Carta 3

Hola Joaquim! Avui és el meu aniversari, fa anys que el celebro i gràcies a Déu, estic força bé. Aquest "Gràcies a Déu" actualment hi sobra, perquè ara em dirien que això és "prendre el nom de Déu en va." Potser si, però abans ho dèiem sempre. Ja veuràs, pregunta-ho al teu pare com ho recordarà. -"Ja hem arribat , gracies a Déu!" Ja hem dinat, gracies a Déu!"- i així amb tot. Jo recordo a casa meva, la meva àvia Antonieta que en acabar de sopar, -potser per que hi érem tots, inclòs el seu fill, el meu pare, que al migdia no dinava a casa.- que sempre deia:- "Ja hem sopat, gracies a Déu", - i afegia "I Déu mantingui els guanyadors" - Es referia als homes de la casa, als que treballaven i portaven diners. No pas als polítics. Jo suposo que a la seva edat, més de vuitanta anys, era important que hi hagués algú que guanyés diners per poder viure bé i amb tranquil·litat.

Aquesta àvia meva sordejava bastant i li agradava molt anar a l'església i escoltar sermons. Quan en tornava li preguntàvem que havia dit el capellà i ella sempre contestava -"Ho! un bon sermó, molt lluït, jo no l'he entès massa, però es veia que el capellà en sabia!"

Era la mateixa que fornia de mitjons a tota la família. Els feia amb quatre agulles i li quedaven rodons sense cap costura. Feia mitja com només l'he vist a fer a ella. Una agulla la tenia fixa, posada dins d'un canut que en deia "el panillo" i que se'l lligava a la cintura perquè no es mogués. I anava molt ràpida. Quan es va acabar la iaia Antonieta, a casa es van acabar els mitjons d'artesania.

Era l'àvia que deia que volia morir-se igual que la seva mare, que es va ferir el matí i es va morir al vespre. El temps suficient per anar a buscar el metge i el capellà i ja va estar. Doncs a ella li va passar semblant, es va ferir el vespre i es va morir a la matinada. Temps d'anar a buscar el metge i el capellà i es va acabar.

Segur que el teu pare fa servir la paraula "Ferir, ferir-se " quan es refereix a les persones que han sofert un vessament cerebral, anys enrere era la causa més freqüent de mort entre la gent gran.

No sé si la recordes, en algun viatge dels teus l'havies d'haver vist. Tenia els abells blancs d'un blanc lluminós, molt fins. Si jo no em tenyís els tindria igual que ella, quan sigui més gran me'ls hi deixaré. Una vegada el Richard, el meu gendre que és anglès, em va fer notar que a partir de certa edat, a totes les senyores se'ls hi torna el cabell ros. Es un fenomen antinatural que al meu país és dona molt.

La iaia Antonieta, que era la mare del meu pare, de joveneta li deien "l'Antonieta alta" perquè era alta i esvelta i es veu que havia sigut molt maca. Encara fins al final va conservar unes faccions molt correctes. El que no va conservar va ser l'esveltesa, anava molt corbada.

Prou parlar de família? De fet també eren parents teus, doncs posats a fer, fem-ho ben fet. :El marit de la iaia Antonieta era el meu avi Quirze , - oncle segon (?) del teu pare? - i es deia així perquè va néixer el 16 de juny que és Sant Quirze i a més vivia en aquell poble. Llavors era sant Quirze de Terrassa i ara és Sant Quirze del Vallès. Va néixer l'any 1857 i el van batejar l'endemà d'haver nascut. Anaven ràpids abans, no com ara que no els bategen fins que ja son grandets o no els bategen, i deixen que ells escullin el que volen fer quan siguin grans del tot... i moltes vegades no volen fer res. A la iaia Antonieta també la van batejar l'endemà mateix, aquesta va néixer més tard, el 1868 i era filla de Lliçà de Vall. De pare pastor i mare modista. El Quirze era de pares pagesos. Ell va ser teixidor i majordom de telers i es veu que quan es van casar tenia un teler propi. L'àvia Antonieta explicava que es van casar en dissabte van anar de viatge de nuvis .

Jo ho saps? Diuen "Que no és ben casat qui no porta la dona a Montserrat."

L'avi Quirze estava content perquè havia acabat una peça i podria prendre's dos dies de vacances, però va passar molt temps a veure uns parents de Sant Andreu i també a Montserratabans no en va tornar a tenir una altre per teixir! Llavors devia decidir-se a posar-se a treballar a una fàbrica, que era més segur.

També explicava que quan van tornar de viatge de nuvis, es van trobar que el seu sogre s'havia ferit i que com que el seu dormitori era al primer pis, per més comoditat, van decidit deixar-lo a l'habitació de baix preparada pels nuvis!

Abans quan la gent es casava, si no eren molt rics, i d'aquests no n'hi havien gaires, tot el que feia era anar a Barcelona i a Montserrat. Després de la guerra es va posar de moda anar a Mallorca i també a Canàries, després la gent ja es va "desmadrar" i tot eren viatges per Europa i per Amèrica... Ara, la gent viatge tant que ja no esperen ser nuvis per fer una escapada.

A reveure!

Maria Mercè