Hola Joaquim,
Sempre he procurat quan escric transmetre bon humor, -bon rollo, que es diu ara- però avui potser no em sortirà la carta com jo voldria perquè estic feta un bon garbuix.
Per començar he anat a escoltar una conferència sobre "Les dones a l'edat mitjana", molt, molt interessant, per un professor de la Universitat molt reconegut, i no he pres cap apunt! I em sap greu, ara dintre el meu cap hi donen voltes la Violant d'Hongria, la Blanca de Castella- que va ser mare de Sant Lluís de França- la Isabel de Villena, que escrivia com ningú... Que va donar molts bons consells a la seva cosina, que també es deia Isabel, però que aquesta no els va saber aprofitar... (va ser Isabel la Catòlica).
M'han fet descobrir com les dones que tenien riquesa feien de mecenes a artistes i literats; que moltes vegades eren elles qui els donaven la idea de la novel·la que volien que escrivissin; ha explicat el que passava quan hi havia un casament d'estat, la dona sempre era la que marxava del seu país per anar-se a establir al del seu marit; això representava que automàticament hi aportava tota la seva cultura i la de la seva terra. Eleonor d'Aquitània, als seus vuitanta anys, es va traslladar a Catalunya per acompanyar a la seva neta Blanca de Castella, quan anava cap a França per casar-se, per aprofitar el viatge fins a Normandia, per anar-la ensinistrant en la manera de governar un país, i va ser la dona que va fer "la France" poderosa... (mal que els francesos no els hi agradi reconèixer-ho).
Oi quin garbuix que tinc? I ha sobre te'l traspasso a tu! Sembla aquell acudit que parla d'un pare que vol ensenyar al seu fill com s'ha de resoldre un problema i agafa una patata que hi havia al caliu i li tira a les mans. El nano, crida, protesta, i se la va passant d'una ma a l'altra sense saber que fer-ne. Llavors el pare li diu: "Quan et tirin una patata calenta el que has de fer és tornar-la de seguida al que te l'ha tirat o bé al que tinguis més a la vora."
Ara el que em caldria fer, -ja que m'interessa l'edat mitjana, -és anar a buscar llibres d'història, biografies i endinsar-me una mica en aquest terreny, i no explicar-te en quatre ratlles el que aquell professor ens ha explicat en una hora! I no donar-te "el rollo" d'una cosa que ni a tu ni al teu pare us deu interessar. No ho faré més.
Les orenetes continuen sense aparèixer per casa meva, Què hi farem! Però de moment tampoc n'he vist ni n'he sentit pels carrers. Encara puc tenir esperança. L'esperança és l'últim que es perd... ja ho diuen.
Venen ocells a la teva finestra? Ara no et posis a cantar "Si a tu ventana llega una paloma..."
Veus? Aquesta cançó la hi pots fer cantar al teu pare, segur que se'n recorda! Deu ser de la seva joventut!.
Apa, fins a una altre.
Maria Mercè.
. . . Primera mort . . . .
Un cop dins es veié immers en un mar de gent que parlava en veu baixa o bé plorava sorollosament com la Rosalia, una veïna que sempre havia estat una exagerada. Els pares de la Montserrat, amb els ulls vermells tots dos, miraven de contenir-se i la Rosalia cada cop plorava més fort.
Es quedà dret al costat de la porta del menjador, on s'havien reunit tots els amics de la família. Volia passar desapercebut i marxar sense haver de dir res a ningú, però el pare de la nena s'adonà d'ell i li feu senyal d'acostar-se i ell mateix s'aixecà de la cadira i l'anà a trobar.
No tenia escapatòria. Es trobà donant-li la ma i es veié endut cap a l'altra estança on es trobava el cos sense vida de la Montserrat. Déu! I que blanca que estava! Ell recordava a la noieta que només feia pocs dies lluïa una morenor que enamorava. I ara feia esgarrifar només mirar-la. Mai no havia vist una persona tant blanca i tant lassa. No era la seva la postura d'una persona dormint; era com si el seu cosset prim s'hagués aclofat en el matalàs i aquest la xuclés cap endins, i només deixés veure d'ella la cara esblanqueïda que traspuava serenor.
