Carta 63
Benvolgut Joaquim,
S'acaba l'any i en comença un altre. Sempre passa igual, només que aquest any -el 2009- tot i tenir el nom de "nou" passa a ser el "vell". Bah! quines bajanades. Sembla que no tingui res més per a fer. De fet no en tinc massa de feina, feina urgent, ja que aquest vespre, per celebrar el traspàs d'un any a l'altre -el "reveillon" com diuen els francesos- no he de fer sopar. Vaig convidada. Bé, convidada del tot tampoc perquè entre tota la colla que el celebrem ens repartim les despeses, però tota la feina de parar la taula, preparar el raïm, tenir la casa a punt i que no manqui de res, no és responsabilitat meva. Ho farà una amiga que hi té la ma trencada en aquests afers. És mare de molts fills, amb una casa molt gran i acostumada de molt temps a ser sempre molta colla. Caldrà fixar-m'hi, perquè en sap molt i si un dia em toca a mi... No, no em tocarà. La meva casa, el meu pis no és gran, al menjador catorze de colla com serem avui no hi cabríem pas! Amb bona voluntat sí que hi cabríem però més que la bona voluntat el que ens agrada és la comoditat.
Fa pocs dies érem nou a taula i ja es veia molt ple! Ara, que en fa de bonic una taula plena! Dona alegria. I pensar que, si Déu vol, pel més d'abril serem un de més! Una de més! Perquè naixerà la meva néta, la germaneta del Lluc, que encara no sé com es dirà... volen un nom curt.
En temps dels teus pares, triar un nom per un nouvingut havia portat molts problemes. O molts pocs! Si manaven els padrins, es feia el que ells deien i llestos. Si els padrins havien de ser els avis, generalment se'n triava un del cantó matern i l'altre del patern. A l'hora de triar el nom, si era noi, guanyava el padrí i si era noia la padrina. Sempre que no fos un nom massa estrafolari i els pares no hi estiguessin d'acord... i aquí venien els problemes, a l'hora de posar-se d'acord.
Jo he sentit explicar a casa meva, que el meu avi patern li venia molt de gust posar el seu nom quan havia de néixer jo. Llavors encara no es sabia per endavant el sexe de la nova criatura, per tant s'especulava en si seria noi o noia. El que havia de ser el meu padrí es deia Quirze, i deia: -"Si és un xicot i neix pel dia del meu sant o bé abans, li posaré Quirze!" Sant Quirze és el 16 de juny i la meva mare acabava els contes per aquells dies... El nom no li agradava massa o sigui que devia patir una mica. Per sort vaig néixer el 19 i vaig ser una nena. -una quirzeta, em deien per fer-me enfadar- .
En canvi quan va néixer el meu germà l'avi Quirze ja era mort i el que quedava es deia Antonio i era el que li tocava ser padrí, i Antonio es va dir... però quan va ser gran i va saber l' existència d'un avi Quirze es dolia perquè no li havien posat aquell nom! D'Antònio res, li diem Ton.
Ara em sembla que tot això ha passat a la historia. Els noms els trien els pares i com que a molts nounats ja no els bategen, de padrins ja no se'n parla. Bé, encara n'hi ha. Sense passar per la pica baptismal la figura dels padrins encara cueja, ja sigui per pagar la mona i per fer-se responsable de la seva educació, també? Abans els padrins havien de vetllar perquè els seus fillols fossin uns bons cristians... Ara, no sé... el mon ha canviat molt... Tu no tens aquest problema, però em sembla que al teu país la figura del padrí té molta rellevància. Ets padrí d'alguna criatura? I te'n sents responsable? Ja està bé tenir algú de qui preocupar-se. "A quien Dios no le da hijos, el diablo le da sobrinos" diu el refrany popular. Ja m'ho explicaràs.
Ara amb la gran proliferació de les ONGS ha crescut molt la figura del padrí. Tothom "apadrina" algun nen que no coneix. És una bona cosa, si es pot ajudar una mica... encara que no sàpigues mai qui serà el beneficiat. La caritat deu ser això, -"que la teva ma dreta no sàpiga mai el que fa la ma esquerra."
Ara recordo un acudit: hi havia un nen que tocava el piano i el seu pare li semblava que tenia un prodigi a casa seva. Un dia va convidar a un músic molt entès i li va fer escoltar. Al final va demanar la seva opinió. - "El seu fill toca amb unció evangèlica." li va dir. - "Evangèlica? No l'entenc." -Si! Sap aquell evangeli que diu: que la teva ma dreta no sàpiga mai el que fa la ma esquerra..."
Prou d'escriure! que arribarà l'hora de menjar el raïm i encara estaré a l'ordinador. Bon Any Nou.
Bon any Nou de tot cor!
Maria Mercè.
