Hola Joaquim!
Com heu passat les festes? Ja ets ben poc enraonador, ja! M'arriben unes cartes tan lacòniques teves que a no ser perquè sempre em dius que al teu pare li van tant bé les meves, em sembla que ja hauria deixat d' escriure. Ets molt reservat. No, no preguntaré, però m'agradaria saber una mica més de com viviu tu i el teu pare i la Dolores. Per lo menys ja sé el nom de la dona que us cuida. És jove? Ai! Que ja pregunto massa.
Després de tants dies passats per aigua, per fi ha arribat el bon temps. Tot està verd i gemat que dóna gust de veure. Es la primavera. I "la primavera la sangre altera" I de quina manera l'¡altera! A mi m'ha donat per esternudar. L'altre dia vaig fer-ne tants que els que estaven al meu costat em miraven com a cosa rara. Primer em deien"Jesús" o "Salut" després ja se'n van cansar i no em deien res, només em miraven estranyats i finalment em van deixar per impossible. Després d'una mitja hora d'esternudar seguit es va acabar. Vaig quedat ben cansada i amb els ulls i el nas vermells a més no poder. Molts anys em passa. És al·lèrgia.
Una vegada vaig intentar dibuixar un còmic amb tres o quatre vinyetes i els protagonistes eres una parelleta jove que la noia sempre la dibuixava llegint asseguda en un banc i al xicot dret davant seu i amb el posat una mica expectant. La primera vinyeta que era com de presentació, el noi li diu a la noia per buscar conversa: -"Jo em dic Pep" - "Doncs jo no" -li contesta la noia. El xicot insisteix: -"Jo em dic Pep, però quan esternudo em diuen Jesús"- "Doncs a mi no em canvien el nom: em dic Salut"- La vaig anomenar "La tira i vaig fer-ne unes quantes. Llavors jo tenia per professor de pintura en Ricard Calvo-Duran, que era -i és- un bon ninotaire i a la seva classe hi havia xicots que hi anaven a aprendre de fer còmics. Un dia m'hi vaig afegir i va néixer "La tira" Ens els publicaven en un suplement de la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell.. En deien el "Qua-còmic", però va durar poc Era una revista molt seriosa. Fa temps que no n'he dibuixat cap més... La revista encara surt, però el "Qua-còmic ja no.
Passejant per Sabadell també és nota que és primavera. Els arbres estan tots brotats i tenen un verd tendre... De gespa no en tenim gaire, més aviat el que tenim son places dures, molt de ciment... és el que surt més econòmic de mantenir. La gent se'n queixa però jo veig que tenen molta utilitat, les criatures les aprofiten per anar amb bicicleta, patinets i hi juguen a pilota. Es clar que si cauen es deuen fer una bona pelada als genolls.
A on abans hi havia la casa de Beneficència, - La Casa de la Caritat, que en dèiem- ara és tot una plaça. Van enderrocar l'edifici i ha quedat una plaça molt gran. Es semi-dura. Hi ha força gespa i està ben cuidada. A la part que dóna a la Via Massaguè, - com si diguéssim la continuació de la Rambla- hi tenim des de fa poc temps un monument a la sardana. Em sembla que ja te'n vaig parlar, però és que avui l'he tornat a veure i sorprès agradablement. Es de pedra blanca, però després d'haver rebut tota la pluja d'aquests dies, ha canviat una mica de color. La pedra és viva i receptiva o sigui que depèn de l'ambient que l'envolti deurà anar agafant diferents tonalitats. (Potser m'ho imagino.) Representa una flama que s'enlaira i al seus peus hi té dues parelles de sardanistes que estan puntejant una sardana. Es tan expressiva que sembla que sentis la cobla i tot. Es obra d'una amiga meva, la Pepita Brossa-Rovira, que és una bona escultora i molt senzilla. Al veure els seus cognoms al peu de l'obra va comentar: -"Poc s'ho podien pensar els meus pares que a la ciutat hi hauria el nom de tots dos!"- No va pensar que el que hi ha és el seu de nom!
Jo prou et faig propaganda de tot el que hi ha a Sabadell, però tu no parles mai de fer-hi una visita. Es clar que tal com està el teu pare , el millor és estar-se a casa. Ja ho entenc. Però no t'estranyi que continuï divulgant les gràcies de la meva ciutat. N'estic enamorada.Bé, potser no tant, però si, m'agrada. m'hi sento molt bé i me l'estimo molt.
T'he començat d'enviar un altre conte curt. Si no dius el contrari jo aniré fent.
Adéu,
Maria Mercè.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sabadell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sabadell. Mostrar tots els missatges
Carta 34
Hola Joaquim,
Com et va la vida? Pel que m'expliques la malaltia del teu pare està força estacionada. Moltes gràcies per atribuir-me a mi aquest "miracle". No crec tenir cap poder, però sí que quan em dius que espera les cartes de Sabadell, puc pensar que el mantenen més animat. Doncs au!seguirem amb el mateix tractament.
Ahir vaig anar a escoltar una conferència que tractava del mercat medieval de Sabadell. Fins ara s'havia dit que havia nascut a la cruïlla de dos camins, el que anava de Granollers a Martorell al costat gairebé de l'església de Sant Feliu i que en aquell temps estava dedicada a Sant Salvador. Però actualment com que hi ha tanta gent que estudia, cada vegada surten a la llum més documents, i cada vegada es poden saber més coses. Ara sembla que no és tan segur, sinó que haurien triat el lloc més adient i a redós del mercat es van anar consolidant els camins que hi menaven.
Em va fer molta gràcia quan la historiadora deia que els documents -les actes notarials- les feien el senyors feudals, Es clar! Eren els que remenaven les cireres, els que tenien els diners i els qui els interessava que quedés constància de a qui havien arrendat un molí o un forn de pa, i qui els hi havia de pagar les rendes. Els pagesos, treballar, pagar i callar.
La meva filla "se'n fum" una mica de mi perquè m'interesso per coses tan reculades i en canvi no estic al corrent de la política actual. Deu tenir raó. Però et juro que ho havia intentat varies vegades, quan començava una guerra em proposava seguir-la, però no havien passat ni dos dies que ja no recordava qui era el Vietnam ni qui el Vietcong! Les guerres no van per mi. En canvi vaig llegir que quan van expulsar a Adam i a Eva del Paradís, els van convertir en ocells. Ell en cucut i ella en puput.
La puput és més vistosa, té una cua llarga ratllada de blanc i negre... Es més coqueta... encara que també diuen que fa pudor. Però no m'ho crec. Es per la onomatopeia, -puput - els sembla que vol dir que put.
Doncs el que vaig llegir deia que el cucut canta primer a la primavera, i més tard canta la puput. Però el dia que ella canti primer voldrà dir que aquell any manaran les dones. A pagès, abans les dones estaven molt atentes a veure si el primer en cantar ho feia amb la c o la p.
Una vegada estaven dos matrimonis en una fonda d'un poble i després de dinar els marits van anar a dormir una mica i nosaltres -les dones- ens vam quedar parlant al pati. Del bosc venia de tan en tant la veu del cucut que llençava el seu reclam. A mi se'm va ocórrer escriure:
Un cucut busca parella
i no para de cantar,
els marits fan migdiada
l'amor no els deu preocupar.
Va, ja podràs dir al teu pare que ha arribat carta de Sabadell,
Maria Mercè.
Tarda lliure
Hi donà una llambregada abans de tancar-lo, féu pressió per apilar una mica el que havia remogut i encara s'entretingué amb dos o tres retalls de diari que parlaven d'un poeta. Feia tant temps que els guardava que ja eren de color groc. Ara els diaris ja no parlaven d'ell. Altres poetes devien haver ocupat el seu lloc. O potser actualment no hi ha poetes... Ella només havia conegut aquell. Aquell que l'esperava a la sortida del taller on aprenia de cosir- perquè les noies, a la seva joventut, aprenien de cosir i de brodar... i es feien l'aixovar per quan es casessin- Aquell poeta l'esperava i li llegia els seus versos. Uns versos que la majoria de vegades ella no entenia, però que els intel·lectuals deien que eren tant profunds. Ella no els entenia però es sentia afalagada i més encara si mentre el xicot els hi recitava s'esqueia
de passar per allà en Joan. En Joan gairebé no la saludava però ella sabia que els havia vist junts i n'havia estat gelós.
Era agradable ser jove! Sentir-se admirada, potser estimada... Saber que fas goig, que tens un bon pamet, una cara fresca, un aire desimbolt...
El poeta es va morir, però per ella ja feia temps que s'havia mort. Els seus versos eren tant envitricollats que no li aclarien res. En canvi, en Joan treballava a la banca i tocava de peus a terra. Es van casar tal com ho feia tothom, i ella va poder lluir en l'aixovar les seves habilitats manuals. No va posar frivolité als calçotets del marit perquè no es va atrevir, però els llençols i els jocs de taula desbordaven de brodats.
Ben pensat també podia estripar aquells retalls de diari que ja no li deien res.
. . . . . . . .
El soroll d'unes claus la tornà a la realitat. Seria el lladre que tant temia el marit? Quina bestiesa, el pany havia estat canviat.
-"Com és que està tant fosca aquesta casa? Que no hi ha ningú?"- la veu d'en Joan li va fer pensar que ja devia ser hora de sopar. I ella sense fer-lo.
-"Vaja! Quina cara més llarga que tens... que passa alguna desgràcia? Avui precisament arribo més d'hora i et volia proposar anar a veure una exposició d'aquarel·les que hi ha a La Central... Com que a tu t'agrada la pintura. Però mira, m'he recordat que els dilluns és tancat.
Silenci per part de la dona.
-"Vinga! Alegra aquesta cara, que jo no hi estic acostumat a una dona trista. Què et passa?
-"No res, que avui tenia la tarda lliure...i...i...- començà de somicar.
-"I això et fa plorar? Sembla que hagi passat alguna desgràcia."
-"Es que tenia la tarda lliure i no he fet res!
-"Doncs per això son les tardes lliures. - féu rient el seu marit. Però ella ja havia començat de plorar i aquest raonament no la feu parar.
-"Vine, va, explica'm que t'ha passat, féu conciliador el seu home mentre se l'enduia cap al sofà de la saleta.
-"No ha passat res. Només això, que no he fet res! I jo avui volia fer moltes coses, coses diferents de les que faig normalment, i m'he anat entretenint, entretenint... - i es mirava les butxaques- i he trobat papers, m'han vingut records...
Doncs mira, jo també volia que el dia d'avui fos diferent i ha estat més estressant que els altres. Per això he vingut més d'hora, he pensat que podria sortir una mica amb tu i esbargir-me, que em convé. Però amb aquest panorama... amb la dama d'ulls vermells jo no penso anar a cap lloc. En fi, - i féu acció d'aixecar-se - d'altres n'hi deuen haver que tinguin els ulls d'un altre color.
Ella el retingué per les espatlles. Calia actuar, coneixia el seu home i sabia que era molt expeditiu. Més d'una vegada li havien dit les amigues-"Quina sort de tenir un marit tan decidit!" - però ella potser no sabia veure-ho com la gent de fora.
Aquella tarda, removent records l'havia deixada lassa . Sense haver fet res es sentia cansada. Però pel seu gust hauria continuat remenant el "tot i res" fins a buidar-lo o rastrejar-ne tot el contingut. Burxar en el passat, remoure els records, no sempre ha estat una feina positiva. A ella no li havia ant gens bé. L'havia entristida i l'havia deixat sense esma d'encarar-se a la feina habitual. L'idea d'entrar a la cuina i posar-se a preparar sopar l'aterria.
-"I bé? Que em dius? Vaig a buscar-me una companya amb la cara més alegra o et veus amb cor de canviar la teva?-
-"Si, ja estic pensant alguna cosa, donam una treva i prepararé quelcom per sopar, i després podríem anar al cinema. Però es que no tinc gens de gana! I a una persona sense gana li va molt malament posar-se a la cuina i fer un bon menjar.
I no calia pensar que en Joan preparés res perquè en matèria culinària era ben negat.
-"Tu sense gana? O bé has berenat molt o bé estàs malalta! Sàpigues que jo no he pres ni un trist cafè en tota la tarda i tinc una buidor que si tu no me l'omples segur que al bar de la cantonada trobaré més d'una tia que voldrà compartir un pa amb tomàtec amb mi.
No tenia escapatòria. A la porra el "tot i res". Demà mateix llençaria el contingut sense mirar-se res més. Total, pel que li servia... Obrí la nevera: unes mongetes sobreres serien un bon farcit per fer-ne una bona truita, Un tomàtec amanit, quatre olives i mitja llonganissa podrien ser un bon acompanyament. Desemmotllà un parell de flams i ho presentà tot al seu home.
-"Què et sembla? T'omplirà tot això?
-"Ja sabia jo que la meva dona no em deixaria marxar!"- feu tot fregant-se les mans.
No, no el deixaria marxar. Se l'estimava i feia tants anys que vivien junts... Ja li coneixia la flaca i el sabia fer content. Sabia que no podia parlar-li de totes les sensacions que li havien despertat les fotesses del calaix, perquè no les entendria.
Només li comentà que havia berenat molt bé amb un pa amb oli molt gustós.
Maria Mercè Lleonart.
Com et va la vida? Pel que m'expliques la malaltia del teu pare està força estacionada. Moltes gràcies per atribuir-me a mi aquest "miracle". No crec tenir cap poder, però sí que quan em dius que espera les cartes de Sabadell, puc pensar que el mantenen més animat. Doncs au!seguirem amb el mateix tractament.
Ahir vaig anar a escoltar una conferència que tractava del mercat medieval de Sabadell. Fins ara s'havia dit que havia nascut a la cruïlla de dos camins, el que anava de Granollers a Martorell al costat gairebé de l'església de Sant Feliu i que en aquell temps estava dedicada a Sant Salvador. Però actualment com que hi ha tanta gent que estudia, cada vegada surten a la llum més documents, i cada vegada es poden saber més coses. Ara sembla que no és tan segur, sinó que haurien triat el lloc més adient i a redós del mercat es van anar consolidant els camins que hi menaven.
Em va fer molta gràcia quan la historiadora deia que els documents -les actes notarials- les feien el senyors feudals, Es clar! Eren els que remenaven les cireres, els que tenien els diners i els qui els interessava que quedés constància de a qui havien arrendat un molí o un forn de pa, i qui els hi havia de pagar les rendes. Els pagesos, treballar, pagar i callar.
