Carta 10



M'ha agradat saber que les meves cartes t'animen en una moments que les coses no et van del tot bé. Em sap greu que tinguis problemes però estic contenta de pensar que serveixo per alguna cosa. Ho sap el teu pare que la "seva" fàbrica no va tan bé com abans o bé li pots amagar? Imagino pel que em dius que ell viu als llims. Millor, encara que si els hi has d'amagar, els problemes son dobles per tu. La teva dona tampoc t'ajuda? Ai! Això ja es ficar-me on no em demanen- no he dit res.- Bé, pel que dedueixo no és molt greu i te'n sortiràs. Espero que tot se't solucioni el més aviat possible.

Veus?, si sé que estàs passant un mal moment no em ve de gust escriure les bajanades que t'escric últimament. Però es el meu sistema, no puc fer-hi més, em costa posar-me seriosa, posar-me transcendent. Reconec que fins i tot soc poc respectuosa davant de problemes grossos que m 'expliquen. L'altre dia, una coneguda meva va comentar d'un crim que s'havia comès a Barcelona, en una cabina de les que hi ha als Bancs i Caixes per treure diners. Un Caixer Automàtic. Aquest hivern moltes nits servien d'aixopluc a persones sense sostre i que no volien acollir-se a les cases de beneficència. Es veu que l'encarregat del servei de la neteja volia que la dona que dormia allà marxés perquè ell havia de fer la seva feina. No se amb què la va matar,si amb l'escombra o a més duia un ganivet... Reconec que va ser un drama. Un drama que la dona no tingués casa, un drama que tingués de refugiar-se en un caixer i trobar un mala bèstia d'escombriaire per s'obstinés a fer-.la fora per escombrar. La persona que m'ho explicava estava horroritzada, i ho repetia cada vegada amb un to més tràgic... i a mi no se'm va ocórrer altre cosa per canviar de tema, que dir: -"També va ser mala sort, tan bruta com està Barcelona i aquell escombriaire anar-se a enamorar d'aquella cabina! amb tants llocs com hi havia per poder escombrar! Es clar, la meva interlocutora s'ho va prendre molt malament i a mi em va saber greu haver-ho tirat a broma. No ho faré més, però es que aquestes coses em surten sense voler.

De vegades però, va bé que digui alguna inconveniència. Quan estem reunides la Junta de la Unió de Mares, a la que pertanyo, algun cop hi han petites discussions, hi han diferents parers i tothom vol defensar el seu. Quan veig que la cosa comença d'enredar-se miro de recordar algun acudit relacionat amb el tema i l'explico. Llavors tothom riu i ja s'ha trencat la tensió i la sessió continua més relaxada

Ahir al migdia hi havien els arqueòlegs que fan els treballs de prospecció del subsol del Passeig de la Paça Major, a un anirà l'estació del futur Metro de Sabadell, Estaven disposats a explicar-nos el que havien trobat i el que es veia . Molta gent interessada i molt poca cosa interessant per veure. Se sap que Sabadell està datada en documents de compre-venda- el 1064. Que hi havia una església i al voltant un mercat. Que era cruïlla de camins i que per això devia prosperar. Però, d'època tan reculada no han trobat res. Fa anys, al fer el parking del Passeig , van descobrir les muralles i la porta que en deien de Barcelona, perquè era la que hi duia, i algun forn de pa comunal, però un cop ho van tenir retratat i catalogat ho van tornar a tapar- Això sí, en unes pedres diferents deixaren constància al terra de la plaça "Del Dr. Robert"- (els Jardinets) on estaven situades les ruïnes que havien trobat. Ara em penso que ni això faran perquè el que ha quedat al descobert es tot un sistema de claveguereram del segle XVIII, i unes sitges per guardar gra... però com que el Metro passarà molt més avall tot el que vam veure ahir ho destruiran. I es que quan una ciutat està viva, és molt canviant. Ja veiem com només ens han arribat a nosaltres les petites ermites perdudes pel Pirineu. Un dia vaig preguntar com era que hi havia tan poques catedrals romàniques... Em van fer notar que la de La Seu d' Urgell.ho era...I molt ben conservada, degut segurament que estava en un indret que no devien tenir massa diners per fer hi reformes... Si la gent és massa rica, fa la casa nova!

A les sitges que feia anys que ja no servien per guardar-hi gra, sí que hi van trobar coses interessants. Com que es veu que les feien servir per tirar-hi les deixalles! De trossos de plats trencats i de de gerres i de tot el que no els servia... en van trobar qui sap-lo! Ho haurem d' admirar al Museu. Ahir no van ensenyar res. Caldrà esperar.

Desitjo que se' t solucionin els problemes ben aviat i si en alguna cosa et puc ajudar, només et cal dir-m'ho.

Maria Mercè.


... La Brusa Vermella (6) ....

Un dia , quan ja en feia molts que no s'havia acostat al mercat d'abans, no pogué resistir la temptació de donar-hi un tomb. Com havia canviat! Al lloc que ocupava la parada del Cisco hi havia una altre gent que no sabien de qui els parlava. Volgué indagar pel cantó de la Dolors, la parada del costat. També eren gent nova ,aquests, però, li saberen donar raó.

- Ui, la Dolors! La Dolors ja no ven a plaça! Està feta una senyora. Es va casar amb el Cisco. Si, ella és més gran que ell, però s'arregla molt i no es nota massa la diferència... La Rosa ja no volgué escoltar més. S'entornà a casa tota pesarosa. Passà la tarda ben enterbolida, recordant i perquè no? Dolent-se una mica de no estar ella al lloc de la Dolors. Se li feu l'hora de sopar sense haver tingut temps de preparar una sopa pel seu home. Potser seria la primera vegada que això succeiria. Rigué al imaginar la cara que posaria en Jaume al veure el canvi de menú. Ja seria hora de que les coses canviessin una miqueta en aquella casa.D'ara endavant es proposà fer un menú diferent cada dia, a veure si hi havia més amenitat en el seu matrimoni. Si el seu home era incapaç de canviar, almenys ella ho intentaria.

