Carta 41


Estimat Joaquim,


Au, vinga! Més Tunísia! Noi, no surto gaire i quan ho faig s'ha d'amortitzar. Es un país interessant, com ho son tots, cada país té la seva idiosincràsia i el seu encant. I aquest també. Vam veure museus, com sempre que es viatge; aquí tenen molts mosaics... quina paciència! I quins dibuixos i quins colors més ben combinats! Vaig quedar entusiasmada. Em vaig proposar recollir pedres de colors per intentar fer-ne algun. A l'escola Illa, on vaig a fer ceràmica, amb el professor Lluís Clapés, una companya meva una vegada va tenir l'humorada de fer rajoletes petites, petites i esmaltar-les ens tons de marró i de verd i va confeccionar un mosaic. Li va quedar bé... però ningú no la va imitar. Als mosaics de Tunísia devien ser multitud d'esclaus que seleccionaven i tallaven les pedres, avui dia no tenim res d'aixó.

Bé, sempre penso en coses impossibles! Però mirar de trobar pedres de colors i aprofitar-les no és una mala idea. Es clar que ja em veig sempre caminant i mirant al terra. No, no és massa bona idea.

A casa nostra, a Catalunya, en molts pobles tenen habilitada una casa que havia pertangut a algun personatge important, un notari o bé un metge del segle passat, i la tenen moblada tal com estava quan hi vivia el propietari. Així et fas més l'idea de com era la vida anys enrere. A Tunísia també. Un dels museus que vam veure hi havien reunit tots els objectes pertanyents al mandatari o governador del territori. Al Bei. Bei era el nom que se'ls donava als magistrats, i aquesta casa... molts dels objectes que hi havia dins, havien pertangut a un català!

Al Centre Excursionista de Catalunya, en la seva galeria de pro-homs i ex-presidents sempre m'ha cridat l'atenció un que va vestit de moro. Es deia Domènec Badia i era de Barcelona, però va arribar a ser un Bei de Tunísia! era un viatger infatigable, un espia, i un home de negocis... Una personalitat molt complicada però que Barcelona el recorda amb el nom que va adoptar: Ali Bei. Té un carrer dedicat a ell. El teu pare ho recordarà. (Si vols més informació al Google en trobaràs. Ja saps que jo només apunto les coses i després, si t'interessa, ja ho buscaràs. No és qüestió de donar-t'ho tot mastegat.)

Una vegada vaig escriure la llegenda del castell de Burriac, al Maresme, el reietó que allí estava li deien el Bei. Jo de moment vaig pensar que era nom propi i ara veig que era un títol. El Bei de Burriac tenia un harem compost de les donzelles més precioses de la costa catalana. Quan ell sortia de cacera o de passeig totes les famílies corrien a amagar les noies joves perquè el Bei no les veiés, sinó ja havien begut oli. Un dia, però, a la porta de casa seva hi havia una minyona atrafegada fent puntes al coixí i no es va adonar que estava arribant tota la comitiva del Bei. Quan el Bei la va veure la va fer seva. Ni plors ni crits van salvar la donzella. El seu promès va veure de lluny com aquella gent se'l enduia. No hi podia fer res. Però es va amagar a la muntanya i va estar-s'hi tot el temps necessari per practicar el tir amb arc i aprendre a fer punteria. Sabia molt bé per on solia passejar el senyor del castell i s'instal·là al millor lloc on sense ser vist, pogués veure al Bei. I una tarda assolellada que era l'hora preferida per caminar pels seus dominis, el Bei se li posà a tir i no ho va pas desaprofitar! El seu entrenament va servir-li per encertar la fletxa. El Bei va caure en rodó sense que els seus acompanyants sabessin d'on havia sortit la sageta. Aprofitant l'aldarull que es va formar, el xicot va aprofitar per entrar al castell i rescatar la seva estimada. La donzella - que ja no era donzella- al veure'l es va desmaiar cosa que li va facilitar no tenir de donar explicacions i agafant-la d'un bracet se'l endugué lluny, ben lluny d'aquell castell.

Ara a Tunísia, des de l'any 1956, que era el governador, o el cap d'estat en Burguiba, ja no està permès de tenir cap harem. Abans els que podien mantenir-les, tenien a casa fins a quatre dones amb els corresponents fills que anessin venint, ara, això s'ha acabat. Una i gràcies. Estan força avançats i les dones hi han guanyat molt.

Què? Oi que dona per molt un viatge de vuit dies?

Una abraçada

Maria Mercè.