Hola Joaquim,
Ja ha arribat l'hivern! -(Sí, i sembla que s'hagin gelat les cartes, perquè no n'arriba ni una! deus pensar...) Sí, és veritat que fa dies que no t'escric. Hi ha sequera. Hi havia sequera però avui ha plogut. Ha plogut i ha nevat a gran part de Catalunya. I ja tenim els problemes com cada cop que neva. Carreteres tallades, trens que van amb retard, avions que no arriben... I les cartes tampoc.
Som a vigílies de Nadal, hi ha més feina que de costum, la gent -no sé perquè- però sembla que ho hagin de fer tot abans no sigui la festa! Sembla que s'acabi el món! Aquelles reunions d'amics i coneguts que s'han anat postergant, ara a tothom els entren les cuques! "Ens hem de veure! Ens hem de veure abans de Nadal!". Abans de Nadal... i què farem el mes de gener? Que és tan llarg i que un cop han passat els Reis sembla que no s'acabi mai?
No és veritat que no hi hagi festes pel gener... Ja veuràs com quan hi siguem t'explicaré de la festa de Sant Antoni Abat -popularment Sant Antoni dels Burros- i d'altres que n'aniran sortint. Però no avancem esdeveniments que encara he de parlar d'una festa passada que el teu pare deu recordar, perquè anys enrere, quan Sabadell era més tèxtil que ara, tenia molta ressonància. La festa de Santa Llúcia, la festa de les modistetes, de les cosidores de peces i de les cosidores en general i de gairebé tothom perquè Santa Llúcia és advocada de la vista i la vista és el do més preuat que els humans tenim. Potser no la valorem prou perquè la tenim, però... si un dia ens faltava....val més no pensar-hi. A Barcelona hi havia més tallers de confecció que aquí i per tant voltaven més colles de "modistetes" que anaven a visitar a Santa Llúcia a la Catedral i llavors es passejaven per la fira que aquell dia s'instal·la pels carrers del Barri Gòtic. La fira dels pessebres, de les figuretes, dels adornaments de la llar i que dura fins la vigília de Nadal.
Les modistes de Sabadell també feien festa i moltes aprofitaven per anar a Barcelona, com que era dia feiner tots els comerços eren oberts, al matí es feien compres i a la tarda anaven a teatre a veure alguna representació d'actualitat. Les cosidores de peces acostumaven a fer uns grans berenars, però no sé si feien festa de treballar.
Tornant amb Santa Llúcia advocada de la vista, ara recordo un costum que hi havia quan algú patia un "mussol". Avui dia no veig ningú que en tingui de mussols. I potser tu ni saps el que és un mussol. Tenir una infecció a la parpella, que s'hi faci un gra... d'això se'n diu tenir un mussol. És dolorós i desagradable, es fa una cara estranya... Potser ara hi ha més higiene que abans, el cas és que ara de mussols no se'n veuen. I saps com se'l curaven? Un sistema infal·lible, -deien- era trucar a una casa i al moment que t'obrien la porta, per tot Deu-vos-guard, s'havia de cridar: -"Aquí us el deixo!" i marxar corrent.
Quan érem joves, una de les distraccions preferides a l'estiu -si tenies la sort de passar-el en un poblet on s'estigués fresc, vull dir si tenies la sort del que en dèiem "anar a estiuejar"- doncs una de les distraccions era organitzar a la nit una cacera de mussols. De mussol ocell. No se'n caçava mai cap però es feia molta gatzara. A la tarda ja preparàvem una mena de reclams que sonàvem "tut-tuuut", i unes vergues untades amb vesc... perquè els mussols s'hi enganxessin... Havia de ser una nit de clar de lluna, perquè poguéssim veure'ns-hi per caminar pel bosc i arribar al lloc especial que s'havia triat per la cacera. No es podia fer soroll, ni parlar, ni riure! i quan s'és jove el que es fa més és riure! Jo no sé de cap cacera que hagués acabat amb un mussol caçat. Ara, se'n parlava molts dies.
Tu no ho sé, però el teu pare segur que hi havia anat a caçar mussols, veuràs com ho recorda.
Bé, ja he acabat dos jerseis, ja son a punt per regalar-els. Ara encara tinc pendent de fer-ne un altre, però aquest serà per Reis... o per la Candelera, que és pel febrer! Millor per la setmana dels Barbuts, a mig gener, que així anirà calent el que el rebi. Per a tu no te'n faré cap. No sé les mides... No sé si ets gras o prim, alt o baix... Ets tot un misteri! Igual que jo. No se'ns ha ocorregut mai d'enviar-nos cap foto, oi? A mi ja m'està bé així, sense saber gaire cosa.
Aquesta carta és per desitjar-vos un bon Nadal al teu pare i a tu i també a la Dolores que us cuida tan bé. Un bon Nadal i un bon Any (que dura més dies que no pas el Nadal).
Que tingueu unes bones festes!
Maria Mercè.
P.D. Penso que us puc enviar un verset com si fos el carter, o el repartidor de diaris desitjant-vos bones festes. A veure si rebo l'estrena, que ara en diem "aguinaldo"
Nadal no és un dia igual
dins el conjunt de tot l'any.
Nadal és més especial
i potser per unes hores
ens estimem tots els homes.
Més ai! Si només dura la treva
de Nadal a Sant Esteve!
Maria Mercè.
Carta 61
Estimat Joaquim,
Tens una paciència de sant! La deus haver exercitat cuidant al teu pare que perd la memòria i de retruc la practiques amb mi. Quan em dius que t'agraden les meves cartes, que et fan passar una bona estona, que les esperes... i que sé jo que més!... No saps el feliç que em fas i com m' esperones a seguir escrivint sense pensar gaire les coses que dic.
Estava preparant el conte curt que em vas demanar i he trobat un escrit del 1995, te'l envio. Ves quines coses pensava el 1995! Encara no estava sola i tu encara devies d'estar acompanyat...
"Perquè som tan poca cosa davant de l'Univers? Perquè ens deixen pensar tantes coses i tenir tants problemes? A qui es pot demanar comptes? Qui se'n riu dels nostres conflictes? Qui s'entreté amb les nostres tribulacions? Perquè? Hi haurà una eternitat que tindrà en compte el nostre comportament per donar-nos premi o càstig?
O bé hi ha algú interessat que pensa fer una novel·la dels nostres conflictes? Les nostres situacions les barreja i les transcriu per guanyar un premi important? No seria millor ésser uns cucs insignificants sense problemes vitals i no tenir d'esperar res, com tanta gent hi ha que espera?
Perquè patir tant? Podríem passar sense pena ni glòria i acabar-nos sense més... També hi ha qui passa sense pena ni glòria i s'acaba sense més... i la gent diu: -Pobre! Era una bona persona, no feia mal a ningú, no es ficava mai en res."- I jo pregunto, quina eternitat li espera -si és que hi ha eternitat- i per força n'hi ha d'haver. No és possible que vides tant diferents tinguin un destí comú, igual o semblant...
Però, perquè m'imagino que tot ha de quedar compensat, si la vida moltes vegades no és res més que un absurd, perquè entestar-me en que acabi lògicament, amb premis i càstigs? -
. . . . .
Això ho vaig escriure el mes de maig, en plena primavera. Era el temps en que ja cuidava el meu marit que estava com el teu pare.
Ara escric altres bajanades, i mentre tingui audiència seguiré escrivint. Quan diguis prou! Ja no te'n enviaré més.
Avui faig repòs, tinc el genoll inflat i el duc envoltat de gel per que se'm desinflami. Em penso que el cap de setmana passat vaig forçar-lo massa. Li vaig fer pujar i baixar moltes escales i "el meu mal no vol soroll", com diu la veu popular. No hi ha mal que per bé no vingui, he acabat un jersei i n'he començat un altre. Per Nadal faré content a més d'un. M'agrada fer mitja, és com quan era jove i anava una estona als telers que teníem a casa, a vigilar que no passés cap disbarat i que no s'acabés el fil de la llançadora... S'havia de canviar a temps. No em molestava el soroll, em podia abstreure, pensar en el que volgués i no tenia de parlar amb ningú, ni donar explicacions... Si m'estava a casa sempre hi havia alguna feina per fer que a voltes no m'agradava, i tenia de fer-la... en canvi davant d'un teler, figurava que de feina ja en feia i a sobre podia imaginar coses, i ningú ho trobava malament ni ningú m'imposava res.
Fer mitja és quelcom semblant. Poses música i vas fent... Pots escoltar o pensar i mentre, fas una feina que s'aprofita. Els meus jerseis tenen molt prestigi. Llàstima que siguin tan laboriosos, no es fan en un obrir i tancar d'ulls. (Anava a dir -"Com els ases els pets!"- però ja tornava a sortir una frase escatològica).
El teu pare li farà gràcia aquesta dita que era -i és- molt popular. A viva veu és pot dir, però en una carta no queda tant bé.
Et deixo, que els jerseis m'esperen i per Nadal han d'estar acabats.
Adéu.
Maria Mercè.
Carta 60
Benvolgut Joaquim,
Saps que és un astor? Jo sí perquè ho he buscat al diccionari, doncs no estava massa segura de saber-ho. Tot i que fa anys, molts anys, a la revista d'excursionisme que es deia CORDADA ja em van publicar una llegenda que portava per títol "El gorg de Perxa-Astor" . No recordo d'on l'havia treta ni qui me la va explicar. Es una llegenda "històrica" El que si que recordo és que abans d'escriure-la amb el meu marit vam anar a localitzar el paratge on havia tingut lloc la facècia. Pels voltants de Sant Celoni em sembla. Actualment de gorg ja no n'hi ha cap ni el terreny és entollat sinó sec i urbanitzat. Però en temps del Compte de Barcelona, Ramon Berenguer I, sembla que tot el voltant de la muntanya del Montseny era un bosc impenetrable, Be, potser no tant, però si molt frondós. Els Comptes i els nobles hi anaven a caçar.
Ramon Berenguer tenia un germà que es deia Berenguer Ramon i que entre els dos es repartien el govern de Catalunya. Manaven mig any cada un. Però mentre que pel Ramon Berenguer -que li deien Cap d'Estopa- això de manar mig any ja li semblava bé, al seu germà no. El seu germà no en tenia prou. Volia manar sempre! Hi havien desavinences i un dia anant de cacera, al trobar-se sols en un paratge molt emboscat, el germà envejós el va matar. Va aprofitar que per allí hi havia un gorg i va amagar el cadàver dintre les aigües d'aquell toll que devia ser profund.
Quan es van adonar de la desaparició del Compte no cal dir amb quin desfici el buscaren però no havia deixat cap rastre... I aquí entra en joc l'ocell. L'astor era el preferit d'en Cap d'Estopa. No li calien rastres per saber on era el seu amo. Va escollit un arbre ben alt al costat de l'aigua, s'aposentà dalt d'una branca i d' allí no se'n va moure fins que van descobrir el cadàver. I quan a la catedral de Girona van fer-li els funerals, l'astor només feia que donar voltes sobre el cap de l'assassí. Tothom ja sospitava del germà del mort, però l'ocell hi va ajudar molt.
I ara et diràs de què ve explicar-me aquesta llegenda al començament
d'una carta? Doncs perquè diumenge vaig anar a dinar a un poble que no coneixia ni l'havia sentit anomenar mai i es deia l'Astor. Un poble petit d'estructura medieval, amb carrers coberts de voltes i cases edificades a sobre. No en vaig veure ni una d'ensorrada. Totes estan refetes com si fossin noves de trinca. De pedra. Feia pensar en els pobles de la Cerdanya que s'han posat de moda i tots estan com si sortissin de la capsa... I també els de l' Empordà... Però era a la Catalunya de secà. Entre l'Anoia i la Segarra, prop de Calaf. Això sí, les cases totes tancades i moltes amb el cartell d' En Venda. No es veia ni una ànima, tret dels que estaven dinant a l'hostal, que devia ser tot el poble... i nosaltres que érem d'un altre.
Un altre poble curiós i refet últimament amb ganes d'atreure turistes, es Montfalcó Murallat. Un Restaurant, una casa de turisme rural i poca cosa més hi vam veure, potser perquè era "temporada baixa". Només al restaurant hi havia animació. També te els carrers coberts, estrets i costeruts seguint l'estructura de la muntanya on està edificat. Sembla que et traslladis per uns moments a uns quants cents anys endarrere. Quanta inseguretat hi devia haver que es tinguessin de protegir tant. I diem d'ara!
Veus? Hi surt la paraula "falcó". Ja diuen que quan sents una paraula rara o desconeguda o que no sigui habitual, no passen ni vint-i-quatre hores que la tornes a sentir. L'astor és un falcó, un rapinyaire que si assembla força. I en dos dies, dos falcons!
A l'Astor hi ha una església l'origen romànic però molt modificada. La portalada sembla que ho és però poca cosa més. De Montfalcó Murallat el més interessant és la seva situació de vila closa. Només hi ha una porta per poder-hi entrar. Potser t'hi portaré si algun dia vens, però tindràs tantes coses per veure que no sabràs quina escollir. No,no serà de les primeres de la llista, no.
Que va dir el teu pare sobre Olot? Recordava alguna cosa? Després em va saber greu haver-me esplaiat tant parlant del parlar d'allà. Però és que per tot el Gironès i pel Ripollès, s'usa molt la paraula cardar. En llenguatge vulgar, es clar. Diríem que si abans hi havia el parlar "salat" - Sa Tuna, S'Agaró. Sant Just Desvern - no dels verns! o Sant Joan Despí i no del pi... doncs com abans hi havia el parlar salat ara podríem dir que hi ha el parlar cardat. Hi han els "malparlats".
Em reclames que torni a afegir a les cartes un conte per entregues... Actualment tinc poc temps per escriure, però de totes maneres, si dius que el trobes a faltar, ja miraré de fer-ho. No hi ha com tenir demanda d'un article per tornar-ne a fabricar...
Res més, et deixo perquè m'ha sortit feina. Si vols conte l'he d'escriure.
Maria Mercè.
Carta 59
Benvolgut Joaquim,
Avui les dones de la Unió de Mares de Sabadell, que són les que han engendrat les Mares Caminadores - i actualment també les Àvies - a més d'haver engendrat els seus propis fills! (Mira si n'han fet de feina les dones!) Avui han celebrat que fa 25 anys que van començar de caminar.
Es troben un cop al mes i fan un recorregut per muntanya -ja t'ho he explicat altres vegades- caminen entre tres i quatre hores i després van a dinar a un restaurant, no fos cas que s'apriméssin...
