Carta 74

Volgut Joaquim,

mira quina carta més curiosa que he rebut: bé, no te la transcriuré tota, però sí que t'explicaré de què va.

El personatge que l'ha escrita comença preguntant si els seus cognoms em recorden algú... No, concretament no em recorden ningú però sí que el que fa pensar és que som uns cognoms molt sabadellencs. Es diu -o es firma- Ramon Comadran i Roca. Doncs resulta que els seus pares son de Sabadell, que es van exiliar a França i ell és nascut francès però viu a Anglaterra. Ha conegut la meva filla, que li ha explicat la nostra correspondència i ell demana prendre-hi part.

Que li he de dir? "Com més serem més riurem" diem a casa nostra. Una nova feina que m'ha arribat. És clar que aquest no voldrà que li parli de cinquanta anys enrere com el teu pare, sinó que deurà voler coses actuals... perquè del passat no en sap res.

La carta és molt educada i té la seva gràcia, i ampliar el cercle d'amistats sempre és interessant. Ja veurem...

Quins problemes se t'han girat aquests últims temps! A la vida, es passen temporades, en que tot va com una seda i de sobte tot se't capgira. Tant ben solucionat que ho teníeu amb la Dolores!

En la teva última carta estaves molt enigmàtic, deixaves anar una frase "en sudaca" que no la vaig entendre: -"A grandes males, grandes remedios". Que maquines per solucionar "els grandes males"? La frase és ben explícita, però el que no sé endevinar és quin serà el "gran remedio".

De la meva anada a Altafulla la setmana passada: van ensenyar-nos les restes de la vil·la romana dels Munts -perquè està dalt d'una muntanyeta. Hi havia mosaics -no els autèntics perquè els bons els guarden en un museu- però els que hi ha són molt ben copiats. Era immensa! Devia ser la casa d'un alt mandatari de la veïna Tarraco que li devia agradar més el camp que la ciutat. Tenia de tot! Ara, com una gran cosa, diem, "aquella torre té piscina!" Allà n'hi havien per donar i per vendre! Per atendre a molta gent, D'aigua calenta, d'aigua freda, de vapor... I estava tant ben situada que dominava una extens panorama, començant pel mar que el tenia molt a la vora. Els poderosos sempre han sabut triar-se els llocs millors.

Després vam visitar "La vila closa" amb el castell i el que resta de les muralles. És a la part més enlairada del poble, i una mica apartada de la platja. És clar, la van construir quan encara els pirates apareixien de tant en tant per les costes de casa nostra. Hi han cases del 1700 i del 1800 que fan molta patxoca i estan ben conservades. Són de l'època en que el comerç amb Amèrica va permetre exportar l'aiguardent que sabíem fabricar i l'oli que ens devia sobrar.

La guia que ens acompanyava va explicar una llegenda de bruixes. No la mateixa que jo els havia explicat durant el viatge, per sort! Anava d'uns ocellots negres que comandats per un bruixot -o pel mateix diable- volien enderrocar el campanar perquè el soroll de les campanes els posava nervioses. A picossades van anar fent caure pedres i el campanar ara encara es veu escapçat... però no van reeixir perquè el mossèn va sentir el brogit i es va posar a tocar les campanes demanant auxili. Tot el poble hi va acudir i a garrotades van fer fora aquells ocells. Ranquejant i mig volant van anar desapareixent. ¨L'endemà, la meitat de les dones del poble anaven cobertes de blaus i nafres com si les haguessin bastonejat.

Actualment s'ha donat el cas d'alguna família que s'ha comprat una casa per segona residència en un poble petit i tranquil i posa una demanda perquè deixin de tocar les campanes, perquè els molesten!

Bé, ja em tindràs al corrent de quina solució trobes als conflictes de casa teva.

Una abraçada ben forta

Maria Mercè.

Carta 73

Volgut Joaquim,

Per contrarestar una mica l'ambient que respiren les teves cartes, miraré d'explicar-te coses alegres que em passen a mi.

Per demà tinc programada una sortida cap a Tarragona. Primer ens pararem a Altafulla però al poble, no a la platja, i a la tarda anirem a Tarragona, al barri de Torreforta on hi ha el col·legi del Germans Maristes i allí, un Missioner que ha viscut molt temps a Madagascar, ens farà una xerrada sobre com celebren la Setmana Santa en aquell país. Pot ser molt interessant. Jo de Madagascar només n'he vist algun reportatge del National Geogràfic sobre la vida dels lèmurs. Aquella mena de micos que caminen amb la cua dreta i tenen aquells ulls tant
penetrants. Són àgils, ràpids, però a mi em resulten inquietants.

No sóc la responsable de l'excursió però si d'explicar tot el que sé de les bruixes d'Altafulla. Fa dues o tres cartes ja te la vaig transcriure aquesta llegenda. Ara em tocarà explicar-la de nou, però com que no serà al mateix grup de l'altra vegada, els semblarà nova. I com que jo quan explico mai ho faig amb les mateixes paraules...

Més notícies: avui han seleccionat un verset meu per posar a les felicitacions que enviem a les Senyores sòcies de la Unió de Mares, quan celebren el seu sant.

I la notícia "bomba": sembla que per Sant Jordi ja sortirà el meu nou llibre de llegendes. Aquesta vegada totes són del Ripollès. Tant l'editor com jo sabem que és molt mal moment per treure un llibre, car amb la crisi no es ven res, però, "qui no s'arrisca no pisca". El llibre serà molt ben presentat, com ara una edició de Bibliòfil. Jo no em mereixo tant, però l'editor li ha semblat bé de lluir-s'hi. Fins hi tot a la portada hi haurà una aquarel·la feta ex profés pel pintor Estrada-Vilarrasa que, alhora, és l'editor del llibre. A l'interior hi van dibuixos a ploma de diferents indrets on transcorren les llegendes; obra de l'excursionista-dibuixant Jordi Solà Franquesa. Ja us en faré arribar un exemplar. Dedicat! No cal dir-ho.

Encara no tens substituta de Dolores? Si visquéssiu aquí ja us en hauria buscat una. Amb l'atur que patim hi ha un gran mercat per escollir. De secretàries em penso que també però en això ja no hi entenc tant. Paciència! Ja te'n sortiràs, ja.

Desitjo que tot se us solucioni el millor possible i si tant malament ho veus, plega! Jubila't i vine a Catalunya. Canvia d'aires, que de vegades és molt bo.

Una abraçada,

Maria Mercè.