Carta 6
Bon dia, Joaquim!
Avui he fet de cangur al meu net! Es tota una experiència. Feia tants anys que no canviava bolquers! ... M'ha agradat molt. Es molt gratificant. I es perquè el nano sempre riu, es fixa en tot, comença de fer quatre passos sol i comença de dir pa-pa-pa. Té deu mesos, és tot un èxit! I n'estic mol cofoia, com els seus pares, que estan molt contents el resultat de la seva dedicació. Amb la seva mare, ja no cal dir l'alegria que li comporta veure-la, però amb el seu pare... quan el sent i quan el veu ho deixa tot! I de quatre grapes i amb una llestesa impressionant arriba fins on està ell. És una alegria aquest espectacle. A l'àvia no la coneix tant però avui quan m'ha acomiadat ho ha fet fent anar el bracet... (potser ja en tenia prou) No, no ho crec perquè també hem jugat molt, però estava en braços del seu pare i l'hi ensenyava de dir Adéu. Ha quedat molt bé.
No tot ha de ser parlar el passat, també tinc present! A estones és una mica trist per la soledat i a estones força joiós, però mai és avorrit . Tinc la sort de saber-me buscar entreteniments i el temps sempre se' m fa curt.
I ara, amb les cartes que vols que t'escrigui, no vegis quina feinada se m'ha girat! Les escric al vespre, després de sopar, al temps que les meves amigues es miren els serials de la televisió, jo fabrico els meus. Primer parlo per telèfon amb la meva filla que està a Anglaterra i potser faig alguna altre trucada local i llavors ve "l'aventura internacional". Es clar que la meva filla al ser a Anglaterra també és internacional, però com que fa tants anys que la faig, es una trucada molt casolana, molt domèstica. No em sembla que estigui tant lluny. De vegades tinc més informació puntual d'ella que del seu germà que s'està a quatre passes. L'hivern que ve, però, ja no estarà tant a quatre passes, se n'aniran a viure al camp! Al Vallès Oriental, a Cardedeu, Al camp! Al camp que és més sa! Per davant d'allà on viuran cada dia hi passa un ramat de bens, a deu minuts hi ha una casa de pagès que tenen vaques i fan un formatge molt bo- a mi no m'agrada el formatge, i no li veig cap avantatge al trasllat - Una mica més amunt hi ha una altre masia que tenen la verdura i els ous d'allò més fresc! I la seva casa està situada una mica als afores el poble, però els col·legis els tindran molt a prop. Hi ha un institut de nova construcció que el Lluc podrà estudiar-hi fins que tingui d'anar a la Universitat. La casa que s'han comprat, és molt espaiosa i amb molt de jardí, hi ha una piscina rodejada de gespa i encara els hi queda espai per poder-hi fer un hort, quan el meu fill és jubili! De moment no estan per horts. Estan per fer muntanya que és el que els agrada més. Ja em veig d'aquí a quatre dies que el Lluc escalarà com els seus pares! A la planta baixa han reservat una habitació per mi amb un bany al costat. Si tingués d'anar-hi quan sigui velleta no em caldria pujar escales. Però jo no vull anar enlloc! Ja estic bé a casa. Expliquen d'una bona dona que s'estava morint i el capellà que la confortava li anava explicant les exel·lencies del Cel: -"Pensi Marieta, que al cel s'hi està tan bé, tan bé! Hi ha una musica que sempre acompanya, una claror que no enlluerna i dona molta alegria..." - I la Marieta el va interrompre: - "Si, Mossèn Joan, si... però com a casa enlloc!" -I jo ja començo de demanar com la meva àvia Antonieta: ferir-me al matí i morir-me al vespre! I no tenir d'anar enlloc a no ser que hi vagi de visita!
Deus pensar que s'acabarà la carta i no sabràs com continua el serial que vaig començar. Ja hi penso, ja, El posaré en full a part per que sigui més com un col·leccionable de debò. I com un col·leccionable, una novel·la per entregues, quan vulguis podràs deixar de "comprar-lo" si no el trobes prou interessant. Però em sembla que sí, que t'hi engaxaràs.
No em parles de la teva dona i jo tampoc t'en dic res perquè ja sé que cadascù va pel seu cantó. Si d'aquesta manera esteu bé... Ara està de moda , molt de moda! Ser "single". Sé per pròpia experiència que els "sigles" tenen estones de tot, . Es clar que si jo soc "single " és per imposició "divina", de no haver-se'm mort el marit em sembla que no ho hauria triat pas.
Per sort s' ha acabat la sequera i les piscines estan plenes i els brolladors tornen a funcionar, sinó, amb la gran calor que fa no sé pas com ens refrescaríem. A la Plaça de l'Ajuntament n'hi ha un que ocupa com tres metres quadrats i és practicable per les criatures que passen entre mig dels rajos de l'aigua com si sortegèssin una gimcana. Es mullen una mica però aquí està la gràcia. De vegades hi veus pares que sembla que els vagin a rescatar i es que ells també es moren de ganes de refrescar-se.
Quan el van inaugurar, aquest sortidor de múltiples rajos que s'alcen cosa d'un metro del terra, els graciossos de torn el van batejar com "El "bidet de la Geganta". També el centre de Sabadell tenim una petita plaça - que també hi ha un brollador, però aquest més convencional, no pots arribar a l'aigua, només t'has de refrescar mirant-lo- i en aquesta petita plaça que hi ha un banc i dos arbres es dona la casualitat que els arbres son pins... Ja et pots pensar com n'hi diuen..."La plaça del PI-PI".
Tenim el carrer del Sol i també el de la Lluna, i el del Migdia, i el del Safarejos, - perquè al segle passat n'hi havien i fins ben entrat aquest segle- ai! vull dir el segle vint, que fa pocs anys que es va acabar- doncs encara es conserven i les seves dependències - tot el que no son safarejos, està ocupat per l'escola de Puntaires.
Explicava la meva iaia Antonieta que les dones tenien d'anar a rentar al safareix públic i que moltes tenien de fer-ho llevant-se molt d'hora, abans d'anar a treballar a la fàbrica...Com que era negra nit estaven exposades que pels carrers solitaris els hi sortís algun home per claver-els-hi un ensurt. Una vegada una pobra dona va arribar al safareig tremolant perquè pel camí li havia sortit un home tot blanc com un fantasma i que tenia unes dents molt gosses i sobresortides i que semblaven lluminoses... Totes les dones feren rotllana a la nouvinguda i com més atentes estaven senten que algú els pica per l'esquena... es girent i es troben el "fantasma de les dents!" que els hi diu amb veu de tró:-"Que son éstas?"
