Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sardana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sardana. Mostrar tots els missatges
Carta 44
Estimat Joaquim,
Hem passat el solstici d'estiu, eh quina manera més emfàtica de dir que ja ha passat la revetlla de Sant Joan? Podria dir que l'he passada sense pena ni glòria, però en realitat ha estat amb més pena que glòria.
No, no ha passat cap desgràcia, ningú s'ha cremat amb les fogueres ni amb els petards, però l'he passat en companyia de vells coneguts que s'han fet vells. La vellesa i l'edat son dues coses ben diferents. He retrobat vells coneguts que han perdut les il·lusions. La cosa més trista que hi ha. Déu vulgui que no ens passi mai. Per sort només hi he conviscut unes hores i no m'ho han contagiat, però amistats d'aquestes no em convenen pas! Quan et fas gran, prou que la vida et va limitant les activitats que tenies per costum fer, però has de buscar-te'n d'altres per substituir-les.
Per exemple: diumenge hi haurà l'Aplec de la Sardana a la font de Can Rull i a l'ombra del seu bosc- un dels pocs que ens queden a prop de Sabadell. - doncs em sembla que no hi assistiré perquè des que em van posar la pròtesi al genoll. i d'això ja fa més de mig any, no tinc la mateixa agilitat que abans, i anar tot un dia a sentir sardanes i no poder-les ballar! Ballar sí, però saltar-les no! No em fa cap gràcia... Però ja m'estic buscant una altra activitat que em compensi. Però aquests amics meus sembla que ni pensen en substitucions, s'han limitat a lamentar-se i prou. Caminen molt poc per no dir gens, llegeixen molt poc, per no dir gens... Es deixen perdre el millor de la vida!
He estat a Castellterçol, una vila de muntanya que només allunyant-te del nucli urbà cosa de vint minuts ja pots gaudir d'una visió del poble que des de dins no la tenies. Ja estàs en contacte amb la natura, veus camps sembrats, camps segats, papallones, muntanyes a l'infinit, - els Pirineus- muntanyes més a la vora, -El massís del Montseny- muntanyetes a tocar, el campanar del poble i el del poble veí, les torres que s'han fet noves, les que has vist tota la vida i tenen un color menys viu... estàs en contacte amb la natura i això sol ja dona vida! Però si no surten de casa... si es queixen que tot això ja ho tenen massa vist... No saben el que es diuen. La naturalesa sempre és canviant i sempre et descobreix aspectes nous.
Vaig descobrir o redescobrir una font situada entre dues masies, gairebé equidistants. Fa una cinquantena danys, quan no hi havia aigua corrent a les cases, aquestes dues masies se'n repartien l'ús de fruit. Dos dies de cada setmana hi anaven a rentar la roba, ara l'una ara l'altra. L'anada era força fàcil, però la tornada, per a totes dues els venia de pujada i amb els coves amb la roba mullada, devia ser molt penosa. Ara, cada una té l'aigua a casa i la font ja no te us. Fins està contaminada. Ha passat de moda, com tantes coses que han quedat obsoletes. Si encara la necessitessin ja s'haurien cuidat de que no l'empastifessin els purins d'una granja veïna!
Parlem de la revetlla de Sant Joan, que el teu pare deu recordar bé. Les fogueres a l'encreuament dels carrers o bé al mig d'una plaça, on hi hagués més espai i menys perills per les cases. La tarda que precedia la gran nit, l'activitat que vivien els nois del barri recollint mobles vells per fer la foguera! A molts pobles del Pirineu, a més de focs encara hi perviuen les falles. El costum de baixar amb teies enceses la muntanya més propera al poble quan comença de fosquejar. El jovent hi ha pujat amb claror i al fer-se de nit en baixa a la llum de les torxes. Al poble els veuen baixar i els esperen amb alegria al voltant d'una foguera. Una foguera que atien els mossos quan hi llencen les teies enceses... Es una nit màgica. Poden passar moltes coses. Normalment no passa res, però és plena de sortilegis i si perd la seva força i el seu encant serà perquè la gent d'ara no li saben donar. Ja no es va de matinada a collir les herbes remeieres cobertes de rosada... Elles deuen tenir la mateixa màgica virtut que se'ls hi atorgava abans, però si la gent ara no hi creu, si la seva força ningú no l'aprofita, es deixa perdre. La fe fa miracles.
