Carta 23
Hola Joaquim,
Ha nevat! Ha nevat i força i en cotes molt baixes o sigui que sense haver de fer grans desplaçaments molta gen ha pogut gaudir de la neu. Gaudir-ne o patir-ne... Perquè pel que m'han explicat a la tornada dels tres dies de festa que van haver-hi per la diada de Reis, més d'un cotxe va tenir problemes per la carretera. Al nostre país no hi estem acostumats que nevi. Ens agrada la neu, l'anàvem a veure a la muntanya, però que ens la duguin a casa... això ja és una altre cosa.
A la vista dels primers flocs comença la gran alegria! Quan veus que ja està quallant, sobre tot per damunt dels cotxes, - que a ciutat és on s'hi queda més aviat.- llavors enyores no tenir un jardí a la vora per veure'n l'efecte. Després mires les teulades, ja comencen de ser blanques! Visca! Això promet. Caldrà agafar la màquina i sortir a retratar. Au! Abriga't bé que no cal fer tonteries. I calça't! Calça't bé que podries relliscar.
Pels carrers de neu no se'n veu. Trepitges un fanguer que res té a veure amb la neu que des de casa somniaves. Arribes a la primera placeta i uns xicots ja se t'han avençat: Han arrepissat tota la neu que podia haver-hi als bancs i la manotegen mirant de llençar-se-la pel damunt. Paciència. Encara que en aquest moment no neva gaire, no cal defallir, a deu minuts hi ha una altre placeta que possiblement estigui verge.
No! Tampoc! Ja ho diuen que això de la virginitat avui dia està en desús. Caldrà anar al Parc Catalunya. tan gran, amb tants racons, allà sí que es podran fer bones fotos!. Au! Apretem el pas i cap al Parc Catalunya falta gent! Allà sí que no hi faltava gent! A mig Sabadell se li havia ocorregut el mateix!. S'havia de fer cua i demanar tanda per poder retratar algun racó emblemàtic. I mentre, la nevada anava minvant, més ben dit, ja no nevava... El terra era un fanguer marronós i la neu es mig aguantava en algun branquilló amb fulles... Però com que a l'hivern la meitat dels arbres les perden, era com un miracle poder-ne retratar alguna.
Sabadell mai no ha sigut una població de grans nevades. Tenim en el record la del any 1962, que va nevar més de dos dies seguits, es van ensorrar teulades, van caure murs entre les eixides, els trens no circulaven... els carrers eren intransitables... Va començar a nevar al matí amb molta intensitat, i cap al migdia ja començàvem de tenir prou de veure neu. En poques hores s'havien posat uns gruixos que feien més por que goig. En un lloc on mai no hi neva, les cases no estan preparades amb pales per netejar,com a mínim,la porta de casa teva. El veí que en tenia una, estava molt so·licitada.
Era el dia de Nadal. Va haver-hi cases que els va sobrar menjar- els convidats no podien arribar-hi- i d'altres que tenien el més mínim. Jo recordo el meu sogre. l'avi David com explicava la tragèdia. Cap al migdia ben contents i amb regalets per la família, es van presentar a l'estació de Gràcia - ells vivien a Barcelona i anaven a celebrar el Nadal a casa del fill gran i consogres que vivien a Sabadell.
(Feia tres mesos que ens havia nascut el David, - en plena tempesta de pluja i d'inundacions- Les terribles riuades del 62 que tantes destrosses van fer i tants morts van causar-)
Doncs es van presentar a l'estació del FF.CC. a Gràcia ,i: -"No van els trens. -Els van dir.-L'últim acaba de sortir però, fins a Sant Cugat... si és que pot arribar-hi...Avui no aniran ni demà tampoc!"- Au! Cap a casa altre vegada. Els meus sogres tenien tres fills, - Com que aquell anys s'ensopegava tres dies de festa, els avis ja ho tenien combinat: El primer dia a dinar a Sabadell, el segon a casa d'el fill segon i el tercer a casa del tercer.