La meva filla "se'n fum" una mica de mi perquè m'interesso per coses tan reculades i en canvi no estic al corrent de la política actual. Deu tenir raó. Però et juro que ho havia intentat varies vegades, quan començava una guerra em proposava seguir-la, però no havien passat ni dos dies que ja no recordava qui era el Vietnam ni qui el Vietcong! Les guerres no van per mi. En canvi vaig llegir que quan van expulsar a Adam i a Eva del Paradís, els van convertir en ocells. Ell en cucut i ella en puput.
La puput és més vistosa, té una cua llarga ratllada de blanc i negre... Es més coqueta... encara que també diuen que fa pudor. Però no m'ho crec. Es per la onomatopeia, -puput - els sembla que vol dir que put.
Doncs el que vaig llegir deia que el cucut canta primer a la primavera, i més tard canta la puput. Però el dia que ella canti primer voldrà dir que aquell any manaran les dones. A pagès, abans les dones estaven molt atentes a veure si el primer en cantar ho feia amb la c o la p.
Una vegada estaven dos matrimonis en una fonda d'un poble i després de dinar els marits van anar a dormir una mica i nosaltres -les dones- ens vam quedar parlant al pati. Del bosc venia de tan en tant la veu del cucut que llençava el seu reclam. A mi se'm va ocórrer escriure:
Un cucut busca parella
i no para de cantar,
els marits fan migdiada
l'amor no els deu preocupar.
Va, ja podràs dir al teu pare que ha arribat carta de Sabadell,
Maria Mercè.
Tarda lliure
Hi donà una llambregada abans de tancar-lo, féu pressió per apilar una mica el que havia remogut i encara s'entretingué amb dos o tres retalls de diari que parlaven d'un poeta. Feia tant temps que els guardava que ja eren de color groc. Ara els diaris ja no parlaven d'ell. Altres poetes devien haver ocupat el seu lloc. O potser actualment no hi ha poetes... Ella només havia conegut aquell. Aquell que l'esperava a la sortida del taller on aprenia de cosir- perquè les noies, a la seva joventut, aprenien de cosir i de brodar... i es feien l'aixovar per quan es casessin- Aquell poeta l'esperava i li llegia els seus versos. Uns versos que la majoria de vegades ella no entenia, però que els intel·lectuals deien que eren tant profunds. Ella no els entenia però es sentia afalagada i més encara si mentre el xicot els hi recitava s'esqueia
de passar per allà en Joan. En Joan gairebé no la saludava però ella sabia que els havia vist junts i n'havia estat gelós.
Era agradable ser jove! Sentir-se admirada, potser estimada... Saber que fas goig, que tens un bon pamet, una cara fresca, un aire desimbolt...
El poeta es va morir, però per ella ja feia temps que s'havia mort. Els seus versos eren tant envitricollats que no li aclarien res. En canvi, en Joan treballava a la banca i tocava de peus a terra. Es van casar tal com ho feia tothom, i ella va poder lluir en l'aixovar les seves habilitats manuals. No va posar frivolité als calçotets del marit perquè no es va atrevir, però els llençols i els jocs de taula desbordaven de brodats.
Ben pensat també podia estripar aquells retalls de diari que ja no li deien res.
. . . . . . . .
El soroll d'unes claus la tornà a la realitat. Seria el lladre que tant temia el marit? Quina bestiesa, el pany havia estat canviat.
-"Com és que està tant fosca aquesta casa? Que no hi ha ningú?"- la veu d'en Joan li va fer pensar que ja devia ser hora de sopar. I ella sense fer-lo.
-"Vaja! Quina cara més llarga que tens... que passa alguna desgràcia? Avui precisament arribo més d'hora i et volia proposar anar a veure una exposició d'aquarel·les que hi ha a La Central... Com que a tu t'agrada la pintura. Però mira, m'he recordat que els dilluns és tancat.
Silenci per part de la dona.
-"Vinga! Alegra aquesta cara, que jo no hi estic acostumat a una dona trista. Què et passa?
-"No res, que avui tenia la tarda lliure...i...i...- començà de somicar.
-"I això et fa plorar? Sembla que hagi passat alguna desgràcia."
-"Es que tenia la tarda lliure i no he fet res!
-"Doncs per això son les tardes lliures. - féu rient el seu marit. Però ella ja havia començat de plorar i aquest raonament no la feu parar.
-"Vine, va, explica'm que t'ha passat, féu conciliador el seu home mentre se l'enduia cap al sofà de la saleta.
-"No ha passat res. Només això, que no he fet res! I jo avui volia fer moltes coses, coses diferents de les que faig normalment, i m'he anat entretenint, entretenint... - i es mirava les butxaques- i he trobat papers, m'han vingut records...
Doncs mira, jo també volia que el dia d'avui fos diferent i ha estat més estressant que els altres. Per això he vingut més d'hora, he pensat que podria sortir una mica amb tu i esbargir-me, que em convé. Però amb aquest panorama... amb la dama d'ulls vermells jo no penso anar a cap lloc. En fi, - i féu acció d'aixecar-se - d'altres n'hi deuen haver que tinguin els ulls d'un altre color.
Ella el retingué per les espatlles. Calia actuar, coneixia el seu home i sabia que era molt expeditiu. Més d'una vegada li havien dit les amigues-"Quina sort de tenir un marit tan decidit!" - però ella potser no sabia veure-ho com la gent de fora.
Aquella tarda, removent records l'havia deixada lassa . Sense haver fet res es sentia cansada. Però pel seu gust hauria continuat remenant el "tot i res" fins a buidar-lo o rastrejar-ne tot el contingut. Burxar en el passat, remoure els records, no sempre ha estat una feina positiva. A ella no li havia ant gens bé. L'havia entristida i l'havia deixat sense esma d'encarar-se a la feina habitual. L'idea d'entrar a la cuina i posar-se a preparar sopar l'aterria.
-"I bé? Que em dius? Vaig a buscar-me una companya amb la cara més alegra o et veus amb cor de canviar la teva?-
-"Si, ja estic pensant alguna cosa, donam una treva i prepararé quelcom per sopar, i després podríem anar al cinema. Però es que no tinc gens de gana! I a una persona sense gana li va molt malament posar-se a la cuina i fer un bon menjar.
I no calia pensar que en Joan preparés res perquè en matèria culinària era ben negat.
-"Tu sense gana? O bé has berenat molt o bé estàs malalta! Sàpigues que jo no he pres ni un trist cafè en tota la tarda i tinc una buidor que si tu no me l'omples segur que al bar de la cantonada trobaré més d'una tia que voldrà compartir un pa amb tomàtec amb mi.
No tenia escapatòria. A la porra el "tot i res". Demà mateix llençaria el contingut sense mirar-se res més. Total, pel que li servia... Obrí la nevera: unes mongetes sobreres serien un bon farcit per fer-ne una bona truita, Un tomàtec amanit, quatre olives i mitja llonganissa podrien ser un bon acompanyament. Desemmotllà un parell de flams i ho presentà tot al seu home.
-"Què et sembla? T'omplirà tot això?
-"Ja sabia jo que la meva dona no em deixaria marxar!"- feu tot fregant-se les mans.
No, no el deixaria marxar. Se l'estimava i feia tants anys que vivien junts... Ja li coneixia la flaca i el sabia fer content. Sabia que no podia parlar-li de totes les sensacions que li havien despertat les fotesses del calaix, perquè no les entendria.
Només li comentà que havia berenat molt bé amb un pa amb oli molt gustós.
Maria Mercè Lleonart.
Carta 33
Estimat Joaquim,
Avui hauries de veure la contraportada del Diari de Sabadell. Hi ha dues fotos que fins a la meitat son idèntiques. Un primer pla d'arbres florits, d'un rosa-lila que enamora i al fons, en una hi la la silueta de Fujiyama nevat i en l'altre la cúpula del Mercat de Sabadell. Que més volem els sabadellencs! Des de la plaça Sant Jaume es veu aquesta perspectiva. Dura pocs dies i si en el Fujiyama deuen ser cirerers aquí son uns prunus que fan el mateix efecte. Cada anys per aquest temps m'hi extasio, però mai se m' hauria acudit comparar-ho amb el Fijiyama! Quin encert ha tingut el fotògraf. Sabadell és una ciutat de recursos i els seus estadants ho demostren. Per això confiem en sortir de la crisi.
Diràs que sempre faig propaganda de la meva ciutat, però és que té moltes gràcies. Per començar hi ha el fenomen de l'associacionisme, potser poques ciutats trobaríem amb tantes associacions, esportives i culturals. Això fa que els seus habitants es coneguin i es relacionin i de les relacions en surten les amistats i les ganes de fer coses. A Sabadell som emprenedors.
La gent gran, es troba cada dilluns a l'Aula Universitària on rep dues conferències de professors de primera línia. Si veiessis com està de ple! Això demostra que els jubilats no es queden a casa. Ui! Tenen una marxa! Que molts joves per ells la voldrien.
I no puc parlar gaire per mi, que després de l'operació del genoll he baixat una mica el ritme. Me'n adono perquè moltes xerrades que es fan cap a les vuit del vespre, ja m'ho rumio abans d'assistir-hi... Però jo crec que això és degut que encara fa molt fred, - aquest hivern sembla que no s'hagi d'acabar mai, -quan arribi el bon temps espero que tornaré a estar com abans.
Demà em toca concert a l'Auditori de Barcelona. Amb unes amigues hi estem abonades i podem anar-hi gairebé dos cops al mes. Quan tornarem a Sabadell, per fer-ho més complert, anem a dinar a un restaurant. Com gairebé cada diumenge que no sortim d'excursió. No sempre el mateix, cal donar vida a tothom i n'hi han molts de bons. Demà a la tarda també tenim feina: anirem al teatre a veure "La mort d'un viatjant", d'Artur Miller. Amb primeríssims actors! Que es dona la casualitat que son fills de Sabadell! Diràs que faig propaganda, però és la pura veritat.
El dijous vaig estar a Barcelona a la inauguració d'una exposició de pintura i escultura on hi participaven dues amigues meves. Es el col·lectiu "Dones d'Aigua", es diuen així perquè van començar només aquarel·listes, però ara ja han obert el cercle. L'exposició era un homenatge a les dones- ara que aquests dies es celebra el Dia Mundial de la Dona- i duia per títol "Llibertat condicional". Havien anat a visitar la presó de dones de Barcelona i n'havien portat unes fotografies fetes per les recluses, com a col·laboració. Es que si una se sent lliure, no pensa en la gran quantitat de dones, que sense estar a la presó, és com si estiguessin en llibertat condicional... Estan sotmeses... a qui? o a què?...Si hi penses, t'angoixes.
I no segueixo explicant-te la meva agenda - com la de les meves amigues- perquè sí que et pensaries que és propaganda. I no ho és.
Fins a una altra.
Maria Mercè.
Tarda lliure
Inservible era també aquell bocí de fusta policromada que s'havia trencat d'un porta retrats que li havia regalat la tia Engràcia. I que n'era de xaró! Per sort va fer una mala caiguda i va quedar inutilitzat. Sempre guardava el bacinet per si la tia Engràcia se li acudia preguntar pel seu regal. Ara, la tia ja feia temps que era morta i no calia preocupar-se per quedar-hi bé.
Entre tants recordatoris d'enterraments que guardava, era estrany que no li hagués sortit el de la tia Engràcia... Quan temps devia fer que era morta? Era hivern, no el passat, potser l'altre, o potser ja en feia tres anys, passa tant de pressa el temps. Si, devia fer tres anys, perquè van anar a l'enterrament tota la família junta, això vol dir que la Rosa Maria encara no havia anat a la Universitat de Boston... i ja fa dos anys que hi és! Com passa el temps. Sembla ahir que se'n va anar i ja fa dos anys que hi és. Tanta buidor que ens va deixar a casa, i ara diries que és de tota la vida que la tenim fora. Però, no, ja es troba a faltar ja, un fill es troba a molt a faltar. Però és la seva vida... Mira! Ara surt el recordatori! Fa tres anys, ja m'ho semblava. Vuitanta anys tenia. Semblava més vella. Com que tota la vida se la va passar amargada. Recordava la guerra i un xicot que havia tingut que li va marxar voluntari al front i no en va tornar mai més. La meva mare, la seva germana, sempre em deia que això del "nòvio" s'ho havia inventat ella per fer-se l'interessant. Era un conegut i gràcies. No s'havien avingut mai gaire les dues germanes, eren tant diferents. La meva mare sempre mirava de trobar el cantó bo de les coses i ella, en canvi, tant pessimista! Tot ho veia negre. Quan venia de visita a casa i els nens eren petits miraven d'escapolir-se'n de la seva companyia. Sabien que amb ella no s'ho passarien gens bé. I ho endevinaven. No era mala dona, però no els deixava jugar, en tot veia perills! I els meus nens eren tant moguts, com tots, segurament. S'enfilaven als llocs més perillosos, però valia més vigilar-los i no dir-els hi res, que ja s'espavilaven tots sols... Però ella s'esgarrifava, els volia fer baixar i ells semblava que encara hi trobessin més gust al sentir-la cridar. Pobra dona. Ben mirat ja podria estripar el seu recordatori perquè per no cal pas veure'l per recordar-me d'ella. els clar que si estripo aquest, també els puc estripar tots! N'hi ha que no son ni de família. Encara que moltes vegades hi ha amics que te'ls estimes més que a un familiar...
I anava remenant tots els papers inconscientment. Ara acabava de trobar un paper gros com si fos un pergamí, però de color de rosa. Era de la festa que van cel·lebrar els cosins de Tarragona per la primera Comunió de les bessonetes. Quina festassa van organitzar! Semblava un casament. I tot perquè els duros els sobraven. No sempre es pot vendre un terreny que no donava res a tant bon preu com ho van fer ells. N'hi ha que tenen sort. L'avi havia deixat als dos fills que tenia, un terreny a cada ú; un semblava millor que l'altre perquè donava alguna avellana, però les coses canvien i les avellanes no es pagaven gaire, i d'aquell ermot tan gran que va deixar a l'altre fill va resultar terreny industrial i allò va ser xauxa! Si almenys aquell paper "martelé" no hagués sigut d'aquell rosa tant pujat, li hauria pogut servir, però... Au! Estripat i a la butxaca.
