Carta 41
Estimat Joaquim,
Au, vinga! Més Tunísia! Noi, no surto gaire i quan ho faig s'ha d'amortitzar. Es un país interessant, com ho son tots, cada país té la seva idiosincràsia i el seu encant. I aquest també. Vam veure museus, com sempre que es viatge; aquí tenen molts mosaics... quina paciència! I quins dibuixos i quins colors més ben combinats! Vaig quedar entusiasmada. Em vaig proposar recollir pedres de colors per intentar fer-ne algun. A l'escola Illa, on vaig a fer ceràmica, amb el professor Lluís Clapés, una companya meva una vegada va tenir l'humorada de fer rajoletes petites, petites i esmaltar-les ens tons de marró i de verd i va confeccionar un mosaic. Li va quedar bé... però ningú no la va imitar. Als mosaics de Tunísia devien ser multitud d'esclaus que seleccionaven i tallaven les pedres, avui dia no tenim res d'aixó.
Bé, sempre penso en coses impossibles! Però mirar de trobar pedres de colors i aprofitar-les no és una mala idea. Es clar que ja em veig sempre caminant i mirant al terra. No, no és massa bona idea.
A casa nostra, a Catalunya, en molts pobles tenen habilitada una casa que havia pertangut a algun personatge important, un notari o bé un metge del segle passat, i la tenen moblada tal com estava quan hi vivia el propietari. Així et fas més l'idea de com era la vida anys enrere. A Tunísia també. Un dels museus que vam veure hi havien reunit tots els objectes pertanyents al mandatari o governador del territori. Al Bei. Bei era el nom que se'ls donava als magistrats, i aquesta casa... molts dels objectes que hi havia dins, havien pertangut a un català!
Al Centre Excursionista de Catalunya, en la seva galeria de pro-homs i ex-presidents sempre m'ha cridat l'atenció un que va vestit de moro. Es deia Domènec Badia i era de Barcelona, però va arribar a ser un Bei de Tunísia! era un viatger infatigable, un espia, i un home de negocis... Una personalitat molt complicada però que Barcelona el recorda amb el nom que va adoptar: Ali Bei. Té un carrer dedicat a ell. El teu pare ho recordarà. (Si vols més informació al Google en trobaràs. Ja saps que jo només apunto les coses i després, si t'interessa, ja ho buscaràs. No és qüestió de donar-t'ho tot mastegat.)
Una vegada vaig escriure la llegenda del castell de Burriac, al Maresme, el reietó que allí estava li deien el Bei. Jo de moment vaig pensar que era nom propi i ara veig que era un títol. El Bei de Burriac tenia un harem compost de les donzelles més precioses de la costa catalana. Quan ell sortia de cacera o de passeig totes les famílies corrien a amagar les noies joves perquè el Bei no les veiés, sinó ja havien begut oli. Un dia, però, a la porta de casa seva hi havia una minyona atrafegada fent puntes al coixí i no es va adonar que estava arribant tota la comitiva del Bei. Quan el Bei la va veure la va fer seva. Ni plors ni crits van salvar la donzella. El seu promès va veure de lluny com aquella gent se'l enduia. No hi podia fer res. Però es va amagar a la muntanya i va estar-s'hi tot el temps necessari per practicar el tir amb arc i aprendre a fer punteria. Sabia molt bé per on solia passejar el senyor del castell i s'instal·là al millor lloc on sense ser vist, pogués veure al Bei. I una tarda assolellada que era l'hora preferida per caminar pels seus dominis, el Bei se li posà a tir i no ho va pas desaprofitar! El seu entrenament va servir-li per encertar la fletxa. El Bei va caure en rodó sense que els seus acompanyants sabessin d'on havia sortit la sageta. Aprofitant l'aldarull que es va formar, el xicot va aprofitar per entrar al castell i rescatar la seva estimada. La donzella - que ja no era donzella- al veure'l es va desmaiar cosa que li va facilitar no tenir de donar explicacions i agafant-la d'un bracet se'l endugué lluny, ben lluny d'aquell castell.
Ara a Tunísia, des de l'any 1956, que era el governador, o el cap d'estat en Burguiba, ja no està permès de tenir cap harem. Abans els que podien mantenir-les, tenien a casa fins a quatre dones amb els corresponents fills que anessin venint, ara, això s'ha acabat. Una i gràcies. Estan força avançats i les dones hi han guanyat molt.
Què? Oi que dona per molt un viatge de vuit dies?
Una abraçada
Maria Mercè.
