Carta 39

Hola Joaquim!

Com heu passat les festes? Ja ets ben poc enraonador, ja! M'arriben unes cartes tan lacòniques teves que a no ser perquè sempre em dius que al teu pare li van tant bé les meves, em sembla que ja hauria deixat d' escriure. Ets molt reservat. No, no preguntaré, però m'agradaria saber una mica més de com viviu tu i el teu pare i la Dolores. Per lo menys ja sé el nom de la dona que us cuida. És jove? Ai! Que ja pregunto massa.

Després de tants dies passats per aigua, per fi ha arribat el bon temps. Tot està verd i gemat que dóna gust de veure. Es la primavera. I "la primavera la sangre altera" I de quina manera l'¡altera! A mi m'ha donat per esternudar. L'altre dia vaig fer-ne tants que els que estaven al meu costat em miraven com a cosa rara. Primer em deien"Jesús" o "Salut" després ja se'n van cansar i no em deien res, només em miraven estranyats i finalment em van deixar per impossible. Després d'una mitja hora d'esternudar seguit es va acabar. Vaig quedat ben cansada i amb els ulls i el nas vermells a més no poder. Molts anys em passa. És al·lèrgia.

Una vegada vaig intentar dibuixar un còmic amb tres o quatre vinyetes i els protagonistes eres una parelleta jove que la noia sempre la dibuixava llegint asseguda en un banc i al xicot dret davant seu i amb el posat una mica expectant. La primera vinyeta que era com de presentació, el noi li diu a la noia per buscar conversa: -"Jo em dic Pep" - "Doncs jo no" -li contesta la noia. El xicot insisteix: -"Jo em dic Pep, però quan esternudo em diuen Jesús"- "Doncs a mi no em canvien el nom: em dic Salut"- La vaig anomenar "La tira i vaig fer-ne unes quantes. Llavors jo tenia per professor de pintura en Ricard Calvo-Duran, que era -i és- un bon ninotaire i a la seva classe hi havia xicots que hi anaven a aprendre de fer còmics. Un dia m'hi vaig afegir i va néixer "La tira" Ens els publicaven en un suplement de la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell.. En deien el "Qua-còmic", però va durar poc Era una revista molt seriosa. Fa temps que no n'he dibuixat cap més... La revista encara surt, però el "Qua-còmic ja no.

Passejant per Sabadell també és nota que és primavera. Els arbres estan tots brotats i tenen un verd tendre... De gespa no en tenim gaire, més aviat el que tenim son places dures, molt de ciment... és el que surt més econòmic de mantenir. La gent se'n queixa però jo veig que tenen molta utilitat, les criatures les aprofiten per anar amb bicicleta, patinets i hi juguen a pilota. Es clar que si cauen es deuen fer una bona pelada als genolls.

A on abans hi havia la casa de Beneficència, - La Casa de la Caritat, que en dèiem- ara és tot una plaça. Van enderrocar l'edifici i ha quedat una plaça molt gran. Es semi-dura. Hi ha força gespa i està ben cuidada. A la part que dóna a la Via Massaguè, - com si diguéssim la continuació de la Rambla- hi tenim des de fa poc temps un monument a la sardana. Em sembla que ja te'n vaig parlar, però és que avui l'he tornat a veure i sorprès agradablement. Es de pedra blanca, però després d'haver rebut tota la pluja d'aquests dies, ha canviat una mica de color. La pedra és viva i receptiva o sigui que depèn de l'ambient que l'envolti deurà anar agafant diferents tonalitats. (Potser m'ho imagino.) Representa una flama que s'enlaira i al seus peus hi té dues parelles de sardanistes que estan puntejant una sardana. Es tan expressiva que sembla que sentis la cobla i tot. Es obra d'una amiga meva, la Pepita Brossa-Rovira, que és una bona escultora i molt senzilla. Al veure els seus cognoms al peu de l'obra va comentar: -"Poc s'ho podien pensar els meus pares que a la ciutat hi hauria el nom de tots dos!"- No va pensar que el que hi ha és el seu de nom!

Jo prou et faig propaganda de tot el que hi ha a Sabadell, però tu no parles mai de fer-hi una visita. Es clar que tal com està el teu pare , el millor és estar-se a casa. Ja ho entenc. Però no t'estranyi que continuï divulgant les gràcies de la meva ciutat. N'estic enamorada.Bé, potser no tant, però si, m'agrada. m'hi sento molt bé i me l'estimo molt.

T'he començat d'enviar un altre conte curt. Si no dius el contrari jo aniré fent.

Adéu,

Maria Mercè.