Amb penes i treballs van tornar a arribar a casa seva. Ja hi havia molta neu als carrers, però no podien anar a dinar a casa del segon fill perquè aquell dia ells eren a dinar a casa dels sogres... i a més era perillós circular. Relliscaven. Quin Nadal més trist! comentava l'avi David, Com que cap de les-festes havien de dinar a casa seva. -fins el dia d'any Nou, que els convidaven a tots - no havien preparat res! Arròs blanc i un ou ferrat i encara sort que tenien cava... però pocs torrons! I poc humor, i poca gent! Quin Nadal més trist!
Al teu país de nevades res,oi? No la trobes a faltar? El teu pare si que deu recordar bé com era la neu... i tu també, que tampoc fa tants anys que vareu marxar! Va, a la propera expliquem coses del lloc on ets ara. Ets tan reservat! Sort que em dius que esperes amb impaciència les meves cartes, que sinó, ja hauria deixat d'escriure't! (Això és una és una bravata. Amb el que ens agrada a les dones xerrar i a mi escriure, tu creus que ho deixaré?)
Els meteoròlegs anuncien més nevades, però tenim un cel blau i seré que s'ho creu ningú. Es clar que en un moment donat, el temps pot canviar... No hi ha res més voluble que el temps. Els masclistes dirien: -"Si, les dones."
Bon Any!
Maria Mercè.
Carta 22
Estimat Joaquim,
Ja hem passat les festes, ja s'està acabant l'any. Potser n'hi ha massa en pocs dies, per això resulten una mica aclaparadores... Escoltes els comentaris de la gent i tot i que sembla que son les millors festes de l'any, el que diuen no fa pas pensar-ho. -"Ja voldria que haguessin passat!" . Ho he sentit a dir a moltes persones, generalment les que tenien de preparar el menjar per a tota la família.
També s'atabalen molt les persones que els agrada engalanar la casa amb arbres, llums i lluentons, les que son molt complidores i els agrada quedar bé i felicitar a tothom i fer obsequis adequats... s'ha de rumiar molt per encertar amb cada persona els que l'hi pots regalar! S'ha de conèixer bé la persona i passar temps buscant, triant i remenant... Un regal personalitzat té el doble de mèrit i de valor.
Aquest any, com que encara no estic ben recuperada dels problemes que em va comportar l'operació, he fet el més just. A més som tan poca família! Amb dos fills, un net, un germà i una cunyada... total ens reunim vuit persones! Per aquesta quantitat no costa gaire fer un bon dinar! T'hi pots lluir sense quedar esgotada.
I de regals, com que no vaig poder sortir massa a comprar vaig fer "Vals". A la meva filla un val per anar a perruqueria un cop al mes durant un any-(pagant jo, s'entén!) Al gendre, el Richard, un val per anar a dinar de restaurant un cop al mes amb la meva filla. (Si en convida una altre, no li pago!). A la meva jove, tres dies a la setmana un "cangur" perquè ella estigui més descansada; al meu fill la reparació de la bomba de la piscina... Al meu germà i cunyada, els dinars pagats cada vegada que em portin a una casa rural....Van estar contents tots.
He fet el pessebre a la mida del meu net, perquè pogués canviar els bens de lloc i jugar-hi una mica. No va entendre que la "dona que rentava" tenia d'estar a costat del riu de paper de plata i sempre me la trobava canviada, enmig dels pastors que feien les sopes...No li devia agradar deixar-la tan sola... Es un nen molt sociable.
El "tió" no va cagar. Vull dir que no el vam posar, els va semblar que el nen era massa petit - té quinze mesos -i que no ho entendria... Es clar, no ho entén ningú que d'un tros de fusta puguin sortir-ne els torrons, les neules, el cava... Aquest any no ho hauria entès, però l'any vinent encara ho entendrà menys! Es un misteri de Nadal.
Ara em queda -com a espectacle- l'últim dia de l'any anar a veure "l'home dels nassos". quan jo era petita se'l podia trobar cap al migdia a la plaça de vendre... Ara em sembla que s' exhibeix tot el dia. Quan falten dos dies per acabar-se l' any, també es pot veure "l'home de les orelles", però no se'n parla tant. Tinc el record de que a mi em molestava quan sentia dir: -"Avui veurem l'home dels nassos! Té tants nassos com dies té l'any!" Potser perquè em van enredar i hi vaig caure... Em devia fer ràbia i volia que puntualitzessin:-"tants nassos com dies li queden a l'any"! Oh! Quina criatura més repel·lent que devia ser!
