Carta 11

Avui he assistit a un Aplec de Sardanes. Al mig del bosc. Al bosc de la Font de Can Rull. Can Rull, en temps del teu pare era una masia al nord oest de Sabadell i distant uns 6 ó 8 quilòmetres del centre. Cap als anys 30 hi va haver un intent d'urbanització amb casetes d'estiueig al seu voltant, que no va prosperar, i a prop seu es va anar edificant la Serra d'En Camarò amb cases molt humils. Ara tot està canviat. És un barri molt poblat i molt ben situat, a més altitud que el Centre i s'hi respiren molts bons aires. Blocs de pisos i carrers ben asfaltats, i per sort hi han deixat força espais verds. La masia l'han respectada i l'han restaurada i ara serveix de seu social d'una entitat andalusa fincada a Sabadell. La font que segueix tenint molta anomenada, conserva els grans plàtans que fan ombra a l'explanada on s'hi poden fer trobades com les d'avui.

La festa sardanista durava tot el dia. Hi havien tres cobles. A les dues del migdia s'ha servit un dinar col·lectiu consistent amb amanida i paella mixta - de carn de porc, marisc i sípia.- pa, vi, aigua , gelat i cafè. Tot molt bo. Feia calor, però passava airet. Després del dinar una de les cobles ha fet un concert de balls vuitcentistes que molta gent ha aprofitat per ballar-los. I cap a les cinc, au! tornem-hi a ballar sardanes! La gent té molt aguant! I no eren pas joves la majoria dels assistents. Gairebé tots jubilats! Però l'explanada s'ha omplert de rotllanes , això si... pocs balladors ballaven saltant. Es donaven aire, però no saltaven. L'edat no perdona. Però ha estat una festa agradable. I els músics tocaven molt bé i les sardanes son tan alegres!... Es una música que fa festa i encomana optimisme. Te n'enviaré un CD perquè en participis.

Al migdia a la plaça de l' Ajuntament hi havia aixecada de castells. Aquestes torres humanes de quatre i cinc pisos, amb una gran base de persones fent pinya i llavors pisos formats per quatre o cinc homes, amb els peus nusos posats sobre les espatlles dels de sota i agafats pels braços per mantenir l'equilibri... i anar pujant! A mida que la torre creix son menys els que la formen, fins que acaben amb dos- de joves- i finalment amb un, un nen o una nena ,que rep el nom "d'Enxaneta". Quan arriba a dalt, aixeca un braç per saludar i ja comencen de desmuntar el castell. Amb una gran lleugeresa van deixant-se lliscar per l'esquena del que tenen a sota i fins que arriben tots a baix. Quan l'enxaneta saluda, fa l''aleta, i tothom es posa a aplaudir. No n'hi ha per menys. Es una gran proesa. Quan comencen a baixar, que se'n diu "descarregar" la gent segueix aplaudint, però moltes vegades un castell s'ha pogut "carregar" - alçar- molt bé però al desfer-lo tots van per terra! D'això se'n diu "fer llenya". Però la gent també aplaudeix perquè l'esforç hi ha sigut. Avui eren la Colla del Minyons de Terrassa que son molt bons, però no els he pogut veure! Estava a Can Rull! No es pot estar a tot arreu. Ja et vaig dir que a Sabadell fan tantes coses que no és dona l'abast a tot.

Ara començaran "Les 30 nits". Tot el mes de juliol a l'amfiteatre de la Caixa d'Estalvis, al Pati de L'Aliança Francesa, al Pati del Museu d'Art i en alguns altres llocs més hi haurà cada vespre un espectacle a l'aire lliure. Ja sigui teatre, dansa, concerts, mim, corals... que sé jo! de tot! No dormirem tot el que voldrem. Però és agradable sortir a les nits d'estiu... S'està fresc a aquelles hores, pots lluir els "echarpes", les "pashmines" de la Índia... Saps que vaig veure el Taj Majhal a la llum de la lluna? Va ser un espectacle que no ens l'esperàvem. El guia del viatge ens va proposar fer un extra- sorpresa que ens deixaria molt satisfets. Ens el vam creure, vam pagar els dòlars que ens va dir i després de sopar, amb el major misteri, en uns jeeps custodiats per soldats armats, vam fer cap al Taj Majhal- To era fosc. S'endevinava la silueta del gran edifici al fons... Hi havia un gran silenci i molt poca gent. Potser esperàvem un espectacle de llum i so, però res, no passava res. Però poc apoc ens vam anar acostumant a la foscor i ja vam distingir la bellesa d'aquell monument. Era un gran espectacle veure'l a la llum de la lluna! Resplendia. Era com si tingués llum pròpia. Només és possible quatre o cinc dies cada mes, durant la lluna plena. L'endemà amb claror de dia vam poder apreciar la riquesa i l'elegància de tots els seus racons. Quin amor tant gran, oi? Hi ha qui només compra un nínxol per tota la família, i aquell rei... aquella tomba per una dona sola!

