Carta 13

Hola Joaquim, si fos supersticiosa potser no trobaria encertat reprendre la correspondència en dia 13... Però no ho soc. Fa molts dies que no t'escric, he estat molt ocupada. El temps en que les àvies s'estaven a casa fent ganxet ja ha passat. Ara les àvies estan tan ocupades com la gent més jove. No parem mai a casa i si hi parem, poc ganxet hi fem. Si és l'hivern perquè hi ha tants concerts i conferències i pel·lícules interessants, que et fan sortir sense ganes. (Bé, de ganes jo en tinc sempre.) I si és l'estiu perquè el temps convida a sortir i si tens parents o amigues per anar a canviar d' aires, també val la pena d'aprofitar-ho.

He estat uns dies invitada pel meu germà i la meva cunyada a una Casa Rural que havien .llogat, i mentre esperaven l'arribada d'uns amics italians, ho he aprofitat jo. Ara s'ha posat molt de moda lo de les cases Rurals. No son més que dependències de masies restaurades on l'ambient rústic és el comú denominador però amb totes les avantatges de la vida moderna- nevera, calefacció, rentaplats i rentadora- Aquesta tenia una piscina magnífica per nosaltres sols. Voltada de gespa i situada davant de la casa, en un pla més baix on anys enrere hi devia haver un sembrat. Ara els camps sembrats - que en aquells moments es veien segats- estaven situats una mica més allunyats i els que hi pasturaven les vaques, també. El suficient per sentir-ne els esquellots i no sentir-ne l'olor. Un ambient molt bucòlic. La casa , magnífica i magníficament situada, se'n deia El Mariner. Imagina't! En ple camp, entre el Ripollès i la Garrotxa, quin nom! Doncs mira, tot té una explicació: La fundació d'aquesta gran hisenda,va començar amb l'arribada a les muntanyes d'un home amb un rem al coll. Era un mariner. Un mariner que arrossegava una trista història. Expliquen que un dia d'un gran temporal a la mar, una dona i els seus dos fillets estaven ansiosos esperant l'arribada de la barca del seu pare. Per millor albirar s'havien enfilat a unes roques. Ja t'ho pots imaginar, quan ja arribava la barca, una grossa onada se'ls va endur tots tres.

Desesperat, el mariner va jurar que mai més no tornaria a la mar ni volia sentir-ne parlar. Va prendre un rem i deixà la costa. S'endinsà cap a muntanya. Per tot arreu on passava preguntava si sabien que era el que portava al coll. Als primers pobles la gent se enreia -"Es clar que ho sabien, un rem!" - "Malament, pensava ell, aquí no em convé quedar-me-" i seguia caminant. Passà a prop de Banyoles, allà amb el llac, tothom coneixia el rem. I seguia caminant. Va passar un parell de colls de muntanya i ja se'l miraven una mica estranyats, -"què hi duu aquest home al coll?"- No ho havien vist mai. Uns digueren que potser una pala d'enfornar. Això ja li agradà més. Cercà un lloc adient, enlairat, però no massa, amb terra per conrear i a recer de grans ventades. Allí es va quedar. De primer vivia sol, amb el seu gran dolor, però el temps tot ho cura i aviat va tenir d'engrandir la casa perquè s'havia casat i la mainada anava arribant. Ara és una gran hisenda i se'n diu "El Mariner", i el que abans devien ser corts de porcs i dependències dels mossos, ara ben apariats ho lloguen com a residència i va molt buscada per la gent de ciutat.

Vam tenir molt bon temps, vam fer moltes caminades per la vall de Camprodon, vam pujar al Montfalgars que és fronterer i fins vam anar a dinar al primer poble francès que es troba baixant del Coll d'Ares.

A tu tot això et seu sonar xinès, però son noms sonors que si els hi dius al teu pare segur que els recordarà, i segur que ell també de jove havia pujat al Montfalgars o al Bastiments o al Costabona... El Costabona és el primer cim de 2000 metres que es troba venint del mar i endinsant-te cap al Pirineu. I el Bastiments porta aquest nom perquè des del mar els que hi naveguem, és el cim que primer veuen des del seu "bastiment".

Abans d'arribar a Prats de Mollò, -el primer poble francès , al que vam anar a dinar- ens vam parar al Santuari de la Mare de Deu del Coral, a veure Sant Galderic. Sant Galderic era el patró dels pagesos a Catalunya fins que a partir del 1714 ens el vam canviar per Sant Isidro Labrador.

Aquest Nom de Coral, és l'afrancesat de Corral. Però com que té una llegenda molt llarga, la deixarem per una altre dia. No et puc robar tant temps que tu encara no estàs jubilat.

Maria Mercè.



.... El Congelador (2).....

Vingué un operari per arreglar-la. Quan va acabar la feina li va dir:

- Mestressa, això ja funciona. Però em sembla que ara tindrà problemes amb el congelador. Se li ha encès el llum vermell.

