Carta 15

Hola Joaquim, avui començo amb una notícia trista: S'ha mort la Mercedes de ca la iaia. A tu com si et diguèssin Llúcia, ja m'ho penso, però diga-ho al teu pare i es molt possible que sàpiga de qui li parles. O millor no li diguis, la gent, quan son molt grans millor explical-s'hi coses alegres, prou que si estan en els seus cabals ja deuen pensar la fi que els espera.

La gent gran i la no tan gran. Jo per exemple, tinc tant assumida l'idea de la mort que no hi penso mai. Tinc els fills grans i molta feina feta, o sigui que la mort pot venir quan vulgui. Es clar que si tarda una mica, no em sabrà greu, perquè encara em sembla tenir moltes coses a fer... Una vegada, fa anys, vaig dir "quan em mori diran: S'ha mort la Maria Mercè! Quina Maria Mercè? Aquella que volia fer tantes coses i no va fer res!" Ui com es va enfadar la meva filla! -"Això penses de tu? Que ja has perdut la memòria? Pensa, pensa en lo molt que has fet! Quantes dones, quantes mares, no han fet ni la meitat que tu i segur que estan ben cofoies de la seva feina!" Res, que vaig tenir de disculpar-me i dir que tan sols era un rodolí.

Però en el fons era veritat, el meu subconscient pensava - i segueix pensant- que de totes les coses que m'hauria agradat fer, n'he fet ben poques... Per això penso que si la mort encara tarda , potser podré arranjar una mica el coeficient o el promitg de les meves accions.
En castellà dirien "A buena hora mangas verdes" , en català diem "El diumenge filaria, si en fós dia.". Bé, sigui com sigui haig d'anar fent tot el que pugui mentre pugui.

La Mercedes de ca la iaia, que li deia jo, era una cosina segona o tercera, molt bona persona, molt discreta,potser una mica apocada... no sortia gairebé mai de casa... Qué dic jo! Si tenia 90 anys, es clar que no sortia gaire de casa! De tant en tant l'anava a veure i estava molt contenta de la meva visita, però sempre acabava parlant del mateix: de la filla que se li va morir... Si, va ser una tragèdia. Jove, molt maca, simpàtica, marit i dos fills... Un bon marit! ... però va agafar una depressió i prenia "pastilletes.." Jo l'havia trobada moltes vegades a la pentinadora i sempre em deia,-"Ja em perdonaràs que no et digui res, aquesta nit he dormit poc i ara tinc molta son.! " La seva mare també es queixava de que quan hi anava els deia "deixeu-me dormir que aquesta nit he dormit poc". I una nit va dormir tant que ja no es va despertar.

La Mercedes era una persona que em podia haver explicat moltes coses de la família, i em sap greu no haver-la "expremuda" més, però fós que ja no tenia massa memòria o que la seva obsessió era la seva filla, mai em va explicar gran cosa dels seus pares ni dels avis. Sé que eren masovers d'una masia molt gran i una mica apartada del centre de la vila. La meva àvia Mercè m'explicava com la feia patir el seu germà - el pare de la Mercedes- quan anava a festejar i tornava entrada de fosc i tenia de passar per aquells descampats... Per compensar-li la caminada li feia una paelleta d'arròs, i el xicot, si ja venia feliç, es posava més feliç encara.

T'agrada la paella? Al meu poble hi ha per costum menjar-ne els dijous. Gairebé a tots els restaurants els dijous en fan i sempre tenen molt èxit. Abans, anys enrerra, els dilluns a les cases feien escudella i carn d'olla. Els dijous paella, - que abans en déiem arròs a la cassola- i era més caldós. Els diumenges canalons o macarrons. Els altres dies es menjava molt llegum , amb espinacs, bròquil, col-i-flor... Les mongetes del ganxet, que les del Vallès son les reines, eren i son, les que més agraden. També els cigrons- que a molts llocs en diuen "ciurons"- i sempre acompanyat amb un tall de cansalada fregida i el corresponent oli per amanir-ho. Ara està molt de moda la col i patata aixafada i passada per la paella amb una rosta de cansalada. Des que anar a la Cerdanya és lo més "in" o lo més "cool" , el trinxat, que en diuen "Trinxat de la Cerdanya" -que és el baietó del Bages- s'ha tornat un plat exquisit. Un menjar que sempre s'ha fet, i moltes vegades es feia per aprofitar les sobres de col i patata! Es passaven per la paella amb una mica de cansalada... i tothom content! Tot torna i de vegades la gent sembla que descobrim la sopa d'all!

Una vegada un rei anant de cacera es va perdre pel bosc i se li va fer de nit. Els nobles acompanyants estaven desesperats buscant-lo i tement-se el pitjor. Però al matí següent el van trobar molt xeret i molt content: Havia passat la nit en una cabana de llenyataires i li havien donat sopar i tot! Havia menjat del que menjaven ells. Quina cosa més exquisida! No n'havia menjat mai! Va fer-se explicar la recepta i va ordenar que a palau n'hi fèsin cada vespre. Només calia tenir pa sec, aigua, sal i oli i fer-ho bullir. Els cuiners de palau se n'i van enriure, Pobre rei! Havia descobert la sopa d'all!.

Però aquella nit en la cabana del bosc va descobrir una altre cosa. Va trobar una velleta que li va dir que ella cada vespre resava un parenostre per la salut del rei. El rei ,que no havia dit a ningú qui era, va estar molt content al veure que els seus súbdits se l'estimaven tant. Va preguntar a la velleta per què ho feia i la dona li contestà, fent un rodolí i tot: Va dir: -"Déu mantingui aquest senyor, per por d'altre de pitjor!".

Es com si digués "Val més un boig conegut que un savi per conèixer." encara que em sembla que estaria millor dir: "Val més un savi conegut que un boig per conèixer". Ai! Em sembla que m' he fet un embolic. Es que ja es tard i és hora d' anar a dormir.

Bona nit i fins a un altre dia.

Maria Mercè.