Carta 13

Hola Joaquim, si fos supersticiosa potser no trobaria encertat reprendre la correspondència en dia 13... Però no ho soc. Fa molts dies que no t'escric, he estat molt ocupada. El temps en que les àvies s'estaven a casa fent ganxet ja ha passat. Ara les àvies estan tan ocupades com la gent més jove. No parem mai a casa i si hi parem, poc ganxet hi fem. Si és l'hivern perquè hi ha tants concerts i conferències i pel·lícules interessants, que et fan sortir sense ganes. (Bé, de ganes jo en tinc sempre.) I si és l'estiu perquè el temps convida a sortir i si tens parents o amigues per anar a canviar d' aires, també val la pena d'aprofitar-ho.

He estat uns dies invitada pel meu germà i la meva cunyada a una Casa Rural que havien .llogat, i mentre esperaven l'arribada d'uns amics italians, ho he aprofitat jo. Ara s'ha posat molt de moda lo de les cases Rurals. No son més que dependències de masies restaurades on l'ambient rústic és el comú denominador però amb totes les avantatges de la vida moderna- nevera, calefacció, rentaplats i rentadora- Aquesta tenia una piscina magnífica per nosaltres sols. Voltada de gespa i situada davant de la casa, en un pla més baix on anys enrere hi devia haver un sembrat. Ara els camps sembrats - que en aquells moments es veien segats- estaven situats una mica més allunyats i els que hi pasturaven les vaques, també. El suficient per sentir-ne els esquellots i no sentir-ne l'olor. Un ambient molt bucòlic. La casa , magnífica i magníficament situada, se'n deia El Mariner. Imagina't! En ple camp, entre el Ripollès i la Garrotxa, quin nom! Doncs mira, tot té una explicació: La fundació d'aquesta gran hisenda,va començar amb l'arribada a les muntanyes d'un home amb un rem al coll. Era un mariner. Un mariner que arrossegava una trista història. Expliquen que un dia d'un gran temporal a la mar, una dona i els seus dos fillets estaven ansiosos esperant l'arribada de la barca del seu pare. Per millor albirar s'havien enfilat a unes roques. Ja t'ho pots imaginar, quan ja arribava la barca, una grossa onada se'ls va endur tots tres.

Desesperat, el mariner va jurar que mai més no tornaria a la mar ni volia sentir-ne parlar. Va prendre un rem i deixà la costa. S'endinsà cap a muntanya. Per tot arreu on passava preguntava si sabien que era el que portava al coll. Als primers pobles la gent se enreia -"Es clar que ho sabien, un rem!" - "Malament, pensava ell, aquí no em convé quedar-me-" i seguia caminant. Passà a prop de Banyoles, allà amb el llac, tothom coneixia el rem. I seguia caminant. Va passar un parell de colls de muntanya i ja se'l miraven una mica estranyats, -"què hi duu aquest home al coll?"- No ho havien vist mai. Uns digueren que potser una pala d'enfornar. Això ja li agradà més. Cercà un lloc adient, enlairat, però no massa, amb terra per conrear i a recer de grans ventades. Allí es va quedar. De primer vivia sol, amb el seu gran dolor, però el temps tot ho cura i aviat va tenir d'engrandir la casa perquè s'havia casat i la mainada anava arribant. Ara és una gran hisenda i se'n diu "El Mariner", i el que abans devien ser corts de porcs i dependències dels mossos, ara ben apariats ho lloguen com a residència i va molt buscada per la gent de ciutat.

Vam tenir molt bon temps, vam fer moltes caminades per la vall de Camprodon, vam pujar al Montfalgars que és fronterer i fins vam anar a dinar al primer poble francès que es troba baixant del Coll d'Ares.

A tu tot això et seu sonar xinès, però son noms sonors que si els hi dius al teu pare segur que els recordarà, i segur que ell també de jove havia pujat al Montfalgars o al Bastiments o al Costabona... El Costabona és el primer cim de 2000 metres que es troba venint del mar i endinsant-te cap al Pirineu. I el Bastiments porta aquest nom perquè des del mar els que hi naveguem, és el cim que primer veuen des del seu "bastiment".

