Carta 75

Benvolgut Joaquim,

Vaja! Ja s'ha desvetllat el misteri de la teva última carta. Em vas deixar intrigada per veure com solucionaries els problemes familiars, i la veritat és que no esperava pas que ho fessis d'una manera tan dràstica.

Això sí que és una sorpresa i un cop d'efecte gairebé teatral. Em dius que ja s'ha acabat "fer les Amèriques", que "Roda el món i torna al Born" ... que "no és boig qui a casa torna" i que sé jo quantes frases fetes, que semblen extretes d'un costumari del Joan Amades! Te les ha dictades el teu pare o se t'han enganxat de les que dic jo?

Estic molt contenta. Fins i tot emocionada... I m'ha fet molta gràcia com t'has tret la Rosalia de sobre: ella que ja es veia a Catalunya! -"Si no parles en català no comptis venir amb nosaltres! " Pensa, però, que el català és fàcil d'aprendre... Si de debò no volies que vingués li hauries d'haver dit que havia d'aprendre el xinès.

El teu pare, tot i perdre una mica la memòria, encara "hi toca". La seva il·lusió per tornar a veure el seu Sabadell, i els bons raonaments que t'hi posava, demostren una claredat envejable. I la teva valentia de fer un canvi de vida... també té mèrit. Encara que tu - la teva edat- sempre pots tornar a canviar d'idea...

De sobte m'he quedat a l'atur. Se m'ha acabat la feina d'escriure cartes... Em sap una mica de greu, encara que com tu ja dius "la feina no se m'ha acabat, només canviaré la d'escriptora per la de guia turística".

Desitjo de tot cor que el canvi us sigui profitós, però estic segura que amb la il·lusió que us fa, no pot anar malament.

I ara, adéu. A esperar veure'ns en persona... Com ens reconeixerem? Amb una rosa, per ser Sant Jordi? No! Millor un feix de cartes que serà més autèntic!

Una abraçada.

Maria Mercè.

Carta 74

Volgut Joaquim,

mira quina carta més curiosa que he rebut: bé, no te la transcriuré tota, però sí que t'explicaré de què va.

El personatge que l'ha escrita comença preguntant si els seus cognoms em recorden algú... No, concretament no em recorden ningú però sí que el que fa pensar és que som uns cognoms molt sabadellencs. Es diu -o es firma- Ramon Comadran i Roca. Doncs resulta que els seus pares son de Sabadell, que es van exiliar a França i ell és nascut francès però viu a Anglaterra. Ha conegut la meva filla, que li ha explicat la nostra correspondència i ell demana prendre-hi part.

Que li he de dir? "Com més serem més riurem" diem a casa nostra. Una nova feina que m'ha arribat. És clar que aquest no voldrà que li parli de cinquanta anys enrere com el teu pare, sinó que deurà voler coses actuals... perquè del passat no en sap res.

La carta és molt educada i té la seva gràcia, i ampliar el cercle d'amistats sempre és interessant. Ja veurem...

Quins problemes se t'han girat aquests últims temps! A la vida, es passen temporades, en que tot va com una seda i de sobte tot se't capgira. Tant ben solucionat que ho teníeu amb la Dolores!

En la teva última carta estaves molt enigmàtic, deixaves anar una frase "en sudaca" que no la vaig entendre: -"A grandes males, grandes remedios". Que maquines per solucionar "els grandes males"? La frase és ben explícita, però el que no sé endevinar és quin serà el "gran remedio".

De la meva anada a Altafulla la setmana passada: van ensenyar-nos les restes de la vil·la romana dels Munts -perquè està dalt d'una muntanyeta. Hi havia mosaics -no els autèntics perquè els bons els guarden en un museu- però els que hi ha són molt ben copiats. Era immensa! Devia ser la casa d'un alt mandatari de la veïna Tarraco que li devia agradar més el camp que la ciutat. Tenia de tot! Ara, com una gran cosa, diem, "aquella torre té piscina!" Allà n'hi havien per donar i per vendre! Per atendre a molta gent, D'aigua calenta, d'aigua freda, de vapor... I estava tant ben situada que dominava una extens panorama, començant pel mar que el tenia molt a la vora. Els poderosos sempre han sabut triar-se els llocs millors.

Després vam visitar "La vila closa" amb el castell i el que resta de les muralles. És a la part més enlairada del poble, i una mica apartada de la platja. És clar, la van construir quan encara els pirates apareixien de tant en tant per les costes de casa nostra. Hi han cases del 1700 i del 1800 que fan molta patxoca i estan ben conservades. Són de l'època en que el comerç amb Amèrica va permetre exportar l'aiguardent que sabíem fabricar i l'oli que ens devia sobrar.

La guia que ens acompanyava va explicar una llegenda de bruixes. No la mateixa que jo els havia explicat durant el viatge, per sort! Anava d'uns ocellots negres que comandats per un bruixot -o pel mateix diable- volien enderrocar el campanar perquè el soroll de les campanes els posava nervioses. A picossades van anar fent caure pedres i el campanar ara encara es veu escapçat... però no van reeixir perquè el mossèn va sentir el brogit i es va posar a tocar les campanes demanant auxili. Tot el poble hi va acudir i a garrotades van fer fora aquells ocells. Ranquejant i mig volant van anar desapareixent. ¨L'endemà, la meitat de les dones del poble anaven cobertes de blaus i nafres com si les haguessin bastonejat.

Actualment s'ha donat el cas d'alguna família que s'ha comprat una casa per segona residència en un poble petit i tranquil i posa una demanda perquè deixin de tocar les campanes, perquè els molesten!

Bé, ja em tindràs al corrent de quina solució trobes als conflictes de casa teva.

Una abraçada ben forta

Maria Mercè.

Carta 73

Volgut Joaquim,

Per contrarestar una mica l'ambient que respiren les teves cartes, miraré d'explicar-te coses alegres que em passen a mi.

Per demà tinc programada una sortida cap a Tarragona. Primer ens pararem a Altafulla però al poble, no a la platja, i a la tarda anirem a Tarragona, al barri de Torreforta on hi ha el col·legi del Germans Maristes i allí, un Missioner que ha viscut molt temps a Madagascar, ens farà una xerrada sobre com celebren la Setmana Santa en aquell país. Pot ser molt interessant. Jo de Madagascar només n'he vist algun reportatge del National Geogràfic sobre la vida dels lèmurs. Aquella mena de micos que caminen amb la cua dreta i tenen aquells ulls tant
penetrants. Són àgils, ràpids, però a mi em resulten inquietants.

No sóc la responsable de l'excursió però si d'explicar tot el que sé de les bruixes d'Altafulla. Fa dues o tres cartes ja te la vaig transcriure aquesta llegenda. Ara em tocarà explicar-la de nou, però com que no serà al mateix grup de l'altra vegada, els semblarà nova. I com que jo quan explico mai ho faig amb les mateixes paraules...

Més notícies: avui han seleccionat un verset meu per posar a les felicitacions que enviem a les Senyores sòcies de la Unió de Mares, quan celebren el seu sant.

I la notícia "bomba": sembla que per Sant Jordi ja sortirà el meu nou llibre de llegendes. Aquesta vegada totes són del Ripollès. Tant l'editor com jo sabem que és molt mal moment per treure un llibre, car amb la crisi no es ven res, però, "qui no s'arrisca no pisca". El llibre serà molt ben presentat, com ara una edició de Bibliòfil. Jo no em mereixo tant, però l'editor li ha semblat bé de lluir-s'hi. Fins hi tot a la portada hi haurà una aquarel·la feta ex profés pel pintor Estrada-Vilarrasa que, alhora, és l'editor del llibre. A l'interior hi van dibuixos a ploma de diferents indrets on transcorren les llegendes; obra de l'excursionista-dibuixant Jordi Solà Franquesa. Ja us en faré arribar un exemplar. Dedicat! No cal dir-ho.

Encara no tens substituta de Dolores? Si visquéssiu aquí ja us en hauria buscat una. Amb l'atur que patim hi ha un gran mercat per escollir. De secretàries em penso que també però en això ja no hi entenc tant. Paciència! Ja te'n sortiràs, ja.

Desitjo que tot se us solucioni el millor possible i si tant malament ho veus, plega! Jubila't i vine a Catalunya. Canvia d'aires, que de vegades és molt bo.

Una abraçada,

Maria Mercè.

Carta 72

Benvolgut Joaquim,

Com et van les coses?Tu dius que bé, però les cartes teves jo les noto diferents. Estàveu -estaves- molt ben acostumats. La Dolores sabia portar tant bé al teu pare i a tu, i la casa... I la feina, que segons deies tenies una secretària que valia un imperi... Però dóna-li temps a la nova que ja n'aprendrà. Fixa't en la bona voluntat que té, que fins vol portar la casa i tot! Llàstima que amb el teu pare no acabin de lligar. Mira de buscar una persona semblant a la Dolores i que el teu pare s'hi trobi a gust. Tindràs molt de guanyat. D'entrada la Rosalia -ai! la Lia- podrà dedicar-se de ple a la feina del despatx i tots hi sortireu guanyant.

