Estimat Joaquim,
Per fi han arribat les orenetes a llur niu de cada any. Han arribat amb retard, com també la primavera, però ja hi son. Ja s'hi han instal·lat i sento les seves voleiadisses i aterrissades que tanta companyia fan. Ara fa pocs moments em sembla que n'acabo de salvar una. La meva veïna, la del pis de sota, m'ha vingut a demanar ajuda perquè per la xemeneia de la llar de foc n'hi ha entrat una a casa seva. Estava espantada! M'ha dit que tenia un ocell gros i negre que voltava per terra... Havia tancat la porta del menjador i esperava trobar algú que li solucionés el tràngol. Aquesta he sigut jo. Quan he entrat, no les tenia totes, perquè m'ha descrit l'ocell com si fos un esparver. He tirat cortines enlaire i he obert les finestres. Pobret! Intentava volar, però l'envergadura de les ales al topar amb el terra no el deixava aixecar-se. L'he agafat per una punta de la cua- la tenia forcada- i l'he llençat per la finestra. Ja no s'ha vist més.
-"Avui ja has fet una B.O.- em deia la veïna- No una no, dues! Perquè has salvat l'ocell i m'has salvat a mi, que no sabia pas com fer-m'ho!"- Doncs que hauria fet si s'hagués trobar amb una serp de metre dintre de la caseta de les eines del jardí? Això li va passar a la meva nora, i el meu net, entestat en tocar-la mentre ella la treia fora i la deixava al camp. (El net té vint mesos...) Un ocell és un ocell, però una serp de camp, encara que diguin que son inofensives, no estic tant segura de que jo hagués sabut agafar-la per la cua i llançar-la per la finestra! Val més no trobar-s'hi.
Els camps estan verds i gemats que donen gust de mirar, però ho paguem car: no para de ploure! Perdrem la fama de país assolellat, ara ja comencem a semblar nòrdics. Potser ens tornarem més estudiosos, que bona falta ens fa. No sortirem tant i això beneficiarà la cultura... Però és tant bonic un dia de sol! Però si no el veiem gaire, així en gaudirem més el dia que en faci. Serà com un esdeveniment: - Mira! -direm- Parem-nos a prendre el sol que això s'ha d'aprofitar!
Tu deus pensar, molt xerrar i m'has deixat més de tres setmanes sense cartes. He fet un viatge, un petit viatge pel nord d'Àfrica. Concretament he anat a Tunísia. Un dels països més avançats del Magrib. Moltes dones encara van amb el cap tapat, però això no els impedeix treballar en camps molt variats. Condueixen taxis, i van a l'oficina amb texans com qualsevol europea. Intenten tenir els carrers nets, però encara no se n'han sortit del tot. Es clar que aquí tampoc! Això ho vaig veure al nord, cap al sud, és més africà... començant perquè el terreny és molt desèrtic, moltes cabres i poca vegetació. Camells pasturant... Ai! No! Que els que tenen només un gep son dromedaris! Però és tant fàcil dir-ne camells!
Vam veure un llac immens que no era d'aigua sinó de sal. I feia miratges! Vam arribar al desert, no de dunes sinó de roques i com més sec i àrid era, va aparèixer una cascada i unes palmeres. El miracle dels oasi!
També ens van ensenyar uns habitatges troglodites, excavats a la muntanya... Bé, a casa nostra també n'hi han i sobre tot n'hi han hagut. El teu pare deu recordar que als marges del riu Ripoll van acollir als que venien del sud i de moment no disposaven de casa, i és feien una cova per començar ... Sortosament no en queda ni una. Ara tothom té el seu habitatge ben condicionat, amb totes les comoditats. Potser els més vells enyoraran la frescor que es gaudia dintre les seves parets a l'estiu... sense necessitat d'aire condicionat... però em penso que ningú no hi tornaria. Les entrades de les cases del "desert" estaven pintades de blanc i decorades indefectiblement amb "la ma de Fàtima" o bé amb un peix... Son amulets que allunyen els mals esperits. Vaig preguntar primer qui era Fàtima, em van dir que "la filla del profeta" i després què tenien en comú els dos dibuixos tant diferents... Doncs, el número cinc! El cinc creuen que els porta sort. Bé, cinc dits de la ma... però i el peix? Doncs la cua forcada dibuixa una V baixa, el número cinc dels romans.