També hi havien alguns desaprensius que rondaven els safarejos per que les dones al rentar es movien molt i al esbandir la roba es tenien d'estirar cap endavant i les faldilles se'ls alçaven... També hi havia marits amables que anaven a recollir a la seva muller quan tenia la bugada neta perquè la roba mullada pesava el doble que la seca...No tenir els safareig a casa era un gran inconvenient, però era també una gran distracció. Pocs llocs hi havia que poguèsin trobar-se i parlar les dones... elles mai no anaven al cafè a fer tertúlia. Els homes al cafè podien fer "safareix" asseguts comodament i en canvi les dones, per fer "safareix" s'hi havien d'escarrassar. A l'igualtat home-dona els que hi ha contribuït en gran manera han sigut les màquines de rentar! Tot i que encara hi ha homes que no saben com funciona. Però, Beneïdes Rentadores!
Maria Mercè
.....La Brusa Vermella (2) .....
Era una vida monótona la que portaven i ella ja n'estava tipa. On devia tenir el cap el seu marit? Era només que estava cansat de la rutina de la feina, o de la rutina del seu matrimoni? No volia pensar que ho hagués altre motiu més alarmant. Caldria esbrinar-ho,però potser el que calia primer era que es tornés a fixar amb ella. que li fes cas, que entre tots dos hi tornés a haver diàleg. Per això s'havia comprat la brusa vermella, ben llampant.
Després d'aquell exabrupte de l'aigua de de la roba, la Rosa havia callat. Ja es penedia d'haver fet l'escena; no era el millor camí per retrobar el seu marit, pensava. Per això aquest vespre canvià e tàctica. Amb la acabada d'estrenar mirà de suavitzar l'escena de queixes i es mostrà coqueta.
- I, bé, que me'n dius? T'agrada la brusa?
En Jaume passats els primers moments en que havia parat de menjar per mirar-se la dona, havia continuat en silenci.
- Què me'n dius? T'agrada?
- Vermella, oi? - feu entre cullerada i cullerada.
- Si vermella; és alegre, no et sembla?
- Si...
- Jaume, per Déu! Diga'm alguna cosa!
- De la brusa?
- Del que sigui! Parle'm de la feina, dels clients, dels que paguen, dels que no paguen... Del que has menjat per dinar, amb qui has dinat...
En Jaume acabà les ultimes cullerades, es passà el tovallò pels llavis i es seu enrere amb la cadira. Semblava que anés a parlar. La Rosa se'l mirava anhelant.
- Què? -inquirí.
- Què, què? No sé què vols que t'expliqui, cada dia és el mateix: visito clients, venc o no venc, dino amb els companys i gairebé cada dia menjo amanida.
Una truita amb carxofa era el segon plat del sopar. La Rosa la repartí i continuà l'interrogatori.
- Però d'alguna cosa deveu parlar... De futbol? Sempre de futbol?
- Si, de futbol
- I quan s'acaba la lliga?
- Doncs de tennis, de bàsquet...
- I tu hi entens d'aquests esports?
- Jo els escolto, els deixo dir.
- Vaja, que estàs tant calat com a casa!
S'acabaren la truita i menjaren la fruita en silenci. La Rosa desparà la taula i en Jaume agafà el diari i altre cop la rutina de sempre. La Rosa no ho aguantava. Li demanà el diari i buscà el full dels espectacles.
- Has vist quina pel·lícula fan al Mundial? Em sembla que ha d'estar bé. És d'espionatge. Abans t'agradaven les d'espionatge, oi? Podríem anar-hi el diumenge.
- Uf! I fer tres hores de cua. No, gràcies.
- Però després resultaria que ens ho hauríem passat bé.
- Jo ja m'ho passo bé llegint una "Cua de palla" i molt més tranquil.
- Doncs jo preferiria fer cua.
De sempre en Jaume havia estat un home senzill. Una mica apàtic, pensava la seva dona; sabia que amb poca cosa en tenia prou per sentir-se feliç. - Ara, amb els anys aquest tarannà se li deu haver accentuat,- es deia . Però no hi estava d'acord amb aquesta tranquilitat. (Ella més aviat en diria "abúlia"). Li hauria agradat que sense ser un aventurer, fos almenys una mica més dinàmic, més alegre...
Carta 5
Joaquim:
No saps la il·lusió que em fa que em demanis rebre més cartes! Si serveixen per alguna cosa puc donar-me per satisfeta.Mira, estava tant contenta que m'he anat a comprar una brusa. Quan una senyora està deprimida va a la perruqueria o bé es compra una brusa. I jo estava contenta... L'excepció confirma la regla.
Ara penso que una vegada vaig escriure un conte curt que començava així: - "Estava tant enfadada que es va anar a comprar una brusa. No la necessitava, en tenia un armari ple, però alguna cosa havia de fer... el seu home no se la mirava i es va anar a comprar una brusa. Vermella!- No és que pensés que li fes "el salt", no, simplement estava apàtic i no se la mirava..."
Deixem-ho córrer, si t'has quedat intrigat per com continuava el conte, un altre dia t' n copiaré un altre tros. Oi que ha ha novel·les per entregues? Doncs podria ser una cosa semblant. Un capítol a cada carta.
Si ahir parlava de petards avui hauré de parlar de coques. Ja estan anunciades per totes les pastisseries i per tots els forns. Però la revetlla no serà fins dilluns... Jo en voldria comprar una per endur-me-la a Castellterçol demà, però ja m'han dit que se m'assecarà . -"Conge-li-la! El dilluns al migdia la treu del congelador, la posa sobre del marbre de la cuina i a la nit estarà perfecta!"- Quins invents! Explica-li al teu pare que va passar la guerra i gràcies si tenien pa, encara que fos de la setmana abans! Oh! i antigament a les cases de pagès quan t'ensenyen la pastera t'expliquen que pastaven una cop a la setmana i que el pa durava vuit dies! Estem molt mal acostumats. Però qui renuncia a les comoditats de la vida moderna?