No calia haver-lo estripat tant, ara tots els bocins li sortien i tenia de recollir-los. Això li recordà una amiga seva que volia rebaixar l'abdomen- la panxa- i li van dir que el millor era cada dia buidar a terra una capsa de mistos i anar-los recollint un per un. Era un bon exercici i ara ella l'estava fent semblant. -"Veus? Fer gimnàs també era una de les opcions que podia fer avui que tenia la tarda lliure."-
I se n'anà a la cuina a buidar-se la butxaca. Un cop allà ho aprofità per preparar-se una llesca de pa amb oli amb sucre al damunt. Avui tenia temps de berenar bé. Ben pensat hauria pogut menjar pa amb vi i sucre, que feia temps que no en menjava i era tant bo!... Però ara ja havia l'havia preparat... Després! després se'n podria preparar una altre amb vi i canviaria de gust.
Amb la llesca a una ma i un plat a l'altre, mirava de posar-lo a sota com si volgués protegir el terra de possibles regalims. S'acostà a la finestra. Els últims raigs de sol s'havien amagat darrera les muntanyes. Tot era tacat de vermell. El cel. sense ni un núvol, reflectia en tots els objectes la roja claror. El pa amb oli regalimava sense que el plàstic protector pogués evitar-ho.No coincidien i ella no se'n adonava. Només tenia ulls per aquell espectacle. Quan de temps passà? No podia dir-ho. El cel s'anava enfosquin i ella es deixondí d'aquell encantament. S'acabà el berenar i ja no tingué ganes de preparar-se aquell somniat pa i vi. Tornava a la realitat, S'estava fent tard i encara li calia buscar els llapis si volia dibuixar una mica. Primer, però calia tornar al calaix del Tot i Res , recollir la cartolina beix i tancar-lo definitivament.
La tarda s'escolava i no l'havia aprofitada gens.
Avui hauries de veure la contraportada del Diari de Sabadell. Hi ha dues fotos que fins a la meitat son idèntiques. Un primer pla d'arbres florits, d'un rosa-lila que enamora i al fons, en una hi la la silueta de Fujiyama nevat i en l'altre la cúpula del Mercat de Sabadell. Que més volem els sabadellencs! Des de la plaça Sant Jaume es veu aquesta perspectiva. Dura pocs dies i si en el Fujiyama deuen ser cirerers aquí son uns prunus que fan el mateix efecte. Cada anys per aquest temps m'hi extasio, però mai se m' hauria acudit comparar-ho amb el Fijiyama! Quin encert ha tingut el fotògraf. Sabadell és una ciutat de recursos i els seus estadants ho demostren. Per això confiem en sortir de la crisi.
Diràs que sempre faig propaganda de la meva ciutat, però és que té moltes gràcies. Per començar hi ha el fenomen de l'associacionisme, potser poques ciutats trobaríem amb tantes associacions, esportives i culturals. Això fa que els seus habitants es coneguin i es relacionin i de les relacions en surten les amistats i les ganes de fer coses. A Sabadell som emprenedors.
La gent gran, es troba cada dilluns a l'Aula Universitària on rep dues conferències de professors de primera línia. Si veiessis com està de ple! Això demostra que els jubilats no es queden a casa. Ui! Tenen una marxa! Que molts joves per ells la voldrien.
I no puc parlar gaire per mi, que després de l'operació del genoll he baixat una mica el ritme. Me'n adono perquè moltes xerrades que es fan cap a les vuit del vespre, ja m'ho rumio abans d'assistir-hi... Però jo crec que això és degut que encara fa molt fred, - aquest hivern sembla que no s'hagi d'acabar mai, -quan arribi el bon temps espero que tornaré a estar com abans.
Demà em toca concert a l'Auditori de Barcelona. Amb unes amigues hi estem abonades i podem anar-hi gairebé dos cops al mes. Quan tornarem a Sabadell, per fer-ho més complert, anem a dinar a un restaurant. Com gairebé cada diumenge que no sortim d'excursió. No sempre el mateix, cal donar vida a tothom i n'hi han molts de bons. Demà a la tarda també tenim feina: anirem al teatre a veure "La mort d'un viatjant", d'Artur Miller. Amb primeríssims actors! Que es dona la casualitat que son fills de Sabadell! Diràs que faig propaganda, però és la pura veritat.
El dijous vaig estar a Barcelona a la inauguració d'una exposició de pintura i escultura on hi participaven dues amigues meves. Es el col·lectiu "Dones d'Aigua", es diuen així perquè van començar només aquarel·listes, però ara ja han obert el cercle. L'exposició era un homenatge a les dones- ara que aquests dies es celebra el Dia Mundial de la Dona- i duia per títol "Llibertat condicional". Havien anat a visitar la presó de dones de Barcelona i n'havien portat unes fotografies fetes per les recluses, com a col·laboració. Es que si una se sent lliure, no pensa en la gran quantitat de dones, que sense estar a la presó, és com si estiguessin en llibertat condicional... Estan sotmeses... a qui? o a què?...Si hi penses, t'angoixes.
I no segueixo explicant-te la meva agenda - com la de les meves amigues- perquè sí que et pensaries que és propaganda. I no ho és.
Fins a una altra.
Maria Mercè.
Tarda lliure
Inservible era també aquell bocí de fusta policromada que s'havia trencat d'un porta retrats que li havia regalat la tia Engràcia. I que n'era de xaró! Per sort va fer una mala caiguda i va quedar inutilitzat. Sempre guardava el bacinet per si la tia Engràcia se li acudia preguntar pel seu regal. Ara, la tia ja feia temps que era morta i no calia preocupar-se per quedar-hi bé.
Entre tants recordatoris d'enterraments que guardava, era estrany que no li hagués sortit el de la tia Engràcia... Quan temps devia fer que era morta? Era hivern, no el passat, potser l'altre, o potser ja en feia tres anys, passa tant de pressa el temps. Si, devia fer tres anys, perquè van anar a l'enterrament tota la família junta, això vol dir que la Rosa Maria encara no havia anat a la Universitat de Boston... i ja fa dos anys que hi és! Com passa el temps. Sembla ahir que se'n va anar i ja fa dos anys que hi és. Tanta buidor que ens va deixar a casa, i ara diries que és de tota la vida que la tenim fora. Però, no, ja es troba a faltar ja, un fill es troba a molt a faltar. Però és la seva vida... Mira! Ara surt el recordatori! Fa tres anys, ja m'ho semblava. Vuitanta anys tenia. Semblava més vella. Com que tota la vida se la va passar amargada. Recordava la guerra i un xicot que havia tingut que li va marxar voluntari al front i no en va tornar mai més. La meva mare, la seva germana, sempre em deia que això del "nòvio" s'ho havia inventat ella per fer-se l'interessant. Era un conegut i gràcies. No s'havien avingut mai gaire les dues germanes, eren tant diferents. La meva mare sempre mirava de trobar el cantó bo de les coses i ella, en canvi, tant pessimista! Tot ho veia negre. Quan venia de visita a casa i els nens eren petits miraven d'escapolir-se'n de la seva companyia. Sabien que amb ella no s'ho passarien gens bé. I ho endevinaven. No era mala dona, però no els deixava jugar, en tot veia perills! I els meus nens eren tant moguts, com tots, segurament. S'enfilaven als llocs més perillosos, però valia més vigilar-los i no dir-els hi res, que ja s'espavilaven tots sols... Però ella s'esgarrifava, els volia fer baixar i ells semblava que encara hi trobessin més gust al sentir-la cridar. Pobra dona. Ben mirat ja podria estripar el seu recordatori perquè per no cal pas veure'l per recordar-me d'ella. els clar que si estripo aquest, també els puc estripar tots! N'hi ha que no son ni de família. Encara que moltes vegades hi ha amics que te'ls estimes més que a un familiar...
I anava remenant tots els papers inconscientment. Ara acabava de trobar un paper gros com si fos un pergamí, però de color de rosa. Era de la festa que van cel·lebrar els cosins de Tarragona per la primera Comunió de les bessonetes. Quina festassa van organitzar! Semblava un casament. I tot perquè els duros els sobraven. No sempre es pot vendre un terreny que no donava res a tant bon preu com ho van fer ells. N'hi ha que tenen sort. L'avi havia deixat als dos fills que tenia, un terreny a cada ú; un semblava millor que l'altre perquè donava alguna avellana, però les coses canvien i les avellanes no es pagaven gaire, i d'aquell ermot tan gran que va deixar a l'altre fill va resultar terreny industrial i allò va ser xauxa! Si almenys aquell paper "martelé" no hagués sigut d'aquell rosa tant pujat, li hauria pogut servir, però... Au! Estripat i a la butxaca.
No calia haver-lo estripat tant, ara tots els bocins li sortien i tenia de recollir-los. Això li recordà una amiga seva que volia rebaixar l'abdomen- la panxa- i li van dir que el millor era cada dia buidar a terra una capsa de mistos i anar-los recollint un per un. Era un bon exercici i ara ella l'estava fent semblant. -"Veus? Fer gimnàs també era una de les opcions que podia fer avui que tenia la tarda lliure."-
I se n'anà a la cuina a buidar-se la butxaca. Un cop allà ho aprofità per preparar-se una llesca de pa amb oli amb sucre al damunt. Avui tenia temps de berenar bé. Ben pensat hauria pogut menjar pa amb vi i sucre, que feia temps que no en menjava i era tant bo!... Però ara ja havia l'havia preparat... Després! després se'n podria preparar una altre amb vi i canviaria de gust.
Amb la llesca a una ma i un plat a l'altre, mirava de posar-lo a sota com si volgués protegir el terra de possibles regalims. S'acostà a la finestra. Els últims raigs de sol s'havien amagat darrera les muntanyes. Tot era tacat de vermell. El cel. sense ni un núvol, reflectia en tots els objectes la roja claror. El pa amb oli regalimava sense que el plàstic protector pogués evitar-ho.No coincidien i ella no se'n adonava. Només tenia ulls per aquell espectacle. Quan de temps passà? No podia dir-ho. El cel s'anava enfosquin i ella es deixondí d'aquell encantament. S'acabà el berenar i ja no tingué ganes de preparar-se aquell somniat pa i vi. Tornava a la realitat, S'estava fent tard i encara li calia buscar els llapis si volia dibuixar una mica. Primer, però calia tornar al calaix del Tot i Res , recollir la cartolina beix i tancar-lo definitivament.
La tarda s'escolava i no l'havia aprofitada gens.
Carta 12
Hola Joaquim, sempre t'escric molt reposadament i procuro explicar-te les coses de la meva infantesa que haurien pogut se la teva si no haguéssiu marxat, però avui no et podré escriure tan reposadament perquè acabo de fer un gran sopar i per final de festa, la cambrera que ja em coneix de molts dies de clienta, m'ha preparat un "irlandès", que m'ha dit que me l'ha fet amb molt d'amor... Potser que no m'hagués estimat tant perquè m'hauria posat menys whisky i ara escriuria sense haver de corregir tantes faltes com em fa la màquina! No jo. La màquina.
Fa molta calor. Saps la pel·lícula de "Lo que el viento se llevó"- que encara que sembli impossible jo no l'he vist mai sencera, sempre n'he vist trossos... però recordo la famosa frase de la protagonista " que jura que mai més passarà gana", doncs jo avui m'he jurat que si dintre d'un any estic tant bé com ara... no PASSARÉ CALOR!- De que em serveix tenir un pis a Castellterçol que està gairebé a 800 metres, i s'hi està fresc; i tenir amigues que passen l'estiu a Calella de Palafrugell, que si, per uns quants dies, llogués una habitació a l'hotel del costat de casa seva , tindria companyia, i em podria banyar al mar cada matí, i per 2 mil € més o menys, estaria com una reina... Els meus fills ni ho notarien al morir-me jo; trobarien una mica menys de diners però jo hauria estat molt més bé del que estic.
Oi que es nota l'efecte de " l' Irlandès"?... Estic una mica excitada? Vaig accelerada? Es que ha fet molta calor... I encara en fa. Haig de fer la maleta perquè demà a les vuit vindran a recollir-me per anar a passar uns dies a Andorra a casa d'una amiga vídua, sense fills que es troba molt sola. Jo també m'hi trobo, però ara no és el cas de parlar-ne... Sempre procuro tenir moltes coses per fer i així no tinc la sensació de que em falta algú... L'altre dia , després de dinar a un restaurant que m' agrada molt, vaig escriure:
-"No necessito ningú.!
-Ho dius amb la boca petita..
-No necessito ningú!!
-No m' ho crec ni que m' ho juris.
-No necessito NINGÚ!!
-Llavors, diguem, per què plores?.
Quines coses d'escriure en un restaurant... quan has fet un bon dinar escollint el que més t'agrada... Doncs sí, de vegades escric aquestes coses. Això de transcriure-les és obra de l'irlandès! I mira que només estava en una copa, que si l'arribo a tenir al costat i hagués sigut ros i ben plantat! ( o no cal que fos ben plantat, només que fos simpàtic i intel·ligent...) Però, llàstima! Tampoc no ens hauríem entès gaire perquè el meu anglès és molt deficient.
Me'n vaig a dormir! Abans faré la maleta i demà t'escriuré una carta més formal. Haig d'explicar-te on he estat la darrera setmana que no et vaig dir res. Et farà una enveja! Perquè el lloc era idíl·lic!.
Fins demà.
Maria Mercè
EL CONGELADOR
No s'havia parat mai a pensar el que significava per a ella aquell aparell, però formava part de la seva vida com cap altre objecte dels que hi havia a la casa.
Era alt i ben plantat i tenia sempre un ull obert d'un color verd molt intens.
La dona se'l mirava satisfeta. Era ferm, se'l diria ample d'espatlles. Donava seguretat. Inspirava confiança.
Un dia a l'aparell, a més del seu ull verd n'hi aparegué un altre de vermell. La dona va tenir un ensurt. Mai li havia mostrat aquell ull tan irritat. Va ser una senyal d'alarma: quelcom li passava al seu congelador, tant tranquil que estava sempre i de sobte, aquella virulència.
Aquell mateix matí l'havia obert per treure-li alguns bistecs i del calaix del pa, també n'havia pres la ració diària. Més tard l'havia tornat a obrir i havia deixat a fora unes porcions de pastis... Podria ser que el molt llaminer, li dolgués aquella subtracció? Ah! I més tard una capsa de pèsols. Avui anava una mica desorganitzada i tot ho feia per etapes. Seria un avís per la seva imprevisió aquell ull tan vermell? Li estava dient "Alerta! Que així no s'ha de fer"!