El pare de la nena el tenia agafat per l'espatlla i no es deien res. Tots dos es miraven la morta. Algú els apartà del costat del llit i de la mateixa manera que havia entrat, silenciosament, es tornà a trobar al carrer.
Caminava com un sonámbul cap a casa seva. Enrere havien quedat els plors de la Rosalia i el recolliment de les persones que acompanyaven la família. Es trobà altre cop a la cuina. La llesca del berenar encara l'esperava dins del plat. La mirà amb indiferència.
-"Ja ets aquí? Així has anat? Sense canviar-te la camisa?- l'increpà la seva mare.
Igual que moments abans es mirà la llesca de pa ara se la mirà a ella. Quina importància tenia la camisa davant la mort de la seva amiga?
Potser tenia raó l'àvia, "la vida ensenya". Però a qui ensenya? Si els grans, que han viscut més anys i per tant han tingut més temps per rebre coneixements, encara donen tanta importància a portar una camisa ben planxada, potser millor que continuï anant a l'escola... pensà mentre es tornava a enfilar al seu arbre per meditar sobre el que acabava de viure.
Per meditar, o per plorar com la Rosalia o com millor li vingués, que per això tenia el seu refugi particular ben amagat de tothom.
Maria Mercè Lleonart.
Carta 37
Hola Joaquim!
Com heu passat les festes? Ja ets ben poc enraonador, ja! M'arriben unes cartes teves tan lacòniques que a no ser perquè sempre em dius que al teu pare li van tant bé les meves, em sembla que ja hauria deixat d'escriure. Ets molt reservat. No, no preguntaré, però m'agradaria saber una mica més de com viviu tu i el teu pare i la Dolores. Al menys ja sé el nom de la dona que us cuida. És jove? Ai! Que ja pregunto massa.
Després de tants dies passats per aigua, per fi ha arribat el bon temps. Tot és verd i gemat que dóna gust de veure. És la primavera. I "la primavera la sangre altera" I de quina manera l'altera! A mi m'ha agafat per esternudar. L'altre dia vaig fer-ne tants que els que estaven al meu costat em miraven com a cosa rara. Primer em deien" Jesús" o "Salut" després ja se'n van cansar i no em deien res, només em miraven estranyats i finalment em van deixar per impossible. Després d'una mitja hora d'esternudar seguit, es va acabar. Vaig quedat ben cansada i amb els ulls i el nas vermells a més no poder. Molts anys em passa. És al·lèrgia.
Una vegada vaig intentar dibuixar un còmic amb tres o quatre vinyetes i els protagonistes eres una parelleta jove que la noia sempre la dibuixava llegint asseguda en un banc i al xicot dret davant seu i amb el posat una mica expectant. La primera vinyeta que era com de presentació, el noi li diu a la noia per buscar conversa: -"Jo em dic Pep" - "Doncs jo no" -li contesta la noia. El xicot insisteix: -"Jo em dic Pep, però quan esternudo em diuen Jesús"- "Doncs a mi no em canvien el nom: em dic Salut"- La vaig anomenar "La tira i vaig fer-ne unes quantes. Llavors jo tenia per professor de pintura en Ricard Calvo-Duran, que era -i és- un bon ninotaire i a la seva classe hi havia xicots que hi anaven a aprendre de fer còmics. Un dia m'hi vaig afegir i va néixer "La tira". Ens els publicaven en un suplement de la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell.. En deien el "Qua-còmic", però va durar poc. Era una revista molt seriosa. Fa temps que no n'he dibuixat cap més... La revista encara surt, però el "Qua-còmic" ja no.
Passejant per Sabadell també es nota que és primavera. Els arbres estan tots brotats i tenen un verd tendre... De gespa no en tenim gaire, més aviat el que tenim son places dures, molt de ciment... és el que surt més econòmic de mantenir. La gent se'n queixa però jo veig que tenen molta utilitat, les criatures les aprofiten per anar amb bicicleta, patinets i hi juguen a pilota. És clar que si cauen es deuen fer una bona pelada als genolls.
