Carta 54

Estimat Joaquim,

Ahir vaig sortir amb les Àvies Caminadores. que és la branca més jove de les Mares Caminadores. Una vegada em sembla que ja t'ho vaig explicar: les Mares Caminadores van començar de caminar fa uns 25 anys, però com que les que vam començar llavors ara ja som àvies i en aquest temps se n'hi han anat afegint de noves i de més joves, i com que les antigues ja no caminem tant, per això és va formar el grup de "les Àvies Caminadores" i encara que sembli estrany és la branca més jove.

Vam anar a la comarca de l'Alt Penedès. Vam començar per visitar unes caves a San Sadurní d'Anoia - tot és fer cultura- Uf! Quan ens prenem una copa de cava tant alegrement no pensem mai - o no hi pensava jo- en la quantitat de feina que hi ha perquè surti aquell vi tant clar, tant escumós i amb aquell bon gust que ens agrada tant. D'ara endavant em sembla que hi pensaré.

No, segur que no, quan prenem cava celebrem algun esdeveniment i poc temps tenim per pensar en la seva elaboració. Estem contents, estem de festa i res de pensar en la gran indústria que s'hi amaga al darrere.

Vam prendre cava, només faltaria!- ens van obsequiar molt bé però no podíem beure gaire perquè havíem de caminar. La caminada no va ser llarga, era la primera de la temporada i ens agafava a moltes desentrenades. Vam veure vinyes, vinyes i més vinyes! Començaven d'estar pansides i sense els raïms, però encara no tenien aquells tons ocres i daurats de la tardor. Encara feia calor. Aquest estiu sembla que es va allargant, no ens vol deixar. Després ens queixarem del fred i ahir ens queixàvem de la calor.

Vam travessar el riu Anoia per unes passeres de pedra molt ben clavades al llit del riu, sort! perquè a gual no hauríem pogut pas. Portava força aigua i es veia molt clara. Després del riu venia pujada... més vinyes i més sol a l'esquena però després vam entrar en un bosc i més d'una va començar a descobrir bolets. Però no ens hi vam aturar; eren pinetells, d'aquells que porten una esponja al darrera i no son d'una gran qualitat. però dins del bosc s'agraïa l'ombra i semblava que no fes tanta pujada. Un cop dalt a la carena ja passava airet. Tornava a haver-hi vinyes, aquestes, però encara els hi quedaven alguns gotims de raïm i totes ens hi vam llençar.

Que si és picapoll... no que és panselet... tot hom hi deia la seva, però una de més eixerida ens va fer notar que al deixar el bosc havia vist un cartellet que deia "Regió del garnatxa". Ni picapoll ni panselet, garnatxa!

Anys enrere hi havia un conte que se'n deia "El rei del nas vermell" i semblava una propaganda dels diferents vins que es troben a casa nostra. I al anomenar-los hi afegia un qualificatiu. El conte em sembla que amava d'un rei que li agradava molt el vi i que va prometre casar la seva filla amb qui li dugués el de millor qualitat.

Hi sortia el moscatell, -que fa caure de clatell, deia. El del priorat, -"aquest sí que m'ha agradat". El garnatxa- aquest sí que m'emborratxa! i em sembla que finalment va guanyar el que li va portar el de Sant Sadurní, -"aquest sí que és de tots el millor vi!".

Quan érem petits, i d'això si que se'n deurà recordar el teu pare, era costum fer una enredada als nanos: se'ls començava explicant un conte i quan els tenies més atents resultava ser una enganyifa. Feia: -"Una vegada era un rei, que tenia el nas vermell, i bevia de bota en bota, sens deixar-ne ni una gota... bevia de bota en bota...(pausa) i (perdó, he?) Merda per qui s'ho escolta! Tu que t'ho has escoltat a la boca se t'ha c...! Totes les criatures cuitaven a tapar-se les orelles i proclamaven que no ho havien escoltat. No se'ls podia fer gaire vegades perquè la mainada té molt bona memòria i quan es començava amb el "rei del nas vermell" ja tots es tapaven les orelles. Llavors era el moment d'explicar un altre argument però amb un rei que també tenia el nas vermell... i posar-hi l'enredada quan menys s'ho esperaven.