La dona sabia un remei quasi infal·lible per apaivagar la violència dels congeladors. pitjar la tecla d'emergència i fer-li aparèixer un altre ull a la cara, aquest de color groc. I així ho va fer. I una vegada tota la cara acolorida, se'l mirà interrogant i s'apartà del seu costat.
Va anar-se'n cap a una altre part del pis i es posà a endreçar les habitacions. Feina ingrata i monòtona i per tant que deixa la ment lliure per pensar en el es vulgui. Ella pensava en el seu congelador. Si aquell ull enrabiat no s'apagava després de la prova del groc, no sabia pas que més fer-hi. En acabar tornà a la cuina. Amb una mica de recel donà una ullada a l'aparell; i Oh, miracle! El vermell ja no existia. Sols li quedava l'ull groc que li havia encès ella i el seu preciós ullet verd que tanta alegria li donava.
S'hi acostà ben contenta, apagà el llum groc i contemplà somrient la imatge volguda. S'hi acostà més. Hi reclinà el cap. Tenia una "espatlla" ample, potent, segura. Si,això mateix, segura. Es notà alleugerida i reconfortada mentre seguia recolzada en aquell robust amic.
Significava tant per ella? Es cert que era una ajuda molt valuosa en la seva tasca de mestressa de casa, però...
Pensant-t'ho fredament, si el llum vermell no s'hagués apagat, hauria representat moltes molèsties, molta feina addicional i una grossa factura de reparació. Això era cert i era el que el seu seny li feia veure, però no sols de seny està feta una mestressa de casa, de seny i de rauxa. I la rauxa li feu entendre el que significava aquell congelador per ella. Si l'haguessin de canviar! seria com si se li hagués mort una persona estimada.
El pensament corre més de pressa que les paraules i no podia explicar-s'ho però per la seva ment passaren com en una pel·lícula totes les escenes dels darrers anys de la seva vida. Sempre a casa. sempre el mateix: la compra, la cuina, la neteja ... La roba que sempre s'embruta i que s'ha de rentar i planxar després. El marit que sempre té feina, els fills que ja s'han fet grans... i ella mateixa que ja s'ha fet gran. Gran per pensar en bogeries, gran per poder enamorar... Sabia de dones que tot i tenint la seva mateixa edat, sortien, treballaven fora de casa i tenien amistats fins i tot de masculines. S'arreglaven, procuraven estar boniques i sempre hi havia algú que els en feia compliment.
I ella? S'apartà i mirà el congelador. Es posa a riure: si només podia refiar-se d'aquell tipus ben plantat... Malgrat tenir espatlles amples, que fred era, valga'm déu!
Uns dies després se li espatllà la nevera. Es va enrabiar molt perquè actualment la nevera també és un estri que es fa indispensable. Però cosa estranya, mai s'havia recolzat en la nevera! Potser perquè era més baixeta que ella, potser perquè era "la nevera" en femení i ella sense saber-ho, era una mica masclista. el cas era que amb la nevera no hi tenia cap lligam.
Carta 11
Avui he assistit a un Aplec de Sardanes. Al mig del bosc. Al bosc de la Font de Can Rull. Can Rull, en temps del teu pare era una masia al nord oest de Sabadell i distant uns 6 ó 8 quilòmetres del centre. Cap als anys 30 hi va haver un intent d'urbanització amb casetes d'estiueig al seu voltant, que no va prosperar, i a prop seu es va anar edificant la Serra d'En Camarò amb cases molt humils. Ara tot està canviat. És un barri molt poblat i molt ben situat, a més altitud que el Centre i s'hi respiren molts bons aires. Blocs de pisos i carrers ben asfaltats, i per sort hi han deixat força espais verds. La masia l'han respectada i l'han restaurada i ara serveix de seu social d'una entitat andalusa fincada a Sabadell. La font que segueix tenint molta anomenada, conserva els grans plàtans que fan ombra a l'explanada on s'hi poden fer trobades com les d'avui.
La festa sardanista durava tot el dia. Hi havien tres cobles. A les dues del migdia s'ha servit un dinar col·lectiu consistent amb amanida i paella mixta - de carn de porc, marisc i sípia.- pa, vi, aigua , gelat i cafè. Tot molt bo. Feia calor, però passava airet. Després del dinar una de les cobles ha fet un concert de balls vuitcentistes que molta gent ha aprofitat per ballar-los. I cap a les cinc, au! tornem-hi a ballar sardanes! La gent té molt aguant! I no eren pas joves la majoria dels assistents. Gairebé tots jubilats! Però l'explanada s'ha omplert de rotllanes , això si... pocs balladors ballaven saltant. Es donaven aire, però no saltaven. L'edat no perdona. Però ha estat una festa agradable. I els músics tocaven molt bé i les sardanes son tan alegres!... Es una música que fa festa i encomana optimisme. Te n'enviaré un CD perquè en participis.
Al migdia a la plaça de l' Ajuntament hi havia aixecada de castells. Aquestes torres humanes de quatre i cinc pisos, amb una gran base de persones fent pinya i llavors pisos formats per quatre o cinc homes, amb els peus nusos posats sobre les espatlles dels de sota i agafats pels braços per mantenir l'equilibri... i anar pujant! A mida que la torre creix son menys els que la formen, fins que acaben amb dos- de joves- i finalment amb un, un nen o una nena ,que rep el nom "d'Enxaneta". Quan arriba a dalt, aixeca un braç per saludar i ja comencen de desmuntar el castell. Amb una gran lleugeresa van deixant-se lliscar per l'esquena del que tenen a sota i fins que arriben tots a baix. Quan l'enxaneta saluda, fa l''aleta, i tothom es posa a aplaudir. No n'hi ha per menys. Es una gran proesa. Quan comencen a baixar, que se'n diu "descarregar" la gent segueix aplaudint, però moltes vegades un castell s'ha pogut "carregar" - alçar- molt bé però al desfer-lo tots van per terra! D'això se'n diu "fer llenya". Però la gent també aplaudeix perquè l'esforç hi ha sigut. Avui eren la Colla del Minyons de Terrassa que son molt bons, però no els he pogut veure! Estava a Can Rull! No es pot estar a tot arreu. Ja et vaig dir que a Sabadell fan tantes coses que no és dona l'abast a tot.
Ara començaran "Les 30 nits". Tot el mes de juliol a l'amfiteatre de la Caixa d'Estalvis, al Pati de L'Aliança Francesa, al Pati del Museu d'Art i en alguns altres llocs més hi haurà cada vespre un espectacle a l'aire lliure. Ja sigui teatre, dansa, concerts, mim, corals... que sé jo! de tot! No dormirem tot el que voldrem. Però és agradable sortir a les nits d'estiu... S'està fresc a aquelles hores, pots lluir els "echarpes", les "pashmines" de la Índia... Saps que vaig veure el Taj Majhal a la llum de la lluna? Va ser un espectacle que no ens l'esperàvem. El guia del viatge ens va proposar fer un extra- sorpresa que ens deixaria molt satisfets. Ens el vam creure, vam pagar els dòlars que ens va dir i després de sopar, amb el major misteri, en uns jeeps custodiats per soldats armats, vam fer cap al Taj Majhal- To era fosc. S'endevinava la silueta del gran edifici al fons... Hi havia un gran silenci i molt poca gent. Potser esperàvem un espectacle de llum i so, però res, no passava res. Però poc apoc ens vam anar acostumant a la foscor i ja vam distingir la bellesa d'aquell monument. Era un gran espectacle veure'l a la llum de la lluna! Resplendia. Era com si tingués llum pròpia. Només és possible quatre o cinc dies cada mes, durant la lluna plena. L'endemà amb claror de dia vam poder apreciar la riquesa i l'elegància de tots els seus racons. Quin amor tant gran, oi? Hi ha qui només compra un nínxol per tota la família, i aquell rei... aquella tomba per una dona sola!
Aquest vespre hi havia la final de la Copa del Mon de Futbol; Espanya va quedar finalista i avui deu haver guanyat. Hi ha un xivarri de cotxes i clàxons pel carrer! Potser fa una hora que dura. No te'n volia parlar, però és tant evident i tant sorollós que a més de molestar, es fa protagonista encara que no vulguis. Amb la crisi que tenim, això aixecarà els ànims, no en menjarem, ni s'abaixarà el petroli, però al poble li sembla qui sap que ha passat. Tothom es distreu com vol. Com aquell senyor que va caure rodolant per l'escala i al arribar a baix i trobar-se gent que s'ho miraven,va dir: -"Què? Les escales tothom les baixa com vol!".
Em preguntes pel teu carrer, com era i com és... Com que tu no deus recordar d'ell només el nom i encara perquè te l'han dit, procuraré cenyir-me a la història... però seria molt fàcil per mi inventar-m'ho tot! I tu et quedaries tan fresc. Content i enganyat! Et prometo que no ho faré. Explicaré tot el que en sé i gairebé no m'inventaré res.
El teu carrer ha tingut mols noms com gairebé tots els d' aquest país. Segons quins eren el que manaven es deien d'una manera o d'una altra. Està bé posar noms de personatges que s'han distingit en algun camp... però potser estaria millor fer un nomenclàtor de botànica. Així quan canviés la truita no tindrien de tocar res. Jo l'havia conegut amb el nom de Lacy, que em sembla que era un general. Però després de la guerra va canviar de general! De Lacy va passar a dir-se Sanjurjo, que es veu que era amic del Fanco. El carrer paral·lel, però més al sur, portava el nom de Riego. Després es va dir "27 de enero de 1939, Entrada de les tropas nacionales." Desprès de la dictadura es va tornar a dir Riego. L'altre carrer paral·lel però més al nord, li deien Del Jardí i el van canviar per carrer Bèlgica. Ara tornem a tenir Jardí. I la Plaça del Vallès, un nom tant nostre, li van dir Plaza Castilla. Ara torna a ser del Vallès...
I quan durant la guerra treien els noms dels sants? Quina feinada! Sant Cugat del Vallès era Pins del Vallès. Tampoc volien monarques, van tenir de canviar Molins de Rei per Molins de Llobregat. Però tu volies saber coses del teus carrer, és molt tard, un altre dia t'explicaré més coses dels que hi vivien i de que feien . Per avui ja n'hi ha prou.
Maria Mercè.
... La Brusa Vermella (7)...
Però tots aquests propòsits es veieren estroncats quan entrà al menjador i es trobà amb la taula parada tal com havia quedat la nit anterior. Les llàgrimes li tornaren als ulls i no podia fer res per deturar-les. Li calgué tornar a la cambra de bany a refrescar-se de nou. Allà, davant del mirall se li tornaren a fer presents les seves resolucions. Es mirà serenament i s'anà tranquil·litzant. Ella i només ella tenia el poder de transformar la seva vida, el seu marit l'havia mantingut endormiscada tot els temps que van viure junts. Ara li calia descobrir tot el que era capaç de fer vivint sola.
Tot això eren paraules que l'ajudaven a tranquil·litzar-se, però en realitat es trobava molt sola i sense mitjans. Pensava en les pobres dones que el marit abandona i no es recorda de passar la pensió estipulada després de la separació...
- Es que haurem de tramitar un divorci, una separació? Quines paraules més amargues, pensava la Rosa. I recordà com en els temps en que el Cisco volia casar-se amb ella, també hauria calgut tramitar una separació o un divorci... eren paraules massa fortes, massa punyents per una dona casolana com la Rosa. Potser per això no s'havia decidit a separar-se del seu home. A ella ja li estava bé la situació del mig: al matí esmorzar amb el Cisco i al vespre sopar amb en Jaume. Feia tant temps que no utilitzava el sexe que ja li semblava que no li feia cap falta. Aquesta dualitat donava un punt d'animació a la seva vida i amb això ja en tenia prou.
Però no tothom devia pensar com ella. El Cisco la volia sencera: matí, tarda i nit. El seu home, be, el seu home no la devia voler de cap manera, perquè fins dels sopars pensava prescindir! Com devia ser la nova vídua? Quina mena de companyia devia necessitar? Era una dona tan acostumada a fer l'amor que en quedar-se sola no en podia prescindir? O bé només tenia por d'un ratolí i necessitava un home al costat perquè li matés. O bé era una "amistat" que venia de lluny?
Tornà al menjador. Feia bonic la taula tan ben parada, llàstima que en Jaume hagués triat aquell dia per deixar-la!Caldria desparar-la, per ella sola, amb la de la cuina ja en tindria prou. Però es sentia cansada... ningú l'apressava, ja ho faria un altre moment.
Calia esmorzar. Obrí la nevera i tornà a tancar-la sense haver comprovat que hi havia dins. Avui esmorzaria fora. Quan sortí al carrer s'apropava un autobús. No l'havia agafat mai però sabia que la duria al mar. Quan s'acabà el trajecte tenia la platja davant. Era un aigua mansa. Anava i venia amb un ritme suau. Sense pressa. Ella tampoc en tenia, només el seu estómac li recordava que feia moltes hores que no havia menjat. Deixà la contemplació del mar i entrà en un bar. Potser més endavant el seu pressupost no li permetria aquestes disbauxes. Potser el seu marit li destinaria un passament tant migrat que tindria de buscar-se alguna feina per subsistir. Què sabia fer? Planxar, cuinar- fer sopes!- S'oferiria per ajudant de cuina. Ja podia començar de buscar feina, com més aviat ho fes més aviat en trobaria. Al mateix bar ja s'oferí, però no necessitaven ningú... No calia desanimar-se a la primera. Ja tindria els dies ocupats buscant feina i llegint anuncis als diaris. Ho intentà a diversos bars i restaurants, de moment no va trobar res, però es va cansar molt. Tornà cap a casa sense pressa, sabia que un cop dins tornaria plorar i no podia imaginar-se una altre nit sola.
Pujà al pis després d'haver saludat a la portera. -Mira!questa encara no ho sap! - pensà. Posà la clau al pany i al obrir la porta la sorprengué veure llum al menjador. Se l'havia deixat encès? Quina factura! Aquesta faltava per anivellar-li el pressupost.
- Jaume! Què hi fas aquí?
- Bé, jo he vingut per parlar amb tu, però pel que veig tu també deus tenir alguna cosa per explicar-me... - digué tot mostrant-li la taula tan ben parada.- Ja m'ho podia pensar! Últimament se't veia molt contenta, però no podia imaginar-me que tinguessis cap amic... i què? Avui ve a sopar?