Fa dies que no he escrit i ja no recordo que explicava en l'última carta. Ah, si, em sembla que deia moltes bajanades per distreure al teu pare. Ara la recordo. fas bé de no llegir-la davant de la Lia, ja que em dius que ni entén el català ni com a vosaltres us fan tanta gràcia.

A Catalunya hi ha novetats: s'ha inaugurat el Sincrotró Alba, el més potent del sur d'Europa. Ara ja no caldrà anar a Ginebra -o a Grenoble?- per a poder destriar mostres que només es poden desxifrar amb aquesta màquina. Ara ja hi ha cua d'empreses d'altres països que volen venir aquí a fer proves. Un dia vaig assistir a una conferència que parlava del Sincrotró i de les Nano Tecnologies. No era cosa de "nanos", eh? Era una cosa molt seriosa. El professor ho explicava tant bé que tothom ho entenia, però si t'ho tingués d'explicar jo...

Novetats al Monestir de Santes Creus: han obert la tomba del Rei Pere el Gran,fill de Jaume Primer. No s'havia obert mai en els sis o set-cents anys que li van enterrar. Ara estudiaran el que en queda. De moment han descobert que era molt alt per la seva època, un metre setanta-tres centímetres. Era tant alt que per col·locar-lo al bagul -que era una banyera de pórfid- li van haver de serrar els peus perquè no hi cabia. Els van trobar al mig de les seves cames.

Ja sabien que l'havien enterrat amb hàbit de monjo, i potser per això la seva tomba no va ser mai profanada. Si anava de monjo no podia tenir riqueses dins del bagul. O potser ja era una persona prou intel·ligent que ja sabia que de poc li havia de servir posar-se un collaret de pedres precioses pel viatge que havia de fer. Per tant no devia despertar mai cobejances.

Em van explicar un acudit d'un pare molt gasiu que al morir va ordenar als seus fills que traguessin tots els valors dels bancs i convertits en monedes els hi posessin al seu bagul. Els fills estaven molt compungits veient aquell munt de bitllets de banc que estaven a punt de desaparèixer, però ningú no l'havia contradit. A l'últim moment, però, al fill petit se li va ocórrer dir: -"Com anirà tant carregat el pare? Recollim els diners i deixem-li les targetes de crèdit, serà més còmode". -Quina bona pensada! Tots hi van estar d'acord. I és que per viatjar s'ha d'anar lleuger d'equipatge.

L'any passat per aquest temps us donava la llauna parlant de les orenetes que no acabaven mai d'arribar. Ara tinc més paciència, ja sé que són molt llestes i amb el temps que ens fa, que encara que sigui primavera no podem deixar els abrics, no vindran pas. Només alguns dies, al migdia, llueix un sol que no escalfa gaire. Tan sols als grans magatzems fa temps que ens anuncien : "Ja és primavera en el Corte Inglés!" i les orenetes no deuen saber llegir...

No pateixo, tot arribarà.

Una abraçada ben forta.

Maria Mercè.

Carta 71

Benvolgut Joaquim,

He pensat que el teu pare deu trobar-se molt sol sense la Dolores i per això torno a escriure, per comentar-li algunes xafarderies del nostre carrer, perquè es distregui.

Ho teníeu tant ben muntat,amb la Dolores! Cal paciència per acostumar-se als canvis. La Rosalia segur que fa tot el que pot, però per ella és nova i quan un és gran els canvis sempre son un trasbals. La Lia, com es fa dir, segur que va molt més ràpida a fer les coses que no la Dolores, però ell ja estava acostumat al seu ritme. Però no deixis que en contes de Lia li digui Lianta, pot portar mal estar.

He fet memòria de que més podria explicar del nostre carrer i he recordat una facècia que va passar quan vosaltres ja n'hèreu fora. Però encara que no conegui els personatges pot servir per distreure'l una mica.

Poques cases més avall de la meva teníem un exhibicionista. Amb mi, al ser tant veïns no ho havia practicat mai, però si amb molta gent de la que passava pel carrer. S'estava cap al tard al portal de casa seva, repenjat a la paret i vestit amb gavardina... Era la seva distracció. Una distracció ben barata, la gavardina sempre era la mateixa i el que exhibia suposo que també.

I també unes quantes cases més amunt de la meva hi vivia un "Amic del sol" , li agradava prendre'l sense interferència. Al terrat de casa seva. Ell ho explicava, i deia que era d'allò més sa. Era un home gran que no devia treballar, perquè segons explicaven el prenia tots els matins... o potser feia de sereno en alguna fàbrica i tenia els matins lliures. De fet no molestava perquè era un terrat que no era accessible a mirades veïnals. Però sí que hi devia haver algú que podia accedir-hi perquè males llengües deien que la seva veïna cada migdia pujava a estendre roba per poca bugada que tingués.

I tot això em recorda aquell acudit d'una dona que vivia sola i es queixava de que al pis de davant del seu hi havia un exhibicionista. Fins va anar a queixar-se a l'Ajuntament. -"Dona, li diguérem, si pel que vostè explica el senyor es passeja pel pis sense roba, nosaltres no podem impedir-ho." - Però la dona insistia, -"Vingui, senyor alcalde, vingui! Vull que ho vegi amb els seus propis ulls, i sabrà lo molest que és".

I l'alcalde hi va anar. Va mirar per la finestra del menjador i no va veure res... -"No, des d'aquí no que no es veu res, però pugi a dalt de la taula, ja veurà quin espectacle!".

Espero que entre una enraonia i una altre el teu pare haurà passat una estona distreta. D'això es tracta.

Una abraçada i fins a una altre.

Maria Mercè.

Carta 70

Hola Joaquim!

Per fi he rebut carta teva! No és veritat quan diuen : "si no hi ha notícies, bones notícies", perquè el que m'escrius, de bo no en té res.

Pobra Dolores! Quina mort més estúpida! Potser la única cosa que té de bo és que ha estat ràpida, però morir atropellada... I quin disgust per a vosaltres que ja la teníeu com de la família. Ella que no en tenia de família, segons m'havies dit...

I ara trobar qui t'ajudi a cuidar el pare... Em faig càrrec que no m'hagis escrit, amb aquest daltabaix. I no solament hauràs de canviar de "cuidadora" sinó que també has canviat de secretària. Pel que m'expliques sembla que la nova és molt eficient. Ja et convé... Però, vols dir que no vol abastar massa feina? Portar la casa als matins i els comptes a les tardes? I em dius que el teu pare no ho veu clar, jo tampoc li veig, però jo ja soc gran i ella deu ser jove, i les joves, amb un giravolt de faldilles s'enduen tota la feina.

Be, això devia ser abans, ara amb un giravolt de texans no sé que se'n poden endur. Però no avancem esdeveniments, pots estar content de que et vulgui ajudar.

Aquí estem passant un hivern que no s'acaba mai. Avui hem tingut un temporal de neu i vent com feia anys que no n'haviem patit un de tant fort. Tot ha quedat paralitzat. Nevava tant que les màquines llevaneus no donaven abast a treure la que hi havia a la carretera, que als pocs moments ja tornava a estar intransitable. Si això passava a les carreteres principals imaginat a les secundàries que ja ni tant sols hi entraven. Molts pobles estan incomunicats. I el mar? Unes onades de cinc i sis metres i un vent que ha tombat arbres, torres d'alta tensió, grans zones s'han quedat sense corrent... Els trens bloquejats entre dues estacions, les carreteres tallades... i molts molts cotxes immobilitzats degut a aquest efecte dòmino que és imprevisible com ho son totes les coses de la naturalesa.

I de la vida. La vida, que sembla que la tinguem organitzada i en un moment se't capgira sense que no puguis fer-hi res.

Han dit que demà ja sortiria el sol. No sé quants dies li costarà fondre la gran quantitat de neu acumulada. El que sí que han anunciat és que farà molt de fred. El fred amb sol és més suportable, és com si diguéssim: "Las penas con pan son menos". (Ja em semblava a mi que no podia passar escriure una carta sense que hi sortís un refrany o una frase feta!)

Espero que els canvis que s'han produït a casa teva amb la mort de la Dolores, tinguin aviat solució. Com si diguéssim, que s'acabi la tempesta i que surti aviat el sol. Si estiguéssiu més a la vora miraria d'ajudar, però... només ho puc fer de pensament.

Una abraçada

Maria Mercè.

Carta 69

Volgut Joaquim, que ha passat?

Tu que sempre contestes tan de pressa a les meves cartes, aquesta vegada fa dies que n'espero i no sé que pensar-ne. Ja sé que "si no he han notícies, bones notícies", però no havia passat mai i estic una mica intranquil·la. El teu pare potser?

Es clar que les cartes també es poden perdre... Però una vegada em van explicar que les úniques cartes que es perden son les que no s'escriuen.

També em van explicar que a una oficina de Correus una vegada va arribar-hi una carta que només deia: PARA MI PADRE. Els empleats hi van fer molta broma i la van desar com a cosa curiosa. Al cap d' un temps s'hi va presentar un home i va demanar cridant: "Que hi ha carta del meu fill?" "Oi tan!" li van contestar, i li van donar la carta que guardaven.