Quina carta més poc seriosa, oi? Mira, en aquest mon hi ha d'haver de tot.

Adéu.

Maria Mercè.

Carta 53

Estimat Joaquim,

Com que em dius que et va agradar la meva descripció de Cervera, m'animo a explicar-te'n més coses.

Em faltava parlar del carrer de les Bruixes. Em va decebre una mica... Ja sé que de les bruixes no cal esperar-ne un carrer net i polit, si elles sempre ens les han pintat deixades, despentinades i brutes, però... és molt "tronat" com diríem a Sabadell. És un carrer entre dues muralles i que el van cobrir per aprofitar-ne la part superior. Un passadís ample... Ens van explicar que li venia el nom perquè al ser fosc, servia per fer basarda a les criatures que no es volien acabar les sopes. -"Mira que t'enviaré al carrer de les bruixes!" deien les mares.
Ara serveix de reclam turístic i cada final d'estiu s'hi organitza un "akelarre" multitudinari.

Em ve a la memòria una estratagema que feien servir les mares de la població d'Alpens quan les seves criatures no acabàvem mai de sopar... No era un càstig sinó un premi. Els hi deien :-"Si t'afanyes força anirem fins al collet i veurem els llums de Sora!". Sora es un petit poblet que fins fa poc no va tenir llum elèctric, o sigui que de lluminàries res. Però devia servir... servia per donar un petit tomb abans de portar la criatura al llit i és clar, com que no es veia res cap al cantó de Sora, la mare deia: -" Veus? Has tardat tant que a Sora ja dormen!"-

Tornant a Cervera, tenen muralles molt ben refetes i a trossos autèntiques. Al davant, i ben visible des de la carretera hi ha el monument a Catalunya que va fer l'esculptor Josep Maria Subirachs. Són quatre columnes, una de dreta i les altres inclinades cap a la primera. Pot tenir diverses interpretacions, - o jo em vaig deixar perdre les que ens devia dir la guia- però a mi em va semblar que podia representar les quatre províncies de Catalunya. Barcelona, la que està dreta i les altres que miren d'assemblar-s'hi.

No, no deu ser la interpretació correcta... Ara recordo el que va dir la guia: -"A Catalunya hi queda molt per redreçar."

Com a final de festa, vam visitar l'església romànica del segle XI dita Sant Pere el Gros. Li escau el nom perquè és molt gran.Té la particularitat de ser rodona, que ben poques se'n troben. Un cop a dins, al haver-hi uns nínxols semicirculars a les parets no et dona tant la sensació d'estar dins d' un espai arrodonit. A més hi ha tant poca claror! Només una finestreta llarga i estreta. (Els entesos ens van dir que era de doble esqueixada, ja ho entens, oi? que al mig és la part més estreta i que s'aixampla tant cap a fora com cap a dins de l'església.) Els murs, les parets, son tan gruixuts que permeten que hi hagi una escala al mig i que puja a la teulada. També té un absis que trenca la regularitat de la planta.

(Si continuo sortint amb els Amics del Romànic t'hauràs d'empassar cada tabarra arquitectònica d'una persona que és neòfita en el gènere!... )

Aquest cap de setmana no vaig fer cap mena de turisme, vaig anar a Castellterçol que per mi és molt conegut. Encara que qualsevol dia te'l puc descriure... El fet de que per a mi ho sigui no vol dir que per tu també.

Però hi havia una afluència de "turistes boletaires" que als hostals i restaurants hi feien cua per dinar-hi! Podien ser boletaires frustrats o bé boletaires cansats perquè l'anar a buscar bolets cansa molt! Amb l'alegria que et dona el fet de trobar-ne algun no t'adones que vas caminant i ajupint-te, enfilant-te i despenjant-te... però et retorna l' infantesa... més d'una vegada et trobes anant de quatre grapes com quan eres nano.

Avui de conte te'n poso un que parla de bolets...

Adéu.

Maria Mercè.



AFICIONS

Quan s'acabava la temporada de pesca començava la dels bolets. Ho tenia ben combinat l'Enric, tots els caps de setmana els tenia ocupats. I entremig encara hi cabia el futbol! Com que durant la setmana no tenia hores lliures era just que els dissabtes i els diumenges es busqués el seu esbarjo. Els fills s'havien fet grans, els nets, pocs i no massa a la vora: l'Enric no tenia ningú que li portés la contra.