El que si perdura és l'encesa de la flama dalt del Canigó. Una gran foguera que es veu des de molts indrets de les dues Catalunyes. El Canigó! La muntanya senyera dels Països Catalans, la que agermana els pobles dels dos vessants del Pirineu. D'allà en surten les Flames que amb molt bona voluntat grups d'excursionistes van a buscar i porten fins als pobles més allunyats. A Sabadell, fa anys que hi arriba la Flama del Canigó. A Castellterçol també. Amb ella encenen les fogueres que ja tenen preparades a les places. Es un acte simbòlic molt emotiu.
El foc, El foc sí que és màgic. Recordo a la pel·lícula de dibuixos del Llibre de la Selva quan els monos volen robar el foc del humans per ser com ells... Abans que era tan laboriós encendre un foc, a les cases es conservava com el bé més preuat. Hi ha una cançó infantil que el teu pare recordarà, "L'escarabat bum,bum." que ha arribat fins als nostres dies, però amb la lletra molt desfigurada. l'original parlava del foc, del foc sagrat que es conservava a les llars. Es fa jugar als nens petits fent-los amagar el cap generalment a la falda d'alguna àvia i es canta:
Escarabat bum, bum
veu-te l'oli, veu-te l'oli
Escarabat bum, bum
veu-te l'oli que hi ha en el llum.
i hi ha una segona estrofa que fa:
I si de llum no n'hi ha
d'escalfeta d'escalfeta,
i si de llum no n'hi ha,
d'escalfeta ve hi hi haurà.
llavors es dóna un copa l'esquena del menut i se li diu:
"Escarabat! Endevina qui t'ha picat! "
Hi ho ha d'endevinar. Però la gràcia de la cançó rau en la lletra: tenir un llum d'oli devia ser un bé important i moltes cases no en devien tenir, però d'escalfeta... L'escalfeta era la brasa que no deixaven apagar mai. Era el foc sagrat de la llar?
Però la lletra ajunta dues coses diferents, si "l'escalfeta" era una brasa, la brasa no necessita oli... per tant no podia beure-se'l...Potser per això només es canta la primera estrofa. I amb les presses que portem avui possiblement només es fa amagar al cap a la criatura, se li pica a l'esquena i se li fa endevinar qui l'ha picat.
Jo t'he transcrit tota la cançó i si tens ocasió ja pots fer jugar una criatura, però si no tens fills, vaig difícil que tinguis néts. Però pots tenir amics i com a mínim explicar-li al teu pare, que segur que ho recordarà. I potser tu mateix havies amagat el cap quan eres a Sabadell... De petit, amaga el cap per jugar, val, però de gran... amagar el cap... ja és una altra cosa.
Ui! Quina carta més llarga! Estic temptada de partir-la i ja tindré feina feta per un altre dia.
Una abraçada
Maria Mercè.
Carta 39
Hola Joaquim!
Com heu passat les festes? Ja ets ben poc enraonador, ja! M'arriben unes cartes tan lacòniques teves que a no ser perquè sempre em dius que al teu pare li van tant bé les meves, em sembla que ja hauria deixat d' escriure. Ets molt reservat. No, no preguntaré, però m'agradaria saber una mica més de com viviu tu i el teu pare i la Dolores. Per lo menys ja sé el nom de la dona que us cuida. És jove? Ai! Que ja pregunto massa.
Després de tants dies passats per aigua, per fi ha arribat el bon temps. Tot està verd i gemat que dóna gust de veure. Es la primavera. I "la primavera la sangre altera" I de quina manera l'¡altera! A mi m'ha donat per esternudar. L'altre dia vaig fer-ne tants que els que estaven al meu costat em miraven com a cosa rara. Primer em deien"Jesús" o "Salut" després ja se'n van cansar i no em deien res, només em miraven estranyats i finalment em van deixar per impossible. Després d'una mitja hora d'esternudar seguit es va acabar. Vaig quedat ben cansada i amb els ulls i el nas vermells a més no poder. Molts anys em passa. És al·lèrgia.
