Carta 17

Estimat Joaquim,

estant a punt d'operar-me i tinc temps per pensar coses. Potser coses incoherents... com per exemple, un retall que em sembla que correspon als goigs de la Mare de Déu de la Mercè. Diu així:

Senyor, feu que en aquesta casa
no hi hagi ni poc ni massa,
sinó allò que estigui bé.

Que ben trobada és aquesta pregària. La mesura justa en totes les coses. Què difícil és trobar la mesura justa!

Encara no m' han anestesiat, puc desbarrar i després culpar-ne a la dosi d'anestèsia que m'han donat...Puc dir tot el que pensi. Si em moro, si no em desperto, no m'importarà que tothom ho sàpiga. I si continuo vivint ja ho esborraré.

Veig un cel amb núvols grisos, d'un gris blavós, gens amenaçador. Un gris que mena a la calma, a la reflexió... a la contemplació. A perdre el temps, que m'hauria dit la iaia Maria. Però ella ja no hi és i puc perdre tot el temps que vulgui que ningú no em dirà res. S'ha acabat aquell control que exercia sobre meu. Ara ja puc dir el que vull, sense témer el seu famós "què dirà el veïnat"? Una vegada vaig deixar llegir una novel·la que havia escrit al Sr. Joan Blanquer, una gran persona que era membre de la Fundació Bosch i Cardellach i coincidíem sovint a les sortides dels Amics del Romànic. Me'n va fer una crítica molt bona, li va semblar tot molt bé, els diàlegs molt àgils... però... li mancava contingut en els pensaments dels personatges, o almenys de la protagonista... Em faltava aprofundir-hi.

Jo li vaig contestar que no podia, perquè segons què digués, a la meva "mare" -segona mare- no li semblaria bé. I va exclamar: -"Doncs continua escrivint i quan ella falti, quina gran escriptora que tindrem!"

La iaia Maria -la meva segona mare- ja s'ha mort i jo continuo tan travada com quan ella hi era.

La Virginia Wolf va escriure una petita novel·la - com un assaig- que es deia "Una cambra pròpia." Quanta raó tenia! Una dona per escriure ha de tenir una cambra pròpia,que no vol dir solament un lloc per escriure amb tranquil·litat sinó que vol dir tenir una renda que li permeti viure sense tenir de dependre de ningú. Així i només així podrà expressar-se amb sinceritat, sense pensar que segons el que diu pot ofendre a algú -o li poden retirar la subvenció- .

Aquesta circumstància en mi es dona a mitges. La cambra pròpia, ja la tinc. Tot un pis sencer! La independència econòmica, gracies a Déu, també... Llavors que és el que em trava? Perquè aquesta por a deixar-me anar? Pels fills? Pel "xip" que encara duc incorporat? (Què dirà el veïnat?)

Demà m'han d'operar del menisc i posar-m'hi una pròtesi. Potser aquesta operació marcarà un abans i un després- si no m' hi quedo!- en la meva manera de fer les coses. Tant debò!

Maria Mercè.