Carta 40
Estimat Joaquim,
Per fi han arribat les orenetes a llur niu de cada any. Han arribat amb retard, com també la primavera, però ja hi son. Ja s'hi han instal·lat i sento les seves voleiadisses i aterrissades que tanta companyia fan. Ara fa pocs moments em sembla que n'acabo de salvar una. La meva veïna, la del pis de sota, m'ha vingut a demanar ajuda perquè per la xemeneia de la llar de foc n'hi ha entrat una a casa seva. Estava espantada! M'ha dit que tenia un ocell gros i negre que voltava per terra... Havia tancat la porta del menjador i esperava trobar algú que li solucionés el tràngol. Aquesta he sigut jo. Quan he entrat, no les tenia totes, perquè m'ha descrit l'ocell com si fos un esparver. He tirat cortines enlaire i he obert les finestres. Pobret! Intentava volar, però l'envergadura de les ales al topar amb el terra no el deixava aixecar-se. L'he agafat per una punta de la cua- la tenia forcada- i l'he llençat per la finestra. Ja no s'ha vist més.
-"Avui ja has fet una B.O.- em deia la veïna- No una no, dues! Perquè has salvat l'ocell i m'has salvat a mi, que no sabia pas com fer-m'ho!"- Doncs que hauria fet si s'hagués trobar amb una serp de metre dintre de la caseta de les eines del jardí? Això li va passar a la meva nora, i el meu net, entestat en tocar-la mentre ella la treia fora i la deixava al camp. (El net té vint mesos...) Un ocell és un ocell, però una serp de camp, encara que diguin que son inofensives, no estic tant segura de que jo hagués sabut agafar-la per la cua i llançar-la per la finestra! Val més no trobar-s'hi.
Els camps estan verds i gemats que donen gust de mirar, però ho paguem car: no para de ploure! Perdrem la fama de país assolellat, ara ja comencem a semblar nòrdics. Potser ens tornarem més estudiosos, que bona falta ens fa. No sortirem tant i això beneficiarà la cultura... Però és tant bonic un dia de sol! Però si no el veiem gaire, així en gaudirem més el dia que en faci. Serà com un esdeveniment: - Mira! -direm- Parem-nos a prendre el sol que això s'ha d'aprofitar!
Tu deus pensar, molt xerrar i m'has deixat més de tres setmanes sense cartes. He fet un viatge, un petit viatge pel nord d'Àfrica. Concretament he anat a Tunísia. Un dels països més avançats del Magrib. Moltes dones encara van amb el cap tapat, però això no els impedeix treballar en camps molt variats. Condueixen taxis, i van a l'oficina amb texans com qualsevol europea. Intenten tenir els carrers nets, però encara no se n'han sortit del tot. Es clar que aquí tampoc! Això ho vaig veure al nord, cap al sud, és més africà... començant perquè el terreny és molt desèrtic, moltes cabres i poca vegetació. Camells pasturant... Ai! No! Que els que tenen només un gep son dromedaris! Però és tant fàcil dir-ne camells!
Vam veure un llac immens que no era d'aigua sinó de sal. I feia miratges! Vam arribar al desert, no de dunes sinó de roques i com més sec i àrid era, va aparèixer una cascada i unes palmeres. El miracle dels oasi!
També ens van ensenyar uns habitatges troglodites, excavats a la muntanya... Bé, a casa nostra també n'hi han i sobre tot n'hi han hagut. El teu pare deu recordar que als marges del riu Ripoll van acollir als que venien del sud i de moment no disposaven de casa, i és feien una cova per començar ... Sortosament no en queda ni una. Ara tothom té el seu habitatge ben condicionat, amb totes les comoditats. Potser els més vells enyoraran la frescor que es gaudia dintre les seves parets a l'estiu... sense necessitat d'aire condicionat... però em penso que ningú no hi tornaria. Les entrades de les cases del "desert" estaven pintades de blanc i decorades indefectiblement amb "la ma de Fàtima" o bé amb un peix... Son amulets que allunyen els mals esperits. Vaig preguntar primer qui era Fàtima, em van dir que "la filla del profeta" i després què tenien en comú els dos dibuixos tant diferents... Doncs, el número cinc! El cinc creuen que els porta sort. Bé, cinc dits de la ma... però i el peix? Doncs la cua forcada dibuixa una V baixa, el número cinc dels romans.
Està bé sortir de casa de tant en tant. Veus paisatges diferents, coneixes nous costums... és clar que en pocs dies no pots descobrir-ho tot, però una petita idea si que te la fas. I serveix per escriure una carta no tan casolana.
Ui! I espera't que aquests vuit dies de Tunísia encara han de donar per més! Ja se sap, els viatges s'han d'amortitzar.
Una abraçada
Maria Mercè.
