Carta 72



Benvolgut Joaquim,

Com et van les coses?Tu dius que bé, però les cartes teves jo les noto diferents. Estàveu -estaves- molt ben acostumats. La Dolores sabia portar tant bé al teu pare i a tu, i la casa... I la feina, que segons deies tenies una secretària que valia un imperi... Però dóna-li temps a la nova que ja n'aprendrà. Fixa't en la bona voluntat que té, que fins vol portar la casa i tot! Llàstima que amb el teu pare no acabin de lligar. Mira de buscar una persona semblant a la Dolores i que el teu pare s'hi trobi a gust. Tindràs molt de guanyat. D'entrada la Rosalia -ai! la Lia- podrà dedicar-se de ple a la feina del despatx i tots hi sortireu guanyant.

Fa dies que no he escrit i ja no recordo que explicava en l'última carta. Ah, si, em sembla que deia moltes bajanades per distreure al teu pare. Ara la recordo. fas bé de no llegir-la davant de la Lia, ja que em dius que ni entén el català ni com a vosaltres us fan tanta gràcia.

A Catalunya hi ha novetats: s'ha inaugurat el Sincrotró Alba, el més potent del sur d'Europa. Ara ja no caldrà anar a Ginebra -o a Grenoble?- per a poder destriar mostres que només es poden desxifrar amb aquesta màquina. Ara ja hi ha cua d'empreses d'altres països que volen venir aquí a fer proves. Un dia vaig assistir a una conferència que parlava del Sincrotró i de les Nano Tecnologies. No era cosa de "nanos", eh? Era una cosa molt seriosa. El professor ho explicava tant bé que tothom ho entenia, però si t'ho tingués d'explicar jo...

Novetats al Monestir de Santes Creus: han obert la tomba del Rei Pere el Gran,fill de Jaume Primer. No s'havia obert mai en els sis o set-cents anys que li van enterrar. Ara estudiaran el que en queda. De moment han descobert que era molt alt per la seva època, un metre setanta-tres centímetres. Era tant alt que per col·locar-lo al bagul -que era una banyera de pórfid- li van haver de serrar els peus perquè no hi cabia. Els van trobar al mig de les seves cames.

Ja sabien que l'havien enterrat amb hàbit de monjo, i potser per això la seva tomba no va ser mai profanada. Si anava de monjo no podia tenir riqueses dins del bagul. O potser ja era una persona prou intel·ligent que ja sabia que de poc li havia de servir posar-se un collaret de pedres precioses pel viatge que havia de fer. Per tant no devia despertar mai cobejances.

Em van explicar un acudit d'un pare molt gasiu que al morir va ordenar als seus fills que traguessin tots els valors dels bancs i convertits en monedes els hi posessin al seu bagul. Els fills estaven molt compungits veient aquell munt de bitllets de banc que estaven a punt de desaparèixer, però ningú no l'havia contradit. A l'últim moment, però, al fill petit se li va ocórrer dir: -"Com anirà tant carregat el pare? Recollim els diners i deixem-li les targetes de crèdit, serà més còmode". -Quina bona pensada! Tots hi van estar d'acord. I és que per viatjar s'ha d'anar lleuger d'equipatge.

L'any passat per aquest temps us donava la llauna parlant de les orenetes que no acabaven mai d'arribar. Ara tinc més paciència, ja sé que són molt llestes i amb el temps que ens fa, que encara que sigui primavera no podem deixar els abrics, no vindran pas. Només alguns dies, al migdia, llueix un sol que no escalfa gaire. Tan sols als grans magatzems fa temps que ens anuncien : "Ja és primavera en el Corte Inglés!" i les orenetes no deuen saber llegir...

No pateixo, tot arribarà.

Una abraçada ben forta.

Maria Mercè.