Carta 40

Estimat Joaquim,

Per fi han arribat les orenetes a llur niu de cada any. Han arribat amb retard, com també la primavera, però ja hi son. Ja s'hi han instal·lat i sento les seves voleiadisses i aterrissades que tanta companyia fan. Ara fa pocs moments em sembla que n'acabo de salvar una. La meva veïna, la del pis de sota, m'ha vingut a demanar ajuda perquè per la xemeneia de la llar de foc n'hi ha entrat una a casa seva. Estava espantada! M'ha dit que tenia un ocell gros i negre que voltava per terra... Havia tancat la porta del menjador i esperava trobar algú que li solucionés el tràngol. Aquesta he sigut jo. Quan he entrat, no les tenia totes, perquè m'ha descrit l'ocell com si fos un esparver. He tirat cortines enlaire i he obert les finestres. Pobret! Intentava volar, però l'envergadura de les ales al topar amb el terra no el deixava aixecar-se. L'he agafat per una punta de la cua- la tenia forcada- i l'he llençat per la finestra. Ja no s'ha vist més.

-"Avui ja has fet una B.O.- em deia la veïna- No una no, dues! Perquè has salvat l'ocell i m'has salvat a mi, que no sabia pas com fer-m'ho!"- Doncs que hauria fet si s'hagués trobar amb una serp de metre dintre de la caseta de les eines del jardí? Això li va passar a la meva nora, i el meu net, entestat en tocar-la mentre ella la treia fora i la deixava al camp. (El net té vint mesos...) Un ocell és un ocell, però una serp de camp, encara que diguin que son inofensives, no estic tant segura de que jo hagués sabut agafar-la per la cua i llançar-la per la finestra! Val més no trobar-s'hi.

Els camps estan verds i gemats que donen gust de mirar, però ho paguem car: no para de ploure! Perdrem la fama de país assolellat, ara ja comencem a semblar nòrdics. Potser ens tornarem més estudiosos, que bona falta ens fa. No sortirem tant i això beneficiarà la cultura... Però és tant bonic un dia de sol! Però si no el veiem gaire, així en gaudirem més el dia que en faci. Serà com un esdeveniment: - Mira! -direm- Parem-nos a prendre el sol que això s'ha d'aprofitar!

Tu deus pensar, molt xerrar i m'has deixat més de tres setmanes sense cartes. He fet un viatge, un petit viatge pel nord d'Àfrica. Concretament he anat a Tunísia. Un dels països més avançats del Magrib. Moltes dones encara van amb el cap tapat, però això no els impedeix treballar en camps molt variats. Condueixen taxis, i van a l'oficina amb texans com qualsevol europea. Intenten tenir els carrers nets, però encara no se n'han sortit del tot. Es clar que aquí tampoc! Això ho vaig veure al nord, cap al sud, és més africà... començant perquè el terreny és molt desèrtic, moltes cabres i poca vegetació. Camells pasturant... Ai! No! Que els que tenen només un gep son dromedaris! Però és tant fàcil dir-ne camells!

Vam veure un llac immens que no era d'aigua sinó de sal. I feia miratges! Vam arribar al desert, no de dunes sinó de roques i com més sec i àrid era, va aparèixer una cascada i unes palmeres. El miracle dels oasi!

També ens van ensenyar uns habitatges troglodites, excavats a la muntanya... Bé, a casa nostra també n'hi han i sobre tot n'hi han hagut. El teu pare deu recordar que als marges del riu Ripoll van acollir als que venien del sud i de moment no disposaven de casa, i és feien una cova per començar ... Sortosament no en queda ni una. Ara tothom té el seu habitatge ben condicionat, amb totes les comoditats. Potser els més vells enyoraran la frescor que es gaudia dintre les seves parets a l'estiu... sense necessitat d'aire condicionat... però em penso que ningú no hi tornaria. Les entrades de les cases del "desert" estaven pintades de blanc i decorades indefectiblement amb "la ma de Fàtima" o bé amb un peix... Son amulets que allunyen els mals esperits. Vaig preguntar primer qui era Fàtima, em van dir que "la filla del profeta" i després què tenien en comú els dos dibuixos tant diferents... Doncs, el número cinc! El cinc creuen que els porta sort. Bé, cinc dits de la ma... però i el peix? Doncs la cua forcada dibuixa una V baixa, el número cinc dels romans.

Està bé sortir de casa de tant en tant. Veus paisatges diferents, coneixes nous costums... és clar que en pocs dies no pots descobrir-ho tot, però una petita idea si que te la fas. I serveix per escriure una carta no tan casolana.

Ui! I espera't que aquests vuit dies de Tunísia encara han de donar per més! Ja se sap, els viatges s'han d'amortitzar.

Una abraçada

Maria Mercè.