Carta 56

Estimat Joaquim,

M'he passat el cap de setmana a casa del meu fill, la nora i el net! No te'n explicaré les gràcies perquè em cauria la bava i tacaria el paper tot i sent virtual. És molt eixerit i té una memòria que ho recorda tot. Fa unes frases més ben construïdes que les que fa la seva àvia. És un noiet alegre i content però només treu el geni quan li porten la contrària. I quin geni! Sort en tenim que li dura poc l'enrabiada i tot seguit es distreu en algun altre joc.

Bé, no en parlaré més del net però és una preciositat. Amb ell vam anar al bosc a veure si trobàvem bolets. Ni rastre! Ni de bons ni de dolents. El bosc estava molt sec. Sequíssim. Feia molt temps que no plovia i en canvi avui ha començat de fer-ho i en alguns llocs amb força intensitat. Ja demanen a la gent que tinguin precaució amb les rieres seques que de prompte baixen mullades i amb un bon cabal d'aigua.

Quan deixes la pista els caminets del bosc gairebé no es veuen. Estan plens de brossa, banques trencades... i alguna que altre llauna de beguda buida. El diumenge al matí, més que gaudir del cant dels ocells t'enfades amb el soroll que fan les Quads, aquesta mena de motos dobles que es posen per tot arreu. Des d'on estaven les vam veure arribar per una camí que deia "prohibit" però com que no hi havia cadenat els "senyors" hi van passar.

També hi havia caçadors. Els van veure quan ja recollien el gossos. Sort que ja marxaven perquè al bosc els caçadors son perillosos...

Estàvem a la muntanya del Montseny sobre La Garriga; vam parar-nos una estona a l'ermita de Sant Cristòfol de Monteugues. Tancada però ben conservada. Devia ser la parròquia dels dos o tres masos que hi ha per aquelles solituds. Anys enrere els seus aplecs devien ser molt concorreguts perquè te al davant una gran esplanada per ballar-hi sardanes i cabre-hi molta gent. Vam trobar-hi quatre excursionistes, i també hi vam trobar unes fruites que havien caigut dels arbres que ens van cridar molt l'atenció. Rodones, d'uns 10 o 12 cm. de diàmetre, pell una mica rugosa i de color groc-verdós. (Les que feia dies que ja havien caigut eren negres i arrugades) però el que ens va cridar més l'atenció era l'olor que desprenien! Una olor molt forta però agradable entre llimona i codony, ens va semblar. En vam recollir algunes per estudiar-les... No sabíem pas que eren!

Tenien tant poca polpa que no devien servir per fer-ne melmelada... El pinyol ho ocupava gairebé tot. Però i la olor? Segur que la gent del camp devien aprofitar aquelles boles per perfumar la roba dels armaris.

Però, per quelcom més devia servir aquell fruit tan aromàtic! Aquella olor... Em va recordar un refresc que preníem quan encara no hi havia la Coca-Cola i que era inofensiu... Xarop amb sifó! N'hi havia de grosella, i quedava la beguda vermella, de menta i quedava verda i de poncem, que era grogueta i molt suau... Aquella olor! Sí, alló tenia de ser el fruit d'un devia sortit el Xarop de Poncem! Vaig tornar a recórrer al llibre del Pius Font i Quer i si no ho vaig mirar malament, de l'escorça d'aquell arbre- que se'n diu poncemer,- en treien la substància per fer-ne el xarop. L'arbre es diu Ciro en castellà i explica que és de la família de les Rutiàcies -(També hi pertany el llimoner).

Vam arribar-nos fins al Coll de la Batalla, sembla que allà s'hi havia trobat una campana i que en aquell indret el gran Carlemany va derrotar als moros en un encontre que van tenir. La campana es va perdre, la batalla, per sort no.

De Sant Cristòfol de Monteugues la llegenda explica que era un home molt forçut i que tenia per ofici passar a coll i bé a la gent d'una banda a l'altre d'un riu no massa profund. Com si diguéssim feia de barca. Estava molt orgullós de la força que posseïa i sempre se'n vanagloriava. Un dia se li va presentar un xicotet demanant que el traspassés...-"Si es que podia..." Com es va posar el Cristòfol! Amb la de gent gran que havia passat i traspassat! No podria passar aquell marrec? Doncs no s' hi havia trobat mai. Va pujar-se'l a l'espatlla i quan van ser al mig del riu el pobre Cristòfol amb penes i treballs podia seguir... Tant pesava la criatura. De sobte ja no es va sentir tant segur, ja no era el més forçut del mon... que havia passat? Es mirà el vailet que se'l veia molt tranquil... i llavors al arribar a terra ferma li va explicar el que havia passat: -li va explicar qui era :"Tu fins ara només passaves persones, grasses,primes, de totes mides, però no havies portat mai a sobre el pes de tot el mon. Jo soc el Nen Jesús i sobre les meves espatlles també porto el pes de tots els homes." Després d'aquella experiència Cristòfol es va retirar a fer vida d'ermità, i ja no va voler servir cap més home després d'haver servit a Déu.

Penso que ara que als col·legis no deixaran fer representacions del Pessebre, ni cantar nadales, perquè els que no son de la religió catòlica no es sentin discriminats... Ara que proposen dir-ne "vacances d'hivern" on sempre se n'havien dit "vacances de Nadal", ara surto jo amb les llegendes de caire tant religiós!
Però crec que val la pena explicar tot el que ens van ensenyar. La gent com més coses sap, més té per triar el que li agrada. Com més coneixements tinguem més podrem destriar el gra de la palla.

