Benvolgut Joaquim,
Vaja! Ja s'ha desvetllat el misteri de la teva última carta. Em vas deixar intrigada per veure com solucionaries els problemes familiars, i la veritat és que no esperava pas que ho fessis d'una manera tan dràstica.
Això sí que és una sorpresa i un cop d'efecte gairebé teatral. Em dius que ja s'ha acabat "fer les Amèriques", que "Roda el món i torna al Born" ... que "no és boig qui a casa torna" i que sé jo quantes frases fetes, que semblen extretes d'un costumari del Joan Amades! Te les ha dictades el teu pare o se t'han enganxat de les que dic jo?
Estic molt contenta. Fins i tot emocionada... I m'ha fet molta gràcia com t'has tret la Rosalia de sobre: ella que ja es veia a Catalunya! -"Si no parles en català no comptis venir amb nosaltres! " Pensa, però, que el català és fàcil d'aprendre... Si de debò no volies que vingués li hauries d'haver dit que havia d'aprendre el xinès.
El teu pare, tot i perdre una mica la memòria, encara "hi toca". La seva il·lusió per tornar a veure el seu Sabadell, i els bons raonaments que t'hi posava, demostren una claredat envejable. I la teva valentia de fer un canvi de vida... també té mèrit. Encara que tu - la teva edat- sempre pots tornar a canviar d'idea...
De sobte m'he quedat a l'atur. Se m'ha acabat la feina d'escriure cartes... Em sap una mica de greu, encara que com tu ja dius "la feina no se m'ha acabat, només canviaré la d'escriptora per la de guia turística".
Desitjo de tot cor que el canvi us sigui profitós, però estic segura que amb la il·lusió que us fa, no pot anar malament.
I ara, adéu. A esperar veure'ns en persona... Com ens reconeixerem? Amb una rosa, per ser Sant Jordi? No! Millor un feix de cartes que serà més autèntic!
Una abraçada.
Maria Mercè.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)