Si quan vam començar fa 25 anys haguéssim caminat sempre en línia recta vés a saber on hauríem arribat. Però no, sempre hem fet el "Roda el món i torna al Born". Cada vegada que sortim tornem a casa. Però hem fet molts, molts quilòmetres i per paratges molt bonics. Avui hem mirat de recordar alguns dels llocs més emblemàtics que hem visitat al llarg d'aquests anys. En un fulletó hi hem posat fotografies de la primera sortida que vam fer, que va ser al Puigsacalm. -Des d'América aquest nom no et deu dir res, però és sonor, oi? I fa gràcia perquè utilitza el parlar "salat", fa servir la "s". Traduït seria més o menys puig de la calma o encalmat? Un "calm" em sembla que vol dir lloc enlairat, herbat i suau i aquest puig d'uns 1600 metres, no és massa agressiu, té pastura fins ben amunt, i en canvi és ben escarpat per l'altre costat, (Per l'altre vesant, dirien els manuals d'excursionisme.) És ben visible des de molts llocs , sobre tot és cim dominant del Cabrerès. (Para, para! deus dir, no m'atabalis amb tants noms!) Ho faig perquè t'hi vagis familiaritzant per si algun dia vens a Catalunya.
És a la Garrotxa, molt a prop d'Olot. Digues-li al teu pare: -"Si no plou a Olot, no plou enlloc". Potser recordarà que li deien "L'orinal de Catalunya" i que també és la població catalana que va donar molts pintors famosos que van crear l'escola olotina -Mayfren , Vaireda -tota una saga d'aquest cognom- una indústria d'imatges religioses, santi di guixi, que encara dura.
Dígues-li al teu pare també, que en aquella contrada utilitzen un verb que el fan servir per moltes coses... El verb "cardar". Per exemple, per dir m'has ben fotut, diuen m'has ben cardat! i també hi ha la dita, "qui no carda a Olot, no carda enlloc". Mira, tot això no ho hauria d'escriure una "dama" com jo, però si vull ser fidel al que es troba a Olot, i vull que el teu pare se'n recordi, no em queda cap més remei. El guió s' ho porta...
En el fulletó que hem repartit avui també m'hi han fet posar una llegenda de les moltes que he explicat al llarg dels anys. Una llegenda fa que recordis més els llocs on has estat i per això mirem d'incorporar-ne a les nostres excursions. N'han triat una que parla de les Dones d'Aigua. Bé, el que hi posa és:
"Explicar llegendes quan anem a caminar és una bona manera de fer que la gent recordi el que hem visitat. Quan passem per l'autopista en direcció a Girona i veiem el Turó de Montsoriu, recordarem que un dia hi vam pujar i que ens van dir que hi havia un tresor amagat. I que el seu nom ve perquè el compte de Barcelona anant de cacera es va separar tant dels la seva comitiva que es va perdre i va passar tota la nit sol dalt de la muntanya. Es va trobar molt sol... Molt "soliu"... i per això hi va fer aixecar un castell, per si tornava a passar.
Quan caminem pel costat d'un rierol d'aigües plàcides i tranquil·les i en un paratge emboscat, ens agradaria que ens sortís una Dona d'Aigua, d'aquelles que hi habiten. Però nosaltres hi anem a ple sol i les Dones d'Aigua surten a rentar la roba al punt de la mitja nit i no són massa amants de Mares Caminadores; més aviat s'enamoren de joves hereus, cepats i fornits... Com el que es va casar amb una d'aquestes.Era un ric hisendat de la muntanya del Montseny, i ella li posà per condició que no expliqués mai a ningú el seu origen, si no marxaria i no la veuria mai més.
Van passar uns anys en que el matrimoni va ser una bassa d'oli. Van tenir dues filletes i mai s'havia vist mare tan amorosa ni mestressa tant estalviadora. Fins que un dia, veient acostar-se una gran tamborinada, com que el seu home no hi era, ella manà als seus servents que seguessin tot el blat abans que la tempesta no el malmetés.
Quan el marit arribà -ara diríem: "li tirà la cavalleria per sobre"- "Tu no havies d'haver donat aquesta ordre! "Què saps tu del blat si ets una Dona d'Aigua!". Que va haver dit! Al moment li va desaparèixer la companya. No la va veure mai més, tal com ja li ho havia advertit. Només la veien les filles que cada dia el seu pare les trobava netes i polides i ben pentinades. La mare amorosa no les va deixar mai i com a penyora de la seva presència després de pentinar-les els hi feia un petó, li queia una llàgrima i aquella llàgrima es transformava en una perla."
Oi que val la pena d'anar a caminar i assabentar-se de llegendes tan boniques?.
Veus, ja en saps una altra!
Adéu,
Maria Mercè.
Carta 58
Benvolgut Joaquim,
Em dius que et va agradar aquell verset de l'Auró, estic contenta. Això m'animarà a enviar-te'n un altre. També anirà d'arbres. És temps de fulles mortes, és temps d'arbres de colors. Aviat serà temps d'arbres de Nadal. Ja se'n veuen per moltes botigues, com si Nadal fos demà mateix i encara falten dies. És clar que els que jo he vist no se'ls marciran! Són arbres de plàstic. Duren molts, molts anys, no tenen pas la gràcia d'una cosa viva, però és el que hi ha... I encara sort que molta gent es conforma amb un arbre de plàstic que si no, potser ens deixarien els boscos plomats! Tanta és la fal·lera de copiar als del Nord...
A casa nostra més que d'arbre, tenim la tradició del pessebre, és més entranyable, té més caliu, dura més dies, - fins a la Candelera- i dona molt de sí. És motiu de conversa, la molsa s'escampa, se'n va del seu lloc, cau per terra, embruta. Els bens que els havies posat drets no saps perquè apareixen tombats, com si dormissin. L'àngel que s'aguantava tant bé dalt de l'arbre, al costat de la cova, també te'l trobes fent la migdiada a sota les branques... Només "l'home que caga" segueix al seu lloc com si no acabés mai les ganes... i la rentadora, prop del riu de plata, no para mai de picar la roba... és la més treballadora. Els pastors, o estan embadalits davant de la cova o deixen cremar les sopes tot mirant l'àngel que els hi du la bona nova... Si, un pessebre dona molt de sí.
De totes maneres no critico l'arbre, a casa també posem una branca d'avet amb llumets de colors que s'encenen i s'apaguen. Fa bonic i dona vida.
Qui fa el pessebre a casa teva? La Dolores? O des que no hi ha la teva dona ni la teva mare us quedeu sense? No m'ho crec. El deus de fer tu. Al teu pare li deu agradar i tu segueixes la tradició. Bé, deixem-ho, és allò que diuen, "a casa dels altres no t'hi fiquis mai!".
Vaig anar d'excursió per terres del Bages. Aquest nom no et deu dir res, no crec que arribis a tant com per saber-te les comarques de Catalunya. Si et dic que vaig anar pels voltants de Manresa ja et sonarà més. Vam anar a visitar ermites romàniques de la serra de Castelltallat. Vaig anar amb els Amics del Romànic i és clar, aquesta és la seva feina! Donar a conèixer el romànic de casa nostra.
La serra de Castelltallat va patir un gran incendi fa cosa de quatre o cinc anys i més tard encara es va tornar a encendre el poc que quedava. Un cop sense arbres van descobrir més muralles del castell de Sant Mateu, ara, l'han netejat bé i poden ensenyar com eren les seves dependències. Amb una mica d'imaginació pots reconstruir la vida que s'hi feia a dins... A més t'expliquen una llegenda d'amor i de gelosia, d'un assassinat i d'un "aparegut" que ajuda al detectiu a descobrir el crim...
És gent emprenedora aquesta del Bages! S'han inventat una series de rutes que van d'una masia a una altra amb carros i "tartanes," Si en una s'hi dina, en l'altra s'hi dorm, i pels més intrèpids, fins es pot dormir i cuinar dintre del vehicle i fer la ruta més llarga. Talment com si anessin a descobrir l'oest americà. Uns cavalls molt valents ajuden a traslladar-te
La serra de Castelltallat és molt de secà, d'arbres de colors només se'n veien als costats de les rieres, -a muntanya, els roures sempre van una mica endarrerits,- però com que al començar t'he promès un vers, doncs ara te'l transcriuré. El vaig escriure a la Fageda d'en Jordà. No és el d'en Maragall, ho sento, és meu.
La Fageda d'En Jordà
té tots els colors del mon.
Primavera el verd més clar,
a l'estiu el verd profund
i quan arriba la tardor
es la paleta d'un pintor!
Quan entres dins la fageda
tens por de perdre't en ella.
Quan hi ets dins, t'hi sents tant bé
que oblides el mon sencer.
T'has perdut i t'has trobat,
t'has trobat a tu mateix.
Oblides que tens un cos.
Ets natura, ets esperit...
Et sents vibrar dins d'un arbre
o sents l'arbre dintre teu...
Sents els batecs de les fulles
com els batecs del teu cor.
I és tant gran la relació
entre tu i la natura
que la sensació perdura
i et deixa tot trasbalsat.
La relació amb un amant,
et deixaria semblant?
Poc t'ho pensaves que t'enviaria versos i tot,oi?
Adéu, fins a una altra.
Maria Mercè.
Carta 57
Estimat Joaquim,
"Carteta ve, carteta va, quina pila que n'hi ha!"
El dia que em diguis prou, jo pararé, perquè ja me l'estic tement, al teu pare li deu importar poc tot el que conto actualment; ja no parlo tant del seu carrer, ni del Sabadell que ell coneixia... No obstant en les teves cartes continues dient que cada dia n'hi has de llegir una, mal que sigui repetida! Per sort, això de perdre la memòria -i pel que em dius ell cada dia la perd més- també té els seus avantatges. El més pesat deu ser per tu, que ja te les deus saber de memòria. I el pitjor seria si em passés a mi! No et pensis, més d'una vegada quan introdueixo algun acudit, o comento alguna dita, ja començo de tenir els meus dubtes..."vols dir que això no t'ho he explicat, ja?" Si alguna vegada em passa, disculpa'm, no estarà fet amb mala intenció, total pots pensar, -"pobra, ja repapieja!"
Doncs no, no repapiejo! Encara estic bé. Ultimament he estat fent molt menjar per afavorir la família del meu fill -ja que la meva nora ha tingut problemes d'embaràs i ha tingut de fer repòs- i cada vegada m'han felicitat per tot el que els he cuinat. He estat contenta. En una carta et comentava a que a la meva cuina hi havia un bé de Déu d'olles i cassoles que ja no servien per res, -estan jo sola a casa no me'n calen tantes-. Doncs, mira! Han tornat a servir com als seus bons temps.
Les Àvies Caminadores han fet la seva sortida mensual i aquest cop han anat al Montseny. És temps de tardor i cal anar d'excursió als llocs on els arbres siguin els protagonistes. Aquells que perden les fulles ara canvien de color. S'ha d'anar majoritàriament on hi hagin fajos, - els roures ho fan més tard- i si no és a tanta alçada, a la vegetació de ribera també podrem trobar-hi un ric cromatisme. Es verns, els pollancres... tots agafen uns colors espectaculars. A tot arreu hi ha bellesa! Ara recordo un verset que vaig escriure sobre un auró solitari entre mig d'un alzinar.
Hi ha un auró dins l'alzinar
que a l'estiu no es fa notar,
i quan arriba la tardor
és la nota de color.
Tot ell de color vermell,
tothom el veu i l'admira.
Però les fulles duren poc,
El vent se les endú aviat
i es queda tot despullat...
Altre cop ningú no s'hi fixa
entremig de l'alzinar.
Paciència! Haurà d'esperar.
Però la tardor tornarà.
L'auró és el símbol del Canadà. És a la seva bandera. Una fulla, molt elegant i decorativa. Veus, el Canadà! Un país que no conec i que m'agradaria visitar. Quan era joveneta m'havia embadalit llegint novel·les del James Oliver Kurwood- em sembla que s'escriu així- . Devia estar-ne enamorat perquè el descrivia amb molt d'entusiasme, i també te'l feia estimar. Jo n'havia parlat molt i quan el meu germà hi va anat, em va dir que moltes vegades el seu paisatge era una mica monòton. És possible que jo l'hagués idealitzat.
On m'agradaria anar de viatge -dec estar millor del genoll perquè ja penso en viatges- a visitar alguns parcs Naturals dels Estat Units. Yosemite, no cal dir-ho! I el Gran Canyon del Colorado... Però n'hi han amb molta menys anomenada que també són preciosos. No està a prop de casa teva, oi que no? Per aprofitar i fer-vos una visita em caldria anar al desert d'Atacama? Bé. ja n'anirem parlant. De moment diumenge vaig anar al Parc Natural del Montnegre -Corredor, molt més a la vora i també molt bonic. Està farcit de pistes sorrenques que faciliten la pujada des de qualsevol dels quatre punts cardinals. La pujada amb vehicle, eh? perquè n'estava ple. Un cop dalt, la gent s'escampava pels boscos, no sé si buscaven bolets o només caminaven o prenien el sol. El bosc estava molt sec, només trobàvem "apagalluns" aquells bolets blancs en forma de paraigua, que feien la delícia del meu net, perquè es veien fàcilment i era com un trofeu cada un que en descobria.
Quan tornis d'Amèrica -si és que tornes algun dia- et faré una llista de tots els indrets de casa nostra que val la pena de visitar, i si no havies decidit quedar-te, potser t'ho faran replantejar.
Una forta abraçada
Maria Mercè.
Carta 56
Estimat Joaquim,
M'he passat el cap de setmana a casa del meu fill, la nora i el net! No te'n explicaré les gràcies perquè em cauria la bava i tacaria el paper tot i sent virtual. És molt eixerit i té una memòria que ho recorda tot. Fa unes frases més ben construïdes que les que fa la seva àvia. És un noiet alegre i content però només treu el geni quan li porten la contrària. I quin geni! Sort en tenim que li dura poc l'enrabiada i tot seguit es distreu en algun altre joc.
Bé, no en parlaré més del net però és una preciositat. Amb ell vam anar al bosc a veure si trobàvem bolets. Ni rastre! Ni de bons ni de dolents. El bosc estava molt sec. Sequíssim. Feia molt temps que no plovia i en canvi avui ha començat de fer-ho i en alguns llocs amb força intensitat. Ja demanen a la gent que tinguin precaució amb les rieres seques que de prompte baixen mullades i amb un bon cabal d'aigua.
Quan deixes la pista els caminets del bosc gairebé no es veuen. Estan plens de brossa, banques trencades... i alguna que altre llauna de beguda buida. El diumenge al matí, més que gaudir del cant dels ocells t'enfades amb el soroll que fan les Quads, aquesta mena de motos dobles que es posen per tot arreu. Des d'on estaven les vam veure arribar per una camí que deia "prohibit" però com que no hi havia cadenat els "senyors" hi van passar.
També hi havia caçadors. Els van veure quan ja recollien el gossos. Sort que ja marxaven perquè al bosc els caçadors son perillosos...