Una vegada vaig intentar dibuixar un còmic amb tres o quatre vinyetes i els protagonistes eres una parelleta jove que la noia sempre la dibuixava llegint asseguda en un banc i al xicot dret davant seu i amb el posat una mica expectant. La primera vinyeta que era com de presentació, el noi li diu a la noia per buscar conversa: -"Jo em dic Pep" - "Doncs jo no" -li contesta la noia. El xicot insisteix: -"Jo em dic Pep, però quan esternudo em diuen Jesús"- "Doncs a mi no em canvien el nom: em dic Salut"- La vaig anomenar "La tira i vaig fer-ne unes quantes. Llavors jo tenia per professor de pintura en Ricard Calvo-Duran, que era -i és- un bon ninotaire i a la seva classe hi havia xicots que hi anaven a aprendre de fer còmics. Un dia m'hi vaig afegir i va néixer "La tira" Ens els publicaven en un suplement de la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell.. En deien el "Qua-còmic", però va durar poc Era una revista molt seriosa. Fa temps que no n'he dibuixat cap més... La revista encara surt, però el "Qua-còmic ja no.
Passejant per Sabadell també és nota que és primavera. Els arbres estan tots brotats i tenen un verd tendre... De gespa no en tenim gaire, més aviat el que tenim son places dures, molt de ciment... és el que surt més econòmic de mantenir. La gent se'n queixa però jo veig que tenen molta utilitat, les criatures les aprofiten per anar amb bicicleta, patinets i hi juguen a pilota. Es clar que si cauen es deuen fer una bona pelada als genolls.
A on abans hi havia la casa de Beneficència, - La Casa de la Caritat, que en dèiem- ara és tot una plaça. Van enderrocar l'edifici i ha quedat una plaça molt gran. Es semi-dura. Hi ha força gespa i està ben cuidada. A la part que dóna a la Via Massaguè, - com si diguéssim la continuació de la Rambla- hi tenim des de fa poc temps un monument a la sardana. Em sembla que ja te'n vaig parlar, però és que avui l'he tornat a veure i sorprès agradablement. Es de pedra blanca, però després d'haver rebut tota la pluja d'aquests dies, ha canviat una mica de color. La pedra és viva i receptiva o sigui que depèn de l'ambient que l'envolti deurà anar agafant diferents tonalitats. (Potser m'ho imagino.) Representa una flama que s'enlaira i al seus peus hi té dues parelles de sardanistes que estan puntejant una sardana. Es tan expressiva que sembla que sentis la cobla i tot. Es obra d'una amiga meva, la Pepita Brossa-Rovira, que és una bona escultora i molt senzilla. Al veure els seus cognoms al peu de l'obra va comentar: -"Poc s'ho podien pensar els meus pares que a la ciutat hi hauria el nom de tots dos!"- No va pensar que el que hi ha és el seu de nom!
Jo prou et faig propaganda de tot el que hi ha a Sabadell, però tu no parles mai de fer-hi una visita. Es clar que tal com està el teu pare , el millor és estar-se a casa. Ja ho entenc. Però no t'estranyi que continuï divulgant les gràcies de la meva ciutat. N'estic enamorada.Bé, potser no tant, però si, m'agrada. m'hi sento molt bé i me l'estimo molt.
T'he començat d'enviar un altre conte curt. Si no dius el contrari jo aniré fent.
Adéu,
Maria Mercè.
Com heu passat les festes? Ja ets ben poc enraonador, ja! M'arriben unes cartes tan lacòniques teves que a no ser perquè sempre em dius que al teu pare li van tant bé les meves, em sembla que ja hauria deixat d' escriure. Ets molt reservat. No, no preguntaré, però m'agradaria saber una mica més de com viviu tu i el teu pare i la Dolores. Per lo menys ja sé el nom de la dona que us cuida. És jove? Ai! Que ja pregunto massa.
Després de tants dies passats per aigua, per fi ha arribat el bon temps. Tot està verd i gemat que dóna gust de veure. Es la primavera. I "la primavera la sangre altera" I de quina manera l'¡altera! A mi m'ha donat per esternudar. L'altre dia vaig fer-ne tants que els que estaven al meu costat em miraven com a cosa rara. Primer em deien"Jesús" o "Salut" després ja se'n van cansar i no em deien res, només em miraven estranyats i finalment em van deixar per impossible. Després d'una mitja hora d'esternudar seguit es va acabar. Vaig quedat ben cansada i amb els ulls i el nas vermells a més no poder. Molts anys em passa. És al·lèrgia.