Abans d'arribar a Prats de Mollò, -el primer poble francès , al que vam anar a dinar- ens vam parar al Santuari de la Mare de Deu del Coral, a veure Sant Galderic. Sant Galderic era el patró dels pagesos a Catalunya fins que a partir del 1714 ens el vam canviar per Sant Isidro Labrador.

Aquest Nom de Coral, és l'afrancesat de Corral. Però com que té una llegenda molt llarga, la deixarem per una altre dia. No et puc robar tant temps que tu encara no estàs jubilat.

Maria Mercè.



.... El Congelador (2).....

Vingué un operari per arreglar-la. Quan va acabar la feina li va dir:

- Mestressa, això ja funciona. Però em sembla que ara tindrà problemes amb el congelador. Se li ha encès el llum vermell.

- Ah, bé, si...-i a la dona també se li van encendre les galtes. - (Aquest congelador, semblava que fos una criatura, quan hi havia gent li agradava fer-se notar. Semblava que tingués gelosia.) - Però pel congelador no cal que es preocupi, jo ja sé com dominar-lo. - balbucejà.

- Veurà, jo li deia perquè aprofitant que estic aquí li puc donar una mirada. si després haig de tornar, ja li costarà molt més.

- Si, si, però gràcies, no cal...

- Jo ho deia per vostè. Ja sap com les gasta la meva empresa, per cada viatge, cobra! Per mi rai! Jo em passejo.

- Si, si, gràcies, però ell i jo ja ens entenem.
- Que potser l'ha carregat massa?
- No, que va! Son coses d'ell, ara jo li encendré el llum groc i aviat es calmarà.

L'operari se la mirà estranyat i una mica esporuguit.

- Bé, doncs, si vostès dos ja s'entenen, jo me'n vaig, Firmi aquí i si em necessita ja m'avisarà.

Un cop sola s'acosta somrient al seu amic, li fa brillar el seu ull de color groc, i s'hi repenja una mica. Quan torna a mirar-lo , passada una estometa, el senyal d'alarma ja ha desaparegut. apaga el llum groc que havia quedat encès i tot torna a la normalitat.

Respira satisfeta, recolza el cap contra l' ample "pit" i pensa en l' estrany lligam que hi ha entre ella i aquell aparell que ja no gossa qualificar-lo de "fred".

Era un congelador amatent, quan ella tenia el dia una mica tristoi i melanconiós i la feina se li feia més feixuga que de costum, ell semblava que ho endevinés: corria a encendre el senyal roig i esperava una resposta. Llavors ella s'hi acostava, premia amb suavitat el polsador del llum groc , i com si fos la resposta convinguda, l'aparell començava un estrany monòleg fet de murmuris i vibracions que la mantenien entretinguda i la reconfortaven tota.

Si això s'esqueia de passar prop del migdia, aquell dinar era més animat que de costum. Avui s'havia esdevingut així. Fins el seu marit la notà agitada.

- On has anat aquest matí.- li preguntà intrigat.

- Enlloc! Avui no m'he mogut de casa, no he anat ni al mercat, tenia el congelador ple.
- Em sembla que aquest invent del congelador no és massa convenient per tu... si no el tinguessis sortiries més. Penso que sense ell aniries més bé.-
- De cap manera! Sense ell no podria viure. Em penso que hem moriria.
- Noia, quin apassionament...ni que fos el teu amant!

Es tornà tota vermella, Com explicar-li?

- Bé, es que a més de servei em fa molta companyia... El lloc on està col·locat és fosc i ell sempre té el llum verd encès, saps? Abans per la finestra de la cuina es veien uns camps verds... ara hi han fet pisos. Només em queda el verd del congelador...

Parlava com si es disculpés Ho deia tota trista i la veu se li anava apagant. S'alçà de taula i se'n anà a la cuina. El seu home la seguí. La trobà de cara als fogons. La prengué per les espatlles i la feu girar.