Be, espero que no tinguis cap problema gros que t' impedeixi escriure. Últimament estaves preocupat perquè s'havia casat la teva secretària i n'estaves buscant una que fos tant eficient com ella. Encara la busques?

Mira, dec estar preocupada perquè m'he quedat una mica en blanc... Doncs acabo la carta i ja t'escriuré un altre dia.

Records al teu pare, a la Dolores i espero que tot et vagi bé.

Maria Mercè.

Carta 68

Hola Joaquim!

Com et va la vida? Intueixo que bé, encara que per el poc que m'expliques no puc endevinar massa cosses. Em baso en el que diu el refrany, més o menys arranjat: -"Poques notícies, bones notícies". La feina se't deu haver solucionat perquè tampoc me'n parles...Has substituït la secretària que se't va casar?

Diumenge vaig tornar a fer turisme per Catalunya. Vaig anar a Tarragona amb els amics de l'Art Romànic. Ens van explicar i ensenyar els monuments que van ser començats pels romans i que van acabar transformant-se en gòtics conforme anava passant el temps.

Que arriba a ser gran Tarragona i quants monuments que té! Vaig acabar ben cansada. Cansada d'estar escoltant a peu dret... El guia ho explicava molt bé i sabia greu deixar-s'ho perdre, però una paradeta- un "break" per prendre alguna cosa - no hauria anat malament.

Quan veus aquelles pedres que forment el basament de les muralles... gairebé tant altes com una persona, no t'imagines com les podien manipular en una època que no hi havia els mateixos mitjans que tenim ara. Però devien tenir molta voluntat i enginy i molta gent per a contribuir-hi. I molt de temps per a dedicar-hi.

A la tarda vam anar a veure el castell de Tamariu. a Altafulla. El vam veure per fora. És propietat privada, encara que actualment d'una part n'han fet un restaurant; i si hi vas a dinar te l'ensenyen. Però nosaltres ja havíem dinat. Vam veure el mar. Feia un dia rúfol i plujós i la mar estava picada. La sorra mullada. Era un dia d'hivern.

Jo vaig recordar una llegenda que sabia d'aquell lloc.

Altafulla és poble de bruixes. N'hi havien de veritat o és que els convenia als contrabandistes fer creure que n'hi havien? A les nits la gent no sortia de casa per por de trobar-les i ells tenien el camp lliure.

Però n' hi havien... quan desapareixia la claror del sol , a "l'entrellusca" més d'un havia vist la silueta d'una dona vestida de negre amb mocador al cap que es dirigia apressadament cap a ... no sabien on però que feia per manera de que no la reconeguessin. Expliquen del cas que més d'una, quan es veia descoberta, es treia el cap i l'amagava sota el braç!

Hi havia un pescador que cada nit deixava varada la barca a la sorra i molts dies al matí se la trobava mullada com si hagués sortit a pescar de nit. Estava molt intrigat i un dia volgué esbrinar que era el que passava. S'amagà ben amagat al fons de la barca i esperà esdeveniments. Quan era prop de la mitja nit van comparèixer uns ocells negres que es van anat col·locant a tot el voltant i de sobte, a una veu que va cridar: "Voga a la una! Voga a les dues i voga a les tres!" Aquells ocells es van convertir en dones i la barca començà a lliscar sobre l'aigua sense fer ni mica de soroll. Qui la conduïa? i d' on sortia tanta força? El pescador no va poder-ho endevinar, però sabia que ell mai havia agafat aquella velocitat. El cap li donava voltes, les dones reien i xisclaven i amb la mateixa suavitat que s'havien fet a la mar van aterrar en una platja. Les dones van saltar alegrement de la barca i cuita-corrent es van treure els vestits negres i van quedar ben lleugeres de roba.

No feia fred però van reunir-se al costat d' una foguera que hi havia encesa i van començar de ballar. El pescador, també va saltar de la barca i va mirar de collir alguna branca dels arbres que per allí creixien. Uns arbres que no havia vist mai. Es va tornar a arraulir perquè no el veiessin però anava repassant les balladores... gairebé les coneixia totes. El que no va reconèixer van ser les seves parelles. Quins homes més estranys. A la claror de les flames tots es veien molt vermells.

Abans que no es fes de dia la dansa es va acabar i les dones van tornar a la barca vestides de negre. Altre cop la cursa endimoniada, les dones es van tornar ocells quan van arribar a Altafulla, i cadascuna va seguir el camí de casa seva.

Al matí, el pescador es va presentar a l'Ajuntament per explicar a l'alcalde el que havia vist la nit abans. L'alcalde va riure. -"Devies haver begut, oi? - No senyor, gens ni mica" - Li va ensenyar la branca que havia collit d'aquella terra estranya. L'alcalde tampoc l'havia vista mai... -"Això ho fa el vi...- va començar de dir mig rient. -"Doncs no rigui tant que li puc anomenar cada una de les dones que ballaven amb aquells homes vermells. La seva, la més airosa, la fornera la seguia, la... " "Para! Para!" -cridava l'alcalde que ja es temia alguna cosa de la seva dona- "Què vols? Uns rems nous? Una barca nova? Però per favor no diguis res."

El pescador s'ho pensà una mica... Una barca nova! Prou que li convenia, però... -"Miri, senyor alcalde, la barca no diré que no m'anés bé, però... poder explicar al cafè quines son les dones d'aquest poble que anaven a la barca! Això no té preu! "

La sabies? doncs ara ja la saps!

Maria Mercè.


Llimones

La cama trencada. Tota enguixada. Rígida, sense poder fer-ne res. Se la mirava i no la veia seva. Tant blanca! I pensar que a l'estiu era tan morena! S'havia de ser molt optimista per pensar que dintre d'un temps tot tornaria a ser com abans. La Júlia no era pessimista però era realista... sis setmanes amb la cama estirada i sense fer cap moviment, ja comprenia que per tornar a estar com abans hi hauria molta feina. Feina a recuperar-se... Sort que de voluntat no n'hi faltava i sabia que faria tot el que li manessin per a poder estar en plena forma.

En plena forma!... Setanta anys... com pot ser de "plena" en aquesta edat?
Si, era molt caminadora, no agafava mai ascensors, sempre estava ocupada, la casa, la família, i l'escultura. L'escultura, la seva gran passió. Treballava a peu dret i no es cansava mai. Per això aquesta immobilitat d'ara la tenia desconcertada.

Les amigues la visitaven, li portaven llibres, algun CD d'algun concert que s'havia deixat perdre...Però un dia té moltes hores i de vegades costa de que passin. Quan es cansava de llegir, mirava per la finestra... El que més veia eren teulades, més velles, més noves, més dretes, més tortes... algun cobert tapat només amb uralita... i terrats, molts terrats. Uns terrats desaprofitats ara que era hivern. A l'estiu a més d'un hi havia una petita piscina que feia les delícies dels menuts i també refrescava als no tant. Però ara, amb temperatures ratllant el 0º, els terrats estaven buits. No hi sortia ningú, no hi estenien la roba, per por de que se'ls glacés.

Ella, però, se'ls mirava. Potser estaria de sort i es veuria algun moviment... N'hi havia un de no massa gran que encara l'empetitia uns immensos gerros amb ... fulles? No ho distingia prou bé, però la feien patir, aquelles fulles o aquells arbusts si no els tapaven se'ls hi moririen. Oh! N'hi havia un que tenia tota la pinta de ser un llimoner. Tant delicats com són. La Júlia patia. Va preguntar a una veïna que la va anar a visitar, si coneixia els propietaris d'aquell terrat. Era del carrer paral·lel, -el que vulgarment es diu, el carrer de sobre, o el carrer de més amunt- No, no els coneixia, però tenia una amiga, que sabia tota la vida i miracles de la gent que vivia al barri. -"Segur que l'Antonieta ho sabrà!" I l'Antonieta ho va saber.

Una tarda va anar a visitar la Júlia i encarades totes dues a la finestra, va anar passant revista de cada casa, finestra, terrat, xemeneia nova -"Aquests s'han fet una llar de foc fa poc"- que se'ls posava a tret.

Llàstima! El terrat que la preocupava, s'hi veia la porta tancada i l' Antonieta potser era la única casa que no en coneixia els propietaris. -"Però no et preocupis! Conec als del costat, ja miraré que s'hi pot fer..."

No van passar ni dos dies que l'Antonieta ja va portar notícies fresques. Aquella casa, actualment estava deshabitada. El propietari, un xicot força jove, acabava de separar-se, més ben dit, la seva dona l'havia deixat! I ell que era viatjant o representant, ara devia estar fora per feina. Sí, era un llimoner! Quina llàstima!

Quina llàstima pel llimoner i pel propietari que l'havia deixat la dona! -"M'ha dit la meva amiga que és un xicot tant ben plantat, amable, educat i que es guanya molt bé la vida. Vés com l'ha pogut deixar? Tant escassos que van els homes!...

Encara no havien passat les sis setmanes de cama enguixada que una tarda la Júlia va veure moviment a la galeria. Un home i una dona, estaven tapant el llimoner... Es miraven les altres plantes, feien comentaris, reien... La Júlia ja podia estar tranquil·la.

