Carta 35


Hola Joaquim,


Estic preocupada, encara no han arribat les orenetes al niu que feien cada any a la meva finestra. Serà que encara fa fred? O és que han perdut la memòria i ja no tornaran a casa meva? De moment per Sabadell encara no n'he vist ni n'he sentit a xisclar cap, això em dona esperança... He consultat les agendes d'altres anys i entre el 14 i el 18 de març ja havien arribat. Avui estem a 23...i res. Passen molts dies.

Be, no cal preocupar-se, ja vindran o no, potser els agrada canviar... Hi ha tants llocs on poder fer niu, no sempre haig de ser jo la privilegiada. El carrer hi haurà guanyat, no l'embrutaran; perquè les orenetes, com tots els ocells, son molt netes, molt polides, a les seves cries desseguida que poden els ensenyen la posició ideal per fer les seves necessitats. El cap a dintre i el cul a fora. El niu sempre ha d'estar net, al seu voltant... poc els importa.

Ara ja parlo amb despit. Si demà compareixéssin tindria una alegria i no m'importaria el rastre que deixarien al carrer. Com som les persones! Sempre ho arreglem tot a la nostra conveniència.

A l'última carta et parlava dels arbres de color de rosa de la Plaça de sant Jaume; ara ja han caigut les flors i son tots de color verd. També son bonics, no tan espectaculars, però ens queda el record i l'esperança de l'any vinent. O potser no cal l'esperança de l'any vinent, n'hem gaudit i fora! Ja podem estar contents. No diuen que s'ha de viure el moment?

A Sabadell des de diumenge que ja tenim monument a la Sardana. Es una gran flama que s'enlaire envoltada per dues parelles de balladors, agafats de les mans i puntejant airosament. De pedra i molt ben esculpida. Es obra d'una amiga meva que és escultora. Primer va ser ceramista, com jo, vull dir que ens vam conèixer mentre intentàvem aprendre de fer ceràmica. D'això a ser ceramista n'hi va un tros. Ceramista és el professor que vam tenir, en Lluís Clapès. Jo encara el tinc, ella va canviar perquè el que volia era fer escultura i en Lluís no n'ensenyava. Vam deixar d'anar juntes a les classes però l'amistat va continuar. Fins-i-tot hem fet exposicions juntes. Exposicions mixtes, escultura i ceràmica, escultura i pintura... perquè jo no tinc problemes, no és que ho faci molt ben fet, -la pintura- però també m'hi atreveixo. Tinc tants records de camins de muntanya recorreguts, que tancant els ulls ja te'n podria pintar un.

Mira, quan et sembli pararé d'enviar-te els contes curts i t'enviaré reproduccions dels quadres que vaig dur a les exposicions. Així podràs jutjar. T'enviaré els que no vaig vendre, que son molts! No creguis, fins i tot jo vaig quedar parada de que la gent em comprés!.

Estem passant la Quaresma. En temps del teu pare es deia: -"Ui! Es més llarg que la quaresma!"- i es que anys enrere hi havia moltes prohibicions per aquest temps. De balls, pocs o cap, Els que eren balladors o no en feien cas o s'ho passaven molt malament. Hi havia qui feia el sacrifici de no anar al cine duran les set setmanes.

Es molt curiós, ara que no es te tant en compte la Quaresma com a temps de penitència, ara que gairebé tothom "en passa", és quan es veuen més símbols de la vella de les set cames i el bacallà a la ma... Quan jo era petita no recordo haver-la vist gaire, i ara a tots els col·legis i llars d'infants tenen representada La Vella Quaresma amb les set cames que li van desapareixen a mida que van passant les setmanes. Per cert, que ara es deu escaure la "Mitja Quaresma"- La "Mi Carème" dels francesos. - Aquest dimecres deurà ser la Serra Vella. D'això sí que se'n deu recordar el teu pare! Els minyons anaven a "serrar", a casa dels coneguts, dels veïns, o dels avis... cantaven i els donaven ous...

Serra Vinaire volem fer
per guanyar-hi algun diner,
Serra la vella,
la de la paella.
Serra la jove,
aquella que és més tova

Mestressa porteu ous,
que demà serà dijous,
Mestressa porteu cansalada
que la serra està "embossada" (en realitat s'havia de dir "esmussada"
Mestressa porteu vi
per passar aquest sant camí.

I també aquesta altre cançó:

Del calaix al calaixó
vinguen ous a la cistella
del calaix al calaixò
vinguen ous al cistelló.

I una de més "subversiva":

Virolet sant Pere
virolet sant Pau
la catxutxa em queia
la catxutxa em cau -(La caputxa?)