Una vegada vaig intentar dibuixar un còmic amb tres o quatre vinyetes i els protagonistes eres una parelleta jove que la noia sempre la dibuixava llegint asseguda en un banc i al xicot dret davant seu i amb el posat una mica expectant. La primera vinyeta que era com de presentació, el noi li diu a la noia per buscar conversa: -"Jo em dic Pep" - "Doncs jo no" -li contesta la noia. El xicot insisteix: -"Jo em dic Pep, però quan esternudo em diuen Jesús"- "Doncs a mi no em canvien el nom: em dic Salut"- La vaig anomenar "La tira i vaig fer-ne unes quantes. Llavors jo tenia per professor de pintura en Ricard Calvo-Duran, que era -i és- un bon ninotaire i a la seva classe hi havia xicots que hi anaven a aprendre de fer còmics. Un dia m'hi vaig afegir i va néixer "La tira" Ens els publicaven en un suplement de la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell.. En deien el "Qua-còmic", però va durar poc Era una revista molt seriosa. Fa temps que no n'he dibuixat cap més... La revista encara surt, però el "Qua-còmic ja no.
Passejant per Sabadell també és nota que és primavera. Els arbres estan tots brotats i tenen un verd tendre... De gespa no en tenim gaire, més aviat el que tenim son places dures, molt de ciment... és el que surt més econòmic de mantenir. La gent se'n queixa però jo veig que tenen molta utilitat, les criatures les aprofiten per anar amb bicicleta, patinets i hi juguen a pilota. Es clar que si cauen es deuen fer una bona pelada als genolls.
A on abans hi havia la casa de Beneficència, - La Casa de la Caritat, que en dèiem- ara és tot una plaça. Van enderrocar l'edifici i ha quedat una plaça molt gran. Es semi-dura. Hi ha força gespa i està ben cuidada. A la part que dóna a la Via Massaguè, - com si diguéssim la continuació de la Rambla- hi tenim des de fa poc temps un monument a la sardana. Em sembla que ja te'n vaig parlar, però és que avui l'he tornat a veure i sorprès agradablement. Es de pedra blanca, però després d'haver rebut tota la pluja d'aquests dies, ha canviat una mica de color. La pedra és viva i receptiva o sigui que depèn de l'ambient que l'envolti deurà anar agafant diferents tonalitats. (Potser m'ho imagino.) Representa una flama que s'enlaira i al seus peus hi té dues parelles de sardanistes que estan puntejant una sardana. Es tan expressiva que sembla que sentis la cobla i tot. Es obra d'una amiga meva, la Pepita Brossa-Rovira, que és una bona escultora i molt senzilla. Al veure els seus cognoms al peu de l'obra va comentar: -"Poc s'ho podien pensar els meus pares que a la ciutat hi hauria el nom de tots dos!"- No va pensar que el que hi ha és el seu de nom!
Jo prou et faig propaganda de tot el que hi ha a Sabadell, però tu no parles mai de fer-hi una visita. Es clar que tal com està el teu pare , el millor és estar-se a casa. Ja ho entenc. Però no t'estranyi que continuï divulgant les gràcies de la meva ciutat. N'estic enamorada.Bé, potser no tant, però si, m'agrada. m'hi sento molt bé i me l'estimo molt.
T'he començat d'enviar un altre conte curt. Si no dius el contrari jo aniré fent.
Adéu,
Maria Mercè.
Carta 37
Hola Joaquim!
Com heu passat les festes? Ja ets ben poc enraonador, ja! M'arriben unes cartes teves tan lacòniques que a no ser perquè sempre em dius que al teu pare li van tant bé les meves, em sembla que ja hauria deixat d'escriure. Ets molt reservat. No, no preguntaré, però m'agradaria saber una mica més de com viviu tu i el teu pare i la Dolores. Al menys ja sé el nom de la dona que us cuida. És jove? Ai! Que ja pregunto massa.
Després de tants dies passats per aigua, per fi ha arribat el bon temps. Tot és verd i gemat que dóna gust de veure. És la primavera. I "la primavera la sangre altera" I de quina manera l'altera! A mi m'ha agafat per esternudar. L'altre dia vaig fer-ne tants que els que estaven al meu costat em miraven com a cosa rara. Primer em deien" Jesús" o "Salut" després ja se'n van cansar i no em deien res, només em miraven estranyats i finalment em van deixar per impossible. Després d'una mitja hora d'esternudar seguit, es va acabar. Vaig quedat ben cansada i amb els ulls i el nas vermells a més no poder. Molts anys em passa. És al·lèrgia.
