Carta 6

Bon dia, Joaquim!
Avui he fet de cangur al meu net! Es tota una experiència. Feia tants anys que no canviava bolquers! ... M'ha agradat molt. Es molt gratificant. I es perquè el nano sempre riu, es fixa en tot, comença de fer quatre passos sol i comença de dir pa-pa-pa. Té deu mesos, és tot un èxit! I n'estic mol cofoia, com els seus pares, que estan molt contents el resultat de la seva dedicació. Amb la seva mare, ja no cal dir l'alegria que li comporta veure-la, però amb el seu pare... quan el sent i quan el veu ho deixa tot! I de quatre grapes i amb una llestesa impressionant arriba fins on està ell. És una alegria aquest espectacle. A l'àvia no la coneix tant però avui quan m'ha acomiadat ho ha fet fent anar el bracet... (potser ja en tenia prou) No, no ho crec perquè també hem jugat molt, però estava en braços del seu pare i l'hi ensenyava de dir Adéu. Ha quedat molt bé.

No tot ha de ser parlar el passat, també tinc present! A estones és una mica trist per la soledat i a estones força joiós, però mai és avorrit . Tinc la sort de saber-me buscar entreteniments i el temps sempre se' m fa curt.

I ara, amb les cartes que vols que t'escrigui, no vegis quina feinada se m'ha girat! Les escric al vespre, després de sopar, al temps que les meves amigues es miren els serials de la televisió, jo fabrico els meus. Primer parlo per telèfon amb la meva filla que està a Anglaterra i potser faig alguna altre trucada local i llavors ve "l'aventura internacional". Es clar que la meva filla al ser a Anglaterra també és internacional, però com que fa tants anys que la faig, es una trucada molt casolana, molt domèstica. No em sembla que estigui tant lluny. De vegades tinc més informació puntual d'ella que del seu germà que s'està a quatre passes. L'hivern que ve, però, ja no estarà tant a quatre passes, se n'aniran a viure al camp! Al Vallès Oriental, a Cardedeu, Al camp! Al camp que és més sa! Per davant d'allà on viuran cada dia hi passa un ramat de bens, a deu minuts hi ha una casa de pagès que tenen vaques i fan un formatge molt bo- a mi no m'agrada el formatge, i no li veig cap avantatge al trasllat - Una mica més amunt hi ha una altre masia que tenen la verdura i els ous d'allò més fresc! I la seva casa està situada una mica als afores el poble, però els col·legis els tindran molt a prop. Hi ha un institut de nova construcció que el Lluc podrà estudiar-hi fins que tingui d'anar a la Universitat. La casa que s'han comprat, és molt espaiosa i amb molt de jardí, hi ha una piscina rodejada de gespa i encara els hi queda espai per poder-hi fer un hort, quan el meu fill és jubili! De moment no estan per horts. Estan per fer muntanya que és el que els agrada més. Ja em veig d'aquí a quatre dies que el Lluc escalarà com els seus pares! A la planta baixa han reservat una habitació per mi amb un bany al costat. Si tingués d'anar-hi quan sigui velleta no em caldria pujar escales. Però jo no vull anar enlloc! Ja estic bé a casa. Expliquen d'una bona dona que s'estava morint i el capellà que la confortava li anava explicant les exel·lencies del Cel: -"Pensi Marieta, que al cel s'hi està tan bé, tan bé! Hi ha una musica que sempre acompanya, una claror que no enlluerna i dona molta alegria..." - I la Marieta el va interrompre: - "Si, Mossèn Joan, si... però com a casa enlloc!" -I jo ja començo de demanar com la meva àvia Antonieta: ferir-me al matí i morir-me al vespre! I no tenir d'anar enlloc a no ser que hi vagi de visita!

Deus pensar que s'acabarà la carta i no sabràs com continua el serial que vaig començar. Ja hi penso, ja, El posaré en full a part per que sigui més com un col·leccionable de debò. I com un col·leccionable, una novel·la per entregues, quan vulguis podràs deixar de "comprar-lo" si no el trobes prou interessant. Però em sembla que sí, que t'hi engaxaràs.

No em parles de la teva dona i jo tampoc t'en dic res perquè ja sé que cadascù va pel seu cantó. Si d'aquesta manera esteu bé... Ara està de moda , molt de moda! Ser "single". Sé per pròpia experiència que els "sigles" tenen estones de tot, . Es clar que si jo soc "single " és per imposició "divina", de no haver-se'm mort el marit em sembla que no ho hauria triat pas.

Per sort s' ha acabat la sequera i les piscines estan plenes i els brolladors tornen a funcionar, sinó, amb la gran calor que fa no sé pas com ens refrescaríem. A la Plaça de l'Ajuntament n'hi ha un que ocupa com tres metres quadrats i és practicable per les criatures que passen entre mig dels rajos de l'aigua com si sortegèssin una gimcana. Es mullen una mica però aquí està la gràcia. De vegades hi veus pares que sembla que els vagin a rescatar i es que ells també es moren de ganes de refrescar-se.

Quan el van inaugurar, aquest sortidor de múltiples rajos que s'alcen cosa d'un metro del terra, els graciossos de torn el van batejar com "El "bidet de la Geganta". També el centre de Sabadell tenim una petita plaça - que també hi ha un brollador, però aquest més convencional, no pots arribar a l'aigua, només t'has de refrescar mirant-lo- i en aquesta petita plaça que hi ha un banc i dos arbres es dona la casualitat que els arbres son pins... Ja et pots pensar com n'hi diuen..."La plaça del PI-PI".