Tornant a les coques, n'hi ha un be de Déu totes les pastisseries. De fruita, de pinyons, de llardons, de crema, de crema cremada. Grosses i no tant. Al veure-les et preguntes, tanta gent menjarà coca? Oi tant que sí! I cal encarregar-les per no trobar-te sense, perquè, què seria una nit de Sant Joan sense coca i sense petards? Dels petards en podria prescindir però de la coca no! Anys enrera la gent se la feia cadascù a casa seva, qui li sortia més bona, més esponjosa, qui no tant, però tenia la gràcia de l'originalitat , no eren tan uniformes com les d'ara. Devia passar una mica com els panellets per tots Sants, que encara que a les pastisseries es facin un tip de vendre'n també hi ha ,moltes famílies que s'els fan ells. Jo vaig començar fa molts anys a fer-los i n' estic molt contenta de com em queden. Quan sigui els temps ja et donaré la recepta.
Cada any n'haig d'enviar a la meva família d'Anglaterra i un any que no sé perquè no vaig tenir temps de fer-los i els vaig tenir de comprar i la meva filla em va telefonar tot seguit: -"Què ha passat? Aquests no son fets teus! No son tant bons!"- -devien ser millors i tot, però els van trobar diferents.
Aquí ha començat de fer calor després de 43 dies de pluja. Ja ens tocava veure el sol... però no calia que escalfés tant. Hem estat amb una sequera molt preocupant i quan ha començat de ploure també ha estat preocupant perquè els camps quedaven inundats. No hi ha mai la mida justa. Ara m' explica la meva filla d'Anglaterra que s'els hi ha acabat l'anticicló i els hi comencen les pluges. I es que no anem mai igualats. I quan es comença de parlar del temps és que ja no se sap que dir. O sigui, que o m' enrotllo amb una dissertació de les que no s'acaben mai o poso punt i final i demà serà un altre dia. Demà serà un altre dia. Et començo d'enviar el conte. Ja em diràs el què.
Maria Mercè.
Estava tan enfadada que es va anar a comprar una brusa. Potser no la necessitava, segur que no la necessitava! En tenia un armari ple. El que ella necessitava era atraure l'atenció del seu marit i la brusa nova li semblà un bon mitjà. Però ni la brusa vermella que acabava de comprar-se va fer que el seu home es fixés en ella.
-Un toro m'envestiria si m'hi posés a vint metres i tu em tens al costat i no em dius ni ase ni bèstia.
L' home parà de menjar-se la sopa i amb la cullera a mig aire es mirà la seva dona. Veritablement, anava vermella, d'un vermell rabiós que gairebé feia mal als ulls. Instintivament se n'apartà, o feu un inici de gest d'apartar-se'n.
Ella se n'adonà i no sabé com interpretar-ho, si és que s'apartava per poder-la contemplar millor, o el que primerament havia pensat: s'apartava d'ella de tan poc com li agradava. No volgué aclarir-ho.
-Que haig de fer perquè t'adonis que al teu costat hi tens una dona? Una dona que mira de que a tu no et falti res, que tinguis la camisa a punt, els mitjons al seu lloc, el sopar a l'hora precisa... amb sopa de primer plat, com a tu t'agrada...Digues, què haig de fer perquè em vegis? Perquè t'adonis que si tot rutlla es precissament perquè jo soc aquí: JO SOC AQUÍ!
L'home continuava amb la cullera a mig aire mirant-se la seva dona com si fos el primer cop que la veiés. I es que poques vegades l'havia vista amb aquell esverament. La Rosa, la seva dona era més aviat pacifica; molt treballadora però d'aquelles que fan la feina sense fer gaire soroll, com si no fessin res. Es clar que per en Jaume era com si tot el treball de la casa és fes sol. Com que la Rosa no pregonava tot el que anava fent i ell estava tantes hores fora, tampoc la veia quan trafiquejava, ni si tornava carregada del mercat, ni si rentava, ni si planxava...
Quan ell arribava al vespre ja era hora de sopar, i el sopar tot seguit era a la taula. Amb sopa de primer plat, sí senyor, com a ell li agradava. Uns dies era de ceba, altres de peix, o puré de verdures, o bé un brou amb pasta... però sopa: plat fondo i cullera.
La Rosa pensava més d'una vegada que si al seu home li donés cada vespre un plat de sopa sense variar-ne el gust, ni se n'adonaria. Tan d'esma s'el menjava.
-Que t'ha agradat? -li havia preguntat la nit abans un cop haguè escurat el plat.
-El què?
-La sopa! Avui era de gambes. No n'hi havia gaire, però n'hi havia...i en tenia molt el gust, oi?
-No les has notat les gambes? Era allò que surava.
-Ah, allò...
-No em diràs que te les has empassades senceres!
-No, es clar que no.
-Doncs bé que en deus haver trobat el gust! - la Rosa s'impacientava.
-Mira, no m'hi he fixat, però era bona, molt bona...
-Ai noi! Amb tu sí que no cal que m'hi mati a fer requisits. Si un dia et posés suc de rentar roba, també te l'empassaries.
-Dona! No serà tant.
-Que no? Ves que no faci la prova! Estic segura que només ho coneixeries pel mal de ventre de l'endemà.
La Rosa estava molt enfadada. Per això s'havia anat a comprar la brusa que no necessitava i d'un color ben llampant que no havia portat mai. No comprenia el que li estava passant al seu home, sempre havia estat una mica distret i poc enraonador però últimament passava de mida. Les poques hores que el tenia a casa era com si no el tingués. Només n'ocupava el lloc, hi era físicament, però el seu esperit aneu a saber on vagava. Quan acabaven de sopar, ell prenia el diari i es deixava caure al sofà. La Rosa desparava la taula silenciosament, posava els plats a la màquina i s'entornava al menjador. En Jaume ja s'havia submergit en la lectura.
- Que et molestarà si poso la tele?
- Eh?... - ho deia sense aixecar els ulls del diari.
La Rosa no ho repetia i premia el botó. La posava fluixeta i anava canviant canals.
- Ara comencen una pel·lícula, la vols veure?
- Eh?
- Que si vols veure una pel·lícula!