Estàvem a la muntanya del Montseny sobre La Garriga; vam parar-nos una estona a l'ermita de Sant Cristòfol de Monteugues. Tancada però ben conservada. Devia ser la parròquia dels dos o tres masos que hi ha per aquelles solituds. Anys enrere els seus aplecs devien ser molt concorreguts perquè te al davant una gran esplanada per ballar-hi sardanes i cabre-hi molta gent. Vam trobar-hi quatre excursionistes, i també hi vam trobar unes fruites que havien caigut dels arbres que ens van cridar molt l'atenció. Rodones, d'uns 10 o 12 cm. de diàmetre, pell una mica rugosa i de color groc-verdós. (Les que feia dies que ja havien caigut eren negres i arrugades) però el que ens va cridar més l'atenció era l'olor que desprenien! Una olor molt forta però agradable entre llimona i codony, ens va semblar. En vam recollir algunes per estudiar-les... No sabíem pas que eren!
Tenien tant poca polpa que no devien servir per fer-ne melmelada... El pinyol ho ocupava gairebé tot. Però i la olor? Segur que la gent del camp devien aprofitar aquelles boles per perfumar la roba dels armaris.
Però, per quelcom més devia servir aquell fruit tan aromàtic! Aquella olor... Em va recordar un refresc que preníem quan encara no hi havia la Coca-Cola i que era inofensiu... Xarop amb sifó! N'hi havia de grosella, i quedava la beguda vermella, de menta i quedava verda i de poncem, que era grogueta i molt suau... Aquella olor! Sí, alló tenia de ser el fruit d'un devia sortit el Xarop de Poncem! Vaig tornar a recórrer al llibre del Pius Font i Quer i si no ho vaig mirar malament, de l'escorça d'aquell arbre- que se'n diu poncemer,- en treien la substància per fer-ne el xarop. L'arbre es diu Ciro en castellà i explica que és de la família de les Rutiàcies -(També hi pertany el llimoner).
Vam arribar-nos fins al Coll de la Batalla, sembla que allà s'hi havia trobat una campana i que en aquell indret el gran Carlemany va derrotar als moros en un encontre que van tenir. La campana es va perdre, la batalla, per sort no.
De Sant Cristòfol de Monteugues la llegenda explica que era un home molt forçut i que tenia per ofici passar a coll i bé a la gent d'una banda a l'altre d'un riu no massa profund. Com si diguéssim feia de barca. Estava molt orgullós de la força que posseïa i sempre se'n vanagloriava. Un dia se li va presentar un xicotet demanant que el traspassés...-"Si es que podia..." Com es va posar el Cristòfol! Amb la de gent gran que havia passat i traspassat! No podria passar aquell marrec? Doncs no s' hi havia trobat mai. Va pujar-se'l a l'espatlla i quan van ser al mig del riu el pobre Cristòfol amb penes i treballs podia seguir... Tant pesava la criatura. De sobte ja no es va sentir tant segur, ja no era el més forçut del mon... que havia passat? Es mirà el vailet que se'l veia molt tranquil... i llavors al arribar a terra ferma li va explicar el que havia passat: -li va explicar qui era :"Tu fins ara només passaves persones, grasses,primes, de totes mides, però no havies portat mai a sobre el pes de tot el mon. Jo soc el Nen Jesús i sobre les meves espatlles també porto el pes de tots els homes." Després d'aquella experiència Cristòfol es va retirar a fer vida d'ermità, i ja no va voler servir cap més home després d'haver servit a Déu.
Penso que ara que als col·legis no deixaran fer representacions del Pessebre, ni cantar nadales, perquè els que no son de la religió catòlica no es sentin discriminats... Ara que proposen dir-ne "vacances d'hivern" on sempre se n'havien dit "vacances de Nadal", ara surto jo amb les llegendes de caire tant religiós!
Però crec que val la pena explicar tot el que ens van ensenyar. La gent com més coses sap, més té per triar el que li agrada. Com més coneixements tinguem més podrem destriar el gra de la palla.
Tornant al xarop amb sifó, si vols tenir més informació del que és el poncem, si ho busques al Wikipèdia ho trobaràs molt ben explicat.
El xarop amb sifó també era una beguda del temps del teu pare, segur que se'n recordarà. I recorda-li que de barrejar vi amb gasosa se'n deia "beure xampany de pobre". I també hi havia "el suau". que no sé que era... era, cafè amb llimona i aigua? Bé, ja m'ho aclariràs. Fins a una altre.
Maria Mercè.
M'he passat el cap de setmana a casa del meu fill, la nora i el net! No te'n explicaré les gràcies perquè em cauria la bava i tacaria el paper tot i sent virtual. És molt eixerit i té una memòria que ho recorda tot. Fa unes frases més ben construïdes que les que fa la seva àvia. És un noiet alegre i content però només treu el geni quan li porten la contrària. I quin geni! Sort en tenim que li dura poc l'enrabiada i tot seguit es distreu en algun altre joc.
Bé, no en parlaré més del net però és una preciositat. Amb ell vam anar al bosc a veure si trobàvem bolets. Ni rastre! Ni de bons ni de dolents. El bosc estava molt sec. Sequíssim. Feia molt temps que no plovia i en canvi avui ha començat de fer-ho i en alguns llocs amb força intensitat. Ja demanen a la gent que tinguin precaució amb les rieres seques que de prompte baixen mullades i amb un bon cabal d'aigua.
Quan deixes la pista els caminets del bosc gairebé no es veuen. Estan plens de brossa, banques trencades... i alguna que altre llauna de beguda buida. El diumenge al matí, més que gaudir del cant dels ocells t'enfades amb el soroll que fan les Quads, aquesta mena de motos dobles que es posen per tot arreu. Des d'on estaven les vam veure arribar per una camí que deia "prohibit" però com que no hi havia cadenat els "senyors" hi van passar.
També hi havia caçadors. Els van veure quan ja recollien el gossos. Sort que ja marxaven perquè al bosc els caçadors son perillosos...
Estàvem a la muntanya del Montseny sobre La Garriga; vam parar-nos una estona a l'ermita de Sant Cristòfol de Monteugues. Tancada però ben conservada. Devia ser la parròquia dels dos o tres masos que hi ha per aquelles solituds. Anys enrere els seus aplecs devien ser molt concorreguts perquè te al davant una gran esplanada per ballar-hi sardanes i cabre-hi molta gent. Vam trobar-hi quatre excursionistes, i també hi vam trobar unes fruites que havien caigut dels arbres que ens van cridar molt l'atenció. Rodones, d'uns 10 o 12 cm. de diàmetre, pell una mica rugosa i de color groc-verdós. (Les que feia dies que ja havien caigut eren negres i arrugades) però el que ens va cridar més l'atenció era l'olor que desprenien! Una olor molt forta però agradable entre llimona i codony, ens va semblar. En vam recollir algunes per estudiar-les... No sabíem pas que eren!
Tenien tant poca polpa que no devien servir per fer-ne melmelada... El pinyol ho ocupava gairebé tot. Però i la olor? Segur que la gent del camp devien aprofitar aquelles boles per perfumar la roba dels armaris.
Però, per quelcom més devia servir aquell fruit tan aromàtic! Aquella olor... Em va recordar un refresc que preníem quan encara no hi havia la Coca-Cola i que era inofensiu... Xarop amb sifó! N'hi havia de grosella, i quedava la beguda vermella, de menta i quedava verda i de poncem, que era grogueta i molt suau... Aquella olor! Sí, alló tenia de ser el fruit d'un devia sortit el Xarop de Poncem! Vaig tornar a recórrer al llibre del Pius Font i Quer i si no ho vaig mirar malament, de l'escorça d'aquell arbre- que se'n diu poncemer,- en treien la substància per fer-ne el xarop. L'arbre es diu Ciro en castellà i explica que és de la família de les Rutiàcies -(També hi pertany el llimoner).
Vam arribar-nos fins al Coll de la Batalla, sembla que allà s'hi havia trobat una campana i que en aquell indret el gran Carlemany va derrotar als moros en un encontre que van tenir. La campana es va perdre, la batalla, per sort no.
De Sant Cristòfol de Monteugues la llegenda explica que era un home molt forçut i que tenia per ofici passar a coll i bé a la gent d'una banda a l'altre d'un riu no massa profund. Com si diguéssim feia de barca. Estava molt orgullós de la força que posseïa i sempre se'n vanagloriava. Un dia se li va presentar un xicotet demanant que el traspassés...-"Si es que podia..." Com es va posar el Cristòfol! Amb la de gent gran que havia passat i traspassat! No podria passar aquell marrec? Doncs no s' hi havia trobat mai. Va pujar-se'l a l'espatlla i quan van ser al mig del riu el pobre Cristòfol amb penes i treballs podia seguir... Tant pesava la criatura. De sobte ja no es va sentir tant segur, ja no era el més forçut del mon... que havia passat? Es mirà el vailet que se'l veia molt tranquil... i llavors al arribar a terra ferma li va explicar el que havia passat: -li va explicar qui era :"Tu fins ara només passaves persones, grasses,primes, de totes mides, però no havies portat mai a sobre el pes de tot el mon. Jo soc el Nen Jesús i sobre les meves espatlles també porto el pes de tots els homes." Després d'aquella experiència Cristòfol es va retirar a fer vida d'ermità, i ja no va voler servir cap més home després d'haver servit a Déu.
Penso que ara que als col·legis no deixaran fer representacions del Pessebre, ni cantar nadales, perquè els que no son de la religió catòlica no es sentin discriminats... Ara que proposen dir-ne "vacances d'hivern" on sempre se n'havien dit "vacances de Nadal", ara surto jo amb les llegendes de caire tant religiós!
Però crec que val la pena explicar tot el que ens van ensenyar. La gent com més coses sap, més té per triar el que li agrada. Com més coneixements tinguem més podrem destriar el gra de la palla.
Tornant al xarop amb sifó, si vols tenir més informació del que és el poncem, si ho busques al Wikipèdia ho trobaràs molt ben explicat.
El xarop amb sifó també era una beguda del temps del teu pare, segur que se'n recordarà. I recorda-li que de barrejar vi amb gasosa se'n deia "beure xampany de pobre". I també hi havia "el suau". que no sé que era... era, cafè amb llimona i aigua? Bé, ja m'ho aclariràs. Fins a una altre.
Maria Mercè.
Carta 55
Volgut Joaquim,
Em sembla que no t'he explicat que vaig fer un petit viatge al Sur de França. Tres dies però van donar molt de si. Vam començar per Narbona, vam veure el mercat, la Catedral... Del mercat et puc dir que m'agrada més el de Sabadell, de la Catedral no, perquè Sant Félix, l'església més gran que tenim, tot i que és d'un neogòtic força reeixit, no toca vores a la catedral de Narbona ni a cap altre catedral. També anuncien molt la "Via Domícia" que es veu que tenia el mateix traçat que l'autopista actual, però de Via Domícia autèntica només en tenen uns pocs metres que van trobar en unes excavacions. Però té el Canal de Midi, molts arbres, carrers amples... és una bona ciutat. Vam anar a dinar a la vora del mar i com que feia un temps esplèndit vam poder gaudir de la costa Mediterrània.
A la tarda ja érem a Millau després de travessar el seu famós Viaducte, el més alt d'Europa, dissenyat per Norman Foster. No sé si a on estàs tu ha tingut gaire ressonància aquesta espectacular obra d'enginyeria... De veritat que n'és d'espectacular. Tant elegant! Tant esbelta! Els francesos en poden estar cofois. Escurça molt el camí cap al nord i té una bonica estampa la miris des d'on la miris. T'adjunto una foto que va fer un company del viatge, en Josep Jane.
A Millau, ja hi havia estat altres vegades perquè és camí obligat quan vas cap a l'Alvèrnia, El Carladés, totes aquestes contrades que encara tenen regust occità.Fa anys havia fet algunes sortides amb un grup que fomenta l'amistat Catalano-Occitana i fa el que pot per reviscolar la llengua d'Oc. Feina els hi dons! Ja gairebé no queda ningú que el parli. En alguns pobles hi ha "bressoles" i "calandretes" que son guarderies on els infants senten parlar la llengua dels seus rebesavis; i també algunes emissores de ràdio locals fan programes en occità unes hores a la setmana. Però vaja, de Millau ja tothom en diu "Milló".
Vam visitar un bosc encantat que ara el mostren als turistes. Es un "caos" de roques calcàries amb formes estranyes que la imaginació hi fa veure figures de coses conegudes. Hi ha un trenet que t'hi passeja si no tens temps de fer algun dels seus recorreguts a peu. En diuen Montpelier-le-Vieux, i segons expliquen van ser uns pastors d'aquesta població -que cau força lluny- que veient desdibuixat el maremàgnum de roques que sortia d'entre els arbres i els hi va semblar que eren les ruïnes d'una ciutat... potser la seva? No em va convèncer gaire l'explicació, però no cal amoïnar-s'hi.
Després vam anar baixant, baixant fins que vam arribar a costat del riu Tarn i les seves famoses Gorges. El poblet es deia Sainte Enemie i té una llegenda d'aquesta santa i el dimoni, que sempre estaven a mata-degolla.
El teu pare se'n deu recordar de quan es deia: -"Aquest parell sempre estan a mata-degolla!" per explicar d'alguns que sempre estaven barallant-se... Són frases fetes que encara perduren.
L'últim dia, després de visitar la població de Roquefort, que tot ella fa olor de formatge, van entrar al recinte medieval de La Covertoirade. Qui l'ha vist i qui el veu! Quinze anys enrere tot era una ruïna, avui està tot consolidat, les petites cases estan habitades i gairebé totes son botiguetes de productes artesanals. Per cert que unes amigues van comprar melmelada ... melmelada de "Gratte-cul"! I era del fruit que fa la rosa silvestre quan li han caigut les fulles- els pètals- queda com una ampolleta de color vermell que a dins hi ha uns pelets i allò és el que conté vitamines i és el que s'aprofita per fer-ne melmelada, però també allò és el que pica si es menja sense coure o si s' introdueix entre la camisa i la pell.
He buscat en un llibre gruixut de la meva filla, -"Plantes medicinals" (El Diascòrides renovado) de Pius Font i Quer, i si sí! És veritat. Del fruit de la rosa silvestre se'n diu "Grata-culs". I també "tapa-culs" perquè es veu que és astringent.
De tant en tant em surten unes cartes una mica escatològiques... ja m'ho perdonaràs, però son paraules que fa gràcia que no es perdin... El teu pare deu recordar que quan una criatura no parava mai quieta li deien ."Sembla el cul del Jaumet!"- O bé, -"Para, ja! Estàs fet un cul d'angúnies!" . I els anglesos tant educats no tenen inconvenient a escriure públicament "Cul-de-Sac" quan un carrer no té sortida...
Tant bonic que fan les roses silvestres -les roses de bardissa com diu la cançó-
i que s'acabin amb un nom tant poc poètic.
