Carta 7



Calor, calor i calor! Això més que una carta sembla l'informe que dona "l'home del temps". Però és el que hi ha, és la notícia d'actualitat. Ja sabem que estem a l'estiu i que l'estiu és l'època que ens toca passar calor, com a l'hivern passar fred, a no ser que visquis en un país tropical que poca variació hi ha. Però també ha de ser monòton! Aquí al menys tenim l'al·licient de canviar més sovint de manera de vestir. I potser els canvis de temps també ens comporta canvis d'humor. Encara que els canvis d'humor moltes vegades no van gens d'acord amb el que sembla que els hi correspondria, tristesa amb la pluja, alegria amb sol . L'humor depèn de tantes coses!


Tu no tens fills, oi? Anava a fer un comentari, que vaig sentir fer a un escriptor, un novel·lista, deia: -"Les persones que no llegeixen no saben el que es perden... i el que ens fan perdre a nosaltres, els escriptors!" - Potser no és el mateix, però anava a dir, Tu no tens fills,oi? No saps el que et perds! però podria afegir i no saps el que guanyes! Jo en tinc dos. Del noi ja te'n vaig parlar, i del nét! De la noia també, vaig dir que està a Anglaterra i que ens telefonem gairebé cada dia. Aquesta no té fills. De moment no n'han tingut... Té un company molt intel·ligent que em sembla que fa de bon conviure-hi. Ella va anar a fer un doctorat a Anglaterra, i s'hi va quedar. Actualment està sense feina perquè l'empresa on treballava va plegar. Com que és molt estudiosa, va aprofitar el "paro" per apuntar-se a fer un màster sobre la millora de boscos, o quelcom semblant. Va durar tot un curs i va tenir d'anar se'n a viure al lloc on hi ha la Universitat. Això comportava que durant la setmana amb el Richard , el seu company, visquessin separats. Les mares patim. Som molt patidores, A mi això d'estar la parella separada no m'agradava gens i ara va i es torna a buscar una feina, que si li donen, hauria de tornar-hi a estar! I ahir la vaig fer enfadar, perquè em va comunicar que la feina que esperava, ja l'han avisat que no serà per ella... i jo , sense pensar-m'hi gens vaig dir: -Que bé! -No vegis com es va posar! I té tota la raó, jo no soc qui per jutjar el que serà millor per ella o pels dos... Oh! No saps quin greu que em sap quan faig comentaris d'aquests que sense volgué molesten... No ho faré més. A vegades em queixo per tenir tan poca família i quan hi contacto, encara la "pífio!" Per sort, entre pares i fills els enfados no duren gaire. Avui ens hem tornat a parlar, i estava contenta perquè havia fet una cursa d'orientació i li havia anat molt bé. No ha sortit per res la paraula feina.


Estic contenta perquè estàs intrigat per saber que li passarà a la dona de la brusa vermella... Això va bé! Avui et faré arribar un altre capítol, no crec que se'n puguin dir capítols... es un conte curt que pot anar tot d'una tirada, però si ho faig per etapes te més enjòlit. I si no saps que vol dir "enjòlit" perquè potser és una paraula poc freqüent, diré que ho faig per tenir-te més encuriosit.


Em queda pendent explicar-te qui vivia al teu carrer, ja me'n recordo, ja, però és molt llarg d'explicar. Cada casa pot donar per un altre conte curt. No, no pateixis, miraré de ser breu. Hi vivia un sabater, d'aquells que arreglen sabates, que sempre tenia feina perquè abans les coses s'aprofitaven més que ara i tenia molt bona fama perquè hi anaven clients de tots els carrers dels voltants. - O és que no hi havia gaire sabaters? Durant la guerra, a més d'arreglar sabates, posar-hi mitges soles i talons, també en feia de noves. No tenien gaira gràcia, però com que faltava de tot la gent no era massa exigent. Tenia dos o tres fills i un d'ells va continuar l'ofici. A la casa del costat només recordo que hi vivia una família que l'home sempre anava atrafegat, com si sempre estès fent tard. Era encarregat d'una empresa tintorera... potser havia d'anar a treballar a baix al riu... perquè les del ram de l'aigua estaven gairebé totes instal·lades a baix al riu. Es curiós, quan jo era petita, la gent parlava amb eufemismes... Havia sentit a dir :-"aquest és del ram de l'aigua" i reien per sota el nas. Més gran vaig descobrir que ser "del ram de l'aigua" equivalia a ser homosexual. Que tampoc sabia que volia dir ni qué eren en realitat els "del ram de l'aigua"... Abans no ens explicaven res de les coses de la vida, ara de petits els nanos ja saben tots els noms de l'anatomia humana. Abans tot eren misteris... Et venia la regla i et deien :-" Oi que als set anys et cauen les dents? doncs als dotze et ve la regla." Mes tard quan eres més grandeta ja et van dir que malament si no et venia la regla! I així, de mica en mica vam anar aprenent els misteris de la vida. Ara tot és més clar. Tots hem sortit de l'armari. Les coses es diuen pel seu nom i ningú s'escandalitza. O potser encara no tothom...


Després del del ram de l'aigua -ei! que només hi treballava!- venia una tenda petita que venien comestibles, però pocs. En deien a Cal Adroguer. No tenia massa vida ni la dona venedora era massa simpàtica. El marit era un bon jan que de bon matí anava al mercat a comprar-li algunes verdures perquè ella les tornés a vendre... i després se'n anava a treballar. La dona deia d'ell que era banquer perquè treballava en un banc. No tenien fills però tenien un dispeser que ella deia que era com un fill per ells ... concretament per ella. Li rentava la roba i només sabia dir que feia tan bona olor... Aquesta tenda va durar pocs anys i va canviar sovint d'amos; els que van tenir més paper van ser els que t'he explicat.