- Ah, no gràcies, me'n vull anar a dormir d'hora. I ell se n' anava a dormir i ella es quedava al menjador. Algun dia tancava la tele i el seguia, però aviat se'n penedia perquè tot seguit d'haver-se ficat al llit el seu home ja roncava i ella no podia adormir-se. Se'n tornava al menjador però la pel·lícula que havia vist començar ja estava per la meitat i no sabia de qué anava. En buscava una altre; feia un recorregut pels diferents canals i finalment, fastiguejada, tancava la tele i se'n tornava al llit. Feia canviar de posició al seu home, que per uns moments deixava de roncar i ella ho aprofitava per adormir-se.
No saps la il·lusió que em fa que em demanis rebre més cartes! Si serveixen per alguna cosa puc donar-me per satisfeta.Mira, estava tant contenta que m'he anat a comprar una brusa. Quan una senyora està deprimida va a la perruqueria o bé es compra una brusa. I jo estava contenta... L'excepció confirma la regla.
Ara penso que una vegada vaig escriure un conte curt que començava així: - "Estava tant enfadada que es va anar a comprar una brusa. No la necessitava, en tenia un armari ple, però alguna cosa havia de fer... el seu home no se la mirava i es va anar a comprar una brusa. Vermella!- No és que pensés que li fes "el salt", no, simplement estava apàtic i no se la mirava..."
Deixem-ho córrer, si t'has quedat intrigat per com continuava el conte, un altre dia t' n copiaré un altre tros. Oi que ha ha novel·les per entregues? Doncs podria ser una cosa semblant. Un capítol a cada carta.
Si ahir parlava de petards avui hauré de parlar de coques. Ja estan anunciades per totes les pastisseries i per tots els forns. Però la revetlla no serà fins dilluns... Jo en voldria comprar una per endur-me-la a Castellterçol demà, però ja m'han dit que se m'assecarà . -"Conge-li-la! El dilluns al migdia la treu del congelador, la posa sobre del marbre de la cuina i a la nit estarà perfecta!"- Quins invents! Explica-li al teu pare que va passar la guerra i gràcies si tenien pa, encara que fos de la setmana abans! Oh! i antigament a les cases de pagès quan t'ensenyen la pastera t'expliquen que pastaven una cop a la setmana i que el pa durava vuit dies! Estem molt mal acostumats. Però qui renuncia a les comoditats de la vida moderna?
Tornant a les coques, n'hi ha un be de Déu totes les pastisseries. De fruita, de pinyons, de llardons, de crema, de crema cremada. Grosses i no tant. Al veure-les et preguntes, tanta gent menjarà coca? Oi tant que sí! I cal encarregar-les per no trobar-te sense, perquè, què seria una nit de Sant Joan sense coca i sense petards? Dels petards en podria prescindir però de la coca no! Anys enrera la gent se la feia cadascù a casa seva, qui li sortia més bona, més esponjosa, qui no tant, però tenia la gràcia de l'originalitat , no eren tan uniformes com les d'ara. Devia passar una mica com els panellets per tots Sants, que encara que a les pastisseries es facin un tip de vendre'n també hi ha ,moltes famílies que s'els fan ells. Jo vaig començar fa molts anys a fer-los i n' estic molt contenta de com em queden. Quan sigui els temps ja et donaré la recepta.
Cada any n'haig d'enviar a la meva família d'Anglaterra i un any que no sé perquè no vaig tenir temps de fer-los i els vaig tenir de comprar i la meva filla em va telefonar tot seguit: -"Què ha passat? Aquests no son fets teus! No son tant bons!"- -devien ser millors i tot, però els van trobar diferents.
Aquí ha començat de fer calor després de 43 dies de pluja. Ja ens tocava veure el sol... però no calia que escalfés tant. Hem estat amb una sequera molt preocupant i quan ha començat de ploure també ha estat preocupant perquè els camps quedaven inundats. No hi ha mai la mida justa. Ara m' explica la meva filla d'Anglaterra que s'els hi ha acabat l'anticicló i els hi comencen les pluges. I es que no anem mai igualats. I quan es comença de parlar del temps és que ja no se sap que dir. O sigui, que o m' enrotllo amb una dissertació de les que no s'acaben mai o poso punt i final i demà serà un altre dia. Demà serà un altre dia. Et començo d'enviar el conte. Ja em diràs el què.
Maria Mercè.
La Brusa Vermella
Estava tan enfadada que es va anar a comprar una brusa. Potser no la necessitava, segur que no la necessitava! En tenia un armari ple. El que ella necessitava era atraure l'atenció del seu marit i la brusa nova li semblà un bon mitjà. Però ni la brusa vermella que acabava de comprar-se va fer que el seu home es fixés en ella.
-Un toro m'envestiria si m'hi posés a vint metres i tu em tens al costat i no em dius ni ase ni bèstia.
L' home parà de menjar-se la sopa i amb la cullera a mig aire es mirà la seva dona. Veritablement, anava vermella, d'un vermell rabiós que gairebé feia mal als ulls. Instintivament se n'apartà, o feu un inici de gest d'apartar-se'n.
Ella se n'adonà i no sabé com interpretar-ho, si és que s'apartava per poder-la contemplar millor, o el que primerament havia pensat: s'apartava d'ella de tan poc com li agradava. No volgué aclarir-ho.
-Que haig de fer perquè t'adonis que al teu costat hi tens una dona? Una dona que mira de que a tu no et falti res, que tinguis la camisa a punt, els mitjons al seu lloc, el sopar a l'hora precisa... amb sopa de primer plat, com a tu t'agrada...Digues, què haig de fer perquè em vegis? Perquè t'adonis que si tot rutlla es precissament perquè jo soc aquí: JO SOC AQUÍ!
L'home continuava amb la cullera a mig aire mirant-se la seva dona com si fos el primer cop que la veiés. I es que poques vegades l'havia vista amb aquell esverament. La Rosa, la seva dona era més aviat pacifica; molt treballadora però d'aquelles que fan la feina sense fer gaire soroll, com si no fessin res. Es clar que per en Jaume era com si tot el treball de la casa és fes sol. Com que la Rosa no pregonava tot el que anava fent i ell estava tantes hores fora, tampoc la veia quan trafiquejava, ni si tornava carregada del mercat, ni si rentava, ni si planxava...