- Va, alegra aquesta cara que aquest cap de setmana si fa bon temps anirem al camp! - i quedaren abraçats.

Per sobre l'espatlla d'ell ella donà una ullada al congelador que li quedava enfront. Tenia el llum vermell encès. Li semblà més intens que mai. En veure'l feu acció de separar-se del seu home.

- Que passa?
- El congelador, que torna a tenir el llum d'alarma encès...
Ja te'n cuidaràs després, ara estem tu i jo...

Però ella no podia deixar de mirar-se'l. Aquell llum no la deixava concentrar. Prou volia estar pel seu marit, però el congelador li recordava que a ell el tenia sempre i en canvi el seu home gairebé mai li feia cas. Era com si li fes retret de l'atenció que li prestava i no la deixava acabar d'abandonar-s'hi. Finalment l'home s'adonà del seu poc entusiasme i li digué:

- Bé, si no en tens ganes deixem-ho estar.
- No, no és això... et semblarà estrany, però em preocupa el congelador.
- Tan greu és el que li passa?
- No, no ho crec, ja ho ha fet altres vegades. Es posa vermell, després m'hi acosto, li encenc el llum groc, li parlo una mica, ell fa un soroll nou mentre es carrega, un soroll més viu... Jo em quedo una mica al seu costat perquè m'agrada escoltar-lo. Després es va tranquil·litzant, jo apago el llum groc, ell apaga el seu vermell i tot torna a la normalitat.

Ara va ser el marit el que es va apartar d'ella. Se la mirà seriosament.

- Saps que em sembla que vol dir tot això? Que estàs massa tancada a casa. Preguntaré al meu Cap si tenen alguna feina per tu. Podries venir al despatx algunes hores cada tarda, per exemple... em penso que t'aniria bé.

Segur que li aniria bé! Era una ocasió per no desaprofitar-la. La dona es tornà a abraçar al seu marit i es col·locà d'esquena al congelador i aquesta vegada tancà els ulls ben fort per no veure res que la pogués distreure.

Maria Mercè Lleonart.

Carta 12

Hola Joaquim, sempre t'escric molt reposadament i procuro explicar-te les coses de la meva infantesa que haurien pogut se la teva si no haguéssiu marxat, però avui no et podré escriure tan reposadament perquè acabo de fer un gran sopar i per final de festa, la cambrera que ja em coneix de molts dies de clienta, m'ha preparat un "irlandès", que m'ha dit que me l'ha fet amb molt d'amor... Potser que no m'hagués estimat tant perquè m'hauria posat menys whisky i ara escriuria sense haver de corregir tantes faltes com em fa la màquina! No jo. La màquina.

Fa molta calor. Saps la pel·lícula de "Lo que el viento se llevó"- que encara que sembli impossible jo no l'he vist mai sencera, sempre n'he vist trossos... però recordo la famosa frase de la protagonista " que jura que mai més passarà gana", doncs jo avui m'he jurat que si dintre d'un any estic tant bé com ara... no PASSARÉ CALOR!- De que em serveix tenir un pis a Castellterçol que està gairebé a 800 metres, i s'hi està fresc; i tenir amigues que passen l'estiu a Calella de Palafrugell, que si, per uns quants dies, llogués una habitació a l'hotel del costat de casa seva , tindria companyia, i em podria banyar al mar cada matí, i per 2 mil € més o menys, estaria com una reina... Els meus fills ni ho notarien al morir-me jo; trobarien una mica menys de diners però jo hauria estat molt més bé del que estic.