Tot ho esperava la Rosa menys aquesta sortida que li acabava de fer el seu home. Així, doncs, la creia capaç de tenir un amant? La trobava prou atractiva per pensar que pogués interessar un altre home? Això l'afalagava. Es sentí important. Ni ho negà ni ho afirmà. deixà anar un sospir que no aclaria res. En Jaume el prengué com una afirmació.
- M'està bé, per ingenu. Jo sempre t'he estat fidel i no podia imaginar-me que tu no m'ho fossis.
- Fidel? I la carta d'ahir a la nit, que me'n dius de la carta d'ahir a la nit?
- Vaig voler fer un cop d'home. Els meus companys de taula de l'hora de dinar sempre expliquen "sopars de duro". Que si "Se'n tiren tantes" , que si no fan més és perquè ells no volen... I al final no vaig voler ser menys, vaig anar a passar la nit a casa de la Susanna, ja la coneixes, fa anys que treballem junts i se li ha mort el marit, Ahir el tenia de cos present i em va semblar correcte anar-li a fer companyia. Algun dia ho explicaria als companys de taula, ometent, es clar, que m' havia passat la nit vetllant un mort.
- I a mi no m'ho podies dir?
- Dona! Sempre em trobes tan ensopit... vaig pensar que deixant les explicacions una mica ambigües em faria més interessant als teus ulls. Ara m'adono que m'ha sortit el tret per la culata. Pel que veig, - i tornà a assenyalar la taula tant ben parada - aquesta, diguem-ne fallada meva, a tu t'ha anat de primera. Que haig de fer, doncs? Marxar abans no arribi el convidat? Batre'm amb ell per guanyar-te a tu? O tornar a casa de la Susanna que avui sense el difunt ,es trobarà més sola que mai?
- Ah! I que haig de fer jo? Posar un plat més a taula per sopar tots tres?
- Dona! Soc civilitzat, però això em vindrà molt de nou.
- Mira, saps que et dic , sopem tots dos i aprofitem la taula tan ben parada per fer del sopar d'avui un àpat memorable.
- I de l'altre, què en farem de l'altre?
- Ximplet, més que ximplet, tu et creus que jo en tinc un altre? La taula està ben parada des d'ahir a la nit. Em vaig distraure de fer sopa i perquè no t'enfadessis, vaig mirar de dissimular-ho posant la vaixella bona.
- Així, doncs, no hi haurà sopa? Visca! Per fi variarem de menú. S'hauran acabat aquelles sopes verdes del règim!
I prenent la Rosa per la cintura se l'apropà tot dient-li:
- A mi m'agraden grassonetes...
Fi. s'ha acabat La Brusa Vermella. Maria Mercè Lleonart.
Carta 10
M'ha agradat saber que les meves cartes t'animen en una moments que les coses no et van del tot bé. Em sap greu que tinguis problemes però estic contenta de pensar que serveixo per alguna cosa. Ho sap el teu pare que la "seva" fàbrica no va tan bé com abans o bé li pots amagar? Imagino pel que em dius que ell viu als llims. Millor, encara que si els hi has d'amagar, els problemes son dobles per tu. La teva dona tampoc t'ajuda? Ai! Això ja es ficar-me on no em demanen- no he dit res.- Bé, pel que dedueixo no és molt greu i te'n sortiràs. Espero que tot se't solucioni el més aviat possible.
Veus?, si sé que estàs passant un mal moment no em ve de gust escriure les bajanades que t'escric últimament. Però es el meu sistema, no puc fer-hi més, em costa posar-me seriosa, posar-me transcendent. Reconec que fins i tot soc poc respectuosa davant de problemes grossos que m 'expliquen. L'altre dia, una coneguda meva va comentar d'un crim que s'havia comès a Barcelona, en una cabina de les que hi ha als Bancs i Caixes per treure diners. Un Caixer Automàtic. Aquest hivern moltes nits servien d'aixopluc a persones sense sostre i que no volien acollir-se a les cases de beneficència. Es veu que l'encarregat del servei de la neteja volia que la dona que dormia allà marxés perquè ell havia de fer la seva feina. No se amb què la va matar,si amb l'escombra o a més duia un ganivet... Reconec que va ser un drama. Un drama que la dona no tingués casa, un drama que tingués de refugiar-se en un caixer i trobar un mala bèstia d'escombriaire per s'obstinés a fer-.la fora per escombrar. La persona que m'ho explicava estava horroritzada, i ho repetia cada vegada amb un to més tràgic... i a mi no se'm va ocórrer altre cosa per canviar de tema, que dir: -"També va ser mala sort, tan bruta com està Barcelona i aquell escombriaire anar-se a enamorar d'aquella cabina! amb tants llocs com hi havia per poder escombrar! Es clar, la meva interlocutora s'ho va prendre molt malament i a mi em va saber greu haver-ho tirat a broma. No ho faré més, però es que aquestes coses em surten sense voler.
De vegades però, va bé que digui alguna inconveniència. Quan estem reunides la Junta de la Unió de Mares, a la que pertanyo, algun cop hi han petites discussions, hi han diferents parers i tothom vol defensar el seu. Quan veig que la cosa comença d'enredar-se miro de recordar algun acudit relacionat amb el tema i l'explico. Llavors tothom riu i ja s'ha trencat la tensió i la sessió continua més relaxada
Ahir al migdia hi havien els arqueòlegs que fan els treballs de prospecció del subsol del Passeig de la Paça Major, a un anirà l'estació del futur Metro de Sabadell, Estaven disposats a explicar-nos el que havien trobat i el que es veia . Molta gent interessada i molt poca cosa interessant per veure. Se sap que Sabadell està datada en documents de compre-venda- el 1064. Que hi havia una església i al voltant un mercat. Que era cruïlla de camins i que per això devia prosperar. Però, d'època tan reculada no han trobat res. Fa anys, al fer el parking del Passeig , van descobrir les muralles i la porta que en deien de Barcelona, perquè era la que hi duia, i algun forn de pa comunal, però un cop ho van tenir retratat i catalogat ho van tornar a tapar- Això sí, en unes pedres diferents deixaren constància al terra de la plaça "Del Dr. Robert"- (els Jardinets) on estaven situades les ruïnes que havien trobat. Ara em penso que ni això faran perquè el que ha quedat al descobert es tot un sistema de claveguereram del segle XVIII, i unes sitges per guardar gra... però com que el Metro passarà molt més avall tot el que vam veure ahir ho destruiran. I es que quan una ciutat està viva, és molt canviant. Ja veiem com només ens han arribat a nosaltres les petites ermites perdudes pel Pirineu. Un dia vaig preguntar com era que hi havia tan poques catedrals romàniques... Em van fer notar que la de La Seu d' Urgell.ho era...I molt ben conservada, degut segurament que estava en un indret que no devien tenir massa diners per fer hi reformes... Si la gent és massa rica, fa la casa nova!
A les sitges que feia anys que ja no servien per guardar-hi gra, sí que hi van trobar coses interessants. Com que es veu que les feien servir per tirar-hi les deixalles! De trossos de plats trencats i de de gerres i de tot el que no els servia... en van trobar qui sap-lo! Ho haurem d' admirar al Museu. Ahir no van ensenyar res. Caldrà esperar.
Desitjo que se' t solucionin els problemes ben aviat i si en alguna cosa et puc ajudar, només et cal dir-m'ho.
Maria Mercè.
... La Brusa Vermella (6) ....
Un dia , quan ja en feia molts que no s'havia acostat al mercat d'abans, no pogué resistir la temptació de donar-hi un tomb. Com havia canviat! Al lloc que ocupava la parada del Cisco hi havia una altre gent que no sabien de qui els parlava. Volgué indagar pel cantó de la Dolors, la parada del costat. També eren gent nova ,aquests, però, li saberen donar raó.
- Ui, la Dolors! La Dolors ja no ven a plaça! Està feta una senyora. Es va casar amb el Cisco. Si, ella és més gran que ell, però s'arregla molt i no es nota massa la diferència... La Rosa ja no volgué escoltar més. S'entornà a casa tota pesarosa. Passà la tarda ben enterbolida, recordant i perquè no? Dolent-se una mica de no estar ella al lloc de la Dolors. Se li feu l'hora de sopar sense haver tingut temps de preparar una sopa pel seu home. Potser seria la primera vegada que això succeiria. Rigué al imaginar la cara que posaria en Jaume al veure el canvi de menú. Ja seria hora de que les coses canviessin una miqueta en aquella casa.D'ara endavant es proposà fer un menú diferent cada dia, a veure si hi havia més amenitat en el seu matrimoni. Si el seu home era incapaç de canviar, almenys ella ho intentaria.
Parà taula i posà una vaixella que gairebé mai no treia de l'armari. Era ben agradable el canvi. També posà copes altes en lloc dels gots habituals. Encengué un llum indirecte en lloc de la de dalt del sostre, quedava més íntim. Potser no veurien gaire que hi havia al plat, però feia bonic. Avui que no hi hauria sopa, millor no veure-ho.
Tardava en Jaume. Ben pensat hauria tingut temps d'improvisar qualsevol sopa, ella rai, que en tenia un bon repertori.
- Si que tarda en Jaume... No acostuma a venir mai tan tard. Mira que si li hagués passat una desgràcia!.. Hi ha tants accidents avui dia... També seria mala sort quedar-se vídua ara que el Cisco ja s'ha aparellat.Ves quines coses de pensar! Però és que es fa tant pesat esperar. I si tarda massa hauré de trucar a algun lloc. A la feina no, perquè ja han plegat, i si s'hagués trobat malament a la feina un o altre m'hauria avisat. El timbre de la porta la tragué de les seves cavil·lacions.
- Per fi! Però s'haurà descuidat les claus, les hi hauran robat? Anà a obrir, no, no era en Jaume. Era un xicot dels que porten paquets amb una moto. Però no li portava cap paquet sinó una carta. Firmà i tancà la porta.
S'assegué on era abans i bellugà una mica la carta abans d'obrir-la. Era tot molt estrany. Encengué el llum gros perquè de sobte el menjador li havia quedat massa fosc. Obrí la carta i reconegué la lletra del seu home. No és que l'hagués vist massa vegades la lletra del seu home, més aviat el que feia eren números, pensà. Volia llegir de pressa i no sabia com posar-s'hi. Què li devia voler dir en una carta? Recordà casos de segrests en que el segrestat envia una carta a la família perquè paguin un rescat... Quines bestieses! Amb el sou del seu home poc rescat podrien demanar!
Per fi llegí: "Estimada Rosa, se'm feia tan difícil el que et tenia de dir que m'he decidit fer-ho per carta. Tu sempre em retreus que parlo poc, per tant ja entendràs que utilitzi aquest sistema.
"Els temps canvien - i "el que no s'hi adapta és un ruc" pensà la Rosa. - i també canviem nosaltres; tinc una companya de feina que s'ha quedat vídua i es troba molt sola.."
"Et semblarà una mica incongruent tot el que et dic, però un altre dia amb calma, ja t'ho explicaré. Ara només és per avisar-te que avui no m'esperis. Avui li faré companyia." I firmava, Jaume.
La Rosa tardà una estona a reaccionar. Asseguda a la cadira amb la carta a les mans mirava la taula tan ben parada, amb la vaixella bona i les copes altes..Els ulls ben oberts , immòbils i secs, intentava desxifrar tot el significat del missatge que acabava de rebre. I de sobte, les llàgrimes i els sanglots esclataren junt amb una sola paraula: Cisco!
Passaren les hores. La llum encesa del menjador quedà eclipsada per la més enlluernadora del sol que entrava per la finestra. La Rosa romania encara amb la carta a les mans. No tenia noció clara de com havia passat la nit. Plorant, dormint, gemegant?
S'alçà fent tentines i es dirigí al bany. El mirall li mostrà una Rosa desconeguda, amb uns trets més afinats, una mica endurits. Se li marcaven més els pòmuls com si estès més prima. els ulls també eren diferents. Una mica esbatanats i amb una mirada absent.
Es contemplà una bona estona com per acostumar-se a la nova imatge. Si la mirada era buida, els pensaments també ho eren. A poc a poc anà prenent consciència de la seva situació. Es rentà bé la cara, amb parsimònia. No podia anar de pressa. Res no l'apressava tampoc. Però ni que hagués volgut no hauria pogut córrer. Era qüestió d'anar-se adaptant a les noves circumstàncies.
Passà molta estona a la cambra de bany. No l'havia de compartir amb ningú. Ompli la banyera i es preparà un bany d'escuma com no havia tingut temps de fer-ho mai. Mentalment pensava en les actrius del cinema. -en les pel·lícules ho havia vist,- una actriu molt bella que romancejava dins de la banyera, tot resseguint-se els peus i les cames, que també era la única part, llevat del cap , que sobresortia del mar de bombolles.
Sense perdre la seva expressió absent, es trobà fent el mateix que en les pel·lícules: relaxant-se i resseguint-se tot el cos. Després li tocà el torn a la cara, calia aplicar-hi una mascareta i lligar-se una tovallola al cap. Quan es veié amb la cara tota blanca i els ulls emmarcats per la pasta, li vingueren ganes de riure. -"Ara és el moment que a les pel·lícules sona el telèfon o bé truquen a la porta", es digué.
- No estaria malament que això succeís, sempre que fos quelcom interessant el que vinguessin a dir-me. I tot seguit li vingué a la memòria la darrera trucada que va rebre.
Mentre es treia la màscara, el mirall li anà mostrant la seva nova expressió: era serena. Una mica altiva, una mica absent. Com si volgués mostrar-se indiferent a tot el que l'envoltava. Pensà en la portera. Pensa en els veïns, en les botigues que freqüentava. Tard o d'hora tots sabrien que el seu marit l'havia abandonada. Una sola cosa tenia ben clara: no faria llàstima a ningú. Es mostraria tan serena i tan segura d'ella mateixa que la gent no descobriria mai qui dels dos havia deixat a qui.
