Carta 22

Estimat Joaquim,

Ja hem passat les festes, ja s'està acabant l'any. Potser n'hi ha massa en pocs dies, per això resulten una mica aclaparadores... Escoltes els comentaris de la gent i tot i que sembla que son les millors festes de l'any, el que diuen no fa pas pensar-ho. -"Ja voldria que haguessin passat!" . Ho he sentit a dir a moltes persones, generalment les que tenien de preparar el menjar per a tota la família.

També s'atabalen molt les persones que els agrada engalanar la casa amb arbres, llums i lluentons, les que son molt complidores i els agrada quedar bé i felicitar a tothom i fer obsequis adequats... s'ha de rumiar molt per encertar amb cada persona els que l'hi pots regalar! S'ha de conèixer bé la persona i passar temps buscant, triant i remenant... Un regal personalitzat té el doble de mèrit i de valor.

Aquest any, com que encara no estic ben recuperada dels problemes que em va comportar l'operació, he fet el més just. A més som tan poca família! Amb dos fills, un net, un germà i una cunyada... total ens reunim vuit persones! Per aquesta quantitat no costa gaire fer un bon dinar! T'hi pots lluir sense quedar esgotada.

I de regals, com que no vaig poder sortir massa a comprar vaig fer "Vals". A la meva filla un val per anar a perruqueria un cop al mes durant un any-(pagant jo, s'entén!) Al gendre, el Richard, un val per anar a dinar de restaurant un cop al mes amb la meva filla. (Si en convida una altre, no li pago!). A la meva jove, tres dies a la setmana un "cangur" perquè ella estigui més descansada; al meu fill la reparació de la bomba de la piscina... Al meu germà i cunyada, els dinars pagats cada vegada que em portin a una casa rural....Van estar contents tots.

He fet el pessebre a la mida del meu net, perquè pogués canviar els bens de lloc i jugar-hi una mica. No va entendre que la "dona que rentava" tenia d'estar a costat del riu de paper de plata i sempre me la trobava canviada, enmig dels pastors que feien les sopes...No li devia agradar deixar-la tan sola... Es un nen molt sociable.

El "tió" no va cagar. Vull dir que no el vam posar, els va semblar que el nen era massa petit - té quinze mesos -i que no ho entendria... Es clar, no ho entén ningú que d'un tros de fusta puguin sortir-ne els torrons, les neules, el cava... Aquest any no ho hauria entès, però l'any vinent encara ho entendrà menys! Es un misteri de Nadal.

Ara em queda -com a espectacle- l'últim dia de l'any anar a veure "l'home dels nassos". quan jo era petita se'l podia trobar cap al migdia a la plaça de vendre... Ara em sembla que s' exhibeix tot el dia. Quan falten dos dies per acabar-se l' any, també es pot veure "l'home de les orelles", però no se'n parla tant. Tinc el record de que a mi em molestava quan sentia dir: -"Avui veurem l'home dels nassos! Té tants nassos com dies té l'any!" Potser perquè em van enredar i hi vaig caure... Em devia fer ràbia i volia que puntualitzessin:-"tants nassos com dies li queden a l'any"! Oh! Quina criatura més repel·lent que devia ser!

I finalment la revetlla de fi d'any. Es pot explicar la teva? La meva és molt innocent! Almenys fa vint anys que sopem junts amb els amics de Castellterçol. Abans, després del raïm ballàvem i tot! Ara, seiem al voltant de la taula i fem tertúlia i expliquem acudits... Quan arribem a la casa dels amics que ens han convidat a sopar, si fa temps que no ens hem vist intercanviem les últimes novetats: generalment si ha nascut algun net... la cama que algú es va trencar... el problema d'aorta que no s'esperava, la companya que s'ha deixat els cabells blancs... Un cop assabentats d'aquestes novetats, està completament prohibit parlar de mals. Ens regim per una norma: -"Mai és cura una malaltia per parlar-ne." per tant, no cal parlar-ne!

Anys enrere ens dèiem -"La colla del divertits" perquè ho érem força. Vaig posar lletra a la música de "Clavelitos" i encara ara la cantem. Queda una mica desfasada segons quina estrofa, però... encara és la nostra!

Som la colla, som la colla, som la colla dels divertits.
i aquell que vingui amb nosaltres,
que es prepari que es lleparà els dits!
Ni molt joves, ni molt grans
Som aquella edat de l'entre-mig
I cantem i mengem i juguem
a la colla dels divertits!

