Carta 16

Estimat Joaquim, et queixes perquè en la última carta et vaig deixar sense conte. Això m'agrada! Que els trobis a faltar. Doncs si has trobat a faltar el conte, prepara't que durant un temps trobaràs a faltar les cartes. M'han d'operar del genoll.

El meu fill diu que m'endugui l'ordinador a la clínica. Unes amigues que ja han passat per la mateixa experiència em diuen que no tindré ganes, ni humor, de fer res. Total que farem vacances de cartes i de contes. Quan tot s'hagi normalitzat, si vols, hi tornarem.

Fa temps que el genoll dret de vegades em fallava i sovint em feia força mal, no podia fer grans caminades, -ni petites- i aquest estiu el metge ja em va recomanar que fes molt exercici dintre de l'aigua, però a fora gens. Jo juraria que d'aigua, ni del mar ni de la piscina no me'n vaig empassar mai, però... en poc temps me'n van tenir de treure moltes vegades del genoll. No sé per on hi va entrar. Pels porus?

Ara està decidit que m'hauran de posar una pròtesi i hauré de fer bondat un quan temps.

Parlem una mica de la gent del nostre carrer i el teu pare estarà content. Segur que recordarà Cal Llauner. Era una electricista, però no sé perquè li deien el Llauner. Vivia cap al final gairebé tocant a la via del tren. Era solter i amb dues germanes també solteres, i entre els tres devien sumar cap a cent-seixanta-anys. Un dia que ens arreglava un llum de casa, ens va explicar que tenia una caseta en un poble prop de Terrassa i que hi anava tots els diumenges. Era el seu entreteniment. i "que allà hi tenia un entreteniment".

-"No! no hi tinc cap xicota, no! Canvio l'instal·lació elèctrica de l'església"... Però alguna cosa més hi devia fer, perquè al cap d'un temps es va casar amb una senyora que era d' aquell poble.

Aquelles dues germanes que es desvivien per cuidar el germà, se'ls hi va acabar la feina de cop! La nouvinguda va ser la mestressa de la casa i ho abastava tot. Una germana es dolia de no haver acceptat un pretendent que havia tingut... l'altre deia que si s'havia quedat soltera era perquè el seu "novio" se'n havia anat a fer fortuna i encara l'esperava... I es que anys enrere, quedar-se soltera no era el que més agradava a les noies. Ara... vés-els-hi al darrera a les solteres! Amb la llibertat que hi ha, més d'una casada les enveja.

Una vegada em van explicar que hi havia dues germanes que una s'havia casat i l'altre no. La soltera tenia una mica d'enveja de la casada i una àvia que tenien a casa, que ja perdia molt el cap, li deia a la casada:-" Dona... deixa-li una mica el teu home...quan éreu petites bé que li deixaves la nina..."

Va, desitjam que tot vagi bé i que aviat podem reprendre la nostra correspondència.

Una abraçada

Maria Mercè.

Carta 15

Hola Joaquim, avui començo amb una notícia trista: S'ha mort la Mercedes de ca la iaia. A tu com si et diguèssin Llúcia, ja m'ho penso, però diga-ho al teu pare i es molt possible que sàpiga de qui li parles. O millor no li diguis, la gent, quan son molt grans millor explical-s'hi coses alegres, prou que si estan en els seus cabals ja deuen pensar la fi que els espera.

La gent gran i la no tan gran. Jo per exemple, tinc tant assumida l'idea de la mort que no hi penso mai. Tinc els fills grans i molta feina feta, o sigui que la mort pot venir quan vulgui. Es clar que si tarda una mica, no em sabrà greu, perquè encara em sembla tenir moltes coses a fer... Una vegada, fa anys, vaig dir "quan em mori diran: S'ha mort la Maria Mercè! Quina Maria Mercè? Aquella que volia fer tantes coses i no va fer res!" Ui com es va enfadar la meva filla! -"Això penses de tu? Que ja has perdut la memòria? Pensa, pensa en lo molt que has fet! Quantes dones, quantes mares, no han fet ni la meitat que tu i segur que estan ben cofoies de la seva feina!" Res, que vaig tenir de disculpar-me i dir que tan sols era un rodolí.

Però en el fons era veritat, el meu subconscient pensava - i segueix pensant- que de totes les coses que m'hauria agradat fer, n'he fet ben poques... Per això penso que si la mort encara tarda , potser podré arranjar una mica el coeficient o el promitg de les meves accions.
En castellà dirien "A buena hora mangas verdes" , en català diem "El diumenge filaria, si en fós dia.". Bé, sigui com sigui haig d'anar fent tot el que pugui mentre pugui.