Etiquetes de comentaris:
arqueologia,
història,
Sabadell
Carta 9
Obro els grans calaixos de la cuina i veig aquell be de Déu de cassoles, olles, pots, escorredores, tots lluents com si fossin acabats d'estrenar. Me'ls miro i em fa tristesa. Tot i que fan molt bonic! Però penso que ja no tenen utilitat. Ja no els faig servir. Ja no tinc de cuinar per ningú. La meva casa és buida... No vull entristir-me i vull tirar-ho a broma, podria obrir una casa de dispeses... o potser una casa de barrets que hi hauria més moviment. Recordo un acudit d'un vellet que cada migdia anava a veure la sortida d'una fàbrica on hi treballaven noies jovenetes... se les mirava i somrient... deia :-"Ai xiquetes! Si jo fos jove! El que faria amb vosaltres!"- i tant ho va dir que un dia la més atrevida li va preguntar:-"I que faríeu, avi?--"Què faria? Faria una casa de putes!-"
Avui al coure unes mongetes tendres i una patata m'he adonat que només faig servir un pot dels molts que n'hi ha. Quantes coses tenim que ens sobren. Però es clar, no llogaré un avió per enviar una bateria de cuina al tercer mon. A Càritas, puc donar-ho a Càritas.... Però qui no em diu que més endavant ho tornaré a necessitar? El mon dona tantes voltes! Potser sí que amb la crisi que hi ha m'hauré de posar a fer pastissos per vendre i vedella amb bolets per emportar. I tornaré a estar ocupada i no tindré temps per entristir-me que prou feina tindré a fregar fogons!
Això si que es ben bé parlar per parlar, - escriure per escriure- Amb la feinada que tinc si haig d'explicar-te qui vivia al teu carrer. Em sembla que vam acabar amb les cabres. També hi havien vaques. Al temps de la guerra només n'hi havien quatre, i estaven primes! Es clar, era el temps de les vaques magres! Recordo que la mestressa, la Pepeta, les portava a pasturar pel camí de Santiga, perquè no devien tenir prou pinso per alimentar-les. Després ja no; el camí de Santiga es va farcir de fàbriques i ja no hi quedava herba. La vaqueria es va fer gran, i les vaques estaven estabulades i n'hi havien moltes... També hi havia un toro. Era més còmode, així no tenien de treure les vaques de casa quan el necessitaven. Ja deus saber aquell acudit que uns excursionistes es troben amb un vailet que amb penes i treballs mira de fer pujar una vaca per un camí costerut i li pregunten: -" On vas tu tan petit, amb aquesta vaca tan grossa?"- "Vaig a portar-la al toro." - I això no ho podria fer el teu pare?...- "No senyor, no! Ho ha de fer el toro!"-
A la vaqueria hi anàvem a comprar la llet, cada vespre acabada de munyir, però s'havia de bullir, no fos cas que alguna vaca estès malalta... S'havia de bullir i estar a la guait de que quan "pujava" no és vessés! Perquè es perdia tot el contingut de grassa i també perquè s'embrutaven els fogons i quedava una pudor de llet cremada que no podies ocultar a ningú que l'havies deixat vessar. Era una feina que ara no tenim. No hi ha vaqueries. Potser als pobles... però em sembla que tampoc, la llet la recullen per les masies i l'envien tota amb camions i la porten a les grans factories on ja la "bullent" per estalviar-nos feina.
Dues tendes també hi havien, d'una ja t' en vaig parlar, l'altre era la més important. Venien carn i porc i xai i conill i pollastre. Era gran. Tenia dues portes i feia cantó. Una botiga en una cantonada deu tenir el doble de possibilitats de vendre, que si estès al mig d' una "mançana". La prova està en que n'hi han hagut moltes de tendes- del que sigui- que donen a dos carrers. i això que ja diuen :"casa con dos puertas mala és de guardar". però també deuen afegir però "vende más!". Aquesta venia molt. Tenien de tot. No ben bé com aquelles tendes de poble petit que la mateixa feia -o fa- d'estanc, espardenyeria , adroguer, carnisseria , era el forn i venien bombetes. Tenia bon gènere i venia molt. El mercat central quedava una mica allunyat i la gent cada cop volia la vida més fàcil i comprava a la tenda de més a la vora.
El taxista. També hi havia un taxista. En dèiem a "cal Pepet de l' auto" , també li deien "el Betes" i no sé perquè. Era una de les poques cases que tenien telèfon. Abans n'hi havia molt pocs. Només en tenien els rics i -o els que tenien algun comerç- a casa no en devíem ser... de rics. També en tenien els que volien "fardar" i a casa no vam "fardar" mai . Però a mi m'havia fet molta falta. Les meves amigues sí que en teníem i els era molt fàcil posar-se d'acord per anar a donar un vol de Rambla. Era la distracció d'aquell temps. Amunt i avall tres o quatre vegades, saludant o bé mirant a les colles de nois que feien el mateix que les noies. Més tard es va anar normalitzant i ja s'acostumava a passejar junts. Ara no sé el que fan... no crec que es conformin només en donar voltes i mirar-se. Abans, "fer més coses" era pecat. Tot era pecat! Ens vam abstenir de tantes coses perquè ens havien dit que eren pecat! Es clar que no hi havien els preservatius, ni les "pastilles" del dia després. Deixem-ho córrer. El passat ja està passat.
Quin tip d'enciam que es fan la Rosa i el seu home, oi? Encara vols que continu-hi? Per mi encantada, això de tenir un lector em fa molt feliç. Potser m' arribaré a creure que no ho faig massa malament.
Queden més cases del teu carrer per parlar-ne, però ho deixarem per una altre dia. Si no me' n aniria a dormir massa tard. Bona nit.
....La Brusa Vermella (5).....
Deixaren la ciutat i al cap de poca estona, la Rosa es trobà dalt d'un turonet que dominava una gran extensió de terreny. Tot parlant, parlant havia fet el viatge sense adonar-se'n. El Cisco li comentà que el seu jeep era com un matxo dels d'abans que es coneixia el camí de l'estable a ulls clucs. Del lloc on estaven es podia contemplar un paratge ben variat: terreny conreat, pla, boterut, rocallós i erm. El Cisco baixà del jeep i l'ajudà a baixar. D'entre tot aquell espectacle li feu notar una masia que no era massa lluny d'on ells estaven. Aquella era la seva casa. Una casa de molts anys. Allà havíen nascut els seus pares i allà havia nascut ell. També el seu fill i els seus néts. La part de darrera, la que no es veia des d'on es trobaven, era més nova. Se l'havia arranjada el fill al casar-se, però ell continuava on havia viscut sempre. Es mirà la Rosa i li confessà que no s'atrevia a portar-la a casa seva, perquè estava segur de que no li agradaria... Ella féu acció d'interrompre'l.
- No! Ja sé que a la gent de ciutat li entusiasma veure coses antigues. Però li agrada veure-les no pas anar-hi a viure!
- Però es que jo...-Déu meu, si que hem arribat lluny, s'espantà la Rosa, -però que pensa quest home?
- Deixa'm parlar. Veus tota aquesta extensió de camps tan secs? I aquell tros de bosc i aquells roquissars?
(Ara em dirà "tot això era meu..." Va! Ja fa anys que me'l van explicar aquest conte de "l'era" , pensava la Rosa i efectivament, el Cisco li deia:
- Tot això era meu. ara ja no ho és tot m'ho he venut. Aquest terrenys donaven poc, ens hem quedat només amb les terres bones, d'aquestes ja en poden fer al que vulguin! I ja veuràs con no passaran gaires anys que tot això estarà ple de fàbriques. Aquest poble s'està industrialitzant- i ho deia molt satisfet.
- Però, no et sap greu?
- Greu? Si a tu no t'agradaria anar a viure a una casa de mala mort! I així és com veuries la meva. Jo, perquè ja hi estic fet, però per una persona que hi entrés de nou!... No. no em sap greu. Deixar la casa pot representar un gran canvi per a mi, però a la vida hi ha molts canvis i qui no s'hi adapta és un ruc!- Mentre anava parlant la tenia presa per les espatlles amb una ma i amb l'altra li anava mostrant tot. La Rosa s'hi sentia bé. Feia anys que ningú la prenia així... ni li feia particip d'il·lusions ni i de projectes. Era com si estés somniant. No era a ella a qui anaven dirigides totes aquelles explicacions, o almenys li ho semblava. No, no podia tractar-se d'ella. Ella no cavia dins dels projectes d'aquell ex-pagès. No obstant feia bo d'escoltar... parlava d'un canvi de vida. D'un canvi que els afectaria a tots dos.
- Jo no puc -deia fluixet. Jo no puc... Jo tinc marit, és impossible...
- Perquè impossible? No hi ha moltes parelles que se separen? I pel que he endevinat tu i el teu home no rutlleu gaire, no teniu fills a qui donar explicacions... Si tu i jo hi estem d'acord, no veig perquè ha de ser impossible.
Déu! Com discutir amb un home que s'havia després de tanta terra, que estava disposat a canviar de lloc de residència, que fins hi tot estava il·lusionat com un xaval amb l'idea del canvi, com podria fer-li entendre que per ella no era tan senzill?
- Es perquè fa poc temps que ens tractem, però jo veig com n'estàs de contenta quan ets amb mi... Si viuríem com dos reis! Dos reis jubilats i amb "cuartos" i encara joves. Què més es pot demanar?
Tenia tota la raó, què més es podia demanar? Doncs posats a a demanar, la Rosa demanaria que per art de màgia desaparegués aquell Jaume tant ensopit que tenia a casa seva i ella es trobés lliure com un ocell per anar a viure una vida nova al costat d'aquell Cisco, una mica aspre, però que tot ho trobava fàcil i a tot trobava solucions.
Mirà de convèncer-el de deixar passar un temps sense veure's per poder reflexionar... No volia dir-li que no tan obertament i tampoc volia que se li acabessin tan aviat els bons moments.
- Pensa que jo aviat ja no tindré gaire feina i necessitaré una dona al costat meu! No tardis a pensar-t'ho que potser no hi seràs a temps. Pensa només ens les estones que hem passat junts i con hem estat de feliços. Es un bon començament.
Quins dies és dolents passà la Rosa. Canvià de marcat per no trobar-lo. Però no per això deixà de pensar-hi. Més d'un dimarts i d'un dijous estigué temptada d'anar-lo a veure. Passar amb ell una estoneta, parlar,riure... Prendre's un cafè com abans. Però no. Se n'estigué. No era correcte fer-li agafar il·lusions. Ella sabia que no deixaria mai el seu home, encara que li fes poc cas, i que moltes dones al seu lloc no s'ho pensarien dues vegades. També comprenia que el que necessitava el Cisco era refer la seva vida i no volia ser un destorb, fent-li perdre el temps.
Carta 8
No sé perquè m'agrada tan poc estar-me a casa. Si diuen que "com a casa enlloc!"... sembla que no ho hagi entès. Ara mateix, per la finestra oberta m'arriba una música, que no es ben bé música si no més aviat un afinament d'instruments. Intueixo que a la Plaça del Gas deuran fer un concert popular, les cames ja se me'n hi van! -La plaça del Gas, abans, molt abans, en temps del teu pare s'havia dit d'Espartero. i devia haver-hi un moment i tot al general, perquè hi havia una corranda que deia "Tres coses té Sabadell, la plaça, l'apeiadero i el monument d'Espartero" La plaça es devia referir a la del mercat que certament és molt bonica, construïda el 1930 i últimament reformada , amb ascensors, escales automàtiques, aire condicionat, un pàrquing amb molta cabuda i el millor assortit de tota classe de viandes. Al seu voltant, - hi ha unes voreres molt amples,- s'hi instal·len les pageses que només poden vendre productes propis dels seus horts.
L'"apeiadero" , devia voler dir el baixador- l'"apeadero"- del tren del Nord -el de la RENFE-que va de Barcelona a Manresa i fins a Lleida i Saragossa i amunt, amunt fins a Bilbao! No sé si encara aquest trajecte passa per Sabadell, abans sí, i recordo que a casa meva del carrer de Lacy, quan el temps havia de canviar, o canviava el vent, i sentíem el xiulet del tren. Teníem una noia de servei que era de Binèfar , Aragó. i la primera vegada que va sortir de casa seva va ser per anar a servir, i va venir a casa per mediació d'una tia seva que ja coneixíem. Aquesta noia, va venir amb tren, i quan sentia el xiulet, fos l'hora que fos, es quedava parada i deia: -"Mira! Con ese vine yo!"-
Quan es va fer el traçat de la via que havia d'enllaçar Barcelona i Terrassa, el personatge que manava més a la ciutat veïna, era el Conde de Egara, i es veu que no li agradava que el tren passés per Sabadell. Pel seu gust l'hauria fet anar directe de Cerdanyola a Terrassa, però per sort nostra, les locomotores d'aquell temps no tenien tanta força com per remuntar una pujada tan continuada. El desnivell que hi havia era massa pronunciat i va ser necessari fer-li fer una corba per suavitzar el pendent. I aixi va ser com Sabadell va tenir el baixador de la Rambla -l'"apeiadero"- i a més l'estació de mercaderies amb tot un reguitzell de vies, desvios i vies mortes que feien les delícies del nens de l'època que els seus avis se'ls enduien a passejar i "a veure trens". Sempre n'hi havia algun que feia maniobres i era tota un atracció.
Últimament el tren ha estat soterrat, per sort, perquè s'ha guanyat una via ràpida- quan no està col·lapsada,- i s'han acabat els perills que representaven els nombrosos passos a nivell que tantes vides humanes s'havien cobrat. Sense comptar els que voluntàriament es tiraven al tren ! Que també era una temptació pels desesperats. El tenien molt a ma... Però s'ha perdut l'espectacle que representava pels més menuts la visió d'aquelles màquines tan grosses, que per elles mateixes ja imposaven, ara imagina't si a més treien fum! Els Dracs mitològics que es menjaven a la gent i que treien fum per les narius.., podia ser que fossin el somni d'un precursor de les màquines de vapor?
Ara la plaça que s'en deia d' Espartero, se'n diu del Gas perquè hi ha les oficines de la companyia de Gas. Sabadell va ser la primera ciutat, sense ser capital de província, que va tenir una fàbrica de gas i per tant va poder gaudir de il·luminació amb el nou sistema.
Ara deu haver canviat el vent i ja no m'arriba cap musica... Llàstima, tindré d anar a veure que hi fan... Les nits d'estiu conviden a sortir... L'Ajuntament també ho deu creure així perquè per tot el mes de juliol ha programat un festival o altre per cada vespre.
Bona nit, aviat sabré que hi fan.
Maria Mercè.
.....La Brusa Vermella (4) ....
Silenci. La Rosa li preguntà finalment si feia gaire temps que havia enviudat. No, no gaire. El pagès li explicà com la trobava a faltar. Eren un matrimoni molt ben avingut i això feia més punyent encara la soledat.