Quan ell arribava al vespre ja era hora de sopar, i el sopar tot seguit era a la taula. Amb sopa de primer plat, sí senyor, com a ell li agradava. Uns dies era de ceba, altres de peix, o puré de verdures, o bé un brou amb pasta... però sopa: plat fondo i cullera.
La Rosa pensava més d'una vegada que si al seu home li donés cada vespre un plat de sopa sense variar-ne el gust, ni se n'adonaria. Tan d'esma s'el menjava.
-Que t'ha agradat? -li havia preguntat la nit abans un cop haguè escurat el plat.
-El què?
-La sopa! Avui era de gambes. No n'hi havia gaire, però n'hi havia...i en tenia molt el gust, oi?
-No les has notat les gambes? Era allò que surava.
-Ah, allò...
-No em diràs que te les has empassades senceres!
-No, es clar que no.
-Doncs bé que en deus haver trobat el gust! - la Rosa s'impacientava.
-Mira, no m'hi he fixat, però era bona, molt bona...
-Ai noi! Amb tu sí que no cal que m'hi mati a fer requisits. Si un dia et posés suc de rentar roba, també te l'empassaries.
-Dona! No serà tant.
-Que no? Ves que no faci la prova! Estic segura que només ho coneixeries pel mal de ventre de l'endemà.
La Rosa estava molt enfadada. Per això s'havia anat a comprar la brusa que no necessitava i d'un color ben llampant que no havia portat mai. No comprenia el que li estava passant al seu home, sempre havia estat una mica distret i poc enraonador però últimament passava de mida. Les poques hores que el tenia a casa era com si no el tingués. Només n'ocupava el lloc, hi era físicament, però el seu esperit aneu a saber on vagava. Quan acabaven de sopar, ell prenia el diari i es deixava caure al sofà. La Rosa desparava la taula silenciosament, posava els plats a la màquina i s'entornava al menjador. En Jaume ja s'havia submergit en la lectura.
- Que et molestarà si poso la tele?
- Eh?... - ho deia sense aixecar els ulls del diari.
La Rosa no ho repetia i premia el botó. La posava fluixeta i anava canviant canals.
- Ara comencen una pel·lícula, la vols veure?
- Eh?
- Que si vols veure una pel·lícula!
- Ah, no gràcies, me'n vull anar a dormir d'hora. I ell se n' anava a dormir i ella es quedava al menjador. Algun dia tancava la tele i el seguia, però aviat se'n penedia perquè tot seguit d'haver-se ficat al llit el seu home ja roncava i ella no podia adormir-se. Se'n tornava al menjador però la pel·lícula que havia vist començar ja estava per la meitat i no sabia de qué anava. En buscava una altre; feia un recorregut pels diferents canals i finalment, fastiguejada, tancava la tele i se'n tornava al llit. Feia canviar de posició al seu home, que per uns moments deixava de roncar i ella ho aprofitava per adormir-se.
Carta 4
Hola Joaquim!
Si aquesta carta fos sonora escoltaries els xiulets d'alguns petards que ja s'han avençat a la revetlla de sant Joan. Sempre hi ha algú que fa xerinola abans d'hora. Que molest és el soroll! No sé perquè els petards han de ser tan eixordadors. Però de moment que son així deu ser perquè a la majoria de gent els hi agrada.
Un dia m'has d'explicar com celebreu el Sant Joan al teu país. No en deveu dir revetlla de Sant Joan sinó Solstici d'estiu, que de fet és això el que es celebra. Quines ganes de complicar-ho. Si de fet és això el que es celebra, la nit més curta de l'any i les fogueres fan bonic a més de purificar, etc. ... Tot el ritual que representen ja te'l deus saber de memòria. I les herbes remeieres que collides a la matinada següent tenen el doble de poder de curació.
Hi ha tantes herbes al bosc que no en coneixem les propietats. Ei! La majoria dels mortals. S'explica de la ruda, que mai s'ha sabut exactament perquè serveix, que una vegada hi havia dues dones que eren tingudes per bruixes i parlaven entre elles davant d'una finestra. Des de dins la mestressa de la casa les va veure i anà a buscar una veïna per poder-se assabentar del que deien. Parlaven de la ruda. Però la veïna va fer fresa i les bruixes van callar i van marxar. La dona de la casa es va enfadar molt i va increpar a la seva companya:-" Si haguessis callat, morruda! ara sabríem la virtut que té la ruda!"- I seguim igual sense saber-ho. Almenys les que no som bruixes.
Si preguntes al teu pare, que feien quan ell era un nano et dirà que s'ajuntaven una colla de nois i anaven per les cases demanant escombres velles, cadires sense cul i mobles trencats o que no servissin i au! a fer una gran pila per cremar-ho tot! No calia anar a la deixalleria per fer neteja de trastos vells. Era un gran simbolisme, desprendre't del que ja no serveix, i fer "foc nou". A les cases guardem massa coses que ens embarranquen, caldria fer una revisió més d'un cop l'any i fer neteja.
Les fogueres es feien a l'encreuament de dos carrers, on hi havia més espai. Si les flames eren massa altes les àvies patien perquè no es cremessin els fils de la corrent. Quan les flames minvaven, i els més atrevits volien saltar-les, les mares patien... quan tiraven aquells petards tan sorollosos i te'ls feien petar gairebé a les cames, les noies patíem... Quan s'acabaven les fogueres i començava un ball de carrer o bé en algun local adient - anys enrere les noies hi anaven acompanyades de les respectives mares- Si les treien a ballar i el ballador no era del gust de la mare, la mare patia! I si no la treien a ballar encara patia més. Oi que ho veus? La vida sempre ha estat un patiment!.
Malgrat tot, beneïda sigui la revetlla de sant Joan i la de sant Pere i totes les revetlles de l'any, que la coca és molt bona i els coets fan mirar al cel.
Maria Mercè.
Si aquesta carta fos sonora escoltaries els xiulets d'alguns petards que ja s'han avençat a la revetlla de sant Joan. Sempre hi ha algú que fa xerinola abans d'hora. Que molest és el soroll! No sé perquè els petards han de ser tan eixordadors. Però de moment que son així deu ser perquè a la majoria de gent els hi agrada.