Tinc una parenta que es diu Silvestre com jo, i una vegada una mestra nova li va preguntar el seu nom i ella va dir: -"Rosa Silvestre". - Ai! Que poètic! i de cognom, com et dius? Quin desengany, se li va acabar la poesia, quan va sentir "Silvestre".
Bé, deixem-ho... Estic contenta perquè quan tardo una mica a escriure et queixes. Això és un bon senyal.
Apa, adéu!
Maria Mercè.
Carta 54
Estimat Joaquim,
Ahir vaig sortir amb les Àvies Caminadores. que és la branca més jove de les Mares Caminadores. Una vegada em sembla que ja t'ho vaig explicar: les Mares Caminadores van començar de caminar fa uns 25 anys, però com que les que vam començar llavors ara ja som àvies i en aquest temps se n'hi han anat afegint de noves i de més joves, i com que les antigues ja no caminem tant, per això és va formar el grup de "les Àvies Caminadores" i encara que sembli estrany és la branca més jove.
Vam anar a la comarca de l'Alt Penedès. Vam començar per visitar unes caves a San Sadurní d'Anoia - tot és fer cultura- Uf! Quan ens prenem una copa de cava tant alegrement no pensem mai - o no hi pensava jo- en la quantitat de feina que hi ha perquè surti aquell vi tant clar, tant escumós i amb aquell bon gust que ens agrada tant. D'ara endavant em sembla que hi pensaré.
No, segur que no, quan prenem cava celebrem algun esdeveniment i poc temps tenim per pensar en la seva elaboració. Estem contents, estem de festa i res de pensar en la gran indústria que s'hi amaga al darrere.
Vam prendre cava, només faltaria!- ens van obsequiar molt bé però no podíem beure gaire perquè havíem de caminar. La caminada no va ser llarga, era la primera de la temporada i ens agafava a moltes desentrenades. Vam veure vinyes, vinyes i més vinyes! Començaven d'estar pansides i sense els raïms, però encara no tenien aquells tons ocres i daurats de la tardor. Encara feia calor. Aquest estiu sembla que es va allargant, no ens vol deixar. Després ens queixarem del fred i ahir ens queixàvem de la calor.
Vam travessar el riu Anoia per unes passeres de pedra molt ben clavades al llit del riu, sort! perquè a gual no hauríem pogut pas. Portava força aigua i es veia molt clara. Després del riu venia pujada... més vinyes i més sol a l'esquena però després vam entrar en un bosc i més d'una va començar a descobrir bolets. Però no ens hi vam aturar; eren pinetells, d'aquells que porten una esponja al darrera i no son d'una gran qualitat. però dins del bosc s'agraïa l'ombra i semblava que no fes tanta pujada. Un cop dalt a la carena ja passava airet. Tornava a haver-hi vinyes, aquestes, però encara els hi quedaven alguns gotims de raïm i totes ens hi vam llençar.
Que si és picapoll... no que és panselet... tot hom hi deia la seva, però una de més eixerida ens va fer notar que al deixar el bosc havia vist un cartellet que deia "Regió del garnatxa". Ni picapoll ni panselet, garnatxa!
Anys enrere hi havia un conte que se'n deia "El rei del nas vermell" i semblava una propaganda dels diferents vins que es troben a casa nostra. I al anomenar-los hi afegia un qualificatiu. El conte em sembla que amava d'un rei que li agradava molt el vi i que va prometre casar la seva filla amb qui li dugués el de millor qualitat.
Hi sortia el moscatell, -que fa caure de clatell, deia. El del priorat, -"aquest sí que m'ha agradat". El garnatxa- aquest sí que m'emborratxa! i em sembla que finalment va guanyar el que li va portar el de Sant Sadurní, -"aquest sí que és de tots el millor vi!".
Quan érem petits, i d'això si que se'n deurà recordar el teu pare, era costum fer una enredada als nanos: se'ls començava explicant un conte i quan els tenies més atents resultava ser una enganyifa. Feia: -"Una vegada era un rei, que tenia el nas vermell, i bevia de bota en bota, sens deixar-ne ni una gota... bevia de bota en bota...(pausa) i (perdó, he?) Merda per qui s'ho escolta! Tu que t'ho has escoltat a la boca se t'ha c...! Totes les criatures cuitaven a tapar-se les orelles i proclamaven que no ho havien escoltat. No se'ls podia fer gaire vegades perquè la mainada té molt bona memòria i quan es començava amb el "rei del nas vermell" ja tots es tapaven les orelles. Llavors era el moment d'explicar un altre argument però amb un rei que també tenia el nas vermell... i posar-hi l'enredada quan menys s'ho esperaven.
Quina carta més poc seriosa, oi? Mira, en aquest mon hi ha d'haver de tot.
Adéu.
Maria Mercè.
Carta 53
Estimat Joaquim,
Com que em dius que et va agradar la meva descripció de Cervera, m'animo a explicar-te'n més coses.
Em faltava parlar del carrer de les Bruixes. Em va decebre una mica... Ja sé que de les bruixes no cal esperar-ne un carrer net i polit, si elles sempre ens les han pintat deixades, despentinades i brutes, però... és molt "tronat" com diríem a Sabadell. És un carrer entre dues muralles i que el van cobrir per aprofitar-ne la part superior. Un passadís ample... Ens van explicar que li venia el nom perquè al ser fosc, servia per fer basarda a les criatures que no es volien acabar les sopes. -"Mira que t'enviaré al carrer de les bruixes!" deien les mares.
Ara serveix de reclam turístic i cada final d'estiu s'hi organitza un "akelarre" multitudinari.
Em ve a la memòria una estratagema que feien servir les mares de la població d'Alpens quan les seves criatures no acabàvem mai de sopar... No era un càstig sinó un premi. Els hi deien :-"Si t'afanyes força anirem fins al collet i veurem els llums de Sora!". Sora es un petit poblet que fins fa poc no va tenir llum elèctric, o sigui que de lluminàries res. Però devia servir... servia per donar un petit tomb abans de portar la criatura al llit i és clar, com que no es veia res cap al cantó de Sora, la mare deia: -" Veus? Has tardat tant que a Sora ja dormen!"-
Tornant a Cervera, tenen muralles molt ben refetes i a trossos autèntiques. Al davant, i ben visible des de la carretera hi ha el monument a Catalunya que va fer l'esculptor Josep Maria Subirachs. Són quatre columnes, una de dreta i les altres inclinades cap a la primera. Pot tenir diverses interpretacions, - o jo em vaig deixar perdre les que ens devia dir la guia- però a mi em va semblar que podia representar les quatre províncies de Catalunya. Barcelona, la que està dreta i les altres que miren d'assemblar-s'hi.
No, no deu ser la interpretació correcta... Ara recordo el que va dir la guia: -"A Catalunya hi queda molt per redreçar."
Com a final de festa, vam visitar l'església romànica del segle XI dita Sant Pere el Gros. Li escau el nom perquè és molt gran.Té la particularitat de ser rodona, que ben poques se'n troben. Un cop a dins, al haver-hi uns nínxols semicirculars a les parets no et dona tant la sensació d'estar dins d' un espai arrodonit. A més hi ha tant poca claror! Només una finestreta llarga i estreta. (Els entesos ens van dir que era de doble esqueixada, ja ho entens, oi? que al mig és la part més estreta i que s'aixampla tant cap a fora com cap a dins de l'església.) Els murs, les parets, son tan gruixuts que permeten que hi hagi una escala al mig i que puja a la teulada. També té un absis que trenca la regularitat de la planta.
(Si continuo sortint amb els Amics del Romànic t'hauràs d'empassar cada tabarra arquitectònica d'una persona que és neòfita en el gènere!... )
Aquest cap de setmana no vaig fer cap mena de turisme, vaig anar a Castellterçol que per mi és molt conegut. Encara que qualsevol dia te'l puc descriure... El fet de que per a mi ho sigui no vol dir que per tu també.
Però hi havia una afluència de "turistes boletaires" que als hostals i restaurants hi feien cua per dinar-hi! Podien ser boletaires frustrats o bé boletaires cansats perquè l'anar a buscar bolets cansa molt! Amb l'alegria que et dona el fet de trobar-ne algun no t'adones que vas caminant i ajupint-te, enfilant-te i despenjant-te... però et retorna l' infantesa... més d'una vegada et trobes anant de quatre grapes com quan eres nano.
Avui de conte te'n poso un que parla de bolets...
Adéu.
Maria Mercè.
AFICIONS
Quan s'acabava la temporada de pesca començava la dels bolets. Ho tenia ben combinat l'Enric, tots els caps de setmana els tenia ocupats. I entremig encara hi cabia el futbol! Com que durant la setmana no tenia hores lliures era just que els dissabtes i els diumenges es busqués el seu esbarjo. Els fills s'havien fet grans, els nets, pocs i no massa a la vora: l'Enric no tenia ningú que li portés la contra.
Tenia la dona, es clar... però la dona ja hi estava acostumada als horaris del seu home. Si es tractava de pescar, mitja nit fora de casa, si havien d'anar als bolets, sortien de matinada; si havia d'anar al futbol... bé, al futbol hi anava sol, a la dona no li agradava. Es clar que tampoc no li agradava pescar i s'havia de quedar mitja nit sola a l'apartament de la platja mentre ell es feia a la mar amb la barca i els companys. La dona no era cap problema per a ell, sempre la tenia a punt per tot el que calgués fer. Si hi havia hagut bona pesca, doncs vinga netejar peix! Si els bolets eren terrosos, més estona per pulir-els. Però això sí! Ell ja es cuidava de fer la propaganda als amics que la seva dona sabia conservar-los tant bé i per demostrar-ho es mostrava generós i en regalava uns quants pots.
Però en aquest mon no hi ha mal ni bé que cent anys duri, i encara que les afeccions de l'Enric lluny d'acabar-se semblava que amb el temps augmentaven, no passava el mateix amb la disponibilitat de la seva muller. Aquesta seguia tant amable com sempre, però, es clar, tant i tant la deixava sola que ella, al seu torn, també es va buscar aficions. Primer van ser les amigues, esposes d'altres pescadors que per no passar les nits soles, es reunien i jugaven al dòmino. Un joc ben innocent. Però s'hi van anar afeccionant i com que se'ls hi donava bé van decidir inscriure's a un campionat local. I ves per on! El van guanyar. Ai caram, quines dones! A tothom li va fer molta gràcia perquè no havia passat mai.
Els marits també van celebrar molt que tinguessin unes mullers tan espavilades.
-"Això es mereix un sopar! - van dir tot seguit. -I més ara que hem obtingut tant bona pesca! Ja tenim el plat a punt!- deien tot mostrant els exemplars.
Però llurs esposes no hi van estar d'acord. Elles sabien d'un restaurant que feien les cuixes de xai com ningú al mon, i després d'haver guanyat el campionat, bé que es mereixien que els hi fessin el sopar...
Del campionat local van passar al comarcal. No sempre quedaven campiones però hi feien un bon paper. I s'ho passaven molt bé. A tot arreu eren molt ben ateses i aviat no van ser soles, moltes altres van seguir el seu exemple.
La temporada de pesca pels marits també va ser bona, però se'ls hi presentà un problema, com que llurs mullers també havien perdut la nit, l'endemà al matí, no hi havia ningú disposat a netejar mabres.
I vingué l'època dels bolets. Calia llevar-se d'hora cada dissabte i ser els primers al bosc i tornar d'hora els diumenges per poder veure el partit. Però les dones dels boletaires que "tant bé" jugaven al dòmino, s'havien afeccionat a escoltar música mentre s'entrenaven. I no una música qualsevol, no, música clàssica, òpera... i també els feia il·lusió anar a escoltar concerts en viu i anar a veure òperes quan en feien... Quin dilema! Caldria arribar a un acord. Les dones ho tingueren aviat decidit: No calia pas que es sacrifiqués ningú. Ells podrien seguir amb les seves afeccions i elles anirien a concerts. Res més senzill.
Però de bolets els marits cada cop en collien menys, perquè si al arribar a casa no hi havia ningú per netejar-los...Les dones arribaven tan pimpollades, tant mudes, tant cansades... que anar de festa també cansa, cansa tant que a voltes elles, per no haver de fer sopar, prenien quelcom a la sortida de l'espectacle per no haver de preparar res a casa. També els seus homes sovint feien la parada al bar per acabar de comentar el partit... i quan arribaven a casa gairebé ja no tenien gana. Doncs era comprensible que a elles els hi passes el mateix.
. . . . . . .
Ara torna a començar la temporada de pesca. Al poble costaner on té l'apartament l'Enric i també els seus companys, sembla que hi hauran novetats. Al local recreatiu - normalment anomenat "casino"- s'han fet uns nous estatuts: les dones no podran prendre part en campionats de dòmino. En compensació es crearà un premi a la que s'empesqui una mostra nova de punta al coixí.
Maria Mercè.
Carta 52
Estimat Joaquim,
ahir vaig fer turisme per Catalunya. És una bona experiència. Hi ha molts llocs, moltíssims, que no conec. Tot i que segons el meu germà, quan em vol sorprendre amb alguna sortida que han fet en algun lloc poc habitual, sempre es queda amb un pam de nas per què jo ja hi havia estat.
Per ahir no, ahir per mi va ser una primícia. Amb els Amics del Romànic van anar a visitar la ciutat de Cervera. Sempre l'havia vist passant per la carretera, enfilada a un turonet, però no sospitava que fos tant gran ni que tingués tanta història. La noia-guia que ens la va ensenyar se la devia estimar molt, perquè ho explicava tot tant bé i amb tant d'entusiasme que te'l contagiava.
Potser cap a les terres de Ponent no hi tinc massa tirada d'anar-hi, i d'aquella terra tant seca, no n'havia sabut veure-li mai l'encant, i si el busques, el té. Té un ajuntament que molts pobles el voldrien. En diuen La Paeria, igual que a Lleida, i segons la guia vol dir lloc de pau. I de l'alcalde en diuen - el Paer- que vol dir vol dir home de pau. -(Si ho és o no... n'hi deu haver hagut de tots com a tot arreu.) Està situada en una plaça porticada i molt, molt gran. Té tres balconades que semblen sostingudes per mènsules. Unes figures molt curioses que amb l'esquena aguanten els balcons i elles miren a terra. Com que en aquesta plaça antigament s'hi celebrava el mercat i la fira, doncs les figures representen les virtuts que han de tenir els comerciants, - ull viu per detectar els clients, amabilitat per fer-los sentir còmodes, paciència per saber-los esperar... I ha representada més d'una raça, ja que en temps medievals la gent ja viatjava i ja sigui per esclavitud o per simple servei o per comerç tothom ja necessitava de tothom. També hi han representats els perills de les aglomeracions, -igual que avui- hi han els lladres que miren de fer el seu negoci mentre els altres també en fan. I la justícia detenint-los...i la presó. Es molt didàctic.