A on abans hi havia la casa de Beneficència, -La Casa de la Caritat, que en dèiem- ara és tot una plaça. Van enderrocar l'edifici i ha quedat una plaça molt gran. Es semi-dura. Hi ha força gespa i està ben cuidada. A la part que dóna a la Via Massagué, - com si diguéssim la continuació de la Rambla- hi tenim des de fa poc temps un monument a la sardana. Em sembla que ja te'n vaig parlar, però és que avui l'he tornat a veure i m'ha sorprès agradablement. És de pedra blanca, però després d'haver rebut tota la pluja d'aquests dies, ha canviat una mica de color. La pedra és viva i receptiva o sigui que depèn de l'ambient que l'envolti deurà anar agafant diferents tonalitats. (Potser m'ho imagino). Representa una flama que s'enlaira i al seus peus, envoltant-la, hi té dues parelles de sardanistes que estan puntejant una sardana. És tant expressiva que sembla que sentis la cobla i tot. És obra d'una amiga meva, la Pepita Brossa-Rovira, que és una bona escultora i molt senzilla. Al veure els seus cognoms al peu de l'obra va comentar: -"Poc s'ho podien pensar els meus pares que a la ciutat hi hauria el nom de tots dos"! No va pensar que el que hi ha és el seu de nom!
Jo prou que et faig propaganda de tot el que hi ha a Sabadell, però tu no parles mai de fer-hi una visita. És clar que tal com està el teu pare, el millor és estar-se a casa. Ja ho entenc. Però no t'estranyi que continuï divulgant les gràcies de la meva ciutat. N'estic enamorada. Bé, potser no tant, però si, m'agrada. m'hi sento molt bé i me l'estimo molt.
Et vaig començar a enviar un altre conte curt. Si no dius el contrari jo aniré fent.
Adéu,
Maria Mercè.
. . . Primera mort ....
Però aquí a la terra també s'hi està bé. Sobre tot quan són vacances i els dies son llargs i pots banyar-te matí i tarda si et ve de gust... I fer travesses amb bicicleta amb tota la colla... Les vacances són bones, només tenen de dolent que al migdia. a l'hora de dinar, sempre has de veure les notícies de la tele, amb aquell reguitzell de desgràcies que t'expliquen -i que t'ensenyen!- i els comentaris que hi fan els grans, sobre tot l'avia, que sembla que hi trobi gust a remarcar "lo bé que estem aquí, mireu, aquests pobrets, viure en mig de tantes bombes i tanta misèria!"... i després afegeix:"-Ja cal que en donem gràcies a Déu! Jo sempre ho faig. estic tan agraïda de tot el que tinc!"... Buf! Quina llauna. A l'àvia només se la pot escoltar quan diu allò de" L'escola de la vida".
Només per no veure les notícies de la tele al migdia, canviaria els àpats de casa pels de l'escola. I mira que son poc variats els de l'escola! i en canvi els de casa... la mare en sap molt.
De cop es recordà que avui gairebé no havia dinat. La mort de la Montse li havia tret la gana i la notícia que hauria d'anar a donar el condol a la família i veure-la a ells, l'havia acabat d'ensorrar. Ara, però, l'estomac li reclamava l'àpat perdut. Mirà a totes bandes per assegurar-se que no hi havia ningú i amb molta lleugeresa baixà de l'arbre i es plantà a la cuina.
Mentre més enfeinat estava preparant-se un abundós berenar, arribaren la mare i el seu germà. La repulsa que li engegaren li tornà a fer perdre la gana.
-Tots hi eren, tots! Tots els teus companys, tota la colla que sempre aneu junts... Però, on t'havies ficat? T'hem buscat per tot arreu i no t'hem trobat enlloc. Ara hauràs d'anar-hi sol a donar el condol.
Esglaiat, es mirà la seva mare. hauria d'anar-hi? Així, doncs, que li havia servit amagar-se? Amb la llesca de pa als dits, es mirava esparverat ara la mare, ara al seu germà. S'havia quedat sense paraula.