Oi que es nota l'efecte de " l' Irlandès"?... Estic una mica excitada? Vaig accelerada? Es que ha fet molta calor... I encara en fa. Haig de fer la maleta perquè demà a les vuit vindran a recollir-me per anar a passar uns dies a Andorra a casa d'una amiga vídua, sense fills que es troba molt sola. Jo també m'hi trobo, però ara no és el cas de parlar-ne... Sempre procuro tenir moltes coses per fer i així no tinc la sensació de que em falta algú... L'altre dia , després de dinar a un restaurant que m' agrada molt, vaig escriure:

-"No necessito ningú.!
-Ho dius amb la boca petita..
-No necessito ningú!!
-No m' ho crec ni que m' ho juris.
-No necessito NINGÚ!!
-Llavors, diguem, per què plores?.

Quines coses d'escriure en un restaurant... quan has fet un bon dinar escollint el que més t'agrada... Doncs sí, de vegades escric aquestes coses. Això de transcriure-les és obra de l'irlandès! I mira que només estava en una copa, que si l'arribo a tenir al costat i hagués sigut ros i ben plantat! ( o no cal que fos ben plantat, només que fos simpàtic i intel·ligent...) Però, llàstima! Tampoc no ens hauríem entès gaire perquè el meu anglès és molt deficient.

Me'n vaig a dormir! Abans faré la maleta i demà t'escriuré una carta més formal. Haig d'explicar-te on he estat la darrera setmana que no et vaig dir res. Et farà una enveja! Perquè el lloc era idíl·lic!.

Fins demà.

Maria Mercè




EL CONGELADOR

No s'havia parat mai a pensar el que significava per a ella aquell aparell, però formava part de la seva vida com cap altre objecte dels que hi havia a la casa.

Era alt i ben plantat i tenia sempre un ull obert d'un color verd molt intens.

La dona se'l mirava satisfeta. Era ferm, se'l diria ample d'espatlles. Donava seguretat. Inspirava confiança.

Un dia a l'aparell, a més del seu ull verd n'hi aparegué un altre de vermell. La dona va tenir un ensurt. Mai li havia mostrat aquell ull tan irritat. Va ser una senyal d'alarma: quelcom li passava al seu congelador, tant tranquil que estava sempre i de sobte, aquella virulència.

Aquell mateix matí l'havia obert per treure-li alguns bistecs i del calaix del pa, també n'havia pres la ració diària. Més tard l'havia tornat a obrir i havia deixat a fora unes porcions de pastis... Podria ser que el molt llaminer, li dolgués aquella subtracció? Ah! I més tard una capsa de pèsols. Avui anava una mica desorganitzada i tot ho feia per etapes. Seria un avís per la seva imprevisió aquell ull tan vermell? Li estava dient "Alerta! Que així no s'ha de fer"!

La dona sabia un remei quasi infal·lible per apaivagar la violència dels congeladors. pitjar la tecla d'emergència i fer-li aparèixer un altre ull a la cara, aquest de color groc. I així ho va fer. I una vegada tota la cara acolorida, se'l mirà interrogant i s'apartà del seu costat.

Va anar-se'n cap a una altre part del pis i es posà a endreçar les habitacions. Feina ingrata i monòtona i per tant que deixa la ment lliure per pensar en el es vulgui. Ella pensava en el seu congelador. Si aquell ull enrabiat no s'apagava després de la prova del groc, no sabia pas que més fer-hi. En acabar tornà a la cuina. Amb una mica de recel donà una ullada a l'aparell; i Oh, miracle! El vermell ja no existia. Sols li quedava l'ull groc que li havia encès ella i el seu preciós ullet verd que tanta alegria li donava.

S'hi acostà ben contenta, apagà el llum groc i contemplà somrient la imatge volguda. S'hi acostà més. Hi reclinà el cap. Tenia una "espatlla" ample, potent, segura. Si,això mateix, segura. Es notà alleugerida i reconfortada mentre seguia recolzada en aquell robust amic.

Significava tant per ella? Es cert que era una ajuda molt valuosa en la seva tasca de mestressa de casa, però...

Pensant-t'ho fredament, si el llum vermell no s'hagués apagat, hauria representat moltes molèsties, molta feina addicional i una grossa factura de reparació. Això era cert i era el que el seu seny li feia veure, però no sols de seny està feta una mestressa de casa, de seny i de rauxa. I la rauxa li feu entendre el que significava aquell congelador per ella. Si l'haguessin de canviar! seria com si se li hagués mort una persona estimada.