I finalment la revetlla de fi d'any. Es pot explicar la teva? La meva és molt innocent! Almenys fa vint anys que sopem junts amb els amics de Castellterçol. Abans, després del raïm ballàvem i tot! Ara, seiem al voltant de la taula i fem tertúlia i expliquem acudits... Quan arribem a la casa dels amics que ens han convidat a sopar, si fa temps que no ens hem vist intercanviem les últimes novetats: generalment si ha nascut algun net... la cama que algú es va trencar... el problema d'aorta que no s'esperava, la companya que s'ha deixat els cabells blancs... Un cop assabentats d'aquestes novetats, està completament prohibit parlar de mals. Ens regim per una norma: -"Mai és cura una malaltia per parlar-ne." per tant, no cal parlar-ne!
Anys enrere ens dèiem -"La colla del divertits" perquè ho érem força. Vaig posar lletra a la música de "Clavelitos" i encara ara la cantem. Queda una mica desfasada segons quina estrofa, però... encara és la nostra!
Som la colla, som la colla, som la colla dels divertits.
i aquell que vingui amb nosaltres,
que es prepari que es lleparà els dits!
Ni molt joves, ni molt grans
Som aquella edat de l'entre-mig
I cantem i mengem i juguem
a la colla dels divertits!
Això de l'edat de l'entremig!... Ara no podria posar-ho, i en quan a jugar... aquells campionats de dòmino que aviem fet, ara tampoc ja no els fem... I de menjar, sí que mengem però vigilant la sal...
Bé, ja t'he explicat com hem passat la meitat de les festes. El teu pare dirà que si fa o no fa és el que feia ell quan vivia aquí. L'home dels nassos també l'anaven a veure... A moltes cases feien el pessebre- no a totes- i es possible que també hi posessin "el caganer". El caganer del meu pessebre és un pastor que devia anar de camí cap a veure el Nen Jesús i va tenir una necessitat fisiològica i es va amagar darrera d'un arbre. Ara, quedaries parat la quantitat de caganers que hi ha! Tots els polítics te'ls presenten cagant! N' hi ha per caga....s'hi!
Adéu, fins a una altre.
Maria Mercè
El Negociant Nat
Allò era una lluita a cegues. Fins que aconseguís obrir el porticó d'una finestra no podria veure qui era el seu agressor. Li costà trobar-lo. L'habitació era prou gran com per descobrir fàcilment un petit ocell. Ara ja no volava. aletejava pausadament en un racó. Potser ell, sense voler, li havia trencat un ala... El recollí, l'acaronà i mirar de compensar com millor va saber el mal que li podia haver fet.
Passaren una dies i l'ocell s'anà acostumant a conviure amb aquell home que tan bé el tractava. Resultà ser un canari que mai no parava de refilar. Semblava voler agrair totes les atencions que tenia amb ell aquell ferroviari. Es feren molt amics. Un dia en Jeroni li parlà així:
-"Que jo visqui sol no vol pas dir que tu també hi hagis de viure. Prou m'agradaria a mi tenir una companya! Però, qui voldria compartir amb mi aquest desterrament! Almenys, que un dels dos pugui viure feliç... Et donaré una sorpresa que em sembla que t'agradarà! - i es fregava les mans mentre parlava.
No passaren gaires dies i a la casa d'en Jeroni augmentaren els refilets. I no passà massa temps perquè els refilets es multipliquessin! Aquella parella semblava feta per cantar i per procrear. Aviat tingué tants canaris que no sabia on posar-los. Sort del magatzem. Com que estava gairebé buit, els anà encabint allà dins... Amb trossos de ferros i fustes que hi havia - tot material "inservible" segons apreciacions d'en Jeroni- els condicionà un seguit de gàbies que feien goig de veure.
Quan ja va començar de pensar que en tenia molts, donà veus i aviat tingué compradors. Vés qui li havia de dir que aquell canari que tant l'havia espantat seria l'origen de la seva fortuna! Fortuna, fortuna, no se'n podia pas dir, però un negociet si que ho era. I a més, el mantenia distret i sempre ple de visites.
Però, ai las! ... Un dia es presentaren a la porta d'aquell oblidat magatzem, dos camions immensos carregats fins dalt, que venien a descarregar material... i es trobaren que en aquell local, que segons tots els papers constava com a desocupat, estava ple com un ou!
