Estimat Joaquim,
Si fossis a Sabadell et convidaria a anar a prendre una tassa de xocolata desfeta amb melindros per sucar-hi. Són les set del vespre i tu no saps en aquesta hora, la temptació que representa pensar en una tassa de xocolata! A Sabadell hi ha tants llocs que la fan bona... i que tenen bones ensaïmades i bons croissants per sucar-hi... Oh! Em sembla que no podré resistir la temptació i plego la carta i després d'haver-me pres la xocolata ja la continuaré.
Ja està! Ja està fet! Ja he berenat. Era boníssima. I "barriga llena, a Dios alaba", ara fins i tot puc escriure millor. Com que amb els darrers anàlisis de sang han trobat que no tinc ni gota de colesterol, doncs, au! A posar-n'hi.
Ha passat la festa de la Candelera, - "que els ous van a carrera"- es veu que sí, que les gallines comencen de pondre més, deu ser perquè s'acosta sant Josep i tothom ha de fer crema. Per la Candelera el dia ja és una mica més llarg, les candeles o espelmes volen representar aquesta claror, aquest despertar... o bé ho feien per despertar la terra adormida pel fred de l'hivern. Son tradicions molt antigues que l'església ha fet seves i han arribat fins a nosaltres potser amb una altre significat. Deixem-ho córrer. Es una idea per si vols aprofundir-hi... no sé si ets amant d'esbrinar d'on vénen les tradicions. Jo reconec que no soc persona que vagi mai al fons de tot de les coses. Em resigno amb saber-les una mica i si algú pica i me'n explica més, estic molt contenta.
Per la Candelera es desmunten els pessebres. Ja és hora perquè amb les calefaccions la molsa està resseca i tot plegat ja no fa tant bonic com quan l'havies acabat de fer. Cal desar les figures... el caganer! Les roques i el suro que serveixen per fer les muntanyes... Les roques de casa meva sí que val la pena de desar-les, totes son fòssils! Hi ha cada cargol i cada petxina incrustada que fa goig de veure.
Per la Candelera el temps pot canviar. depèn de si plogui o no. "Si la candelera riu- (fa sol)- el fred és viu i si la Candelera plora- (plou)- el fred és fora. " Però tant si plora com si riu, el fred és viu!. Aquest any va fer un dia "mig i mig", matí assolellat i tarda plujosa. Molt ambigu. Per això avui fa un dia primaveral i anuncien tempestes per demà passat. El que sí hem tingut el cap de setmana passat va ser un temporal de vent com mai l'havíem patit. Mig Catalunya ha quedat amb els boscos destrossats. Una catàstrofe nacional a segons quins indrets. Els arbres queien sobre les línies elèctriques, amb el consegüent perill i manca de subministrament elèctric a moltíssimes poblacions.
Però deixem les desgràcies i parlem d'altres coses. Fas vacances, alguna vegada? I si les fa, no et tempta de venir a Catalunya? Es clar que Catalunya, poc o molt ja la coneixes... i hi han tants llocs al mon per visitar... Mira, jo he estat a Sud Amèrica més d'una vegada, i ara penso que no s'he m'havia ocorregut mai que et podia fer una visita! Llàstima, ara que et conec una mica més, aquest any no tinc pas previst d'anar tant lluny. Deu ser a causa de la crisi... L'any passat vaig fer el viatge més llarg de la meva vida, vaig anar a Nova Zelanda! Em sembla que estàvem a Chistchurch i algú va dir: -"Aquí sota hi ha Manresa!" com podia haver dir "aquí sota hi ha Sabadell!" No crec que fos tan precís.
Gràcies pels elogis que fas dels meus contes Si segueixes així no tindré més remei que anar te'n enviant. Avui en començo un altre.
Adéu,
Maria Mercè.
Una tarda ventosa
Has vist, Maria? Hi ha un cotxe parat al racó de cal Xec
I que té d'estrany?
Doncs que a dins hi ha una dona, una dona sola. L'he vist quan arribava, no anava massa de pressa, com si busqués algú. Jo em pensava que em preguntaria alguna cosa i ni tan sols m'ha mirat. No ha entrat al poble, ha fet maniobra al racó de cal Xec i ha deixat el cotxe encarat amunt a punt de sortir.
I què? Que no en veiem prou de cotxes al poble? Els diumenges no saps per on passar.