El pensament corre més de pressa que les paraules i no podia explicar-s'ho però per la seva ment passaren com en una pel·lícula totes les escenes dels darrers anys de la seva vida. Sempre a casa. sempre el mateix: la compra, la cuina, la neteja ... La roba que sempre s'embruta i que s'ha de rentar i planxar després. El marit que sempre té feina, els fills que ja s'han fet grans... i ella mateixa que ja s'ha fet gran. Gran per pensar en bogeries, gran per poder enamorar... Sabia de dones que tot i tenint la seva mateixa edat, sortien, treballaven fora de casa i tenien amistats fins i tot de masculines. S'arreglaven, procuraven estar boniques i sempre hi havia algú que els en feia compliment.

I ella? S'apartà i mirà el congelador. Es posa a riure: si només podia refiar-se d'aquell tipus ben plantat... Malgrat tenir espatlles amples, que fred era, valga'm déu!

Uns dies després se li espatllà la nevera. Es va enrabiar molt perquè actualment la nevera també és un estri que es fa indispensable. Però cosa estranya, mai s'havia recolzat en la nevera! Potser perquè era més baixeta que ella, potser perquè era "la nevera" en femení i ella sense saber-ho, era una mica masclista. el cas era que amb la nevera no hi tenia cap lligam.

Carta 11

Avui he assistit a un Aplec de Sardanes. Al mig del bosc. Al bosc de la Font de Can Rull. Can Rull, en temps del teu pare era una masia al nord oest de Sabadell i distant uns 6 ó 8 quilòmetres del centre. Cap als anys 30 hi va haver un intent d'urbanització amb casetes d'estiueig al seu voltant, que no va prosperar, i a prop seu es va anar edificant la Serra d'En Camarò amb cases molt humils. Ara tot està canviat. És un barri molt poblat i molt ben situat, a més altitud que el Centre i s'hi respiren molts bons aires. Blocs de pisos i carrers ben asfaltats, i per sort hi han deixat força espais verds. La masia l'han respectada i l'han restaurada i ara serveix de seu social d'una entitat andalusa fincada a Sabadell. La font que segueix tenint molta anomenada, conserva els grans plàtans que fan ombra a l'explanada on s'hi poden fer trobades com les d'avui.

La festa sardanista durava tot el dia. Hi havien tres cobles. A les dues del migdia s'ha servit un dinar col·lectiu consistent amb amanida i paella mixta - de carn de porc, marisc i sípia.- pa, vi, aigua , gelat i cafè. Tot molt bo. Feia calor, però passava airet. Després del dinar una de les cobles ha fet un concert de balls vuitcentistes que molta gent ha aprofitat per ballar-los. I cap a les cinc, au! tornem-hi a ballar sardanes! La gent té molt aguant! I no eren pas joves la majoria dels assistents. Gairebé tots jubilats! Però l'explanada s'ha omplert de rotllanes , això si... pocs balladors ballaven saltant. Es donaven aire, però no saltaven. L'edat no perdona. Però ha estat una festa agradable. I els músics tocaven molt bé i les sardanes son tan alegres!... Es una música que fa festa i encomana optimisme. Te n'enviaré un CD perquè en participis.

