients li feien molta falta...

I sense adonar-se'n es va trobar dibuixant ous. Primer eren tímids intents als marges de pàgina. Ous petits, tots iguals. Després els hi va fer cara, ulls, boca cabells... després van venir les variacions. Potenciava més els ulls, o la boca, o els hi feia un nas immens. després va ser el pentinat: serrells, rínxols, ondes, trenes... No s'hauria pensat mai que tingués tanta imaginació. Després ja va buscar paper més gran i en feia de diferents mides i colors.

Els dies se li van fer curts fins que li van treure el guix. La casa estava plena de dibuixos. Hi havia ous per tot arreu. I aquests ni es trencaven ni caducaven. Es clar que tampoc no es podien menjar, ni beure, ni vendre...

No? Perquè no? Perquè no s' inventava una dotzena d'onze i n' hi posava un de pintat? Els vendria més barats.

La mare va posar el crit al cel. Això seria pìtjor que el negoci del Robert i les cabres, que en donava dues de blanques per una de negra! Els ous sempre s'han venut per dotzenes i no se'n parli més.

La filla li va replicar, de que venia la dita: "dotzena de frare"? No en donaven tretze en lloc de dotze? Doncs ella faria dotzenes d'onze.

El dia que va tornar a la parada la va decorar amb tot el material que tenia acumulat. Va ser divertit. Es va transformar en una parada diferent, alegra i dinàmica. Va rebaixar preus. No ben bé a la proporció deguda, però n'oferia onze i un de cartró. La gent pagava, triava el dibuix que més li agradava i en sortia contenta.

Tanta va ser la demanda que no li quedava temps per reposar les existències. Ella prou passava per carrers mal empedrats i s'enfilava on no devia, però mai hi va haver sort! Ni va caure ni es va trencar cap més canell. Va tenir de treure's hores de dormir per poder seguir dibuixant o tancar la paradeta.

Maria Mercè.