Carta 48

Benvolgut Joaquim,

Me'n vaig de vacances! I no me n'enduré l'ordinador. Seran vacances complertes.

La meva consciència em diu que ja fa dies que en faig de vacances... No tinc cap compromís de treball, només la meva voluntat de treballar és la que em guia. I de vegades, de voluntat en tinc molt poca!

Però he tingut una amiga molt malalta, una amiga més jove que jo, més guapa que jo, més rica que jo... i fa un mes que està ingressada amb problemes grossos. I tot just ara sembla que comença de sortir se'n. M'ha fet pensar molt. Saps aquell refrany que diu: -"Quan vegis les barbes del teu veí cremar, posa les teves a remullar" .Ni ella ni jo portem barba però es pot aplicar molt bé al nostre cas. La vida s' et pot torçar en qualsevol moment. I encara que ja ho sabem, molt sovint ho oblidem.

Avui vaig de refranys. Aquest el sé en castellà: -"Goza de tus dias, es más tarde de lo que imaginas" . Tots fan pensar i pensant, pensant, me'n vaig de vacances. Quinze dies a la platja. M'enduc llibres, màquina de retratar i les aquarel·les per pintar. I un bloc ben gros per escriure tot el que em passi pel cap. És possible que no faci res, o ben poca cosa, però sense aquests estris em sentiria una mica desamparada.

Vaig prometre que li recordaries al teu pare el tipus tant característic que passava pels carrers els diumenges al matí. Comprava pells de conill amb una cantarella molt peculiar i especificava:-"De conill o de conillaaaa! El pellaire!" - Pel meu carrer passava força de pressa perquè no recordo que sortís mai ningú a oferir-li el que demanava. Em sembla que els conills ja els compraven morts. De pollastres sí que hi havia algú que en criava, però com que les plomes no tenien sortida, no hi havia "plomaire" que les comprés.

I l' esmolet? Encara avui en dia se'en sent algun... Van amb moto i el mateix motor els hi serveix per fer aquell soroll tant agut que els caracteritza. Sempre els he vist esmolant el que sembla el mateix ganivet que els serveix de reclam. No en passen gaire, però encara n'hi ha.

Tinc un conte curt sobre un esmolet... Algun dia te'l posaré, per etapes, tal com faig sempre.

Hi ha crisi, hi ha molta crisi. La meva filla m'ha dit que el govern britànic no té diners per mantenir la gran quantitat de gent gran que necessita assistència. Actualment- m'ha dit- hi ha quatre persones que treballen per una de jubilada, d'aquí a dos anys calculen que només n'hi haurà dues.

Semblava que féssim un acudit! Jo li he contestat,- "Si que estan ben cuidats els avis a Anglaterra! Quatre persones per una de sola!..."- Ja em sap greu, ja, però sempre m'agrada dir bajanades. També m'ha explicar que les persones que viatgen a Suïssa amb un vol sense retorn, - els que van a la clínica d'assistència mortuòria, els que van a què els "suïcidin"- i als qui els acompanyen o als seus hereus els hi fan pagar i declarar els seus bens més del que és normal.

Bé, em cal fer maleta i pensar en la platja i no en coses tristes, quan arribin ja ens hi trobarem.

Una abraçada, encara seca, d'aquí a uns dies serà ben mullada i d'aigua salada.

Maria Mercè.



.... El canvi ....


-"Noia! Qué t'ha passat? Si no sembles la mateixa! -exclamà admirada la seva ex-companya. El seu marit també li féu compliment... Un compliment que no agradà gaire a la seva dona.

-"Oi tant! Quina vedette estàs feta! - i dirigint-se a la seva muller- A veure si t'espaviles! ara ja tens d'on prendre model. "-

La Carme es sentia una mica incòmoda, entre avergonyida i satisfeta. El vidu se la mirava i no deia res. Ella, amb l'excusa d'ajudar es ficà a la cuina mentre la mestressa de la casa deixava tots els plats a la taula perquè els seu home els repartís.

-"Aquesta feina ja la sap fer! - dirigint-se a la Carme afegí amb intenció- I el seu germà encara sap fer més coses! Com que està sol s'ha d'espavilar.