- Perquè, desenganyi's, la parella és la parella i els fills son una altre cosa. Vostè és casada? I té fills? Doncs ja m'ho sabrà dir.
No, la Rosa no li sabria dir, perquè casada sí que n estava però de fills no en tenia i de parella... d'allò que el pagès entenia per parella, tampoc en podia presumir gaire.
Continuaren parlant una estona més. L'endemà la Rosa tornà a vestir-se amb la brusa vermella i tornà al mercat. No necessitava gran cosa, però com que tampoc tenia gaire feina a fer a casa. El pagès dels enciams no era al seu lloc. Hi passà dues vegades, però la seva parada, bé, el lloc on el dia abans hi havia la seva parada, era buit. Preguntà a per ell a una venedora de pomes que hi havia al costat. No, el Cisco no havia vingut. No ve pas cada dia, només els dimarts i els dijous. Es d'un poble del Vallès i no li compensa. A més com que tampoc ho necessita... Si ve al mercat és per distraure's una mica.
Bé, era qüestió d'esperar el dijous, pensà la Rosa, i s'entornà cap a casa una mica decebuda i sense haver comprat res. El dijous altre cop brusa vermella i cap al mercat falta gent.
- He vingut expressament perquè m'expliqui la sopa d'enciams- ho digué una mica esporuguida, pensant que potser l'home ja no es recordava d'ella ni de la conversa que havien tingut, però s'equivocava, el Cisco la recordava perfectament.
- Sap que vaig pensar-hi molt amb vostè un cop va ser fora? Tant parlar i no li vaig explicar el que posa a l'olla la meva nora.
Un ample somriure de satisfacció a la cara de la Rosa i uns ulls molt brillants al rostre ressec del pagès. La conversa s'allargava . El temps era una mica rúfol i no donava gaire gust d'estar parlant a peu dret al defora del mercat. Anar a prendre un cafè calent en un dels bars que hi havia pels voltants podia ser una bona idea... I tant que ho era! A dins del Bar Nou- "El més antic del mercat" segons el sub-títol s'hi estava divinament. Allà continuarem parlant la Rosa i el Cisco.
Ella recordava la seva infantesa al poble. Va ser quan es va casar que van anar a viure a ciutat. Potser enyora a aquell temps... El Cisco se l'escoltava i ella anava desgranant tot el que guardava a la memòria. Es féu l'hora de dinar. Se separaren. Al Cisco li quedaven per vendre més enciams dels que la nora necessitava per fer la sopa. Rigueren tots dos mentre el cabàs de la Rosa es tornava tot verd.
Aquesta amistat durà unes quantes setmanes. Era com un acord tàcit, cada dimarts i cada dijous la Rosa es deixava caure per les parades de les verdulaires del voltant del mercat i el Cisco deixava la poca mercaderia que portava a vendre i se n'anaven tots dos a prendre alguna cosa al bar.
Al vespre, a l'hora de sopar, en Jaume continuava ensopit com sempre, però ara la Rosa semblava no fer-n'hi massa cas. Després de sopar, mentre desparava la taula, cantussejava. Posava els plats a la màquina amb més gràcia que abans. Es movia pel menjador tot treien les estovalles com si estès executant un ballet. El seu home alguna vegada, aixecava els ulls del diari i se la quedava mirant
Un vespre no pogué estar-se de fer-li notar.
- Bé, es pot saber a que es deu aquest canvi?
- Canvi? - la Rosa semblava baixar dels núvols.
- Si, estàs més contenta des de fa un quan temps o al menys a mi m'ho sembla. No et queixes, no et fiques amb mi. No em recrimines si no em fixo amb els menjars que em fas... que per cert, últimament sembla que no variem gaire de tipus de sopa. No és que hi tingui res a dir, , però últimament es molt verda. no?
- Ah! Sí, és per no engreixar-nos.
- No em diràs que ara agafaràs manies, a les teves velleses.
- A les neves velleses! Torna a dir questa injuria i veuràs com t'estrangulo!
- Dona, ni tu ni jo estem a la flor de la joventut, això és clar, no cal posar-se tan irada.
- Tu potser sí que ets sents vell, però jo. JO! hauries de veure el rebombori que soc capaç de moure encara.
Vaja! Ja havia parlat massa. El seu home se la quedà mirant i ella tingué la sensació que amb aquelles paraules havia descobert el seu secret. En els anys que portaven de casats mai no se li havia presentat una ocasió com la dels últims temps. Ni l'havia buscada. Mai no havia mantingut una amistat amb un home. Ni havia tingut d'amagar res al seu marit. Potser perquè no li havia passat mai res. Ara, els cafès i les tertúlies que que mantenia amb el Cisco començaven de ser matèria reservada. Vaja, que no podia parlar-ne obertament amb el seu home. De sobte s'adonà de com era de perillosa aquella amistat dels dimarts i dels dijous... Tot el que no pogués explicar amb naturalitat al seu marit era o podia ser, -tal com li havien explicat al seu col·legi de monges- podia ser pecaminós.
Acabà de plegar les estovalles a poc a poc i sense fer figuretes. En Jaume tornà al deu diari. No devia sospitar res. Calia que no sospités res! La Rosa imaginà un canvi en la situació, Si en lloc d'ella fos ell el que a mig matí, dues vegades a la setmana prengués cafè amb una amigueta a ella no li faria cap gràcia. Ah, No! I saben com son els homes que segur que amb una amigueta no hi prendria solament cafè! O potser sí... amb ella poca cosa més feia el seu home; però amb una amigueta...
Pensà en el Cisco, xerraven i reien molt i alguna que altre insinuació també li havia fet ell... Però no, la Rosa no se n'hauria anat mai al llit amb aquell home, i no era gens desagradable...I el Cisco el que volia, el que necessitava era una dona per refer la seva vida. Per poder deixar de menjar sopa d'enciam i suc de porros que li feia empassar la seva jove.
Si ella hagués estat vídua, o soltera... el Cisco hauria estat un bon company. No li hauria pas dit que no a les seves insinuacions. Prou que s'haurien entès. I segur que haurien sigut feliços. Si ja ho eren ara en les poques estones que passaven junts al bar. La vida és cruel! Sempre apareixen les oportunitats quan no és el moment adequat.
Se'n anà al llit amb el ferm propòsit de no veure'l més. L'endemà era dimecres, no tocava; l'altre si, però no hi aniria.
Arribà el matí del dijous. Un dia esplèndid. El cel era brillant i l'atmosfera neta. A ciutat, costa una mica de trobar un dia transparent, sempre hi ha una boirina que ho enterboleix tot, però aquell era excepcional; es respirava sentor de camp sense trobar-s'hi. La Rosa no sabé quedar-se a casa i deixà els bons propòsits per una altra vegada. S'arreglà bé i se'n anà al mercat. En arribar-hi, primera sorpresa: avui el Cisco no havia muntat la paradeta. No l'havia muntada però era al seu lloc esperant-la.
- Quan he vist quest dia tan bo he canviat d'idea- li explicà. He deixat tot el gènere a la Dolors, la meva veïna i que en faci el que li sembli. Avui seria un pecat tancar-se en un bar; avui és un dia que cal aprofitar. Se n'ha de gaudir d'un dia així! I mentre parlava l'anava conduint lluny del rebombori del mercat. La Rosa, seguint-el, es trobà enfilada dalt d'un jeep una mica despintat i amb més d'un abonyec. No sabia on la portava però no hi oposava resistència.
Carta 7
Calor, calor i calor! Això més que una carta sembla l'informe que dona "l'home del temps". Però és el que hi ha, és la notícia d'actualitat. Ja sabem que estem a l'estiu i que l'estiu és l'època que ens toca passar calor, com a l'hivern passar fred, a no ser que visquis en un país tropical que poca variació hi ha. Però també ha de ser monòton! Aquí al menys tenim l'al·licient de canviar més sovint de manera de vestir. I potser els canvis de temps també ens comporta canvis d'humor. Encara que els canvis d'humor moltes vegades no van gens d'acord amb el que sembla que els hi correspondria, tristesa amb la pluja, alegria amb sol . L'humor depèn de tantes coses!
Tu no tens fills, oi? Anava a fer un comentari, que vaig sentir fer a un escriptor, un novel·lista, deia: -"Les persones que no llegeixen no saben el que es perden... i el que ens fan perdre a nosaltres, els escriptors!" - Potser no és el mateix, però anava a dir, Tu no tens fills,oi? No saps el que et perds! però podria afegir i no saps el que guanyes! Jo en tinc dos. Del noi ja te'n vaig parlar, i del nét! De la noia també, vaig dir que està a Anglaterra i que ens telefonem gairebé cada dia. Aquesta no té fills. De moment no n'han tingut... Té un company molt intel·ligent que em sembla que fa de bon conviure-hi. Ella va anar a fer un doctorat a Anglaterra, i s'hi va quedar. Actualment està sense feina perquè l'empresa on treballava va plegar. Com que és molt estudiosa, va aprofitar el "paro" per apuntar-se a fer un màster sobre la millora de boscos, o quelcom semblant. Va durar tot un curs i va tenir d'anar se'n a viure al lloc on hi ha la Universitat. Això comportava que durant la setmana amb el Richard , el seu company, visquessin separats. Les mares patim. Som molt patidores, A mi això d'estar la parella separada no m'agradava gens i ara va i es torna a buscar una feina, que si li donen, hauria de tornar-hi a estar! I ahir la vaig fer enfadar, perquè em va comunicar que la feina que esperava, ja l'han avisat que no serà per ella... i jo , sense pensar-m'hi gens vaig dir: -Que bé! -No vegis com es va posar! I té tota la raó, jo no soc qui per jutjar el que serà millor per ella o pels dos... Oh! No saps quin greu que em sap quan faig comentaris d'aquests que sense volgué molesten... No ho faré més. A vegades em queixo per tenir tan poca família i quan hi contacto, encara la "pífio!" Per sort, entre pares i fills els enfados no duren gaire. Avui ens hem tornat a parlar, i estava contenta perquè havia fet una cursa d'orientació i li havia anat molt bé. No ha sortit per res la paraula feina.
Estic contenta perquè estàs intrigat per saber que li passarà a la dona de la brusa vermella... Això va bé! Avui et faré arribar un altre capítol, no crec que se'n puguin dir capítols... es un conte curt que pot anar tot d'una tirada, però si ho faig per etapes te més enjòlit. I si no saps que vol dir "enjòlit" perquè potser és una paraula poc freqüent, diré que ho faig per tenir-te més encuriosit.
Em queda pendent explicar-te qui vivia al teu carrer, ja me'n recordo, ja, però és molt llarg d'explicar. Cada casa pot donar per un altre conte curt. No, no pateixis, miraré de ser breu. Hi vivia un sabater, d'aquells que arreglen sabates, que sempre tenia feina perquè abans les coses s'aprofitaven més que ara i tenia molt bona fama perquè hi anaven clients de tots els carrers dels voltants. - O és que no hi havia gaire sabaters? Durant la guerra, a més d'arreglar sabates, posar-hi mitges soles i talons, també en feia de noves. No tenien gaira gràcia, però com que faltava de tot la gent no era massa exigent. Tenia dos o tres fills i un d'ells va continuar l'ofici. A la casa del costat només recordo que hi vivia una família que l'home sempre anava atrafegat, com si sempre estès fent tard. Era encarregat d'una empresa tintorera... potser havia d'anar a treballar a baix al riu... perquè les del ram de l'aigua estaven gairebé totes instal·lades a baix al riu. Es curiós, quan jo era petita, la gent parlava amb eufemismes... Havia sentit a dir :-"aquest és del ram de l'aigua" i reien per sota el nas. Més gran vaig descobrir que ser "del ram de l'aigua" equivalia a ser homosexual. Que tampoc sabia que volia dir ni qué eren en realitat els "del ram de l'aigua"... Abans no ens explicaven res de les coses de la vida, ara de petits els nanos ja saben tots els noms de l'anatomia humana. Abans tot eren misteris... Et venia la regla i et deien :-" Oi que als set anys et cauen les dents? doncs als dotze et ve la regla." Mes tard quan eres més grandeta ja et van dir que malament si no et venia la regla! I així, de mica en mica vam anar aprenent els misteris de la vida. Ara tot és més clar. Tots hem sortit de l'armari. Les coses es diuen pel seu nom i ningú s'escandalitza. O potser encara no tothom...
Després del del ram de l'aigua -ei! que només hi treballava!- venia una tenda petita que venien comestibles, però pocs. En deien a Cal Adroguer. No tenia massa vida ni la dona venedora era massa simpàtica. El marit era un bon jan que de bon matí anava al mercat a comprar-li algunes verdures perquè ella les tornés a vendre... i després se'n anava a treballar. La dona deia d'ell que era banquer perquè treballava en un banc. No tenien fills però tenien un dispeser que ella deia que era com un fill per ells ... concretament per ella. Li rentava la roba i només sabia dir que feia tan bona olor... Aquesta tenda va durar pocs anys i va canviar sovint d'amos; els que van tenir més paper van ser els que t'he explicat.
I em sembla que ja venia a cal Cabrer. A ca la Ció. Tenien cabres i cada dia les treien a pasturar. Era un ramat petit, vuit o deu cabres i el cabró. Era un espectacle veure-les arribar i la feina que tenia el marit de la Ció per fer-les entrar a la casa! Jo recordo que el mascle, que tenia unes banyes molt pronunciades, moltes vegades portava un davantal , de lona o de cuir com si tingués d'entrar a la cuina a fer el dinar... Per mi era tot un misteri i la meva mare no me'l va aclarir mai. No sé quan vaig descobrir que era perquè no muntés a les cabres.
Bé, ja coneixes la història de tres o quatre cases, comenta-la amb el teu pare, potser se'n recordarà... Aquests malalts tot hi perdent la memòria no saps exactament fins a quin punt l'han perduda. Quan menys et servirà per passar una estona fent "conversa" amb ell...
Ara toca el torn a la senyora de la brusa vermella. Et deixo amb ella.
Maria Mercè.
...La Brusa Vermella (3)...