Cervera va tenir universitat en el 1718. Quan Felip V è va fer tancar les cinc universitats catalanes després de l'11 de Setembre del 1714, a Cervera se'n va obrir una. Diuen que va ser una ciutat molt lleial al rei... però la llegenda n'explica la fundació d'una altre manera. Conten que van voler fer valdre la seva adhesió i van anar a Madrid a demanar ajuda per la seva ciutat que havia quedat molt malmesa i el rei els hi va dir que demanessin el que volguessin i ells van demanar "Un port de mar".
Davant d' aquesta petició el rei va pensar que el que més falta els feia als de Cervera era tenir més coneixements , de geografia i de tot! I els hi va fer la Universitat.
Ahir, però, la guia ens va donar una altre versió del que demanaven els cerverins. Sí que volien un port... perquè ells sabien que les ciutats que tenien port de mar rebien molts diners dels negocis que allà s'hi feien i ells els que volien eren els diners! Per exemple, que els hi haguessin traspassat una part del que rebia el port de Salou... però el rei o no els va entendre o es va fer l'orni. I pensant-se que eren rucs els hi va fer una Universitat.
Hi ha una acudit que parla de dos amics que un diu a l'altre: -"M'agradaria tenir els diners per comprar un elefant."- "Un elefant? I què en faries d'un elefant?" - "-No! L'elefant no el vull pas, jo només voldria tenir els diners..."-
Oi que serveix fer turisme casolà? Perquè el d'ahir va ser ben domèstic. Cervera està a pocs quilòmetres si ho comparem amb els que se'n van al Carib i que si no traspassen "el charco" sembla que ja no vagin enlloc.
I encara, si no et canso, la visita de Cervera donaria per un parell de cartes més! Pensa que vam baixar de l'autocar a les deu del matí i no vam parar fins a les dues que van anar a dinar.
Un altre dia et parlaré del seu famós "Carrer de les bruixes" i del monument a Catalunya fet per l'esculptor Subiracs.
Per avui ja n'hi ha prou. No sé si al teu pare en sabia alguna cosa de Cervera... Segurament l'anècdota de la Universitat.
Una abraçada, i fins a una altra.
Maria Mercè.
El Suicidi
Era un dia ventós de finals d'octubre. L'aire gelat presagiava l'hivern que ja s'acostava; i encara sort que la pluja, malgrat els núvols negres que ja l'anunciaven, no feia acta de presència, perquè si hagués plogut, els paraigües haurien servit de ben poca cosa amb les ràfegues de vent tant fortes que ho feien voleiar tot.
Les darreres fulles seques es desprenien dels arbres i totes s'arremolinaven als portals de les cases d'aquell carrer mig desert. Fulles i bosses de plàstic que no és un material tan noble com el primer que he anomenat. I entre el garbuix empolsinat sobresortien uns fulls de paper blanc, que es veien escrits. D'un blanc immaculat; o almenys això era el que semblava enmig d'aquella pila tan poc aprofitable. Cridava tant l'atenció que no vaig poder per menys d'ajupir-me a collir-lo. Estaven escrits amb una lletra menuda i semblaven formar part d'una carta.Deia així:
-"He passat per davant del cementiri, prop d'on abans deien que hi enterraven els que morien sense sagraments i també dels que s'havien llevat la vida. A la meva família no es té gaire costum anar a visitar els morts, ni per Tots Sants. Potser per aquest motiu no he tingut massa informació en aquest aspecte. Potser avui ja no s'estila fer aquesta discriminació... Però abans, l'església es veu que els hi tenia molta mania a aquestes persones. Tota la vida ens havien posat la por al cos, ens deien que els que es llevaven la vida, no podien gaudir del repòs etern, quan la majoria dels que es suïciden ho fan perquè en aquesta vida no troben repòs i pensen que en l'altra l'aconseguiran.
El problema de suicidar-se jo el veig en la inseguretat de la vida. M'explicaré: la vida no és estable sinó canviant, i el que avui veiem d'una manera passat un temps ho veiem d'una altre; per això no es poden prendre solucions tan dràstiques com el suïcidi, perquè després, un cop consumat ja no et pots fer enrere! I el que en un moment donat ho veiem molt negre, el més probable és que al cap d'un temps ho veiem més gris i potser rosat, o de color verd que és un bon color... Color d'esperança diuen que és el verd. Un color que tindríem de posar sempre a les nostres vides, o en la nostra indumentària. -"Porti una peça verda vora del cor i sempre li somriurà l'amor!"- Podria ser un bon eslògan i un espavilat fabricant se'n podria aprofitar per fer unes bagatel·les que tothom compraria, convençut de la seva eficàcia. La gent vol ser enganyada. I els que promourien l'engany no tindrien cap remordiment perquè ho haurien fet a fi de bé, amb bona intenció..."
Vaig acabar de llegir i vaig deixar els fulls on els havia trobats. Potser podrien beneficiar a algú que es trobés molt desesperat... La manera tant ingènua de veure els problemes qui sap si faria somriure al més desenganyat.
Maria Mercè.
ahir vaig fer turisme per Catalunya. És una bona experiència. Hi ha molts llocs, moltíssims, que no conec. Tot i que segons el meu germà, quan em vol sorprendre amb alguna sortida que han fet en algun lloc poc habitual, sempre es queda amb un pam de nas per què jo ja hi havia estat.
Per ahir no, ahir per mi va ser una primícia. Amb els Amics del Romànic van anar a visitar la ciutat de Cervera. Sempre l'havia vist passant per la carretera, enfilada a un turonet, però no sospitava que fos tant gran ni que tingués tanta història. La noia-guia que ens la va ensenyar se la devia estimar molt, perquè ho explicava tot tant bé i amb tant d'entusiasme que te'l contagiava.
Potser cap a les terres de Ponent no hi tinc massa tirada d'anar-hi, i d'aquella terra tant seca, no n'havia sabut veure-li mai l'encant, i si el busques, el té. Té un ajuntament que molts pobles el voldrien. En diuen La Paeria, igual que a Lleida, i segons la guia vol dir lloc de pau. I de l'alcalde en diuen - el Paer- que vol dir vol dir home de pau. -(Si ho és o no... n'hi deu haver hagut de tots com a tot arreu.) Està situada en una plaça porticada i molt, molt gran. Té tres balconades que semblen sostingudes per mènsules. Unes figures molt curioses que amb l'esquena aguanten els balcons i elles miren a terra. Com que en aquesta plaça antigament s'hi celebrava el mercat i la fira, doncs les figures representen les virtuts que han de tenir els comerciants, - ull viu per detectar els clients, amabilitat per fer-los sentir còmodes, paciència per saber-los esperar... I ha representada més d'una raça, ja que en temps medievals la gent ja viatjava i ja sigui per esclavitud o per simple servei o per comerç tothom ja necessitava de tothom. També hi han representats els perills de les aglomeracions, -igual que avui- hi han els lladres que miren de fer el seu negoci mentre els altres també en fan. I la justícia detenint-los...i la presó. Es molt didàctic.
Cervera va tenir universitat en el 1718. Quan Felip V è va fer tancar les cinc universitats catalanes després de l'11 de Setembre del 1714, a Cervera se'n va obrir una. Diuen que va ser una ciutat molt lleial al rei... però la llegenda n'explica la fundació d'una altre manera. Conten que van voler fer valdre la seva adhesió i van anar a Madrid a demanar ajuda per la seva ciutat que havia quedat molt malmesa i el rei els hi va dir que demanessin el que volguessin i ells van demanar "Un port de mar".
Davant d' aquesta petició el rei va pensar que el que més falta els feia als de Cervera era tenir més coneixements , de geografia i de tot! I els hi va fer la Universitat.
Ahir, però, la guia ens va donar una altre versió del que demanaven els cerverins. Sí que volien un port... perquè ells sabien que les ciutats que tenien port de mar rebien molts diners dels negocis que allà s'hi feien i ells els que volien eren els diners! Per exemple, que els hi haguessin traspassat una part del que rebia el port de Salou... però el rei o no els va entendre o es va fer l'orni. I pensant-se que eren rucs els hi va fer una Universitat.
Hi ha una acudit que parla de dos amics que un diu a l'altre: -"M'agradaria tenir els diners per comprar un elefant."- "Un elefant? I què en faries d'un elefant?" - "-No! L'elefant no el vull pas, jo només voldria tenir els diners..."-
Oi que serveix fer turisme casolà? Perquè el d'ahir va ser ben domèstic. Cervera està a pocs quilòmetres si ho comparem amb els que se'n van al Carib i que si no traspassen "el charco" sembla que ja no vagin enlloc.
I encara, si no et canso, la visita de Cervera donaria per un parell de cartes més! Pensa que vam baixar de l'autocar a les deu del matí i no vam parar fins a les dues que van anar a dinar.
Un altre dia et parlaré del seu famós "Carrer de les bruixes" i del monument a Catalunya fet per l'esculptor Subiracs.
Per avui ja n'hi ha prou. No sé si al teu pare en sabia alguna cosa de Cervera... Segurament l'anècdota de la Universitat.
Una abraçada, i fins a una altra.
Maria Mercè.
El Suicidi
Era un dia ventós de finals d'octubre. L'aire gelat presagiava l'hivern que ja s'acostava; i encara sort que la pluja, malgrat els núvols negres que ja l'anunciaven, no feia acta de presència, perquè si hagués plogut, els paraigües haurien servit de ben poca cosa amb les ràfegues de vent tant fortes que ho feien voleiar tot.
Les darreres fulles seques es desprenien dels arbres i totes s'arremolinaven als portals de les cases d'aquell carrer mig desert. Fulles i bosses de plàstic que no és un material tan noble com el primer que he anomenat. I entre el garbuix empolsinat sobresortien uns fulls de paper blanc, que es veien escrits. D'un blanc immaculat; o almenys això era el que semblava enmig d'aquella pila tan poc aprofitable. Cridava tant l'atenció que no vaig poder per menys d'ajupir-me a collir-lo. Estaven escrits amb una lletra menuda i semblaven formar part d'una carta.Deia així:
-"He passat per davant del cementiri, prop d'on abans deien que hi enterraven els que morien sense sagraments i també dels que s'havien llevat la vida. A la meva família no es té gaire costum anar a visitar els morts, ni per Tots Sants. Potser per aquest motiu no he tingut massa informació en aquest aspecte. Potser avui ja no s'estila fer aquesta discriminació... Però abans, l'església es veu que els hi tenia molta mania a aquestes persones. Tota la vida ens havien posat la por al cos, ens deien que els que es llevaven la vida, no podien gaudir del repòs etern, quan la majoria dels que es suïciden ho fan perquè en aquesta vida no troben repòs i pensen que en l'altra l'aconseguiran.
El problema de suicidar-se jo el veig en la inseguretat de la vida. M'explicaré: la vida no és estable sinó canviant, i el que avui veiem d'una manera passat un temps ho veiem d'una altre; per això no es poden prendre solucions tan dràstiques com el suïcidi, perquè després, un cop consumat ja no et pots fer enrere! I el que en un moment donat ho veiem molt negre, el més probable és que al cap d'un temps ho veiem més gris i potser rosat, o de color verd que és un bon color... Color d'esperança diuen que és el verd. Un color que tindríem de posar sempre a les nostres vides, o en la nostra indumentària. -"Porti una peça verda vora del cor i sempre li somriurà l'amor!"- Podria ser un bon eslògan i un espavilat fabricant se'n podria aprofitar per fer unes bagatel·les que tothom compraria, convençut de la seva eficàcia. La gent vol ser enganyada. I els que promourien l'engany no tindrien cap remordiment perquè ho haurien fet a fi de bé, amb bona intenció..."
Vaig acabar de llegir i vaig deixar els fulls on els havia trobats. Potser podrien beneficiar a algú que es trobés molt desesperat... La manera tant ingènua de veure els problemes qui sap si faria somriure al més desenganyat.
Maria Mercè.
Carta 51
Hola Joaquim!
Soc la Maria Mercè, no sé si encara et recordaràs de mi... sóc la que t'escric cartes perquè les llegeixis al teu pare i tingueu motius per parlar de les coses que ell mig recorda i tu n'hi vas fent memòria.
Es que fa tants dies que no t'escric que m' ha semblat oportú recordar-te qui sóc. Es broma. He tornat a fer vacances. Això d'estar jubilada dona per molt! Han estat unes mini-vacances però molt ben aprofitades. He anat a Escòcia. A Edinburg,-una mica de passada perquè ja ho coneixia d'una altre vegada. He fet estada a Dundee, una vall més al nord d'Edinburg, Amb un riu amplíssim que de tan ample resulta que ja és un estuari abans d'arribar al mar. Vull dir a l'oceà! I té marees, hi ha hores que s'estreny, vull dir que perd aigua, o no sé on la posa, però et deixa veure tot els que té a sota. I no és tan bonic com quan està amagat. Es fangós. Les algues son d'un marró fosc... No entenc com ens fan la propaganda de lo beneficioses que son les algues, i que les tindríem de menjar... Bé, tret de quan hi ha marea baixa, el riu és preciós. Hi ha dos ponts llarguíssims que el creuen, un per cotxes i l'altre per trens.
A la seva riba hi tenen ancorat un vaixell del segle passat que es diu Discovery. Va ser el que va arriar al Pol Nord per primera vegada. El van construir a Dundee perquè ja tenien fama de ser els millors constructors de barcos per pescar balenes, i aquest encara tenia de viatjar més lluny i resistir més!
Aquesta població sempre s'ha sabut espavilar segons les èpoques que els ha tocat viure. Quan se'ls va acabar el poder pescar balenes, van dedicar-se a l' indústria del jute. Una fibra vegetal que els venia de la Índia. Encara conserven moltes xemeneies amb els edificis de les fàbriques al seu costat. Recorda Sabadell. El Sabadell del teu pare... Digues-li que encara en queden moltes de xemeneies. No treuen fum però fan bonic. Les de Dundee tampoc. Quan se'ls va acabar la bicoca de la l'Índia, es va acabar el jute. Llavors algú li va semblar un bon negoci importar taronges de Sevilla, però els espanyols en van enviar tantes que el mercat no donava abast a consumir-les. Sort que l'esposa del negociant, que de petita ja feia melmelades de totes les fruites que arreplegava, li va dir al seu marit: Cap problema! I van començar un nou negoci, el de les confitures. Ara és una gran indústria.
Els meus fills em van passejar per tot Escòcia. Es verd, molt verd i té uns arbres altíssims. I uns prats de pastura que no s'acaben mai. Amb unes vaques autòctones que tenen unes banyes en forma de lira i un floc de cabells - un serrell- que mig els tapen els ulls. Son d'un marró-vermellós i els menuts fan cara d'enfadats. (Per no dir de mala llet.)