Al migdia a la plaça de l' Ajuntament hi havia aixecada de castells. Aquestes torres humanes de quatre i cinc pisos, amb una gran base de persones fent pinya i llavors pisos formats per quatre o cinc homes, amb els peus nusos posats sobre les espatlles dels de sota i agafats pels braços per mantenir l'equilibri... i anar pujant! A mida que la torre creix son menys els que la formen, fins que acaben amb dos- de joves- i finalment amb un, un nen o una nena ,que rep el nom "d'Enxaneta". Quan arriba a dalt, aixeca un braç per saludar i ja comencen de desmuntar el castell. Amb una gran lleugeresa van deixant-se lliscar per l'esquena del que tenen a sota i fins que arriben tots a baix. Quan l'enxaneta saluda, fa l''aleta, i tothom es posa a aplaudir. No n'hi ha per menys. Es una gran proesa. Quan comencen a baixar, que se'n diu "descarregar" la gent segueix aplaudint, però moltes vegades un castell s'ha pogut "carregar" - alçar- molt bé però al desfer-lo tots van per terra! D'això se'n diu "fer llenya". Però la gent també aplaudeix perquè l'esforç hi ha sigut. Avui eren la Colla del Minyons de Terrassa que son molt bons, però no els he pogut veure! Estava a Can Rull! No es pot estar a tot arreu. Ja et vaig dir que a Sabadell fan tantes coses que no és dona l'abast a tot.

Ara començaran "Les 30 nits". Tot el mes de juliol a l'amfiteatre de la Caixa d'Estalvis, al Pati de L'Aliança Francesa, al Pati del Museu d'Art i en alguns altres llocs més hi haurà cada vespre un espectacle a l'aire lliure. Ja sigui teatre, dansa, concerts, mim, corals... que sé jo! de tot! No dormirem tot el que voldrem. Però és agradable sortir a les nits d'estiu... S'està fresc a aquelles hores, pots lluir els "echarpes", les "pashmines" de la Índia... Saps que vaig veure el Taj Majhal a la llum de la lluna? Va ser un espectacle que no ens l'esperàvem. El guia del viatge ens va proposar fer un extra- sorpresa que ens deixaria molt satisfets. Ens el vam creure, vam pagar els dòlars que ens va dir i després de sopar, amb el major misteri, en uns jeeps custodiats per soldats armats, vam fer cap al Taj Majhal- To era fosc. S'endevinava la silueta del gran edifici al fons... Hi havia un gran silenci i molt poca gent. Potser esperàvem un espectacle de llum i so, però res, no passava res. Però poc apoc ens vam anar acostumant a la foscor i ja vam distingir la bellesa d'aquell monument. Era un gran espectacle veure'l a la llum de la lluna! Resplendia. Era com si tingués llum pròpia. Només és possible quatre o cinc dies cada mes, durant la lluna plena. L'endemà amb claror de dia vam poder apreciar la riquesa i l'elegància de tots els seus racons. Quin amor tant gran, oi? Hi ha qui només compra un nínxol per tota la família, i aquell rei... aquella tomba per una dona sola!

Aquest vespre hi havia la final de la Copa del Mon de Futbol; Espanya va quedar finalista i avui deu haver guanyat. Hi ha un xivarri de cotxes i clàxons pel carrer! Potser fa una hora que dura. No te'n volia parlar, però és tant evident i tant sorollós que a més de molestar, es fa protagonista encara que no vulguis. Amb la crisi que tenim, això aixecarà els ànims, no en menjarem, ni s'abaixarà el petroli, però al poble li sembla qui sap que ha passat. Tothom es distreu com vol. Com aquell senyor que va caure rodolant per l'escala i al arribar a baix i trobar-se gent que s'ho miraven,va dir: -"Què? Les escales tothom les baixa com vol!".

Em preguntes pel teu carrer, com era i com és... Com que tu no deus recordar d'ell només el nom i encara perquè te l'han dit, procuraré cenyir-me a la història... però seria molt fàcil per mi inventar-m'ho tot! I tu et quedaries tan fresc. Content i enganyat! Et prometo que no ho faré. Explicaré tot el que en sé i gairebé no m'inventaré res.