Està bé sortir de casa de tant en tant. Veus paisatges diferents, coneixes nous costums... és clar que en pocs dies no pots descobrir-ho tot, però una petita idea si que te la fas. I serveix per escriure una carta no tan casolana.
Ui! I espera't que aquests vuit dies de Tunísia encara han de donar per més! Ja se sap, els viatges s'han d'amortitzar.
Una abraçada
Maria Mercè.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris orenetes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris orenetes. Mostrar tots els missatges
Carta 38
Hola Joaquim,
Sempre he procurat quan escric transmetre bon humor, -bon rollo, que es diu ara- però avui potser no em sortirà la carta com jo voldria perquè estic feta un bon garbuix.
Per començar he anat a escoltar una conferència sobre "Les dones a l'edat mitjana", molt, molt interessant, per un professor de la Universitat molt reconegut, i no he pres cap apunt! I em sap greu, ara dintre el meu cap hi donen voltes la Violant d'Hongria, la Blanca de Castella- que va ser mare de Sant Lluís de França- la Isabel de Villena, que escrivia com ningú... Que va donar molts bons consells a la seva cosina, que també es deia Isabel, però que aquesta no els va saber aprofitar... (va ser Isabel la Catòlica).
M'han fet descobrir com les dones que tenien riquesa feien de mecenes a artistes i literats; que moltes vegades eren elles qui els donaven la idea de la novel·la que volien que escrivissin; ha explicat el que passava quan hi havia un casament d'estat, la dona sempre era la que marxava del seu país per anar-se a establir al del seu marit; això representava que automàticament hi aportava tota la seva cultura i la de la seva terra. Eleonor d'Aquitània, als seus vuitanta anys, es va traslladar a Catalunya per acompanyar a la seva neta Blanca de Castella, quan anava cap a França per casar-se, per aprofitar el viatge fins a Normandia, per anar-la ensinistrant en la manera de governar un país, i va ser la dona que va fer "la France" poderosa... (mal que els francesos no els hi agradi reconèixer-ho).
Oi quin garbuix que tinc? I ha sobre te'l traspasso a tu! Sembla aquell acudit que parla d'un pare que vol ensenyar al seu fill com s'ha de resoldre un problema i agafa una patata que hi havia al caliu i li tira a les mans. El nano, crida, protesta, i se la va passant d'una ma a l'altra sense saber que fer-ne. Llavors el pare li diu: "Quan et tirin una patata calenta el que has de fer és tornar-la de seguida al que te l'ha tirat o bé al que tinguis més a la vora."
Ara el que em caldria fer, -ja que m'interessa l'edat mitjana, -és anar a buscar llibres d'història, biografies i endinsar-me una mica en aquest terreny, i no explicar-te en quatre ratlles el que aquell professor ens ha explicat en una hora! I no donar-te "el rollo" d'una cosa que ni a tu ni al teu pare us deu interessar. No ho faré més.
Les orenetes continuen sense aparèixer per casa meva, Què hi farem! Però de moment tampoc n'he vist ni n'he sentit pels carrers. Encara puc tenir esperança. L'esperança és l'últim que es perd... ja ho diuen.
Venen ocells a la teva finestra? Ara no et posis a cantar "Si a tu ventana llega una paloma..."
Veus? Aquesta cançó la hi pots fer cantar al teu pare, segur que se'n recorda! Deu ser de la seva joventut!.
Apa, fins a una altre.
Maria Mercè.
. . . Primera mort . . . .