Un dia m'has d'explicar com celebreu el Sant Joan al teu país. No en deveu dir revetlla de Sant Joan sinó Solstici d'estiu, que de fet és això el que es celebra. Quines ganes de complicar-ho. Si de fet és això el que es celebra, la nit més curta de l'any i les fogueres fan bonic a més de purificar, etc. ... Tot el ritual que representen ja te'l deus saber de memòria. I les herbes remeieres que collides a la matinada següent tenen el doble de poder de curació.
Hi ha tantes herbes al bosc que no en coneixem les propietats. Ei! La majoria dels mortals. S'explica de la ruda, que mai s'ha sabut exactament perquè serveix, que una vegada hi havia dues dones que eren tingudes per bruixes i parlaven entre elles davant d'una finestra. Des de dins la mestressa de la casa les va veure i anà a buscar una veïna per poder-se assabentar del que deien. Parlaven de la ruda. Però la veïna va fer fresa i les bruixes van callar i van marxar. La dona de la casa es va enfadar molt i va increpar a la seva companya:-" Si haguessis callat, morruda! ara sabríem la virtut que té la ruda!"- I seguim igual sense saber-ho. Almenys les que no som bruixes.
Si preguntes al teu pare, que feien quan ell era un nano et dirà que s'ajuntaven una colla de nois i anaven per les cases demanant escombres velles, cadires sense cul i mobles trencats o que no servissin i au! a fer una gran pila per cremar-ho tot! No calia anar a la deixalleria per fer neteja de trastos vells. Era un gran simbolisme, desprendre't del que ja no serveix, i fer "foc nou". A les cases guardem massa coses que ens embarranquen, caldria fer una revisió més d'un cop l'any i fer neteja.
Les fogueres es feien a l'encreuament de dos carrers, on hi havia més espai. Si les flames eren massa altes les àvies patien perquè no es cremessin els fils de la corrent. Quan les flames minvaven, i els més atrevits volien saltar-les, les mares patien... quan tiraven aquells petards tan sorollosos i te'ls feien petar gairebé a les cames, les noies patíem... Quan s'acabaven les fogueres i començava un ball de carrer o bé en algun local adient - anys enrere les noies hi anaven acompanyades de les respectives mares- Si les treien a ballar i el ballador no era del gust de la mare, la mare patia! I si no la treien a ballar encara patia més. Oi que ho veus? La vida sempre ha estat un patiment!.
Malgrat tot, beneïda sigui la revetlla de sant Joan i la de sant Pere i totes les revetlles de l'any, que la coca és molt bona i els coets fan mirar al cel.
Maria Mercè.
Carta 3
Hola Joaquim! Avui és el meu aniversari, fa anys que el celebro i gràcies a Déu, estic força bé. Aquest "Gràcies a Déu" actualment hi sobra, perquè ara em dirien que això és "prendre el nom de Déu en va." Potser si, però abans ho dèiem sempre. Ja veuràs, pregunta-ho al teu pare com ho recordarà. -"Ja hem arribat , gracies a Déu!" Ja hem dinat, gracies a Déu!"- i així amb tot. Jo recordo a casa meva, la meva àvia Antonieta que en acabar de sopar, -potser per que hi érem tots, inclòs el seu fill, el meu pare, que al migdia no dinava a casa.- que sempre deia:- "Ja hem sopat, gracies a Déu", - i afegia "I Déu mantingui els guanyadors" - Es referia als homes de la casa, als que treballaven i portaven diners. No pas als polítics. Jo suposo que a la seva edat, més de vuitanta anys, era important que hi hagués algú que guanyés diners per poder viure bé i amb tranquil·litat.
Aquesta àvia meva sordejava bastant i li agradava molt anar a l'església i escoltar sermons. Quan en tornava li preguntàvem que havia dit el capellà i ella sempre contestava -"Ho! un bon sermó, molt lluït, jo no l'he entès massa, però es veia que el capellà en sabia!"
Era la mateixa que fornia de mitjons a tota la família. Els feia amb quatre agulles i li quedaven rodons sense cap costura. Feia mitja com només l'he vist a fer a ella. Una agulla la tenia fixa, posada dins d'un canut que en deia "el panillo" i que se'l lligava a la cintura perquè no es mogués. I anava molt ràpida. Quan es va acabar la iaia Antonieta, a casa es van acabar els mitjons d'artesania.
Era l'àvia que deia que volia morir-se igual que la seva mare, que es va ferir el matí i es va morir al vespre. El temps suficient per anar a buscar el metge i el capellà i ja va estar. Doncs a ella li va passar semblant, es va ferir el vespre i es va morir a la matinada. Temps d'anar a buscar el metge i el capellà i es va acabar.
Segur que el teu pare fa servir la paraula "Ferir, ferir-se " quan es refereix a les persones que han sofert un vessament cerebral, anys enrere era la causa més freqüent de mort entre la gent gran.
No sé si la recordes, en algun viatge dels teus l'havies d'haver vist. Tenia els abells blancs d'un blanc lluminós, molt fins. Si jo no em tenyís els tindria igual que ella, quan sigui més gran me'ls hi deixaré. Una vegada el Richard, el meu gendre que és anglès, em va fer notar que a partir de certa edat, a totes les senyores se'ls hi torna el cabell ros. Es un fenomen antinatural que al meu país és dona molt.
La iaia Antonieta, que era la mare del meu pare, de joveneta li deien "l'Antonieta alta" perquè era alta i esvelta i es veu que havia sigut molt maca. Encara fins al final va conservar unes faccions molt correctes. El que no va conservar va ser l'esveltesa, anava molt corbada.
Prou parlar de família? De fet també eren parents teus, doncs posats a fer, fem-ho ben fet. :El marit de la iaia Antonieta era el meu avi Quirze , - oncle segon (?) del teu pare? - i es deia així perquè va néixer el 16 de juny que és Sant Quirze i a més vivia en aquell poble. Llavors era sant Quirze de Terrassa i ara és Sant Quirze del Vallès. Va néixer l'any 1857 i el van batejar l'endemà d'haver nascut. Anaven ràpids abans, no com ara que no els bategen fins que ja son grandets o no els bategen, i deixen que ells escullin el que volen fer quan siguin grans del tot... i moltes vegades no volen fer res. A la iaia Antonieta també la van batejar l'endemà mateix, aquesta va néixer més tard, el 1868 i era filla de Lliçà de Vall. De pare pastor i mare modista. El Quirze era de pares pagesos. Ell va ser teixidor i majordom de telers i es veu que quan es van casar tenia un teler propi. L'àvia Antonieta explicava que es van casar en dissabte van anar de viatge de nuvis .
