Carta 34

Hola Joaquim,

Com et va la vida? Pel que m'expliques la malaltia del teu pare està força estacionada. Moltes gràcies per atribuir-me a mi aquest "miracle". No crec tenir cap poder, però sí que quan em dius que espera les cartes de Sabadell, puc pensar que el mantenen més animat. Doncs au!seguirem amb el mateix tractament.

Ahir vaig anar a escoltar una conferència que tractava del mercat medieval de Sabadell. Fins ara s'havia dit que havia nascut a la cruïlla de dos camins, el que anava de Granollers a Martorell al costat gairebé de l'església de Sant Feliu i que en aquell temps estava dedicada a Sant Salvador. Però actualment com que hi ha tanta gent que estudia, cada vegada surten a la llum més documents, i cada vegada es poden saber més coses. Ara sembla que no és tan segur, sinó que haurien triat el lloc més adient i a redós del mercat es van anar consolidant els camins que hi menaven.

Em va fer molta gràcia quan la historiadora deia que els documents -les actes notarials- les feien el senyors feudals, Es clar! Eren els que remenaven les cireres, els que tenien els diners i els qui els interessava que quedés constància de a qui havien arrendat un molí o un forn de pa, i qui els hi havia de pagar les rendes. Els pagesos, treballar, pagar i callar.

La meva filla "se'n fum" una mica de mi perquè m'interesso per coses tan reculades i en canvi no estic al corrent de la política actual. Deu tenir raó. Però et juro que ho havia intentat varies vegades, quan començava una guerra em proposava seguir-la, però no havien passat ni dos dies que ja no recordava qui era el Vietnam ni qui el Vietcong! Les guerres no van per mi. En canvi vaig llegir que quan van expulsar a Adam i a Eva del Paradís, els van convertir en ocells. Ell en cucut i ella en puput.

La puput és més vistosa, té una cua llarga ratllada de blanc i negre... Es més coqueta... encara que també diuen que fa pudor. Però no m'ho crec. Es per la onomatopeia, -puput - els sembla que vol dir que put.

Doncs el que vaig llegir deia que el cucut canta primer a la primavera, i més tard canta la puput. Però el dia que ella canti primer voldrà dir que aquell any manaran les dones. A pagès, abans les dones estaven molt atentes a veure si el primer en cantar ho feia amb la c o la p.

Una vegada estaven dos matrimonis en una fonda d'un poble i després de dinar els marits van anar a dormir una mica i nosaltres -les dones- ens vam quedar parlant al pati. Del bosc venia de tan en tant la veu del cucut que llençava el seu reclam. A mi se'm va ocórrer escriure:

Un cucut busca parella
i no para de cantar,
els marits fan migdiada
l'amor no els deu preocupar.

Va, ja podràs dir al teu pare que ha arribat carta de Sabadell,

Maria Mercè.



Tarda lliure

Hi donà una llambregada abans de tancar-lo, féu pressió per apilar una mica el que havia remogut i encara s'entretingué amb dos o tres retalls de diari que parlaven d'un poeta. Feia tant temps que els guardava que ja eren de color groc. Ara els diaris ja no parlaven d'ell. Altres poetes devien haver ocupat el seu lloc. O potser actualment no hi ha poetes... Ella només havia conegut aquell. Aquell que l'esperava a la sortida del taller on aprenia de cosir- perquè les noies, a la seva joventut, aprenien de cosir i de brodar... i es feien l'aixovar per quan es casessin- Aquell poeta l'esperava i li llegia els seus versos. Uns versos que la majoria de vegades ella no entenia, però que els intel·lectuals deien que eren tant profunds. Ella no els entenia però es sentia afalagada i més encara si mentre el xicot els hi recitava s'esqueia
de passar per allà en Joan. En Joan gairebé no la saludava però ella sabia que els havia vist junts i n'havia estat gelós.

Era agradable ser jove! Sentir-se admirada, potser estimada... Saber que fas goig, que tens un bon pamet, una cara fresca, un aire desimbolt...

El poeta es va morir, però per ella ja feia temps que s'havia mort. Els seus versos eren tant envitricollats que no li aclarien res. En canvi, en Joan treballava a la banca i tocava de peus a terra. Es van casar tal com ho feia tothom, i ella va poder lluir en l'aixovar les seves habilitats manuals. No va posar frivolité als calçotets del marit perquè no es va atrevir, però els llençols i els jocs de taula desbordaven de brodats.

