Hola Joaquim!
Com heu passat les festes? Ja ets ben poc enraonador, ja! M'arriben unes cartes teves tan lacòniques que a no ser perquè sempre em dius que al teu pare li van tant bé les meves, em sembla que ja hauria deixat d'escriure. Ets molt reservat. No, no preguntaré, però m'agradaria saber una mica més de com viviu tu i el teu pare i la Dolores. Al menys ja sé el nom de la dona que us cuida. És jove? Ai! Que ja pregunto massa.
Després de tants dies passats per aigua, per fi ha arribat el bon temps. Tot és verd i gemat que dóna gust de veure. És la primavera. I "la primavera la sangre altera" I de quina manera l'altera! A mi m'ha agafat per esternudar. L'altre dia vaig fer-ne tants que els que estaven al meu costat em miraven com a cosa rara. Primer em deien" Jesús" o "Salut" després ja se'n van cansar i no em deien res, només em miraven estranyats i finalment em van deixar per impossible. Després d'una mitja hora d'esternudar seguit, es va acabar. Vaig quedat ben cansada i amb els ulls i el nas vermells a més no poder. Molts anys em passa. És al·lèrgia.
Una vegada vaig intentar dibuixar un còmic amb tres o quatre vinyetes i els protagonistes eres una parelleta jove que la noia sempre la dibuixava llegint asseguda en un banc i al xicot dret davant seu i amb el posat una mica expectant. La primera vinyeta que era com de presentació, el noi li diu a la noia per buscar conversa: -"Jo em dic Pep" - "Doncs jo no" -li contesta la noia. El xicot insisteix: -"Jo em dic Pep, però quan esternudo em diuen Jesús"- "Doncs a mi no em canvien el nom: em dic Salut"- La vaig anomenar "La tira i vaig fer-ne unes quantes. Llavors jo tenia per professor de pintura en Ricard Calvo-Duran, que era -i és- un bon ninotaire i a la seva classe hi havia xicots que hi anaven a aprendre de fer còmics. Un dia m'hi vaig afegir i va néixer "La tira". Ens els publicaven en un suplement de la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell.. En deien el "Qua-còmic", però va durar poc. Era una revista molt seriosa. Fa temps que no n'he dibuixat cap més... La revista encara surt, però el "Qua-còmic" ja no.
Passejant per Sabadell també es nota que és primavera. Els arbres estan tots brotats i tenen un verd tendre... De gespa no en tenim gaire, més aviat el que tenim son places dures, molt de ciment... és el que surt més econòmic de mantenir. La gent se'n queixa però jo veig que tenen molta utilitat, les criatures les aprofiten per anar amb bicicleta, patinets i hi juguen a pilota. És clar que si cauen es deuen fer una bona pelada als genolls.
A on abans hi havia la casa de Beneficència, -La Casa de la Caritat, que en dèiem- ara és tot una plaça. Van enderrocar l'edifici i ha quedat una plaça molt gran. Es semi-dura. Hi ha força gespa i està ben cuidada. A la part que dóna a la Via Massagué, - com si diguéssim la continuació de la Rambla- hi tenim des de fa poc temps un monument a la sardana. Em sembla que ja te'n vaig parlar, però és que avui l'he tornat a veure i m'ha sorprès agradablement. És de pedra blanca, però després d'haver rebut tota la pluja d'aquests dies, ha canviat una mica de color. La pedra és viva i receptiva o sigui que depèn de l'ambient que l'envolti deurà anar agafant diferents tonalitats. (Potser m'ho imagino). Representa una flama que s'enlaira i al seus peus, envoltant-la, hi té dues parelles de sardanistes que estan puntejant una sardana. És tant expressiva que sembla que sentis la cobla i tot. És obra d'una amiga meva, la Pepita Brossa-Rovira, que és una bona escultora i molt senzilla. Al veure els seus cognoms al peu de l'obra va comentar: -"Poc s'ho podien pensar els meus pares que a la ciutat hi hauria el nom de tots dos"! No va pensar que el que hi ha és el seu de nom!
Jo prou que et faig propaganda de tot el que hi ha a Sabadell, però tu no parles mai de fer-hi una visita. És clar que tal com està el teu pare, el millor és estar-se a casa. Ja ho entenc. Però no t'estranyi que continuï divulgant les gràcies de la meva ciutat. N'estic enamorada. Bé, potser no tant, però si, m'agrada. m'hi sento molt bé i me l'estimo molt.
Et vaig començar a enviar un altre conte curt. Si no dius el contrari jo aniré fent.
Adéu,
Maria Mercè.
. . . Primera mort ....
