Carta 9

Obro els grans calaixos de la cuina i veig aquell be de Déu de cassoles, olles, pots, escorredores, tots lluents com si fossin acabats d'estrenar. Me'ls miro i em fa tristesa. Tot i que fan molt bonic! Però penso que ja no tenen utilitat. Ja no els faig servir. Ja no tinc de cuinar per ningú. La meva casa és buida... No vull entristir-me i vull tirar-ho a broma, podria obrir una casa de dispeses... o potser una casa de barrets que hi hauria més moviment. Recordo un acudit d'un vellet que cada migdia anava a veure la sortida d'una fàbrica on hi treballaven noies jovenetes... se les mirava i somrient... deia :-"Ai xiquetes! Si jo fos jove! El que faria amb vosaltres!"- i tant ho va dir que un dia la més atrevida li va preguntar:-"I que faríeu, avi?--"Què faria? Faria una casa de putes!-"

Avui al coure unes mongetes tendres i una patata m'he adonat que només faig servir un pot dels molts que n'hi ha. Quantes coses tenim que ens sobren. Però es clar, no llogaré un avió per enviar una bateria de cuina al tercer mon. A Càritas, puc donar-ho a Càritas.... Però qui no em diu que més endavant ho tornaré a necessitar? El mon dona tantes voltes! Potser sí que amb la crisi que hi ha m'hauré de posar a fer pastissos per vendre i vedella amb bolets per emportar. I tornaré a estar ocupada i no tindré temps per entristir-me que prou feina tindré a fregar fogons!

Això si que es ben bé parlar per parlar, - escriure per escriure- Amb la feinada que tinc si haig d'explicar-te qui vivia al teu carrer. Em sembla que vam acabar amb les cabres. També hi havien vaques. Al temps de la guerra només n'hi havien quatre, i estaven primes! Es clar, era el temps de les vaques magres! Recordo que la mestressa, la Pepeta, les portava a pasturar pel camí de Santiga, perquè no devien tenir prou pinso per alimentar-les. Després ja no; el camí de Santiga es va farcir de fàbriques i ja no hi quedava herba. La vaqueria es va fer gran, i les vaques estaven estabulades i n'hi havien moltes... També hi havia un toro. Era més còmode, així no tenien de treure les vaques de casa quan el necessitaven. Ja deus saber aquell acudit que uns excursionistes es troben amb un vailet que amb penes i treballs mira de fer pujar una vaca per un camí costerut i li pregunten: -" On vas tu tan petit, amb aquesta vaca tan grossa?"- "Vaig a portar-la al toro." - I això no ho podria fer el teu pare?...- "No senyor, no! Ho ha de fer el toro!"-

A la vaqueria hi anàvem a comprar la llet, cada vespre acabada de munyir, però s'havia de bullir, no fos cas que alguna vaca estès malalta... S'havia de bullir i estar a la guait de que quan "pujava" no és vessés! Perquè es perdia tot el contingut de grassa i també perquè s'embrutaven els fogons i quedava una pudor de llet cremada que no podies ocultar a ningú que l'havies deixat vessar. Era una feina que ara no tenim. No hi ha vaqueries. Potser als pobles... però em sembla que tampoc, la llet la recullen per les masies i l'envien tota amb camions i la porten a les grans factories on ja la "bullent" per estalviar-nos feina.

Dues tendes també hi havien, d'una ja t' en vaig parlar, l'altre era la més important. Venien carn i porc i xai i conill i pollastre. Era gran. Tenia dues portes i feia cantó. Una botiga en una cantonada deu tenir el doble de possibilitats de vendre, que si estès al mig d' una "mançana". La prova està en que n'hi han hagut moltes de tendes- del que sigui- que donen a dos carrers. i això que ja diuen :"casa con dos puertas mala és de guardar". però també deuen afegir però "vende más!". Aquesta venia molt. Tenien de tot. No ben bé com aquelles tendes de poble petit que la mateixa feia -o fa- d'estanc, espardenyeria , adroguer, carnisseria , era el forn i venien bombetes. Tenia bon gènere i venia molt. El mercat central quedava una mica allunyat i la gent cada cop volia la vida més fàcil i comprava a la tenda de més a la vora.

El taxista. També hi havia un taxista. En dèiem a "cal Pepet de l' auto" , també li deien "el Betes" i no sé perquè. Era una de les poques cases que tenien telèfon. Abans n'hi havia molt pocs. Només en tenien els rics i -o els que tenien algun comerç- a casa no en devíem ser... de rics. També en tenien els que volien "fardar" i a casa no vam "fardar" mai . Però a mi m'havia fet molta falta. Les meves amigues sí que en teníem i els era molt fàcil posar-se d'acord per anar a donar un vol de Rambla. Era la distracció d'aquell temps. Amunt i avall tres o quatre vegades, saludant o bé mirant a les colles de nois que feien el mateix que les noies. Més tard es va anar normalitzant i ja s'acostumava a passejar junts. Ara no sé el que fan... no crec que es conformin només en donar voltes i mirar-se. Abans, "fer més coses" era pecat. Tot era pecat! Ens vam abstenir de tantes coses perquè ens havien dit que eren pecat! Es clar que no hi havien els preservatius, ni les "pastilles" del dia després. Deixem-ho córrer. El passat ja està passat.

Quin tip d'enciam que es fan la Rosa i el seu home, oi? Encara vols que continu-hi? Per mi encantada, això de tenir un lector em fa molt feliç. Potser m' arribaré a creure que no ho faig massa malament.