Ben pensat també podia estripar aquells retalls de diari que ja no li deien res.


. . . . . . . .

El soroll d'unes claus la tornà a la realitat. Seria el lladre que tant temia el marit? Quina bestiesa, el pany havia estat canviat.

-"Com és que està tant fosca aquesta casa? Que no hi ha ningú?"- la veu d'en Joan li va fer pensar que ja devia ser hora de sopar. I ella sense fer-lo.

-"Vaja! Quina cara més llarga que tens... que passa alguna desgràcia? Avui precisament arribo més d'hora i et volia proposar anar a veure una exposició d'aquarel·les que hi ha a La Central... Com que a tu t'agrada la pintura. Però mira, m'he recordat que els dilluns és tancat.

Silenci per part de la dona.

-"Vinga! Alegra aquesta cara, que jo no hi estic acostumat a una dona trista. Què et passa?

-"No res, que avui tenia la tarda lliure...i...i...- començà de somicar.

-"I això et fa plorar? Sembla que hagi passat alguna desgràcia."

-"Es que tenia la tarda lliure i no he fet res!

-"Doncs per això son les tardes lliures. - féu rient el seu marit. Però ella ja havia començat de plorar i aquest raonament no la feu parar.

-"Vine, va, explica'm que t'ha passat, féu conciliador el seu home mentre se l'enduia cap al sofà de la saleta.

-"No ha passat res. Només això, que no he fet res! I jo avui volia fer moltes coses, coses diferents de les que faig normalment, i m'he anat entretenint, entretenint... - i es mirava les butxaques- i he trobat papers, m'han vingut records...

Doncs mira, jo també volia que el dia d'avui fos diferent i ha estat més estressant que els altres. Per això he vingut més d'hora, he pensat que podria sortir una mica amb tu i esbargir-me, que em convé. Però amb aquest panorama... amb la dama d'ulls vermells jo no penso anar a cap lloc. En fi, - i féu acció d'aixecar-se - d'altres n'hi deuen haver que tinguin els ulls d'un altre color.

Ella el retingué per les espatlles. Calia actuar, coneixia el seu home i sabia que era molt expeditiu. Més d'una vegada li havien dit les amigues-"Quina sort de tenir un marit tan decidit!" - però ella potser no sabia veure-ho com la gent de fora.

Aquella tarda, removent records l'havia deixada lassa . Sense haver fet res es sentia cansada. Però pel seu gust hauria continuat remenant el "tot i res" fins a buidar-lo o rastrejar-ne tot el contingut. Burxar en el passat, remoure els records, no sempre ha estat una feina positiva. A ella no li havia ant gens bé. L'havia entristida i l'havia deixat sense esma d'encarar-se a la feina habitual. L'idea d'entrar a la cuina i posar-se a preparar sopar l'aterria.

-"I bé? Que em dius? Vaig a buscar-me una companya amb la cara més alegra o et veus amb cor de canviar la teva?-

-"Si, ja estic pensant alguna cosa, donam una treva i prepararé quelcom per sopar, i després podríem anar al cinema. Però es que no tinc gens de gana! I a una persona sense gana li va molt malament posar-se a la cuina i fer un bon menjar.

I no calia pensar que en Joan preparés res perquè en matèria culinària era ben negat.

-"Tu sense gana? O bé has berenat molt o bé estàs malalta! Sàpigues que jo no he pres ni un trist cafè en tota la tarda i tinc una buidor que si tu no me l'omples segur que al bar de la cantonada trobaré més d'una tia que voldrà compartir un pa amb tomàtec amb mi.

No tenia escapatòria. A la porra el "tot i res". Demà mateix llençaria el contingut sense mirar-se res més. Total, pel que li servia... Obrí la nevera: unes mongetes sobreres serien un bon farcit per fer-ne una bona truita, Un tomàtec amanit, quatre olives i mitja llonganissa podrien ser un bon acompanyament. Desemmotllà un parell de flams i ho presentà tot al seu home.

-"Què et sembla? T'omplirà tot això?

-"Ja sabia jo que la meva dona no em deixaria marxar!"- feu tot fregant-se les mans.

No, no el deixaria marxar. Se l'estimava i feia tants anys que vivien junts... Ja li coneixia la flaca i el sabia fer content. Sabia que no podia parlar-li de totes les sensacions que li havien despertat les fotesses del calaix, perquè no les entendria.

Només li comentà que havia berenat molt bé amb un pa amb oli molt gustós.

Maria Mercè Lleonart.