Però aquí a la terra també s'hi està bé. Sobre tot quan són vacances i els dies son llargs i pots banyar-te matí i tarda si et ve de gust... I fer travesses amb bicicleta amb tota la colla... Les vacances són bones, només tenen de dolent que al migdia. a l'hora de dinar, sempre has de veure les notícies de la tele, amb aquell reguitzell de desgràcies que t'expliquen -i que t'ensenyen!- i els comentaris que hi fan els grans, sobre tot l'avia, que sembla que hi trobi gust a remarcar "lo bé que estem aquí, mireu, aquests pobrets, viure en mig de tantes bombes i tanta misèria!"... i després afegeix:"-Ja cal que en donem gràcies a Déu! Jo sempre ho faig. estic tan agraïda de tot el que tinc!"... Buf! Quina llauna. A l'àvia només se la pot escoltar quan diu allò de" L'escola de la vida".
Només per no veure les notícies de la tele al migdia, canviaria els àpats de casa pels de l'escola. I mira que son poc variats els de l'escola! i en canvi els de casa... la mare en sap molt.
De cop es recordà que avui gairebé no havia dinat. La mort de la Montse li havia tret la gana i la notícia que hauria d'anar a donar el condol a la família i veure-la a ells, l'havia acabat d'ensorrar. Ara, però, l'estomac li reclamava l'àpat perdut. Mirà a totes bandes per assegurar-se que no hi havia ningú i amb molta lleugeresa baixà de l'arbre i es plantà a la cuina.
Mentre més enfeinat estava preparant-se un abundós berenar, arribaren la mare i el seu germà. La repulsa que li engegaren li tornà a fer perdre la gana.
-Tots hi eren, tots! Tots els teus companys, tota la colla que sempre aneu junts... Però, on t'havies ficat? T'hem buscat per tot arreu i no t'hem trobat enlloc. Ara hauràs d'anar-hi sol a donar el condol.
Esglaiat, es mirà la seva mare. hauria d'anar-hi? Així, doncs, que li havia servit amagar-se? Amb la llesca de pa als dits, es mirava esparverat ara la mare, ara al seu germà. S'havia quedat sense paraula.
Arribà l'àvia, més comentaris-"Pobres pares! Com estan de resignats?" -Podeu comptar, cada persona que arriba és un nou vessament de llàgrimes." Ah! No! Ell no hi aniria. aquestes escenes no les resistia. Si volia plorar ploraria sol no davant dels pares, ni davant de la Montserrat morta. Ui! la Montserrat que sempre el trobava tan valent. De cap manera.
-"I tu, quan penses anar-hi?- li preguntà la seva mare- Perquè demà ja l'enterren. Quan més aviat hi vagis millor, sinó, encara et costarà més.
I doncs, no hi havia escapatòria? Deixà la llesca de pa. Se li havia estroncat la gana.
-"Va, canvia't la camisa, pentina't bé i ves a casa dels Seriola. No romancegis. No vols anar-hi sol? Potser el teu germà t'hi acompanyarà.
-"Jo? Com si no n'hagués tingut prou amb una vegada. No, el nen ja és prou grandet per anar-hi sol, o sinó que no s'hagués amagat quan hi hem anat nosaltres...
-"Qui ho diu que s'ha amagat? -féu la mare començant de veure-hi clar.
-"On era sinó? Pensava escaquejar-se, però no li ha sortit bé. Que et creus que m'ha agradat gaire a mi, anar a fer aquell paperet? Jo també hi havia sortit amb la Montse, no tant com tu, perquè era més petita, però també la coneixia i també m'ha dolgut que es morís... a més és molt desagradable sentir-te tant impotent davant d'aquests casos... No, amb una vegada d'anar-hi ja n'he tingut prou.-
-"No se'n parli més! Me'n vaig a cals Seriola. No necessito ningú. Puc anar-hi sol! -era un cop d'home, ni ell mateix sabia d'on havia tret les forces. I a més sense berenar. No era qüestió d'allargar-ho més.
-"Canvia't la camisa - li cridà la seva mare.
Això mateix! La Montserrat morta i la mare només pensava a fer-li canviar la camisa. Que li importava a ell la camisa més o menys arrugada. I a la Montserrat tampoc li importaria. Allà, a la Glòria, on devia estar no pensaven en camises... que pensaven, doncs?... Ja és un bon misteri, ja... i que només es pugui descobrir morin-te.
Abans d'arribar a la casa dels Seriola ja va trobar la mar de gent coneguda que hi anava o en tornava. Tots ben pentinats i am camises netes. Potser la mare tenia raó. S'havia d'haver canviat la camisa. I pentinat. S'allisà els cabells amb la ma. Bé, féu acció d'allisar-se'ls però els cabells continuaren drets com sempre. Afluixà una mica el pas, com volent retardar el moment fatídic, però es trobà davant del portal més aviat del que volia. La porta estava mig tancada, com és costum per assenyalar que a la casa hi ha un difunt. Empassà saliva i entrà.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada