Carta 57


Estimat Joaquim,

"Carteta ve, carteta va, quina pila que n'hi ha!"

El dia que em diguis prou, jo pararé, perquè ja me l'estic tement, al teu pare li deu importar poc tot el que conto actualment; ja no parlo tant del seu carrer, ni del Sabadell que ell coneixia... No obstant en les teves cartes continues dient que cada dia n'hi has de llegir una, mal que sigui repetida! Per sort, això de perdre la memòria -i pel que em dius ell cada dia la perd més- també té els seus avantatges. El més pesat deu ser per tu, que ja te les deus saber de memòria. I el pitjor seria si em passés a mi! No et pensis, més d'una vegada quan introdueixo algun acudit, o comento alguna dita, ja començo de tenir els meus dubtes..."vols dir que això no t'ho he explicat, ja?" Si alguna vegada em passa, disculpa'm, no estarà fet amb mala intenció, total pots pensar, -"pobra, ja repapieja!"


Doncs no, no repapiejo! Encara estic bé. Ultimament he estat fent molt menjar per afavorir la família del meu fill -ja que la meva nora ha tingut problemes d'embaràs i ha tingut de fer repòs- i cada vegada m'han felicitat per tot el que els he cuinat. He estat contenta. En una carta et comentava a que a la meva cuina hi havia un bé de Déu d'olles i cassoles que ja no servien per res, -estan jo sola a casa no me'n calen tantes-. Doncs, mira! Han tornat a servir com als seus bons temps.


Les Àvies Caminadores han fet la seva sortida mensual i aquest cop han anat al Montseny. És temps de tardor i cal anar d'excursió als llocs on els arbres siguin els protagonistes. Aquells que perden les fulles ara canvien de color. S'ha d'anar majoritàriament on hi hagin fajos, - els roures ho fan més tard- i si no és a tanta alçada, a la vegetació de ribera també podrem trobar-hi un ric cromatisme. Es verns, els pollancres... tots agafen uns colors espectaculars. A tot arreu hi ha bellesa! Ara recordo un verset que vaig escriure sobre un auró solitari entre mig d'un alzinar.

Hi ha un auró dins l'alzinar
que a l'estiu no es fa notar,
i quan arriba la tardor
és la nota de color.

Tot ell de color vermell,
tothom el veu i l'admira.
Però les fulles duren poc,
El vent se les endú aviat
i es queda tot despullat...

Altre cop ningú no s'hi fixa
entremig de l'alzinar.
Paciència! Haurà d'esperar.
Però la tardor tornarà.

L'auró és el símbol del Canadà. És a la seva bandera. Una fulla, molt elegant i decorativa. Veus, el Canadà! Un país que no conec i que m'agradaria visitar. Quan era joveneta m'havia embadalit llegint novel·les del James Oliver Kurwood- em sembla que s'escriu així- . Devia estar-ne enamorat perquè el descrivia amb molt d'entusiasme, i també te'l feia estimar. Jo n'havia parlat molt i quan el meu germà hi va anat, em va dir que moltes vegades el seu paisatge era una mica monòton. És possible que jo l'hagués idealitzat.

On m'agradaria anar de viatge -dec estar millor del genoll perquè ja penso en viatges- a visitar alguns parcs Naturals dels Estat Units. Yosemite, no cal dir-ho! I el Gran Canyon del Colorado... Però n'hi han amb molta menys anomenada que també són preciosos. No està a prop de casa teva, oi que no? Per aprofitar i fer-vos una visita em caldria anar al desert d'Atacama? Bé. ja n'anirem parlant. De moment diumenge vaig anar al Parc Natural del Montnegre -Corredor, molt més a la vora i també molt bonic. Està farcit de pistes sorrenques que faciliten la pujada des de qualsevol dels quatre punts cardinals. La pujada amb vehicle, eh? perquè n'estava ple. Un cop dalt, la gent s'escampava pels boscos, no sé si buscaven bolets o només caminaven o prenien el sol. El bosc estava molt sec, només trobàvem "apagalluns" aquells bolets blancs en forma de paraigua, que feien la delícia del meu net, perquè es veien fàcilment i era com un trofeu cada un que en descobria.

Quan tornis d'Amèrica -si és que tornes algun dia- et faré una llista de tots els indrets de casa nostra que val la pena de visitar, i si no havies decidit quedar-te, potser t'ho faran replantejar.

Una forta abraçada

Maria Mercè.