Carta 59

Benvolgut Joaquim,

Avui les dones de la Unió de Mares de Sabadell, que són les que han engendrat les Mares Caminadores - i actualment també les Àvies - a més d'haver engendrat els seus propis fills! (Mira si n'han fet de feina les dones!) Avui han celebrat que fa 25 anys que van començar de caminar.

Es troben un cop al mes i fan un recorregut per muntanya -ja t'ho he explicat altres vegades- caminen entre tres i quatre hores i després van a dinar a un restaurant, no fos cas que s'apriméssin...

Si quan vam començar fa 25 anys haguéssim caminat sempre en línia recta vés a saber on hauríem arribat. Però no, sempre hem fet el "Roda el món i torna al Born". Cada vegada que sortim tornem a casa. Però hem fet molts, molts quilòmetres i per paratges molt bonics. Avui hem mirat de recordar alguns dels llocs més emblemàtics que hem visitat al llarg d'aquests anys. En un fulletó hi hem posat fotografies de la primera sortida que vam fer, que va ser al Puigsacalm. -Des d'América aquest nom no et deu dir res, però és sonor, oi? I fa gràcia perquè utilitza el parlar "salat", fa servir la "s". Traduït seria més o menys puig de la calma o encalmat? Un "calm" em sembla que vol dir lloc enlairat, herbat i suau i aquest puig d'uns 1600 metres, no és massa agressiu, té pastura fins ben amunt, i en canvi és ben escarpat per l'altre costat, (Per l'altre vesant, dirien els manuals d'excursionisme.) És ben visible des de molts llocs , sobre tot és cim dominant del Cabrerès. (Para, para! deus dir, no m'atabalis amb tants noms!) Ho faig perquè t'hi vagis familiaritzant per si algun dia vens a Catalunya.

És a la Garrotxa, molt a prop d'Olot. Digues-li al teu pare: -"Si no plou a Olot, no plou enlloc". Potser recordarà que li deien "L'orinal de Catalunya" i que també és la població catalana que va donar molts pintors famosos que van crear l'escola olotina -Mayfren , Vaireda -tota una saga d'aquest cognom- una indústria d'imatges religioses, santi di guixi, que encara dura.

Dígues-li al teu pare també, que en aquella contrada utilitzen un verb que el fan servir per moltes coses... El verb "cardar". Per exemple, per dir m'has ben fotut, diuen m'has ben cardat! i també hi ha la dita, "qui no carda a Olot, no carda enlloc". Mira, tot això no ho hauria d'escriure una "dama" com jo, però si vull ser fidel al que es troba a Olot, i vull que el teu pare se'n recordi, no em queda cap més remei. El guió s' ho porta...

En el fulletó que hem repartit avui també m'hi han fet posar una llegenda de les moltes que he explicat al llarg dels anys. Una llegenda fa que recordis més els llocs on has estat i per això mirem d'incorporar-ne a les nostres excursions. N'han triat una que parla de les Dones d'Aigua. Bé, el que hi posa és:


"Explicar llegendes quan anem a caminar és una bona manera de fer que la gent recordi el que hem visitat. Quan passem per l'autopista en direcció a Girona i veiem el Turó de Montsoriu, recordarem que un dia hi vam pujar i que ens van dir que hi havia un tresor amagat. I que el seu nom ve perquè el compte de Barcelona anant de cacera es va separar tant dels la seva comitiva que es va perdre i va passar tota la nit sol dalt de la muntanya. Es va trobar molt sol... Molt "soliu"... i per això hi va fer aixecar un castell, per si tornava a passar.

Quan caminem pel costat d'un rierol d'aigües plàcides i tranquil·les i en un paratge emboscat, ens agradaria que ens sortís una Dona d'Aigua, d'aquelles que hi habiten. Però nosaltres hi anem a ple sol i les Dones d'Aigua surten a rentar la roba al punt de la mitja nit i no són massa amants de Mares Caminadores; més aviat s'enamoren de joves hereus, cepats i fornits... Com el que es va casar amb una d'aquestes.Era un ric hisendat de la muntanya del Montseny, i ella li posà per condició que no expliqués mai a ningú el seu origen, si no marxaria i no la veuria mai més.

Van passar uns anys en que el matrimoni va ser una bassa d'oli. Van tenir dues filletes i mai s'havia vist mare tan amorosa ni mestressa tant estalviadora. Fins que un dia, veient acostar-se una gran tamborinada, com que el seu home no hi era, ella manà als seus servents que seguessin tot el blat abans que la tempesta no el malmetés.

Quan el marit arribà -ara diríem: "li tirà la cavalleria per sobre"- "Tu no havies d'haver donat aquesta ordre! "Què saps tu del blat si ets una Dona d'Aigua!". Que va haver dit! Al moment li va desaparèixer la companya. No la va veure mai més, tal com ja li ho havia advertit. Només la veien les filles que cada dia el seu pare les trobava netes i polides i ben pentinades. La mare amorosa no les va deixar mai i com a penyora de la seva presència després de pentinar-les els hi feia un petó, li queia una llàgrima i aquella llàgrima es transformava en una perla."

Oi que val la pena d'anar a caminar i assabentar-se de llegendes tan boniques?.

Veus, ja en saps una altra!

Adéu,

Maria Mercè.