Un cop dins es veié immers en un mar de gent que parlava en veu baixa o bé plorava sorollosament com la Rosalia, una veïna que sempre havia estat una exagerada. Els pares de la Montserrat, amb els ulls vermells tots dos, miraven de contenir-se i la Rosalia cada cop plorava més fort.
Es quedà dret al costat de la porta del menjador, on s'havien reunit tots els amics de la família. Volia passar desapercebut i marxar sense haver de dir res a ningú, però el pare de la nena s'adonà d'ell i li feu senyal d'acostar-se i ell mateix s'aixecà de la cadira i l'anà a trobar.
No tenia escapatòria. Es trobà donant-li la ma i es veié endut cap a l'altra estança on es trobava el cos sense vida de la Montserrat. Déu! I que blanca que estava! Ell recordava a la noieta que només feia pocs dies lluïa una morenor que enamorava. I ara feia esgarrifar només mirar-la. Mai no havia vist una persona tant blanca i tant lassa. No era la seva la postura d'una persona dormint; era com si el seu cosset prim s'hagués aclofat en el matalàs i aquest la xuclés cap endins, i només deixés veure d'ella la cara esblanqueïda que traspuava serenor.
El pare de la nena el tenia agafat per l'espatlla i no es deien res. Tots dos es miraven la morta. Algú els apartà del costat del llit i de la mateixa manera que havia entrat, silenciosament, es tornà a trobar al carrer.
Caminava com un sonámbul cap a casa seva. Enrere havien quedat els plors de la Rosalia i el recolliment de les persones que acompanyaven la família. Es trobà altre cop a la cuina. La llesca del berenar encara l'esperava dins del plat. La mirà amb indiferència.
-"Ja ets aquí? Així has anat? Sense canviar-te la camisa?- l'increpà la seva mare.
Igual que moments abans es mirà la llesca de pa ara se la mirà a ella. Quina importància tenia la camisa davant la mort de la seva amiga?
Potser tenia raó l'àvia, "la vida ensenya". Però a qui ensenya? Si els grans, que han viscut més anys i per tant han tingut més temps per rebre coneixements, encara donen tanta importància a portar una camisa ben planxada, potser millor que continuï anant a l'escola... pensà mentre es tornava a enfilar al seu arbre per meditar sobre el que acabava de viure.
Per meditar, o per plorar com la Rosalia o com millor li vingués, que per això tenia el seu refugi particular ben amagat de tothom.
Maria Mercè Lleonart.
Sempre he procurat quan escric transmetre bon humor, -bon rollo, que es diu ara- però avui potser no em sortirà la carta com jo voldria perquè estic feta un bon garbuix.
Per començar he anat a escoltar una conferència sobre "Les dones a l'edat mitjana", molt, molt interessant, per un professor de la Universitat molt reconegut, i no he pres cap apunt! I em sap greu, ara dintre el meu cap hi donen voltes la Violant d'Hongria, la Blanca de Castella- que va ser mare de Sant Lluís de França- la Isabel de Villena, que escrivia com ningú... Que va donar molts bons consells a la seva cosina, que també es deia Isabel, però que aquesta no els va saber aprofitar... (va ser Isabel la Catòlica).
M'han fet descobrir com les dones que tenien riquesa feien de mecenes a artistes i literats; que moltes vegades eren elles qui els donaven la idea de la novel·la que volien que escrivissin; ha explicat el que passava quan hi havia un casament d'estat, la dona sempre era la que marxava del seu país per anar-se a establir al del seu marit; això representava que automàticament hi aportava tota la seva cultura i la de la seva terra. Eleonor d'Aquitània, als seus vuitanta anys, es va traslladar a Catalunya per acompanyar a la seva neta Blanca de Castella, quan anava cap a França per casar-se, per aprofitar el viatge fins a Normandia, per anar-la ensinistrant en la manera de governar un país, i va ser la dona que va fer "la France" poderosa... (mal que els francesos no els hi agradi reconèixer-ho).