Per fi han arribat les orenetes a llur niu de cada any. Han arribat amb retard, com també la primavera, però ja hi son. Ja s'hi han instal·lat i sento les seves voleiadisses i aterrissades que tanta companyia fan. Ara fa pocs moments em sembla que n'acabo de salvar una. La meva veïna, la del pis de sota, m'ha vingut a demanar ajuda perquè per la xemeneia de la llar de foc n'hi ha entrat una a casa seva. Estava espantada! M'ha dit que tenia un ocell gros i negre que voltava per terra... Havia tancat la porta del menjador i esperava trobar algú que li solucionés el tràngol. Aquesta he sigut jo. Quan he entrat, no les tenia totes, perquè m'ha descrit l'ocell com si fos un esparver. He tirat cortines enlaire i he obert les finestres. Pobret! Intentava volar, però l'envergadura de les ales al topar amb el terra no el deixava aixecar-se. L'he agafat per una punta de la cua- la tenia forcada- i l'he llençat per la finestra. Ja no s'ha vist més.
-"Avui ja has fet una B.O.- em deia la veïna- No una no, dues! Perquè has salvat l'ocell i m'has salvat a mi, que no sabia pas com fer-m'ho!"- Doncs que hauria fet si s'hagués trobar amb una serp de metre dintre de la caseta de les eines del jardí? Això li va passar a la meva nora, i el meu net, entestat en tocar-la mentre ella la treia fora i la deixava al camp. (El net té vint mesos...) Un ocell és un ocell, però una serp de camp, encara que diguin que son inofensives, no estic tant segura de que jo hagués sabut agafar-la per la cua i llançar-la per la finestra! Val més no trobar-s'hi.
Els camps estan verds i gemats que donen gust de mirar, però ho paguem car: no para de ploure! Perdrem la fama de país assolellat, ara ja comencem a semblar nòrdics. Potser ens tornarem més estudiosos, que bona falta ens fa. No sortirem tant i això beneficiarà la cultura... Però és tant bonic un dia de sol! Però si no el veiem gaire, així en gaudirem més el dia que en faci. Serà com un esdeveniment: - Mira! -direm- Parem-nos a prendre el sol que això s'ha d'aprofitar!
Tu deus pensar, molt xerrar i m'has deixat més de tres setmanes sense cartes. He fet un viatge, un petit viatge pel nord d'Àfrica. Concretament he anat a Tunísia. Un dels països més avançats del Magrib. Moltes dones encara van amb el cap tapat, però això no els impedeix treballar en camps molt variats. Condueixen taxis, i van a l'oficina amb texans com qualsevol europea. Intenten tenir els carrers nets, però encara no se n'han sortit del tot. Es clar que aquí tampoc! Això ho vaig veure al nord, cap al sud, és més africà... començant perquè el terreny és molt desèrtic, moltes cabres i poca vegetació. Camells pasturant... Ai! No! Que els que tenen només un gep son dromedaris! Però és tant fàcil dir-ne camells!
Vam veure un llac immens que no era d'aigua sinó de sal. I feia miratges! Vam arribar al desert, no de dunes sinó de roques i com més sec i àrid era, va aparèixer una cascada i unes palmeres. El miracle dels oasi!
També ens van ensenyar uns habitatges troglodites, excavats a la muntanya... Bé, a casa nostra també n'hi han i sobre tot n'hi han hagut. El teu pare deu recordar que als marges del riu Ripoll van acollir als que venien del sud i de moment no disposaven de casa, i és feien una cova per començar ... Sortosament no en queda ni una. Ara tothom té el seu habitatge ben condicionat, amb totes les comoditats. Potser els més vells enyoraran la frescor que es gaudia dintre les seves parets a l'estiu... sense necessitat d'aire condicionat... però em penso que ningú no hi tornaria. Les entrades de les cases del "desert" estaven pintades de blanc i decorades indefectiblement amb "la ma de Fàtima" o bé amb un peix... Son amulets que allunyen els mals esperits. Vaig preguntar primer qui era Fàtima, em van dir que "la filla del profeta" i després què tenien en comú els dos dibuixos tant diferents... Doncs, el número cinc! El cinc creuen que els porta sort. Bé, cinc dits de la ma... però i el peix? Doncs la cua forcada dibuixa una V baixa, el número cinc dels romans.
Està bé sortir de casa de tant en tant. Veus paisatges diferents, coneixes nous costums... és clar que en pocs dies no pots descobrir-ho tot, però una petita idea si que te la fas. I serveix per escriure una carta no tan casolana.