Arribà l'àvia, més comentaris-"Pobres pares! Com estan de resignats?" -Podeu comptar, cada persona que arriba és un nou vessament de llàgrimes." Ah! No! Ell no hi aniria. aquestes escenes no les resistia. Si volia plorar ploraria sol no davant dels pares, ni davant de la Montserrat morta. Ui! la Montserrat que sempre el trobava tan valent. De cap manera.
-"I tu, quan penses anar-hi?- li preguntà la seva mare- Perquè demà ja l'enterren. Quan més aviat hi vagis millor, sinó, encara et costarà més.
I doncs, no hi havia escapatòria? Deixà la llesca de pa. Se li havia estroncat la gana.
-"Va, canvia't la camisa, pentina't bé i ves a casa dels Seriola. No romancegis. No vols anar-hi sol? Potser el teu germà t'hi acompanyarà.
-"Jo? Com si no n'hagués tingut prou amb una vegada. No, el nen ja és prou grandet per anar-hi sol, o sinó que no s'hagués amagat quan hi hem anat nosaltres...
-"Qui ho diu que s'ha amagat? -féu la mare començant de veure-hi clar.
-"On era sinó? Pensava escaquejar-se, però no li ha sortit bé. Que et creus que m'ha agradat gaire a mi, anar a fer aquell paperet? Jo també hi havia sortit amb la Montse, no tant com tu, perquè era més petita, però també la coneixia i també m'ha dolgut que es morís... a més és molt desagradable sentir-te tant impotent davant d'aquests casos... No, amb una vegada d'anar-hi ja n'he tingut prou.-
-"No se'n parli més! Me'n vaig a cals Seriola. No necessito ningú. Puc anar-hi sol! -era un cop d'home, ni ell mateix sabia d'on havia tret les forces. I a més sense berenar. No era qüestió d'allargar-ho més.
-"Canvia't la camisa - li cridà la seva mare.
Això mateix! La Montserrat morta i la mare només pensava a fer-li canviar la camisa. Que li importava a ell la camisa més o menys arrugada. I a la Montserrat tampoc li importaria. Allà, a la Glòria, on devia estar no pensaven en camises... que pensaven, doncs?... Ja és un bon misteri, ja... i que només es pugui descobrir morin-te.
Abans d'arribar a la casa dels Seriola ja va trobar la mar de gent coneguda que hi anava o en tornava. Tots ben pentinats i am camises netes. Potser la mare tenia raó. S'havia d'haver canviat la camisa. I pentinat. S'allisà els cabells amb la ma. Bé, féu acció d'allisar-se'ls però els cabells continuaren drets com sempre. Afluixà una mica el pas, com volent retardar el moment fatídic, però es trobà davant del portal més aviat del que volia. La porta estava mig tancada, com és costum per assenyalar que a la casa hi ha un difunt. Empassà saliva i entrà.
Com heu passat les festes? Ja ets ben poc enraonador, ja! M'arriben unes cartes teves tan lacòniques que a no ser perquè sempre em dius que al teu pare li van tant bé les meves, em sembla que ja hauria deixat d'escriure. Ets molt reservat. No, no preguntaré, però m'agradaria saber una mica més de com viviu tu i el teu pare i la Dolores. Al menys ja sé el nom de la dona que us cuida. És jove? Ai! Que ja pregunto massa.
Després de tants dies passats per aigua, per fi ha arribat el bon temps. Tot és verd i gemat que dóna gust de veure. És la primavera. I "la primavera la sangre altera" I de quina manera l'altera! A mi m'ha agafat per esternudar. L'altre dia vaig fer-ne tants que els que estaven al meu costat em miraven com a cosa rara. Primer em deien" Jesús" o "Salut" després ja se'n van cansar i no em deien res, només em miraven estranyats i finalment em van deixar per impossible. Després d'una mitja hora d'esternudar seguit, es va acabar. Vaig quedat ben cansada i amb els ulls i el nas vermells a més no poder. Molts anys em passa. És al·lèrgia.