Aquest vespre hi havia la final de la Copa del Mon de Futbol; Espanya va quedar finalista i avui deu haver guanyat. Hi ha un xivarri de cotxes i clàxons pel carrer! Potser fa una hora que dura. No te'n volia parlar, però és tant evident i tant sorollós que a més de molestar, es fa protagonista encara que no vulguis. Amb la crisi que tenim, això aixecarà els ànims, no en menjarem, ni s'abaixarà el petroli, però al poble li sembla qui sap que ha passat. Tothom es distreu com vol. Com aquell senyor que va caure rodolant per l'escala i al arribar a baix i trobar-se gent que s'ho miraven,va dir: -"Què? Les escales tothom les baixa com vol!".

Em preguntes pel teu carrer, com era i com és... Com que tu no deus recordar d'ell només el nom i encara perquè te l'han dit, procuraré cenyir-me a la història... però seria molt fàcil per mi inventar-m'ho tot! I tu et quedaries tan fresc. Content i enganyat! Et prometo que no ho faré. Explicaré tot el que en sé i gairebé no m'inventaré res.

El teu carrer ha tingut mols noms com gairebé tots els d' aquest país. Segons quins eren el que manaven es deien d'una manera o d'una altra. Està bé posar noms de personatges que s'han distingit en algun camp... però potser estaria millor fer un nomenclàtor de botànica. Així quan canviés la truita no tindrien de tocar res. Jo l'havia conegut amb el nom de Lacy, que em sembla que era un general. Però després de la guerra va canviar de general! De Lacy va passar a dir-se Sanjurjo, que es veu que era amic del Fanco. El carrer paral·lel, però més al sur, portava el nom de Riego. Després es va dir "27 de enero de 1939, Entrada de les tropas nacionales." Desprès de la dictadura es va tornar a dir Riego. L'altre carrer paral·lel però més al nord, li deien Del Jardí i el van canviar per carrer Bèlgica. Ara tornem a tenir Jardí. I la Plaça del Vallès, un nom tant nostre, li van dir Plaza Castilla. Ara torna a ser del Vallès...

I quan durant la guerra treien els noms dels sants? Quina feinada! Sant Cugat del Vallès era Pins del Vallès. Tampoc volien monarques, van tenir de canviar Molins de Rei per Molins de Llobregat. Però tu volies saber coses del teus carrer, és molt tard, un altre dia t'explicaré més coses dels que hi vivien i de que feien . Per avui ja n'hi ha prou.

Maria Mercè.


... La Brusa Vermella (7)...

Però tots aquests propòsits es veieren estroncats quan entrà al menjador i es trobà amb la taula parada tal com havia quedat la nit anterior. Les llàgrimes li tornaren als ulls i no podia fer res per deturar-les. Li calgué tornar a la cambra de bany a refrescar-se de nou. Allà, davant del mirall se li tornaren a fer presents les seves resolucions. Es mirà serenament i s'anà tranquil·litzant. Ella i només ella tenia el poder de transformar la seva vida, el seu marit l'havia mantingut endormiscada tot els temps que van viure junts. Ara li calia descobrir tot el que era capaç de fer vivint sola.

Tot això eren paraules que l'ajudaven a tranquil·litzar-se, però en realitat es trobava molt sola i sense mitjans. Pensava en les pobres dones que el marit abandona i no es recorda de passar la pensió estipulada després de la separació...

- Es que haurem de tramitar un divorci, una separació? Quines paraules més amargues, pensava la Rosa. I recordà com en els temps en que el Cisco volia casar-se amb ella, també hauria calgut tramitar una separació o un divorci... eren paraules massa fortes, massa punyents per una dona casolana com la Rosa. Potser per això no s'havia decidit a separar-se del seu home. A ella ja li estava bé la situació del mig: al matí esmorzar amb el Cisco i al vespre sopar amb en Jaume. Feia tant temps que no utilitzava el sexe que ja li semblava que no li feia cap falta. Aquesta dualitat donava un punt d'animació a la seva vida i amb això ja en tenia prou.

Però no tothom devia pensar com ella. El Cisco la volia sencera: matí, tarda i nit. El seu home, be, el seu home no la devia voler de cap manera, perquè fins dels sopars pensava prescindir! Com devia ser la nova vídua? Quina mena de companyia devia necessitar? Era una dona tan acostumada a fer l'amor que en quedar-se sola no en podia prescindir? O bé només tenia por d'un ratolí i necessitava un home al costat perquè li matés. O bé era una "amistat" que venia de lluny?