. . . . .

És estiu. La cama ja no és blanca si no que comença d'estar moreneta. Molts esforços de recuperació i sembla que la Júlia ja torna a estar "en forma". Els terrats que es veuen des de la seva finestra, ara estan més animats. Llàstima! Ara que no té temps per mirar-s'els!

Un dia rep una visita. Una parella molt somrient. Ella és amiga de l'Antonieta...Li porten llimones, sort en van tenir del seu avís! Ell, molt educat li pregunta per la cama. Si, gràcies a ella es van conèixer.

La Júlia pensa que què deu tenir de dolent aquest xicot que la dona el vagi deixar... Misteris. La veïna que li va ajudar a salvar el llimoner sembla que li troba totes les gràcies.

Maria Mercè Lleonart.

Carta 67

Benvolgut Joaquim,

Hem tingut -estem tenint- molts dies de pluja i molta neu al voltant nostre. Aquí la neu no l'hem vist però en notem els efectes. Ara, però, ens han donat un respir i aquest migdia hem vist el sol i encara que tímidament, el continuem veient. Com s' agraeix! Es ben cert que si no tinguéssim problemes no sabríem apreciar els dies bons que de tant en tant gaudim.

Avui és dimecres de Cendra i comença la Quaresma. S'ha acabat el Carnestoltes, s'han acabat les disbauxes! Ara toca austeritat. Austeritat forçada, perquè amb la crisi que estem patint no es temps propici per massa disbauxa. Encara sort que amb la quaresma arriba el temps dels bunyols, és tot un consol.

Brunyols, en diuen per terres de Girona, que es veu que són la gent que se'ls van inventar. Un gran invent que ha copiat tothom. Quines postres més delicioses. Son tant bons que no cal guardar-los per les postres del dinar o del sopar, potser com millor s'aprecien son menjats a mitja tarda. A l'hora de berenar.

Recordes el berenar típic de pa amb xocolata? Que arriba a ser bo encara. Un pa cruixent i una xocolata negra!... També de petits de vegades ens donaven pa amb oli i sucre, i pa amb vi i sucre! Quin pecat, diríem ara! Ara que no se'ls deixa beure vi a les criatures. Es clar que sortíem tant contents a jugar al carrer!
Un carrer que només et calia vigilar que no t'atropellés un carro, o bé una bicicleta... encara que totes anaven proveïdes de timbre per avisar. No com ara que hi ha incívics que van per la vorera silenciosament!

Tinc escrit un conte curt que parla del berenar. Ara el buscaré i te'l transcriuré.

A mitja Quaresma hi ha La Serra Vella. Em sembla que l'any passat ja te'n vaig parlar. Però ara no se'n parla. Gairebé ningú sap el que és. Fa pocs dies que ho vam recordar amb uns amics i em van demanar que escrivís "una carta al director" per reivindicar aquella tradició. Com que soc obedient ho vaig fer. Ja veurem que en sortirà. Si estiguéssiu aquí vindria a "serrar" a casa treva. Amb un cistellet per que me l'omplíssiu i cantaria la cançó:

Serra vinaire en volem fer
per guanyar-hi algun diner.
Serra la vella, la de la paella.
Serra la jove, aquella que és més tova.
Mestressa porteu ous
que demà serà dijous.
Mestressa porteu cansalada
que la serra està esmussada.
Mestressa porteu vi,
per passar aquest sant camí!

El teu pare riuria i segur que ho recordaria... Hi ha més estrofes, i canvia la melodia. Es fa més airosa:

Del calaix al calaixó
vinguen ous a la cistella
del calaix al calaixó
vinguen ous al cistelló.

La meva filla em va explicar que per aquests dies en tenen un d'especial que deuria ser com ara el nostre Dijous Gras, però que ells en lloc de truites, fan "Panqueques". No sé ben bé que són, hauré d'anar a Anglaterra per aquestes dates. Em va dir que el Richard els feia molt bons.

Prou parlar de menjar que ja em fa venir gana. Me'n vaig a berenar.

Una abraça i un bon pa amb xocolata!

Maria Mercè.




LA BERENADA

-"Ei, Maria! Que berenes o sopes?-

Les eixides de les dues cases només estaven separades per una tanca de boixos, el que permetia a les veïnes comunicar-se si volien.

En aquella hora baixa de la tarda la Teresa, que havia sortit a recollir la roba estesa al final del pati, donà una ullada al pati del costat i veié a la seva veïna asseguda en una cadira baixa , amb un plat a la falda i menjant calmosament. La mirada perduda. Per això li havia preguntat amb to festiu: -"Que berenes o sopes?".

La Maria baixà dels núvols on semblava trobar-se i contestà la pregunta amb una explicació poc clara:

-Tenia gana hi he pensat amb la meva àvia...
-La teva àvia "Al-cel-sia"?
-Ai sí! Sempre em recordaré del teu fill petit, que un dia en sentir que la meva mare parlava de l' àvia i afegia "Al Cel sia"... Va aixecar el cap del que estava fent i va dir: -"A casa meva també en tenim una d' àvia Alcelsia!"-

Rigueren.

-Però que té a veure el que estàs fent amb la teva àvia?
-Doncs la meva àvia feia el que faig jo, quan tenia gana menjava sense esperar ningú. Ni berenava, ni sopava, menjava. Ella deia que si algú li preguntava que perquè no esperava al seu marit, ja li ho explicava: -"Si ve amorós, soparem tots dos, i si ve enfadat, jo ja hauré sopat"-I afegia: "Un home enfadat fa perdre la gana al del seu costat."

La Teresa restà convençuda. Poca estona més tard se la podia veure asseguda còmodament i menjant-se una llesca de pa regada amb vi negre i nevada de sucre.

Maria Mercè Lleonart.

Carta 66

Estimat Joaquim,

Sí, he tardat uns dies a contestar-te, però és que he fet molta feina! 6 Jerseïets 6! Com aquelles pancartes d'anys enrere que deien "Seis toros seis" per anunciar una corrida, doncs jo he fet sis jerseis per la meva futura néta. Tres de molt petitons pels primers temps i tres més que els hi podran posar fins al mig any. Són una -col·loquialment diria que son una monada- són molt graciosos i he gaudit molt fent-los. Les cartes i els contes s'han quedat enrere. Tot no pot ser.

Digues-li al teu pare si recorda que "repicar i anar a processó no pot ser".

Estic molt contenta amb l'explicació que m'has donat a la pregunta, que jo no entenia, "per Santa Llúcia, un pas de puça". Com es pot avançar el dia un pas de puça si encara no ha passat el solstici d'hivern? Veig que has fet els deures. Ja comences d' interessar-te per aquestes nicieses. Dius que abans de la reforma del calendari Gregorià, Santa Llúcia s'esqueia pel mes de gener... Així si que s'entén que el dia s' allargui! Ara que estem al mes de febrer ja s'hi coneix molt cada tarda amb la claror... menys aquesta setmana, que plou i amb els dies tant grisos no distingeixes el mati de la tarda. No saps si dines o sopes.

Vaig estar a casa del meu fill i em vaig entretenir molt abans d'anar a dormir amb un llibre molt interessant. El llibre tractava de les obres fetes amb pedra seca. Les cabanes, els murs dels camps... Son vertaderes obres d'enginyeria. El llibre més que tot estudiava les que es troben per la comarca de les Garrigues, (Lleida) on el fred és molt intens. I les feien molt grans per guardar-hi la mula. La mula era un bé molt preuat, sense no haurien pogut fer els treballs del camp. Una mula costava molts diners i s'havia de cuidar. (Ja ho diuen, "una peça ben cuidada pot durar molts anys") Si quan arribaven al lloc de recollir les olives, la mula estava suada, podia agafar un fort refredat, no se la podia deixar a l'intempèrie. Per això la cabana havia de ser gran.

Terra d'oliveres, amb bancals guanyats a la muntanya, anivellats per poder-hi fer créixer uns pocs arbres a cada tros. Mostrava fotografies de fins un petit bancal per una olivera sola. Explicava com després de la recollida de les olives molts treballadors es quedaven per desbrossar el terreny i guanyar-ne a base de marges de pedra. Feina dura que necessitava força gent. S'havia de picar la pedra i deixar-la a daus petits abans de col·locar-la. Explicava el que menjaven: verdures el temps amb patates i un tall de cansalada. Del suc en feien sopes per aprofitar el pa sec. I el que em va resultar curiós és que d' aquestes sopes, de vegades en deien "sopes cegues".

Si tenien un ou l'esclafaven al mig del tupí. Allò semblava talment un ull; si no en tenien, aquell dia menjaven sopes cegues!

Es curiós, sempre trobo coses interessants a l'hora d'anar a dormir. Cada setmana amb els bons propòsits que acostumo a fer-me, gairebé sempre hi ha el d'anar a dormir d'hora, i sempre surt repetit setmana rere setmana. (Del de llevar-me d'hora val més que no en parlem.) Es com allò que hem dit abans, "repicar i anar a processó no pot ser."