Passarem per plaça
tot ho trencarem
i de plats i olles
no ni deixarem.

Després de la guerra em sembla que ja no es va fer gaires anys més. però abans expliquen que tots els nens i nenes acollits a la Casa de la Caritat, anaven dalt d'un carro - o d'un camió- i anaven per les cases - que ja estava previst- a cantar i a "serrar". Igual com encara perdura el cantar les Caramelles per Pasqua, no sé si encara algú va a "serrar". Caldrà preguntar-ho.

Quan ho sàpiga ja t'ho diré i quan et vegi ja et cantaré les cançons que t'he escrit, perquè la música és molt graciosa i només en vers queda ensopit.

Adéu, fins a una altra.

Maria Mercè.
















Carta 34

Hola Joaquim,

Com et va la vida? Pel que m'expliques la malaltia del teu pare està força estacionada. Moltes gràcies per atribuir-me a mi aquest "miracle". No crec tenir cap poder, però sí que quan em dius que espera les cartes de Sabadell, puc pensar que el mantenen més animat. Doncs au!seguirem amb el mateix tractament.

Ahir vaig anar a escoltar una conferència que tractava del mercat medieval de Sabadell. Fins ara s'havia dit que havia nascut a la cruïlla de dos camins, el que anava de Granollers a Martorell al costat gairebé de l'església de Sant Feliu i que en aquell temps estava dedicada a Sant Salvador. Però actualment com que hi ha tanta gent que estudia, cada vegada surten a la llum més documents, i cada vegada es poden saber més coses. Ara sembla que no és tan segur, sinó que haurien triat el lloc més adient i a redós del mercat es van anar consolidant els camins que hi menaven.

Em va fer molta gràcia quan la historiadora deia que els documents -les actes notarials- les feien el senyors feudals, Es clar! Eren els que remenaven les cireres, els que tenien els diners i els qui els interessava que quedés constància de a qui havien arrendat un molí o un forn de pa, i qui els hi havia de pagar les rendes. Els pagesos, treballar, pagar i callar.

La meva filla "se'n fum" una mica de mi perquè m'interesso per coses tan reculades i en canvi no estic al corrent de la política actual. Deu tenir raó. Però et juro que ho havia intentat varies vegades, quan començava una guerra em proposava seguir-la, però no havien passat ni dos dies que ja no recordava qui era el Vietnam ni qui el Vietcong! Les guerres no van per mi. En canvi vaig llegir que quan van expulsar a Adam i a Eva del Paradís, els van convertir en ocells. Ell en cucut i ella en puput.

La puput és més vistosa, té una cua llarga ratllada de blanc i negre... Es més coqueta... encara que també diuen que fa pudor. Però no m'ho crec. Es per la onomatopeia, -puput - els sembla que vol dir que put.

Doncs el que vaig llegir deia que el cucut canta primer a la primavera, i més tard canta la puput. Però el dia que ella canti primer voldrà dir que aquell any manaran les dones. A pagès, abans les dones estaven molt atentes a veure si el primer en cantar ho feia amb la c o la p.

Una vegada estaven dos matrimonis en una fonda d'un poble i després de dinar els marits van anar a dormir una mica i nosaltres -les dones- ens vam quedar parlant al pati. Del bosc venia de tan en tant la veu del cucut que llençava el seu reclam. A mi se'm va ocórrer escriure:

Un cucut busca parella
i no para de cantar,
els marits fan migdiada
l'amor no els deu preocupar.

Va, ja podràs dir al teu pare que ha arribat carta de Sabadell,

Maria Mercè.



Tarda lliure

Hi donà una llambregada abans de tancar-lo, féu pressió per apilar una mica el que havia remogut i encara s'entretingué amb dos o tres retalls de diari que parlaven d'un poeta. Feia tant temps que els guardava que ja eren de color groc. Ara els diaris ja no parlaven d'ell. Altres poetes devien haver ocupat el seu lloc. O potser actualment no hi ha poetes... Ella només havia conegut aquell. Aquell que l'esperava a la sortida del taller on aprenia de cosir- perquè les noies, a la seva joventut, aprenien de cosir i de brodar... i es feien l'aixovar per quan es casessin- Aquell poeta l'esperava i li llegia els seus versos. Uns versos que la majoria de vegades ella no entenia, però que els intel·lectuals deien que eren tant profunds. Ella no els entenia però es sentia afalagada i més encara si mentre el xicot els hi recitava s'esqueia
de passar per allà en Joan. En Joan gairebé no la saludava però ella sabia que els havia vist junts i n'havia estat gelós.