Tenim el carrer del Sol i també el de la Lluna, i el del Migdia, i el del Safarejos, - perquè al segle passat n'hi havien i fins ben entrat aquest segle- ai! vull dir el segle vint, que fa pocs anys que es va acabar- doncs encara es conserven i les seves dependències - tot el que no son safarejos, està ocupat per l'escola de Puntaires.

Explicava la meva iaia Antonieta que les dones tenien d'anar a rentar al safareix públic i que moltes tenien de fer-ho llevant-se molt d'hora, abans d'anar a treballar a la fàbrica...Com que era negra nit estaven exposades que pels carrers solitaris els hi sortís algun home per claver-els-hi un ensurt. Una vegada una pobra dona va arribar al safareig tremolant perquè pel camí li havia sortit un home tot blanc com un fantasma i que tenia unes dents molt gosses i sobresortides i que semblaven lluminoses... Totes les dones feren rotllana a la nouvinguda i com més atentes estaven senten que algú els pica per l'esquena... es girent i es troben el "fantasma de les dents!" que els hi diu amb veu de tró:-"Que son éstas?"

També hi havien alguns desaprensius que rondaven els safarejos per que les dones al rentar es movien molt i al esbandir la roba es tenien d'estirar cap endavant i les faldilles se'ls alçaven... També hi havia marits amables que anaven a recollir a la seva muller quan tenia la bugada neta perquè la roba mullada pesava el doble que la seca...No tenir els safareig a casa era un gran inconvenient, però era també una gran distracció. Pocs llocs hi havia que poguèsin trobar-se i parlar les dones... elles mai no anaven al cafè a fer tertúlia. Els homes al cafè podien fer "safareix" asseguts comodament i en canvi les dones, per fer "safareix" s'hi havien d'escarrassar. A l'igualtat home-dona els que hi ha contribuït en gran manera han sigut les màquines de rentar! Tot i que encara hi ha homes que no saben com funciona. Però, Beneïdes Rentadores!

Maria Mercè

.....La Brusa Vermella (2) .....
Era una vida monótona la que portaven i ella ja n'estava tipa. On devia tenir el cap el seu marit? Era només que estava cansat de la rutina de la feina, o de la rutina del seu matrimoni? No volia pensar que ho hagués altre motiu més alarmant. Caldria esbrinar-ho,però potser el que calia primer era que es tornés a fixar amb ella. que li fes cas, que entre tots dos hi tornés a haver diàleg. Per això s'havia comprat la brusa vermella, ben llampant.

Després d'aquell exabrupte de l'aigua de de la roba, la Rosa havia callat. Ja es penedia d'haver fet l'escena; no era el millor camí per retrobar el seu marit, pensava. Per això aquest vespre canvià e tàctica. Amb la acabada d'estrenar mirà de suavitzar l'escena de queixes i es mostrà coqueta.

- I, bé, que me'n dius? T'agrada la brusa?

En Jaume passats els primers moments en que havia parat de menjar per mirar-se la dona, havia continuat en silenci.

- Què me'n dius? T'agrada?
- Vermella, oi? - feu entre cullerada i cullerada.
- Si vermella; és alegre, no et sembla?
- Si...
- Jaume, per Déu! Diga'm alguna cosa!
- De la brusa?
- Del que sigui! Parle'm de la feina, dels clients, dels que paguen, dels que no paguen... Del que has menjat per dinar, amb qui has dinat...

En Jaume acabà les ultimes cullerades, es passà el tovallò pels llavis i es seu enrere amb la cadira. Semblava que anés a parlar. La Rosa se'l mirava anhelant.

- Què? -inquirí.
- Què, què? No sé què vols que t'expliqui, cada dia és el mateix: visito clients, venc o no venc, dino amb els companys i gairebé cada dia menjo amanida.

Una truita amb carxofa era el segon plat del sopar. La Rosa la repartí i continuà l'interrogatori.

- Però d'alguna cosa deveu parlar... De futbol? Sempre de futbol?
- Si, de futbol
- I quan s'acaba la lliga?
- Doncs de tennis, de bàsquet...
- I tu hi entens d'aquests esports?
- Jo els escolto, els deixo dir.
- Vaja, que estàs tant calat com a casa!

S'acabaren la truita i menjaren la fruita en silenci. La Rosa desparà la taula i en Jaume agafà el diari i altre cop la rutina de sempre. La Rosa no ho aguantava. Li demanà el diari i buscà el full dels espectacles.

- Has vist quina pel·lícula fan al Mundial? Em sembla que ha d'estar bé. És d'espionatge. Abans t'agradaven les d'espionatge, oi? Podríem anar-hi el diumenge.
- Uf! I fer tres hores de cua. No, gràcies.
- Però després resultaria que ens ho hauríem passat bé.
- Jo ja m'ho passo bé llegint una "Cua de palla" i molt més tranquil.
- Doncs jo preferiria fer cua.

De sempre en Jaume havia estat un home senzill. Una mica apàtic, pensava la seva dona; sabia que amb poca cosa en tenia prou per sentir-se feliç. - Ara, amb els anys aquest tarannà se li deu haver accentuat,- es deia . Però no hi estava d'acord amb aquesta tranquilitat. (Ella més aviat en diria "abúlia"). Li hauria agradat que sense ser un aventurer, fos almenys una mica més dinàmic, més alegre...