Una vegada vaig intentar dibuixar un còmic amb tres o quatre vinyetes i els protagonistes eres una parelleta jove que la noia sempre la dibuixava llegint asseguda en un banc i al xicot dret davant seu i amb el posat una mica expectant. La primera vinyeta que era com de presentació, el noi li diu a la noia per buscar conversa: -"Jo em dic Pep" - "Doncs jo no" -li contesta la noia. El xicot insisteix: -"Jo em dic Pep, però quan esternudo em diuen Jesús"- "Doncs a mi no em canvien el nom: em dic Salut"- La vaig anomenar "La tira i vaig fer-ne unes quantes. Llavors jo tenia per professor de pintura en Ricard Calvo-Duran, que era -i és- un bon ninotaire i a la seva classe hi havia xicots que hi anaven a aprendre de fer còmics. Un dia m'hi vaig afegir i va néixer "La tira". Ens els publicaven en un suplement de la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell.. En deien el "Qua-còmic", però va durar poc. Era una revista molt seriosa. Fa temps que no n'he dibuixat cap més... La revista encara surt, però el "Qua-còmic" ja no.
Passejant per Sabadell també es nota que és primavera. Els arbres estan tots brotats i tenen un verd tendre... De gespa no en tenim gaire, més aviat el que tenim son places dures, molt de ciment... és el que surt més econòmic de mantenir. La gent se'n queixa però jo veig que tenen molta utilitat, les criatures les aprofiten per anar amb bicicleta, patinets i hi juguen a pilota. És clar que si cauen es deuen fer una bona pelada als genolls.
A on abans hi havia la casa de Beneficència, -La Casa de la Caritat, que en dèiem- ara és tot una plaça. Van enderrocar l'edifici i ha quedat una plaça molt gran. Es semi-dura. Hi ha força gespa i està ben cuidada. A la part que dóna a la Via Massagué, - com si diguéssim la continuació de la Rambla- hi tenim des de fa poc temps un monument a la sardana. Em sembla que ja te'n vaig parlar, però és que avui l'he tornat a veure i m'ha sorprès agradablement. És de pedra blanca, però després d'haver rebut tota la pluja d'aquests dies, ha canviat una mica de color. La pedra és viva i receptiva o sigui que depèn de l'ambient que l'envolti deurà anar agafant diferents tonalitats. (Potser m'ho imagino). Representa una flama que s'enlaira i al seus peus, envoltant-la, hi té dues parelles de sardanistes que estan puntejant una sardana. És tant expressiva que sembla que sentis la cobla i tot. És obra d'una amiga meva, la Pepita Brossa-Rovira, que és una bona escultora i molt senzilla. Al veure els seus cognoms al peu de l'obra va comentar: -"Poc s'ho podien pensar els meus pares que a la ciutat hi hauria el nom de tots dos"! No va pensar que el que hi ha és el seu de nom!
Jo prou que et faig propaganda de tot el que hi ha a Sabadell, però tu no parles mai de fer-hi una visita. És clar que tal com està el teu pare, el millor és estar-se a casa. Ja ho entenc. Però no t'estranyi que continuï divulgant les gràcies de la meva ciutat. N'estic enamorada. Bé, potser no tant, però si, m'agrada. m'hi sento molt bé i me l'estimo molt.
Et vaig començar a enviar un altre conte curt. Si no dius el contrari jo aniré fent.
Adéu,
Maria Mercè.
. . . Primera mort ....
Però aquí a la terra també s'hi està bé. Sobre tot quan són vacances i els dies son llargs i pots banyar-te matí i tarda si et ve de gust... I fer travesses amb bicicleta amb tota la colla... Les vacances són bones, només tenen de dolent que al migdia. a l'hora de dinar, sempre has de veure les notícies de la tele, amb aquell reguitzell de desgràcies que t'expliquen -i que t'ensenyen!- i els comentaris que hi fan els grans, sobre tot l'avia, que sembla que hi trobi gust a remarcar "lo bé que estem aquí, mireu, aquests pobrets, viure en mig de tantes bombes i tanta misèria!"... i després afegeix:"-Ja cal que en donem gràcies a Déu! Jo sempre ho faig. estic tan agraïda de tot el que tinc!"... Buf! Quina llauna. A l'àvia només se la pot escoltar quan diu allò de" L'escola de la vida".
Només per no veure les notícies de la tele al migdia, canviaria els àpats de casa pels de l'escola. I mira que son poc variats els de l'escola! i en canvi els de casa... la mare en sap molt.