El Ness, el monstre més famós, no es va deixar veure. Prou vaig mirar una bona estona el llac tal com feia tothom... però no hi va haver sort. També al llac de Banyoles n'hi tenim un de drac, no! que és femella! (No sé si algú ho ha pogut confirmar, però li diuen la Draga. ) No entenc perquè no en fem més propaganda. Potser perquè va ser un drac de bona fe i es va deixar atrapar. Mira el Ness! Gairebé ningú no l'ha vist i tothom en parla i la nostra Draga, després que la van capturar, ja no se n'ha parlat més.
La Draga del Llac de Banyoles deuria ser com ara el Drac de Sant Llorenç del Munt, de petitet inofensiu i quan va ser gran un destraler. Al revés del de La Mola que vivia a la cova que porta el seu nom, aquesta s'amagava dintre de l'aigua o molt a la vora d'ella. Només sortia quan tenia gana i era massa sovint pel gust dels que vivien a prop de Banyoles. Primer amb un pollastre ja quedava tipa, després ja en va necessitar dos, més tard un garrí, més tard un xai i després una vaca. Quan es va cruspí un pastor i va tastar la carn humana ja no va voler res més. Llavors va començar la lluita. Sempre ens han explicat que els dracs són difícils de matar. Son astuts, saben lluitar, doncs si a més era una "Draga" devia tenir molts recursos per fer anar els homes de corcoll.
No se'n sortien. La ferien, es refeia i tornava a començar. Si a les males no vencien ho varen provar a les bones... Van recórrer a un sant baró que presidia la diòcesi de la comarca del Llac. (No sé si en aquells temps Banyoles ja era comarca? De fet era una vella aspiració.) Van recórrer a Sant Mer, que gairebé tot sol i cantant uns salms molt dolços es va anar apropant a la fera i aquesta va sortir del cau i talment una ovella va anar seguit al Pastor... Sant Mer es va treure l'estola que portava al coll i la va posar al coll de la fera i així, tots dos com bons companyons, van entrar a Banyoles. La gent cridava Miracle! Miracle! i tothom estava content.
Tothom? Potser la Draga no tant perquè la van tancar en una gàbia que tenien preparada i tot el poble va desfilar davant d'ella, i els que se'ls havia cruspit una ovella o bé el marit... no li devien pas fer carícies!
Vés per on d'Escòcia ens anem anat a casa nostra. "Roda el mon i torna al Born". El teu pare deu recordar-la aquesta frase. A veure si un dia se la fa seva i ve a fer-me una visita! El portaré a passejar tal com els meus fills em van portar aquests dies. Anava a dir :"no em van deixar tocar de peus a terra!" però no és veritat, perquè em van fer caminar molt; primer muntanya amunt, després al costat d'un riu, més tard al costat d'un llac... Bé, per molts anys ho puguem fer.
Quan vaig estar a Escòcia vam tenir un temps esplèndid tot i que la setmana abans no havia parat de ploure i en canvi a Sabadell van haver-hi les tempestes que son pròpies de finals d'estiu. I ara plego perquè quan es comença de parlar del temps és que no se sap que dir.
Una abraçada i fins a una altra.
Maria Mercè.
Carta 49
Hola Joaquim!
Quines vacances! Quan temps sense escriure't ni escriure jo... Tinc en ment un parell d'idees per uns contes curts i vaig pensar que els escriuria mentre estigués a la platja... i a la platja s'hi va per estar a l'aigua i per perdre el sol i poc temps queda per escriure. Encara que aquest any amb les grans calors que ha fet de sol poc se'n podia prendre, et passaves la major part del temps a l'aigua o buscant l'ombra. I a la tarda? Em diràs que bé t'hauria pogut escriure a la tarda... Ui! a la tarda! A la tarda s'ha de dormir! Que no recordes que si es pot s'ha de fer la migdiada? A l'estiu i de vacances i amb les altes temperatures d'aquest any seria un pecat no fer-la. I cap al tard... passejada. Vam visitar el Museu de la Pesca de Palamós, una meravella de ben posat i ben explicat. Completíssim. L'edifici fet exprés, és de l'arquitecte Dani Freixa i l'audiovisual que el precedeix, del meu germà. El Ton Lleonart n'ha fet de millors... Li ho vaig comentar, però em va dir que només li havien encarregat aquella durada... i qui paga mana. Està molt ben realitzat però jo l'hauria volgut més llarg. N'he vist de molt bonics del meu germà. El d'Arbúcies, el de Santes Creus, el d'Empúries, per exemple, o el del Garraf, per citar alguns dels que n'ha fet per Catalunya. D'els d'Espanya no n'he vist cap.
També vaig assistir a una subhasta de peix... ara electrònica, que no té massa interès pel que no n'ha de comprar. Però curiosa de veure.
Com que teníem amistats disseminades pels pobles del voltant, més d'una tarda vam estar de visita i sopant amb elles. En el poble de Sant Feliu de Boada vam assistir a una festa d'aniversari d'una galeria d'art on exposava una ceramista amiga i col·lega meva, -però molt millor que jo!- la Lurdes Padrós.
Després de la platja va tocar muntanya. Puigcerdà. De quatre amigues una va tenir problemes per anar-hi i la vaig reemplaçar jo. No ho tenia previst, però no em va costar gens de decidir-me. Puigcerdà! La vila enlairada de la Cerdanya, el cap i casal amb el seu llac! I la seva temperatura... Aquest any, però, al migdia on s'estava millor era a la piscina, a la tarda, jersei a les espatlles i a la nit, manteta al llit. Amb molt bona companyia van passar els dies volant.
I va tocar el torn de fer vida familiar. El meu nét va complir dos anys i vaig anar a celebrar-ho a casa seva. Es una preciositat! Com totes les àvies haig de dir que és molt espavilat, que es tira de peus a la piscina i la travessa tota nedant. Va amb flotadors als bracets, però estira molt les cames. Es molt xerraire -es deu assemblar a la seva àvia- i ja comença de fer frases seguides. Distingeix el "també" del "tampoc" i fa molta gràcia.
Després de parlar del nét m'adono de la llargada de la carta. Plego. Cóm esteu tu i el teu pare? Al arribar a casa n'he trobat una de teva que em dius que a falta de cartes noves n'hi llegeixes de velles. Això està bé! Ell ni se'n deu adonar. Hi ha un acudit que parla de dos amics que un ve de casa del metge i està molt compungit perquè li ha donat males notícies, li ha dit que té Alzheimer... i l'altre li contesta: - "No t'amoïnis! Demà ja no te'n recordaràs!"-
Encara em queden vacances per poder-te explicar, es clar que al teu pare no li deuran interessar massa. Bé, ja miraré d'explicar coses d'abans, encara que siguin de les dels pobles que he visitat.
Una abraçada
Maria Mercè.
Quines vacances! Quan temps sense escriure't ni escriure jo... Tinc en ment un parell d'idees per uns contes curts i vaig pensar que els escriuria mentre estigués a la platja... i a la platja s'hi va per estar a l'aigua i per perdre el sol i poc temps queda per escriure. Encara que aquest any amb les grans calors que ha fet de sol poc se'n podia prendre, et passaves la major part del temps a l'aigua o buscant l'ombra. I a la tarda? Em diràs que bé t'hauria pogut escriure a la tarda... Ui! a la tarda! A la tarda s'ha de dormir! Que no recordes que si es pot s'ha de fer la migdiada? A l'estiu i de vacances i amb les altes temperatures d'aquest any seria un pecat no fer-la. I cap al tard... passejada. Vam visitar el Museu de la Pesca de Palamós, una meravella de ben posat i ben explicat. Completíssim. L'edifici fet exprés, és de l'arquitecte Dani Freixa i l'audiovisual que el precedeix, del meu germà. El Ton Lleonart n'ha fet de millors... Li ho vaig comentar, però em va dir que només li havien encarregat aquella durada... i qui paga mana. Està molt ben realitzat però jo l'hauria volgut més llarg. N'he vist de molt bonics del meu germà. El d'Arbúcies, el de Santes Creus, el d'Empúries, per exemple, o el del Garraf, per citar alguns dels que n'ha fet per Catalunya. D'els d'Espanya no n'he vist cap.
També vaig assistir a una subhasta de peix... ara electrònica, que no té massa interès pel que no n'ha de comprar. Però curiosa de veure.
Com que teníem amistats disseminades pels pobles del voltant, més d'una tarda vam estar de visita i sopant amb elles. En el poble de Sant Feliu de Boada vam assistir a una festa d'aniversari d'una galeria d'art on exposava una ceramista amiga i col·lega meva, -però molt millor que jo!- la Lurdes Padrós.
Després de la platja va tocar muntanya. Puigcerdà. De quatre amigues una va tenir problemes per anar-hi i la vaig reemplaçar jo. No ho tenia previst, però no em va costar gens de decidir-me. Puigcerdà! La vila enlairada de la Cerdanya, el cap i casal amb el seu llac! I la seva temperatura... Aquest any, però, al migdia on s'estava millor era a la piscina, a la tarda, jersei a les espatlles i a la nit, manteta al llit. Amb molt bona companyia van passar els dies volant.
I va tocar el torn de fer vida familiar. El meu nét va complir dos anys i vaig anar a celebrar-ho a casa seva. Es una preciositat! Com totes les àvies haig de dir que és molt espavilat, que es tira de peus a la piscina i la travessa tota nedant. Va amb flotadors als bracets, però estira molt les cames. Es molt xerraire -es deu assemblar a la seva àvia- i ja comença de fer frases seguides. Distingeix el "també" del "tampoc" i fa molta gràcia.
Després de parlar del nét m'adono de la llargada de la carta. Plego. Cóm esteu tu i el teu pare? Al arribar a casa n'he trobat una de teva que em dius que a falta de cartes noves n'hi llegeixes de velles. Això està bé! Ell ni se'n deu adonar. Hi ha un acudit que parla de dos amics que un ve de casa del metge i està molt compungit perquè li ha donat males notícies, li ha dit que té Alzheimer... i l'altre li contesta: - "No t'amoïnis! Demà ja no te'n recordaràs!"-
Encara em queden vacances per poder-te explicar, es clar que al teu pare no li deuran interessar massa. Bé, ja miraré d'explicar coses d'abans, encara que siguin de les dels pobles que he visitat.
Una abraçada
Maria Mercè.
Carta 48
Benvolgut Joaquim,
Me'n vaig de vacances! I no me n'enduré l'ordinador. Seran vacances complertes.
La meva consciència em diu que ja fa dies que en faig de vacances... No tinc cap compromís de treball, només la meva voluntat de treballar és la que em guia. I de vegades, de voluntat en tinc molt poca!
Però he tingut una amiga molt malalta, una amiga més jove que jo, més guapa que jo, més rica que jo... i fa un mes que està ingressada amb problemes grossos. I tot just ara sembla que comença de sortir se'n. M'ha fet pensar molt. Saps aquell refrany que diu: -"Quan vegis les barbes del teu veí cremar, posa les teves a remullar" .Ni ella ni jo portem barba però es pot aplicar molt bé al nostre cas. La vida s' et pot torçar en qualsevol moment. I encara que ja ho sabem, molt sovint ho oblidem.
Avui vaig de refranys. Aquest el sé en castellà: -"Goza de tus dias, es más tarde de lo que imaginas" . Tots fan pensar i pensant, pensant, me'n vaig de vacances. Quinze dies a la platja. M'enduc llibres, màquina de retratar i les aquarel·les per pintar. I un bloc ben gros per escriure tot el que em passi pel cap. És possible que no faci res, o ben poca cosa, però sense aquests estris em sentiria una mica desamparada.
Vaig prometre que li recordaries al teu pare el tipus tant característic que passava pels carrers els diumenges al matí. Comprava pells de conill amb una cantarella molt peculiar i especificava:-"De conill o de conillaaaa! El pellaire!" - Pel meu carrer passava força de pressa perquè no recordo que sortís mai ningú a oferir-li el que demanava. Em sembla que els conills ja els compraven morts. De pollastres sí que hi havia algú que en criava, però com que les plomes no tenien sortida, no hi havia "plomaire" que les comprés.
I l' esmolet? Encara avui en dia se'en sent algun... Van amb moto i el mateix motor els hi serveix per fer aquell soroll tant agut que els caracteritza. Sempre els he vist esmolant el que sembla el mateix ganivet que els serveix de reclam. No en passen gaire, però encara n'hi ha.
Tinc un conte curt sobre un esmolet... Algun dia te'l posaré, per etapes, tal com faig sempre.
Hi ha crisi, hi ha molta crisi. La meva filla m'ha dit que el govern britànic no té diners per mantenir la gran quantitat de gent gran que necessita assistència. Actualment- m'ha dit- hi ha quatre persones que treballen per una de jubilada, d'aquí a dos anys calculen que només n'hi haurà dues.
Semblava que féssim un acudit! Jo li he contestat,- "Si que estan ben cuidats els avis a Anglaterra! Quatre persones per una de sola!..."- Ja em sap greu, ja, però sempre m'agrada dir bajanades. També m'ha explicar que les persones que viatgen a Suïssa amb un vol sense retorn, - els que van a la clínica d'assistència mortuòria, els que van a què els "suïcidin"- i als qui els acompanyen o als seus hereus els hi fan pagar i declarar els seus bens més del que és normal.
Bé, em cal fer maleta i pensar en la platja i no en coses tristes, quan arribin ja ens hi trobarem.
Una abraçada, encara seca, d'aquí a uns dies serà ben mullada i d'aigua salada.
Maria Mercè.
.... El canvi ....
-"Noia! Qué t'ha passat? Si no sembles la mateixa! -exclamà admirada la seva ex-companya. El seu marit també li féu compliment... Un compliment que no agradà gaire a la seva dona.
-"Oi tant! Quina vedette estàs feta! - i dirigint-se a la seva muller- A veure si t'espaviles! ara ja tens d'on prendre model. "-
La Carme es sentia una mica incòmoda, entre avergonyida i satisfeta. El vidu se la mirava i no deia res. Ella, amb l'excusa d'ajudar es ficà a la cuina mentre la mestressa de la casa deixava tots els plats a la taula perquè els seu home els repartís.
-"Aquesta feina ja la sap fer! - dirigint-se a la Carme afegí amb intenció- I el seu germà encara sap fer més coses! Com que està sol s'ha d'espavilar.
El dinar transcorregué força animat, potser no tant com el vermut del primer dia. El vidu no tenia massa xerrera. La Carme pensava "l'altre dia estava més ocurrent, semblava més jove o almenys més jovial... Quants anys deu tenir? Es difícil d'endevinar! Almenys a mi sempre m'ha costat encertar l'edat de la gent de pagès".
L'ex-companya s'havia volgut lluir, era un dinar abundós i suculent. La Carme, però no menjava massa, el ditxós règim! - "Un dia és un dia!"- li deien, però ella estava entossudida a seguir-lo. Ara ja no li era cap sacrifici menjar poc, s'hi havia acostumat.
