Carta 19

Hola Joaquim:

Oh! quina alegria m'has donat! Dius que trobes a faltar les meus contes a terminis. Jo em creia que ni ho notaries. Avui te'n hi afegiré un. Un tros només. Té més enjòlit.

Acabo de trobar un escrit a la Revista de l'Acadèmia Catòlica de Sabadell de l'any 1997, que diu: -"El 26 d'agost es va celebrar amb solemnitat el primer centenari de la mort de Santa Teresa Jornet, fundadora de les Germanetes dels Desemparats, amb una Eucaristia que va presidir el Sr. Bisbe Mons. Ramon Daumal i concelebrada amb quinze sacerdots de la nostra ciutat. (Ara no sé si n'hi han tants) Les Germanetes tenen una gran relació amb l'Acadèmia Catòlica, no sols pel veïnatge, sinó principalment perquè fou el nostre fundador, el Dr. Sardà i Salvany, qui les va portar a Sabadell i els donà la seva casa pairal".

Avui dia les Germanetes és una residència d'ancians modèlica. Hi ha cua per poder-hi entrar.L'edifici que va donar el Dr.Sardà i Salvany i l'actual no s'assemblen de res. Com un ou amb una castanya. Només el que no ha canviat és l'emplaçament. Abans, en època del teu pare, tenir d'anar a raure a les Germanetes, era com una desgràcia. Només hi anaven els pobres avis que no tenien ningú que els cuidés ni mitjans per subsistir, ni per acabar la vida decentment. Avui, no és gratuït, però cobren segons els ingressos dels acollits . No és cap deshonra ni cap descrèdit acabar els teus dies a les Germanetes. Em penso que no trobaríem cap altre institució on els residents estiguin millor cuidats.

Seguim amb la biografia: "Va néixer a Aitona, Segrià- d'una família pagesa i va fer la carrera de magisteri. Va exercir de mestre a Argençola" Aquí volia anar a parar ! Resulta que el meu germà Ton va comprar una casa a Argençola, prop d'Igualada. Una casa que el segle passat havia sigut l'escola del poble i en aquella casa va exercir de mestre la Teresa Jornet abans de fer-se monja. Després, junt amb la seva germana i una amiga -això diu l'Enciclopèdia - va fundar les Germanetes dels Pobres. Quina institució encara perviu i amb molta empenta.

Quan vaig anar a viure al pis que visc ara, tenia per veïna una noia que es deia Jornet i era de Vinebre, els seus pares estaven emparentats amb els de la Teresa i quan el 1974 la van canonitzar, recordo que la família tota va assistir a la festa.

I de Vinebre n'eren els avis de la meva sogra. De cal Calafat. O sigui que tenien per ofici calafatejar les barques que solcaven l'Ebre.

I si començo de parlar de les terres del sur de Catalunya, tindré de parlar de Tivenys, un poble que comparteix amb Xerta, l'Assut. Aquella obra feta pels àrabs i que encara s'aguanta. Però no sento mai a dir l'Assut de Tivenys, sinó l'Assut de Xerta...

A Tivenys van viure el temps de la guerra la meva sogra i els seus fills, que eren petits. La Teresa Sonadelles. La relació dels Sonadelles amb aquest poble ve de molt lluny. Quan es van construir els dos canals de l'Ebre que surten de l'Assut, el de l'esquerra, va ser adjudicat a un mestre d' obres, paleta, constructor o com es digués, a un contractista de Sarrià -Barcelona- i aquest era l'avi del meu marit. Devia ser "amo de paletes" o devia tenir una colla de treballadors i va acceptar o va guanyar l'obra que en aquell temps devia ser important. Va durar més d'un any i el bon senyor, per no estar separat de la família se la va endur amb ell. La va instal·lar a Tivenys i els seus fills van anar a l'escola del poble tot el temps que va ser necessari. D'aquest fet va quedar una gran amistat amb moltes famílies del poble. Després, durant la Guerra, els que hi havien ant a escola, també s'hi van acollir i cap als anys 40 , malgrat la calor que hi fa allà, també hi van passar algun estiu.

Recordo que abans de casar-me, em van anar a "ensenyar" - a presentar- als amics del poble. Vaig menjar "Arròs amb Caragoles blanques" no sé si en vaig menjar o bé només ho vaig fer veure, perquè a mi els caragols no m'han agradat mai. Però vaig dissimular-ho bé perquè aquella gent era molt amable.