L'endemà al matí la Rosa se'n anà al mercat amb la seva brusa nova. L'havia d'amortitzar, i com que ja es veia que al cinema no hi anirien, doncs se la posà per anar a comprar. De casa seva al mercat no hi havia més que quatre o cinc cantonades. Eren carrers comercials amb molta vida i bullit. La gent no hi anava passejar per aquells indrets, tothom anava a la dèria. Era agradable veure tanta activitat. La Rosa es dolia una mica de no tenir gaire coses per fer, no li calia entrar a la ferreteria ni a cal ocellaire, ni a casa del que adobava cadires, ni a la botiga dels llums... Ella només anava al mercat i encara no havia de comprar massa, per dues cucales que eren!..Per sopar no es menja gaire i per dinar, dinava sola. Si almenys haguéssin tingut fills... o bé tingués una cunyada o bé un nebot a dinar... però no tenien res! Eren ella i el seu home i no hi havia més família. Cosins i oncles escampats per diferents pobles si, però a ciutat, ningú.
- Mestressa, compri'm enciams! Dos un euro . Va, la de la brusa vermella! Son petits però eixerits.
L'home que havia cridat la mercaderia ja es veia la venda feta, amb aquella senyora que se li havia mig parat al davant tota somrient.
- Va triï, quins vol? En tinc de més grossos e?
- No gràcies, no en necessito... -començà a balbucejar.
- Però si es mengen sols! Ara és temps de fer amanides. I l'enciam ajuda a conservar la línia, encara que vostè per això no s'ha de preocupar pas...
Amb els enciams al cabàs la Rosa pensava que s'havia deixat entabanar. D'enciam no en necessitava. Se'ls mirà. Tenien un verd encisador, destil·laven frescor i optimisme. Eren vius i gemats com si encara fossin a la terra. Tornà a somriure i seguí caminant amb pas decidit. A la parada dels formatges no hi havia massa gent i els botiguers podien entretenir-se parlant amb els clients.
- Li prova el bon temps, senyora Macià, digué la mestressa mentre li allargava el gruyère que li havia demanat.
- I el color vermell que afavoreix molt. - ficà cullerada el marit de la venedora.
La "senyora Macià" es sentí més optimista encara. Pagà i s'allunyà de la parada caminant airosament. Un xicotet que venia kleenex mig d'amagatotis li tallà el pas oferint-li la mercaderia i ella anava tant cofoia que si li hagués tirat els mocadors de paper als peus i li hagués dit -"Pisa morena"- no li hauria estranyat gens.
Déu meu! Aquella brusa vermella feia miracles! De retorn cap a casa tornà a passar per davant del pagès dels enciams.
- Mestressa! Compri'm enciams! tres per un euro!
- Tres? Ara tres? Si quan jo he passat per un euro me n'ha donat només dos!...
- Però eren més grossos, més gemats... ara només em queden les escorrialles... Uns enciams que no fan per vosté, vaja. De totes maneres, si els vol, jo a vostè li faig un preu especial, per un euro n'hi dono quatre!
- I que en faig o de tants enciams? Ni que tingués una dotzena de canaris! Si només som el meu home i jo,que és tant dir com dos pollets...
- Miri, si no fos que potser vostè s'ofendria, li explicaria una sopa que fa la meva nora amb els enciams que no podem vendre. Però , no, a vostè no li cal pas!
- Ai, quin home! Va, expliqui, expliqui que sempre és bo saber receptes noves. (I amb el marit que tinc, que cada vespre li he de fer sopes!)
- Doncs miri, la meva nora està una mica grassoneta; jo penso que ja està bé i el seu home, el meu fill, també pensa igual, però ella s'ha posat al cap que ha de tenir millor "tipo" i cada dia s'empesca menjars nous que no l'engreixin! Quan no li dona per fer bullir porros i cebes i fer-nos beure d'aquell suc, comença a fer sopa d'enciams i pastanagues i tot triturat ens ho fa prendre per sopar! Ja li ben asseguro jo que cada dia trobo a faltar més la meva dona que en pau descansi...Ella sí que em cuidava bé! sabia el que m'agradava i procurava donar-m'ho... No tenia problemes de línia... era com ara vostè, una mica pleneta, però bé. Molt bé.
Etiquetes de comentaris:
cabrer,
ram de l'aigua,
Sabadell
Carta 6
Bon dia, Joaquim!
Avui he fet de cangur al meu net! Es tota una experiència. Feia tants anys que no canviava bolquers! ... M'ha agradat molt. Es molt gratificant. I es perquè el nano sempre riu, es fixa en tot, comença de fer quatre passos sol i comença de dir pa-pa-pa. Té deu mesos, és tot un èxit! I n'estic mol cofoia, com els seus pares, que estan molt contents el resultat de la seva dedicació. Amb la seva mare, ja no cal dir l'alegria que li comporta veure-la, però amb el seu pare... quan el sent i quan el veu ho deixa tot! I de quatre grapes i amb una llestesa impressionant arriba fins on està ell. És una alegria aquest espectacle. A l'àvia no la coneix tant però avui quan m'ha acomiadat ho ha fet fent anar el bracet... (potser ja en tenia prou) No, no ho crec perquè també hem jugat molt, però estava en braços del seu pare i l'hi ensenyava de dir Adéu. Ha quedat molt bé.
No tot ha de ser parlar el passat, també tinc present! A estones és una mica trist per la soledat i a estones força joiós, però mai és avorrit . Tinc la sort de saber-me buscar entreteniments i el temps sempre se' m fa curt.
I ara, amb les cartes que vols que t'escrigui, no vegis quina feinada se m'ha girat! Les escric al vespre, després de sopar, al temps que les meves amigues es miren els serials de la televisió, jo fabrico els meus. Primer parlo per telèfon amb la meva filla que està a Anglaterra i potser faig alguna altre trucada local i llavors ve "l'aventura internacional". Es clar que la meva filla al ser a Anglaterra també és internacional, però com que fa tants anys que la faig, es una trucada molt casolana, molt domèstica. No em sembla que estigui tant lluny. De vegades tinc més informació puntual d'ella que del seu germà que s'està a quatre passes. L'hivern que ve, però, ja no estarà tant a quatre passes, se n'aniran a viure al camp! Al Vallès Oriental, a Cardedeu, Al camp! Al camp que és més sa! Per davant d'allà on viuran cada dia hi passa un ramat de bens, a deu minuts hi ha una casa de pagès que tenen vaques i fan un formatge molt bo- a mi no m'agrada el formatge, i no li veig cap avantatge al trasllat - Una mica més amunt hi ha una altre masia que tenen la verdura i els ous d'allò més fresc! I la seva casa està situada una mica als afores el poble, però els col·legis els tindran molt a prop. Hi ha un institut de nova construcció que el Lluc podrà estudiar-hi fins que tingui d'anar a la Universitat. La casa que s'han comprat, és molt espaiosa i amb molt de jardí, hi ha una piscina rodejada de gespa i encara els hi queda espai per poder-hi fer un hort, quan el meu fill és jubili! De moment no estan per horts. Estan per fer muntanya que és el que els agrada més. Ja em veig d'aquí a quatre dies que el Lluc escalarà com els seus pares! A la planta baixa han reservat una habitació per mi amb un bany al costat. Si tingués d'anar-hi quan sigui velleta no em caldria pujar escales. Però jo no vull anar enlloc! Ja estic bé a casa. Expliquen d'una bona dona que s'estava morint i el capellà que la confortava li anava explicant les exel·lencies del Cel: -"Pensi Marieta, que al cel s'hi està tan bé, tan bé! Hi ha una musica que sempre acompanya, una claror que no enlluerna i dona molta alegria..." - I la Marieta el va interrompre: - "Si, Mossèn Joan, si... però com a casa enlloc!" -I jo ja començo de demanar com la meva àvia Antonieta: ferir-me al matí i morir-me al vespre! I no tenir d'anar enlloc a no ser que hi vagi de visita!
Deus pensar que s'acabarà la carta i no sabràs com continua el serial que vaig començar. Ja hi penso, ja, El posaré en full a part per que sigui més com un col·leccionable de debò. I com un col·leccionable, una novel·la per entregues, quan vulguis podràs deixar de "comprar-lo" si no el trobes prou interessant. Però em sembla que sí, que t'hi engaxaràs.
No em parles de la teva dona i jo tampoc t'en dic res perquè ja sé que cadascù va pel seu cantó. Si d'aquesta manera esteu bé... Ara està de moda , molt de moda! Ser "single". Sé per pròpia experiència que els "sigles" tenen estones de tot, . Es clar que si jo soc "single " és per imposició "divina", de no haver-se'm mort el marit em sembla que no ho hauria triat pas.
Per sort s' ha acabat la sequera i les piscines estan plenes i els brolladors tornen a funcionar, sinó, amb la gran calor que fa no sé pas com ens refrescaríem. A la Plaça de l'Ajuntament n'hi ha un que ocupa com tres metres quadrats i és practicable per les criatures que passen entre mig dels rajos de l'aigua com si sortegèssin una gimcana. Es mullen una mica però aquí està la gràcia. De vegades hi veus pares que sembla que els vagin a rescatar i es que ells també es moren de ganes de refrescar-se.
Quan el van inaugurar, aquest sortidor de múltiples rajos que s'alcen cosa d'un metro del terra, els graciossos de torn el van batejar com "El "bidet de la Geganta". També el centre de Sabadell tenim una petita plaça - que també hi ha un brollador, però aquest més convencional, no pots arribar a l'aigua, només t'has de refrescar mirant-lo- i en aquesta petita plaça que hi ha un banc i dos arbres es dona la casualitat que els arbres son pins... Ja et pots pensar com n'hi diuen..."La plaça del PI-PI".
Tenim el carrer del Sol i també el de la Lluna, i el del Migdia, i el del Safarejos, - perquè al segle passat n'hi havien i fins ben entrat aquest segle- ai! vull dir el segle vint, que fa pocs anys que es va acabar- doncs encara es conserven i les seves dependències - tot el que no son safarejos, està ocupat per l'escola de Puntaires.
Explicava la meva iaia Antonieta que les dones tenien d'anar a rentar al safareix públic i que moltes tenien de fer-ho llevant-se molt d'hora, abans d'anar a treballar a la fàbrica...Com que era negra nit estaven exposades que pels carrers solitaris els hi sortís algun home per claver-els-hi un ensurt. Una vegada una pobra dona va arribar al safareig tremolant perquè pel camí li havia sortit un home tot blanc com un fantasma i que tenia unes dents molt gosses i sobresortides i que semblaven lluminoses... Totes les dones feren rotllana a la nouvinguda i com més atentes estaven senten que algú els pica per l'esquena... es girent i es troben el "fantasma de les dents!" que els hi diu amb veu de tró:-"Que son éstas?"
També hi havien alguns desaprensius que rondaven els safarejos per que les dones al rentar es movien molt i al esbandir la roba es tenien d'estirar cap endavant i les faldilles se'ls alçaven... També hi havia marits amables que anaven a recollir a la seva muller quan tenia la bugada neta perquè la roba mullada pesava el doble que la seca...No tenir els safareig a casa era un gran inconvenient, però era també una gran distracció. Pocs llocs hi havia que poguèsin trobar-se i parlar les dones... elles mai no anaven al cafè a fer tertúlia. Els homes al cafè podien fer "safareix" asseguts comodament i en canvi les dones, per fer "safareix" s'hi havien d'escarrassar. A l'igualtat home-dona els que hi ha contribuït en gran manera han sigut les màquines de rentar! Tot i que encara hi ha homes que no saben com funciona. Però, Beneïdes Rentadores!
Maria Mercè
.....La Brusa Vermella (2) .....
Era una vida monótona la que portaven i ella ja n'estava tipa. On devia tenir el cap el seu marit? Era només que estava cansat de la rutina de la feina, o de la rutina del seu matrimoni? No volia pensar que ho hagués altre motiu més alarmant. Caldria esbrinar-ho,però potser el que calia primer era que es tornés a fixar amb ella. que li fes cas, que entre tots dos hi tornés a haver diàleg. Per això s'havia comprat la brusa vermella, ben llampant.
Després d'aquell exabrupte de l'aigua de de la roba, la Rosa havia callat. Ja es penedia d'haver fet l'escena; no era el millor camí per retrobar el seu marit, pensava. Per això aquest vespre canvià e tàctica. Amb la acabada d'estrenar mirà de suavitzar l'escena de queixes i es mostrà coqueta.
- I, bé, que me'n dius? T'agrada la brusa?
En Jaume passats els primers moments en que havia parat de menjar per mirar-se la dona, havia continuat en silenci.
- Què me'n dius? T'agrada?
- Vermella, oi? - feu entre cullerada i cullerada.
- Si vermella; és alegre, no et sembla?
- Si...
- Jaume, per Déu! Diga'm alguna cosa!
- De la brusa?
- Del que sigui! Parle'm de la feina, dels clients, dels que paguen, dels que no paguen... Del que has menjat per dinar, amb qui has dinat...
En Jaume acabà les ultimes cullerades, es passà el tovallò pels llavis i es seu enrere amb la cadira. Semblava que anés a parlar. La Rosa se'l mirava anhelant.
- Què? -inquirí.
- Què, què? No sé què vols que t'expliqui, cada dia és el mateix: visito clients, venc o no venc, dino amb els companys i gairebé cada dia menjo amanida.
Una truita amb carxofa era el segon plat del sopar. La Rosa la repartí i continuà l'interrogatori.
- Però d'alguna cosa deveu parlar... De futbol? Sempre de futbol?
- Si, de futbol
- I quan s'acaba la lliga?
- Doncs de tennis, de bàsquet...
- I tu hi entens d'aquests esports?
- Jo els escolto, els deixo dir.
- Vaja, que estàs tant calat com a casa!
S'acabaren la truita i menjaren la fruita en silenci. La Rosa desparà la taula i en Jaume agafà el diari i altre cop la rutina de sempre. La Rosa no ho aguantava. Li demanà el diari i buscà el full dels espectacles.
- Has vist quina pel·lícula fan al Mundial? Em sembla que ha d'estar bé. És d'espionatge. Abans t'agradaven les d'espionatge, oi? Podríem anar-hi el diumenge.
- Uf! I fer tres hores de cua. No, gràcies.
- Però després resultaria que ens ho hauríem passat bé.
- Jo ja m'ho passo bé llegint una "Cua de palla" i molt més tranquil.
- Doncs jo preferiria fer cua.
De sempre en Jaume havia estat un home senzill. Una mica apàtic, pensava la seva dona; sabia que amb poca cosa en tenia prou per sentir-se feliç. - Ara, amb els anys aquest tarannà se li deu haver accentuat,- es deia . Però no hi estava d'acord amb aquesta tranquilitat. (Ella més aviat en diria "abúlia"). Li hauria agradat que sense ser un aventurer, fos almenys una mica més dinàmic, més alegre...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)