UN DIARI NO DIARI
M'agradaria escriure un diari. No un AVUI ni una VANGUARDIA, sinó un diari, el meu diari. Últimament m'he trobat amb molta gent que escriu un diari. M'han fet l'apologia de com resulta de beneficiós escriure'l. Et serveix per descarregar els teus problemes, els teus traumes, els teus temors...
També n'hi ha que gràcies a un diari que el seu pare escrivia pacientment en temps de la guerra del 36, n'ha pogut editar un llibre que ha resultat un best-seller. Ben pensat potser seria una bona herència pels meus fills deixar-los-hi una cosa així. Si no ho engruixeixo amb coses com aquesta, poca herència podran tenir.
Però, cóm s'escriu un diari? I cada dia s'hi ha d'escriure? I tant! Sinó ja no seria diari.
Acaba d'entrar l'àvia on estic escrivint. -"A qui escrius? - A ningú.-Ah! Ja m'estranyava perquè no sé que tinguis ningú fora... Deus escriure a aquell concurs de les etiquetes que regalen cotxes. Ja fa dies que et dic que ho facis. Jo tinc amigues que ja ho han fet. i si et sembla posa-hi el meu nom també. Si em toca, serà per al teu germà.- "Si, mare.
Si això és un diari no crec que sigui massa interessant.
Ahir vaig anar a visitar a una coneguda que és a l'hospital. -però això ja no deu ser diari, perquè era ahir. -Bé, no vindrà d'un dia. Ella assegura que anàvem al mateix col·legi i a la mateixa classe. El seu nom em sona, però no puc recordar quina cara feia de petita. D'això fa molts anys i la vida no ens ha tornat a ajuntar fins ara de grans. És vídua d'un excursionista que va morir d'accident a muntanya, té dues filles que ja estan casades i ella ha continuat vídua malgrat que em penso que algun pretendent havia tingut. Un dia va insinuar que ella tornar-se a casar, potser ho hauria fet, però es veu que el que li havien proposat era només un "ajuntament" i segons els seus principis no hi estava d'acord. Una altra amiga que estava a la conversa la va titllar de poc pràctica i d'antiquada. -"Si t'ajuntes i no et cases conserves la paga de viudetat que cobres."
Ara és a l'hospital. Ja hi ha estat altres vegades però jo encara no l'havia retrobada i no l'havia anat a veure. Té càncer. Ho sap perquè fa molts anys que hi conviu. Li fan un tractament força agressiu i cada cop està pitjor. Ara, però, sembla que ja no n'hi faran cap més; s'està acabant.
Ahir la vaig anar a veure. Dins la bata blau-turquesa que portava, i que li venia massa folgada, s'endevinava el seu cos fet un sac d'ossos. La cara se li havia encongit, se li havia fet petita i llavors vaig recordar la nena que venia a la meva classe. Li vaig portar una rosa perquè era Sant Jordi i la vaig posar en un gerro amb dues altres més. També li vaig portar una d'aquelles assecades que duren sempre i serveixen per posar en un llibre. Va estar contenta. Déu meu! Com es pot estar contenta si tens la mort tant a prop? Vaig fer un comentari sobre la segona rosa... "aquesta la tindràs sempre" ... vaig acabar dient-ho baixet perquè a mi em va sorprendre fer aquest auguri. Més tard vaig pensar que potser m'acabaria molt més aviat jo que no pas ella, tot i no tenir cap mal aparent.
Sant Jordi! Jo vaig comprar dues roses per portar a la meva amiga i a mi no me'n van regalar cap! I el meu marit m'estima! Si no arriba a estimar-me potser me n'hauria regalat una per dissimular. Ell és així. Em penso que no me n'ha regalat mai cap. Sí! Una vegada, perquè junt amb el llibre que em va portar ja hi donaven la rosa. De llibres si que me n'ha portat. Ui! En tenim! En tenim tants que ni sabem on posar-los. Gairebé tots relacionats amb la muntanya. Sort que a mi també m'interessen... però sinó fora igual perquè també hi ha altres temes que m'interessen i no se n'ha preocupat mai. És clar que de roses tampoc no n'hi he regalat mai cap. En aquest cas sóc una mica garrepa. O bé és que no em sobren els diners. De llibres si que n'hi he comprat, els que dintre de ser del tema de muntanya m'interessen a mi també. Devem ser fets l'un per l'altre.
Si això és un diari poca herència deixaré als meus fills. Hauré de bolcar-me i escriure coses més íntimes i més transcendentals. Si és que me'n passen, sé transcriure-les i analitzar-les. Llavors hi haurà el perill que algú el llegeixi mentre jo sigui viva. Ui! Quina vergonya! El que sempre he amagat, el que no explico mai a ningú i que fa que tothom em tingui per una persona alegra i lleugera que no es capfica mai per rés. Ai! Que pocs diaris de qualitat escriuré...
. . .
Subscriure's a:
Missatges (Atom)