Queden més cases del teu carrer per parlar-ne, però ho deixarem per una altre dia. Si no me' n aniria a dormir massa tard. Bona nit.




....La Brusa Vermella (5).....

Deixaren la ciutat i al cap de poca estona, la Rosa es trobà dalt d'un turonet que dominava una gran extensió de terreny. Tot parlant, parlant havia fet el viatge sense adonar-se'n. El Cisco li comentà que el seu jeep era com un matxo dels d'abans que es coneixia el camí de l'estable a ulls clucs. Del lloc on estaven es podia contemplar un paratge ben variat: terreny conreat, pla, boterut, rocallós i erm. El Cisco baixà del jeep i l'ajudà a baixar. D'entre tot aquell espectacle li feu notar una masia que no era massa lluny d'on ells estaven. Aquella era la seva casa. Una casa de molts anys. Allà havíen nascut els seus pares i allà havia nascut ell. També el seu fill i els seus néts. La part de darrera, la que no es veia des d'on es trobaven, era més nova. Se l'havia arranjada el fill al casar-se, però ell continuava on havia viscut sempre. Es mirà la Rosa i li confessà que no s'atrevia a portar-la a casa seva, perquè estava segur de que no li agradaria... Ella féu acció d'interrompre'l.

- No! Ja sé que a la gent de ciutat li entusiasma veure coses antigues. Però li agrada veure-les no pas anar-hi a viure!
- Però es que jo...-Déu meu, si que hem arribat lluny, s'espantà la Rosa, -però que pensa quest home?

- Deixa'm parlar. Veus tota aquesta extensió de camps tan secs? I aquell tros de bosc i aquells roquissars?
(Ara em dirà "tot això era meu..." Va! Ja fa anys que me'l van explicar aquest conte de "l'era" , pensava la Rosa i efectivament, el Cisco li deia:
- Tot això era meu. ara ja no ho és tot m'ho he venut. Aquest terrenys donaven poc, ens hem quedat només amb les terres bones, d'aquestes ja en poden fer al que vulguin! I ja veuràs con no passaran gaires anys que tot això estarà ple de fàbriques. Aquest poble s'està industrialitzant- i ho deia molt satisfet.

- Però, no et sap greu?
- Greu? Si a tu no t'agradaria anar a viure a una casa de mala mort! I així és com veuries la meva. Jo, perquè ja hi estic fet, però per una persona que hi entrés de nou!... No. no em sap greu. Deixar la casa pot representar un gran canvi per a mi, però a la vida hi ha molts canvis i qui no s'hi adapta és un ruc!- Mentre anava parlant la tenia presa per les espatlles amb una ma i amb l'altra li anava mostrant tot. La Rosa s'hi sentia bé. Feia anys que ningú la prenia així... ni li feia particip d'il·lusions ni i de projectes. Era com si estés somniant. No era a ella a qui anaven dirigides totes aquelles explicacions, o almenys li ho semblava. No, no podia tractar-se d'ella. Ella no cavia dins dels projectes d'aquell ex-pagès. No obstant feia bo d'escoltar... parlava d'un canvi de vida. D'un canvi que els afectaria a tots dos.

- Jo no puc -deia fluixet. Jo no puc... Jo tinc marit, és impossible...
- Perquè impossible? No hi ha moltes parelles que se separen? I pel que he endevinat tu i el teu home no rutlleu gaire, no teniu fills a qui donar explicacions... Si tu i jo hi estem d'acord, no veig perquè ha de ser impossible.

Déu! Com discutir amb un home que s'havia després de tanta terra, que estava disposat a canviar de lloc de residència, que fins hi tot estava il·lusionat com un xaval amb l'idea del canvi, com podria fer-li entendre que per ella no era tan senzill?

- Es perquè fa poc temps que ens tractem, però jo veig com n'estàs de contenta quan ets amb mi... Si viuríem com dos reis! Dos reis jubilats i amb "cuartos" i encara joves. Què més es pot demanar?

Tenia tota la raó, què més es podia demanar? Doncs posats a a demanar, la Rosa demanaria que per art de màgia desaparegués aquell Jaume tant ensopit que tenia a casa seva i ella es trobés lliure com un ocell per anar a viure una vida nova al costat d'aquell Cisco, una mica aspre, però que tot ho trobava fàcil i a tot trobava solucions.

Mirà de convèncer-el de deixar passar un temps sense veure's per poder reflexionar... No volia dir-li que no tan obertament i tampoc volia que se li acabessin tan aviat els bons moments.

- Pensa que jo aviat ja no tindré gaire feina i necessitaré una dona al costat meu! No tardis a pensar-t'ho que potser no hi seràs a temps. Pensa només ens les estones que hem passat junts i con hem estat de feliços. Es un bon començament.

Quins dies és dolents passà la Rosa. Canvià de marcat per no trobar-lo. Però no per això deixà de pensar-hi. Més d'un dimarts i d'un dijous estigué temptada d'anar-lo a veure. Passar amb ell una estoneta, parlar,riure... Prendre's un cafè com abans. Però no. Se n'estigué. No era correcte fer-li agafar il·lusions. Ella sabia que no deixaria mai el seu home, encara que li fes poc cas, i que moltes dones al seu lloc no s'ho pensarien dues vegades. També comprenia que el que necessitava el Cisco era refer la seva vida i no volia ser un destorb, fent-li perdre el temps.