El dinar transcorregué força animat, potser no tant com el vermut del primer dia. El vidu no tenia massa xerrera. La Carme pensava "l'altre dia estava més ocurrent, semblava més jove o almenys més jovial... Quants anys deu tenir? Es difícil d'endevinar! Almenys a mi sempre m'ha costat encertar l'edat de la gent de pagès".

L'ex-companya s'havia volgut lluir, era un dinar abundós i suculent. La Carme, però no menjava massa, el ditxós règim! - "Un dia és un dia!"- li deien, però ella estava entossudida a seguir-lo. Ara ja no li era cap sacrifici menjar poc, s'hi havia acostumat.

Arribaren a les postres.Els dolços, el cafè. els licors... La Carme sempre conservant el seu paper. No es traspassava per res. Finalment arribà l'hora d'acomiadar-se: havien passat un bon dia... Més endavant ho podrien repetir... Però ho digueren sense massa convicció.

Cap al vespre ella s'entornà a casa seva. El cap enlairat, un peu davant de l'altra. Avui gairebé no havia begut, però ja ho tenia per costum. Es sentia molt elegant i de debò que ho estava. Feia goig de contemplar.

Al menjador petit els dos germans fumaven en silenci. La mestressa feinejava per la cuina. Quan la tingué endreçada anà a seure amb els dos homes.

-"I doncs, cunyat? Que has decidit de la Carme? Et veig una mica moix... Tant entusiasmat que vas quedar-ne aquell dia.

L'home féu dues pipades abans de contestar-li, i li aparegué un somriure entre murri i mofeta...

Doncs no sabria que dir-te! Si penso en tot el menjar que hi ha la meva casa del poble i ella que no tasta res! ... - es posà a riure.-"Cada dia en sobrarà i l'haurem de donar als porcs! A més... és massa jove per mi.

-"Jove? -saltà la cunyada- Si té els mateixos anys que jo!

-"Doncs no ho aparenta...- ficà cullerada el marit.

-"Això faltava! A tu que no t'ha d'interessar és al que t'hi has fixat més! I aquest, aquest que no té dona, és el que hi fa escarafalls!

El cunyat reia de gust.

-"Es massa jove per mi, tu pots anar dient que que té la teva edat, però a me em sembla que només té quaranta anys!".

Maria Mercè Lleonart.

Carta 47

Estimat Joaquim,

Avui he recordat que quan jo era petita no hi havien neveres elèctriques, ni res de congeladors domèstics. A les cases teníem unes caixetes blanques com ara una tauleta de nit, però més quadrada, i revestida de zenc i a dins hi posaven barres de gel.

El teu pare les deu recordar perfectament i potser tu també. El gel el repartien pels carrers en un carro o potser un camió? Feien parada cada vuit o deu cases i les mestresses de casa o les serventes, sortien amb una galleda a una ma i els diners a l'altra. El gel era amb barra i et tallaven el tros que volies. L'home que el venia l'agafava amb un ganxo i el deixava caure dintre la galleda. Quan l'entraves a casa el tenies de deixar caure dintre la nevera, procurant no tocar-lo, perquè et "cremava". Cosa difícil perquè tu no tenies el ganxo que tenia el venedor...

Es clar devia haver-hi mestresses amb més "ganxo" que altres... Sempre hi ha hagut dones amb molt de "ganxo". També deu ser una paraula antiquada això de "ganxo"... ara se'n deu dir "tenir carisma", queda més fi...

Si tocaves la barra de gel et donava la sensació de que et cremaves i t'acostaves els dits als llavis i bufaves o més ben dit els escalfaves amb l'alè. Expliquen que una vegada un home es va perdre en un país estrany. Hi havia una gran gelada i es va refugiar en una cova habitada per uns monstres mig homes mig bèsties. L'home va arribar-hi amb les mans balbes i se les portava a la boca per escalfar-les. Al cap de poc va descobrir un foc en un racó i s'hi va acostar per escalfar-se. S'hi va acostar massa i es va cremar els dits. També se'ls va portar cap a la boca per bufar-los i refredar-los. Els monstres no van entendre, com feia el mateix gest per una cosa com per una altra. Els va semblar que era poc coherent, el van prendre per ximple i el van matar.

El meu net, si toca una cosa freda, per exemple una ampolla sortint del frigorífic, diu : "Crema!", Que no vagi mai a la cova dels monstres!