Era agradable ser jove! Sentir-se admirada, potser estimada... Saber que fas goig, que tens un bon pamet, una cara fresca, un aire desimbolt...

El poeta es va morir, però per ella ja feia temps que s'havia mort. Els seus versos eren tant envitricollats que no li aclarien res. En canvi, en Joan treballava a la banca i tocava de peus a terra. Es van casar tal com ho feia tothom, i ella va poder lluir en l'aixovar les seves habilitats manuals. No va posar frivolité als calçotets del marit perquè no es va atrevir, però els llençols i els jocs de taula desbordaven de brodats.

Ben pensat també podia estripar aquells retalls de diari que ja no li deien res.


. . . . . . . .

El soroll d'unes claus la tornà a la realitat. Seria el lladre que tant temia el marit? Quina bestiesa, el pany havia estat canviat.

-"Com és que està tant fosca aquesta casa? Que no hi ha ningú?"- la veu d'en Joan li va fer pensar que ja devia ser hora de sopar. I ella sense fer-lo.

-"Vaja! Quina cara més llarga que tens... que passa alguna desgràcia? Avui precisament arribo més d'hora i et volia proposar anar a veure una exposició d'aquarel·les que hi ha a La Central... Com que a tu t'agrada la pintura. Però mira, m'he recordat que els dilluns és tancat.

Silenci per part de la dona.

-"Vinga! Alegra aquesta cara, que jo no hi estic acostumat a una dona trista. Què et passa?

-"No res, que avui tenia la tarda lliure...i...i...- començà de somicar.

-"I això et fa plorar? Sembla que hagi passat alguna desgràcia."

-"Es que tenia la tarda lliure i no he fet res!

-"Doncs per això son les tardes lliures. - féu rient el seu marit. Però ella ja havia començat de plorar i aquest raonament no la feu parar.

-"Vine, va, explica'm que t'ha passat, féu conciliador el seu home mentre se l'enduia cap al sofà de la saleta.

-"No ha passat res. Només això, que no he fet res! I jo avui volia fer moltes coses, coses diferents de les que faig normalment, i m'he anat entretenint, entretenint... - i es mirava les butxaques- i he trobat papers, m'han vingut records...

Doncs mira, jo també volia que el dia d'avui fos diferent i ha estat més estressant que els altres. Per això he vingut més d'hora, he pensat que podria sortir una mica amb tu i esbargir-me, que em convé. Però amb aquest panorama... amb la dama d'ulls vermells jo no penso anar a cap lloc. En fi, - i féu acció d'aixecar-se - d'altres n'hi deuen haver que tinguin els ulls d'un altre color.

Ella el retingué per les espatlles. Calia actuar, coneixia el seu home i sabia que era molt expeditiu. Més d'una vegada li havien dit les amigues-"Quina sort de tenir un marit tan decidit!" - però ella potser no sabia veure-ho com la gent de fora.

Aquella tarda, removent records l'havia deixada lassa . Sense haver fet res es sentia cansada. Però pel seu gust hauria continuat remenant el "tot i res" fins a buidar-lo o rastrejar-ne tot el contingut. Burxar en el passat, remoure els records, no sempre ha estat una feina positiva. A ella no li havia ant gens bé. L'havia entristida i l'havia deixat sense esma d'encarar-se a la feina habitual. L'idea d'entrar a la cuina i posar-se a preparar sopar l'aterria.

-"I bé? Que em dius? Vaig a buscar-me una companya amb la cara més alegra o et veus amb cor de canviar la teva?-

-"Si, ja estic pensant alguna cosa, donam una treva i prepararé quelcom per sopar, i després podríem anar al cinema. Però es que no tinc gens de gana! I a una persona sense gana li va molt malament posar-se a la cuina i fer un bon menjar.

I no calia pensar que en Joan preparés res perquè en matèria culinària era ben negat.

-"Tu sense gana? O bé has berenat molt o bé estàs malalta! Sàpigues que jo no he pres ni un trist cafè en tota la tarda i tinc una buidor que si tu no me l'omples segur que al bar de la cantonada trobaré més d'una tia que voldrà compartir un pa amb tomàtec amb mi.

No tenia escapatòria. A la porra el "tot i res". Demà mateix llençaria el contingut sense mirar-se res més. Total, pel que li servia... Obrí la nevera: unes mongetes sobreres serien un bon farcit per fer-ne una bona truita, Un tomàtec amanit, quatre olives i mitja llonganissa podrien ser un bon acompanyament. Desemmotllà un parell de flams i ho presentà tot al seu home.

-"Què et sembla? T'omplirà tot això?

-"Ja sabia jo que la meva dona no em deixaria marxar!"- feu tot fregant-se les mans.