Arribaren a les postres.Els dolços, el cafè. els licors... La Carme sempre conservant el seu paper. No es traspassava per res. Finalment arribà l'hora d'acomiadar-se: havien passat un bon dia... Més endavant ho podrien repetir... Però ho digueren sense massa convicció.
Cap al vespre ella s'entornà a casa seva. El cap enlairat, un peu davant de l'altra. Avui gairebé no havia begut, però ja ho tenia per costum. Es sentia molt elegant i de debò que ho estava. Feia goig de contemplar.
Al menjador petit els dos germans fumaven en silenci. La mestressa feinejava per la cuina. Quan la tingué endreçada anà a seure amb els dos homes.
-"I doncs, cunyat? Que has decidit de la Carme? Et veig una mica moix... Tant entusiasmat que vas quedar-ne aquell dia.
L'home féu dues pipades abans de contestar-li, i li aparegué un somriure entre murri i mofeta...
Doncs no sabria que dir-te! Si penso en tot el menjar que hi ha la meva casa del poble i ella que no tasta res! ... - es posà a riure.-"Cada dia en sobrarà i l'haurem de donar als porcs! A més... és massa jove per mi.
-"Jove? -saltà la cunyada- Si té els mateixos anys que jo!
-"Doncs no ho aparenta...- ficà cullerada el marit.
-"Això faltava! A tu que no t'ha d'interessar és al que t'hi has fixat més! I aquest, aquest que no té dona, és el que hi fa escarafalls!
El cunyat reia de gust.
-"Es massa jove per mi, tu pots anar dient que que té la teva edat, però a me em sembla que només té quaranta anys!".
Maria Mercè Lleonart.
Me'n vaig de vacances! I no me n'enduré l'ordinador. Seran vacances complertes.
La meva consciència em diu que ja fa dies que en faig de vacances... No tinc cap compromís de treball, només la meva voluntat de treballar és la que em guia. I de vegades, de voluntat en tinc molt poca!
Però he tingut una amiga molt malalta, una amiga més jove que jo, més guapa que jo, més rica que jo... i fa un mes que està ingressada amb problemes grossos. I tot just ara sembla que comença de sortir se'n. M'ha fet pensar molt. Saps aquell refrany que diu: -"Quan vegis les barbes del teu veí cremar, posa les teves a remullar" .Ni ella ni jo portem barba però es pot aplicar molt bé al nostre cas. La vida s' et pot torçar en qualsevol moment. I encara que ja ho sabem, molt sovint ho oblidem.
Avui vaig de refranys. Aquest el sé en castellà: -"Goza de tus dias, es más tarde de lo que imaginas" . Tots fan pensar i pensant, pensant, me'n vaig de vacances. Quinze dies a la platja. M'enduc llibres, màquina de retratar i les aquarel·les per pintar. I un bloc ben gros per escriure tot el que em passi pel cap. És possible que no faci res, o ben poca cosa, però sense aquests estris em sentiria una mica desamparada.
Vaig prometre que li recordaries al teu pare el tipus tant característic que passava pels carrers els diumenges al matí. Comprava pells de conill amb una cantarella molt peculiar i especificava:-"De conill o de conillaaaa! El pellaire!" - Pel meu carrer passava força de pressa perquè no recordo que sortís mai ningú a oferir-li el que demanava. Em sembla que els conills ja els compraven morts. De pollastres sí que hi havia algú que en criava, però com que les plomes no tenien sortida, no hi havia "plomaire" que les comprés.
I l' esmolet? Encara avui en dia se'en sent algun... Van amb moto i el mateix motor els hi serveix per fer aquell soroll tant agut que els caracteritza. Sempre els he vist esmolant el que sembla el mateix ganivet que els serveix de reclam. No en passen gaire, però encara n'hi ha.
Tinc un conte curt sobre un esmolet... Algun dia te'l posaré, per etapes, tal com faig sempre.
Hi ha crisi, hi ha molta crisi. La meva filla m'ha dit que el govern britànic no té diners per mantenir la gran quantitat de gent gran que necessita assistència. Actualment- m'ha dit- hi ha quatre persones que treballen per una de jubilada, d'aquí a dos anys calculen que només n'hi haurà dues.
Semblava que féssim un acudit! Jo li he contestat,- "Si que estan ben cuidats els avis a Anglaterra! Quatre persones per una de sola!..."- Ja em sap greu, ja, però sempre m'agrada dir bajanades. També m'ha explicar que les persones que viatgen a Suïssa amb un vol sense retorn, - els que van a la clínica d'assistència mortuòria, els que van a què els "suïcidin"- i als qui els acompanyen o als seus hereus els hi fan pagar i declarar els seus bens més del que és normal.
Bé, em cal fer maleta i pensar en la platja i no en coses tristes, quan arribin ja ens hi trobarem.
Una abraçada, encara seca, d'aquí a uns dies serà ben mullada i d'aigua salada.
Maria Mercè.
.... El canvi ....
-"Noia! Qué t'ha passat? Si no sembles la mateixa! -exclamà admirada la seva ex-companya. El seu marit també li féu compliment... Un compliment que no agradà gaire a la seva dona.
-"Oi tant! Quina vedette estàs feta! - i dirigint-se a la seva muller- A veure si t'espaviles! ara ja tens d'on prendre model. "-
La Carme es sentia una mica incòmoda, entre avergonyida i satisfeta. El vidu se la mirava i no deia res. Ella, amb l'excusa d'ajudar es ficà a la cuina mentre la mestressa de la casa deixava tots els plats a la taula perquè els seu home els repartís.
-"Aquesta feina ja la sap fer! - dirigint-se a la Carme afegí amb intenció- I el seu germà encara sap fer més coses! Com que està sol s'ha d'espavilar.
El dinar transcorregué força animat, potser no tant com el vermut del primer dia. El vidu no tenia massa xerrera. La Carme pensava "l'altre dia estava més ocurrent, semblava més jove o almenys més jovial... Quants anys deu tenir? Es difícil d'endevinar! Almenys a mi sempre m'ha costat encertar l'edat de la gent de pagès".
L'ex-companya s'havia volgut lluir, era un dinar abundós i suculent. La Carme, però no menjava massa, el ditxós règim! - "Un dia és un dia!"- li deien, però ella estava entossudida a seguir-lo. Ara ja no li era cap sacrifici menjar poc, s'hi havia acostumat.
Arribaren a les postres.Els dolços, el cafè. els licors... La Carme sempre conservant el seu paper. No es traspassava per res. Finalment arribà l'hora d'acomiadar-se: havien passat un bon dia... Més endavant ho podrien repetir... Però ho digueren sense massa convicció.
Cap al vespre ella s'entornà a casa seva. El cap enlairat, un peu davant de l'altra. Avui gairebé no havia begut, però ja ho tenia per costum. Es sentia molt elegant i de debò que ho estava. Feia goig de contemplar.
Al menjador petit els dos germans fumaven en silenci. La mestressa feinejava per la cuina. Quan la tingué endreçada anà a seure amb els dos homes.
-"I doncs, cunyat? Que has decidit de la Carme? Et veig una mica moix... Tant entusiasmat que vas quedar-ne aquell dia.
L'home féu dues pipades abans de contestar-li, i li aparegué un somriure entre murri i mofeta...
Doncs no sabria que dir-te! Si penso en tot el menjar que hi ha la meva casa del poble i ella que no tasta res! ... - es posà a riure.-"Cada dia en sobrarà i l'haurem de donar als porcs! A més... és massa jove per mi.
-"Jove? -saltà la cunyada- Si té els mateixos anys que jo!
-"Doncs no ho aparenta...- ficà cullerada el marit.
-"Això faltava! A tu que no t'ha d'interessar és al que t'hi has fixat més! I aquest, aquest que no té dona, és el que hi fa escarafalls!
El cunyat reia de gust.
-"Es massa jove per mi, tu pots anar dient que que té la teva edat, però a me em sembla que només té quaranta anys!".
Maria Mercè Lleonart.
Carta 47
Estimat Joaquim,
Avui he recordat que quan jo era petita no hi havien neveres elèctriques, ni res de congeladors domèstics. A les cases teníem unes caixetes blanques com ara una tauleta de nit, però més quadrada, i revestida de zenc i a dins hi posaven barres de gel.
El teu pare les deu recordar perfectament i potser tu també. El gel el repartien pels carrers en un carro o potser un camió? Feien parada cada vuit o deu cases i les mestresses de casa o les serventes, sortien amb una galleda a una ma i els diners a l'altra. El gel era amb barra i et tallaven el tros que volies. L'home que el venia l'agafava amb un ganxo i el deixava caure dintre la galleda. Quan l'entraves a casa el tenies de deixar caure dintre la nevera, procurant no tocar-lo, perquè et "cremava". Cosa difícil perquè tu no tenies el ganxo que tenia el venedor...
Es clar devia haver-hi mestresses amb més "ganxo" que altres... Sempre hi ha hagut dones amb molt de "ganxo". També deu ser una paraula antiquada això de "ganxo"... ara se'n deu dir "tenir carisma", queda més fi...
Si tocaves la barra de gel et donava la sensació de que et cremaves i t'acostaves els dits als llavis i bufaves o més ben dit els escalfaves amb l'alè. Expliquen que una vegada un home es va perdre en un país estrany. Hi havia una gran gelada i es va refugiar en una cova habitada per uns monstres mig homes mig bèsties. L'home va arribar-hi amb les mans balbes i se les portava a la boca per escalfar-les. Al cap de poc va descobrir un foc en un racó i s'hi va acostar per escalfar-se. S'hi va acostar massa i es va cremar els dits. També se'ls va portar cap a la boca per bufar-los i refredar-los. Els monstres no van entendre, com feia el mateix gest per una cosa com per una altra. Els va semblar que era poc coherent, el van prendre per ximple i el van matar.
El meu net, si toca una cosa freda, per exemple una ampolla sortint del frigorífic, diu : "Crema!", Que no vagi mai a la cova dels monstres!
Cap als anys cinquanta a gairebé totes les cases ja hi havia la nevera elèctrica. era un armari molt gros i feia soroll. Blanc, immaculat. Era un moble més a la casa. De vegades a la cuina no hi cabia i el posàvem a part, però com que feia molt servei encara ens semblava que feia bonic. Després, amb el temps, quan es feia una reforma a la cuina, ja es contava amb l'espai de la nevera elèctrica... I després es van anar engrandint més les cuines perquè hi tenia de cabrer el rentaplats... I la rentadora... I més tard encara es van engrandir més perquè la gent trobava que era pràctic esmorzar-hi! I si ens fixem en les cases de cent anys enrere, trobem que moltes cases de gent treballadora tenia la cuina i el menjador junt! O segui que no havien descobert res! Si, la nevera el rentaplats, la rentadora...
Una vegada, quan amb el meu marit fèiem la guia del Pirineu Oriental, en una casa d'un poble del Vallespir, que també teníem la cuina i el menjador junt, vaig comentar amb la mestressa que s'estalviava molta feina, perquè un cop rentats els plats ja no tenia de tornar a endreçar el menjador, perquè amb una taula passava, la de la cuina. Ella em va mirar molt estranyada i em va dir:" Ah! Madama! Vous êtes una madama!" I em vaig adonar que al Sud de França moltes cases eren com les de Catalunya cent anys enrere. No era un país tant ric com em pensava.
A casa meva tinc una cuina tant organitzada que el menjador se m'ha quedat obsolet. No hi vaig mai! A no ser que vinguin a dinar els fills... i encara si només som tres i amb el petit, millor menjar a la cuina i si estic sola!.. Ja no cal dir-ho! Com son les cuines del teu país? També s'hi fa tanta vida? No, es clar, vosaltres deveu menjar al menjador... amb la Dolores servint-vos... A Sud Amèrica encara teniu "mucames", oi? Un dia us vindré a veure.
Va, avui hem parlat del que venia el gel, un altre dia li tocarà parlar del que passava els diumenges al matí anunciant que comprava pells de conill... -"De conill o de conilla! El pellaire!". Apa que ja tindràs tema a,b el teu pare.
Una abraçada.
Maria Mercè.
.... El canvi ....
-"Carme! On vas per aquests barris? Noia, anaves tant dreta que si ni t'arribo a cridar ni em veus! "- Era una ex-companya de la feina. Li hauria d'explicar que si anava tant lluny era per fer una mica d'exercici, per aprimar-se uns quants quilos, però ... no, no caldria donar tantes explicacions perquè l'ex-companya, molt xerraire ella, ja s'estava fent la seva novel·la particular.
-"No m'ho diguis! No m'ho diguis que ja ho endevino: Vas al Supermercat nou que diu que donen duros a quatre pessetes! No t'ho creguis pas, tot ho tenen als mateixos preus dels altres llocs, als mateixos preus que al costat de casa teva. Però vine! Puja a casa, el meu home estarà content de veure't, Precisament aquests dies tenim amb nosaltres el seu germà, el que encara viu al poble, aquell que es va quedar vidu fa un parell d'anys... recordes que t'ho vaig explicar?
El pis de l'amiga era petit, net i polit i dins del menjadoret hi havia els dos homes, força corpulents, que encara fèiem veure més reduït l'espai. La Carme que havia entrat amb el seu pas estudiat, no tenia gaire lloc per lluir-lo.
Conversaren una estona, li oferiren un refresc, ("Ai no! Cervesa no que m'engreixaria! Suc de taronja tampoc que porta massa sucre! Aigua, doneu-me aigua que me'n convenen molts litres!") Com és natural tot això només ho deia mentalment. A la taula hi aparegueren olives, tacs de formatge i de pernil, escopinyes, vermut, cervesa i vi. Després de la caminada que havia fet, i amb el minso esmorzar que havia pres, allò era una temptació difícil de resistir! La Carme s'oblidà del règim, i de mantenir el cos ben recta i el posat distant, com una model. Menjava i reia i no es preocupava de la seva "pose".
De retorn a casa tornà a posar un peu davant de l'altra, un peu davant de l'altra... amb molta cura per anar ben recta. Sempre li havien dit que el vermut pujava al cap.
Pocs dies després la telefonà la seva ex-companya. El seu cunyat se'n tornava al poble i havien pensat fer un dinar de comiat... si volgués anar-hi... com que aquell dia s'ho havien passat tant bé!
Sí que s'ho havien passat bé, a la Carme li feu molta il·lusió el convit. I més pensant en com la trobarien de canviada. Havia seguit al peu de la lletra tots els seus propòsits i la televisió n'era testimoni. Cada dia s'hi passejava per davant fent-la servir de mirall i aquesta no li havia fet cap reprovació. Segur que ja havia canviat. Havia fet el règim que s'havia marcat i el seu aire era d'allò més distingit. S'havia comprat roba actual i lluïa un tallat de cabells que moltes jovenetes voldrien per elles. Es clar que no tenia quaranta anys, però gairebé ho semblava.