Jo ho saps? Diuen "Que no és ben casat qui no porta la dona a Montserrat."
L'avi Quirze estava content perquè havia acabat una peça i podria prendre's dos dies de vacances, però va passar molt temps a veure uns parents de Sant Andreu i també a Montserratabans no en va tornar a tenir una altre per teixir! Llavors devia decidir-se a posar-se a treballar a una fàbrica, que era més segur.
També explicava que quan van tornar de viatge de nuvis, es van trobar que el seu sogre s'havia ferit i que com que el seu dormitori era al primer pis, per més comoditat, van decidit deixar-lo a l'habitació de baix preparada pels nuvis!
Abans quan la gent es casava, si no eren molt rics, i d'aquests no n'hi havien gaires, tot el que feia era anar a Barcelona i a Montserrat. Després de la guerra es va posar de moda anar a Mallorca i també a Canàries, després la gent ja es va "desmadrar" i tot eren viatges per Europa i per Amèrica... Ara, la gent viatge tant que ja no esperen ser nuvis per fer una escapada.
A reveure!
Maria Mercè
Aquesta àvia meva sordejava bastant i li agradava molt anar a l'església i escoltar sermons. Quan en tornava li preguntàvem que havia dit el capellà i ella sempre contestava -"Ho! un bon sermó, molt lluït, jo no l'he entès massa, però es veia que el capellà en sabia!"
Era la mateixa que fornia de mitjons a tota la família. Els feia amb quatre agulles i li quedaven rodons sense cap costura. Feia mitja com només l'he vist a fer a ella. Una agulla la tenia fixa, posada dins d'un canut que en deia "el panillo" i que se'l lligava a la cintura perquè no es mogués. I anava molt ràpida. Quan es va acabar la iaia Antonieta, a casa es van acabar els mitjons d'artesania.
Era l'àvia que deia que volia morir-se igual que la seva mare, que es va ferir el matí i es va morir al vespre. El temps suficient per anar a buscar el metge i el capellà i ja va estar. Doncs a ella li va passar semblant, es va ferir el vespre i es va morir a la matinada. Temps d'anar a buscar el metge i el capellà i es va acabar.
Segur que el teu pare fa servir la paraula "Ferir, ferir-se " quan es refereix a les persones que han sofert un vessament cerebral, anys enrere era la causa més freqüent de mort entre la gent gran.
No sé si la recordes, en algun viatge dels teus l'havies d'haver vist. Tenia els abells blancs d'un blanc lluminós, molt fins. Si jo no em tenyís els tindria igual que ella, quan sigui més gran me'ls hi deixaré. Una vegada el Richard, el meu gendre que és anglès, em va fer notar que a partir de certa edat, a totes les senyores se'ls hi torna el cabell ros. Es un fenomen antinatural que al meu país és dona molt.
La iaia Antonieta, que era la mare del meu pare, de joveneta li deien "l'Antonieta alta" perquè era alta i esvelta i es veu que havia sigut molt maca. Encara fins al final va conservar unes faccions molt correctes. El que no va conservar va ser l'esveltesa, anava molt corbada.
Prou parlar de família? De fet també eren parents teus, doncs posats a fer, fem-ho ben fet. :El marit de la iaia Antonieta era el meu avi Quirze , - oncle segon (?) del teu pare? - i es deia així perquè va néixer el 16 de juny que és Sant Quirze i a més vivia en aquell poble. Llavors era sant Quirze de Terrassa i ara és Sant Quirze del Vallès. Va néixer l'any 1857 i el van batejar l'endemà d'haver nascut. Anaven ràpids abans, no com ara que no els bategen fins que ja son grandets o no els bategen, i deixen que ells escullin el que volen fer quan siguin grans del tot... i moltes vegades no volen fer res. A la iaia Antonieta també la van batejar l'endemà mateix, aquesta va néixer més tard, el 1868 i era filla de Lliçà de Vall. De pare pastor i mare modista. El Quirze era de pares pagesos. Ell va ser teixidor i majordom de telers i es veu que quan es van casar tenia un teler propi. L'àvia Antonieta explicava que es van casar en dissabte van anar de viatge de nuvis .
Jo ho saps? Diuen "Que no és ben casat qui no porta la dona a Montserrat."
L'avi Quirze estava content perquè havia acabat una peça i podria prendre's dos dies de vacances, però va passar molt temps a veure uns parents de Sant Andreu i també a Montserratabans no en va tornar a tenir una altre per teixir! Llavors devia decidir-se a posar-se a treballar a una fàbrica, que era més segur.
També explicava que quan van tornar de viatge de nuvis, es van trobar que el seu sogre s'havia ferit i que com que el seu dormitori era al primer pis, per més comoditat, van decidit deixar-lo a l'habitació de baix preparada pels nuvis!
Abans quan la gent es casava, si no eren molt rics, i d'aquests no n'hi havien gaires, tot el que feia era anar a Barcelona i a Montserrat. Després de la guerra es va posar de moda anar a Mallorca i també a Canàries, després la gent ja es va "desmadrar" i tot eren viatges per Europa i per Amèrica... Ara, la gent viatge tant que ja no esperen ser nuvis per fer una escapada.
A reveure!
Maria Mercè
Carta 2
Hola Joaquim!
Si t'haig d'explicar quines altres festes hi ha, trobarem pel gener, el dia 20, Sant Sebastià. Patró dels teixidors i dels fabricants, però com que actualment el tèxtil va tant de capa caiguda, em sembla que només celebren una missa i no sé si encara donen pa beneït... Mai, però, Sant Sebastià ha estat una festa popular, tot i que Sabadell era eminentment tèxtil. Els fabricants feien la seva celebració a porta tancada i els teixidors i demés del gremi no feien massa soroll. El que encara perdura és una carrera -El Cros de Sant Sebastià- ara es corre pel Parc Catalunya i té molta anomenada.