Aquesta vegada el castig va consistir en un nou trasllat i aquest cop en un racó de mon, oblidat entre dos pobles. Una petita caseta de guarda-agulles, era tot el que li donaren. Ni la més remota possibilitat d'anar a oferir els seus serveis al bar de la cantonada, perquè ni cantonada hi havia! Com tampoc la distracció de fer créixer quatre bledes... A un cantó les vies i a l'altre el terreny era trencat i rocallós. Mirà tristament al seu voltant. Quina desolació. Una muralla de roques tancava el seu horitzó. Unes roques que no eren llises i compactes, sinó que feien con unes esquerdes, uns passadissos, unes cavernes... A mesura que s'ho anava mirant per familiaritzar-se amb el seu nou entorn, l'expressió de la cara li anava canviant... Els seus ulls començaren d'il·luminar-se i aviat un somriure, entre murri i enjogassat aparegué en els seus llavis.
Havia viscut tantes experiències a la seva vida, que ja començava d'acostumar-se a veure la part positiva de les coses.
-"Qui sap! - es digué- potser condicionant una mica aquestes escletxes, quest passadissos que fan les roques, s'hi podrien fer créixer xampinyons... O bé gírgoles, que sembla que està més de moda..."
Maria Mercè.
Etiquetes de comentaris:
"cap d'any" Nadal Sabadell tió "home dels nassos"
Carta 21
Hola Joaquim!
Avui m'he despertat i he corregut a escriure el que havia somniat. No passa gaire que recordis el que somnies.
Això és tot el que recordo i el que he pogut transcriure:
Hi ha una grossa fulla verda
tota tacada de blanc,
si voleu guerra de Troia
doneu-la a la més galant.
Quines coses de somniar! I la guerra de Troia va començar així... Els deus van fer un sopar a l'Olimpi i com que volien gaudir-ne en pau, no van convidar a la deessa Discòrdia, però aquesta es va ofendre i quan estaven més engrescats menjant i bevent, va deixar caure una poma al mig de la taula. No hauria passat res si no fos que la poma portava un missatge: -"Doneu-la a la més formosa" - deia, i ja la vam tenir armada!. Qui era a més formosa?
Em sap greu no haver continuat somniant perquè ves a saber el que hauria passat... Però no hi ha hagut manera! Els somnis, quan s'han acabat, s'han acabat. I encara sort d'haver pogut retenir aquest fragment.
Tu no somnies? Dormint, o despert? Jo, de tant en tant. Dormint! Desperta... procuro no fer-ho. És massa perillós. Quan somnies despert fas anar els esdeveniments pel camí que més t'agrada i generalment mai és el de la realitat. Per tant val més no somiar. Es pot pensar, tenir idees agradables, records entranyables, deixar volar la imaginació ... Ai! que això ja seria somniar! Bé, si, una mica potser sí que és convenient de somniar... "Fer castells a l'aire". Diuen que per que els castells es facin realitat, primer s'han d'haver somniat, que és com dir dibuixat, imaginat...
Per exemple, un arquitecte, la persona amb l'ofici més racional dels que conec, si vol edificar una casa primer la de somniar, després dibuixar i després calcular. (Si em llegeix un arquitecte quin tip de riure que s'hi farà!) Deixem-ho córrer.
El teu pare deurà recordar l'argot que feien servit els teixidors- i com que Sabadell era eminentment tèxtil l'argot dels teixidors s'escampava per tota la ciutat.
Si es trobaven dos companys que feia temps que no s'havien vist i al repassar-se mútuament s'adonaven de si havien envellit gaire, si s'havien quedat calbs... o si ja estaven perden els cabells. Si tenien els cabells esclarissats, deien que "ja se'ls veia el plegador!". I parlant d'algun company que estava a les acaballes: - "Pobre! Té mala peça al teler..." Si els fils de l' ordit es trencaven sovint, es podia dir : -"Sembla que s'hi hagin passejat les bruixes!"-
I si passava una noia jove amb pas lleuger i bellugant malucs: -"Quin joc de calaixos!. Has vist? Va de quatre a res!"