Quan entrà al menjadoret dels seus amics tots s'adonaren de la transformació.
Avui he recordat que quan jo era petita no hi havien neveres elèctriques, ni res de congeladors domèstics. A les cases teníem unes caixetes blanques com ara una tauleta de nit, però més quadrada, i revestida de zenc i a dins hi posaven barres de gel.
El teu pare les deu recordar perfectament i potser tu també. El gel el repartien pels carrers en un carro o potser un camió? Feien parada cada vuit o deu cases i les mestresses de casa o les serventes, sortien amb una galleda a una ma i els diners a l'altra. El gel era amb barra i et tallaven el tros que volies. L'home que el venia l'agafava amb un ganxo i el deixava caure dintre la galleda. Quan l'entraves a casa el tenies de deixar caure dintre la nevera, procurant no tocar-lo, perquè et "cremava". Cosa difícil perquè tu no tenies el ganxo que tenia el venedor...
Es clar devia haver-hi mestresses amb més "ganxo" que altres... Sempre hi ha hagut dones amb molt de "ganxo". També deu ser una paraula antiquada això de "ganxo"... ara se'n deu dir "tenir carisma", queda més fi...
Si tocaves la barra de gel et donava la sensació de que et cremaves i t'acostaves els dits als llavis i bufaves o més ben dit els escalfaves amb l'alè. Expliquen que una vegada un home es va perdre en un país estrany. Hi havia una gran gelada i es va refugiar en una cova habitada per uns monstres mig homes mig bèsties. L'home va arribar-hi amb les mans balbes i se les portava a la boca per escalfar-les. Al cap de poc va descobrir un foc en un racó i s'hi va acostar per escalfar-se. S'hi va acostar massa i es va cremar els dits. També se'ls va portar cap a la boca per bufar-los i refredar-los. Els monstres no van entendre, com feia el mateix gest per una cosa com per una altra. Els va semblar que era poc coherent, el van prendre per ximple i el van matar.
El meu net, si toca una cosa freda, per exemple una ampolla sortint del frigorífic, diu : "Crema!", Que no vagi mai a la cova dels monstres!
Cap als anys cinquanta a gairebé totes les cases ja hi havia la nevera elèctrica. era un armari molt gros i feia soroll. Blanc, immaculat. Era un moble més a la casa. De vegades a la cuina no hi cabia i el posàvem a part, però com que feia molt servei encara ens semblava que feia bonic. Després, amb el temps, quan es feia una reforma a la cuina, ja es contava amb l'espai de la nevera elèctrica... I després es van anar engrandint més les cuines perquè hi tenia de cabrer el rentaplats... I la rentadora... I més tard encara es van engrandir més perquè la gent trobava que era pràctic esmorzar-hi! I si ens fixem en les cases de cent anys enrere, trobem que moltes cases de gent treballadora tenia la cuina i el menjador junt! O segui que no havien descobert res! Si, la nevera el rentaplats, la rentadora...
Una vegada, quan amb el meu marit fèiem la guia del Pirineu Oriental, en una casa d'un poble del Vallespir, que també teníem la cuina i el menjador junt, vaig comentar amb la mestressa que s'estalviava molta feina, perquè un cop rentats els plats ja no tenia de tornar a endreçar el menjador, perquè amb una taula passava, la de la cuina. Ella em va mirar molt estranyada i em va dir:" Ah! Madama! Vous êtes una madama!" I em vaig adonar que al Sud de França moltes cases eren com les de Catalunya cent anys enrere. No era un país tant ric com em pensava.
A casa meva tinc una cuina tant organitzada que el menjador se m'ha quedat obsolet. No hi vaig mai! A no ser que vinguin a dinar els fills... i encara si només som tres i amb el petit, millor menjar a la cuina i si estic sola!.. Ja no cal dir-ho! Com son les cuines del teu país? També s'hi fa tanta vida? No, es clar, vosaltres deveu menjar al menjador... amb la Dolores servint-vos... A Sud Amèrica encara teniu "mucames", oi? Un dia us vindré a veure.
Va, avui hem parlat del que venia el gel, un altre dia li tocarà parlar del que passava els diumenges al matí anunciant que comprava pells de conill... -"De conill o de conilla! El pellaire!". Apa que ja tindràs tema a,b el teu pare.
Una abraçada.
Maria Mercè.
.... El canvi ....
-"Carme! On vas per aquests barris? Noia, anaves tant dreta que si ni t'arribo a cridar ni em veus! "- Era una ex-companya de la feina. Li hauria d'explicar que si anava tant lluny era per fer una mica d'exercici, per aprimar-se uns quants quilos, però ... no, no caldria donar tantes explicacions perquè l'ex-companya, molt xerraire ella, ja s'estava fent la seva novel·la particular.
-"No m'ho diguis! No m'ho diguis que ja ho endevino: Vas al Supermercat nou que diu que donen duros a quatre pessetes! No t'ho creguis pas, tot ho tenen als mateixos preus dels altres llocs, als mateixos preus que al costat de casa teva. Però vine! Puja a casa, el meu home estarà content de veure't, Precisament aquests dies tenim amb nosaltres el seu germà, el que encara viu al poble, aquell que es va quedar vidu fa un parell d'anys... recordes que t'ho vaig explicar?
El pis de l'amiga era petit, net i polit i dins del menjadoret hi havia els dos homes, força corpulents, que encara fèiem veure més reduït l'espai. La Carme que havia entrat amb el seu pas estudiat, no tenia gaire lloc per lluir-lo.
Conversaren una estona, li oferiren un refresc, ("Ai no! Cervesa no que m'engreixaria! Suc de taronja tampoc que porta massa sucre! Aigua, doneu-me aigua que me'n convenen molts litres!") Com és natural tot això només ho deia mentalment. A la taula hi aparegueren olives, tacs de formatge i de pernil, escopinyes, vermut, cervesa i vi. Després de la caminada que havia fet, i amb el minso esmorzar que havia pres, allò era una temptació difícil de resistir! La Carme s'oblidà del règim, i de mantenir el cos ben recta i el posat distant, com una model. Menjava i reia i no es preocupava de la seva "pose".
De retorn a casa tornà a posar un peu davant de l'altra, un peu davant de l'altra... amb molta cura per anar ben recta. Sempre li havien dit que el vermut pujava al cap.
Pocs dies després la telefonà la seva ex-companya. El seu cunyat se'n tornava al poble i havien pensat fer un dinar de comiat... si volgués anar-hi... com que aquell dia s'ho havien passat tant bé!
Sí que s'ho havien passat bé, a la Carme li feu molta il·lusió el convit. I més pensant en com la trobarien de canviada. Havia seguit al peu de la lletra tots els seus propòsits i la televisió n'era testimoni. Cada dia s'hi passejava per davant fent-la servir de mirall i aquesta no li havia fet cap reprovació. Segur que ja havia canviat. Havia fet el règim que s'havia marcat i el seu aire era d'allò més distingit. S'havia comprat roba actual i lluïa un tallat de cabells que moltes jovenetes voldrien per elles. Es clar que no tenia quaranta anys, però gairebé ho semblava.
Quan entrà al menjadoret dels seus amics tots s'adonaren de la transformació.
Carta 46
Benvolgut Joaquim,
Com has passat el cap de Setmana? No em puc imaginar si tens al camp a la vora, o bé ho tens molt complicat per poder gaudir de la natura. Si has de fer molts i molts quilòmetres per trobar-te al camp... Aquí, des de Sabadell ho tenim relativament fàcil. Recorda-li al teu pare com era de prop Sant Quirze! I la Font de la Teula... i la "taula rodona" ... Ara està tot molt canviat però encara resulta relativament a la vora trobar-te en ple camp. Si des de qualsevol carrer de Sabadell veiem La Mola com si la tinguéssim a tocar! I no parlem de com la veuen els de Terrassa! Aquells sí que son privilegiats. A més de tenir Bisbe, - perquè ara Terrassa és seu Episcopal, - les esglésies pre-romàniques i més habitants que nosaltres, tenen la muntanya ben bé al costat!
Però no ens podem queixar, caminant pel carrer de Gràcia, si el dia és clar, veus les roques de La Castellassa que sembla que les puguis escalar!
Abans, no fa massa anys, des de la finestra de la cuina veia molt bé Montserrat i des de la galeria del safareig un tros de Serra de l' Obac i el Cavall Bernat i la Mola! Després van començar d'edificar cap els barris de la Riereta i em va desaparèixer Montserrat. Més tard, cap al Parc Catalunya també van urbanitzar tota la zona i em vaig quedar amb el Cavall Bernat i prou, i ara, si vull veure alguna cosa haig de pujar dalt del terrat! Des de casa, res! Només edificis i teulades.
Però no em puc queixar, tinc una plaça al davant amb una olivera, una alzina, un castanyer d'índia o castanyer bord i un til·ler. Abans també hi havien dos pins molt alts, altíssims! Que amb els anys es van anar tombant, tombant fins que un any, una nevada forta els va acabar d'ajeure. Van caure sobre del castanyer, que li van trencar dues branques, però no van arribar al terra i no van fer mal ningú. Ni als cotxes aparcats.Va ser a la nit. Al matí següent una brigada municipal en poques hores els van tenir serrats. Tants anys com devien tenir... en un no res es van acabar. No ens posem tristos. El til·ler és un arbre que em sembla que té massa a la vora el castanyer i li pren ufana. Llàstima! Perquè quan és el temps de la florida, cap a mig juny, tota la plaça queda embaumada! Vull dir que fa una olor molt penetrat i agradable, llàstima que duri poc temps. De til·lers haurien d'haver-n'hi més escampats per tot el mon, o per totes les ciutats que és on la gent va més nerviosa, o més neguitosa. La til·la és un gran calmant.
Ara, a tot el carrer Sant Cugat, que en temps del teu pare, quan vivia a Sabadell, en deien el carrer Fondo, ara hi ha un seguit d'arbres a les voreres que no els hi cau mai la fulla. N'hi diuen "arbres ampolla" perquè el seu tronc té aquesta forma, però en realitat es diuen Braquiquitron i son oriünds d'Austràlia. No s'han de podar mai. M'agradarà veure fins on arriben! De moment, en pocs anys han crescut molt.
El teu pare no coneixeria Sabadell! Després de cinquanta anys de ser-ne fora...El trobaria tan canviat i tant endreçat. I tant gran! I ha tants barris que ell ni va somniar! I que jo que hi visc en prou feines conec.
I a "baix al riu"? Un altre dia en parlaré... Oi que ho veus, que vull fer-te venir ganes de fer-nos una visita? Si, ja sé que de moment no t`és possible, però mira, entre tant jo vaig fent propaganda.
Què et sembla el conte? Avui n'hi poso un tros més.
Una abraçada.
Maria Mercè.
... El Canvi ...
El primer que cal fer abans de començar una ofensiva és saber amb què es pot comptar. La dona no havia estat mai a l'exèrcit ni havia fet mai cap curset d'estratègia militar, però el seu sentit comú li indicava que, igual com li era necessari saber quants diners podia disposar cada mes per organitzar-se la vida, així també li convenia saber amb quins elements comptava per aparentar, els mítics cinquanta anys.
-"A veure, -es deia- pensem en la figura; està vist que em sobren quilos! Quants? No massa, quatre o potser cinc. Per sort mai no he estat una dona obesa. Això té fàcil solució. Règim de verdures, fibra, poca carn i a la brasa i res d'alcohol! Total una forma de vida que em permetrà estalviar alguns diners; diners que puc desviar cap a un millor vestuari..."
En prengué nota. -"Ah!I el que té molta importància és el cabell. Un cabell ben tallat i ben tenyit compta tant i gairebé val tant com un vestit nou! Hauré de menjar molta verdura perquè m'arribi el pressupost per a les dues coses!"- Ho apuntà.
S'adonà que mentre anava escrivint anava descuidant la "pose". Es dreçà altre vegada, i es mirà la tele apagada que li feia de mirall i era el mut testimoni de la seva falta de voluntat. -"Tu seràs el meu jutge. Tu estàs acostumada a presentar aquelles dones que sempre van com si acabessin de sortir de la capsa... tu seràs des d'ara la que em jutjaràs. Tu pots fer comparacions, jo miraré de ser com elles i tu em diràs que et sembla la meva actuació. Perquè serà una actuació. Com si estes fent teatre. Representaré el que a mi m'agradaria ser: una dona més jove i més atractiva. -"
Se n'anà al llit ben decidida a jugar el seu nou "rol". Abans de ficar-se al llit s'entretingué a fer uns exercicis gimnàstics. Els hi havia recomanat el metge, però ella mai no els feia. D'ara endavant els faria dues vegades al dia, tal com li havia dit. Un cop acabats es sentí una mica cruixida, però pensà que la seva silueta ja se n'havia beneficiat.
Al matí següent canviaria la dieta de l'esmorzar. Començaria amb aigua de l'aixeta, per estalviar. Al notar el fort gust de clor es digué alegrement: -"Segur que està ben desinfectada"- i això la posà contenta.
També canvià els hàbits que tenia d'anar a comprar a les tendes del veïnat; s'encaminà a l'altra part de la ciutat. La que li semblà més allunyada de casa seva. Així faria exercici. Es clar que no podria carregar gaire pes, perquè a la seva edat no era gens recomanable. Cap problema! Faria dos viatges. Més exercici encara.
Abans de sortir de casa s'encarà amb el televisor i li mostrà la seva "pose". Anava ben dreta. Ben pentinada i ben arreglada. Féu unes passes pel menjador tenint cura de posar un peu davant de l'altra tal com havia vist fer a les presentadores de moda. No era pas tant difícil. Era senzillament qüestió de pensar-hi, qüestió de voluntat.
Assajà una mica més. L'esquena recta, el cap lleugerament enlairat... com si mirés al lluny, però sense fixar-se massa en les coses. Això era molt difícil, la dona endreçada que era tot seguit va descobrir una teranyina que penjava del sostre.
La primera impressió fou d'enuig. No li agradaven ni les aranyes ni les teranyines. Però l'enuig durà pocs moments. Un deliciós somriure entreobria els seus llavis, mentre amb l'escombra enlaire mirava de desfer-se del fil que penjava. -"Veus? - es deia- Si no arribo a caminar com una model no l'hauria vist. "
Finalment sortí al carrer. Un peu davant de l'altra, un peu davant de l'altra... el cap lleugerament aixecat... No hauria pensat mai que dalt les teulades s'hi fessin tantes herbes! I els pisos que tenien terrasses, quins boscos arribaven a fer créixer!
Com més caminava més bé es trobava amb la seva nova imatge. Per animar-se de tant en tant es repetia mentalment:" Tinc quaranta anys i tipet de model. Tinc quaranta anys i tipet de model"- I vinga el cap enlaire i un peu davant de l'altra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)