Parà taula i posà una vaixella que gairebé mai no treia de l'armari. Era ben agradable el canvi. També posà copes altes en lloc dels gots habituals. Encengué un llum indirecte en lloc de la de dalt del sostre, quedava més íntim. Potser no veurien gaire que hi havia al plat, però feia bonic. Avui que no hi hauria sopa, millor no veure-ho.

Tardava en Jaume. Ben pensat hauria tingut temps d'improvisar qualsevol sopa, ella rai, que en tenia un bon repertori.

- Si que tarda en Jaume... No acostuma a venir mai tan tard. Mira que si li hagués passat una desgràcia!.. Hi ha tants accidents avui dia... També seria mala sort quedar-se vídua ara que el Cisco ja s'ha aparellat.Ves quines coses de pensar! Però és que es fa tant pesat esperar. I si tarda massa hauré de trucar a algun lloc. A la feina no, perquè ja han plegat, i si s'hagués trobat malament a la feina un o altre m'hauria avisat. El timbre de la porta la tragué de les seves cavil·lacions.

- Per fi! Però s'haurà descuidat les claus, les hi hauran robat? Anà a obrir, no, no era en Jaume. Era un xicot dels que porten paquets amb una moto. Però no li portava cap paquet sinó una carta. Firmà i tancà la porta.

S'assegué on era abans i bellugà una mica la carta abans d'obrir-la. Era tot molt estrany. Encengué el llum gros perquè de sobte el menjador li havia quedat massa fosc. Obrí la carta i reconegué la lletra del seu home. No és que l'hagués vist massa vegades la lletra del seu home, més aviat el que feia eren números, pensà. Volia llegir de pressa i no sabia com posar-s'hi. Què li devia voler dir en una carta? Recordà casos de segrests en que el segrestat envia una carta a la família perquè paguin un rescat... Quines bestieses! Amb el sou del seu home poc rescat podrien demanar!

Per fi llegí: "Estimada Rosa, se'm feia tan difícil el que et tenia de dir que m'he decidit fer-ho per carta. Tu sempre em retreus que parlo poc, per tant ja entendràs que utilitzi aquest sistema.


"Els temps canvien - i "el que no s'hi adapta és un ruc" pensà la Rosa. - i també canviem nosaltres; tinc una companya de feina que s'ha quedat vídua i es troba molt sola.."


"Et semblarà una mica incongruent tot el que et dic, però un altre dia amb calma, ja t'ho explicaré. Ara només és per avisar-te que avui no m'esperis. Avui li faré companyia." I firmava, Jaume.

La Rosa tardà una estona a reaccionar. Asseguda a la cadira amb la carta a les mans mirava la taula tan ben parada, amb la vaixella bona i les copes altes..Els ulls ben oberts , immòbils i secs, intentava desxifrar tot el significat del missatge que acabava de rebre.
I de sobte, les llàgrimes i els sanglots esclataren junt amb una sola paraula: Cisco!

Passaren les hores. La llum encesa del menjador quedà eclipsada per la més enlluernadora del sol que entrava per la finestra. La Rosa romania encara amb la carta a les mans. No tenia noció clara de com havia passat la nit. Plorant, dormint, gemegant?


S'alçà fent tentines i es dirigí al bany. El mirall li mostrà una Rosa desconeguda, amb uns trets més afinats, una mica endurits. Se li marcaven més els pòmuls com si estès més prima. els ulls també eren diferents. Una mica esbatanats i amb una mirada absent.

Es contemplà una bona estona com per acostumar-se a la nova imatge. Si la mirada era buida, els pensaments també ho eren. A poc a poc anà prenent consciència de la seva situació. Es rentà bé la cara, amb parsimònia. No podia anar de pressa. Res no l'apressava tampoc. Però ni que hagués volgut no hauria pogut córrer. Era qüestió d'anar-se adaptant a les noves circumstàncies.

Passà molta estona a la cambra de bany. No l'havia de compartir amb ningú. Ompli la banyera i es preparà un bany d'escuma com no havia tingut temps de fer-ho mai. Mentalment pensava en les actrius del cinema. -en les pel·lícules ho havia vist,- una actriu molt bella que romancejava dins de la banyera, tot resseguint-se els peus i les cames, que també era la única part, llevat del cap , que sobresortia del mar de bombolles.

Sense perdre la seva expressió absent, es trobà fent el mateix que en les pel·lícules: relaxant-se i resseguint-se tot el cos. Després li tocà el torn a la cara, calia aplicar-hi una mascareta i lligar-se una tovallola al cap. Quan es veié amb la cara tota blanca i els ulls emmarcats per la pasta, li vingueren ganes de riure. -"Ara és el moment que a les pel·lícules sona el telèfon o bé truquen a la porta", es digué.

- No estaria malament que això succeís, sempre que fos quelcom interessant el que vinguessin a dir-me. I tot seguit li vingué a la memòria la darrera trucada que va rebre.

Mentre es treia la màscara, el mirall li anà mostrant la seva nova expressió: era serena. Una mica altiva, una mica absent. Com si volgués mostrar-se indiferent a tot el que l'envoltava. Pensà en la portera. Pensa en els veïns, en les botigues que
freqüentava. Tard o d'hora tots sabrien que el seu marit l'havia abandonada. Una sola cosa tenia ben clara: no faria llàstima a ningú. Es mostraria tan serena i tan segura d'ella mateixa que la gent no descobriria mai qui dels dos havia deixat a qui.