No parlem d' intimitats, val més parlar de cabanes de pedra seca que no comprometen ningú. Ara hi ha molta afició a visitar-les i a conservar-les. Recordo que entre les prioritats que es donaven als temes que podien ser interessants per fer-ne un llibre-guia, en alguna reunió de la Comissió de Publicacions dels Centre Excursionista e Catalunya, sempre sortien les edificacions de pedra seca, a més dels dólmens, i els colomars medievals, que no en queden gaire.

Quina barra els feudals! Aixecaven un colomar prop dels camps i així tenien la pitança assegurada pels seus coloms! En detriment de la producció de gra dels seus súbdits. (Em sembla que m'embranco en qüestions que desconec). Però sí que coneixia un senyor que es dedicava a descobrir i retratar colomars, en Joan Tous, ja es va morir. En va arribar a fer un llibre. Una vegada volent-lo ajudar li vaig donar una pista: en uns camps prop de Solsona em semblava que n'havia vist un. Pobre! El que jo havia pres per un colomar no era sinó una immensa conillera molt deteriorada! Sort que era un gran excursionista i li agradava molt caminar.

Vaig escriure un petit conte. Com que no els critiques mai, jo vaig fent! Ja diràs prou.

Records al teu pare i a la Dolores.

Una abraçada

Maria Mercè.



OUS I OUS I MÉS OUS.


De sempre la família havia tingut una parada al mercat. Un mercat gran i ben assortit tal com corresponia a la ciutat on estava emplaçat. Ella hi treballava, despatxava ous, ous i res més que ous. Era poc distreta la mercaderia, rossos, blancs, més petits, més grossos, frescos i no tant... Algun de trencat... eren més barats.

Un dia es va trobar amb una compradora que li va dir: "Es veritat que els ous esquerdats o una mica trencats són més barats? Doncs trenqui-me'n mitja dotzena."

Tret d'aquesta anècdota no en tenia cap més per explicar. Sempre era igual, una dotzena, mitja dotzena, rossos, blancs, grossos, petits, del dia, del dia abans, o de l' endemà... Ah! Hi havien els ous de guatlla, petits petits! i els d'estruç que gairebé ningú comprava, espantaven de tan grossos. Ni les famílies nombroses sabien que fer-ne.

Era molt monòton despatxar ous. I encara sort que en venia molts i no tenia gaire temps per estar sense fer res. Així i tot sempre era el mateix.

Un dia sense saber com, anant pel carrer es va entrebancar, va caure i es va trencar el canell esquerra. -(Ella en deia la "muñeca") No va poder despatxar. Amb una sola ma, posar els ous dins les oueres, cobrar, tornar canvi... Li van posar una substituta i es va tenir de quedar a casa. Sense la feina habitual li sobraven hores. No estava acostumada a veure la tele i llegir la cansava. Els llibres pesaven. Només el diari obert a sobre una taula li anava bé. Així i tot enyorava la parada, les poques paraules que intercanviava amb els clients li feien molta falta...

I sense adonar-se'n es va trobar dibuixant ous. Primer eren tímids intents als marges de pàgina. Ous petits, tots iguals. Després els hi va fer cara, ulls, boca cabells... després van venir les variacions. Potenciava més els ulls, o la boca, o els hi feia un nas immens. després va ser el pentinat: serrells, rínxols, ondes, trenes... No s'hauria pensat mai que tingués tanta imaginació. Després ja va buscar paper més gran i en feia de diferents mides i colors.

Els dies se li van fer curts fins que li van treure el guix. La casa estava plena de dibuixos. Hi havia ous per tot arreu. I aquests ni es trencaven ni caducaven. Es clar que tampoc no es podien menjar, ni beure, ni vendre...

No? Perquè no? Perquè no s' inventava una dotzena d'onze i n' hi posava un de pintat? Els vendria més barats.

La mare va posar el crit al cel. Això seria pìtjor que el negoci del Robert i les cabres, que en donava dues de blanques per una de negra! Els ous sempre s'han venut per dotzenes i no se'n parli més.

La filla li va replicar, de que venia la dita: "dotzena de frare"? No en donaven tretze en lloc de dotze? Doncs ella faria dotzenes d'onze.

El dia que va tornar a la parada la va decorar amb tot el material que tenia acumulat. Va ser divertit. Es va transformar en una parada diferent, alegra i dinàmica. Va rebaixar preus. No ben bé a la proporció deguda, però n'oferia onze i un de cartró. La gent pagava, triava el dibuix que més li agradava i en sortia contenta.

Tanta va ser la demanda que no li quedava temps per reposar les existències. Ella prou passava per carrers mal empedrats i s'enfilava on no devia, però mai hi va haver sort! Ni va caure ni es va trencar cap més canell. Va tenir de treure's hores de dormir per poder seguir dibuixant o tancar la paradeta.

Maria Mercè.

Carta 65

Hola Joaquim!

Vols caramels? Encara en tinc les butxaques plenes dels que llençaven els carreters -o qui fossin- els que anaven a la Passada del dia de sant Antoni! Quina cavalcada més lluïda. Tot i que el dia no acompanyava, fred i rúfol i espurnejant com si anés a ploure. Però els genets es mostraven impertèrrits i els cavalls també. Tots tenien el seu mèrit. I se'ls veia contents, i magnànims, ens apedregaven amb caramels als soferts badocs que miràvem la Passada. Semblava que no hi hagués crisi. Però al Diari va sortir un comentari que deia: "aquest any, degut a la crisi, -no sé quina "colla"- no havia tret el carro gros."

El Carro gros! Això em recorda -i ho recordarà el teu pare- que quan en una casa hi havia hagut un daltabaix, o algun fill n'havia fet una de grossa, el pare treia el "Sant Cristo Gros!" Evidentment era una metàfora, perquè no crec que a les cases tinguessin massa "Sants Cristos" ni de varies mides... Però ho havia sentit a dir. A casa meva no l'havien tret mai. Érem gent molt pacífica. Jo vaig ser una nena dòcil i una mica tímida fins que no vaig ser gran i bastant gran! I al meu germà, molts anys més jove que jo, no recordo que li haguessin tret mai el "Sant Cristo Gros".

Amb el meu germà ens portem molts anys. Jo vaig ser filla única durant molt temps i recordo que el naixement del Ton va ser rebut amb molta alegria per part de tots. A la tarda del mateix dia que havia nascut em van fer anar a donar la nova a casa d'uns parents. Allà em va rebre l'àvia de la casa. Una àvia que recordava les caricatures de les bruixes dels contes. Tenia ja molts anys però si n'hagués viscut més potser no hauria pogut menjar, de tant com el nas se li acostava a la barbeta i li quedava la boca ensorrada. Amb uns ullets petits i maliciosos i una mitja rialleta de conill em va dir: -"Vaja, vaja! Que us ha nascut un noi!... Saps que vol dir això? Que tu has caigut de l'escambell! Ja teniu hereu! Ja no seràs pubilla!"

Jo no havia sentit a parlar mai d'un escambell ni d'hereus ni de pubilles. Quan ho vaig explicar als de casa s' hi van fer un tip de riure però llavors es van posar seriosos i van comentar la mala baba que duia aquella dona que per tot comentari de felicitació només havia sabut posar malestar on no n'hi havia. El Ton i jo sempre ens hem sentit germans -germans i cosins perquè tenim el mateix pare però diferent mare tot i que eren germanes- però mai "Hereu i Pubilla". I pensar que hi ha un vers del segle passat que tracta d'això, d'una nena de quatre anys que li neix un germanet i tant li diuen que ha deixat de ser pubilla que acaba morint-se. Jo he sobreviscut.

Estem a ple hivern, fa uns dies molt freds i a Sabadell no podem queixar-nos, som uns privilegiats, ni ens ofega la neu ni ens quedem gelats. Tot es pot suportar. Però hi ha contrades que si, que amb la neu i les gelades han patit força.

Si, ja sé que he passat uns quants dies sense escriure. Em pensava que no ho notaries, però de seguida et queixes! Dius que tocava que et parlés de la Setmana dels Barbuts? Em sembla que encara hi som. Hauré de mirar el Santoral. Es la setmana que hi ha més Sants ermitans i al portar barba quasi tots se li dona aquest nom.

Ja t'he parlat de Sant Antoni, el del porquet. Diuen que quan va arribar a un poble a predicar el primer que el va sortir a rebre va ser una truja amb un garrí que tenia una pota trencada. El va deixar als peus del Sant i aquest el va curar.Sense quiròfan ni anestèsia. La bèstia va sortir corrent a reunir-se amb els seus germans. La seva mare, agraïda, es va quedar als peus del Sant. I encara hi és. A totes les representacions hi surt, quieta i submisa.

Per sant Antoni el dia s'allarga un pas de dimoni. Per Sant Esteve un pas de llebre i per Nadal un pas pardal. També diuen per santa Llúcia un pas de puça. Els primers els entenc, però aquest últim no. Si santa Llúcia és el 13 de desembre, i encara no ha passat el solstici d'hivern, com és pot allargar?

A veure si m'ho aclareixes.

Adéu i fins a una altra.

Maria Mercè.