El teu carrer ha tingut mols noms com gairebé tots els d' aquest país. Segons quins eren el que manaven es deien d'una manera o d'una altra. Està bé posar noms de personatges que s'han distingit en algun camp... però potser estaria millor fer un nomenclàtor de botànica. Així quan canviés la truita no tindrien de tocar res. Jo l'havia conegut amb el nom de Lacy, que em sembla que era un general. Però després de la guerra va canviar de general! De Lacy va passar a dir-se Sanjurjo, que es veu que era amic del Fanco. El carrer paral·lel, però més al sur, portava el nom de Riego. Després es va dir "27 de enero de 1939, Entrada de les tropas nacionales." Desprès de la dictadura es va tornar a dir Riego. L'altre carrer paral·lel però més al nord, li deien Del Jardí i el van canviar per carrer Bèlgica. Ara tornem a tenir Jardí. I la Plaça del Vallès, un nom tant nostre, li van dir Plaza Castilla. Ara torna a ser del Vallès...

I quan durant la guerra treien els noms dels sants? Quina feinada! Sant Cugat del Vallès era Pins del Vallès. Tampoc volien monarques, van tenir de canviar Molins de Rei per Molins de Llobregat. Però tu volies saber coses del teus carrer, és molt tard, un altre dia t'explicaré més coses dels que hi vivien i de que feien . Per avui ja n'hi ha prou.

Maria Mercè.


... La Brusa Vermella (7)...

Però tots aquests propòsits es veieren estroncats quan entrà al menjador i es trobà amb la taula parada tal com havia quedat la nit anterior. Les llàgrimes li tornaren als ulls i no podia fer res per deturar-les. Li calgué tornar a la cambra de bany a refrescar-se de nou. Allà, davant del mirall se li tornaren a fer presents les seves resolucions. Es mirà serenament i s'anà tranquil·litzant. Ella i només ella tenia el poder de transformar la seva vida, el seu marit l'havia mantingut endormiscada tot els temps que van viure junts. Ara li calia descobrir tot el que era capaç de fer vivint sola.

Tot això eren paraules que l'ajudaven a tranquil·litzar-se, però en realitat es trobava molt sola i sense mitjans. Pensava en les pobres dones que el marit abandona i no es recorda de passar la pensió estipulada després de la separació...

- Es que haurem de tramitar un divorci, una separació? Quines paraules més amargues, pensava la Rosa. I recordà com en els temps en que el Cisco volia casar-se amb ella, també hauria calgut tramitar una separació o un divorci... eren paraules massa fortes, massa punyents per una dona casolana com la Rosa. Potser per això no s'havia decidit a separar-se del seu home. A ella ja li estava bé la situació del mig: al matí esmorzar amb el Cisco i al vespre sopar amb en Jaume. Feia tant temps que no utilitzava el sexe que ja li semblava que no li feia cap falta. Aquesta dualitat donava un punt d'animació a la seva vida i amb això ja en tenia prou.

Però no tothom devia pensar com ella. El Cisco la volia sencera: matí, tarda i nit. El seu home, be, el seu home no la devia voler de cap manera, perquè fins dels sopars pensava prescindir! Com devia ser la nova vídua? Quina mena de companyia devia necessitar? Era una dona tan acostumada a fer l'amor que en quedar-se sola no en podia prescindir? O bé només tenia por d'un ratolí i necessitava un home al costat perquè li matés. O bé era una "amistat" que venia de lluny?

Tornà al menjador. Feia bonic la taula tan ben parada, llàstima que en Jaume hagués triat aquell dia per deixar-la!Caldria desparar-la, per ella sola, amb la de la cuina ja en tindria prou. Però es sentia cansada... ningú l'apressava, ja ho faria un altre moment.

Calia esmorzar. Obrí la nevera i tornà a tancar-la sense haver comprovat que hi havia dins. Avui esmorzaria fora. Quan sortí al carrer s'apropava un autobús. No l'havia agafat mai però sabia que la duria al mar. Quan s'acabà el trajecte tenia la platja davant. Era un aigua mansa. Anava i venia amb un ritme suau. Sense pressa. Ella tampoc en tenia, només el seu estómac li recordava que feia moltes hores que no havia menjat. Deixà la contemplació del mar i entrà en un bar. Potser més endavant el seu pressupost no li permetria aquestes disbauxes. Potser el seu marit li destinaria un passament tant migrat que tindria de buscar-se alguna feina per subsistir. Què sabia fer? Planxar, cuinar- fer sopes!- S'oferiria per ajudant de cuina. Ja podia començar de buscar feina, com més aviat ho fes més aviat en trobaria. Al mateix bar ja s'oferí, però no necessitaven ningú... No calia desanimar-se a la primera. Ja tindria els dies ocupats buscant feina i llegint anuncis als diaris. Ho intentà a diversos bars i restaurants, de moment no va trobar res, però es va cansar molt. Tornà cap a casa sense pressa, sabia que un cop dins tornaria plorar i no podia imaginar-se una altre nit sola.