De cop es recordà que avui gairebé no havia dinat. La mort de la Montse li havia tret la gana i la notícia que hauria d'anar a donar el condol a la família i veure-la a ells, l'havia acabat d'ensorrar. Ara, però, l'estomac li reclamava l'àpat perdut. Mirà a totes bandes per assegurar-se que no hi havia ningú i amb molta lleugeresa baixà de l'arbre i es plantà a la cuina.
Mentre més enfeinat estava preparant-se un abundós berenar, arribaren la mare i el seu germà. La repulsa que li engegaren li tornà a fer perdre la gana.
-Tots hi eren, tots! Tots els teus companys, tota la colla que sempre aneu junts... Però, on t'havies ficat? T'hem buscat per tot arreu i no t'hem trobat enlloc. Ara hauràs d'anar-hi sol a donar el condol.
Esglaiat, es mirà la seva mare. hauria d'anar-hi? Així, doncs, que li havia servit amagar-se? Amb la llesca de pa als dits, es mirava esparverat ara la mare, ara al seu germà. S'havia quedat sense paraula.
Arribà l'àvia, més comentaris-"Pobres pares! Com estan de resignats?" -Podeu comptar, cada persona que arriba és un nou vessament de llàgrimes." Ah! No! Ell no hi aniria. aquestes escenes no les resistia. Si volia plorar ploraria sol no davant dels pares, ni davant de la Montserrat morta. Ui! la Montserrat que sempre el trobava tan valent. De cap manera.
-"I tu, quan penses anar-hi?- li preguntà la seva mare- Perquè demà ja l'enterren. Quan més aviat hi vagis millor, sinó, encara et costarà més.
I doncs, no hi havia escapatòria? Deixà la llesca de pa. Se li havia estroncat la gana.
-"Va, canvia't la camisa, pentina't bé i ves a casa dels Seriola. No romancegis. No vols anar-hi sol? Potser el teu germà t'hi acompanyarà.
-"Jo? Com si no n'hagués tingut prou amb una vegada. No, el nen ja és prou grandet per anar-hi sol, o sinó que no s'hagués amagat quan hi hem anat nosaltres...
-"Qui ho diu que s'ha amagat? -féu la mare començant de veure-hi clar.
-"On era sinó? Pensava escaquejar-se, però no li ha sortit bé. Que et creus que m'ha agradat gaire a mi, anar a fer aquell paperet? Jo també hi havia sortit amb la Montse, no tant com tu, perquè era més petita, però també la coneixia i també m'ha dolgut que es morís... a més és molt desagradable sentir-te tant impotent davant d'aquests casos... No, amb una vegada d'anar-hi ja n'he tingut prou.-
-"No se'n parli més! Me'n vaig a cals Seriola. No necessito ningú. Puc anar-hi sol! -era un cop d'home, ni ell mateix sabia d'on havia tret les forces. I a més sense berenar. No era qüestió d'allargar-ho més.
-"Canvia't la camisa - li cridà la seva mare.
Això mateix! La Montserrat morta i la mare només pensava a fer-li canviar la camisa. Que li importava a ell la camisa més o menys arrugada. I a la Montserrat tampoc li importaria. Allà, a la Glòria, on devia estar no pensaven en camises... que pensaven, doncs?... Ja és un bon misteri, ja... i que només es pugui descobrir morin-te.
Abans d'arribar a la casa dels Seriola ja va trobar la mar de gent coneguda que hi anava o en tornava. Tots ben pentinats i am camises netes. Potser la mare tenia raó. S'havia d'haver canviat la camisa. I pentinat. S'allisà els cabells amb la ma. Bé, féu acció d'allisar-se'ls però els cabells continuaren drets com sempre. Afluixà una mica el pas, com volent retardar el moment fatídic, però es trobà davant del portal més aviat del que volia. La porta estava mig tancada, com és costum per assenyalar que a la casa hi ha un difunt. Empassà saliva i entrà.
Com heu passat les festes? Ja ets ben poc enraonador, ja! M'arriben unes cartes teves tan lacòniques que a no ser perquè sempre em dius que al teu pare li van tant bé les meves, em sembla que ja hauria deixat d'escriure. Ets molt reservat. No, no preguntaré, però m'agradaria saber una mica més de com viviu tu i el teu pare i la Dolores. Al menys ja sé el nom de la dona que us cuida. És jove? Ai! Que ja pregunto massa.