Un diari no diari


Avui he berenat amb amigues,‭ ‬unes amigues que ja ho érem quan teníem molts pocs anys‭; ‬després,‭ ‬la vida ens va dur a cadascuna de nosaltres per camins ben diferents.‭ ‬Ara,‭ ‬vint o trenta anys després ens fa gràcia tornar-nos a trobar un cop al mes.‭ ‬Som ben diferents‭! ‬I quan érem solteres semblava que totes tinguéssim les mateixes aficions,‭ ‬i ara,‭ ‬molts dies haig d'esforçar-me per no deixar-les abans de l'hora prevista,‭ ‬de tan poc com m'interessen les coses que estan dient.‭ ‬I quina dèria tenen en recordar el passat‭! ‬Les seves famílies,‭ ‬les seves festes familiars i amb qui es relacionaven...‭ ‬Sembla que cap d'elles tingui ganes de parlar del present.‭ ‬Si ho fan és per ponderar les gràcies dels seus nets i com que jo no tinc nets...‭ ‬deu ser enveja el que sento.‭

Sembla que enyorin els temps passats,‭ ‬quan tenien tantes minyones i llurs mamàs les feien anar de visita a casa de les tietes i les cosines...‭ ‬No entenc com podia ser-ne amiga en la meva joventut si jo no tenia ni‭ "‬mamà‭" ‬ni tantes minyones‭ ‬-només una i gràcies-‭ ‬ni em feien anar de visita enlloc...‭ ‬Quan comencen amb aquests temes no puc ficar-hi cullerada i per això ho dec trobar avorrit.‭

Però avui no han parlat pas d'això i també m'he sentit desplaçada.‭ ‬Es veu que s'ha mort un bisbe que era fill de la nostra ciutat.‭ ‬Les seves germanes anaven al nostre col·legi.‭ (‬Caram‭! ‬Quin paper que hi té en aquest diari el col·legi.‭) ‬Doncs aquest bon senyor‭ ‬-Sa Eminència-‭ ‬va voler ser enterrat al seu poble i per tant aquesta setmana passada hi va haver un enterrament‭ "‬de pontifical‭"‬.‭ ‬L'església era gairebé tan plena de bisbes com de gent normal.‭ ‬Les meves amigues hi van assistir.‭ ‬No tenien prou boca per rememorar la festassa.‭ ‬Feia anys que no es veia una solemnitat igual a casa nostra,‭ ‬i van xalar de valent.

-‭"‬L'Església s'ha tornat tan pobra actualment que si vols veure una mica de solemnitat en els actes has d'anar a Montserrat o bé en alguna festivitat important a la Catedral‭" ‬-en això estaven totes d'acord-‭ "‬Llàstima que t'ho vagis deixar perdre‭!"‬,‭ ‬em deien.

Després han repassat tota la família del bisbe mort.‭ ‬M'he assabentat que una neboda seva té un gros problema.‭ ‬Un problema moral.‭ ‬Estava molt enamorada d'un xicot,‭ ‬molt bon xicot,‭ ‬que va tenir la mala sort de casar-se amb una noia una mica eixelebrada Van tenir un fill i després es van separar.‭ ‬Fins aquí força normal perquè de separacions n'hi ha cada dia.‭ ‬Però el que era problema és que per a la neboda d'un bisbe no quedava bé enamorar-se d'un xicot en aquestes condicions.‭ ‬Total que no sabia com dir-ho a la família que no es podrien casar per l'Església‭ ‬.‭ ‬Però vet aquí com en els temps actuals encara hi ha miracles,‭ ‬la neboda es va casar al Monestir de Sant Cugat i la va casar el seu oncle.‭ ‬-Sa Eminència-.‭ ‬Ara viuen molt feliços i esperen un fill.

Ben mirat aquestes amigues xerren molt però aprofundeixen molt poc.‭ ‬Tot escrivint-ho me parat a pensar que potser el nuvi la primera vegada només es va casar pel civil i per tant la segona res li impedia casar-se per l'església.

Vaja‭! ‬Ja he desmuntat el miracle.

‭ ‬.‭ ‬.‭ ‬.

S'ha mort aquella amiga que vaig portar-l'hi les roses.‭ ‬No creia que durés tant poc.‭ ‬Va ser una mort molt ràpida,‭ ‬Tant de temps com devia haver-hi pensat i es va acabar en un moment.‭ ‬No en sabem res del que ens espera.‭ ‬Res de res.‭ ‬Va deixar-ho tot,‭ ‬aquella rosa que no se li marciria mai,‭ ‬perquè ja estava marcida...‭ ‬Perquè guardem tantes coses‭? ‬Si ni les imprescindibles ens podrem endur.‭ ‬Quan fem la maleta per anar de viatge,‭ ‬que pensem tant en no deixar-nos res...‭ ‬I per l'últim viatge,‭ ‬el més important,‭ ‬no ens cal cap bagatge.

Hauríem de pensar-hi més,‭ ‬potser seríem més despresos.

A mi que em fa por viatjar sola perquè penso que no sabré quin avió serà el que em caldrà agafar,‭ ‬al darrer viatge no m'hi acompanyarà ningú.‭ ‬I sense haver-el fet mai ja sabré el camí.‭ ‬O potser no serà la primera vegada que el faci ni potser tampoc serà l'última.‭ ‬Tot és tan estrany.‭ ‬Hi ha tantes preguntes que no tenen resposta que val més no fer-te-les.‭

O potser sí.

Al proper berenar amb les amiguetes els plantejaré aquesta incògnita abans que comencin a parlar del què feien quan eren petites.‭


.‭ ‬.‭ ‬.


Fa dies que no continuo el diari començat.‭ ‬I no és que no tingui res per escriure,‭ ‬al contrari,‭ ‬podria bolcar-me i explicar moltes coses,‭ ‬però no ho faré perquè recordant el que deia la Virginia Wolf‭ ‬:‭ "‬Per a poder escriure les dones necessiten tenir una cambra pròpia‭; ‬una cambra pròpia no només vol dir un lloc on tancar-t‭'‬-hi per a poder escriure sense que et destorbin,‭ ‬no,‭ ‬vol dir poder comptar amb els mitjans suficients per a ser lliure i no haver-te de preocupar de si el que escrius pot ferir algú,‭ ‬pròxim o no,‭ ‬o bé algú de qui depenguis emocionalment o econòmica.‭" ‬I jo no em veig en cor‭ ‬-per ara,‭ ‬potser més endavant ho faré-‭ ‬d'escriure tot el que sento,‭ ‬tot el que em passa i tal com ho jutjo.

Per tant,‭ ‬tanco aquest diari que no ha arribat ni tan sols a ser diari.‭ ‬I si tinc ganes d'escriure,‭ ‬ho faré inventant personatges i procurant que no s'assemblin,‭ ‬ni de lluny,‭ ‬a les meves amistats.‭

Maria Mercè.‭

Carta 64

Volgut Joaquim,

Tu em dius que son obra de les meves cartes i jo no n'estic tant segura, però el que sí trobo és que el teu pare continua de molt bon humor. M'ha fet molta gràcia quan m'expliques com n'és de contrari a prendre medicaments. Potser ve d'una època que la gent es curava sense prendre'n tants. Recorda el vell acudit de l'home que va al metge i li paga els seus honoraris, -"perquè el metge ha de viure"- Després va a la farmàcia i compra els medicaments,"-perquè el farmacèutic, be ha de viure...-" I quan arriba a casa seva llença els medicaments -"perquè jo també haig de viure!"- Molt agut! I molt bona memòria. Segur que moltes coses que explico jo, ell les sap molt millor. Llàstima que no me les contradigui o me les amplii. Si parlés més seria una bona font de coneixements.

Tenim un hivern molt cru. Fa molt de fred. El teu pare dirà que quan ell era jove també i tindrà raó perquè jo recordo haver vist caramells de gel al pati de casa i gelar-se la roba si la tenies estesa. Es clar avui això ja no es veu perquè les màquines de rentar ja t'estalvien haver-la d'estendre. I bassals d'aigua ben presa pels carrers, també ho recordo. I tornem-hi! Avui ja no se'n veuen perquè tot els carrers estan asfaltats i no hi han bassals. Tant divertit com era trepitjar-los i trencar el gel!

Trencar el gel... Quina frase més metafòrica! Que difícil és trencar el gel de vegades. i quantes vegades, encara que no en tinguis ganes, has de trencar el gel per suavitzar una situació, o quantes vegades amb atreviment trenques el gel! I quins bons resultats que dóna! A voltes, si no haguessis trencat el gel no s'hauria donat pas a la conversa tant interessant que es va esdevenir!

És cert que diuen "mai et penediràs d'haver callat, sempre d'haver parlat", però de vegades, si no es parla... també et deixes perdre moltes ocasions interessants.
Una mica de cada cosa deu ser el més convenient.