No, no el deixaria marxar. Se l'estimava i feia tants anys que vivien junts... Ja li coneixia la flaca i el sabia fer content. Sabia que no podia parlar-li de totes les sensacions que li havien despertat les fotesses del calaix, perquè no les entendria.

Només li comentà que havia berenat molt bé amb un pa amb oli molt gustós.

Maria Mercè Lleonart.

Carta 33

Estimat Joaquim,

Avui hauries de veure la contraportada del Diari de Sabadell. Hi ha dues fotos que fins a la meitat son idèntiques. Un primer pla d'arbres florits, d'un rosa-lila que enamora i al fons, en una hi la la silueta de Fujiyama nevat i en l'altre la cúpula del Mercat de Sabadell. Que més volem els sabadellencs! Des de la plaça Sant Jaume es veu aquesta perspectiva. Dura pocs dies i si en el Fujiyama deuen ser cirerers aquí son uns prunus que fan el mateix efecte. Cada anys per aquest temps m'hi extasio, però mai se m' hauria acudit comparar-ho amb el Fijiyama! Quin encert ha tingut el fotògraf. Sabadell és una ciutat de recursos i els seus estadants ho demostren. Per això confiem en sortir de la crisi.

Diràs que sempre faig propaganda de la meva ciutat, però és que té moltes gràcies. Per començar hi ha el fenomen de l'associacionisme, potser poques ciutats trobaríem amb tantes associacions, esportives i culturals. Això fa que els seus habitants es coneguin i es relacionin i de les relacions en surten les amistats i les ganes de fer coses. A Sabadell som emprenedors.

La gent gran, es troba cada dilluns a l'Aula Universitària on rep dues conferències de professors de primera línia. Si veiessis com està de ple! Això demostra que els jubilats no es queden a casa. Ui! Tenen una marxa! Que molts joves per ells la voldrien.

I no puc parlar gaire per mi, que després de l'operació del genoll he baixat una mica el ritme. Me'n adono perquè moltes xerrades que es fan cap a les vuit del vespre, ja m'ho rumio abans d'assistir-hi... Però jo crec que això és degut que encara fa molt fred, - aquest hivern sembla que no s'hagi d'acabar mai, -quan arribi el bon temps espero que tornaré a estar com abans.

Demà em toca concert a l'Auditori de Barcelona. Amb unes amigues hi estem abonades i podem anar-hi gairebé dos cops al mes. Quan tornarem a Sabadell, per fer-ho més complert, anem a dinar a un restaurant. Com gairebé cada diumenge que no sortim d'excursió. No sempre el mateix, cal donar vida a tothom i n'hi han molts de bons. Demà a la tarda també tenim feina: anirem al teatre a veure "La mort d'un viatjant", d'Artur Miller. Amb primeríssims actors! Que es dona la casualitat que son fills de Sabadell! Diràs que faig propaganda, però és la pura veritat.

El dijous vaig estar a Barcelona a la inauguració d'una exposició de pintura i escultura on hi participaven dues amigues meves. Es el col·lectiu "Dones d'Aigua", es diuen així perquè van començar només aquarel·listes, però ara ja han obert el cercle. L'exposició era un homenatge a les dones- ara que aquests dies es celebra el Dia Mundial de la Dona- i duia per títol "Llibertat condicional". Havien anat a visitar la presó de dones de Barcelona i n'havien portat unes fotografies fetes per les recluses, com a col·laboració. Es que si una se sent lliure, no pensa en la gran quantitat de dones, que sense estar a la presó, és com si estiguessin en llibertat condicional... Estan sotmeses... a qui? o a què?...Si hi penses, t'angoixes.

I no segueixo explicant-te la meva agenda - com la de les meves amigues- perquè sí que et pensaries que és propaganda. I no ho és.

Fins a una altra.

Maria Mercè.



Tarda lliure

Inservible era també aquell bocí de fusta policromada que s'havia trencat d'un porta retrats que li havia regalat la tia Engràcia. I que n'era de xaró! Per sort va fer una mala caiguda i va quedar inutilitzat. Sempre guardava el bacinet per si la tia Engràcia se li acudia preguntar pel seu regal. Ara, la tia ja feia temps que era morta i no calia preocupar-se per quedar-hi bé.