Aprofitant que ja érem "allà baix", vam visitar el Balneari de Cardó, emboscat i encimbellat que ja no en quedava gairebé res. Ni els oratoris de quan era Monestir i encara no hi havia la planta embotelladora de la seva famosa aigua. Recordo que el meu "promès" volia portar-m'hi fent una excursió per la muntanya. Des de Tivenys, deia, passant dos o tres colls s'hi arribava desseguida. i els seus pares, sobre tot la mare van posar el crit al cel! - "Si no esteu casats! Com voleu anar sols per aquests monts de Déu!.- Devia témer "el que diran". Vam anar-hi tota la família, amb els germanets inclosos.

Avui dia tot sembla molt a la vora, però anys enrere era una odissea qualsevol viatge. Recordo que jo em mirava la geografia de les comarques catalanes - ara a tots els col·legis els hi fan aprendre de memòria- però quan jo era petita ni se'n parlava.- i veia uns noms sonors i inabastables... Pallars Jussà, Alta Ribagorça, Conca de Tremp... Un que m'impressionava molt era l'Illa de Buda. Encara no l'he trepitjada! Només l'he vist d'un tros lluny. No sé si seré a temps abans de morir-me de visitar tots els llocs , els noms dels quals m'han encuriosit.

Recorda el teu pare si havia fet gaires viatges o bé només va fer "el gran viatge" d'anar-se'n a l'altre part de mon?. I tu? Escrius unes cartes tan poc explícites, que si no fos perquè sempre em dius que esperes les meves, em sembla que ja plegaria! Perquè això sembla més un monòleg que un intercanvi. No deixes entreveure res de tu i les dones som curioses...

No puc queixar-me, perdona'm. El tracte era que t'expliqués coses d'abans per comentar-les al teu pare que perd la memòria. A mi em va semblar bé i la veritat es que a mi també em serveix recordar coses passades. No llegeixis el que he escrit abans, No em queixo, m'agrada escriure i a més estic fent sortir a la llum els contes curts que tenia guardats. Si encara haig d'estar-te agraïda.

Una abraçada

Maria Mercè.



EL NEGOCIANT NAT

Paraven tant pocs trens en aquella estació que l'home s'hi avorria. Feia anys que n'era el Cap i la seva feina cada dia esdevenia més monòtona. Es sabia de memòria quins eren els que pujaven al matí quan el tren, anava a ciutat i quins els que en baixaven al vespre, quan anava de tornada. Pocs i gairebé sempre els mateixos. I entre un tren i un altre, hores i hores que no en passava cap. Menava un hortet, però era tan migrat que poca feina li donava i el que li produïa ho portava al bar del costat i s'hi quedava una estoneta.

Sort en tenia de les estones que passava al bar. Allà si que hi havia tragí. Amb la carretera a tocar i un bon aparcament al davant, sempre hi havia algú o altre que hi parava a descansar. A descansar i a prendre alguna cosa. Que sí un cafè, que si una truita, que un entrepà... sempre hi havia moviment. En Jeroni, que quest era el nom del cap d'estació, sort en tenia de les hores que passava en aquell bar. Ei! que no bevia massa, eh! L'home era molt sobri, però s'havia fet amic dels amos i sempre que podia els hi donava un cop de ma. A la cuina. Com que sempre estaven tan atrafegats servint als clients, ell els arreglava el dinar. Un dia llenties, un altre estofat, que si uns peus de porc... En Jeroni hi tenia ma per aquestes coses. La seva dona -ara ja morta- havia estat una bona cuinera i ell n'havia après. Ara, gairebé cada dia, desprès de fer-els el dinar es quedava a menjar amb ells.

Un dia arribà al bar un client que tenia més gana de la normal i no s'acontentà amb un parell d'ous ferrats; ho solucionaren amb un plat de llenties de les que hi havia preparades per dinar dels amos. Renoi, quin descobriment! Aquelles llenties, amb un puntet de picant, eren sensacionals! El client estava entusiasmat i anà propagant la troballa. La mestressa va proposar a en Jeroni que llenties com aquelles n'hauria de coure al menys tres cops per setmana. -"Per si ens arriba algun afamat, ja sabrem com atipar-lo." Al marit li semblà bé - com gairebé tot el que proposava la dona- i ja tenim a en Jeroni ampliant-se de cuiner.

Ara ja era la mestressa la que quan algun client demanava uns ous ferrats li oferia l'acompanyament. En Jeroni passà de coure llenties els dilluns a faves amb menta els dimarts i cigrons amb botifarra els dimecres... i mongetes amb petxinetes els dijous i bacallà amb patates els divendres... i amanides variades els caps de setmana. En Jeroni es convertí en tot un cuineràs. I de rebre el dinar de franc per tota paga, passà a cobrar un sou força respectable.