Tornà al menjador. Feia bonic la taula tan ben parada, llàstima que en Jaume hagués triat aquell dia per deixar-la!Caldria desparar-la, per ella sola, amb la de la cuina ja en tindria prou. Però es sentia cansada... ningú l'apressava, ja ho faria un altre moment.

Calia esmorzar. Obrí la nevera i tornà a tancar-la sense haver comprovat que hi havia dins. Avui esmorzaria fora. Quan sortí al carrer s'apropava un autobús. No l'havia agafat mai però sabia que la duria al mar. Quan s'acabà el trajecte tenia la platja davant. Era un aigua mansa. Anava i venia amb un ritme suau. Sense pressa. Ella tampoc en tenia, només el seu estómac li recordava que feia moltes hores que no havia menjat. Deixà la contemplació del mar i entrà en un bar. Potser més endavant el seu pressupost no li permetria aquestes disbauxes. Potser el seu marit li destinaria un passament tant migrat que tindria de buscar-se alguna feina per subsistir. Què sabia fer? Planxar, cuinar- fer sopes!- S'oferiria per ajudant de cuina. Ja podia començar de buscar feina, com més aviat ho fes més aviat en trobaria. Al mateix bar ja s'oferí, però no necessitaven ningú... No calia desanimar-se a la primera. Ja tindria els dies ocupats buscant feina i llegint anuncis als diaris. Ho intentà a diversos bars i restaurants, de moment no va trobar res, però es va cansar molt. Tornà cap a casa sense pressa, sabia que un cop dins tornaria plorar i no podia imaginar-se una altre nit sola.

Pujà al pis després d'haver saludat a la portera. -Mira!questa encara no ho sap! - pensà. Posà la clau al pany i al obrir la porta la sorprengué veure llum al menjador. Se l'havia deixat encès? Quina factura! Aquesta faltava per anivellar-li el pressupost.

- Jaume! Què hi fas aquí?
- Bé, jo he vingut per parlar amb tu, però pel que veig tu també deus tenir alguna cosa per explicar-me... - digué tot mostrant-li la taula tan ben parada.- Ja m'ho podia pensar! Últimament se't veia molt contenta, però no podia imaginar-me que tinguessis cap amic... i què? Avui ve a sopar?

Tot ho esperava la Rosa menys aquesta sortida que li acabava de fer el seu home. Així, doncs, la creia capaç de tenir un amant? La trobava prou atractiva per pensar que pogués interessar un altre home? Això l'afalagava. Es sentí important. Ni ho negà ni ho afirmà. deixà anar un sospir que no aclaria res. En Jaume el prengué com una afirmació.


- M'està bé, per ingenu. Jo sempre t'he estat fidel i no podia imaginar-me que tu no m'ho fossis.

- Fidel? I la carta d'ahir a la nit, que me'n dius de la carta d'ahir a la nit?
- Vaig voler fer un cop d'home. Els meus companys de taula de l'hora de dinar sempre expliquen "sopars de duro". Que si "Se'n tiren tantes" , que si no fan més és perquè ells no volen... I al final no vaig voler ser menys, vaig anar a passar la nit a casa de la Susanna, ja la coneixes, fa anys que treballem junts i se li ha mort el marit, Ahir el tenia de cos present i em va semblar correcte anar-li a fer companyia. Algun dia ho explicaria als companys de taula, ometent, es clar, que m' havia passat la nit vetllant un mort.
- I a mi no m'ho podies dir?
- Dona! Sempre em trobes tan ensopit... vaig pensar que deixant les explicacions una mica ambigües em faria més interessant als teus ulls. Ara m'adono que m'ha sortit el tret per la culata. Pel que veig, - i tornà a assenyalar la taula tant ben parada - aquesta, diguem-ne fallada meva, a tu t'ha anat de primera. Que haig de fer, doncs? Marxar abans no arribi el convidat? Batre'm amb ell per guanyar-te a tu? O tornar a casa de la Susanna que avui sense el difunt ,es trobarà més sola que mai?
- Ah! I que haig de fer jo? Posar un plat més a taula per sopar tots tres?
- Dona! Soc civilitzat, però això em vindrà molt de nou.
- Mira, saps que et dic , sopem tots dos i aprofitem la taula tan ben parada per fer del sopar d'avui un àpat memorable.
- I de l'altre, què en farem de l'altre?
- Ximplet, més que ximplet, tu et creus que jo en tinc un altre? La taula està ben parada des d'ahir a la nit. Em vaig distraure de fer sopa i perquè no t'enfadessis, vaig mirar de dissimular-ho posant la vaixella bona.
- Així, doncs, no hi haurà sopa? Visca! Per fi variarem de menú. S'hauran acabat aquelles sopes verdes del règim!

I prenent la Rosa per la cintura se l'apropà tot dient-li:

- A mi m'agraden grassonetes...


Fi. s'ha acabat La Brusa Vermella. Maria Mercè Lleonart.