Carta 21

Hola Joaquim!

Avui m'he despertat i he corregut a escriure el que havia somniat. No passa gaire que recordis el que somnies.

Això és tot el que recordo i el que he pogut transcriure:

Hi ha una grossa fulla verda
tota tacada de blanc,
si voleu guerra de Troia
doneu-la a la més galant.

Quines coses de somniar! I la guerra de Troia va començar així... Els deus van fer un sopar a l'Olimpi i com que volien gaudir-ne en pau, no van convidar a la deessa Discòrdia, però aquesta es va ofendre i quan estaven més engrescats menjant i bevent, va deixar caure una poma al mig de la taula. No hauria passat res si no fos que la poma portava un missatge: -"Doneu-la a la més formosa" - deia, i ja la vam tenir armada!. Qui era a més formosa?

Em sap greu no haver continuat somniant perquè ves a saber el que hauria passat... Però no hi ha hagut manera! Els somnis, quan s'han acabat, s'han acabat. I encara sort d'haver pogut retenir aquest fragment.

Tu no somnies? Dormint, o despert? Jo, de tant en tant. Dormint! Desperta... procuro no fer-ho. És massa perillós. Quan somnies despert fas anar els esdeveniments pel camí que més t'agrada i generalment mai és el de la realitat. Per tant val més no somiar. Es pot pensar, tenir idees agradables, records entranyables, deixar volar la imaginació ... Ai! que això ja seria somniar! Bé, si, una mica potser sí que és convenient de somniar... "Fer castells a l'aire". Diuen que per que els castells es facin realitat, primer s'han d'haver somniat, que és com dir dibuixat, imaginat...

Per exemple, un arquitecte, la persona amb l'ofici més racional dels que conec, si vol edificar una casa primer la de somniar, després dibuixar i després calcular. (Si em llegeix un arquitecte quin tip de riure que s'hi farà!) Deixem-ho córrer.

El teu pare deurà recordar l'argot que feien servit els teixidors- i com que Sabadell era eminentment tèxtil l'argot dels teixidors s'escampava per tota la ciutat.

Si es trobaven dos companys que feia temps que no s'havien vist i al repassar-se mútuament s'adonaven de si havien envellit gaire, si s'havien quedat calbs... o si ja estaven perden els cabells. Si tenien els cabells esclarissats, deien que "ja se'ls veia el plegador!". I parlant d'algun company que estava a les acaballes: - "Pobre! Té mala peça al teler..." Si els fils de l' ordit es trencaven sovint, es podia dir : -"Sembla que s'hi hagin passejat les bruixes!"-

I si passava una noia jove amb pas lleuger i bellugant malucs: -"Quin joc de calaixos!. Has vist? Va de quatre a res!"

Segur que d'aquestes dites se'n recordarà i el faràs riure. Es tan bo riure! Rieu gaire a casa teva? No sé com és la vostra vida, ell vidu, tu separat i sense fills, la senyora que us cuida i us porta la casa, té sentit de l'humor, o bé es freda i distant. O teniu molts amics que us fan la vida agradable?

Es clar que jo no puc presumir gaire! També estic sola, amb una filla a Anglaterra i l'altre a Cardedeu, el nét, que és una preciositat, condemnada a veure'l poc... Però tinc molt bons amics, -amigues!- moltes aficions i força il·lusions! Ara, amb motiu de les festes de Nadal els podré veure tots. Poc, però els veuré, i m'omplirà molt. Els fills son com estrelles fugisseres que deixen un bon record, però que desapareixen perquè cadascú té el seu lloc i tu tens el teu i has de mirar d'omplir-te'l com millor puguis.

Els Amics de l'Art Romànic, una associació que amb el nom ja ho diu tot, fa renovació de junta i m'han demanat de formar-ne part. Es un honor! No hi havia pensat gens, però ells es veu que sí que van pensar amb mi. Fan unes sortides i conferències molt interessants i col·laborar-hi em fa molta il·lusió. Veus? Un motiu per alegrar-me un cop hagin passat les festes i tothom torni a ser a casa seva.

Qui no s' acontenta és perquè no vol.

Maria Mercè.



El Negociant Nat

Les desgràcies mai no vénen soles. L'amo del bar entrava en aquell moment i havia presenciat tota l'escena. Potser en una altre ocasió hauria sortit en defensa d'en Jeroni davant del seu inspector, però havia arribat a temps per comprendre moltes coses. L'actitud del cuiner i la seva dona no li havia fet cap gràcia, i per més que que els serveis d'en Jeroni li feien rutllar molt bé el negoci, no dubtà a decidir que era el que més li convenia. De cuiner ja en trobaria un altre, millor o pitjor; però de dona, ja li estava bé la que tenia.

Al ferroviari se li acabà la bicoca. El van destituir de cap d'estació i el van traslladar a la quinta forca. El van posar de guarda en un magatzem solitari, on només s'hi guardava material, que pel que semblava, no necessitava mai ningú, tan escàs era el moviment que hi havia d'entrades i sortides. Allà l'home s'hi avorria. No sabia com matar les hores. No s'atrevia a acostar-se al poble ,que es trobava un bon tros lluny ,per por d'una altre inspecció i que tampoc el trobessin al seu lloc. i a sobre, no tenia cap tros de terra per poder-hi fer un hortet per distreure's una mica.

Cada dia estava més trist i més desganat. Si seguia així, aviat el traurien d'aquell racó de mon, però per dur-lo al cementiri.

Un dia, però, va sentir un soroll estrany que va trencar la monotonia del seu viure. Al pis de sobre del magatzem, un local immens on no s'hi guardava gairebé res, s'hi sentien uns sorolls intermitents. En Jeroni s'espantà. Serien lladres? Era el més probable. I en aquest cas ja sabia el que li esperava: fer-los front i deixar-se matar, si calia. Ben pensat, pel que hi feia en aquest mon... si ja s'hi sentia mig mort!

Ara els sorolls havien parat. Potser desistien en veure'l tan buit... O potser ja baixaven... No calia moure's, doncs.

Caram! Com tardaven a decidir-se! Hi havia tan silenci que només se sentia la seva respiració i a voltes ni això.

Calia prendre una decisió. -"Si la muntanya, no va a Mahoma , Mahoma anirà a la muntanya"- es digué. I armant-se de valor i d'un garrot ben gros, s'enfilà per les escales. Arribà dalt i obrí lentament la porta . Era tot fosc car les finestres que hi havia estaven gairebé closes. No es veia ni es sentia res. Amb el garrot enlairat es dirigí cap a una finestra per acabar-la d'obrir Llavors "una cosa" passà fregant el seu cap. Li ventà garrotada. No l'havia encertat, doncs "la cosa" passà novament fregant-li els cabells.