Segur que d'aquestes dites se'n recordarà i el faràs riure. Es tan bo riure! Rieu gaire a casa teva? No sé com és la vostra vida, ell vidu, tu separat i sense fills, la senyora que us cuida i us porta la casa, té sentit de l'humor, o bé es freda i distant. O teniu molts amics que us fan la vida agradable?
Es clar que jo no puc presumir gaire! També estic sola, amb una filla a Anglaterra i l'altre a Cardedeu, el nét, que és una preciositat, condemnada a veure'l poc... Però tinc molt bons amics, -amigues!- moltes aficions i força il·lusions! Ara, amb motiu de les festes de Nadal els podré veure tots. Poc, però els veuré, i m'omplirà molt. Els fills son com estrelles fugisseres que deixen un bon record, però que desapareixen perquè cadascú té el seu lloc i tu tens el teu i has de mirar d'omplir-te'l com millor puguis.
Els Amics de l'Art Romànic, una associació que amb el nom ja ho diu tot, fa renovació de junta i m'han demanat de formar-ne part. Es un honor! No hi havia pensat gens, però ells es veu que sí que van pensar amb mi. Fan unes sortides i conferències molt interessants i col·laborar-hi em fa molta il·lusió. Veus? Un motiu per alegrar-me un cop hagin passat les festes i tothom torni a ser a casa seva.
Qui no s' acontenta és perquè no vol.
Maria Mercè.
El Negociant Nat
Les desgràcies mai no vénen soles. L'amo del bar entrava en aquell moment i havia presenciat tota l'escena. Potser en una altre ocasió hauria sortit en defensa d'en Jeroni davant del seu inspector, però havia arribat a temps per comprendre moltes coses. L'actitud del cuiner i la seva dona no li havia fet cap gràcia, i per més que que els serveis d'en Jeroni li feien rutllar molt bé el negoci, no dubtà a decidir que era el que més li convenia. De cuiner ja en trobaria un altre, millor o pitjor; però de dona, ja li estava bé la que tenia.
Al ferroviari se li acabà la bicoca. El van destituir de cap d'estació i el van traslladar a la quinta forca. El van posar de guarda en un magatzem solitari, on només s'hi guardava material, que pel que semblava, no necessitava mai ningú, tan escàs era el moviment que hi havia d'entrades i sortides. Allà l'home s'hi avorria. No sabia com matar les hores. No s'atrevia a acostar-se al poble ,que es trobava un bon tros lluny ,per por d'una altre inspecció i que tampoc el trobessin al seu lloc. i a sobre, no tenia cap tros de terra per poder-hi fer un hortet per distreure's una mica.
Cada dia estava més trist i més desganat. Si seguia així, aviat el traurien d'aquell racó de mon, però per dur-lo al cementiri.
Un dia, però, va sentir un soroll estrany que va trencar la monotonia del seu viure. Al pis de sobre del magatzem, un local immens on no s'hi guardava gairebé res, s'hi sentien uns sorolls intermitents. En Jeroni s'espantà. Serien lladres? Era el més probable. I en aquest cas ja sabia el que li esperava: fer-los front i deixar-se matar, si calia. Ben pensat, pel que hi feia en aquest mon... si ja s'hi sentia mig mort!
Ara els sorolls havien parat. Potser desistien en veure'l tan buit... O potser ja baixaven... No calia moure's, doncs.
Caram! Com tardaven a decidir-se! Hi havia tan silenci que només se sentia la seva respiració i a voltes ni això.
Calia prendre una decisió. -"Si la muntanya, no va a Mahoma , Mahoma anirà a la muntanya"- es digué. I armant-se de valor i d'un garrot ben gros, s'enfilà per les escales. Arribà dalt i obrí lentament la porta . Era tot fosc car les finestres que hi havia estaven gairebé closes. No es veia ni es sentia res. Amb el garrot enlairat es dirigí cap a una finestra per acabar-la d'obrir Llavors "una cosa" passà fregant el seu cap. Li ventà garrotada. No l'havia encertat, doncs "la cosa" passà novament fregant-li els cabells.
Carta 20
Hola Joaquim!