Si, però avui no és diumenge, ni dissabte, ni vacances... i ni tan sols fa un dia bo. Fa un fred que pela i un dia tan rúfol, que vaja, no dona gust de fer el turista! Mira si deu tenir fred la del cotxe que ni tan sols s'ha mogut de dintre. Deu esperar algú.
Apa! Ja malpenses! Ja t'imagines que la tia està al mig d'una aventura...
I si és així, què? No li surt pas massa bé. Ja fa mitja hora que s'espera i el seu paio no apareix. Mira! Ara surt del cotxe! Ondi! Fa goig! Fa goig, operó no és jove. Deu ser com ara nosaltres, només que més "cuidada". Deu haver arribat massa d'hora. Sembla que no sap on va... Ah! Doncs sí! Ara gira cap al cafè.
I les dues dones es fan una mica enreda just per poder dominar l'angle que els permeti veure com la forastera entra al cafè. A l'únic cafè-fonda que hi ha al poble. Malgrat que la tarda rufagosa no convidava gens a fer tertúlia al carrer, aquelles dones ni se n'adonaven
Ves, per on! Un poble tan quiet com el nostre i la gent el tria per escenari de les seves aventures. Aventures amoroses, es clar, perquè no crec que esperi algú per fer-hi un atracament. Ni per passar contraban...
Fuig, dona! Si això és un cul de sac! Aquí els delinqüents no tindrien escapatòria... Potser busca lloc per venir-hi a passar l'estiu.
I per això s'estaria mitja hora dins del cotxe a les afores del poble? No, aquesta ve per alguna altre cosa... que ja no recordes aquell escàndol que van organitzar aquella parella de Terrassa. que sempre es trobaven a la font de la Garsa? No, si d'aquestes coses en passen més de les que ens imaginem. Nosaltres sí que no en tenim d'aventures! Ens hem d'acontentar amb les que veiem a la tele. Perquè les nostres coses sempre son les mateixes: la casa, l'aviram, la sogra, cuidar els fills i estar per l'home!
I encara sort de tenir un bon home, que ni tu ni jo ens podem queixar... si no estan al camp estan a casa, i els diumenges al cafè... Potser aquesta no té home.
Potser és viuda o separada que també està molt de moda.
Escolta, perquè no anem a veure la Carmeta del cafè i li preguntem on va comprar els llençols que ens va dir tan bé de preu?
Mira que ets tafanera! Si ja la sabem l'adreça.
Es que tinc ganes de veure l'arribada que es faran quan en trobin amb el seu paio... Perquè s'hauran de trobar al cafè...
Anem-hi! De distraccions com aquesta no en passen pas cada dia.
- - - - - - - - -
Carta 26
Hola Joaquim,
Ahir em vaig atrevir a sortir d'excursió tot el dia amb un grup dels Amics de l'Art Romànic. Des d'abans de la meva operació de genoll que no ho havia pogut fer. No sé si ahir ho podia fer... però si no es prova no se sap! I, sí... no em vaig pas morir... al vespre em feia mal tota la cama, i avui encara una mica... però va ser interessant i millor que quedar-se a casa.
No vaig visitar una petita ermita que ja coneixia, no vaig visitar un refugi antiaeri construït al temps de la guerra, - que no coneixia, però que el caminet per arribar-hi em va semblar poc adequat a la meva pròtesi... Però malgrat aquestes mancances, les visites que vaig fer van ser profitoses.
Cada any pel mes de gener, que el dia solar és molt curt, aprofiten per visitar llocs d'interès que no siguin gaire allunyats de casa nostra, i així no es perden hores de llum en desplaçaments. Ahir, tot quedava a la rodalia. Vam començar per Polinyà,- el teu pare, si li fas memòria segur que ho recordara. Molt possible que durant la guerra hi hagués anat a peu, a veure si li venien patates- Perquè era una "excursió" força freqüent, visitar els pobles i les masies en recerca d'aliments que a la ciutat tant escassejaven. Jo ho havia sentit a explicar a la meva mare i al meu avi que més d'un cop s'hi havien arribat. I tornaven carregats i contents amb unes quantes patates... Ahir, res d'això. Gairebé no vaig veure masies, tot eren cases unifamiliars, torretes i pisos alts. Polinyà s'ha fet ,molt gran. Al seu voltant s'hi han instal·lat moltes fàbriques, molts Polígons industrials, i això l'ha fet créixer.