Cap als anys cinquanta a gairebé totes les cases ja hi havia la nevera elèctrica. era un armari molt gros i feia soroll. Blanc, immaculat. Era un moble més a la casa. De vegades a la cuina no hi cabia i el posàvem a part, però com que feia molt servei encara ens semblava que feia bonic. Després, amb el temps, quan es feia una reforma a la cuina, ja es contava amb l'espai de la nevera elèctrica... I després es van anar engrandint més les cuines perquè hi tenia de cabrer el rentaplats... I la rentadora... I més tard encara es van engrandir més perquè la gent trobava que era pràctic esmorzar-hi! I si ens fixem en les cases de cent anys enrere, trobem que moltes cases de gent treballadora tenia la cuina i el menjador junt! O segui que no havien descobert res! Si, la nevera el rentaplats, la rentadora...

Una vegada, quan amb el meu marit fèiem la guia del Pirineu Oriental, en una casa d'un poble del Vallespir, que també teníem la cuina i el menjador junt, vaig comentar amb la mestressa que s'estalviava molta feina, perquè un cop rentats els plats ja no tenia de tornar a endreçar el menjador, perquè amb una taula passava, la de la cuina. Ella em va mirar molt estranyada i em va dir:" Ah! Madama! Vous êtes una madama!" I em vaig adonar que al Sud de França moltes cases eren com les de Catalunya cent anys enrere. No era un país tant ric com em pensava.

A casa meva tinc una cuina tant organitzada que el menjador se m'ha quedat obsolet. No hi vaig mai! A no ser que vinguin a dinar els fills... i encara si només som tres i amb el petit, millor menjar a la cuina i si estic sola!.. Ja no cal dir-ho! Com son les cuines del teu país? També s'hi fa tanta vida? No, es clar, vosaltres deveu menjar al menjador... amb la Dolores servint-vos... A Sud Amèrica encara teniu "mucames", oi? Un dia us vindré a veure.

Va, avui hem parlat del que venia el gel, un altre dia li tocarà parlar del que passava els diumenges al matí anunciant que comprava pells de conill... -"De conill o de conilla! El pellaire!". Apa que ja tindràs tema a,b el teu pare.

Una abraçada.

Maria Mercè.


.... El canvi ....

-"Carme! On vas per aquests barris? Noia, anaves tant dreta que si ni t'arribo a cridar ni em veus! "- Era una ex-companya de la feina. Li hauria d'explicar que si anava tant lluny era per fer una mica d'exercici, per aprimar-se uns quants quilos, però ... no, no caldria donar tantes explicacions perquè l'ex-companya, molt xerraire ella, ja s'estava fent la seva novel·la particular.

-"No m'ho diguis! No m'ho diguis que ja ho endevino: Vas al Supermercat nou que diu que donen duros a quatre pessetes! No t'ho creguis pas, tot ho tenen als mateixos preus dels altres llocs, als mateixos preus que al costat de casa teva. Però vine! Puja a casa, el meu home estarà content de veure't, Precisament aquests dies tenim amb nosaltres el seu germà, el que encara viu al poble, aquell que es va quedar vidu fa un parell d'anys... recordes que t'ho vaig explicar?

El pis de l'amiga era petit, net i polit i dins del menjadoret hi havia els dos homes, força corpulents, que encara fèiem veure més reduït l'espai. La Carme que havia entrat amb el seu pas estudiat, no tenia gaire lloc per lluir-lo.

Conversaren una estona, li oferiren un refresc, ("Ai no! Cervesa no que m'engreixaria! Suc de taronja tampoc que porta massa sucre! Aigua, doneu-me aigua que me'n convenen molts litres!") Com és natural tot això només ho deia mentalment. A la taula hi aparegueren olives, tacs de formatge i de pernil, escopinyes, vermut, cervesa i vi. Després de la caminada que havia fet, i amb el minso esmorzar que havia pres, allò era una temptació difícil de resistir! La Carme s'oblidà del règim, i de mantenir el cos ben recta i el posat distant, com una model. Menjava i reia i no es preocupava de la seva "pose".

De retorn a casa tornà a posar un peu davant de l'altra, un peu davant de l'altra... amb molta cura per anar ben recta. Sempre li havien dit que el vermut pujava al cap.

Pocs dies després la telefonà la seva ex-companya. El seu cunyat se'n tornava al poble i havien pensat fer un dinar de comiat... si volgués anar-hi... com que aquell dia s'ho havien passat tant bé!