Avui és dilluns i al voltant de la plaça del Mercat tots els dilluns al matí s'hi instal·la un mercat ambulant. En diuen "el mercadillo". Hauria de ser "el mercadet", però com que quan va començar eren poques parades i la majoria eren de persones castellano-parlants i molts d'ells de raça gitana, van començar de dir-li "el mercadillo". Eren quatre parades fetes amb dos taulons que s'aguantaven amb un parell de cavallets. Ara tots els paradistes venen amb camionetes o roulottes. Grans i lluents. N'hi ha tantes, que formen com uns carrers pel cantó que la plaça és per vianants. Son furgonetes especialment preparades: Es desmunta un lateral i ja queda com si fos un taulell. Els amos, des de dins van atenent la clientela i a més exposen la mercaderia penjada per tot el voltant del vehicle. Dura unes hores aquest espectacle i hi ha molt moviment i moltes transaccions. Venen de tot! Camises, mitjons, mitges, samarretes ,davantals, bruses, faldilles, pantalons, sabates, sabatilles, tovalloles, cassoles, ui! no acabaria mai d'anomenar tot els que hi ha. I cap al voltant de les dues, totes ja van plegant. Ho recullen tot, però al final queda la plaça plena de bosses de plàstic que s'han escapat del seu control. Després apareixen els serveis de neteja de l' Ajuntament de Sabadell i tot queda impecable.
Als baixos del mercat, després de la reforma de fa pocs anys, hi ha un restaurant. Avui hi estava dinant jo, quan acabaven de desmuntar i marxar els últims paradistes. El restaurant queda una mica ensotat vist el nivell de la plaça. Hi ha un gran finestral i et queda a la vista tothom que hi passa. Potser el que veus millor son els peus de les persones i fins a la cintura...
Avui feia vent. Un vent que a ratxes era molt fort, i a ratxes era suau, però no parava mai. Des d'el meu privilegiat observatori he gaudit d'un espectacle inesperat i que dubto que torni a veure mai més. Bosses de plàstic de totes mides i colors han començat de ballar. Una coreografia inèdita, unes s'enlairaven més que les altres, els colors es barrejaven, però com que el dominant era el blanc, encara feia ressaltar més els que no ho eren. Quin mestre les dirigia? Si era un ballet espontani, quina gràcia tenien els balladors! I sense música! No m'hauria cansat de mirar-ho... però son tan diligents els del servei de neteja, que en un plis-plas se m'ha acabat l'espectacle! La plaça ha tornat al seu estat normal i jo m' he dedicat a menjar-me els espaguetis que se m'havien refredat.
Fa anys, a muntanya, també vam veure en espectacle semblant amb un conjunt de pinyes de pi bord. D'aquelles petites que serveixen d'aliment als ocells que es diuen Pica-Pinyes i que tenen el bec tort, especial per furgar dintre de les pinyes i extreure'n els petits pinyons. Estàvem asseguts el meu marit i jo fent un mos, en un marge ,prop dels Rasos de Peguera ,quan de cop i volta veiem aixecar-se i començar de giravoltar totes les pinyes que es trobaven prop del graó. On estaven nosaltres no feia gota de vent, però potser en els prats de sota nostra s'havia alçat algun remolí...Va durar poc però va ser com l'inici d' un petit tornado... Ens va quedar ben gravat.
El meu marit ,que sempre volia que escrivís llegendes, m'instava, -"segur que no en saps cap que parli d'aquest fenomen?"- Ja me li va trobar títol: -"La dansa de les pinyes". Però jo, no en sabia cap i om no me l'inventés...
Pregunta-ho al teu pare. De vegades la gent gran saben coses que nosaltres no sabem... i el jovent també! L'altre dia es van riure de mi perquè vaig dir la paraula "fardar". Ui! Que antiquada! Això ja no es diu! No, ara la gent ja no "farda" i si "farda" no ho diu així. Ara "es va sobrat"... Però no em van saber dir la paraula exacta que correspongués a fardar.
