Carta 48

Benvolgut Joaquim,

Me'n vaig de vacances! I no me n'enduré l'ordinador. Seran vacances complertes.

La meva consciència em diu que ja fa dies que en faig de vacances... No tinc cap compromís de treball, només la meva voluntat de treballar és la que em guia. I de vegades, de voluntat en tinc molt poca!

Però he tingut una amiga molt malalta, una amiga més jove que jo, més guapa que jo, més rica que jo... i fa un mes que està ingressada amb problemes grossos. I tot just ara sembla que comença de sortir se'n. M'ha fet pensar molt. Saps aquell refrany que diu: -"Quan vegis les barbes del teu veí cremar, posa les teves a remullar" .Ni ella ni jo portem barba però es pot aplicar molt bé al nostre cas. La vida s' et pot torçar en qualsevol moment. I encara que ja ho sabem, molt sovint ho oblidem.

Avui vaig de refranys. Aquest el sé en castellà: -"Goza de tus dias, es más tarde de lo que imaginas" . Tots fan pensar i pensant, pensant, me'n vaig de vacances. Quinze dies a la platja. M'enduc llibres, màquina de retratar i les aquarel·les per pintar. I un bloc ben gros per escriure tot el que em passi pel cap. És possible que no faci res, o ben poca cosa, però sense aquests estris em sentiria una mica desamparada.

Vaig prometre que li recordaries al teu pare el tipus tant característic que passava pels carrers els diumenges al matí. Comprava pells de conill amb una cantarella molt peculiar i especificava:-"De conill o de conillaaaa! El pellaire!" - Pel meu carrer passava força de pressa perquè no recordo que sortís mai ningú a oferir-li el que demanava. Em sembla que els conills ja els compraven morts. De pollastres sí que hi havia algú que en criava, però com que les plomes no tenien sortida, no hi havia "plomaire" que les comprés.

I l' esmolet? Encara avui en dia se'en sent algun... Van amb moto i el mateix motor els hi serveix per fer aquell soroll tant agut que els caracteritza. Sempre els he vist esmolant el que sembla el mateix ganivet que els serveix de reclam. No en passen gaire, però encara n'hi ha.

Tinc un conte curt sobre un esmolet... Algun dia te'l posaré, per etapes, tal com faig sempre.

Hi ha crisi, hi ha molta crisi. La meva filla m'ha dit que el govern britànic no té diners per mantenir la gran quantitat de gent gran que necessita assistència. Actualment- m'ha dit- hi ha quatre persones que treballen per una de jubilada, d'aquí a dos anys calculen que només n'hi haurà dues.

Semblava que féssim un acudit! Jo li he contestat,- "Si que estan ben cuidats els avis a Anglaterra! Quatre persones per una de sola!..."- Ja em sap greu, ja, però sempre m'agrada dir bajanades. També m'ha explicar que les persones que viatgen a Suïssa amb un vol sense retorn, - els que van a la clínica d'assistència mortuòria, els que van a què els "suïcidin"- i als qui els acompanyen o als seus hereus els hi fan pagar i declarar els seus bens més del que és normal.

Bé, em cal fer maleta i pensar en la platja i no en coses tristes, quan arribin ja ens hi trobarem.

Una abraçada, encara seca, d'aquí a uns dies serà ben mullada i d'aigua salada.

Maria Mercè.



.... El canvi ....


-"Noia! Qué t'ha passat? Si no sembles la mateixa! -exclamà admirada la seva ex-companya. El seu marit també li féu compliment... Un compliment que no agradà gaire a la seva dona.

-"Oi tant! Quina vedette estàs feta! - i dirigint-se a la seva muller- A veure si t'espaviles! ara ja tens d'on prendre model. "-

La Carme es sentia una mica incòmoda, entre avergonyida i satisfeta. El vidu se la mirava i no deia res. Ella, amb l'excusa d'ajudar es ficà a la cuina mentre la mestressa de la casa deixava tots els plats a la taula perquè els seu home els repartís.

-"Aquesta feina ja la sap fer! - dirigint-se a la Carme afegí amb intenció- I el seu germà encara sap fer més coses! Com que està sol s'ha d'espavilar.

El dinar transcorregué força animat, potser no tant com el vermut del primer dia. El vidu no tenia massa xerrera. La Carme pensava "l'altre dia estava més ocurrent, semblava més jove o almenys més jovial... Quants anys deu tenir? Es difícil d'endevinar! Almenys a mi sempre m'ha costat encertar l'edat de la gent de pagès".

L'ex-companya s'havia volgut lluir, era un dinar abundós i suculent. La Carme, però no menjava massa, el ditxós règim! - "Un dia és un dia!"- li deien, però ella estava entossudida a seguir-lo. Ara ja no li era cap sacrifici menjar poc, s'hi havia acostumat.

Arribaren a les postres.Els dolços, el cafè. els licors... La Carme sempre conservant el seu paper. No es traspassava per res. Finalment arribà l'hora d'acomiadar-se: havien passat un bon dia... Més endavant ho podrien repetir... Però ho digueren sense massa convicció.

Cap al vespre ella s'entornà a casa seva. El cap enlairat, un peu davant de l'altra. Avui gairebé no havia begut, però ja ho tenia per costum. Es sentia molt elegant i de debò que ho estava. Feia goig de contemplar.

Al menjador petit els dos germans fumaven en silenci. La mestressa feinejava per la cuina. Quan la tingué endreçada anà a seure amb els dos homes.

-"I doncs, cunyat? Que has decidit de la Carme? Et veig una mica moix... Tant entusiasmat que vas quedar-ne aquell dia.

L'home féu dues pipades abans de contestar-li, i li aparegué un somriure entre murri i mofeta...

Doncs no sabria que dir-te! Si penso en tot el menjar que hi ha la meva casa del poble i ella que no tasta res! ... - es posà a riure.-"Cada dia en sobrarà i l'haurem de donar als porcs! A més... és massa jove per mi.

-"Jove? -saltà la cunyada- Si té els mateixos anys que jo!

-"Doncs no ho aparenta...- ficà cullerada el marit.

-"Això faltava! A tu que no t'ha d'interessar és al que t'hi has fixat més! I aquest, aquest que no té dona, és el que hi fa escarafalls!

El cunyat reia de gust.

-"Es massa jove per mi, tu pots anar dient que que té la teva edat, però a me em sembla que només té quaranta anys!".

Maria Mercè Lleonart.