Entre tants recordatoris d'enterraments que guardava, era estrany que no li hagués sortit el de la tia Engràcia... Quan temps devia fer que era morta? Era hivern, no el passat, potser l'altre, o potser ja en feia tres anys, passa tant de pressa el temps. Si, devia fer tres anys, perquè van anar a l'enterrament tota la família junta, això vol dir que la Rosa Maria encara no havia anat a la Universitat de Boston... i ja fa dos anys que hi és! Com passa el temps. Sembla ahir que se'n va anar i ja fa dos anys que hi és. Tanta buidor que ens va deixar a casa, i ara diries que és de tota la vida que la tenim fora. Però, no, ja es troba a faltar ja, un fill es troba a molt a faltar. Però és la seva vida... Mira! Ara surt el recordatori! Fa tres anys, ja m'ho semblava. Vuitanta anys tenia. Semblava més vella. Com que tota la vida se la va passar amargada. Recordava la guerra i un xicot que havia tingut que li va marxar voluntari al front i no en va tornar mai més. La meva mare, la seva germana, sempre em deia que això del "nòvio" s'ho havia inventat ella per fer-se l'interessant. Era un conegut i gràcies. No s'havien avingut mai gaire les dues germanes, eren tant diferents. La meva mare sempre mirava de trobar el cantó bo de les coses i ella, en canvi, tant pessimista! Tot ho veia negre. Quan venia de visita a casa i els nens eren petits miraven d'escapolir-se'n de la seva companyia. Sabien que amb ella no s'ho passarien gens bé. I ho endevinaven. No era mala dona, però no els deixava jugar, en tot veia perills! I els meus nens eren tant moguts, com tots, segurament. S'enfilaven als llocs més perillosos, però valia més vigilar-los i no dir-els hi res, que ja s'espavilaven tots sols... Però ella s'esgarrifava, els volia fer baixar i ells semblava que encara hi trobessin més gust al sentir-la cridar. Pobra dona. Ben mirat ja podria estripar el seu recordatori perquè per no cal pas veure'l per recordar-me d'ella. els clar que si estripo aquest, també els puc estripar tots! N'hi ha que no son ni de família. Encara que moltes vegades hi ha amics que te'ls estimes més que a un familiar...

I anava remenant tots els papers inconscientment. Ara acabava de trobar un paper gros com si fos un pergamí, però de color de rosa. Era de la festa que van cel·lebrar els cosins de Tarragona per la primera Comunió de les bessonetes. Quina festassa van organitzar! Semblava un casament. I tot perquè els duros els sobraven. No sempre es pot vendre un terreny que no donava res a tant bon preu com ho van fer ells. N'hi ha que tenen sort. L'avi havia deixat als dos fills que tenia, un terreny a cada ú; un semblava millor que l'altre perquè donava alguna avellana, però les coses canvien i les avellanes no es pagaven gaire, i d'aquell ermot tan gran que va deixar a l'altre fill va resultar terreny industrial i allò va ser xauxa! Si almenys aquell paper "martelé" no hagués sigut d'aquell rosa tant pujat, li hauria pogut servir, però... Au! Estripat i a la butxaca.

No calia haver-lo estripat tant, ara tots els bocins li sortien i tenia de recollir-los. Això li recordà una amiga seva que volia rebaixar l'abdomen- la panxa- i li van dir que el millor era cada dia buidar a terra una capsa de mistos i anar-los recollint un per un. Era un bon exercici i ara ella l'estava fent semblant. -"Veus? Fer gimnàs també era una de les opcions que podia fer avui que tenia la tarda lliure."-

I se n'anà a la cuina a buidar-se la butxaca. Un cop allà ho aprofità per preparar-se una llesca de pa amb oli amb sucre al damunt. Avui tenia temps de berenar bé. Ben pensat hauria pogut menjar pa amb vi i sucre, que feia temps que no en menjava i era tant bo!... Però ara ja havia l'havia preparat... Després! després se'n podria preparar una altre amb vi i canviaria de gust.

Amb la llesca a una ma i un plat a l'altre, mirava de posar-lo a sota com si volgués protegir el terra de possibles regalims. S'acostà a la finestra. Els últims raigs de sol s'havien amagat darrera les muntanyes. Tot era tacat de vermell. El cel. sense ni un núvol, reflectia en tots els objectes la roja claror. El pa amb oli regalimava sense que el plàstic protector pogués evitar-ho.No coincidien i ella no se'n adonava. Només tenia ulls per aquell espectacle. Quan de temps passà? No podia dir-ho. El cel s'anava enfosquin i ella es deixondí d'aquell encantament. S'acabà el berenar i ja no tingué ganes de preparar-se aquell somniat pa i vi. Tornava a la realitat, S'estava fent tard i encara li calia buscar els llapis si volia dibuixar una mica. Primer, però calia tornar al calaix del Tot i Res , recollir la cartolina beix i tancar-lo definitivament.

La tarda s'escolava i no l'havia aprofitada gens.