Quina crisi, oi? Si ni els economistes saben arreglar-la, no cal pas que m'hi posi jo. Però no ho entendràs... Fa poc, al mig de Sabadell, han obert una botiga, com si fossin uns grans magatzems, i està destinada tota només a vendre animals de companyia i els complements que necessiten. Jo, veient tants i tants gossos com passeja la gent, vaig pensar, que pobres animalets, si continua la crisis tornaran a menjar les sobres de la casa i l'arròs trencat tal com es feia abans i no les llepolies a que estan acostumats ara. Doncs aquesta botiga vent més que mai! I el que es més gros - al meu entendre- vent a terminis els gossos de raça, les mantetes , la caseta, i tot el que sembla que necessiti
Potser jo no ho sé entendre.. perquè no tinc gos... I no em desagradaria tenir-ne un! Però sempre he vist més els problemes que em portaria, que els seus avantatges. Una vegada me'n vaig inventar un de "virtual". No massa gros, molt eixerit, que quan el cridava compareixia desseguida, un tipus de la mida del "Milú" del Tintin... Era molt manyac, es deixava acaronar... no bordava mai i entenia tot el que li deia. El vaig tenir "d' esborrar" perquè al final hauria semblat que parlés sola! Quan "el treia " pel carrer no m'adonava i li feia cometaris... -(Ui, aquest gos es massa gros per tu! vigila que et pot fer mal!,) o bé (amb aquests no t'hi acostis que s'estan barallant!). Total que m'he tornat a quedar sense.
I això que els gossos fan "lligar"! Està comprovat, tothom ho diu: -Vols trobar parella? Compra't un gos i treu-lo a passejar. - Caldrà tenir-ho amb compte.
Com que no en tinc, me'n vaig a dormir.
Maria Mercè.
El Negociant Nat
Fins estava temptat de deixar la feina de cap d'estació i dedicar-se de ple a la restauració. Però era una salt massa gros. Per guisar les quatre coses que guisava, prou que se'n sortia bé, però d'això a posar-se de cuiner... A més, als amos del bar tampoc els interessava transformar-lo en restaurant: hi caldrien reformes... i ja estaven bé com estaven: En Jeroni estava molt ben considerat en aquella casa, era ell qui manava a la cuina.Si alguna vegada l'amo feia alguna observació que pogués semblar una crítica, la mestressa sortia tot seguit en defensa seva,-
-"Fuig, home, fuig! Que tens a dir del nostre Jeroni? Si mai no havíem menjat tant bé com ara!"- i l'empenyia cap al taulell i li demanava un cafè com per fer-li entendre que el seu lloc era aquell, i que no es fiqués on no el demanaven. En aquella casa es veia ben bé qui remenava les cireres- Bé, les cireres i alguna altre cosa , pensava sovint en Jeroni. Era rossa i grassoneta, i tenia una manera de caminar i de bellugar-se que sense ser provocativa, donava gust de mirar.
No, no deixaria el ferrocarril... poca feina i ben pagada. Allò era una bicoca! Un parell de trens al dia, una escombradeta a l'andana cada dos o tres mesos, la jubilació assegurada, i a treballar de cuiner!
Un dia es presentà a l'estació que comanava en Jeroni, un superior en visita d'inspecció. L'estació estava deserta, sense el seu encarregat. S'esperà una mica. S'arribà fins al petit hortet confiant que el trobaria allà feinejant. Però allà tampoc hi era. Per fer temps, s'encaminà cap al bar de la carretera. Era mig matí i en aquella hora no hi havia massa gent a l'establiment.
Assegut en uns tauleta prop del taulell, l'inspector anava seguint perfectament la conversa que es desenvolupava a la cuina:
-"De cigrons encara n'hi ha - deia una veu femenina- potser que coguis llenties... Ah! I quan et vagui, ja he comprat pebrots vermells i botifarra, per tornar a fer aquell farcit... Ja saps quin vull dir, oi? Aquell que agrada tant a la gent".
-"Ja el faré , ja, però avui no podrà ser perquè ja m'he embolicat amb els calamars, i ja hi tinc prou feina" -contestà la veu d'un home.
-"Quan puguis, he dit quina puguis... i quan tu vulguis...- féu llagotera la dona- que a la cuina hi manes tu..." - les veus s'anaven apropant.
-"I tu, a on manes, reineta? Ai! Rita. Rita! - sospirà la veu masculina mentre sortia de la cuina darrera d'ella tot eixugant-se les mans i acostant-se-li per l'esquena...
-"Genaro! No és usted Genaro Garcia Costa? Y su sitio no està en la estación? " - li digué l'inspector aixecant-se d'una revolada i fent caure la cadira a terra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)