L'església continua al seu lloc, a la part alta de la població i continua mantenint la seva part romànica amb les pintures- no les originals, perquè estan al Museu Diocesà- però si amb unes que reprodueixen les autèntiques.
La segona església que vam visitar va ser la de Santa Perpètua de Mogoda. El poble ha crescut tant que l'església queda ofegada dins del casc antic. Però hi ha una bonica placeta al davant, amb quatre alzines SURERES!. Al Vallés no en veiem gaire d'alzines sureres... això a l'Empordà. Es una església que ha sofert moltes modificacions al llarg dels anys, segons les necessitats que ha tingut el poble. Si era un edifici de tres naus, l'hi han obert grans arcades a les parets per comoditat dels feligresos, - suposo- . Conserva una còpia d'un frontal d'altar del 1200, - avui al Museu Diocesà.-que explica el martiri de la santa. També en un lateral de l'església hi han les imatges de les Mares de Déu que corresponen a l'antiga parròquia de Santiga, que avui està en període de restauració.
De Santiga ja te'n vaig parlar no fa massa temps, però ahir em va fer gràcia veure la imatge que devia ser la que van trobar els nens a l'heura i que hi jugaven com si fos una nina... Està pintada de blau-cel i és tota arrodonida. També vaig veure la que presidia el portal de l'església. Mai havia vist una Mare de Déu representada tant corpulenta, semblava un bisbe! També hi tenien guardada la imatge de santa Priscil·la, advocada contra el mal de coll. Ahir, precisament, celebraven la seva festa i havien dit una missa i repartit panets beneïts entre la gent. Vam arribar-hi tard. Diuen que aquests panets, son miraculosos, si els guardes al calaix del pa, sempre n'hi haurà.
De Santa Perpètua a Santiga a veure les excavacions. Sembla que pels voltants hi havia hagut una vila romana i ara la busquen, a més d'una basílica paleo-cristiana. No s'hi podia ni entrar. Havien excavat com dos o tres metres avall i havien trobar restes d'una casa romana, també moltes sitges per guardar-hi cereals, i moltes en desús que quan no servien ho aprofitaven per llençar-hi les deixalles. Així és com es troben moltes restes de ceràmica domèstica. Tots els plats trencats hi anaven a parar.
De Santiga a Barberà. Amb els Amics del Romànic és així : "De oca a oca, i tiro porqué me toca". La Romànica de Santa Maria de Barberà sí que és una senyora església digna de visitar. A més de les pintures murals que s'hi conserven, tota ella és tan harmoniosa que no et canses de contemplar-la.
Em sembla que m'he excedit explicant -te el romànic, que a tu no se si t'interessa... Però com que vaig anar-hi ahir, ho tinc encara fresc... Ah! També em va agradar saber que Santiga, podria ser una reminiscència del parlar "salat" que es dona- o es donava -en segons quines contrades. Així, en contes de dir "L'Antiga" dirien "S'Antiga" , com Sant Llorenç Sa Vall i no "De la vall".
"Qui no te res per fer, el gat pentina, " deien abans, ara s'ha canviat, ara es diu: "qui no té res per fer EL XAT pentina."
Apa, adéu!
Maria Mercè.
P.D. Repassant el que he escrit, per mirar de corregir faltes, al veure tant subratllat el nom "alzina" m'he recordat d'un vers que vaig fer:
Voldria envellir
igual que l'alzina,
l'edat que ella té
ningú l'endevina.
Adéu...
Maria Mercè.
Ahir em vaig atrevir a sortir d'excursió tot el dia amb un grup dels Amics de l'Art Romànic. Des d'abans de la meva operació de genoll que no ho havia pogut fer. No sé si ahir ho podia fer... però si no es prova no se sap! I, sí... no em vaig pas morir... al vespre em feia mal tota la cama, i avui encara una mica... però va ser interessant i millor que quedar-se a casa.
No vaig visitar una petita ermita que ja coneixia, no vaig visitar un refugi antiaeri construït al temps de la guerra, - que no coneixia, però que el caminet per arribar-hi em va semblar poc adequat a la meva pròtesi... Però malgrat aquestes mancances, les visites que vaig fer van ser profitoses.
