Carta 14



Hola Joaquim, l'altre dia et vaig deixar sense explicar-te la llegenda del Santuari del Coral. Coral és un nom ben bonic! Jo havia pensat posar-lo a la meva filla. Com que quan ella va néixer estàvem fent la Guia del Pirineu Oriental amb el meu marit, doncs freqüentàvem molt aquells indrets. També m'agradava el de Mireia, en record de Frederic Mistral i el premi Nobel que va guanyar... Però al pare volia el meu nom i la iaia Maria,la meva segona mare, també, Total que es diu Maria Mercè i li diem Cè. Eran temps que les dones joves no manaven gaire...

El Santuari del Coral està situat estratègicament en una petita vall, que el feia molt factible per la caça del porc senglar. L'acorralaven. El caçaven a l'acorralada. Que poc poètic! Tan com ho és el nom que porta ara.

En aquell paratge, explica la llegenda, que es van reunír una parella en que el noi estava desesperat perquè no volia anar a la guerra. La noia li deia que s'amagués, que ella li portaria menjar i que el bosc era prou atapeït, que seria difícil trobar-lo. Però el xicot estava obcecat, preferia mil vegades morir que anar a prendre part en un combat. Portava una grossa soga i estava disposat a penja-se. La noia resava, no podia treure-li del cap la idea. Tenir de presenciar la mort del seu estimat sense poder-hi fer res!... Però mentre feia els sinistres preparatius, al passar la corda per una branca, aquesta cedí i de dins del tronc en va sortir una imatge de la Verge. Quin miracle més oportú! No cal dir, la parella s'abraçà, s'abraçà tan fort i tan estreta fou l'abraçada que ja no es van separar mai més. I els moros que els mati un altre!

Ui! Aquesta locució que abans era tan corrent ara no la diguessis pas! Amb la quantitat de moros que tenim a casa nostra! Ara tots som amics, potser perquè tots ens necessitem. Jo mateixa tinc l'assistenta que em ve a netejar cada setmana, que és marroquina, i ens entenem molt bé. Es amable i servicial i molt neta i mol eixerida. L'hi vaig ensenyar de fer croquetes i ja no me n'he agut de preocupar més. Les fa molt bones. I quan sent que surto de la dutxa em prepara l'esmorzar! Mai ningú no m'ho havia fet, ni el marit!( No, precisament aquest, a la cuina no hi posava mai els peus.)

Ara ja puc explicar-te la meva segona sortida: vaig anar a Andorra. Abans quan algú deia que havia corregut molt mon i no era massa cert, la gent s'enreia dient que havia vist "La Seca, la Meca i la vall d'Andorra". La Seca i la Meca son dos turons que havien tingut castell i que es troben un a l'entrada de la Vall i l'altre cap al Poble d'Ordino. Total que sense fer un gran recorregut hom podia dir que havia vist La Seca, La Meca i la vall d' Andorra.

En àrab "seca" vol dir casa o lloc on es fabricava moneda. a Barcelona hi ha el carrer de la Seca. que du aquest nom perquè allà se n'hi havia fabricat. (Això ho he tret del folklorista Joan amades, que el que no sap ell no ho sap ningú.)

Andorra és un país ric i molt endreçat, hi ha flors per tot arreu, als carrers,als balcons, a les places... als petits jardins hi han escultures, (m' hi vaig fixar perquè anava amb una escultora i ens les feia mirar totes.)- a les baranes dels ponts... a tot arreu hi ha flors. Ara entenc perquè el Valira baixa tant enjogassat! Si està tan ben acompanyat, amb aquelles voreres tan florides!

Andorra, "l'atrafegada", aquest podria ser un bon sobrenom, però si deixes els seus carrers comercials i t'enfiles per les valls, veus un país completament diferent. Vaig tenir la sort de estar convidada a casa d'una amiga que es coneixia tots els racons i raconets d'aquelles muntanyes i en vam visitar molts i vam tenir un temps espléndit. Erem tres companyes i guardem molt bon record d'aquells dies.

D'Andorra critico els seus carreres plens de gent que es deleixen per compar... per comprar el que sigui, perquè encara queda la idea d'anys enrera de que allà tot era molt més barat, i ara, gairebé tot està al mateix preu que a Espanya, però la gent encara hi compra!

Despres d'Andorra me'n vaig anar al meu refugi de Castellterçol. Fresc i tranquil com cap altre. Potser una mica massa i tot... (No estic mai contenta!) Si un dia vens pel meu país ja t'hi portaré i tu jutjaràs.

Maria Mercè.