Carta 58

Benvolgut Joaquim,

Em dius que et va agradar aquell verset de l'Auró, estic contenta. Això m'animarà a enviar-te'n un altre. També anirà d'arbres. És temps de fulles mortes, és temps d'arbres de colors. Aviat serà temps d'arbres de Nadal. Ja se'n veuen per moltes botigues, com si Nadal fos demà mateix i encara falten dies. És clar que els que jo he vist no se'ls marciran! Són arbres de plàstic. Duren molts, molts anys, no tenen pas la gràcia d'una cosa viva, però és el que hi ha... I encara sort que molta gent es conforma amb un arbre de plàstic que si no, potser ens deixarien els boscos plomats! Tanta és la fal·lera de copiar als del Nord...

A casa nostra més que d'arbre, tenim la tradició del pessebre, és més entranyable, té més caliu, dura més dies, - fins a la Candelera- i dona molt de sí. És motiu de conversa, la molsa s'escampa, se'n va del seu lloc, cau per terra, embruta. Els bens que els havies posat drets no saps perquè apareixen tombats, com si dormissin. L'àngel que s'aguantava tant bé dalt de l'arbre, al costat de la cova, també te'l trobes fent la migdiada a sota les branques... Només "l'home que caga" segueix al seu lloc com si no acabés mai les ganes... i la rentadora, prop del riu de plata, no para mai de picar la roba... és la més treballadora. Els pastors, o estan embadalits davant de la cova o deixen cremar les sopes tot mirant l'àngel que els hi du la bona nova... Si, un pessebre dona molt de sí.

De totes maneres no critico l'arbre, a casa també posem una branca d'avet amb llumets de colors que s'encenen i s'apaguen. Fa bonic i dona vida.

Qui fa el pessebre a casa teva? La Dolores? O des que no hi ha la teva dona ni la teva mare us quedeu sense? No m'ho crec. El deus de fer tu. Al teu pare li deu agradar i tu segueixes la tradició. Bé, deixem-ho, és allò que diuen, "a casa dels altres no t'hi fiquis mai!".

Vaig anar d'excursió per terres del Bages. Aquest nom no et deu dir res, no crec que arribis a tant com per saber-te les comarques de Catalunya. Si et dic que vaig anar pels voltants de Manresa ja et sonarà més. Vam anar a visitar ermites romàniques de la serra de Castelltallat. Vaig anar amb els Amics del Romànic i és clar, aquesta és la seva feina! Donar a conèixer el romànic de casa nostra.

La serra de Castelltallat va patir un gran incendi fa cosa de quatre o cinc anys i més tard encara es va tornar a encendre el poc que quedava. Un cop sense arbres van descobrir més muralles del castell de Sant Mateu, ara, l'han netejat bé i poden ensenyar com eren les seves dependències. Amb una mica d'imaginació pots reconstruir la vida que s'hi feia a dins... A més t'expliquen una llegenda d'amor i de gelosia, d'un assassinat i d'un "aparegut" que ajuda al detectiu a descobrir el crim...

És gent emprenedora aquesta del Bages! S'han inventat una series de rutes que van d'una masia a una altra amb carros i "tartanes," Si en una s'hi dina, en l'altra s'hi dorm, i pels més intrèpids, fins es pot dormir i cuinar dintre del vehicle i fer la ruta més llarga. Talment com si anessin a descobrir l'oest americà. Uns cavalls molt valents ajuden a traslladar-te

La serra de Castelltallat és molt de secà, d'arbres de colors només se'n veien als costats de les rieres, -a muntanya, els roures sempre van una mica endarrerits,- però com que al començar t'he promès un vers, doncs ara te'l transcriuré. El vaig escriure a la Fageda d'en Jordà. No és el d'en Maragall, ho sento, és meu.

La Fageda d'En Jordà
té tots els colors del mon.
Primavera el verd més clar,
a l'estiu el verd profund
i quan arriba la tardor
es la paleta d'un pintor!

Quan entres dins la fageda
tens por de perdre't en ella.

Quan hi ets dins, t'hi sents tant bé
que oblides el mon sencer.
T'has perdut i t'has trobat,
t'has trobat a tu mateix.
Oblides que tens un cos.
Ets natura, ets esperit...

Et sents vibrar dins d'un arbre
o sents l'arbre dintre teu...
Sents els batecs de les fulles
com els batecs del teu cor.

I és tant gran la relació
entre tu i la natura
que la sensació perdura
i et deixa tot trasbalsat.

La relació amb un amant,
et deixaria semblant?


Poc t'ho pensaves que t'enviaria versos i tot,oi?

Adéu, fins a una altra.


Maria Mercè.