Carta 18

Hola Joaquim!

Què, tornem a començar? Estic contenta, la meva operació del genoll sembla que va força bé. La pròtesi que m'hi van posar s'ha quedat quietona i no dona massa guerra. L'esvoranc que m'hi van fer ja està tancat, ara només queda el senyal d'aquella trinxera, que segons diuen amb el temps quedarà com si m'haguèssin obert i tancat el genoll amb una cremallera. Els primers dies van ser dolorosos, però les telefonades dels amics i alguna que altre carta teva em van ajudar molt. Moltes gràcies a tots.

Cada matí surto a caminar, i a pujar i baixar escales que es veu que és un bon exercici. Ja només porto una crossa i per casa cap. No em puc queixar. El que sí que em va produir l'operació i la "post" va ser una mandra terrible. No tenia ganes de fer res! Ni de llegir! Tants llibres que em van regalar. Ara he començat a llegir-ne un!... Avui també he tingut ganes de fer un plat una mica especial, uns espinacs a la crema i a la tarda he arribat a preparar un pastís d'avellanes. Tot ha quedat molt bé. Això m'anima. Em pensava que ja mai més no faria res de bo.

Ha passat la festa de la Castanyada i jo sense assaborir-la. Encara sort que vaig fer panellets abans d'anar a clínica i els que em voltaven en van poder gaudir... Però em vaig deixar perdre l'ambient i el fum de les castanyeres improvitzades que a cada plaça i placeta s'hi instal·len. Generalment jovent que intenta fer diners pel viatge de final de curs. No hi tenen massa traça a coure-les... fins al segon dia,que ja és quan han de desmuntar la paradeta. Però ofereixen moscatell, amb un porrò que fa molta patxoca... I també hi ha parades en que el jovent es porta una guitarra i ho amenitza una mica. Però la cantarella clàssica d'abans,amb accent valencià:

Castanyes torraes! Calentes i bones!

Ja no se sent. I quan jo era petita la cançoneta seguia amb una frase que mai vaig aconseguir escoltar-la sencera, devia ser una mica picarona perquè la gent reia i no l'acabava de dir.
Castanyes torraes! Calentes i bones!
i la castanyera que les vent... te el ...calent!

Potser el teu pare la sàpiga i potser en sap més tros i tot! Ui! No saps mai de quin cantó et saltarà la llebre. Com està? S'ha adonat que no arribaven cartes? Quines coses de preguntar! Tu li deus explicar el que et sembla i no li busquis tres peus al gat.

Parlant de gats, anys enrere Sabadell era una ciutat molt gatosa. Almenys quan jo era petita. El fet de viure en una casa amb un pati molt llarg -una eixida molt llarga- i el fet de que gairebé totes les cases tenien el mateix tros de sortida i les parets que les separaven no eren massa altes, els gats feien de les seves passant d'una casa a l'altra. Com que les cases que formaven la mançana tenien més o menys les mateixes característiques, els gats d'aquell quadrilàter campaven per tots els patis i per tots el terrats. Les serenates que organitzaven a l' hivern eren apoteòsiques.

N'hi havia de tots colors, però predominaven els negres. Més grassos, més prims, més estarrufats, amb cames llargues i cap petit -aquest tipus em sembla que corresponia a les gatetes joves- els que tenien taques blanques i els que eren tigrats... l els rossos! D' aquests n'hi havien pocs i a mi em semblava que tenien mal geni. Ara no se'n veuen. Qui te un gat el deu tenir amagat. No se'n veuen pels carrers. Ara els gats son més senyors, saben estar-se dintre d'un pis, potser s'hi avorreixen però no surten, ningú passeja un gat lligadet a una corretja! El que sí que he vist alguna vegada, ha estat una fura. No sé que tal es deu comportar com a animal de companyia...Amb aquelles dents!

Si, de petita m'havia entretingut molt mirant gats, sobre tot quan estava constipada. Hi havia perdut molt temps.

Si de petita mirava gats ara miro coloms, i de vegades ens faig volar. Però n'hi han massa! i tots s'assemblen, tret d'aquells més menudets que porten com un llaçet al coll, molt presumits, però que tenen un parrupeig molt monòton, -gu- guru-gú-! gu- gurú .gú... que em sembla que son tórtores. Si tens la mala sort de tenir el seus nius a la vora, a la primavera, quan es fa clar, ja et desperten.

Parlant de despertar, vaig llegir un anunci d'un senyor que proposava un canvi: Canviava un gall que cantava a les set, per un que cantés a les vuit.