En canvi els Gremi de Manyans, que celebra la seva festa el dia 1 de desembre, Sant Eloi, sí que havia sigut més del poble. Es celebrava un sopar i un gran ball i es que de metal·lúrgics n'hi havia potser tants com de tèxtils. Eren dos oficis que es necessitaven, es complementaven, qui feia els telers i les màquines, qui les feia anar i qui les reparava. Actualment hi ha tants productes nous al mercat... Sabadell s'ha diversificat molt. La indústria química, la paperera, la dels plàstics, els serveis... cada dia és més una ciutat de serveis. Per sort som una gent que sabem adaptar-nos als canvis.
Ara t'explicaré la llegenda de sant Eloi, "que quan era petit era un noi i ara que és gran és un Sant." L'Eloi era d'ofici orfebre i una vegada un monarca li va encarregar que li fes un tron. Per aquesta feina li va entregar un munt de pedres precioses i or i plata i altres metalls. Quan l'Eloi el va tenir fet es va presentar al palau reial amb un tron magnífic. El rei va quedar molt content amb la feina tan ben feta, però va quedar més meravellat encara quan després d' admirar l' obra d' art l'Eloi li va presentar un segon tron, una mica més petit i amb no tanta riquesa com el primer, però igualment bell... -"Què ha passat?- va preguntar el rei. -"Senyor, que em vau da massa material!"
No sé si al teu país s'expliquen gaire llegendes, però aquí encara hi ha gent que els agrada molt de sentir-ne. Actualment tenen més èxit els serials de la televisió, però es interessant mirar de que no es perdin. Els amants de les tradicions les consideren un gran tresor.
Pel dia del Dijous Gras, la Caixa d'Estalvis de Sabadell busca voluntaris per a explicar contes i llegendes als nens de les escoles que visiten la seva Masia-Museu de les Eines del Camp. No solament s'expliquen contes sinó que també hi ha moltes àvies que ensenyen de fer pastissets senzills a la mainada. I algun traçut que fa miniatures les exposa i les explica. Generalment les miniatures estan relacionades amb els estris de pagès. Hi ha molta activitat al meu poble. Es fan més actes dels que pots acudir. Hi ha Associacions de tota mena, fotografia, astronomia, sardanes, ball popular, teatre, opera- hi ha escola d'òpera- escoles de música, de judo, de natació, d'esperanto! - fins tenim una Ronda important que porta el nom del seu inventor!,- de dibuix, de pintura i si parlem d' esports, em sembla que els toquem tots. Si continuo fent-te tanta propaganda, segur que quan et jubilis vindràs a fer-ho aquí. No et pensis, encara hi faries amics i amb la família que et queda, poc o molt llunyana, no et trobaries pas sol. Hi tens cosins de la teva edat o semblant, i molt diferents els uns dels altres. Vull dir de manera de fer i d'aficions... i de posicions. Que en la nostra família n'hi ha de tots colors, o sigui que podries triar. Maria Mercè
Si t'haig d'explicar quines altres festes hi ha, trobarem pel gener, el dia 20, Sant Sebastià. Patró dels teixidors i dels fabricants, però com que actualment el tèxtil va tant de capa caiguda, em sembla que només celebren una missa i no sé si encara donen pa beneït... Mai, però, Sant Sebastià ha estat una festa popular, tot i que Sabadell era eminentment tèxtil. Els fabricants feien la seva celebració a porta tancada i els teixidors i demés del gremi no feien massa soroll. El que encara perdura és una carrera -El Cros de Sant Sebastià- ara es corre pel Parc Catalunya i té molta anomenada.
En canvi els Gremi de Manyans, que celebra la seva festa el dia 1 de desembre, Sant Eloi, sí que havia sigut més del poble. Es celebrava un sopar i un gran ball i es que de metal·lúrgics n'hi havia potser tants com de tèxtils. Eren dos oficis que es necessitaven, es complementaven, qui feia els telers i les màquines, qui les feia anar i qui les reparava. Actualment hi ha tants productes nous al mercat... Sabadell s'ha diversificat molt. La indústria química, la paperera, la dels plàstics, els serveis... cada dia és més una ciutat de serveis. Per sort som una gent que sabem adaptar-nos als canvis.
Ara t'explicaré la llegenda de sant Eloi, "que quan era petit era un noi i ara que és gran és un Sant." L'Eloi era d'ofici orfebre i una vegada un monarca li va encarregar que li fes un tron. Per aquesta feina li va entregar un munt de pedres precioses i or i plata i altres metalls. Quan l'Eloi el va tenir fet es va presentar al palau reial amb un tron magnífic. El rei va quedar molt content amb la feina tan ben feta, però va quedar més meravellat encara quan després d' admirar l' obra d' art l'Eloi li va presentar un segon tron, una mica més petit i amb no tanta riquesa com el primer, però igualment bell... -"Què ha passat?- va preguntar el rei. -"Senyor, que em vau da massa material!"
No sé si al teu país s'expliquen gaire llegendes, però aquí encara hi ha gent que els agrada molt de sentir-ne. Actualment tenen més èxit els serials de la televisió, però es interessant mirar de que no es perdin. Els amants de les tradicions les consideren un gran tresor.
Pel dia del Dijous Gras, la Caixa d'Estalvis de Sabadell busca voluntaris per a explicar contes i llegendes als nens de les escoles que visiten la seva Masia-Museu de les Eines del Camp. No solament s'expliquen contes sinó que també hi ha moltes àvies que ensenyen de fer pastissets senzills a la mainada. I algun traçut que fa miniatures les exposa i les explica. Generalment les miniatures estan relacionades amb els estris de pagès. Hi ha molta activitat al meu poble. Es fan més actes dels que pots acudir. Hi ha Associacions de tota mena, fotografia, astronomia, sardanes, ball popular, teatre, opera- hi ha escola d'òpera- escoles de música, de judo, de natació, d'esperanto! - fins tenim una Ronda important que porta el nom del seu inventor!,- de dibuix, de pintura i si parlem d' esports, em sembla que els toquem tots. Si continuo fent-te tanta propaganda, segur que quan et jubilis vindràs a fer-ho aquí. No et pensis, encara hi faries amics i amb la família que et queda, poc o molt llunyana, no et trobaries pas sol. Hi tens cosins de la teva edat o semblant, i molt diferents els uns dels altres. Vull dir de manera de fer i d'aficions... i de posicions. Que en la nostra família n'hi ha de tots colors, o sigui que podries triar. Maria Mercè
Subscriure's a:
Missatges (Atom)