Tornant al xarop amb sifó, si vols tenir més informació del que és el poncem, si ho busques al Wikipèdia ho trobaràs molt ben explicat.

El xarop amb sifó també era una beguda del temps del teu pare, segur que se'n recordarà. I recorda-li que de barrejar vi amb gasosa se'n deia "beure xampany de pobre". I també hi havia "el suau". que no sé que era... era, cafè amb llimona i aigua? Bé, ja m'ho aclariràs. Fins a una altre.

Maria Mercè.

Carta 55

Volgut Joaquim,

Em sembla que no t'he explicat que vaig fer un petit viatge al Sur de França. Tres dies però van donar molt de si. Vam començar per Narbona, vam veure el mercat, la Catedral... Del mercat et puc dir que m'agrada més el de Sabadell, de la Catedral no, perquè Sant Félix, l'església més gran que tenim, tot i que és d'un neogòtic força reeixit, no toca vores a la catedral de Narbona ni a cap altre catedral. També anuncien molt la "Via Domícia" que es veu que tenia el mateix traçat que l'autopista actual, però de Via Domícia autèntica només en tenen uns pocs metres que van trobar en unes excavacions. Però té el Canal de Midi, molts arbres, carrers amples... és una bona ciutat. Vam anar a dinar a la vora del mar i com que feia un temps esplèndit vam poder gaudir de la costa Mediterrània.

A la tarda ja érem a Millau després de travessar el seu famós Viaducte, el més alt d'Europa, dissenyat per Norman Foster. No sé si a on estàs tu ha tingut gaire ressonància aquesta espectacular obra d'enginyeria... De veritat que n'és d'espectacular. Tant elegant! Tant esbelta! Els francesos en poden estar cofois. Escurça molt el camí cap al nord i té una bonica estampa la miris des d'on la miris. T'adjunto una foto que va fer un company del viatge, en Josep Jane.

A Millau, ja hi havia estat altres vegades perquè és camí obligat quan vas cap a l'Alvèrnia, El Carladés, totes aquestes contrades que encara tenen regust occità.Fa anys havia fet algunes sortides amb un grup que fomenta l'amistat Catalano-Occitana i fa el que pot per reviscolar la llengua d'Oc. Feina els hi dons! Ja gairebé no queda ningú que el parli. En alguns pobles hi ha "bressoles" i "calandretes" que son guarderies on els infants senten parlar la llengua dels seus rebesavis; i també algunes emissores de ràdio locals fan programes en occità unes hores a la setmana. Però vaja, de Millau ja tothom en diu "Milló".

Vam visitar un bosc encantat que ara el mostren als turistes. Es un "caos" de roques calcàries amb formes estranyes que la imaginació hi fa veure figures de coses conegudes. Hi ha un trenet que t'hi passeja si no tens temps de fer algun dels seus recorreguts a peu. En diuen Montpelier-le-Vieux, i segons expliquen van ser uns pastors d'aquesta població -que cau força lluny- que veient desdibuixat el maremàgnum de roques que sortia d'entre els arbres i els hi va semblar que eren les ruïnes d'una ciutat... potser la seva? No em va convèncer gaire l'explicació, però no cal amoïnar-s'hi.

Després vam anar baixant, baixant fins que vam arribar a costat del riu Tarn i les seves famoses Gorges. El poblet es deia Sainte Enemie i té una llegenda d'aquesta santa i el dimoni, que sempre estaven a mata-degolla.

El teu pare se'n deu recordar de quan es deia: -"Aquest parell sempre estan a mata-degolla!" per explicar d'alguns que sempre estaven barallant-se... Són frases fetes que encara perduren.

L'últim dia, després de visitar la població de Roquefort, que tot ella fa olor de formatge, van entrar al recinte medieval de La Covertoirade. Qui l'ha vist i qui el veu! Quinze anys enrere tot era una ruïna, avui està tot consolidat, les petites cases estan habitades i gairebé totes son botiguetes de productes artesanals. Per cert que unes amigues van comprar melmelada ... melmelada de "Gratte-cul"! I era del fruit que fa la rosa silvestre quan li han caigut les fulles- els pètals- queda com una ampolleta de color vermell que a dins hi ha uns pelets i allò és el que conté vitamines i és el que s'aprofita per fer-ne melmelada, però també allò és el que pica si es menja sense coure o si s' introdueix entre la camisa i la pell.

He buscat en un llibre gruixut de la meva filla, -"Plantes medicinals" (El Diascòrides renovado) de Pius Font i Quer, i si sí! És veritat. Del fruit de la rosa silvestre se'n diu "Grata-culs". I també "tapa-culs" perquè es veu que és astringent.

De tant en tant em surten unes cartes una mica escatològiques... ja m'ho perdonaràs, però son paraules que fa gràcia que no es perdin... El teu pare deu recordar que quan una criatura no parava mai quieta li deien ."Sembla el cul del Jaumet!"- O bé, -"Para, ja! Estàs fet un cul d'angúnies!" . I els anglesos tant educats no tenen inconvenient a escriure públicament "Cul-de-Sac" quan un carrer no té sortida...

Tant bonic que fan les roses silvestres -les roses de bardissa com diu la cançó-
i que s'acabin amb un nom tant poc poètic.

Tinc una parenta que es diu Silvestre com jo, i una vegada una mestra nova li va preguntar el seu nom i ella va dir: -"Rosa Silvestre". - Ai! Que poètic! i de cognom, com et dius? Quin desengany, se li va acabar la poesia, quan va sentir "Silvestre".

Bé, deixem-ho... Estic contenta perquè quan tardo una mica a escriure et queixes. Això és un bon senyal.

Apa, adéu!

Maria Mercè.