Sí que s'ho havien passat bé, a la Carme li feu molta il·lusió el convit. I més pensant en com la trobarien de canviada. Havia seguit al peu de la lletra tots els seus propòsits i la televisió n'era testimoni. Cada dia s'hi passejava per davant fent-la servir de mirall i aquesta no li havia fet cap reprovació. Segur que ja havia canviat. Havia fet el règim que s'havia marcat i el seu aire era d'allò més distingit. S'havia comprat roba actual i lluïa un tallat de cabells que moltes jovenetes voldrien per elles. Es clar que no tenia quaranta anys, però gairebé ho semblava.

Quan entrà al menjadoret dels seus amics tots s'adonaren de la transformació.

Carta 46

Benvolgut Joaquim,

Com has passat el cap de Setmana? No em puc imaginar si tens al camp a la vora, o bé ho tens molt complicat per poder gaudir de la natura. Si has de fer molts i molts quilòmetres per trobar-te al camp... Aquí, des de Sabadell ho tenim relativament fàcil. Recorda-li al teu pare com era de prop Sant Quirze! I la Font de la Teula... i la "taula rodona" ... Ara està tot molt canviat però encara resulta relativament a la vora trobar-te en ple camp. Si des de qualsevol carrer de Sabadell veiem La Mola com si la tinguéssim a tocar! I no parlem de com la veuen els de Terrassa! Aquells sí que son privilegiats. A més de tenir Bisbe, - perquè ara Terrassa és seu Episcopal, - les esglésies pre-romàniques i més habitants que nosaltres, tenen la muntanya ben bé al costat!

Però no ens podem queixar, caminant pel carrer de Gràcia, si el dia és clar, veus les roques de La Castellassa que sembla que les puguis escalar!

Abans, no fa massa anys, des de la finestra de la cuina veia molt bé Montserrat i des de la galeria del safareig un tros de Serra de l' Obac i el Cavall Bernat i la Mola! Després van començar d'edificar cap els barris de la Riereta i em va desaparèixer Montserrat. Més tard, cap al Parc Catalunya també van urbanitzar tota la zona i em vaig quedar amb el Cavall Bernat i prou, i ara, si vull veure alguna cosa haig de pujar dalt del terrat! Des de casa, res! Només edificis i teulades.

Però no em puc queixar, tinc una plaça al davant amb una olivera, una alzina, un castanyer d'índia o castanyer bord i un til·ler. Abans també hi havien dos pins molt alts, altíssims! Que amb els anys es van anar tombant, tombant fins que un any, una nevada forta els va acabar d'ajeure. Van caure sobre del castanyer, que li van trencar dues branques, però no van arribar al terra i no van fer mal ningú. Ni als cotxes aparcats.Va ser a la nit. Al matí següent una brigada municipal en poques hores els van tenir serrats. Tants anys com devien tenir... en un no res es van acabar. No ens posem tristos. El til·ler és un arbre que em sembla que té massa a la vora el castanyer i li pren ufana. Llàstima! Perquè quan és el temps de la florida, cap a mig juny, tota la plaça queda embaumada! Vull dir que fa una olor molt penetrat i agradable, llàstima que duri poc temps. De til·lers haurien d'haver-n'hi més escampats per tot el mon, o per totes les ciutats que és on la gent va més nerviosa, o més neguitosa. La til·la és un gran calmant.


Ara, a tot el carrer Sant Cugat, que en temps del teu pare, quan vivia a Sabadell, en deien el carrer Fondo, ara hi ha un seguit d'arbres a les voreres que no els hi cau mai la fulla. N'hi diuen "arbres ampolla" perquè el seu tronc té aquesta forma, però en realitat es diuen Braquiquitron i son oriünds d'Austràlia. No s'han de podar mai. M'agradarà veure fins on arriben! De moment, en pocs anys han crescut molt.

El teu pare no coneixeria Sabadell! Després de cinquanta anys de ser-ne fora...El trobaria tan canviat i tant endreçat. I tant gran! I ha tants barris que ell ni va somniar! I que jo que hi visc en prou feines conec.

I a "baix al riu"? Un altre dia en parlaré... Oi que ho veus, que vull fer-te venir ganes de fer-nos una visita? Si, ja sé que de moment no t`és possible, però mira, entre tant jo vaig fent propaganda.