Ui! I espera't que aquests vuit dies de Tunísia encara han de donar per més! Ja se sap, els viatges s'han d'amortitzar.
Una abraçada
Maria Mercè.
Carta 39
Hola Joaquim!
Com heu passat les festes? Ja ets ben poc enraonador, ja! M'arriben unes cartes tan lacòniques teves que a no ser perquè sempre em dius que al teu pare li van tant bé les meves, em sembla que ja hauria deixat d' escriure. Ets molt reservat. No, no preguntaré, però m'agradaria saber una mica més de com viviu tu i el teu pare i la Dolores. Per lo menys ja sé el nom de la dona que us cuida. És jove? Ai! Que ja pregunto massa.
Després de tants dies passats per aigua, per fi ha arribat el bon temps. Tot està verd i gemat que dóna gust de veure. Es la primavera. I "la primavera la sangre altera" I de quina manera l'¡altera! A mi m'ha donat per esternudar. L'altre dia vaig fer-ne tants que els que estaven al meu costat em miraven com a cosa rara. Primer em deien"Jesús" o "Salut" després ja se'n van cansar i no em deien res, només em miraven estranyats i finalment em van deixar per impossible. Després d'una mitja hora d'esternudar seguit es va acabar. Vaig quedat ben cansada i amb els ulls i el nas vermells a més no poder. Molts anys em passa. És al·lèrgia.
Una vegada vaig intentar dibuixar un còmic amb tres o quatre vinyetes i els protagonistes eres una parelleta jove que la noia sempre la dibuixava llegint asseguda en un banc i al xicot dret davant seu i amb el posat una mica expectant. La primera vinyeta que era com de presentació, el noi li diu a la noia per buscar conversa: -"Jo em dic Pep" - "Doncs jo no" -li contesta la noia. El xicot insisteix: -"Jo em dic Pep, però quan esternudo em diuen Jesús"- "Doncs a mi no em canvien el nom: em dic Salut"- La vaig anomenar "La tira i vaig fer-ne unes quantes. Llavors jo tenia per professor de pintura en Ricard Calvo-Duran, que era -i és- un bon ninotaire i a la seva classe hi havia xicots que hi anaven a aprendre de fer còmics. Un dia m'hi vaig afegir i va néixer "La tira" Ens els publicaven en un suplement de la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell.. En deien el "Qua-còmic", però va durar poc Era una revista molt seriosa. Fa temps que no n'he dibuixat cap més... La revista encara surt, però el "Qua-còmic ja no.
Passejant per Sabadell també és nota que és primavera. Els arbres estan tots brotats i tenen un verd tendre... De gespa no en tenim gaire, més aviat el que tenim son places dures, molt de ciment... és el que surt més econòmic de mantenir. La gent se'n queixa però jo veig que tenen molta utilitat, les criatures les aprofiten per anar amb bicicleta, patinets i hi juguen a pilota. Es clar que si cauen es deuen fer una bona pelada als genolls.
A on abans hi havia la casa de Beneficència, - La Casa de la Caritat, que en dèiem- ara és tot una plaça. Van enderrocar l'edifici i ha quedat una plaça molt gran. Es semi-dura. Hi ha força gespa i està ben cuidada. A la part que dóna a la Via Massaguè, - com si diguéssim la continuació de la Rambla- hi tenim des de fa poc temps un monument a la sardana. Em sembla que ja te'n vaig parlar, però és que avui l'he tornat a veure i sorprès agradablement. Es de pedra blanca, però després d'haver rebut tota la pluja d'aquests dies, ha canviat una mica de color. La pedra és viva i receptiva o sigui que depèn de l'ambient que l'envolti deurà anar agafant diferents tonalitats. (Potser m'ho imagino.) Representa una flama que s'enlaira i al seus peus hi té dues parelles de sardanistes que estan puntejant una sardana. Es tan expressiva que sembla que sentis la cobla i tot. Es obra d'una amiga meva, la Pepita Brossa-Rovira, que és una bona escultora i molt senzilla. Al veure els seus cognoms al peu de l'obra va comentar: -"Poc s'ho podien pensar els meus pares que a la ciutat hi hauria el nom de tots dos!"- No va pensar que el que hi ha és el seu de nom!
Jo prou et faig propaganda de tot el que hi ha a Sabadell, però tu no parles mai de fer-hi una visita. Es clar que tal com està el teu pare , el millor és estar-se a casa. Ja ho entenc. Però no t'estranyi que continuï divulgant les gràcies de la meva ciutat. N'estic enamorada.Bé, potser no tant, però si, m'agrada. m'hi sento molt bé i me l'estimo molt.
T'he començat d'enviar un altre conte curt. Si no dius el contrari jo aniré fent.