La Mercedes de ca la iaia, que li deia jo, era una cosina segona o tercera, molt bona persona, molt discreta,potser una mica apocada... no sortia gairebé mai de casa... Qué dic jo! Si tenia 90 anys, es clar que no sortia gaire de casa! De tant en tant l'anava a veure i estava molt contenta de la meva visita, però sempre acabava parlant del mateix: de la filla que se li va morir... Si, va ser una tragèdia. Jove, molt maca, simpàtica, marit i dos fills... Un bon marit! ... però va agafar una depressió i prenia "pastilletes.." Jo l'havia trobada moltes vegades a la pentinadora i sempre em deia,-"Ja em perdonaràs que no et digui res, aquesta nit he dormit poc i ara tinc molta son.! " La seva mare també es queixava de que quan hi anava els deia "deixeu-me dormir que aquesta nit he dormit poc". I una nit va dormir tant que ja no es va despertar.

La Mercedes era una persona que em podia haver explicat moltes coses de la família, i em sap greu no haver-la "expremuda" més, però fós que ja no tenia massa memòria o que la seva obsessió era la seva filla, mai em va explicar gran cosa dels seus pares ni dels avis. Sé que eren masovers d'una masia molt gran i una mica apartada del centre de la vila. La meva àvia Mercè m'explicava com la feia patir el seu germà - el pare de la Mercedes- quan anava a festejar i tornava entrada de fosc i tenia de passar per aquells descampats... Per compensar-li la caminada li feia una paelleta d'arròs, i el xicot, si ja venia feliç, es posava més feliç encara.

T'agrada la paella? Al meu poble hi ha per costum menjar-ne els dijous. Gairebé a tots els restaurants els dijous en fan i sempre tenen molt èxit. Abans, anys enrerra, els dilluns a les cases feien escudella i carn d'olla. Els dijous paella, - que abans en déiem arròs a la cassola- i era més caldós. Els diumenges canalons o macarrons. Els altres dies es menjava molt llegum , amb espinacs, bròquil, col-i-flor... Les mongetes del ganxet, que les del Vallès son les reines, eren i son, les que més agraden. També els cigrons- que a molts llocs en diuen "ciurons"- i sempre acompanyat amb un tall de cansalada fregida i el corresponent oli per amanir-ho. Ara està molt de moda la col i patata aixafada i passada per la paella amb una rosta de cansalada. Des que anar a la Cerdanya és lo més "in" o lo més "cool" , el trinxat, que en diuen "Trinxat de la Cerdanya" -que és el baietó del Bages- s'ha tornat un plat exquisit. Un menjar que sempre s'ha fet, i moltes vegades es feia per aprofitar les sobres de col i patata! Es passaven per la paella amb una mica de cansalada... i tothom content! Tot torna i de vegades la gent sembla que descobrim la sopa d'all!

Una vegada un rei anant de cacera es va perdre pel bosc i se li va fer de nit. Els nobles acompanyants estaven desesperats buscant-lo i tement-se el pitjor. Però al matí següent el van trobar molt xeret i molt content: Havia passat la nit en una cabana de llenyataires i li havien donat sopar i tot! Havia menjat del que menjaven ells. Quina cosa més exquisida! No n'havia menjat mai! Va fer-se explicar la recepta i va ordenar que a palau n'hi fèsin cada vespre. Només calia tenir pa sec, aigua, sal i oli i fer-ho bullir. Els cuiners de palau se n'i van enriure, Pobre rei! Havia descobert la sopa d'all!.

Però aquella nit en la cabana del bosc va descobrir una altre cosa. Va trobar una velleta que li va dir que ella cada vespre resava un parenostre per la salut del rei. El rei ,que no havia dit a ningú qui era, va estar molt content al veure que els seus súbdits se l'estimaven tant. Va preguntar a la velleta per què ho feia i la dona li contestà, fent un rodolí i tot: Va dir: -"Déu mantingui aquest senyor, per por d'altre de pitjor!".

Es com si digués "Val més un boig conegut que un savi per conèixer." encara que em sembla que estaria millor dir: "Val més un savi conegut que un boig per conèixer". Ai! Em sembla que m' he fet un embolic. Es que ja es tard i és hora d' anar a dormir.

Bona nit i fins a un altre dia.

Maria Mercè.