Tornant al fred i a les nevades, a Sabadell no n'hem tingut, per sort! Perquè la neu és molt maca però els problemes que porta no els veus fins que te'ls trobes. Aquest pensament és de persona gran i assenyada, ja dec ser-ho i no me'n adono fins que faig afirmacions d'aquesta índole. Per la tele sortia l'alegria dels infants tirant-se boles de neu i sense poder anar a l'escola... Entre ells i jo... A mi m'agrada veure-la, però no tocar-la, ells, allà on posen la vista posen els dits. Només cal veure la feina que tenen les mares quan van a comprar amb una criatura: -"No toquis res! Això no es toca! "

Esclar que també he vist persones grans que van a comprar fruita i han de palpar-la, no en tenen prou per calibrar-la amb la mirada. Els pobres kiwis sempre en surten macats. Si no ho toquen no s'ho creuen.

Sant Tomàs va ser el precursor d'aquesta pràctica?

Tornant a parlar del fred, ara vindrà la setmana dels barbuts. Ja te'n vaig parlar l'any passat. Si que fa temps que ens escrivim! Hauré de repassar les cartes, no fos cas que em repetís massa. Però, esclar, si arriba la setmana dels barbuts, be te n'hauré de parlar, i de recordar-ho al teu pare, i jo quina culpa hi tinc de que l'any no sigui més variat. Caldrà que busqui alguna anècdota d'un sant ermità barbut, per fer-ho diferent.

Portes barba?

Adéu.

Maria Mercè.



UN‭ ‬DIARI‭ ‬NO‭ ‬DIARI

. . .

Avui he berenat amb amigues,‭ ‬unes amigues que ja ho érem quan teníem molts pocs anys‭; ‬després,‭ ‬la vida ens va dur a cadascuna de nosaltres per camins ben diferents.‭ ‬Ara,‭ ‬vint o trenta anys després ens fa gràcia tornar-nos a trobar un cop al mes.‭ ‬Som ben diferents‭! ‬I quan érem solteres semblava que totes tinguéssim les mateixes aficions,‭ ‬i ara,‭ ‬molts dies haig d'esforçar-me per no deixar-les abans de l'hora prevista,‭ ‬de tan poc com m'interessen les coses que estan dient.‭ ‬I quina dèria tenen en recordar el passat‭! ‬Les seves famílies,‭ ‬les seves festes familiars i amb qui es relacionaven...‭ ‬Sembla que cap d'elles tingui ganes de parlar del present.‭ ‬Si ho fan és per ponderar les gràcies dels seus nets i com que jo no tinc nets...‭ ‬deu ser enveja el que sento.‭

Sembla que enyorin els temps passats,‭ ‬quan tenien tantes minyones i llurs mamàs les feien anar de visita a casa de les tietes i les cosines...‭ ‬No entenc com podia ser-ne amiga en la meva joventut si jo no tenia ni‭ "‬mamà‭" ‬ni tantes minyones‭ ‬-només una i gràcies-‭ ‬ni em feien anar de visita enlloc...‭ ‬Quan comencen amb aquests temes no puc ficar-hi cullerada i per això ho dec trobar avorrit.‭

Però avui no han parlat pas d'això i també m'he sentit desplaçada.‭ ‬Es veu que s'ha mort un bisbe que era fill de la nostra ciutat.‭ ‬Les seves germanes anaven al nostre col·legi.‭ (‬Caram‭! ‬Quin paper que hi té en aquest diari el col·legi.‭) ‬Doncs aquest bon senyor‭ ‬-Sa Eminència-‭ ‬va voler ser enterrat al seu poble i per tant aquesta setmana passada hi va haver un enterrament‭ "‬de pontifical‭"‬.‭ ‬L'església era gairebé tan plena de bisbes com de gent normal.‭ ‬Les meves amigues hi van assistir.‭ ‬No tenien prou boca per rememorar la festassa.‭ ‬Feia anys que no es veia una solemnitat igual a casa nostra,‭ ‬i van xalar de valent.

-‭"‬L'Església s'ha tornat tan pobra actualment que si vols veure una mica de solemnitat en els actes has d'anar a Montserrat o bé en alguna festivitat important a la Catedral‭" ‬-en això estaven totes d'acord-‭ "‬Llàstima que t'ho vagis deixar perdre‭!"‬,‭ ‬em deien.

Després han repassat tota la família del bisbe mort.‭ ‬M'he assabentat que una neboda seva té un gran problema.‭ ‬Un problema moral.‭ ‬Estava molt enamorada d'un xicot,‭ ‬molt bon xicot,‭ ‬que va tenir la mala sort de casar-se amb una noia una mica eixelebrada. Van tenir un fill i després es van separar.‭ ‬Fins aquí força normal perquè de separacions n'hi ha cada dia.‭ ‬Però el que era problema és que per a la neboda d'un bisbe no quedava bé enamorar-se d'un xicot en aquestes condicions.‭ ‬Total que no sabia com dir-ho a la família que no es podrien casar per l'Església‭ ‬.‭ ‬Però vet aquí com en els temps actuals encara hi ha miracles,‭ ‬la neboda es va casar al Monestir de Sant Cugat i la va casar el seu oncle.‭ ‬Sa Eminència.‭ ‬Ara viuen molt feliços i esperen un fill.

Ben mirat aquestes amigues xerren molt però aprofundeixen molt poc.‭ ‬Tot escrivint-ho me parat a pensar que potser el nuvi la primera vegada només es va casar pel civil i per tant la segona res li impedia casar-se per l'església.

Vaja‭! ‬Ja he desmuntat el miracle.

‭ ‬.‭ ‬.‭ ‬.

Carta 63

Benvolgut Joaquim,‭

S'acaba l'any i en comença un altre.‭ ‬Sempre passa igual,‭ ‬només que aquest any‭ ‬-el‭ ‬2009-‭ ‬tot i tenir el nom de‭ "‬nou‭" ‬passa a ser el‭ "‬vell‭"‬.‭ ‬Bah‭! ‬quines bajanades.‭ ‬Sembla que no tingui res més per a fer.‭ ‬De fet no en tinc massa de feina,‭ ‬feina urgent,‭ ‬ja que aquest vespre,‭ ‬per celebrar el traspàs d'un any a l'altre‭ ‬-el‭ "‬reveillon‭" ‬com diuen els francesos-‭ ‬no he de fer sopar.‭ ‬Vaig convidada.‭ ‬Bé,‭ ‬convidada del tot tampoc perquè entre tota la colla que el celebrem ens repartim les despeses,‭ ‬però tota la feina de parar la taula,‭ ‬preparar el raïm,‭ ‬tenir la casa a punt i que no manqui de res,‭ ‬no és responsabilitat meva.‭ ‬Ho farà una amiga que hi té la ma trencada en aquests afers.‭ ‬És mare de molts fills,‭ ‬amb una casa molt gran i acostumada de molt temps a ser sempre molta colla.‭ ‬Caldrà fixar-m'hi,‭ ‬perquè en sap molt i si un dia em toca a mi...‭ ‬No,‭ ‬no em tocarà.‭ ‬La meva casa,‭ ‬el meu pis no és gran,‭ ‬al menjador catorze de colla com serem avui no hi cabríem pas‭! ‬Amb bona voluntat sí que hi cabríem però més que la bona voluntat el que ens agrada és la comoditat.‭

Fa pocs dies érem nou a taula i ja es veia molt ple‭! ‬Ara,‭ ‬que en fa de bonic una taula plena‭! ‬Dona alegria.‭ ‬I pensar que,‭ ‬si Déu vol,‭ ‬pel més d'abril serem un de més‭! ‬Una de més‭! ‬Perquè naixerà la meva néta,‭ ‬la germaneta del Lluc,‭ ‬que encara no sé com es dirà...‭ ‬volen un nom curt.‭

En temps dels teus pares,‭ ‬triar un nom per un nouvingut havia portat molts problemes.‭ ‬O molts pocs‭! ‬Si manaven els padrins,‭ ‬es feia el que ells deien i llestos.‭ ‬Si els padrins havien de ser els avis,‭ ‬generalment se'n triava un del cantó matern i l'altre del patern.‭ ‬A l'hora de triar el nom,‭ ‬si era noi,‭ ‬guanyava el padrí i si era noia la padrina.‭ ‬Sempre que no fos un nom massa estrafolari i els pares no hi estiguessin d'acord...‭ ‬i aquí venien els problemes,‭ ‬a l'hora de posar-se d'acord.‭

Jo he sentit explicar a casa meva,‭ ‬que el meu avi patern li venia molt de gust posar el seu nom quan havia de néixer jo.‭ ‬Llavors encara no es sabia per endavant el sexe de la nova criatura,‭ ‬per tant s'especulava en si seria noi o noia.‭ ‬El que havia de ser el meu padrí es deia Quirze,‭ ‬i deia:‭ ‬-‭"‬Si és un xicot i neix pel dia del meu sant o bé abans,‭ ‬li posaré Quirze‭!" ‬Sant Quirze és el‭ ‬16‭ ‬de juny i la meva mare acabava els contes per aquells dies...‭ ‬El nom no li agradava massa o sigui que devia patir una mica.‭ ‬Per sort vaig néixer el‭ ‬19‭ ‬i vaig ser una nena.‭ ‬-una quirzeta,‭ ‬em deien per fer-me enfadar-‭ ‬.‭