Després de tants dies passats per aigua, per fi ha arribat el bon temps. Tot és verd i gemat que dóna gust de veure. És la primavera. I "la primavera la sangre altera" I de quina manera l'altera! A mi m'ha agafat per esternudar. L'altre dia vaig fer-ne tants que els que estaven al meu costat em miraven com a cosa rara. Primer em deien" Jesús" o "Salut" després ja se'n van cansar i no em deien res, només em miraven estranyats i finalment em van deixar per impossible. Després d'una mitja hora d'esternudar seguit, es va acabar. Vaig quedat ben cansada i amb els ulls i el nas vermells a més no poder. Molts anys em passa. És al·lèrgia.
Una vegada vaig intentar dibuixar un còmic amb tres o quatre vinyetes i els protagonistes eres una parelleta jove que la noia sempre la dibuixava llegint asseguda en un banc i al xicot dret davant seu i amb el posat una mica expectant. La primera vinyeta que era com de presentació, el noi li diu a la noia per buscar conversa: -"Jo em dic Pep" - "Doncs jo no" -li contesta la noia. El xicot insisteix: -"Jo em dic Pep, però quan esternudo em diuen Jesús"- "Doncs a mi no em canvien el nom: em dic Salut"- La vaig anomenar "La tira i vaig fer-ne unes quantes. Llavors jo tenia per professor de pintura en Ricard Calvo-Duran, que era -i és- un bon ninotaire i a la seva classe hi havia xicots que hi anaven a aprendre de fer còmics. Un dia m'hi vaig afegir i va néixer "La tira". Ens els publicaven en un suplement de la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell.. En deien el "Qua-còmic", però va durar poc. Era una revista molt seriosa. Fa temps que no n'he dibuixat cap més... La revista encara surt, però el "Qua-còmic" ja no.
Passejant per Sabadell també es nota que és primavera. Els arbres estan tots brotats i tenen un verd tendre... De gespa no en tenim gaire, més aviat el que tenim son places dures, molt de ciment... és el que surt més econòmic de mantenir. La gent se'n queixa però jo veig que tenen molta utilitat, les criatures les aprofiten per anar amb bicicleta, patinets i hi juguen a pilota. És clar que si cauen es deuen fer una bona pelada als genolls.
A on abans hi havia la casa de Beneficència, -La Casa de la Caritat, que en dèiem- ara és tot una plaça. Van enderrocar l'edifici i ha quedat una plaça molt gran. Es semi-dura. Hi ha força gespa i està ben cuidada. A la part que dóna a la Via Massagué, - com si diguéssim la continuació de la Rambla- hi tenim des de fa poc temps un monument a la sardana. Em sembla que ja te'n vaig parlar, però és que avui l'he tornat a veure i m'ha sorprès agradablement. És de pedra blanca, però després d'haver rebut tota la pluja d'aquests dies, ha canviat una mica de color. La pedra és viva i receptiva o sigui que depèn de l'ambient que l'envolti deurà anar agafant diferents tonalitats. (Potser m'ho imagino). Representa una flama que s'enlaira i al seus peus, envoltant-la, hi té dues parelles de sardanistes que estan puntejant una sardana. És tant expressiva que sembla que sentis la cobla i tot. És obra d'una amiga meva, la Pepita Brossa-Rovira, que és una bona escultora i molt senzilla. Al veure els seus cognoms al peu de l'obra va comentar: -"Poc s'ho podien pensar els meus pares que a la ciutat hi hauria el nom de tots dos"! No va pensar que el que hi ha és el seu de nom!
Jo prou que et faig propaganda de tot el que hi ha a Sabadell, però tu no parles mai de fer-hi una visita. És clar que tal com està el teu pare, el millor és estar-se a casa. Ja ho entenc. Però no t'estranyi que continuï divulgant les gràcies de la meva ciutat. N'estic enamorada. Bé, potser no tant, però si, m'agrada. m'hi sento molt bé i me l'estimo molt.
Et vaig començar a enviar un altre conte curt. Si no dius el contrari jo aniré fent.
Adéu,
Maria Mercè.
. . . Primera mort ....
Però aquí a la terra també s'hi està bé. Sobre tot quan són vacances i els dies son llargs i pots banyar-te matí i tarda si et ve de gust... I fer travesses amb bicicleta amb tota la colla... Les vacances són bones, només tenen de dolent que al migdia. a l'hora de dinar, sempre has de veure les notícies de la tele, amb aquell reguitzell de desgràcies que t'expliquen -i que t'ensenyen!- i els comentaris que hi fan els grans, sobre tot l'avia, que sembla que hi trobi gust a remarcar "lo bé que estem aquí, mireu, aquests pobrets, viure en mig de tantes bombes i tanta misèria!"... i després afegeix:"-Ja cal que en donem gràcies a Déu! Jo sempre ho faig. estic tan agraïda de tot el que tinc!"... Buf! Quina llauna. A l'àvia només se la pot escoltar quan diu allò de" L'escola de la vida".