Carta 14

Hola Joaquim, l'altre dia et vaig deixar sense explicar-te la llegenda del Santuari del Coral. Coral és un nom ben bonic! Jo havia pensat posar-lo a la meva filla. Com que quan ella va néixer estàvem fent la Guia del Pirineu Oriental amb el meu marit, doncs freqüentàvem molt aquells indrets. També m'agradava el de Mireia, en record de Frederic Mistral i el premi Nobel que va guanyar... Però al pare volia el meu nom i la iaia Maria,la meva segona mare, també, Total que es diu Maria Mercè i li diem Cè. Eran temps que les dones joves no manaven gaire...

El Santuari del Coral està situat estratègicament en una petita vall, que el feia molt factible per la caça del porc senglar. L'acorralaven. El caçaven a l'acorralada. Que poc poètic! Tan com ho és el nom que porta ara.

En aquell paratge, explica la llegenda, que es van reunír una parella en que el noi estava desesperat perquè no volia anar a la guerra. La noia li deia que s'amagués, que ella li portaria menjar i que el bosc era prou atapeït, que seria difícil trobar-lo. Però el xicot estava obcecat, preferia mil vegades morir que anar a prendre part en un combat. Portava una grossa soga i estava disposat a penja-se. La noia resava, no podia treure-li del cap la idea. Tenir de presenciar la mort del seu estimat sense poder-hi fer res!... Però mentre feia els sinistres preparatius, al passar la corda per una branca, aquesta cedí i de dins del tronc en va sortir una imatge de la Verge. Quin miracle més oportú! No cal dir, la parella s'abraçà, s'abraçà tan fort i tan estreta fou l'abraçada que ja no es van separar mai més. I els moros que els mati un altre!

Ui! Aquesta locució que abans era tan corrent ara no la diguessis pas! Amb la quantitat de moros que tenim a casa nostra! Ara tots som amics, potser perquè tots ens necessitem. Jo mateixa tinc l'assistenta que em ve a netejar cada setmana, que és marroquina, i ens entenem molt bé. Es amable i servicial i molt neta i mol eixerida. L'hi vaig ensenyar de fer croquetes i ja no me n'he agut de preocupar més. Les fa molt bones. I quan sent que surto de la dutxa em prepara l'esmorzar! Mai ningú no m'ho havia fet, ni el marit!( No, precisament aquest, a la cuina no hi posava mai els peus.)

Ara ja puc explicar-te la meva segona sortida: vaig anar a Andorra. Abans quan algú deia que havia corregut molt mon i no era massa cert, la gent s'enreia dient que havia vist "La Seca, la Meca i la vall d'Andorra". La Seca i la Meca son dos turons que havien tingut castell i que es troben un a l'entrada de la Vall i l'altre cap al Poble d'Ordino. Total que sense fer un gran recorregut hom podia dir que havia vist La Seca, La Meca i la vall d' Andorra.

En àrab "seca" vol dir casa o lloc on es fabricava moneda. a Barcelona hi ha el carrer de la Seca. que du aquest nom perquè allà se n'hi havia fabricat. (Això ho he tret del folklorista Joan amades, que el que no sap ell no ho sap ningú.)

Andorra és un país ric i molt endreçat, hi ha flors per tot arreu, als carrers,als balcons, a les places... als petits jardins hi han escultures, (m' hi vaig fixar perquè anava amb una escultora i ens les feia mirar totes.)- a les baranes dels ponts... a tot arreu hi ha flors. Ara entenc perquè el Valira baixa tant enjogassat! Si està tan ben acompanyat, amb aquelles voreres tan florides!

Andorra, "l'atrafegada", aquest podria ser un bon sobrenom, però si deixes els seus carrers comercials i t'enfiles per les valls, veus un país completament diferent. Vaig tenir la sort de estar convidada a casa d'una amiga que es coneixia tots els racons i raconets d'aquelles muntanyes i en vam visitar molts i vam tenir un temps espléndit. Erem tres companyes i guardem molt bon record d'aquells dies.

D'Andorra critico els seus carreres plens de gent que es deleixen per compar... per comprar el que sigui, perquè encara queda la idea d'anys enrera de que allà tot era molt més barat, i ara, gairebé tot està al mateix preu que a Espanya, però la gent encara hi compra!

Despres d'Andorra me'n vaig anar al meu refugi de Castellterçol. Fresc i tranquil com cap altre. Potser una mica massa i tot... (No estic mai contenta!) Si un dia vens pel meu país ja t'hi portaré i tu jutjaràs.

Maria Mercè.