Cada any pel mes de gener, que el dia solar és molt curt, aprofiten per visitar llocs d'interès que no siguin gaire allunyats de casa nostra, i així no es perden hores de llum en desplaçaments. Ahir, tot quedava a la rodalia. Vam començar per Polinyà,- el teu pare, si li fas memòria segur que ho recordara. Molt possible que durant la guerra hi hagués anat a peu, a veure si li venien patates- Perquè era una "excursió" força freqüent, visitar els pobles i les masies en recerca d'aliments que a la ciutat tant escassejaven. Jo ho havia sentit a explicar a la meva mare i al meu avi que més d'un cop s'hi havien arribat. I tornaven carregats i contents amb unes quantes patates... Ahir, res d'això. Gairebé no vaig veure masies, tot eren cases unifamiliars, torretes i pisos alts. Polinyà s'ha fet ,molt gran. Al seu voltant s'hi han instal·lat moltes fàbriques, molts Polígons industrials, i això l'ha fet créixer.
L'església continua al seu lloc, a la part alta de la població i continua mantenint la seva part romànica amb les pintures- no les originals, perquè estan al Museu Diocesà- però si amb unes que reprodueixen les autèntiques.
La segona església que vam visitar va ser la de Santa Perpètua de Mogoda. El poble ha crescut tant que l'església queda ofegada dins del casc antic. Però hi ha una bonica placeta al davant, amb quatre alzines SURERES!. Al Vallés no en veiem gaire d'alzines sureres... això a l'Empordà. Es una església que ha sofert moltes modificacions al llarg dels anys, segons les necessitats que ha tingut el poble. Si era un edifici de tres naus, l'hi han obert grans arcades a les parets per comoditat dels feligresos, - suposo- . Conserva una còpia d'un frontal d'altar del 1200, - avui al Museu Diocesà.-que explica el martiri de la santa. També en un lateral de l'església hi han les imatges de les Mares de Déu que corresponen a l'antiga parròquia de Santiga, que avui està en període de restauració.
De Santiga ja te'n vaig parlar no fa massa temps, però ahir em va fer gràcia veure la imatge que devia ser la que van trobar els nens a l'heura i que hi jugaven com si fos una nina... Està pintada de blau-cel i és tota arrodonida. També vaig veure la que presidia el portal de l'església. Mai havia vist una Mare de Déu representada tant corpulenta, semblava un bisbe! També hi tenien guardada la imatge de santa Priscil·la, advocada contra el mal de coll. Ahir, precisament, celebraven la seva festa i havien dit una missa i repartit panets beneïts entre la gent. Vam arribar-hi tard. Diuen que aquests panets, son miraculosos, si els guardes al calaix del pa, sempre n'hi haurà.
De Santa Perpètua a Santiga a veure les excavacions. Sembla que pels voltants hi havia hagut una vila romana i ara la busquen, a més d'una basílica paleo-cristiana. No s'hi podia ni entrar. Havien excavat com dos o tres metres avall i havien trobar restes d'una casa romana, també moltes sitges per guardar-hi cereals, i moltes en desús que quan no servien ho aprofitaven per llençar-hi les deixalles. Així és com es troben moltes restes de ceràmica domèstica. Tots els plats trencats hi anaven a parar.
De Santiga a Barberà. Amb els Amics del Romànic és així : "De oca a oca, i tiro porqué me toca". La Romànica de Santa Maria de Barberà sí que és una senyora església digna de visitar. A més de les pintures murals que s'hi conserven, tota ella és tan harmoniosa que no et canses de contemplar-la.
Em sembla que m'he excedit explicant -te el romànic, que a tu no se si t'interessa... Però com que vaig anar-hi ahir, ho tinc encara fresc... Ah! També em va agradar saber que Santiga, podria ser una reminiscència del parlar "salat" que es dona- o es donava -en segons quines contrades. Així, en contes de dir "L'Antiga" dirien "S'Antiga" , com Sant Llorenç Sa Vall i no "De la vall".
"Qui no te res per fer, el gat pentina, " deien abans, ara s'ha canviat, ara es diu: "qui no té res per fer EL XAT pentina."
Apa, adéu!
Maria Mercè.
P.D. Repassant el que he escrit, per mirar de corregir faltes, al veure tant subratllat el nom "alzina" m'he recordat d'un vers que vaig fer:
Voldria envellir
igual que l'alzina,
l'edat que ella té
ningú l'endevina.
Adéu...
Maria Mercè.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)