Tenia la dona, es clar... però la dona ja hi estava acostumada als horaris del seu home. Si es tractava de pescar, mitja nit fora de casa, si havien d'anar als bolets, sortien de matinada; si havia d'anar al futbol... bé, al futbol hi anava sol, a la dona no li agradava. Es clar que tampoc no li agradava pescar i s'havia de quedar mitja nit sola a l'apartament de la platja mentre ell es feia a la mar amb la barca i els companys. La dona no era cap problema per a ell, sempre la tenia a punt per tot el que calgués fer. Si hi havia hagut bona pesca, doncs vinga netejar peix! Si els bolets eren terrosos, més estona per pulir-els. Però això sí! Ell ja es cuidava de fer la propaganda als amics que la seva dona sabia conservar-los tant bé i per demostrar-ho es mostrava generós i en regalava uns quants pots.

Però en aquest mon no hi ha mal ni bé que cent anys duri, i encara que les afeccions de l'Enric lluny d'acabar-se semblava que amb el temps augmentaven, no passava el mateix amb la disponibilitat de la seva muller. Aquesta seguia tant amable com sempre, però, es clar, tant i tant la deixava sola que ella, al seu torn, també es va buscar aficions. Primer van ser les amigues, esposes d'altres pescadors que per no passar les nits soles, es reunien i jugaven al dòmino. Un joc ben innocent. Però s'hi van anar afeccionant i com que se'ls hi donava bé van decidir inscriure's a un campionat local. I ves per on! El van guanyar. Ai caram, quines dones! A tothom li va fer molta gràcia perquè no havia passat mai.

Els marits també van celebrar molt que tinguessin unes mullers tan espavilades.

-"Això es mereix un sopar! - van dir tot seguit. -I més ara que hem obtingut tant bona pesca! Ja tenim el plat a punt!- deien tot mostrant els exemplars.

Però llurs esposes no hi van estar d'acord. Elles sabien d'un restaurant que feien les cuixes de xai com ningú al mon, i després d'haver guanyat el campionat, bé que es mereixien que els hi fessin el sopar...

Del campionat local van passar al comarcal. No sempre quedaven campiones però hi feien un bon paper. I s'ho passaven molt bé. A tot arreu eren molt ben ateses i aviat no van ser soles, moltes altres van seguir el seu exemple.

La temporada de pesca pels marits també va ser bona, però se'ls hi presentà un problema, com que llurs mullers també havien perdut la nit, l'endemà al matí, no hi havia ningú disposat a netejar mabres.

I vingué l'època dels bolets. Calia llevar-se d'hora cada dissabte i ser els primers al bosc i tornar d'hora els diumenges per poder veure el partit. Però les dones dels boletaires que "tant bé" jugaven al dòmino, s'havien afeccionat a escoltar música mentre s'entrenaven. I no una música qualsevol, no, música clàssica, òpera... i també els feia il·lusió anar a escoltar concerts en viu i anar a veure òperes quan en feien... Quin dilema! Caldria arribar a un acord. Les dones ho tingueren aviat decidit: No calia pas que es sacrifiqués ningú. Ells podrien seguir amb les seves afeccions i elles anirien a concerts. Res més senzill.

Però de bolets els marits cada cop en collien menys, perquè si al arribar a casa no hi havia ningú per netejar-los...Les dones arribaven tan pimpollades, tant mudes, tant cansades... que anar de festa també cansa, cansa tant que a voltes elles, per no haver de fer sopar, prenien quelcom a la sortida de l'espectacle per no haver de preparar res a casa. També els seus homes sovint feien la parada al bar per acabar de comentar el partit... i quan arribaven a casa gairebé ja no tenien gana. Doncs era comprensible que a elles els hi passes el mateix.


. . . . . . .


Ara torna a començar la temporada de pesca. Al poble costaner on té l'apartament l'Enric i també els seus companys, sembla que hi hauran novetats. Al local recreatiu - normalment anomenat "casino"- s'han fet uns nous estatuts: les dones no podran prendre part en campionats de dòmino. En compensació es crearà un premi a la que s'empesqui una mostra nova de punta al coixí.

Maria Mercè.