Què et sembla el conte? Avui n'hi poso un tros més.

Una abraçada.

Maria Mercè.



... El Canvi ...


El primer que cal fer abans de començar una ofensiva és saber amb què es pot comptar. La dona no havia estat mai a l'exèrcit ni havia fet mai cap curset d'estratègia militar, però el seu sentit comú li indicava que, igual com li era necessari saber quants diners podia disposar cada mes per organitzar-se la vida, així també li convenia saber amb quins elements comptava per aparentar, els mítics cinquanta anys.

-"A veure, -es deia- pensem en la figura; està vist que em sobren quilos! Quants? No massa, quatre o potser cinc. Per sort mai no he estat una dona obesa. Això té fàcil solució. Règim de verdures, fibra, poca carn i a la brasa i res d'alcohol! Total una forma de vida que em permetrà estalviar alguns diners; diners que puc desviar cap a un millor vestuari..."

En prengué nota. -"Ah!I el que té molta importància és el cabell. Un cabell ben tallat i ben tenyit compta tant i gairebé val tant com un vestit nou! Hauré de menjar molta verdura perquè m'arribi el pressupost per a les dues coses!"- Ho apuntà.

S'adonà que mentre anava escrivint anava descuidant la "pose". Es dreçà altre vegada, i es mirà la tele apagada que li feia de mirall i era el mut testimoni de la seva falta de voluntat. -"Tu seràs el meu jutge. Tu estàs acostumada a presentar aquelles dones que sempre van com si acabessin de sortir de la capsa... tu seràs des d'ara la que em jutjaràs. Tu pots fer comparacions, jo miraré de ser com elles i tu em diràs que et sembla la meva actuació. Perquè serà una actuació. Com si estes fent teatre. Representaré el que a mi m'agradaria ser: una dona més jove i més atractiva. -"

Se n'anà al llit ben decidida a jugar el seu nou "rol". Abans de ficar-se al llit s'entretingué a fer uns exercicis gimnàstics. Els hi havia recomanat el metge, però ella mai no els feia. D'ara endavant els faria dues vegades al dia, tal com li havia dit. Un cop acabats es sentí una mica cruixida, però pensà que la seva silueta ja se n'havia beneficiat.


Al matí següent canviaria la dieta de l'esmorzar. Començaria amb aigua de l'aixeta, per estalviar. Al notar el fort gust de clor es digué alegrement: -"Segur que està ben desinfectada"- i això la posà contenta.

També canvià els hàbits que tenia d'anar a comprar a les tendes del veïnat; s'encaminà a l'altra part de la ciutat. La que li semblà més allunyada de casa seva. Així faria exercici. Es clar que no podria carregar gaire pes, perquè a la seva edat no era gens recomanable. Cap problema! Faria dos viatges. Més exercici encara.

Abans de sortir de casa s'encarà amb el televisor i li mostrà la seva "pose". Anava ben dreta. Ben pentinada i ben arreglada. Féu unes passes pel menjador tenint cura de posar un peu davant de l'altra tal com havia vist fer a les presentadores de moda. No era pas tant difícil. Era senzillament qüestió de pensar-hi, qüestió de voluntat.

Assajà una mica més. L'esquena recta, el cap lleugerament enlairat... com si mirés al lluny, però sense fixar-se massa en les coses. Això era molt difícil, la dona endreçada que era tot seguit va descobrir una teranyina que penjava del sostre.

La primera impressió fou d'enuig. No li agradaven ni les aranyes ni les teranyines. Però l'enuig durà pocs moments. Un deliciós somriure entreobria els seus llavis, mentre amb l'escombra enlaire mirava de desfer-se del fil que penjava. -"Veus? - es deia- Si no arribo a caminar com una model no l'hauria vist. "

Finalment sortí al carrer. Un peu davant de l'altra, un peu davant de l'altra... el cap lleugerament aixecat... No hauria pensat mai que dalt les teulades s'hi fessin tantes herbes! I els pisos que tenien terrasses, quins boscos arribaven a fer créixer!

Com més caminava més bé es trobava amb la seva nova imatge. Per animar-se de tant en tant es repetia mentalment:" Tinc quaranta anys i tipet de model. Tinc quaranta anys i tipet de model"- I vinga el cap enlaire i un peu davant de l'altra.