Això de l'edat de l'entremig!... Ara no podria posar-ho, i en quan a jugar... aquells campionats de dòmino que aviem fet, ara tampoc ja no els fem... I de menjar, sí que mengem però vigilant la sal...

Bé, ja t'he explicat com hem passat la meitat de les festes. El teu pare dirà que si fa o no fa és el que feia ell quan vivia aquí. L'home dels nassos també l'anaven a veure... A moltes cases feien el pessebre- no a totes- i es possible que també hi posessin "el caganer". El caganer del meu pessebre és un pastor que devia anar de camí cap a veure el Nen Jesús i va tenir una necessitat fisiològica i es va amagar darrera d'un arbre. Ara, quedaries parat la quantitat de caganers que hi ha! Tots els polítics te'ls presenten cagant! N' hi ha per caga....s'hi!

Adéu, fins a una altre.

Maria Mercè


El Negociant Nat

Allò era una lluita a cegues. Fins que aconseguís obrir el porticó d'una finestra no podria veure qui era el seu agressor. Li costà trobar-lo. L'habitació era prou gran com per descobrir fàcilment un petit ocell. Ara ja no volava. aletejava pausadament en un racó. Potser ell, sense voler, li havia trencat un ala... El recollí, l'acaronà i mirar de compensar com millor va saber el mal que li podia haver fet.

Passaren una dies i l'ocell s'anà acostumant a conviure amb aquell home que tan bé el tractava. Resultà ser un canari que mai no parava de refilar. Semblava voler agrair totes les atencions que tenia amb ell aquell ferroviari. Es feren molt amics. Un dia en Jeroni li parlà així:

-"Que jo visqui sol no vol pas dir que tu també hi hagis de viure. Prou m'agradaria a mi tenir una companya! Però, qui voldria compartir amb mi aquest desterrament! Almenys, que un dels dos pugui viure feliç... Et donaré una sorpresa que em sembla que t'agradarà! - i es fregava les mans mentre parlava.

No passaren gaires dies i a la casa d'en Jeroni augmentaren els refilets. I no passà massa temps perquè els refilets es multipliquessin! Aquella parella semblava feta per cantar i per procrear. Aviat tingué tants canaris que no sabia on posar-los. Sort del magatzem. Com que estava gairebé buit, els anà encabint allà dins... Amb trossos de ferros i fustes que hi havia - tot material "inservible" segons apreciacions d'en Jeroni- els condicionà un seguit de gàbies que feien goig de veure.

Quan ja va començar de pensar que en tenia molts, donà veus i aviat tingué compradors. Vés qui li havia de dir que aquell canari que tant l'havia espantat seria l'origen de la seva fortuna! Fortuna, fortuna, no se'n podia pas dir, però un negociet si que ho era. I a més, el mantenia distret i sempre ple de visites.

Però, ai las! ... Un dia es presentaren a la porta d'aquell oblidat magatzem, dos camions immensos carregats fins dalt, que venien a descarregar material... i es trobaren que en aquell local, que segons tots els papers constava com a desocupat, estava ple com un ou!

Aquesta vegada el castig va consistir en un nou trasllat i aquest cop en un racó de mon, oblidat entre dos pobles. Una petita caseta de guarda-agulles, era tot el que li donaren. Ni la més remota possibilitat d'anar a oferir els seus serveis al bar de la cantonada, perquè ni cantonada hi havia! Com tampoc la distracció de fer créixer quatre bledes... A un cantó les vies i a l'altre el terreny era trencat i rocallós. Mirà tristament al seu voltant. Quina desolació. Una muralla de roques tancava el seu horitzó. Unes roques que no eren llises i compactes, sinó que feien con unes esquerdes, uns passadissos, unes cavernes... A mesura que s'ho anava mirant per familiaritzar-se amb el seu nou entorn, l'expressió de la cara li anava canviant... Els seus ulls començaren d'il·luminar-se i aviat un somriure, entre murri i enjogassat aparegué en els seus llavis.

Havia viscut tantes experiències a la seva vida, que ja començava d'acostumar-se a veure la part positiva de les coses.

-"Qui sap! - es digué- potser condicionant una mica aquestes escletxes, quest passadissos que fan les roques, s'hi podrien fer créixer xampinyons... O bé gírgoles, que sembla que està més de moda..."

Maria Mercè.