Una vegada vaig intentar dibuixar un còmic amb tres o quatre vinyetes i els protagonistes eres una parelleta jove que la noia sempre la dibuixava llegint asseguda en un banc i al xicot dret davant seu i amb el posat una mica expectant. La primera vinyeta que era com de presentació, el noi li diu a la noia per buscar conversa: -"Jo em dic Pep" - "Doncs jo no" -li contesta la noia. El xicot insisteix: -"Jo em dic Pep, però quan esternudo em diuen Jesús"- "Doncs a mi no em canvien el nom: em dic Salut"- La vaig anomenar "La tira i vaig fer-ne unes quantes. Llavors jo tenia per professor de pintura en Ricard Calvo-Duran, que era -i és- un bon ninotaire i a la seva classe hi havia xicots que hi anaven a aprendre de fer còmics. Un dia m'hi vaig afegir i va néixer "La tira". Ens els publicaven en un suplement de la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell.. En deien el "Qua-còmic", però va durar poc. Era una revista molt seriosa. Fa temps que no n'he dibuixat cap més... La revista encara surt, però el "Qua-còmic" ja no.
Passejant per Sabadell també es nota que és primavera. Els arbres estan tots brotats i tenen un verd tendre... De gespa no en tenim gaire, més aviat el que tenim son places dures, molt de ciment... és el que surt més econòmic de mantenir. La gent se'n queixa però jo veig que tenen molta utilitat, les criatures les aprofiten per anar amb bicicleta, patinets i hi juguen a pilota. És clar que si cauen es deuen fer una bona pelada als genolls.
A on abans hi havia la casa de Beneficència, -La Casa de la Caritat, que en dèiem- ara és tot una plaça. Van enderrocar l'edifici i ha quedat una plaça molt gran. Es semi-dura. Hi ha força gespa i està ben cuidada. A la part que dóna a la Via Massagué, - com si diguéssim la continuació de la Rambla- hi tenim des de fa poc temps un monument a la sardana. Em sembla que ja te'n vaig parlar, però és que avui l'he tornat a veure i m'ha sorprès agradablement. És de pedra blanca, però després d'haver rebut tota la pluja d'aquests dies, ha canviat una mica de color. La pedra és viva i receptiva o sigui que depèn de l'ambient que l'envolti deurà anar agafant diferents tonalitats. (Potser m'ho imagino). Representa una flama que s'enlaira i al seus peus, envoltant-la, hi té dues parelles de sardanistes que estan puntejant una sardana. És tant expressiva que sembla que sentis la cobla i tot. És obra d'una amiga meva, la Pepita Brossa-Rovira, que és una bona escultora i molt senzilla. Al veure els seus cognoms al peu de l'obra va comentar: -"Poc s'ho podien pensar els meus pares que a la ciutat hi hauria el nom de tots dos"! No va pensar que el que hi ha és el seu de nom!
Jo prou que et faig propaganda de tot el que hi ha a Sabadell, però tu no parles mai de fer-hi una visita. És clar que tal com està el teu pare, el millor és estar-se a casa. Ja ho entenc. Però no t'estranyi que continuï divulgant les gràcies de la meva ciutat. N'estic enamorada. Bé, potser no tant, però si, m'agrada. m'hi sento molt bé i me l'estimo molt.
Et vaig començar a enviar un altre conte curt. Si no dius el contrari jo aniré fent.
Adéu,
Maria Mercè.
. . . Primera mort ....
Però aquí a la terra també s'hi està bé. Sobre tot quan són vacances i els dies son llargs i pots banyar-te matí i tarda si et ve de gust... I fer travesses amb bicicleta amb tota la colla... Les vacances són bones, només tenen de dolent que al migdia. a l'hora de dinar, sempre has de veure les notícies de la tele, amb aquell reguitzell de desgràcies que t'expliquen -i que t'ensenyen!- i els comentaris que hi fan els grans, sobre tot l'avia, que sembla que hi trobi gust a remarcar "lo bé que estem aquí, mireu, aquests pobrets, viure en mig de tantes bombes i tanta misèria!"... i després afegeix:"-Ja cal que en donem gràcies a Déu! Jo sempre ho faig. estic tan agraïda de tot el que tinc!"... Buf! Quina llauna. A l'àvia només se la pot escoltar quan diu allò de" L'escola de la vida".