- Ah, bé, si...-i a la dona també se li van encendre les galtes. - (Aquest congelador, semblava que fos una criatura, quan hi havia gent li agradava fer-se notar. Semblava que tingués gelosia.) - Però pel congelador no cal que es preocupi, jo ja sé com dominar-lo. - balbucejà.

- Veurà, jo li deia perquè aprofitant que estic aquí li puc donar una mirada. si després haig de tornar, ja li costarà molt més.

- Si, si, però gràcies, no cal...

- Jo ho deia per vostè. Ja sap com les gasta la meva empresa, per cada viatge, cobra! Per mi rai! Jo em passejo.

- Si, si, gràcies, però ell i jo ja ens entenem.
- Que potser l'ha carregat massa?
- No, que va! Son coses d'ell, ara jo li encendré el llum groc i aviat es calmarà.

L'operari se la mirà estranyat i una mica esporuguit.

- Bé, doncs, si vostès dos ja s'entenen, jo me'n vaig, Firmi aquí i si em necessita ja m'avisarà.

Un cop sola s'acosta somrient al seu amic, li fa brillar el seu ull de color groc, i s'hi repenja una mica. Quan torna a mirar-lo , passada una estometa, el senyal d'alarma ja ha desaparegut. apaga el llum groc que havia quedat encès i tot torna a la normalitat.

Respira satisfeta, recolza el cap contra l' ample "pit" i pensa en l' estrany lligam que hi ha entre ella i aquell aparell que ja no gossa qualificar-lo de "fred".

Era un congelador amatent, quan ella tenia el dia una mica tristoi i melanconiós i la feina se li feia més feixuga que de costum, ell semblava que ho endevinés: corria a encendre el senyal roig i esperava una resposta. Llavors ella s'hi acostava, premia amb suavitat el polsador del llum groc , i com si fos la resposta convinguda, l'aparell començava un estrany monòleg fet de murmuris i vibracions que la mantenien entretinguda i la reconfortaven tota.

Si això s'esqueia de passar prop del migdia, aquell dinar era més animat que de costum. Avui s'havia esdevingut així. Fins el seu marit la notà agitada.

- On has anat aquest matí.- li preguntà intrigat.

- Enlloc! Avui no m'he mogut de casa, no he anat ni al mercat, tenia el congelador ple.
- Em sembla que aquest invent del congelador no és massa convenient per tu... si no el tinguessis sortiries més. Penso que sense ell aniries més bé.-
- De cap manera! Sense ell no podria viure. Em penso que hem moriria.
- Noia, quin apassionament...ni que fos el teu amant!

Es tornà tota vermella, Com explicar-li?

- Bé, es que a més de servei em fa molta companyia... El lloc on està col·locat és fosc i ell sempre té el llum verd encès, saps? Abans per la finestra de la cuina es veien uns camps verds... ara hi han fet pisos. Només em queda el verd del congelador...

Parlava com si es disculpés Ho deia tota trista i la veu se li anava apagant. S'alçà de taula i se'n anà a la cuina. El seu home la seguí. La trobà de cara als fogons. La prengué per les espatlles i la feu girar.

- Va, alegra aquesta cara que aquest cap de setmana si fa bon temps anirem al camp! - i quedaren abraçats.

Per sobre l'espatlla d'ell ella donà una ullada al congelador que li quedava enfront. Tenia el llum vermell encès. Li semblà més intens que mai. En veure'l feu acció de separar-se del seu home.

- Que passa?
- El congelador, que torna a tenir el llum d'alarma encès...
Ja te'n cuidaràs després, ara estem tu i jo...

Però ella no podia deixar de mirar-se'l. Aquell llum no la deixava concentrar. Prou volia estar pel seu marit, però el congelador li recordava que a ell el tenia sempre i en canvi el seu home gairebé mai li feia cas. Era com si li fes retret de l'atenció que li prestava i no la deixava acabar d'abandonar-s'hi. Finalment l'home s'adonà del seu poc entusiasme i li digué:

- Bé, si no en tens ganes deixem-ho estar.
- No, no és això... et semblarà estrany, però em preocupa el congelador.
- Tan greu és el que li passa?
- No, no ho crec, ja ho ha fet altres vegades. Es posa vermell, després m'hi acosto, li encenc el llum groc, li parlo una mica, ell fa un soroll nou mentre es carrega, un soroll més viu... Jo em quedo una mica al seu costat perquè m'agrada escoltar-lo. Després es va tranquil·litzant, jo apago el llum groc, ell apaga el seu vermell i tot torna a la normalitat.

Ara va ser el marit el que es va apartar d'ella. Se la mirà seriosament.

- Saps que em sembla que vol dir tot això? Que estàs massa tancada a casa. Preguntaré al meu Cap si tenen alguna feina per tu. Podries venir al despatx algunes hores cada tarda, per exemple... em penso que t'aniria bé.

Segur que li aniria bé! Era una ocasió per no desaprofitar-la. La dona es tornà a abraçar al seu marit i es col·locà d'esquena al congelador i aquesta vegada tancà els ulls ben fort per no veure res que la pogués distreure.

Maria Mercè Lleonart.