En canvi quan va néixer el meu germà l'avi Quirze ja era mort i el que quedava es deia Antonio i era el que li tocava ser padrí,‭ ‬i Antonio es va dir...‭ ‬però quan va ser gran i va saber l‭' ‬existència d'un avi Quirze es dolia perquè no li havien posat aquell nom‭! ‬D'Antònio res,‭ ‬li diem Ton.‭

Ara em sembla que tot això ha passat a la historia.‭ ‬Els noms els trien els pares i com que a molts nounats ja no els bategen,‭ ‬de padrins ja no se'n parla.‭ ‬Bé,‭ ‬encara n'hi ha.‭ ‬Sense passar per la pica baptismal la figura dels padrins encara cueja,‭ ‬ja sigui per pagar la mona i per fer-se responsable de la seva educació,‭ ‬també‭? ‬Abans els padrins havien de vetllar perquè els seus fillols fossin uns bons cristians...‭ ‬Ara,‭ ‬no sé...‭ ‬el mon ha canviat molt...‭ ‬Tu no tens aquest problema,‭ ‬però em sembla que al teu país la figura del padrí té molta rellevància.‭ ‬Ets padrí d'alguna criatura‭? ‬I te'n sents responsable‭? ‬Ja està bé tenir algú de qui preocupar-se.‭ "‬A quien Dios no le da hijos,‭ ‬el diablo le da sobrinos‭" ‬diu el refrany popular.‭ ‬Ja m'ho explicaràs.‭

Ara amb la gran proliferació de les ONGS ha crescut molt la figura del padrí.‭ ‬Tothom‭ "‬apadrina‭" ‬algun nen que no coneix.‭ ‬És una bona cosa,‭ ‬si es pot ajudar una mica...‭ ‬encara que no sàpigues mai qui serà el beneficiat.‭ ‬La caritat deu ser això,‭ ‬-‭"‬que la teva ma dreta no sàpiga mai el que fa la ma esquerra.‭"

Ara recordo un acudit:‭ ‬hi havia un nen que tocava el piano i el seu pare li semblava que tenia un prodigi a casa seva.‭ ‬Un dia va convidar a un músic molt entès i li va fer escoltar.‭ ‬Al final va demanar la seva opinió.‭ ‬-‭ "‬El seu fill toca amb unció evangèlica.‭" ‬li va dir.‭ ‬-‭ "‬Evangèlica‭? ‬No l'entenc.‭" ‬-Si‭! ‬Sap aquell evangeli que diu:‭ ‬que la teva ma dreta no sàpiga mai el que fa la ma esquerra...‭"

Prou d'escriure‭! ‬que arribarà l'hora de menjar el raïm i encara estaré a l'ordinador.‭ ‬Bon Any Nou.‭

Bon any Nou de tot cor‭!

Maria Mercè.



‭ ‬ UN‭ ‬DIARI‭ ‬NO‭ ‬DIARI

M'agradaria escriure un diari.‭ ‬No un AVUI ni una VANGUARDIA,‭ ‬sinó un diari,‭ ‬el meu diari.‭ ‬Últimament m'he trobat amb molta gent que escriu un diari.‭ ‬M'han fet l'apologia de com resulta de beneficiós escriure'l.‭ ‬Et serveix per descarregar els teus problemes,‭ ‬els teus traumes,‭ ‬els teus temors...

També n'hi ha que gràcies a un diari que el seu pare escrivia pacientment en temps de la guerra del‭ ‬36,‭ ‬n'ha pogut editar un llibre que ha resultat un best-seller.‭ ‬Ben pensat potser seria una bona herència pels meus fills deixar-los-hi una cosa així.‭ ‬Si no ho engruixeixo amb coses com aquesta,‭ ‬poca herència podran tenir.

Però,‭ ‬cóm s'escriu un diari‭? ‬I cada dia s'hi ha d'escriure‭? ‬I tant‭! ‬Sinó ja no seria diari.

Acaba d'entrar l'àvia on estic escrivint.‭ ‬-‭"‬A qui escrius‭? ‬-‭ ‬A ningú.-Ah‭! ‬Ja m'estranyava perquè no sé que tinguis ningú fora...‭ ‬Deus escriure a aquell concurs de les etiquetes que regalen cotxes.‭ ‬Ja fa dies que et dic que ho facis.‭ ‬Jo tinc amigues que ja ho han fet.‭ ‬i si et sembla posa-hi el meu nom també.‭ ‬Si em toca,‭ ‬serà per al teu germà.-‭ "‬Si,‭ ‬mare.

Si això és un diari no crec que sigui massa interessant.

Ahir vaig anar a visitar a una coneguda que és a l'hospital.‭ ‬-però això ja no deu ser diari,‭ ‬perquè era ahir.‭ ‬-Bé,‭ ‬no vindrà d'un dia.‭ ‬Ella assegura que anàvem al mateix col·legi i a la mateixa classe.‭ ‬El seu nom em sona,‭ ‬però no puc recordar quina cara feia de petita.‭ ‬D'això fa molts anys i la vida no ens ha tornat a ajuntar fins ara de grans.‭ ‬És vídua d'un excursionista que va morir d'accident a muntanya,‭ ‬té dues filles que ja estan casades i ella ha continuat vídua malgrat que em penso que algun pretendent havia tingut.‭ ‬Un dia va insinuar que ella tornar-se a casar,‭ ‬potser ho hauria fet,‭ ‬però es veu que el que li havien proposat era només un‭ "‬ajuntament‭" ‬i segons els seus principis no hi estava d'acord.‭ ‬Una altra amiga que estava a la conversa la va titllar de poc pràctica i d'antiquada.‭ ‬-‭"‬Si t'ajuntes i no et cases conserves la paga de viudetat que cobres.‭"

Ara és a l'hospital.‭ ‬Ja hi ha estat altres vegades però jo encara no l'havia retrobada i no l'havia anat a veure.‭ ‬Té càncer.‭ ‬Ho sap perquè fa molts anys que hi conviu.‭ ‬Li fan un tractament força agressiu i cada cop està pitjor.‭ ‬Ara,‭ ‬però,‭ ‬sembla que ja no n'hi faran cap més‭; ‬s'està acabant.

Ahir la vaig anar a veure.‭ ‬Dins la bata blau-turquesa que portava,‭ ‬i que li venia massa folgada,‭ ‬s'endevinava el seu cos fet un sac d'ossos.‭ ‬La cara se li havia encongit,‭ ‬se li havia fet petita i llavors vaig recordar la nena que venia a la meva classe.‭ ‬Li vaig portar una rosa perquè era Sant Jordi i la vaig posar en un gerro amb dues altres més.‭ ‬També li vaig portar una d'aquelles assecades que duren sempre i serveixen per posar en un llibre.‭ ‬Va estar contenta.‭ ‬Déu meu‭! ‬Com es pot estar contenta si tens la mort tant a prop‭? ‬Vaig fer un comentari sobre la segona rosa...‭ "‬aquesta la tindràs sempre‭" ‬...‭ ‬vaig acabar dient-ho baixet perquè a mi em va sorprendre fer aquest auguri.‭ ‬Més tard vaig pensar que potser m'acabaria molt més aviat jo que no pas ella,‭ ‬tot i no tenir cap mal aparent.

Sant Jordi‭! ‬Jo vaig comprar dues roses per portar a la meva amiga i a mi no me'n van regalar cap‭! ‬I el meu marit m'estima‭! ‬Si no arriba a estimar-me potser me n'hauria regalat una per dissimular.‭ ‬Ell és així.‭ ‬Em penso que no me n'ha regalat mai cap.‭ ‬Sí‭! ‬Una vegada,‭ ‬perquè junt amb el llibre que em va portar ja hi donaven la rosa.‭ ‬De llibres si que me n'ha portat.‭ ‬Ui‭! ‬En tenim‭! ‬En tenim tants que ni sabem on posar-los.‭ ‬Gairebé tots relacionats amb la muntanya.‭ ‬Sort que a mi també m'interessen...‭ ‬però sinó fora igual perquè també hi ha altres temes que m'interessen i no se n'ha preocupat mai.‭ ‬És clar que de roses tampoc no n'hi he regalat mai cap.‭ ‬En aquest cas sóc una mica garrepa.‭ ‬O bé és que no em sobren els diners.‭ ‬De llibres si que n'hi he comprat,‭ ‬els que dintre de ser del tema de muntanya m'interessen a mi també.‭ ‬Devem ser fets l'un per l'altre.‭

Si això és un diari poca herència deixaré als meus fills.‭ ‬Hauré de bolcar-me i escriure coses més íntimes i més transcendentals.‭ ‬Si és que me'n passen,‭ ‬sé transcriure-les i analitzar-les.‭ ‬Llavors hi haurà el perill que algú el llegeixi mentre jo sigui viva.‭ ‬Ui‭! ‬Quina vergonya‭! ‬El que sempre he amagat,‭ ‬el que no explico mai a ningú i que fa que tothom em tingui per una persona alegra i lleugera que no es capfica mai per rés.‭ ‬Ai‭! ‬Que pocs diaris de qualitat escriuré...

‭ ‬.‭ ‬.‭ ‬.