Només per no veure les notícies de la tele al migdia, canviaria els àpats de casa pels de l'escola. I mira que son poc variats els de l'escola! i en canvi els de casa... la mare en sap molt.
De cop es recordà que avui gairebé no havia dinat. La mort de la Montse li havia tret la gana i la notícia que hauria d'anar a donar el condol a la família i veure-la a ells, l'havia acabat d'ensorrar. Ara, però, l'estomac li reclamava l'àpat perdut. Mirà a totes bandes per assegurar-se que no hi havia ningú i amb molta lleugeresa baixà de l'arbre i es plantà a la cuina.
Mentre més enfeinat estava preparant-se un abundós berenar, arribaren la mare i el seu germà. La repulsa que li engegaren li tornà a fer perdre la gana.
-Tots hi eren, tots! Tots els teus companys, tota la colla que sempre aneu junts... Però, on t'havies ficat? T'hem buscat per tot arreu i no t'hem trobat enlloc. Ara hauràs d'anar-hi sol a donar el condol.
Esglaiat, es mirà la seva mare. hauria d'anar-hi? Així, doncs, que li havia servit amagar-se? Amb la llesca de pa als dits, es mirava esparverat ara la mare, ara al seu germà. S'havia quedat sense paraula.
Arribà l'àvia, més comentaris-"Pobres pares! Com estan de resignats?" -Podeu comptar, cada persona que arriba és un nou vessament de llàgrimes." Ah! No! Ell no hi aniria. aquestes escenes no les resistia. Si volia plorar ploraria sol no davant dels pares, ni davant de la Montserrat morta. Ui! la Montserrat que sempre el trobava tan valent. De cap manera.
-"I tu, quan penses anar-hi?- li preguntà la seva mare- Perquè demà ja l'enterren. Quan més aviat hi vagis millor, sinó, encara et costarà més.
I doncs, no hi havia escapatòria? Deixà la llesca de pa. Se li havia estroncat la gana.
-"Va, canvia't la camisa, pentina't bé i ves a casa dels Seriola. No romancegis. No vols anar-hi sol? Potser el teu germà t'hi acompanyarà.
-"Jo? Com si no n'hagués tingut prou amb una vegada. No, el nen ja és prou grandet per anar-hi sol, o sinó que no s'hagués amagat quan hi hem anat nosaltres...
-"Qui ho diu que s'ha amagat? -féu la mare començant de veure-hi clar.
-"On era sinó? Pensava escaquejar-se, però no li ha sortit bé. Que et creus que m'ha agradat gaire a mi, anar a fer aquell paperet? Jo també hi havia sortit amb la Montse, no tant com tu, perquè era més petita, però també la coneixia i també m'ha dolgut que es morís... a més és molt desagradable sentir-te tant impotent davant d'aquests casos... No, amb una vegada d'anar-hi ja n'he tingut prou.-
-"No se'n parli més! Me'n vaig a cals Seriola. No necessito ningú. Puc anar-hi sol! -era un cop d'home, ni ell mateix sabia d'on havia tret les forces. I a més sense berenar. No era qüestió d'allargar-ho més.
-"Canvia't la camisa - li cridà la seva mare.
Això mateix! La Montserrat morta i la mare només pensava a fer-li canviar la camisa. Que li importava a ell la camisa més o menys arrugada. I a la Montserrat tampoc li importaria. Allà, a la Glòria, on devia estar no pensaven en camises... que pensaven, doncs?... Ja és un bon misteri, ja... i que només es pugui descobrir morin-te.
Abans d'arribar a la casa dels Seriola ja va trobar la mar de gent coneguda que hi anava o en tornava. Tots ben pentinats i am camises netes. Potser la mare tenia raó. S'havia d'haver canviat la camisa. I pentinat. S'allisà els cabells amb la ma. Bé, féu acció d'allisar-se'ls però els cabells continuaren drets com sempre. Afluixà una mica el pas, com volent retardar el moment fatídic, però es trobà davant del portal més aviat del que volia. La porta estava mig tancada, com és costum per assenyalar que a la casa hi ha un difunt. Empassà saliva i entrà.