Pujà al pis després d'haver saludat a la portera. -Mira!questa encara no ho sap! - pensà. Posà la clau al pany i al obrir la porta la sorprengué veure llum al menjador. Se l'havia deixat encès? Quina factura! Aquesta faltava per anivellar-li el pressupost.

- Jaume! Què hi fas aquí?
- Bé, jo he vingut per parlar amb tu, però pel que veig tu també deus tenir alguna cosa per explicar-me... - digué tot mostrant-li la taula tan ben parada.- Ja m'ho podia pensar! Últimament se't veia molt contenta, però no podia imaginar-me que tinguessis cap amic... i què? Avui ve a sopar?

Tot ho esperava la Rosa menys aquesta sortida que li acabava de fer el seu home. Així, doncs, la creia capaç de tenir un amant? La trobava prou atractiva per pensar que pogués interessar un altre home? Això l'afalagava. Es sentí important. Ni ho negà ni ho afirmà. deixà anar un sospir que no aclaria res. En Jaume el prengué com una afirmació.


- M'està bé, per ingenu. Jo sempre t'he estat fidel i no podia imaginar-me que tu no m'ho fossis.

- Fidel? I la carta d'ahir a la nit, que me'n dius de la carta d'ahir a la nit?
- Vaig voler fer un cop d'home. Els meus companys de taula de l'hora de dinar sempre expliquen "sopars de duro". Que si "Se'n tiren tantes" , que si no fan més és perquè ells no volen... I al final no vaig voler ser menys, vaig anar a passar la nit a casa de la Susanna, ja la coneixes, fa anys que treballem junts i se li ha mort el marit, Ahir el tenia de cos present i em va semblar correcte anar-li a fer companyia. Algun dia ho explicaria als companys de taula, ometent, es clar, que m' havia passat la nit vetllant un mort.
- I a mi no m'ho podies dir?
- Dona! Sempre em trobes tan ensopit... vaig pensar que deixant les explicacions una mica ambigües em faria més interessant als teus ulls. Ara m'adono que m'ha sortit el tret per la culata. Pel que veig, - i tornà a assenyalar la taula tant ben parada - aquesta, diguem-ne fallada meva, a tu t'ha anat de primera. Que haig de fer, doncs? Marxar abans no arribi el convidat? Batre'm amb ell per guanyar-te a tu? O tornar a casa de la Susanna que avui sense el difunt ,es trobarà més sola que mai?
- Ah! I que haig de fer jo? Posar un plat més a taula per sopar tots tres?
- Dona! Soc civilitzat, però això em vindrà molt de nou.
- Mira, saps que et dic , sopem tots dos i aprofitem la taula tan ben parada per fer del sopar d'avui un àpat memorable.
- I de l'altre, què en farem de l'altre?
- Ximplet, més que ximplet, tu et creus que jo en tinc un altre? La taula està ben parada des d'ahir a la nit. Em vaig distraure de fer sopa i perquè no t'enfadessis, vaig mirar de dissimular-ho posant la vaixella bona.
- Així, doncs, no hi haurà sopa? Visca! Per fi variarem de menú. S'hauran acabat aquelles sopes verdes del règim!

I prenent la Rosa per la cintura se l'apropà tot dient-li:

- A mi m'agraden grassonetes...


Fi. s'ha acabat La Brusa Vermella. Maria Mercè Lleonart.