Oi quin garbuix que tinc? I ha sobre te'l traspasso a tu! Sembla aquell acudit que parla d'un pare que vol ensenyar al seu fill com s'ha de resoldre un problema i agafa una patata que hi havia al caliu i li tira a les mans. El nano, crida, protesta, i se la va passant d'una ma a l'altra sense saber que fer-ne. Llavors el pare li diu: "Quan et tirin una patata calenta el que has de fer és tornar-la de seguida al que te l'ha tirat o bé al que tinguis més a la vora."
Ara el que em caldria fer, -ja que m'interessa l'edat mitjana, -és anar a buscar llibres d'història, biografies i endinsar-me una mica en aquest terreny, i no explicar-te en quatre ratlles el que aquell professor ens ha explicat en una hora! I no donar-te "el rollo" d'una cosa que ni a tu ni al teu pare us deu interessar. No ho faré més.
Les orenetes continuen sense aparèixer per casa meva, Què hi farem! Però de moment tampoc n'he vist ni n'he sentit pels carrers. Encara puc tenir esperança. L'esperança és l'últim que es perd... ja ho diuen.
Venen ocells a la teva finestra? Ara no et posis a cantar "Si a tu ventana llega una paloma..."
Veus? Aquesta cançó la hi pots fer cantar al teu pare, segur que se'n recorda! Deu ser de la seva joventut!.
Apa, fins a una altre.
Maria Mercè.
. . . Primera mort . . . .
Un cop dins es veié immers en un mar de gent que parlava en veu baixa o bé plorava sorollosament com la Rosalia, una veïna que sempre havia estat una exagerada. Els pares de la Montserrat, amb els ulls vermells tots dos, miraven de contenir-se i la Rosalia cada cop plorava més fort.
Es quedà dret al costat de la porta del menjador, on s'havien reunit tots els amics de la família. Volia passar desapercebut i marxar sense haver de dir res a ningú, però el pare de la nena s'adonà d'ell i li feu senyal d'acostar-se i ell mateix s'aixecà de la cadira i l'anà a trobar.
No tenia escapatòria. Es trobà donant-li la ma i es veié endut cap a l'altra estança on es trobava el cos sense vida de la Montserrat. Déu! I que blanca que estava! Ell recordava a la noieta que només feia pocs dies lluïa una morenor que enamorava. I ara feia esgarrifar només mirar-la. Mai no havia vist una persona tant blanca i tant lassa. No era la seva la postura d'una persona dormint; era com si el seu cosset prim s'hagués aclofat en el matalàs i aquest la xuclés cap endins, i només deixés veure d'ella la cara esblanqueïda que traspuava serenor.
El pare de la nena el tenia agafat per l'espatlla i no es deien res. Tots dos es miraven la morta. Algú els apartà del costat del llit i de la mateixa manera que havia entrat, silenciosament, es tornà a trobar al carrer.
Caminava com un sonámbul cap a casa seva. Enrere havien quedat els plors de la Rosalia i el recolliment de les persones que acompanyaven la família. Es trobà altre cop a la cuina. La llesca del berenar encara l'esperava dins del plat. La mirà amb indiferència.
-"Ja ets aquí? Així has anat? Sense canviar-te la camisa?- l'increpà la seva mare.
Igual que moments abans es mirà la llesca de pa ara se la mirà a ella. Quina importància tenia la camisa davant la mort de la seva amiga?
Potser tenia raó l'àvia, "la vida ensenya". Però a qui ensenya? Si els grans, que han viscut més anys i per tant han tingut més temps per rebre coneixements, encara donen tanta importància a portar una camisa ben planxada, potser millor que continuï anant a l'escola... pensà mentre es tornava a enfilar al seu arbre per meditar sobre el que acabava de viure.
Per meditar, o per plorar com la Rosalia o com millor li vingués, que per això tenia el seu refugi particular ben amagat de tothom.
Maria Mercè Lleonart.
Etiquetes de comentaris:
"edat mitjana",
dones,
orenetes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)