Carta 36
Estimat Joaquim,
"Si, molt estimat i de cartes res!" Ja ho sé, ja m'ho vas dir una altra vegada, i tens molta raó, però és que ha sigut Setmana Santa i son uns dies especials, que no saps per què, però passen volant.
El teu pare recordarà com es celebrava la Setmana Santa els últims anys que vau viure aquí. Moltes processons, molt anar a "seguir Monuments" el dijous Sant a la tarda, molt soroll de cassoles i tapadores d'olles els dissabte al matí, contrastant amb el silenci del dia anterior... Ara, ha canviat molt. Les criatures ja no van a l'església amb aquells xerracs a "matar jueus". El Divendres Sant, -dejuni i abstinència- i ha qui encara el fa, però aquell recolliment, que et deien que no es podia ni escombrar perquè sortirien formigues... ara la majoria no escombra perquè no s'ha quedat a casa, Setmana Santa serveix per molts per fer un petit viatge, o un "mini-creuer", -un any vaig anar a Dubai amb amigues, de recolliment, poc! Hi havia tant per veure!
Tornant al costum d'anar a "matar jueus", jo no vaig tenir mai un xerrac ni vaig anar a fer aquell xivarri. Potser a casa meva no eren ni massa religiosos ni massa folklòrics i això els hi va passar per alt. L'altre dia et comentava que tampoc havia anat a "serrar". La palma sí que l' havia anat a beneir, si no feia massa fred i no els semblés que m'havia de constipar! I la mona en canvi, no em va faltar mai! Els meus fills van arreplegar una època que van fer de tot, palmes, palmons, i mones de tots els padrins...
Aquest any he estat a Castellterçol, un poble petit a 700 m. d'alçada... Ha plogut tota la setmana! Ni un moment de treva per anar a collir farigola. El meu genoll se n'ha ressentit i gairebé no m'he mogut de casa. Sort de comptar amb bones amistats que et fan passar les tardes de pressa. Els llibres, la musica i un jersei que estic fent pel net, i encara m'han faltat hores, no he fet pas ni la meitat de la feina que m'havia proposat.. Tant de pressa m'ha passat que no he tingut temps ni d'escriure't.
De tornada a Sabadell he constatat que les orenetes aquest any no han fet niu a casa meva. Em sap greu, ja m'hi havia acostumat i les trobaré a faltar. La seva xiscladissa feia companyia i donava alegria. Potser caldrà que em compri algun ocell... Però tot el que és tenir bèsties dóna feina i et lliga si vols sortir. Tindré d'inventar-me'n un de virtual igual com em vaig inventar el gos temps enrere. No costa gens! Ja estic veient la gàbia i l'ocell a dintre! Fa uns saltirons! Es veu que està content, s'hi troba bé a casa meva... tot i que no i dic gran cosa, perquè no estic acostumada a parlar amb bestioles. No sóc sant Francesc. Vés per on torno a veure al meu costat el gos que m'havia inventat! Quina memòria tenen les bèsties, està tan falaguer com temps enrere! Remena la cua de content i va net, i polit, sembla que surti de cal veterinari, això dóna gust! El tinc al costat i d'aquí una mica li diré "Seu" i s'asseurà i em quedarà mirant amb aquests ulls tan expressius que té. Em falten les orenetes, però estic ben acompanyada. (I de boja encara no me n'he tornat, el que passa és que faig servir molt d'imaginació.)
He passat pel nostre carrer. Està molt canviat. Ja no hi queden cases velles, totes les han remodelat, el teu pare no el coneixeria, però encara hi viu gent d'aquell temps que ell hi vivia. A la propera carta miraré de tornar-ne parlar, que això deu ser el que li deu agradar més.
Adéu i bona Pasqua!
Maria Mercè.