I em sembla que ja venia a cal Cabrer. A ca la Ció. Tenien cabres i cada dia les treien a pasturar. Era un ramat petit, vuit o deu cabres i el cabró. Era un espectacle veure-les arribar i la feina que tenia el marit de la Ció per fer-les entrar a la casa! Jo recordo que el mascle, que tenia unes banyes molt pronunciades, moltes vegades portava un davantal , de lona o de cuir com si tingués d'entrar a la cuina a fer el dinar... Per mi era tot un misteri i la meva mare no me'l va aclarir mai. No sé quan vaig descobrir que era perquè no muntés a les cabres.

Bé, ja coneixes la història de tres o quatre cases, comenta-la amb el teu pare, potser se'n recordarà... Aquests malalts tot hi perdent la memòria no saps exactament fins a quin punt l'han perduda. Quan menys et servirà per passar una estona fent "conversa" amb ell...


Ara toca el torn a la senyora de la brusa vermella. Et deixo amb ella.

Maria Mercè.


...La Brusa Vermella (3)...

L'endemà al matí la Rosa se'n anà al mercat amb la seva brusa nova. L'havia d'amortitzar, i com que ja es veia que al cinema no hi anirien, doncs se la posà per anar a comprar. De casa seva al mercat no hi havia més que quatre o cinc cantonades. Eren carrers comercials amb molta vida i bullit. La gent no hi anava passejar per aquells indrets, tothom anava a la dèria. Era agradable veure tanta activitat. La Rosa es dolia una mica de no tenir gaire coses per fer, no li calia entrar a la ferreteria ni a cal ocellaire, ni a casa del que adobava cadires, ni a la botiga dels llums... Ella només anava al mercat i encara no havia de comprar massa, per dues cucales que eren!..Per sopar no es menja gaire i per dinar, dinava sola. Si almenys haguéssin tingut fills... o bé tingués una cunyada o bé un nebot a dinar... però no tenien res! Eren ella i el seu home i no hi havia més família. Cosins i oncles escampats per diferents pobles si, però a ciutat, ningú.

- Mestressa, compri'm enciams! Dos un euro . Va, la de la brusa vermella! Son petits però eixerits.


L'home que havia cridat la mercaderia ja es veia la venda feta, amb aquella senyora que se li havia mig parat al davant tota somrient.


- Va triï, quins vol? En tinc de més grossos e?
- No gràcies, no en necessito... -començà a balbucejar.
- Però si es mengen sols! Ara és temps de fer amanides. I l'enciam ajuda a conservar la línia, encara que vostè per això no s'ha de preocupar pas...

Amb els enciams al cabàs la Rosa pensava que s'havia deixat entabanar. D'enciam no en necessitava. Se'ls mirà. Tenien un verd encisador, destil·laven frescor i optimisme. Eren vius i gemats com si encara fossin a la terra. Tornà a somriure i seguí caminant amb pas decidit. A la parada dels formatges no hi havia massa gent i els botiguers podien entretenir-se parlant amb els clients.

- Li prova el bon temps, senyora Macià, digué la mestressa mentre li allargava el gruyère que li havia demanat.
- I el color vermell que afavoreix molt. - ficà cullerada el marit de la venedora.

La "senyora Macià" es sentí més optimista encara. Pagà i s'allunyà de la parada caminant airosament. Un xicotet que venia kleenex mig d'amagatotis li tallà el pas oferint-li la mercaderia i ella anava tant cofoia que si li hagués tirat els mocadors de paper als peus i li hagués dit -"Pisa morena"- no li hauria estranyat gens.


Déu meu! Aquella brusa vermella feia miracles! De retorn cap a casa tornà a passar per davant del pagès dels enciams.


- Mestressa! Compri'm enciams! tres per un euro!

- Tres? Ara tres? Si quan jo he passat per un euro me n'ha donat només dos!...
- Però eren més grossos, més gemats... ara només em queden les escorrialles... Uns enciams que no fan per vosté, vaja. De totes maneres, si els vol, jo a vostè li faig un preu especial, per un euro n'hi dono quatre!
- I que en faig o de tants enciams? Ni que tingués una dotzena de canaris! Si només som el meu home i jo,que és tant dir com dos pollets...

- Miri, si no fos que potser vostè s'ofendria, li explicaria una sopa que fa la meva nora amb els enciams que no podem vendre. Però , no, a vostè no li cal pas!

- Ai, quin home! Va, expliqui, expliqui que sempre és bo saber receptes noves. (I amb el marit que tinc, que cada vespre li he de fer sopes!)

- Doncs miri, la meva nora està una mica grassoneta; jo penso que ja està bé i el seu home, el meu fill, també pensa igual, però ella s'ha posat al cap que ha de tenir millor "tipo" i cada dia s'empesca menjars nous que no l'engreixin! Quan no li dona per fer bullir porros i cebes i fer-nos beure d'aquell suc, comença a fer sopa d'enciams i pastanagues i tot triturat ens ho fa prendre per sopar! Ja li ben asseguro jo que cada dia trobo a faltar més la meva dona que en pau descansi...Ella sí que em cuidava bé! sabia el que m'agradava i procurava donar-m'ho... No tenia problemes de línia... era com ara vostè, una mica pleneta, però bé. Molt bé.