Només per no veure les notícies de la tele al migdia, canviaria els àpats de casa pels de l'escola. I mira que son poc variats els de l'escola! i en canvi els de casa... la mare en sap molt.
De cop es recordà que avui gairebé no havia dinat. La mort de la Montse li havia tret la gana i la notícia que hauria d'anar a donar el condol a la família i veure-la a ells, l'havia acabat d'ensorrar. Ara, però, l'estomac li reclamava l'àpat perdut. Mirà a totes bandes per assegurar-se que no hi havia ningú i amb molta lleugeresa baixà de l'arbre i es plantà a la cuina.
Mentre més enfeinat estava preparant-se un abundós berenar, arribaren la mare i el seu germà. La repulsa que li engegaren li tornà a fer perdre la gana.
-Tots hi eren, tots! Tots els teus companys, tota la colla que sempre aneu junts... Però, on t'havies ficat? T'hem buscat per tot arreu i no t'hem trobat enlloc. Ara hauràs d'anar-hi sol a donar el condol.
Esglaiat, es mirà la seva mare. hauria d'anar-hi? Així, doncs, que li havia servit amagar-se? Amb la llesca de pa als dits, es mirava esparverat ara la mare, ara al seu germà. S'havia quedat sense paraula.
Arribà l'àvia, més comentaris-"Pobres pares! Com estan de resignats?" -Podeu comptar, cada persona que arriba és un nou vessament de llàgrimes." Ah! No! Ell no hi aniria. aquestes escenes no les resistia. Si volia plorar ploraria sol no davant dels pares, ni davant de la Montserrat morta. Ui! la Montserrat que sempre el trobava tan valent. De cap manera.
-"I tu, quan penses anar-hi?- li preguntà la seva mare- Perquè demà ja l'enterren. Quan més aviat hi vagis millor, sinó, encara et costarà més.
I doncs, no hi havia escapatòria? Deixà la llesca de pa. Se li havia estroncat la gana.
-"Va, canvia't la camisa, pentina't bé i ves a casa dels Seriola. No romancegis. No vols anar-hi sol? Potser el teu germà t'hi acompanyarà.
-"Jo? Com si no n'hagués tingut prou amb una vegada. No, el nen ja és prou grandet per anar-hi sol, o sinó que no s'hagués amagat quan hi hem anat nosaltres...
-"Qui ho diu que s'ha amagat? -féu la mare començant de veure-hi clar.
-"On era sinó? Pensava escaquejar-se, però no li ha sortit bé. Que et creus que m'ha agradat gaire a mi, anar a fer aquell paperet? Jo també hi havia sortit amb la Montse, no tant com tu, perquè era més petita, però també la coneixia i també m'ha dolgut que es morís... a més és molt desagradable sentir-te tant impotent davant d'aquests casos... No, amb una vegada d'anar-hi ja n'he tingut prou.-
-"No se'n parli més! Me'n vaig a cals Seriola. No necessito ningú. Puc anar-hi sol! -era un cop d'home, ni ell mateix sabia d'on havia tret les forces. I a més sense berenar. No era qüestió d'allargar-ho més.
-"Canvia't la camisa - li cridà la seva mare.
Això mateix! La Montserrat morta i la mare només pensava a fer-li canviar la camisa. Que li importava a ell la camisa més o menys arrugada. I a la Montserrat tampoc li importaria. Allà, a la Glòria, on devia estar no pensaven en camises... que pensaven, doncs?... Ja és un bon misteri, ja... i que només es pugui descobrir morin-te.
Abans d'arribar a la casa dels Seriola ja va trobar la mar de gent coneguda que hi anava o en tornava. Tots ben pentinats i am camises netes. Potser la mare tenia raó. S'havia d'haver canviat la camisa. I pentinat. S'allisà els cabells amb la ma. Bé, féu acció d'allisar-se'ls però els cabells continuaren drets com sempre. Afluixà una mica el pas, com volent retardar el moment fatídic, però es trobà davant del portal més aviat del que volia. La porta estava mig tancada, com és costum per assenyalar que a la casa hi ha un difunt. Empassà saliva i entrà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)