Primera mort
S'havia enfilat dalt de l'arbre i no pensava baixar-ne. Prou sentia que el cridaven: prou s'havia adonat que feia estona que l'estaven buscant... però el seu amagatall era tan segur que no trobava el moment de deixar-lo. A més, ningú no el sabia. Ningú coneixia el seu refugi. Si hagués baixat mentre la mare o el germà es trobaven els voltants, haurien desobeït el que ell guardava tan gelosament. Tenir un lloc per ell tot sol, on anar-s'hi a refugiar quan volia escapolir-se d'alguna situació desagradable. Li donava una tranquil·litat que per res del mon desitjava perdre.
Per això s'arraulí encara més entre les fulles procurant gairebé ni respirar, per por que el descobrissin. En aquesta posició romangué fins que va veure com el seu germà i la seva mare marxaven sense ell. Anaven a donar el condol a la família Seriola. Ja, a l'hora de dinar se n'havia parlat de la visita que caldria fer a la tarda a la casa dels veïns, amb motiu de la mort de la seva filla. A ell, que ja havia menjat poc, se li acabà de sobte la poca gana que li quedava. No n'hi havia prou amb la mort de la nena que encara caldria anar a veure-la bo i morta. Estesa en un llit o el que podria ser pitjor, ficada dins del taüt!
No, faria el que fos, però no hi aniria. No podia suportar-ne ni imaginar-ne la visió. Havien jugat tant amb la Montserrat! S'havien divertit tant, s'havien discutit tant! I ara tot s'havia acabat. Una rara malaltia se l'havia endut en gairebé quatre dies. Tothom comentava el mateix, tants avenços com hi ha en la medecina i encara hi ha cassos que els metges no saben que fer-hi.
Enfilat dalt de l'arbre, pensava i pensava... quan fos gran seria metge! Però aviat descartà aquesta idea. No, era una carrera que no feia pas per ell. Si se li morís un pacient fóra capaç de morir-se darrera seu. Quin compromís a l'hora de receptar... calia estar molt al cas.
No, no seria metge. Massa responsabilitat i també massa feina a estudiar i a ell no li agradava gaire passar-se hores davant dels llibres. La seva àvia deia moltes vegades -"La vida és la millor escola. La vida ensenya." Però es veu que els seus pares no hi estaven gaire d'acord, 'perquè tant a ell com al seu germà sempre els enviaven a escola. Després diran que s'ha d'escoltar als vells i seguir-ne els consells... Els seus pares no predicaven pas amb l'exemple! De bona gana hauria cregut a l'àvia i hauria esperat que la vida l'"ensenyés", mentre anava fent la viu-viu, jugant i passant-s'ho bé.
A la Montserrat se li havia acabat a anar a escola, i jugar, i anar a la piscina... i la bicicleta nova que li havien comprat aquest estiu... La bici, encara la podria aprofitar la seva germana petita, que sempre li estava demanant i que ella no li deixava mai, amb l'excusa que no arribava bé als pedals. Era una llàstima, perquè a la Montserrat sí que li agradava anar a escola... i en canvi a ell!
S'esgarrifà del mal pensament que havia tingut: per un moment pensà en un canvi. No! Per res del mon es canviaria amb la Montserrat morta. Davant la mort, l'escola era la Glòria!
Però l'àvia deia que la Montserrat ja hi era a la Glòria. La Glòria... Prou que li havien explicat que els morts estaven a la Glòria. però la paraula "Glòria" la feien servir per tantes coses. Els seus cosins, quan van tornar del viatge de nuvis només sabien dir que estaven a la glòria! D'això no feia ni dos anys i ja s'havien separat!
Potser la Montserrat d'aquí dos anys ja s'haurà cansat d'estar a la Glòria i tornarà a venir a passar l'estiu al poble. I, ca! La Glòria dels morts és una altra cosa. No sabia ben bé que era però devia ser una altra cosa, Allà devia estar-s'hi bé de debò, perquè d'allà no en tornava ningú.
Etiquetes de comentaris:
"Setmana Santa",
abstinencia,
dejuni
Subscriure's a:
Missatges (Atom)