Adéu,
Maria Mercè.
Com heu passat les festes? Ja ets ben poc enraonador, ja! M'arriben unes cartes tan lacòniques teves que a no ser perquè sempre em dius que al teu pare li van tant bé les meves, em sembla que ja hauria deixat d' escriure. Ets molt reservat. No, no preguntaré, però m'agradaria saber una mica més de com viviu tu i el teu pare i la Dolores. Per lo menys ja sé el nom de la dona que us cuida. És jove? Ai! Que ja pregunto massa.
Després de tants dies passats per aigua, per fi ha arribat el bon temps. Tot està verd i gemat que dóna gust de veure. Es la primavera. I "la primavera la sangre altera" I de quina manera l'¡altera! A mi m'ha donat per esternudar. L'altre dia vaig fer-ne tants que els que estaven al meu costat em miraven com a cosa rara. Primer em deien"Jesús" o "Salut" després ja se'n van cansar i no em deien res, només em miraven estranyats i finalment em van deixar per impossible. Després d'una mitja hora d'esternudar seguit es va acabar. Vaig quedat ben cansada i amb els ulls i el nas vermells a més no poder. Molts anys em passa. És al·lèrgia.
Una vegada vaig intentar dibuixar un còmic amb tres o quatre vinyetes i els protagonistes eres una parelleta jove que la noia sempre la dibuixava llegint asseguda en un banc i al xicot dret davant seu i amb el posat una mica expectant. La primera vinyeta que era com de presentació, el noi li diu a la noia per buscar conversa: -"Jo em dic Pep" - "Doncs jo no" -li contesta la noia. El xicot insisteix: -"Jo em dic Pep, però quan esternudo em diuen Jesús"- "Doncs a mi no em canvien el nom: em dic Salut"- La vaig anomenar "La tira i vaig fer-ne unes quantes. Llavors jo tenia per professor de pintura en Ricard Calvo-Duran, que era -i és- un bon ninotaire i a la seva classe hi havia xicots que hi anaven a aprendre de fer còmics. Un dia m'hi vaig afegir i va néixer "La tira" Ens els publicaven en un suplement de la revista Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell.. En deien el "Qua-còmic", però va durar poc Era una revista molt seriosa. Fa temps que no n'he dibuixat cap més... La revista encara surt, però el "Qua-còmic ja no.
Passejant per Sabadell també és nota que és primavera. Els arbres estan tots brotats i tenen un verd tendre... De gespa no en tenim gaire, més aviat el que tenim son places dures, molt de ciment... és el que surt més econòmic de mantenir. La gent se'n queixa però jo veig que tenen molta utilitat, les criatures les aprofiten per anar amb bicicleta, patinets i hi juguen a pilota. Es clar que si cauen es deuen fer una bona pelada als genolls.
A on abans hi havia la casa de Beneficència, - La Casa de la Caritat, que en dèiem- ara és tot una plaça. Van enderrocar l'edifici i ha quedat una plaça molt gran. Es semi-dura. Hi ha força gespa i està ben cuidada. A la part que dóna a la Via Massaguè, - com si diguéssim la continuació de la Rambla- hi tenim des de fa poc temps un monument a la sardana. Em sembla que ja te'n vaig parlar, però és que avui l'he tornat a veure i sorprès agradablement. Es de pedra blanca, però després d'haver rebut tota la pluja d'aquests dies, ha canviat una mica de color. La pedra és viva i receptiva o sigui que depèn de l'ambient que l'envolti deurà anar agafant diferents tonalitats. (Potser m'ho imagino.) Representa una flama que s'enlaira i al seus peus hi té dues parelles de sardanistes que estan puntejant una sardana. Es tan expressiva que sembla que sentis la cobla i tot. Es obra d'una amiga meva, la Pepita Brossa-Rovira, que és una bona escultora i molt senzilla. Al veure els seus cognoms al peu de l'obra va comentar: -"Poc s'ho podien pensar els meus pares que a la ciutat hi hauria el nom de tots dos!"- No va pensar que el que hi ha és el seu de nom!
Jo prou et faig propaganda de tot el que hi ha a Sabadell, però tu no parles mai de fer-hi una visita. Es clar que tal com està el teu pare , el millor és estar-se a casa. Ja ho entenc. Però no t'estranyi que continuï divulgant les gràcies de la meva ciutat. N'estic enamorada.Bé, potser no tant, però si, m'agrada. m'hi sento molt bé i me l'estimo molt.
T'he començat d'enviar un altre conte curt. Si no dius el contrari jo aniré fent.
Adéu,
Maria Mercè.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)