En temps del teu pare de tórtores no n'hi havien. Gats i gossos i alguna que altre rata. Oh! quin esverament quan algú havia descobert un ratolí pel carrer! I també recordo que la meva àvia tenia molta aversió al dragons. De vegades, a l'estiu, sopàvem al pati i la claror atreia aquests animalons. -"Vigileu que no entri a casa! -" Tenien fama de posar-se entre la roba blanca, als armaris i podien rosegar els llençols... Això és el que deien.

Quins animals hi han al teu país? Vull dir animals que campin amb llibertat. Ara per la part alta de Barcelona s'hi passegen els senglars. N'hi ha tants a Collcerola -al Tibidabo- que baixen a menjar-se les deixalles de la gent. Quan el teu pare era jove s'organitzaven caceres de senglars, i s'havien d'anar a buscar a la muntanya, en els llocs més feréstecs i costaven d'atrapar... Ara, et venen a menjar a la mà...

Una vegada anant d'excursió pels voltants del Montseny vam trobar uns caçadors que anaven com bojos buscant un senglar que havien ferit i se'ls havia perdut... No podien deixar-lo en aquell estat perquè era perillós. Jo no vaig estar tranquil·la fins que vam ser un bon tros lluny.
Perquè deu ser que ens agrada tant parlar a les dones? Ja plego. Després de tants dies de no escriure, m'he donat el cor complert!.

Una abraçada per tu i pel tu pare, amb la crossa i tot!

Maria Mercè.

Carta 17

Estimat Joaquim,

estant a punt d'operar-me i tinc temps per pensar coses. Potser coses incoherents... com per exemple, un retall que em sembla que correspon als goigs de la Mare de Déu de la Mercè. Diu així:

Senyor, feu que en aquesta casa
no hi hagi ni poc ni massa,
sinó allò que estigui bé.

Que ben trobada és aquesta pregària. La mesura justa en totes les coses. Què difícil és trobar la mesura justa!

Encara no m' han anestesiat, puc desbarrar i després culpar-ne a la dosi d'anestèsia que m'han donat...Puc dir tot el que pensi. Si em moro, si no em desperto, no m'importarà que tothom ho sàpiga. I si continuo vivint ja ho esborraré.

Veig un cel amb núvols grisos, d'un gris blavós, gens amenaçador. Un gris que mena a la calma, a la reflexió... a la contemplació. A perdre el temps, que m'hauria dit la iaia Maria. Però ella ja no hi és i puc perdre tot el temps que vulgui que ningú no em dirà res. S'ha acabat aquell control que exercia sobre meu. Ara ja puc dir el que vull, sense témer el seu famós "què dirà el veïnat"? Una vegada vaig deixar llegir una novel·la que havia escrit al Sr. Joan Blanquer, una gran persona que era membre de la Fundació Bosch i Cardellach i coincidíem sovint a les sortides dels Amics del Romànic. Me'n va fer una crítica molt bona, li va semblar tot molt bé, els diàlegs molt àgils... però... li mancava contingut en els pensaments dels personatges, o almenys de la protagonista... Em faltava aprofundir-hi.

Jo li vaig contestar que no podia, perquè segons què digués, a la meva "mare" -segona mare- no li semblaria bé. I va exclamar: -"Doncs continua escrivint i quan ella falti, quina gran escriptora que tindrem!"

La iaia Maria -la meva segona mare- ja s'ha mort i jo continuo tan travada com quan ella hi era.

La Virginia Wolf va escriure una petita novel·la - com un assaig- que es deia "Una cambra pròpia." Quanta raó tenia! Una dona per escriure ha de tenir una cambra pròpia,que no vol dir solament un lloc per escriure amb tranquil·litat sinó que vol dir tenir una renda que li permeti viure sense tenir de dependre de ningú. Així i només així podrà expressar-se amb sinceritat, sense pensar que segons el que diu pot ofendre a algú -o li poden retirar la subvenció- .

Aquesta circumstància en mi es dona a mitges. La cambra pròpia, ja la tinc. Tot un pis sencer! La independència econòmica, gracies a Déu, també... Llavors que és el que em trava? Perquè aquesta por a deixar-me anar? Pels fills? Pel "xip" que encara duc incorporat? (Què dirà el veïnat?)

Demà m'han d'operar del menisc i posar-m'hi una pròtesi. Potser aquesta operació marcarà un abans i un després- si no m' hi quedo!- en la meva manera de fer les coses. Tant debò!

Maria Mercè.